Les petites virtuts

Gràcies per comprar aquest ebook. Esperem que gaudeixi de la lectura.

Volem convidar-lo a subscriure's a la newsletter d'Àtic dels Llibres. Rebrà informació sobre ofertes, promocions exclusives i serà el primer a conèixer les nostres novetats. Només ha de clicar en aquest botó.

LES PETITES VIRTUTS

Pàgina de crèdits
Les petites virtuts

V.1: maig del 2020

Títol original: Le piccole virtù

© Giulio Einaudi Editore s.p.a. Torino, 1962, 1966, 1972, 1998, 2012 i 2015

© de la traducció, Elena Rodríguez, 2015

© d'aquesta edició, Futurbox Project, S. L., 2020

Tots els drets reservats, inclòs el dret de reproducció total o parcial en qualsevol forma.

Correcció: Ricard Vela i Àtona Víctor Igual

Disseny de coberta: Taller de los Libros

Publicat per Àtic dels Llibres

Carrer d’Aragó, 287, 2n 1a

08009, Barcelona

info@aticodeloslibros.com

www.aticodeloslibros.com

ISBN: 978-84-17743-90-1

THEMA: DNBL1

Conversió a ebook: Taller de los Libros

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fer servir algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Questo libro è stato tradotto grazie ad un contributo alla traduzione assegnato dal Ministero degli Affari Esteri italiano.

Aquest llibre s’ha publicat amb una subvenció a la traducció concedida pel Ministeri d’Afers Estrangers italià.

Contingut

Portada

Newsletter

Pàgina de crèdits

Sobre aquest llibre

Introducció

Nota de l’autora

Primera part

Hivern als Abruços

Les sabates trencades

Retrat d’un amic

Elogi i complanta d’Anglaterra

La Maison Volpé

Jo i ell

Segona part

El fill de l’home

El meu ofici

Silenci

Les relacions humanes

Les petites virtuts

Notes

Sobre l’autora

Les petites virtuts
Onze textos entre l’autobiografia i l’assaig. Onze formes de «sentir» fets, coses, gestos, veus

Què és l’amistat? Què significa la virtut? Quin valor tenen parlar i callar? Quin és el sentit d’una vida? Natalia Ginzburg compon un autoretrat extraordinari, un mosaic dels seus pensaments on hi desvetlla el món viscut.

En aquest llibre hi trobem el retrat de la vida a la regió dels Abruços amb el seu marit, Leone Ginzburg; la guerra i la por i la pobresa consegüents; el record estremidor i sostingut de Cesare Pavese; l’experiència de ser dona i mare, o estampes entranyables de la vida conjugal.

La narració de Natalia Ginzburg commou, endinsant el lector en un calidoscopi literari de petites joies que converteixen aquest llibre en un tresor essencial i fonamental.

«Natalia Ginzburg és una dona dotada d’una capacitat d’observació poc comuna.»

Carmen Martín Gaite

«En cada pàgina d’aquest llibre hi ha la forma de ser dona (de Natalia Ginzburg): sovint adolorida però sempre pràctica i gairebé brusca, entre els dolors i les alegries de la vida.»

Italo Calvino

«És difícil entendre el secret de la seva prosa prodigiosa.»

El Periódico

«Un retrat encertat de la Itàlia indigent de la postguerra.»

El País

«Reflexions que es manifesten amb sobrietat i delicadesa.»

Qué leer

Introducció

Els assajos inclosos en aquest llibre es van publicar en diaris i revistes diversos. Dono les gràcies a aquests diaris i revistes, que m’han permès reimprimir-los.

La Aquests textos es van escriure en els llocs i anys següents:

«Hivern als Abruços», escrit a Roma a la tardor del 1944 i publicat a Aretusa.

«Les sabates trencades», escrit a Roma a la tardor del 1945 i publicat a Politecnico.

«Retrat d’un amic», escrit a Roma el 1957 i publicat a Radiocorriere.

«Elogi i complanta d’Anglaterra», escrit a Londres a la primavera del 1961 i publicat a Mondo.

«La Maison Volpé», escrit a Londres a la primavera del 1960 i publicat a Mondo.

«Ell i jo», escrit a Roma a l’estiu del 1962 i crec que inèdit fins ara.

«El fill de l’home», escrit a Torí el 1946 i publicat al diari L’Unità.

«El meu ofici», escrit a Torí a la tardor del 1949 i publicat a Ponte.

«Silenci», escrit a Torí el 1951 i publicat a Cultura e realtà.

«Les relacions humanes», escrit a Roma a la primavera del 1953 i publicat a Terza generazione.

«Les petites virtuts», escrit a Londres a la primavera del 1960 i publicat a Nuovi Argomenti.

Les dates són importants i indicatives perquè expliquen els canvis d’estil. No li he fet correccions a pràcticament cap dels escrits, perquè sóc incapaç de corregir un text meu, excepte en el moment en què l’estic escrivint. Un cop ha passat el temps, ja no sé corregir-lo. Per tant, és possible que aquest llibre no tingui un estil uniforme, i me n’excuso, d’això.

Dedico aquest llibre a un amic meu, de qui no en diré el nom. No apareix en cap d’aquests escrits i, no obstant, n’ha estat el meu interlocutor secret en bona part. No hauria escrit molts d’aquests assajos si no hagués parlat amb ell de vegades. Ell ha donat legitimitat i llibertat d’expressió a determinades coses que jo havia pensat.

Vull expressar-li aquí el meu afecte i el testimoni de la meva gran amistat, passada, com qualsevol amistat vertadera, a través del foc de les discòrdies més violentes.

Roma, octubre del 1962

No crec tenir moltes més coses a afegir a allò que ja vaig dir d’aquest recull d’escrits quan es va publicar, el 1962.

Pel que fa a «Hivern als Abruços», potser cal explicar la frase «allò nostre era un exili»: als Abruços, nosaltres estàvem confinats, o, més ben dit, «érem internats civils de guerra». El poble era a prop de la ciutat de l’Aquila, i potser per això hi havia una àguila pintada al sostre d’una habitació de casa nostra. En aquell poble ens hi vam quedar tres anys. Des d’aleshores, em diuen, ha canviat molt; s’ha convertit en un indret turístic, un lloc d’estiueig. Jo no l’he tornat a veure amb aquesta nova forma, ni desitjo tornar-lo a veure, tot i que entenc que és bo que hagi canviat, que hi hagin construït restaurants i hotels. Aleshores només hi havia un alberg, l’alberg Vittoria: tres habitacions en total. I els propietaris, una mare vídua amb tres fills, eren de les persones més entranyables, humanes i hospitalàries que hom es pugui trobar. Però, pel que sé, van marxar a viure a un altre lloc, i l’alberg Vittoria, amb la cuina on s’hi feia vida a l’hivern i la terrassa on s’hi passava el temps a l’estiu, ja no existeix.

D’altra banda, molts dels llocs dels quals es parla en aquests escrits han canviat; al text «Retrat d’un amic», la ciutat esmentada és ara realment irreconeixible.

Natalia Ginzburg

Roma, octubre del 1983

Primera part

Hivern als Abruços

Deus nobis haec otia fecit.

Als Abruços només hi ha dues estacions: l’estiu i l’hivern. La primavera és nevosa i ventosa com l’hivern i la tardor és càlida i límpida com l’estiu. L’estiu comença al juny i s’acaba al novembre. Els llargs dies assolellats als turons baixos i secs, la pols groga del carrer i la disenteria dels nens s’acaben i llavors comença l’hivern. La gent deixa de viure al carrer: els nois descalços desapareixen de les escalinates de l’església. Al poble del qual parlo, gairebé tots els homes desapareixien després de les últimes collites: se n’anaven a treballar a Terni, a Sulmona, a Roma. Era un poble de paletes: algunes cases estaven construïdes amb gràcia, tenien terrasses i columnetes com si fossin petites vil·les, i sorprenia trobar-hi, en entrar-hi, grans cuines fosques amb pernils penjats i habitacions vastes, desolades i buides. A les cuines, el foc estava encès i hi havia diferents tipus de focs: hi havia focs grans amb fusta de roure, focs de fullatge o focs d’estelles recollides d’una en una. Mirant el foc encès era fàcil reconèixer els pobres i els rics millor del que es podia esbrinar observant les cases o la gent, la roba o les sabates, que si fa no fa eren totes iguals.

Quan vaig arribar al poble del qual parlo, al principi totes les cares em semblaven iguals. Totes les dones s’assemblaven, riques i pobres, joves i velles. Gairebé totes tenien la boca desdentada; allà a baix les dones perden les dents als trenta anys, per la fatiga i la malnutrició, pel desgast dels parts i dels alletaments que se succeeixen sense treva. Però, llavors, a poc a poc, vaig començar a distingir la Vincenzina de la Secondina, l’Annunziata de l’Addolorata, i vaig començar a entrar a cada casa i a escalfar-me en els seus diferents focs.

Quan les primeres nevades començaven a caure, una tristesa lenta s’apoderava de nosaltres. Allò nostre era un exili: la nostra ciutat era lluny i lluny eren els nostres llibres, els amics, els esdeveniments diversos i mutables d’una existència veritable. Enceníem la nostra estufa verda, amb un tub llarg que travessava el sostre. Ens reuníem tots plegats a l’habitació de l’estufa i allà es cuinava i es menjava. El meu marit escrivia a la gran taula oval, els nens deixaven les joguines escampades al terra. Al sostre de l’habitació hi havia una àguila pintada, i jo mirava l’àguila i pensava que allò era l’exili. L’exili era l’àguila, era l’estufa verda que brunzia, era el camp vast i silenciós i la neu immòbil. A les cinc sonaven les campanes de l’església de Santa Maria, i les dones anaven a la benedicció, amb els seus xals negres i la cara vermella. Cada nit, el meu marit i jo fèiem una passejada; cada nit caminàvem de bracet, enfonsant els peus a la neu. A les cases que vorejaven el carrer hi vivia gent coneguda i amiga, i tots sortien a la porta i ens deien: «Que tingueu salut». Algú preguntava de vegades: «Però, quan tornareu a casa vostra?». El meu marit deia: «Quan s’acabi la guerra». «I quan s’acabarà aquesta guerra? Tu que ho saps tot i ets professor, quan s’acabarà?». Al meu marit li deien «el professor» perquè no sabien pronunciar el seu nom, i venien de lluny per consultar-li les coses més variades, sobre la millor estació per fer-se treure els queixals, sobre els subsidis que donava el municipi i sobre les taxes i els impostos.

A l’hivern algun vell se n’anava amb una pulmonia, les campanes de Santa Maria tocaven a morts i Domenico Orecchia, el fuster, fabricava el taüt. Una dona va embogir i se la van endur al manicomi de Collemaggio, i el poble en va parlar durant una bona temporada. Era una dona jove i polida, la més polida de tot el poble; van dir que allò li havia passat per la seva gran polidesa. El Gigetto di Calcedonio va tenir dues bessones, amb dos bessons mascles que ja tenia a casa, i va muntar un escàndol a l’ajuntament perquè no volien donar-li el subsidi, ja que tenia moltes copes¹ de terra i un hort tan gran com set ciutats. A la Rosa, la conserge de l’escola, una veïna li va escopir a l’ull, i ella anava amb l’ull embenat perquè li paguessin una indemnització. «L’ull és delicat, la saliva és salada», explicava. I d’això també se’n va parlar durant una bona temporada, fins que ja no va quedar res a dir.

La nostàlgia creixia en nosaltres cada dia. Alguna vegada era fins i tot agradable, com una companyia tendra i lleugerament embriagant. Arribaven cartes de la nostra ciutat, com notícies de noces i de morts de les quals n’estàvem exclosos. De vegades, la nostàlgia es tornava aguda i amarga, i es convertia en odi: llavors odiàvem el Domenico Orecchia, el Gigetto di Calcedonio, l’Annunziatina i les campanes de Santa Maria. Però era un odi que manteníem ocult, ja que reconeixíem que era injust. I casa nostra sempre era plena de gent, alguns venien a demanar favors i d’altres venien a oferir-ne. De vegades, la modista venia per fer-nos sagnoccole.2 Es lligava un drap a la cintura i batia els ous, i enviava la Crocetta pel poble a buscar algú que ens pogués deixar una cassola ben gran. La seva cara vermella estava absorta i els seus ulls brillaven per una voluntat imperiosa. Hauria cremat casa seva per tal que les sagnoccole li quedessin bé. El vestit i els cabells li quedaven emblanquits per la farina, i deixàvem reposar les sagnoccole a la taula oval en què escrivia el meu marit.

La Crocetta era la nostra dona de fer feines. En realitat, no era una dona, perquè tenia catorze anys. Va ser la modista qui la va trobar. La modista dividia el món en dos grups: els que es pentinen i els que no es pentinen. Cal tenir cura amb els que no es pentinen, perquè, naturalment, tenen polls. La Crocetta es pentinava, i per això va venir a treballar a casa nostra, i els explicava als nens llargues històries de morts i de cementiris.

Hi havia una vegada un nen a qui se li va morir la mare. El seu pare es va buscar una altra dona i la madrastra no s’estimava el nen. Per això el va matar mentre el pare era al camp i en va fer carn d’olla. El pare torna a casa i menja, però, després de menjar els ossos que queden al plat es posen a cantar:

E la mia trista matrea

Mi ci ha cotto in caldarea

E lo mio padre ghiottò

Mi ci ha fatto ‘nu bravo boccò.3

Llavors el pare mata la mare amb la falç i la penja d’un clau davant de la porta. De vegades em sorprenc murmurant les paraules d’aquesta cançó, i així tot el poble se’m fa present, juntament amb el sabor peculiar d’aquelles estacions, juntament amb la bufada gelada del vent i el so de les campanes.

Cada matí sortia amb els meus nens i la gent se sorprenia i desaprovava que els exposés al fred i a la neu. «Quin pecat han comès aquestes criatures? —deien—. No fa temps per passejar, senyora. Torni a casa». Caminàvem una bona estona pels camps blancs i deserts, i les poques persones que em trobava es miraven els nens amb pietat. «Quin pecat heu comès?», preguntaven. Allà a baix, si un nen neix a l’hivern, no el treuen de l’habitació fins que arriba l’estiu. Al migdia el meu marit ens venia a trobar amb el correu i tornàvem tots plegats cap a casa.

Jo els parlava als nens de la nostra ciutat. Eren molt petits quan vam haver de marxar, i no en conservaven cap record. Els explicava que allà les cases tenien molts pisos, que hi havia moltes cases i molts carrers, i moltes botigues boniques. «Però aquí també hi ha en Girò», deien els nens.

La botiga d’en Girò era just davant de casa. En Girò s’estava a la porta com un vell mussol, i els seus ulls rodons i indiferents miraven fixament el carrer. Venia una mica de tot: queviures i espelmes, postals, sabates i taronges. Quan arribava la mercaderia i en Girò buidava les caixes, els nois corrien a menjar-se les taronges podrides que llençava. Al Nadal també hi arribaven el torró, els licors i els caramels. Però ell no en rebaixava ni un cèntim, del preu. «Que n’ets de dolent, Girò», li deien les dones. Ell responia: «A qui és bo se’l mengen els gossos». Per Nadal tornaven els homes, de Terni, de Sulmona o de Roma, s’hi estaven alguns dies i tornaven a marxar després d’haver sacrificat els porcs. Durant alguns dies no es menjava res més que llardons i botifarres, i no es feia altra cosa que beure. Després, els crits dels nous porquets omplien els carrers.

Al febrer l’aire es tornava humit i suau. Núvols grisos i carregats vagaven pel cel. Hi va haver un any en què es van trencar els baixants durant el desgel. Així que va començar a ploure, a casa les habitacions semblaven pantans. Però va succeir a tot el poble, ni una sola casa va quedar eixuta. Les dones buidaven les galledes per les finestres i escombraven l’aigua per treure-la per la porta. Hi havia gent que se n’anava al llit amb el paraigua obert. El Domenico Orecchia deia que era un càstig per algun pecat. Això va durar més d’una setmana: després, finalment, la neu va desaparèixer de les teulades i l’Aristide va arreglar els baixants.

El final de l’hivern despertava en nosaltres una mena d’inquietud. Potser algú ens vindria a veure, potser finalment hauria passat alguna cosa. El nostre exili havia de tenir un final. Els camins que ens separaven del món semblaven més breus: el correu arribava més sovint. Els nostres penellons es curaven lentament.

Hi ha una monòtona uniformitat en els destins dels homes. Les nostres existències es desenvolupen segons lleis antigues i immutables, segons una cadència vella i uniforme. Els somnis no es compleixen mai, i tan bon punt els veiem fets miques ens consumim de nostàlgia pel temps en què bullien dins nostre. El nostre destí transcorre en aquesta successió d’esperances i nostàlgies.

El meu marit va morir a Roma, a la presó de Regina Coeli, pocs mesos després que marxéssim del poble. Davant de l’horror de la seva mort solitària, davant de les angoixes alternatives que van precedir la seva mort, jo em pregunto si això ens ha passat a nosaltres; a nosaltres, que compràvem les taronges a can Girò i anàvem a passejar per la neu. Aleshores jo tenia fe en un futur fàcil i feliç, ric de desitjos complerts, d’experiències i de fites comunes. Però aquella va ser la millor època de la meva vida i només ara, que ja ha passat per sempre, només ara ho sé.

Les sabates trencades

Tinc les sabates trencades i l’amiga amb la qual visc en aquest moment també té les sabates trencades. Com que passem molt de temps juntes, parlem sovint de sabates. Si li parlo del moment en què seré una vella escriptora famosa, ella de seguida em pregunta: «Quines sabates tindràs?». Li dic que tindré sabates de camussa verdes amb una sivella d’or en un costat.

Vinc d’una família on tothom té sabates sòlides i en bon estat. La meva mare, fins i tot, va haver d’encarregar un armariet per guardar-hi les sabates, de tants parells que en tenia. Quan els vaig a veure, criden d’indignació i de dolor en veure les meves sabates. Però jo sé que també es pot viure amb les sabates trencades. Durant el període alemany jo era sola aquí a Roma, i només tenia un parell de sabates. Si les hagués portat al sabater, hauria hagut d’estar-me dos o tres dies al llit, i allò m’era impossible. Així que les vaig seguir portant, i a sobre es va posar a ploure. Sentia com s’aixafaven lentament, com es tornaven toves i es deformaven, i sentia el fred del paviment a les plantes dels peus. És per aquest motiu que ara sempre tinc les sabates trencades, perquè em recorden aquelles i, d’altra banda, tampoc em semblen tan trencades com les d’aleshores, i si tinc diners prefereixo gastar-me’ls en una altra cosa, perquè ja no considero les sabates quelcom essencial. La meva vida anterior, envoltada sempre d’un afecte tendre i atent, m’havia malacostumat, però aquell any que vaig passar a Roma vaig estar-me sola per primera vegada, i per aquest motiu m’estimo Roma, malgrat que estigui per a mi plena d’història, plena de records angoixosos i de poques hores dolces.

La meva amiga també té les sabates trencades, i per això estem tan bé plegades. La meva amiga no té ningú que la renyi per les sabates que porta, només té un germà que viu al camp i que es passeja amb unes botes de caçador. Ella i jo sabem què passa quan plou, i les cames estan despullades i mullades, i a les sabates hi entra l’aigua, i llavors se sent aquell petit soroll amb cada passa, una mena de xipolleig.

La meva amiga té un rostre pàl·lid i masculí, i fuma amb un broquet negre. Quan la vaig veure per primera vegada, asseguda a una taula, amb les seves ulleres amb muntura de tortuga i aquella cara misteriosa i altiva, amb el broquet negre entre les dents, vaig pensar que semblava un general xinès. Llavors no sabia que tenia les sabates trencades. Ho vaig saber més tard.

Ens coneixem des de fa uns pocs mesos, però és com si en fossin molts. La meva amiga no té fills; jo, en canvi, sí que en tinc, i a ella li resulta estrany. Només els ha vist en fotografies, perquè s’estan al poble amb la meva mare, i entre nosaltres això també és molt estrany, que ella no hagi vist mai els meus fills. D’alguna manera, ella no té problemes, pot caure en la temptació i engegar la seva vida en orris; jo no puc. Els meus fills, per tant, viuen amb la meva mare i fins ara no tenen sabates trencades. Però, com seran quan siguin homes? És a dir, quines sabates tindran quan siguin homes? Quin camí triaran per als seus passos? Optaran per excloure dels seus desitjos tot allò que és agradable però innecessari, o afirmaran que tot és necessari i que l’home té dret a tenir sabates sòlides i en bon estat als peus?

Amb la meva amiga en parlem sovint, d’això, i de com serà el món llavors, quan jo sigui una vella escriptora famosa, i ella viatjarà pel món amb una motxilla a l’esquena, com un vell general xinès, i els meus fills seguiran el seu camí, amb les sabates sòlides i en bon estat als peus i el pas ferm de qui no renuncia, o amb les sabates trencades i el pas llarg i indolent de qui sap allò que no és necessari.

De vegades combinem matrimonis entre els meus fills i els fills del seu germà, el que es passeja pel camp amb les botes de caçador. Xerrem d’això fins a altes hores de la nit, i bevem te negre i amarg. Tenim un matalàs i un llit, i cada nit ens juguem a cara o creu quina de les dues dormirà al llit. Al matí, quan ens llevem, les nostres sabates trencades s’esperen a la catifa.

La meva amiga de vegades diu que n’està farta, de treballar, i que li agradaria engegar la seva vida en orris. Voldria tancar-se en una taverna i beure’s tots els seus estalvis, o ficar-se al llit i no pensar en res més i deixar que vinguin a tallar-li el gas i la llum, deixar que tot se’n vagi a la deriva a poc a poc. Diu que ho farà quan jo marxi. Perquè la nostra vida en comú durarà poc, aviat marxaré i tornaré amb la meva mare i amb els meus fills, a una casa on no se’m permetrà dur sabates trencades. La meva mare em cuidarà, m’impedirà fer servir agulles en lloc de botons i escriure fins a altes hores de la nit. Jo, per la meva banda, cuidaré els meus fills, superant la temptació d’engegar la meva vida en orris. Tornaré a ser greu i maternal, com sempre em passa quan sóc amb ells, una persona diferent a la d’ara, una persona que la meva amiga no coneix en absolut.

Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i m’encarregaré que els meus fills sempre tinguin els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar amb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan s’és un nen.