Records de la darrera carlinada

Records de la darrera carlinada

Marian Vayreda

Records de la darrera carlinada

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Primera edició original: setembre de 2014

© del text, Marian Vayreda

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2021

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Teléfono: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició: L'Avenç

Diseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

Imatge de la coberta: Carles Maria de Borbó, pretendent carlí al tron d'Espanya amb el nom de Carles VII, retratat pel fotògraf Nadar.

ISBN: 978-84-18680-05-2

BIC: JFD

Ref. AVEN060

Taula

QUATRE MOTS

CARLINS A LA MUNTANYA

LA XOCOLATERA

BATEIG DE FOC

EPISODI DOLORÓS

EL VALENCIANET

LA BARREJA

FANTASIES

EL NOI DE L’ALOU

DESESPERACIÓ

L’ESQUADRÓ DE LA SANG

PARÈNTESI

LA PERSECUCIÓ

CALVARI

L’HOSPITAL

QUATRE MOTS

En presentar al públic aquesta obra, cal que faci la declaració que no ha estat el meu propòsit escriure un llibre de memòries, ni he abrigat la pretensió de donar a llum dades inèdites per a la història de la darrera guerra civil.

Tampoc he volgut fer un llibre de polèmica, ni de propaganda. Es tracta, senzillament, d’una col·lecció de records de caràcter íntim, que, més o menys entelats per la pols dels anys, tenia emmagatzemats a les golfes de la meva memòria, i que, de temps enrere, aprofitant estones vagatives, anava fixant en el paper, en forma de quadrets, amb el propòsit de deixar-los enfaixats en un racó de calaix, on els trobessin els meus el dia en què, ja fora del món, fessin inventari de les meves paperades de literatura casolana.

A part de la delectació que trobava, rejovenint-me amb les impressions d’aquells temps, renovant in mente antigues coneixences i despertant llunyanes vibracions del cor —que, ressonin dolçament o bé dolorosament, sempre són grates, com veus amigues—, em complaïa divagant sobre la importància que donarien, al seu dia, a aquests retalls de la meva història els diablets que, en escriure’ls, em turmenten i, per poc que em descuidi, me’ls embruten o esquincen. “Si pugen com jo desitjo que pugin —em deia jo—, els apreciaran com relíquies de la persona moral de llur progenitor, com revelacions d’intimitats que, altrament, els restarien per sempre més desconegudes; del contrari, potser en faran balafiu i aniran a parar al sac del drapaire. Així i tot, les íntimes complaences que he sentit esgratinyant en el calaix de sastre dels records de la meva primera jovenesa, aquestes, no me les prendran pas.”

Mes heus aquí que algun amic que els veié m’incità a publicar-los, i he seguit el seu consell. Si he fet bé o mal, aviat ho sabré, però encara que la seva publicació no em doni més que lloc a penediments, renuncio des d’ara al dret de reptar el conseller, perquè reconec que en la meva determinació hi ha influït per molt una debilesa humana: la de veure el meu nom escrit amb lletres d’estampa en la portada d’un llibre català. Així, si per cas, en el mateix pecat trobaré la penitència.

Repeteixo, doncs, en descàrrec de la meva consciència, que no he pensat fer cap obra documental ni de caràcter històric, en el rigor de la paraula. Les escasses dades que tinc apuntades (avui deploro amb tota l’ànima no haver portat un dietari de la campanya) i el rebec de la meva retentiva, per a tot el que són dates i noms de localitats, d’individus i de coses, no em permetria emprendre un treball d’aquella mena, ja que ni tan sols he pogut establir una exacta correlació en l’enfilall d’aquests capítols. L’índole especial de la meva memòria sols ha servat amb fidelitat les impressions de color i de sentiment, aquelles en què, per un o altre concepte, l’ànima s’hi interessà; de la resta, res, o ben poca cosa.

He d’afegir, però, que tot el que refereixo és cert, entenent que no és faltar a la veritat, la llicència, que en alguns casos m’he pres, de lligar fets distanciats o suprimir-ne d’altres, a fi i efecte d’evitar incongruències, arrodonir algun quadre i alleugerir la narració. Escrivint amb el criteri del pintor enamorat de la veritat essencial, o sigui la de la forma, del sentiment i del color, a aquesta he sacrificat alguns cops l’altra veritat, que podríem dir-ne històrica, o sigui la de temps i de lloc, segur que així assoliria millor el terme d’expressió que perseguia.

Molt més nombrosa podia presentar aquesta col·lecció de Records, però m’ha semblat que, per provar fortuna, ja n’hi havia suficients. Els altres, ara com ara, ja estan bé allí on són, i el probable és que no els vindran pas ganes de sortir a córrer món, en veure la sort de llurs germans.

I, finalment, ja que per als meus fills havia escrit aquestes impressions, a ells en dedico l’estampació, esperant que, si a grans arriben, malgrat la manca de valor literari i altres mèrits que hauran fet caure de les mans del públic aquest llibre, ells hi trobaran encara quelcom que els sabrà bo. Molt serà que, per entremig de les seves mal dictades pàgines, no hi sentin glatir, algun cop, el crit de la pròpia sang.

Marian Vayreda

Olot, juliol de 1898

CARLINS A LA MUNTANYA

La Revolució de Setembre (la Gloriosa, com se li deia per mal nom), tan bescantada per inepta, per eixorca i per descarada, tingué un mèrit que seria injust voler-li llevar: el de promoure una reacció que donà per resultat despertar moltes consciències que estaven adormides i revetllar molts sentiments que estaven, si no apagats, almenys esmorteïts. El sentiment religiós, per exemple, es revifà d’una manera com no en tenien idea els nostres pares, que, tot essent més religiosos i, segons sembla, més virtuosos que nosaltres, mancaven d’aquell valor propi que dóna una idea quan es professa, no sols per tradició, sinó també per convicció. Recordo haver sentit contar a un oncle meu que en el seu temps —en què no hi havia entre la joventut universitària impius a la Renan ni naturalistes a la Zola, ni estaven influïts per catedràtics krausistes ni darwinistes— entraven a les esglésies per les portes més excusades, i sovint trencaven de cantó per no trobar el Viàtic i excusar-se el per a ells enutjós dilema d’humiliar-se com el poble baix, amb deslluïment de llur categoria de joves il·lustrats, o aparèixer irreverents, la qual cosa repugnava a llurs creences religioses i reputació de minyons de bé.

La Revolució partí els camps i, davant d’un partit radical i decididament anticatòlic, se’n formà un altre de catòlic resolut, on ingressaren amb entusiasme multitud de joves il·lustrats, decidits a lliurar batalla en tots terrenys, tant en el de la polèmica com en el de la força. D’aquella època daten les fundacions de Joventuts catòliques i altres associacions i organismes que donaren vida i vigor a l’element catòlic, i que de segur l’haurien portat encara a millors resultats, de no sobrevenir divisions i misèries que no és d’aquest lloc ni està en el meu ànim esbrinar.

Capitost d’aqueixa reacció fou el partit tradicionalista, que adquirí gran volada, engrossat per bona colla d’elements conservadors que, espantats de la marxa de la societat, buscaven com un fre o un contrafort per resistir l’empenta de l’onada revolucionària. Aquests elements, que obraven per egoisme i no per convicció, abandonaren el carlisme tan bon punt consideraren que havia ja complert la seva missió, que per a ells no era altra que traure’ls les castanyes del foc. Conservadors purs.

Jo tenia llavors quinze anys i anava a començar els meus estudis universitaris. Els primers conceptes polítics, bé que molt confosos, els havia tret del diari de Madrid La Esperanza, únic que entrava a casa, i, encara que sense comprendre’ls massa i sols portat pel meu afany de devorar lletra més que de llegir, havia format el meu modest gust literari amb conceptes sempre elevats de don Pedro de la Hoz i amb l’eloqüència jocosa a voltes, planyívola sovint i sempre admirable i profunda de l’Aparici i d’altres de la mateixa escola, com també fullejant els Escritos políticos del nostre immortal Balmes.

Donats tals antecedents i venint-ne de sang per tots quatre costats, ja es comprèn que el carlisme havia de ser el meu nord en esclatar la Revolució de Setembre.

Aquí he d’afegir un detall. Furgant per la poc amena llibreria del meu pare, em vingué a les mans una obra que m’impressionà fortament. Era un llibre del qual he perdut el rastre i donaria quelcom per retrobar-lo. El títol, si la memòria no m’és infidel, era aquest: Cataluña vindicada de la nota de rebelión con que la han motejado sus detractores. L’autor, el nom del qual no m’ha quedat, era un precursor dels actuals patricis que s’han pres a pit la defensa dels particulars drets de la nostra terra, ja que si bé es presentava encara com encongit per la força dels corrents llavors dominants, que consideraven com un fet providencial i necessari el de la unidad nacional —com si abans d’ella no ens ho passéssim bastant milloret—, era, amb tot, una valenta exposició de greuges i una raonada defensa dels drets conculcats de Catalunya. Amb cites històriques de valor inqüestionable, amb documents indiscutibles i amb comentaris plens de bon sentit, provava que el que les històries castellanes qualifiquen de rebel·lies i traïcions no eren més que expansions naturals d’un poble honrat i pacífic, burxat de continu, provocat i tiranitzat per governants sense fe ni llei, inflats de supèrbia i corcats per la cobdícia. Ell no es fixava pas encara en la peculiar idiosincràsia de dues races que són com l’oli i l’aigua, que, en barrejar-se, el més lleuger va a sobre i el més pesant a sota; tampoc esbrinava el pecat original de les nostres desditxes, ni proposava solucions radicals per al pervenir; però era, amb tot, una nota aguda que ressonava com un toc de corneta enmig d’aquell estat de prostració i enviliment en què el corrent centralista i castellanitzador ens havia enllotat, arribant-nos a fer perdre fins la noció del nostre propi ser i renegar dels nostres passats. Llavors vaig començar a entreveure la tasca essencialment desnaturalitzadora de l’ensenyança que se’ns dóna a les escoles, i em vaig avergonyir d’haver-me deixat infiltrar la rabior que vessen els textos oficials contra personatges i fets que se’m presenten ara rodejats de l’aurèola dels màrtirs i del ver patriotisme. Vaig sentir-me més català que abans.

Amb semblants disposicions, es comprèn que les doctrines proclamades per l’Aparici i la seva escola venien a omplir un buit del meu esperit, i la carta, programa de don Carles al seu germà, seguida del decret de restauració dels Furs, havia d’aparèixer als meus ulls com el verb de la nova idea. Era la doctrina regionalista que em seduïa. Encara que no la comprenia pas bé, portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.

Per altra part, l’atmosfera es caldejava de dia en dia i l’onada revolucionària, barreja inconcebible de llibertinatge i de tirania, creixia horroritzant i repugnant. La premsa de tots els camps estampava tot el que li venia a la boca, amb un cinisme i desenfrenament de què avui no en tenim idea. Mes, si era comú llegir furiosos articles excitant a l’extermini dels reaccionaris, aquests tampoc es mossegaven la llengua, ni s’amagaven pas per tocar a sometent i organitzar públicament llurs forces. En el Círcol carlí d’Olot havíem freqüentment sentit oradors proclamant la guerra com a única solució d’aquell estat de coses. La falta de criteri governamental i el desconeixement del principi d’autoritat donava lloc als absurds més estranys, ja que allí mateix on avui es permetia tot i molt més del que porto apuntat, demà s’empresonava o es garrotejava un infeliç pel sol fet de portar boina, segons li plaïa al governador, a l’alcalde o al cacic de la localitat.

Però la nota dominant era un odi sectari i bestial contra tot el que feia referència al Clergat i la Religió. No pujava pas un orador a la tribuna d’una Acadèmia o sobre la taula del club o de la taverna, que a la segona paraula no l’engallés la dèria anticlerical. Seguint aquest corrent, s’autoritzaven i proclamaven principis cent vegades més absurds i tirànics que els de l’absolutisme més fanàtic, i es portaren a cap espoliacions, com la dels fons de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, les quals, si bé menys hipòcrites, resultaven més infames que les desamortitzacions d’en Mendizábal.

Les eleccions, que no eren pas més mentida que avui, es feien a dagues tirades, amb guàrdies armades pels col·legis, regnant quasi sempre el garrot, i essent rara l’acta que no sortia tant tacada de llot com de sang. Allò de donar vot als soldats i fer-los votar en formació, de segur que no s’havia acudit mai a ningú; com també és d’aquella època la institució de la partida de la porra, un altre floró de glòria degut a la poderosa iniciativa d’en Ducazcal, un dels tipus més genuïns del polític madrileny. Tot contribuïa a exacerbar els ànims i a apropar la plenitud dels temps.

Per mantenir l’ordre, s’organitzà el cos que se’n digué de Voluntaris de la Llibertat: clavegueró on s’escorregué tota la ganduleria i el llibertinatge de pertot arreu. Se’ls posà sota la direcció de comandants de la mateixa fusta, als quals, així que aparegueren les primeres guspires de la guerra, se’ls revestí d’amples poders civils i militars que els convertiren en veritables cacics, amos de vides i hisendes de les respectives demarcacions.

Així la vida, sobretot en poblacions de curt veïnat, s’anava fent impossible pels que no eren de la seguida, perquè els insults a persones i béns eren a diari, posant-se de fet en vigor la llei de sospitosos pitjor que en temps d’en Narváez. L’església de Sant Esteve d’Olot, convertida en una altra Bastilla, es veié plena d’infeliços que eren tancats darrere les reixes dels altars, com feres dins de gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poder pagar els impostos i derrames que, sense més llei que l’albir i a pretext de la salut pública, s’imposaven. L’espaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de l’Himne de Riego i del cancan, executades a l’orgue per mans acanallades i barroeres; l’emblema de la Trinitat, que hi ha dalt de l’altar major, servia per als exercicis de tir al blanc; en les beneiteres s’abeuraven els cavalls, i en l’Altar Major cadellava la gossa del comandant.

Els atemptats contra persones, si eren fets en regla, és a dir, d’un liberal contra un clerical, no tenien pas correcció. Sobretot als capellans, els calia anar sempre esparverats. Dels crits de “corbs” i altres per l’estil, no se n’escapaven pas mai, i gràcies que no hi hagués cosa pitjor. En ple carrer Major veiérem a un reverend desfer-li la boca d’un cop de culata, per pur capritx.

Heus aquí el que principalment encengué la guerra civil. Veritat que les idees eren exaltades i que la fe era viva, però el cert és que els elements més valuosos i àdhuc molts dels mateixos cridaires, no anaren a la muntanya fins que els hi obligaren per força els revolucionaris. Avui mateix que, donat l’estat d’aplanament en què es troba el país i l’escepticisme que regna, fruit dels mals exemples de tothom, no es trobarien en tota la muntanya sis homes que de bona fe es llancessin al camp; si el Govern desitja guerra, no té més que retornar a aquells procediments.

Així vaig arribar als disset anys, en què el meu pare caigué malalt i morí quan ja la sublevació carlina, fracassada vint voltes i altres tantes represa, s’anava estenent com taca d’oli. Estava, el pobre, sense esperances de vida quan rebérem l’ordre de desocupar la casa pairal, que havia de ser convertida en fortalesa. A la bona voluntat del director de les fortificacions, bella persona, amiga de la família, es degué que el pare pogués morir en el seu propi llit.

Lliure jo de l’única autoritat que podia contrariar les meves intencions, ja no esperava més que arrencar la volada envers la muntanya. Em contenia, no obstant, el meu propi encongiment, la meva ingènita falta d’esperit. Un fet vingué a precipitar-me. Passava un dia per davant de la Casa de la Vila, on hi havia una reserva de Voluntaris de la Llibertat —que, com he dit, es componia del millor de cada casa—, quan de prompte vingué una pedreta a ferir-me del clatell. En girar-me, indignat, vaig topar-me amb la mirada burleta i provocadora d’aquells dignes sostenidors de l’ordre públic. Vaig sentir rebotir-me la sang del cap al cor i vaig concebre intencions de tirar-me com un lleó a venjar aquell afront; mes va mancar-me el coratge, retirant-me ple de ràbia impotent. Després vingué l’avergonyiment de la meva pròpia covardia i, amb ell, el ferm propòsit de tirar-me al camp, somniant en el moment en què pogués revenjar-me.

Per aquells dies s’escampà la nova d’haver entrat per la frontera el príncep don Alfons, germà de don Carles, junt amb la seva esposa, donya Maria de les Neus, i amb aquest motiu hi hagué un gran revifament de l’esperit guerrer de les masses carlines. Es tractà de formar un esquadró de joves distingits del país que li servís com de guàrdia d’honor, i el meu germà segon, que ja havia fet algunes sortides fracassades, fou invitat a unir-s’hi. Sense ser-ho jo, vaig adherir-m’hi i ningú s’hi oposà.

Se’ns passà avís de fer cap a una masia comarcana, i els dos germans acudírem a la cita. Era nit fosca i plovia quan sortíem de la casa pairal per una porta que donava al camp, sense acomiadar-nos de ningú de la família. Marxant camps a través i enfangant-nos fins als genolls, arribàrem al lloc designat, on no trobàrem cap dels citats, la qual cosa tampoc era d’estranyar, perquè es necessitava vocació per transitar de vespres i amb semblant temps. Transcorregué la nit i també el dia següent, en què el temps millorà. Mes solament va presentar-se la persona encarregada de guiar-nos. Afectats pel desengany, però decidits a tot, resolguérem partir sols amb el guia, i a punta de sol ens trobàvem trescant per les Escales del Sallent, veritable escala de pedra incrustada en l’espadat de Santa Magdalena, vorejant la gran cascada d’aquell nom. Sols i desapercebuts, arribàvem, hores més tard, al mas Cavaller de Vidrà, convertit en quarter general de la carlinada.

LA XOCOLATERA

La casa Cavaller de Vidrà és, sens dubte, una de les més grans de la muntanya, amb la particularitat de ser tota ella construïda en un sol temps i sota un sol pla, a diferència de la major part de les grans masies, que són una juxtaposició d’edificis o cossos erigits en diverses èpoques i acusant gustos diferents. En l’entrada, que té accés per sota uns porxos, hi podria maniobrar una peça d’artilleria. Està tota empedrada amb rierencs de caire, excepte un gran pas central enllosat, conduint al peu de l’escala, que, sense grans línies arquitectòniques, és la més grandiosa que he vist en tota la muntanya.

Donades les condicions d’aquesta casa, situada a un tirat de pedra del poblat de Vidrà —pinyol del nus de muntanyes del mateix nom, primer baluard de totes les sublevacions carlines—, res té d’estrany que fos ella el centre on s’arraulien, en busca d’aixopluc i descans, no sols les partides d’errants i fugitius, sinó que també en ella prenguessin cos les primeres manifestacions dels organismes administratius de la causa carlina. Ella ho ha estat tot: caserna, fortalesa, ministeri d’Hisenda, hospital i fins acadèmia militar.

Allí, doncs, en la seva gran entrada, aparegué, com plogut del cel, el primer canó d’artilleria de què disposaren les forces carlines de Catalunya, i allí el vaig veure jo per primera vegada, en ingressar en el carlisme militant amb totes les il·lusions i totes les curiositats del catecumen. Recordo que la casa bullia de gent de tota mena, paisans i militars, entenent jo per militars tots aquells que feien armes, per més que molts d’ells, així que havien deixat la que duien a la mà, no es diferenciaven en res dels paisans. Alguns es distingien sols per dur una canana cenyida, calçons de cuiro o polaines de tela i la boina. Altres usaven un mig uniforme, que consistia en garibaldina vermella o verda i una franja o veta cosida al llarg dels cuixals del pantaló. Alguns, pocs, portaven uniforme complet, si bé ideat a llur capritx i sense subjecció a cap reglament, no mancant-ne de ben extravagants i llampants de color.

Mes el canó era l’objecte de totes les curiositats, de tots els entusiasmes i de tots els comentaris. Muntat sobre la seva curenya, lluïa la seva gràcia, bastant casolana, enmig d’un cercle de curiosos que el contemplàvem respectuosament a alguna distància. No sé el que un director de les fàbriques de Trubia o de Krupp hi hauria tingut a dir, però a mi, malgrat tota la meva admiració i tot el meu entusiasme, em semblava fet d’un esclopeter. Era curt i fart, i com que mancava del reviró o xescle de resistència que tots porten a la boca, tenia l’aspecte d’una xocolatera, comparança que eixia de la boca de tothom. La curenya era de roure, feta a cops d’uixol, i les rodes tenien la factura de les de les carretes de bous.

Allí s’organitzà el servei de la peça, per al qual es disposava d’alguns voluntaris que havien servit en l’arma i que s’afanyaven a donar-nos tota mena d’explicacions, lluint coneixements en la matèria i assegurant que la peça era bona, de resistència i que faria soroll.

Del que no estàvem mancats era de quefes; n’hi havia tres. Dos d’ells eren vells, procedents de l’altra guerra, i tenien el grau de coronel. Lluny de mi suposar que no s’havien ben guanyat llurs empleos i que no era ben legítima llur respectabilitat, però considero molt possible que llurs coneixements estiguessin un tant rovellats i es ressentissin dels llargs anys de passivitat passats en les reserves de l’emigració. El que no tenien rovellat era l’entusiasme per la causa, el foc de llurs mirades ni la vivesa de llurs accionats.

Desgraciadament, per no sé quina mala intel·ligència, dels seus respectius nomenaments en resultava una dualitat en el comandament de la bateria, sobre la qual no aconseguien posar-se d’acord, a pesar de les animades discussions que entaulaven i de les quals semblava que volien fer-ne jutges els presents, com si, a falta de poder superior, volguessin apel·lar al vot del poble. Nosaltres escoltàvem respectuosament i callàvem, però ens inclinàvem a considerar amb millor dret un dels dos que, com un rei sobre el seu tron, es passava les hores assegut sobre la peça, com prenent-ne possessió efectiva i real.

El tercer era jove, portava els galons de capità i procedia del cos de sergents d’Artilleria del Govern. Ell era, en realitat, el quefe efectiu, ja que manava i disposava, fent cas omís dels seus superiors, i a ell obeïen els artillers. La veritat és que feia feina: estava organitzada la brigada, a punt els bastos, enginyosament apropiats sobre la basa dels de tragí, i tothom corria d’aquí d’allà, enfeinat, com les abelles al buc. Tot eixia millor o pitjor compost, tot es trobava i totes les dificultats eren vençudes, almenys per sortir del pas. Aquest fenomen xocant de realitzar empreses i vèncer obstacles amb deficiència de temps, de mitjans i de direcció no és pas nou: és un dels miracles de l’entusiasme popular i de la fe que aplana les muntanyes.

Al dia següent, estava disposada la bateria per debutar en el fet de més ressonància que s’havia emprès des del començament de la campanya: l’atac de Ripoll.

Ens unírem amb el gros de la força a Manlleu, on vaig ser presentat als prínceps don Alfons i donya Maria de les Neus. A l’altre dia, si mal no recordo, vàrem emprendre la marxa carretera amunt. Allò semblava un passeig de nuvis. La qüestió es presentava molt senzilla als ulls de molta gent: per via d’assaig, arrasar amb la xocolatera a Ripoll, seguidament a Olot, després a Figueres, i endavant sempre.

I per allí començàrem. Devia ser envers migdia quan emplàçavem el feréstec canó davant l’antiga vila dels Comtes, intimant la rendició, amb tot l’aparat que el cas es portava, al comandant de les dues o tres companyies que guarnien la petita plaça.

La resposta, com se suposa, fou contundent i negativa, i començà el foc, amb poc afany de primer, ja que tothom esperava que el canó parlés. Fou emplaçat, aquest, sobre una margenada que dóna cara al Fort Sant Eudald, contra el qual es tractà de dirigir la seva punteria. Passà llarga estona, en què es veia els improvisats artillers treballar com manobres, cridant i esbufegant. Amb el que he dit, ja es pot comprendre que el canó era del sistema més primitiu, és a dir, amb xemeneia de forat, i s’havia d’engegar amb metxa de corda. Altrament, no es disposava de granades, projectils massa perfeccionats per ser confeccionats en les fornals de ferrer de poble, sinó d’unes pilotes de ferro, foses amb gresols de terra refractària. Llàstima que eren tan poc polides, que duien encara les rebaves de la fosa i no entraven en la boca del canó. També s’obvià aquest inconvenient: un voluntari, posat de genolls i proveït d’una grossa llima, anava esborrant les rebaves, subjectant les bales entre les cuixes i suant unes gotes com cigrons.

Totes aquestes operacions es verificaven al redós de la carena i a cobert de les bales enemigues. El vell coronel donava ordres en veu alta i amb un mig castellà agavatxat, però ordres que semblaven de cerimònia, perquè seguidament les repetia i explicava en català, si bé de fet era sempre l’exsergent (català també) qui disposava. M’havia oblidat de dir que el conflicte de la dualitat de comandaments entre els dos coronels s’havia resolt per ell mateix, ja que un d’ells, precisament el qui havia pres possessió efectiva de la peça asseient-s’hi a sobre, no havia pogut seguir per falta de cavall, que ningú cuidà de proporcionar-li.

Per fi, quedà carregat el canó i encarat al Fort de Sant Eudald, prenent la punteria el mateix coronel, que no volgué cedir a ningú aquest honor. Enmig de la general expectació, era a punt de ressonar la canonada que havia de marcar una nova etapa de la guerra civil, o sigui aquella en què les forces de don Carles deixaven la defensiva per prendre resoltament l’ofensiva. Això estava en la consciència de tots nosaltres, i és per això que ens sentíem tots amb el cor oprimit, i en ressonar la braó de l’espetec, un crit de “Visca el Rei!” atronà ensems l’espai. Mes, oh desil·lusió!, d’entremig de la fumerola en veiérem sortir a tomballons la flamant peça, que anà rodant marges avall. De moment, tots creguérem que s’havia rebentat, la qual cosa produí un general sentiment de vergonya i desconsol. Mes prompte es veié que eren sols les rodes que s’havien esmicolat, tal vegada per estar mal calculat el moviment de retrocés de la peça, i renasqué l’esperança del remei. Aleshores s’entaularen animats i saborosos comentaris sobre els efectes de la canonada. Damunt la coberta de teula d’escata del campanar de Sant Eudald es veia un forat, en el qual ningú havia reparat abans, i fou opinió unànime que era el senyal de la bala, desfent-se tothom en elogis i visques al canó i als hàbils artillers que el manejaven. És a dir, tothom no, perquè jo, que tenia la vista fina com un esparver, observava, molt a pesar meu, que aquell forat era quadrat i net de caires, no podent-me explicar que pogués ser produït a viva força. Mirant amb uns gemelos, es comprovà que no era sinó una finestra que donava accés al teulat. Però, ¿quin interès hi havia d’haver a desil·lusionar la multitud?

Per a major sort, no havia passat encara una hora de l’incident, i ja el canó tornava a tronar des de la mateixa carena, muntat sobre les rodes d’un carretó que s’embargà en una masia propera i que, segons parer general, li anaven millor que les pròpies. Efectivament: amb elles féu la xocolatera totes les seves campanyes.

En realitat, a la distància que s’operava, allò no servia sinó per espantar els pardals, i, convençut d’això, el Príncep, que comandava l’acció, donà ordre d’entrar dins la vila. Aquesta no tenia fortificació exterior i, rodejada com està en la seva major part d’aigua, sols alguns retens defensaven les poques entrades, els quals es retiraren als Forts tan bon punt es veieren atacats per les companyies que, amb l’arma al braç i a pas de càrrega, es precipitaren dins la vila. El mateix camí feia aviat el canó, i llavors començà seriosament l’atac.

Jo no estava agregat a cap força, ni tenia lloc assenyalat en la jornada. Tampoc m’havien donat més armament que una escopeta sense gallet, eina més inútil que una canya esquerdada, i amb tals condicions, encara que desitjava fer alguna cosa, em faltava decisió per agregar-me a les companyies que lluitaven pels carrers de la vila. Esmaperdut, em vaig dirigir al quarter general dels Prínceps, situat en una masia, a un quilòmetre del foc, on començà a afluir una processó de ferits, per llurs cames uns, portats en braços de llurs companys altres, deixant la carretera rastrejada de sang. Allí vaig poder apreciar una altra fàcies d’aquella original campanya. No hi havia metge ni farmaciola. El meu germà, que no feia molt temps s’havia llicenciat en Farmàcia, estava disposat a prestar els seus serveis sanitaris i anava proveït d’una petita farmaciola que vingué com ploguda del cel. Però no n’hi havia prou dels remeis, sinó que calia que algú els apliqués, i ell, que mai se n’havia vistes de més fresques, hagué de posar-se a curar, arribant fins a practicar punts de sutura, operació que sols coneixia de referència per algun company de dispesa. La princesa donya Maria exercia carinyosament de germana de la caritat, i els altres fèiem el que podíem i més del que sabíem en un ofici que ens era igualment nou.