Cap de nosaltres tornarà

EL MATEIX DIA

El fred ens convertia en estàtues dalt d’aquell sòcol de glaç que eren les nostres cames soldades al glaç del sòl. Tots els gestos havien quedat abolits. Gratar-se el nas o escalfar-se les mans amb l’alè pertanyia al reialme de la fantasia, com si un fantasma es gratés el nas o s’escalfés les mans amb l’alè. Algú diu: “Crec que ens fan tornar.” Però dins nostre res no respon. Havíem perdut consciència i sensibilitat. Érem mortes per a nosaltres i tot. “Ens fan tornar. Els primers quadrats ja formen files”, i l’ordre anava arribant a tots els quadrats. Es formaven files de cinc. S’eixamplaven les muralles de glaç. Una primera columna arribava a la carretera.

Ens recolzàvem les unes en les altres per no caure. Així i tot, no notàvem l’esforç. Els nostres cossos caminaven al marge de nosaltres. Posseïdes, desposseïdes. Abstretes. Érem insensibles. Caminàvem amb moviments encongits, just el que permetien les articulacions glaçades. Sense parlar. Tornem al camp. No havíem previst que pogués acabar-se aquella immobilitat començada la nit abans.

Tornàvem. La llum ja no era tan implacable. Deu ser això, el crepuscle. O potser és que tot es confonia davant dels nostres ulls, els filats que eren tan nítids feia no res i la neu que centellejava, tota tacada de diarrea. Bassals bruts. El final de la jornada. La neu estava coberta de mortes, al mig dels bassals. De vegades calia passar-hi per sobre. Una gambada. Per a nosaltres eren obstacles i prou. Ja no hi havia manera de sentir res de res. Caminàvem. Caminaven autòmats. Caminaven estàtues de fred. Caminaven dones exhaustes.

Avançàvem quan la Josée, a la fila del davant, es va girar per dir-nos: “Quan arribeu a la porta heu de córrer. Passeu-ho.” Creu que no l’he sentida i ho repeteix: “Heu de córrer.” L’ordre s’anava transmetent sense despertar en nosaltres cap voluntat d’executar-la, cap imatge de nosaltres corrent. Com si ens haguessin dit: “Si plou, obriu el paraigua.” Igual d’absurd.

Quan davant nostre es produeix la desbandada, sabem que hem arribat a la porta. Totes arrenquen a córrer. Corren. Les galotxes, les sabates cordades de qualsevol manera volen per tots cantons sense que ningú se’n preocupi. Corren. En una confusió que resulta grotesca per part d’estàtues de gel, corren. Quan ens toca a nosaltres, quan som a la porta, nosaltres també arrenquem a córrer, a córrer recte amunt, decidides sense que hi intervingui la decisió o la voluntat, a córrer fins a perdre l’alè. I això ja no ens resulta gens grotesc. Correm. ¿Cap a on? ¿Per què? Correm.

No sé si havia entès que calia córrer perquè a banda i banda de la porta i al llarg de la Lagerstrasse, en doble fila, tot el que el camp contenia d’SS amb faldilla i de presoneres amb braçal i camisa de tota mena de colors i graus anava armat amb pals, bastons, corretges, cinturons i fuets i batia com blat a l’era qualsevol que passés entre les dues files. Evitar un cop de bastó era caure sota una corretja. Els cops plovien damunt dels caps, dels clatells. I les fúries bramaven Schneller!, Schneller!, més ràpid, més, batien cada vegada més ràpid aquell gra que s’escolava i corria i corria. No sé si havia entès que calia córrer perquè t’hi anava la vida. Corria. I a cap de nosaltres se li acudia rebel·lar-se contra l’absurd. Corríem. Corríem.

No sé si vaig reconstruir tota l’escena després o si de seguida em vaig formar una idea del conjunt. El cert és que em sentia dotada d’unes facultats molt agudes i atentes per veure-ho tot, captar-ho tot, prevenir-ho tot. Corria.

Era una cursa insensata que hauria calgut observar des d’una altura familiar per mesurar-ne tota la insensatesa. No estava a l’abast de cap de nosaltres imaginar-se que contemplava l’escena de fora estant. Corríem. Schneller. Schneller. Corríem.

Un cop al fons del camp i sense alè, sento algú que diu: “Ara al block. De pressa. Entreu al block.” La primera veu humana que sentim en despertarnos. Em refaig i miro al meu voltant. Havia perdut les meves companyes. N’arribaven d’altres darrere meu que es reconeixien: “Tu, ¿ets aquí? ¿I la Marie? ¿I la Gilberte?”

Surto de l’al·lucinació on pul·lulaven unes cares retorçades, les cares congestionades i escabellades de les fúries. Schneller. Schneller. I la Drexler que enxampa una de les meves veïnes amb l’ansa del bastó. ¿Qui? ¿Qui és? Impossible recordar-ho, tot i que li veig la cara, l’expressió petrificada en sec pel coll de la camisa que l’escanya, la Drexler estira amb el bastó i la fa caure, l’arramba a un cantó. ¿Però qui era? I aquesta manera insensata de fugir que només un espectador extern hauria trobat insensata, perquè nosaltres ja ens havíem sotmès a la fantasia i teníem oblidats els reflexos d’una persona normal davant de les coses extravagants.

“Entreu al block. Aquí, per aquí.” Les primeres que es recobren guien les altres. Entro a la foscor cap on em dirigeixen les veus: “Per aquí. Aquí. Ja hi ets. Puja.” I m’aferro als taulons per pujar al nostre quadrat.

—¿Què feies? Ets l’única del grup que faltaves, començàvem a patir. —M’hissen unes mans.— ¿Amb qui anaves?

—Amb mi, anàvem juntes —diu la Yvonne B. Havia estat tota l’estona al meu costat però no l’havia vista.

—¿Heu vist l’Hélène?

—¿L’Hélène?

—Sí, per terra. Donava el braç a l’Alice Viterbo i han caigut.

—A l’Alice l’han enxampada.

—L’Hélène la volia estirar, però l’Alice no podia aixecar-se.

—Aleshores l’Hélène l’ha deixada.

L’Hélène arribava.

—¿T’has pogut escapar?

—M’ha agafat algú i m’ha estirat cridant-me: “Deixa-la. Deixa-la.” M’he posat a córrer. He hagut d’abandonar l’Alice. ¿No podem anar a buscar-la?

—No. No hem de sortir del block.

Una per una, les dones tornen. Estabornides. Rebentades. A mesura que arriben, ens comptem.

—Viva, ¿hi sou totes les del vostre grup?

—Sí, les vuit.

—Aquí al costat ¿hi sou totes?

—No. Falta la senyora Brabander.

—¿Qui més falta?

—La senyora Van der Lee.

—Aquí la Marie.

—¿I l’àvia Yvonne?

Pronunciem el nom de les més velles, de les malaltes, les febles.

—Sóc aquí —respon la veu imperceptible de l’àvia Yvonne.

Ens tornem a comptar. En falten catorze.

He vist la senyora Brabander quan la Drexler l’ha enxampada amb el bastó. Ha dit a la seva filla: “Corre, fuig. Deixa’m.”

Jo corria, corria sense veure res. Corria, corria sense pensar en res, sense saber que hi havia perill, només tenint-ne una noció vaga i pròxima. Schneller. Schneller. Un moment em vaig mirar la sabata, descordada, sense deixar de córrer. Corria sense notar els cops de bastó i de cinturó que m’estabornien. I llavors em van venir ganes de riure. O més aviat, vaig veure un doble meu que tenia ganes de riure. El meu cosí m’explicava que un ànec encara camina després que li tallin el coll. I l’ànec vinga a córrer amb el cap caigut de manera que no el veu, l’ànec corria com cap ànec abans que ell, mirant-se la sabata i sense importar-li res més, ara que, sense cap, ja no corria cap perill.

Esperem amb la il·lusió que tornaran les que falten. No tornen. Amb prou feines hi ha inquietud en la nostra espera. Ens mou una segona natura. Podem reconstruir.

—Només deixaven passar les joves, ¿saps? Les que corrien bé. Han agafat totes les altres.

—M’hauria agradat tant poder estirar l’Alice. L’agafava tan fort com podia.

—La senyora Brabander corria molt bé.

I una noia deia a la seva germana:

—Si tornés a passar, tu no et preocupis per mi. Fuig. Pensa en tu i prou. ¿M’ho promets? ¿M’ho jures?

—Escolta, Hélène, l’Alice, amb aquella cama, tampoc hauria resistit gaire més.

—I han agafat moltes poloneses.

—Feia cara de més vella, la senyora Brabander, amb tantes arrugues.

Ja en parlem en passat.

La filla Brabander, allà dalt, mira igual que la gent que ja no s’immuta per res.

Jo em pregunto com pot ser que un ànec corri amb el cap tallat. El fred em paralitzava les cames.

¿Què en faran, d’elles?

La cap del block, la Magda, una eslovaca, ens fa callar i diu coses que ens tradueix la Marie-Claude: “Calen voluntàries. No gaire estona. Les més joves.” Imposar cap altre esforç als nostres braços i cames semblava impossible, per petit que fos. Del nostre grup s’aixeca la Cécile, “Ja hi vaig jo”, i es calça. “Hem d’anar-hi, saber què passa.”

En tornar les dents li espetegaven. Ben bé, com unes castanyetes. Estava glaçada. Plorava. La fregàvem per escalfar-la i aturar aquells tremolors que se’ns encomanaven, li fèiem preguntes com a una criatura, amb paraules ximples.

—Era per recollir les mortes en aquell camp. Les hem hagut de portar al block 25. N’hi havia una de viva, suplicava, se’ns agafava al coll. Ens la volíem endur quan algú ha cridat: “Fugiu, fugiu! No us quedeu davant del 25. Arribarà en Taube i us hi tancarà. Fugiu!” Les nostres companyes ja hi són, les que acaben d’atrapar. Llavors les hem deixat i hem arrencat a córrer. La moribunda se m’agafava als turmells.

Les catorze van morir. Deien que a l’Antoinette la van enviar a la cambra de gas. Algunes van aguantar molt. Sembla ser que la senyora Van der Lee es va tornar boja. La que va trigar més a morir va ser l’Alice.

LA CAMA DE L’ALICE

Un matí, abans del recompte, la jove Simone, que ha anat a les latrines darrere del block 25, en torna tremolant: “Allà hi ha la cama de l’Alice. Veniu-ho a veure.”

Darrere del block 25 hi havia la morgue, una barraca de taulons on apilaven els cadàvers que treien dels reviers^*. Apilats, esperaven el camió que els portaria al forn crematori. Les rates els devoraven. Per l’obertura sense porta es podia veure el munt de cadàvers nus i els ulls lluents de les rates que apareixien i desapareixien. Quan n’hi havia massa els apilaven a fora.

És un paller de cadàvers ben apilats com un paller de debò al clar de lluna enmig de la neu i la nit. Però nosaltres els mirem sense por. Sabem que els límits del suportable són a tocar i ens prohibim cedir.

Estirada enmig de la neu, la cama de l’Alice és viva i sensible. Es deu haver desprès de l’Alice morta.

Nosaltres hi anàvem expressament a veure si encara hi era i cada vegada era insofrible. L’Alice abandonada morint-se enmig de la neu. L’Alice, a qui no ens podíem apropar perquè una mena de feblesa ens clavava a terra. L’Alice morint-se tota sola i sense cridar ningú.

Feia setmanes que l’Alice era morta i la cama artificial continuava allà a la neu. Després va tornar a nevar. La cama va quedar coberta. Va reaparèixer enmig del fang. Aquella cama enmig del fang. La cama de l’Alice —extremitat viva— enmig del fang.

La vam veure molt de temps. Un dia ja no hi era. Algú la devia agafar per fer foc. Segurament una gitana, ningú més hauria tingut estómac per fer-ho.

^*El revier designa el sector dels malalts. (N. de la T.)

LA STÉNIA

Aquest vespre no pot dormir ningú.

El vent bufa i xiula i gemega. És un gemec que puja dels aiguamolls, un plany que creix, creix i esclata i es dissol en un silenci de calfred, un altre plany que creix, creix i esclata i s’apaga.

No pot dormir ningú.

I enmig del silenci, entre els planys del vent, raneres. Primer ofegades, després nítides, després tan i tan fortes que l’orella que vol saber d’on vénen encara les sent quan regolfa el vent.

No pot dormir ningú.

No pot dormir la Sténia, la blockova. Surt del seu dormitori, un recambró a l’entrada del block. L’espelma forada el passadís fosc entre les caselles on estem estirades l’una damunt de l’altra. La Sténia espera que amaini el fibló i crida en el silenci on s’alcen raneres: “¿Qui és que fa soroll? Silenci!” Les raneres continuen. La Sténia crida: “Silenci!” i la que agonitza no ho sent. “Silenci!” Les raneres omplen tot el silenci entre les onades de vent, omplen tota la foscor de la nit.

La Sténia alça l’espelma, s’atansa a les raneres, identifica la que es mor i ordena que la baixin. Les companyes de la moribunda la porten a fora mentre la Sténia les pega. L’estiren al peu de la paret, tan suaument com poden, i tornen a dins a estirar-se altra vegada.

La llum de la Sténia s’allunya, desapareix. Ràfegues de vent i de pluja s’abaten sobre el teulat com si anessin a ensorrar-lo.

A la barraca no pot dormir ningú.

Una plana

coberta d’aiguamolls

de vagonetes

de grava per a les vagonetes

de pics i pales per als aiguamolls

una plana

coberta d’homes i dones

per a les pales les vagonetes i els aiguamolls

una plana

de fred i febre

per a homes i dones

que lluiten

i agonitzen

EL DIA

Els aiguamolls. La plana coberta d’aiguamolls. Aiguamolls fins a l’infinit. La plana glaçada fins a l’infinit.

Només parem atenció als nostres peus. Caminar en files produeix una mena d’obsessió. Sempre mires els peus de qui tens al davant. Tens aquests peus que avancen feixucs, avancen al teu davant, aquests peus que evites i que no atrapes mai, aquests peus que sempre van davant dels teus, sempre, fins i tot de nit en un malson ple de trepigs, aquests peus que et fascinen tant que els veuries ni que fossis a primera fila, aquests peus que s’arrosseguen o ensopeguen, que avancen. Que avancen amb el seu soroll desigual, el seu pas desbaratat. I si vas darrere d’una que va descalça perquè li han robat les sabates, aquests peus que van nus pel gel o pel fang, aquests peus nus, nus per la neu, aquests peus torturats que voldries no veure mai més, aquests peus llastimosos que tens por de trepitjar, et turmenten fins al desfici. De vegades se surt una galotxa d’un peu, s’encalla al teu davant, et molesta com una mosca a l’estiu. No t’atures per aquesta galotxa que una altra s’ajup a recollir. Cal caminar. Camines. I passes la ressagada que ha quedat fora de la fila i es veu expulsada cap al voral, que corre per recuperar el seu lloc i ja no veu les seves companyes engolides per la marea de les altres i busca els peus amb la mirada perquè sap identificar-les pel calçat. Camines. Camines per la carretera llisa com una sala de patinatge, o enganxosa de fang. De fang argilós on s’enganxen les soles. Camines. Camines cap als aiguamolls submergits en la boira. Camines sense veure res, amb els ulls clavats en els peus que caminen al teu davant. Camines. Camines per la plana coberta d’aiguamolls. Aiguamolls fins a l’horitzó. Per la plana sense ribes, la plana glaçada. Camines.

Caminem des que s’ha fet de dia.

Hi ha un moment en què el fred que cala els ossos és més humit, més cru. El cel clareja. És de dia. Diuen que és de dia.

Havíem esperat que es fes de dia per sortir. Cada dia esperàvem que es fes de dia per sortir. No podíem sortir abans que claregés, abans que els sentinelles de les torres poguessin disparar contra les fugitives. A ningú li passava pel cap la idea de fugir. Has d’estar fort per voler escapar-te. Estar segur de comptar amb tots els teus músculs i tots els teus sentits. A ningú se li acudia fugir.

Era de dia. Es formaven les columnes. Ens deixàvem conduir cap a qualsevol. La nostra única preocupació era que no ens separessin, per això ens aferràvem les unes a les altres.

Un cop formades les columnes, encara havíem d’esperar una bona estona. Milers de dones triguen una bona estona a sortir, de cinc en cinc, comptades en passar. Passar la porta feia anar dret. Passar davant dels ulls de la Drexler, d’en Taube, davant dels ulls de tants escrutadors, atrets per un coll mal cordat, un botó caigut, unes mans que pengen de qualsevol manera, un número poc visible. Davant de la barraca del control, una SS tocava amb el bastó la primera de cada filera i comptava: fünfzehn, zwanzig, i així fins a cent, fins a dos-cents, segons la importància del kommando. Quan acabava de desfilar, dos SS, cadascun amb el seu gos, tancaven la marxa. Anella rere anella, el camp buidava a la llum del dia els budells de la nit.

Giràvem a mà dreta o esquerra. A mà dreta cap als aiguamolls. A mà esquerra cap a les cases per demolir, les vagonetes per carregar i empènyer. Durant setmanes vaig covar el desig que giréssim a mà dreta perquè aleshores travessàvem un rierol on podia agafar una mica d’aigua per beure. Durant setmanes vaig tenir set. Normalment anàvem cap als aiguamolls.

Enfilàvem la carretera. La disciplina s’atenuava. Ens podíem agafar de bracet per ajudar-nos a caminar, apujar-nos el coll, enfonsar les mans a les mànigues. La columna s’estirava per la carretera.

Avui la carretera està coberta de gel, polida com un mirall. Rellisquem amb el gel. Caiem. La columna avança. N’hi ha que gairebé les has d’arrossegar, ja no poden caminar de tan inflades que tenen les cames. La columna va avançant. Arribem a un altre revolt, temut perquè allà gira el vent. Bufa de cara, afilat, gèlid. La proximitat dels aiguamolls es nota per la boira. Caminem enmig d’una boira que no ens deixa veure res. No hi ha res per veure. Aiguamolls fins a l’infinit, la plana submergida en la boira. La plana embolicada en cotó fluix glaçat.

Estem en marxa. Només parem atenció als peus, caminem. Des que ha començat a despuntar el dia, caminem.

Caminem.

Quan alentim la marxa, els SS de la rereguarda atien els seus gossos.

Caminem.

Per la plana glaçada, caminem.

A la vora dels aiguamolls, la columna s’atura.

Cadascuna de les suboficials que dirigeixen el treball compta el seu lot: Fünfzehn. Zwanzig. Vierzig. No ens hem de moure. Encara compten. Dreissig. Fünfzig. No moure’s. Tornen a comptar. Després ens condueixen a una pila d’eines que lluen feblement en la boira. Agafem càvecs. Al costat hi ha tragues^* amuntegades. Pitjor per a les que no s’hagin afanyat a aconseguir un càvec.

Amb l’estri a la mà, baixem als aiguamolls. Ens enfonsem en la boira més densa dels aiguamolls. No veiem res a un pam de distància. Llisquem dins uns sots, uns fossats. Els SS bramen. Ferms dins de les seves botes, van i vénen i fan córrer. Delimiten el quadrat que s’ha de treballar. Cal reprendre la feina al tall fet pels càvecs el dia abans. Seguint una ratlla amb les puntes perdudes en la boira, com tot d’insectes sobre fons blanc, insectes miserables i desvalguts, les dones ocupen el seu lloc, corben l’esquena. Tot brama. Els SS, les anweiserines, els kapos. Hem de clavar el càvec en el glaç, atacar la terra, arrencar-ne terrossos, posar-los en una traga que dues dones posen a la vora del solc obert pels càvecs. Quan la traga és plena, se’n tornen. Caminen dolorosament, amb les espatlles escorxades per la càrrega. Van a buidar la traga dalt d’una muntanya de terrossos que escalen ensopegant i caient. Les portadores fan una ronda ininterrompuda que escora, es redreça, es vincla sota el pes, bolca la traga al capdamunt de la pila i torna a col·locar-se davant d’una dona que cava. Al llarg de tot el trajecte, plouen cops de bastó al clatell, cops de vara a les temples, cops de corretja als ronyons. Els udols. Els udols. Els udols fins al confins invisibles dels aiguamolls. No són els insectes que udolen. Els insectes són muts.

A les cavadores, els cops els vénen per darrere. Són tres fúries que van i vénen i ho piquen tot al seu pas, sense aturar-se ni un instant, cridant, cridant sempre les mateixes paraules, les mateixes injúries repetides en aquesta llengua incomprensible, picant per torns, amb tota la força, preferiblement les de sempre, aquelles en qui s’han fixat, aquesta perquè és menuda i amb prou feines aixeca el càvec, aquella perquè és alta i les desafia amb l’alçada, aquella altra perquè li sagnen els penellons de les mans. Els SS, apartats, han fet un foc de rama. S’escalfen. Els seus gossos també. Quan els udols arriben al paroxisme s’hi fiquen, bramen i també piquen. Sense saber-ne res. Perquè sí. A cops de peu. A cops de puny. Aleshores es fa un silenci sobre els aiguamolls, com si la boira s’espesseís i ofegués el soroll. Fins que els udols perforen de nou el silenci.

Per això hem esperat que es fes de dia. Hem esperat que es fes de dia per començar la jornada.

¿Què és més pròxim de l’eternitat que una jornada? ¿Què és més llarg que una jornada? ¿Com podem saber que passa? Uns terrossos succeeixen a d’altres, el solc retrocedeix, les portadores continuen la seva ronda. I els udols, els udols, els udols.

¿Què és més llarg que una jornada? El temps passa perquè a poc a poc la boira s’esquinça. Les mans es noten menys entumides. Potser el sol, llunyà, vague. Arrenca de mica en mica pessics de boira. El glaç s’estova, s’estova i es fon. Aleshores els peus s’enfonsen en el fang, les galotxes queden cobertes de llot glaçat que arriba fins als turmells. Ens estem immòbils en l’aiguafang, immòbils en l’aigua glaçada. Per a les portadores, el munt de terrossos és cada vegada més difícil d’escalar, humit, relliscós.

És de dia.

Els aiguamolls s’aclareixen, fan una claror freda i boirosa sota els raigs de sol grocs que perforen la boira.

Els aiguamolls tornen a ser líquids sota el sol que ja ha dissipat tota la boira.

És de dia.

És de dia als aiguamolls on brillen les altes canyes daurades.

És de dia als aiguamolls on s’extenuen uns insectes amb ulls esparverats.

El càvec pesa cada cop més.

Les portadores duen la traga cada cop més avall.

És de dia als aiguamolls on moren insectes amb forma humana.

La traga ara és impossible d’alçar.

És de dia i així serà fins al final del dia.

La fam. La febre. La set.

És de dia i així serà fins al vespre.

Els ronyons són un bloc de dolor.

És de dia i així serà fins a la nit.

Les mans glaçades, els peus glaçats.

És de dia als aiguamolls on el sol fa guspirejar al lluny formes d’arbres dins d’un sudari de gebre.

És de dia i així serà per tota una eternitat.

^*Les tragues, de l’alemany trage, són civeres amb nanses. (N. de la T.)