Czytaj książkę: «Cap de nosaltres tornarà»
Aucun de nous ne reviendra
Une connaissance inutile
(Auschwitz et après, I et II)
1a edició catalana: gener de 2020
© 1970 les Editions de Minuit pel text original
© 2020 Valèria Gaillard per la traducció
© 2020 Club Editor 1959, S.L.U. per aquesta edició
Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
ISBN: 978-84-7329-254-2
Producció de l’ebook: booqlab.com
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Charlotte Delbo
Cap de nosaltres tornarà
seguit per
Un coneixement inútil
(Auschwitz i després, I i II)
Traduït del francès per Valèria Gaillard
CLUB EDITOR
barcelona
TAULA
CAP DE NOSALTRES TORNARÀ
Carrer de l’arribada, carrer de la sortida
Vosaltres que heu plorat dos mil anys...
Oh vosaltres que sabeu...
La meva mare...
Tots anaven marcats al braç amb un número indeleble...
Era una plana desolada...
Diàleg
Els maniquins,
Els homes
El recompte
Un dia
La Marie
L’endemà
El mateix dia
La cama de l’Alice
La Sténia
Una plana...
El dia
L’adéu
El recompte
La nit
Fins a cinquanta
La tulipa
El matí
Weiter
La set
La casa
La tarda
Un cadàver...
Un home incapaç d’avançar...
Una dona que dues altres arrosseguen pels braços...
Auschwitz
El maniquí
Diumenge
Els homes
Diàleg
El comandant
El recompte
La Lulu
L’orquestra
O sigui que crèieu
La primavera
UN CONEIXEMENT INÚTIL
Els homes
Li deia el meu arbrissó...
La Marsellesa decapitada
El matí l’arribada
L’Esther
Beure
Ha mort la Yvonne Picard...
El rierol
És l’últim cop que veuré la Viva
La Lily
L’ós de peluix
Al principi volíem cantar
El viatge
Berlín
El misantrop
El cor batega a Ravensbrück
Posa’t a lloc, posa’t còmode
La sortida
L’adéu, 305
Li vaig dir...
L’última nit
El matí de la llibertat
I he tornat...
Pregària als vius per perdonar-los que són vius
CAP DE NOSALTRES TORNARÀ
Avui no estic segura que això que he escrit sigui cert. Estic segura que és verídic.
CARRER DE L’ARRIBADA,
CARRER DE LA SORTIDA
Hi ha la gent que arriba. Busquen amb els ulls, entre tots els que esperen, els que els esperen. Els fan petons i els diuen que estan cansats pel viatge.
Hi ha la gent que se’n va. Diuen adéu als que es queden i fan petons a les criatures.
Hi ha un carrer per a la gent que arriba i un carrer per a la gent que se’n va.
Hi ha un cafè que es diu “L’arribada” i un cafè que es diu “La sortida”.
Hi ha gent que arriba i gent que se’n va.
Però hi ha una estació on els que arriben són justament els que se’n van
una estació on els que arriben no han arribat mai, on els que se n’han anat no han tornat mai.
És l’estació més gran del món.
Arriben a aquesta estació, vénen de tot arreu.
Hi arriben després de dies i nits
després de travessar països sencers
arriben amb les criatures, fins i tot les més petites que en aquest viatge no hi haurien de ser.
Han dut les criatures perquè no se’n podien separar per a aquest viatge.
Els que tenien or l’han dut perquè creien que els podria ser útil.
Tots han dut el més valuós que tenien perquè no s’ha de deixar el més valuós quan te’n vas lluny.
Tots han dut la seva vida, era sobretot la vida el que s’havia d’agafar.
I quan arriben
creuen que han arribat
a l’infern
possible. Tanmateix no hi creien.
Ignoraven que a l’infern s’hi anés amb tren però ja que hi són s’armen i se senten preparats per fer-hi front
amb les criatures les dones els pares vells amb els records familiars i els papers familiars.
No saben que en aquesta estació no s’hi arriba.
Esperen el pitjor —no esperen l’inconcebible.
I quan els criden a formar files de cinc, homes d’un costat, dones i criatures de l’altre, en una llengua que no comprenen, sí que comprenen els cops de bastó i formen files de cinc perquè s’esperen qualsevol cosa.
Les mares estrenyen les criatures contra el pit —tremolaven de por que no les hi prenguessin— perquè les criatures tenen gana i set i rondinen de no haver dormit a través de tants països. Finalment han arribat, podran ocupar-se’n.
I quan els criden que deixin els paquets, les flassades i els records a l’andana, els deixen perquè poden esperar-se qualsevol cosa i no volen sorprendre’s de res. Diuen “ja veurem”, han vist tantes coses i estan cansats pel viatge.
L’estació no és una estació. És el final d’una via. Miren i els colpeix la desolació al seu voltant.
Al matí la boira els tapa els aiguamolls.
Al vespre els reflectors il·luminen els filats blancs amb una nitidesa de fotografia astral. Es pensen que és allà on els porten i tenen por.
A la nit esperen el dia amb les criatures que pesen als braços de les mares. Esperen i es fan preguntes.
De dia no esperen. Les files es posen en marxa tot d’una. Primer les dones amb les criatures, són les més esgotades. Després els homes. També van esgotats però els reconforta que facin passar primer les dones i les criatures.
Perquè primer fan passar dones i criatures.
A l’hivern els paralitza el fred. Sobretot els que vénen d’Iràklio i no han vist mai la neu.
A l’estiu el sol els encega quan surten dels furgons foscos que han tancat i barrat a la sortida.
La sortida de França d’Ucraïna d’Albània de Bèlgica d’Eslovàquia d’Itàlia d’Hongria del Peloponès d’Holanda de Macedònia d’Àustria d’Hercegovina de les ribes del mar Negre i de les ribes del Bàltic de les ribes del Mediterrani i de les ribes del Vístula.
Els agradaria saber on són. No saben que aquí és el centre d’Europa. Busquen el rètol amb el nom de l’estació. És una estació que no té nom.
Una estació que per a ells no tindrà mai nom.
N’hi ha que viatgen per primer cop a la vida.
N’hi ha que han viatjat per tots els països del món, comerciants. Tots els paisatges els resultaven familiars, però aquest no el reconeixen.
Miren. Més endavant podran explicar com era.
Tots volen recordar la impressió que els ha fet i com els ha vingut el sentiment que no tornarien.
És un sentiment que es pot haver tingut a la vida. Saben que cal desconfiar dels sentiments.
Hi ha els que vénen de Varsòvia amb grans xals i farcells ben nuats
hi ha els que vénen de Zagreb les dones amb mocadors al cap
hi ha els que vénen del Danubi amb jerseis de llanes multicolors fets a la vora del foc hi ha els que vénen de Grècia, han portat olives negres i rahat-lokum
hi ha els que vénen de Montecarlo
eren al casino
duen frac amb el plastró destrossat pel viatge
són panxuts i calbs
són banquers grassos que jugaven a la banca
hi ha nuvis que sortien de la sinagoga amb la núvia de blanc i amb el vel, tota arrugada per la nit passada al terra del vagó
el nuvi de negre i amb copalta, amb els guants bruts
els pares i els convidats, les dones amb la bossa de mà brocada de perles
a tots els reca no haver pogut passar per casa a posar-se roba menys delicada.
El rabí va ben dret i obre la comitiva. Sempre ha estat un exemple per als altres.
Hi ha les nenes d’un internat amb faldilles prisades totes iguals, el barret amb un llaç blau que voleia. Quan baixen es posen bé els mitjons. Caminen amb gràcia de cinc en cinc com a la passejada dels dijous, agafades de la mà i sense saber. ¿Què els pot passar a unes nenes d’internat que van amb la mestra? La mestra els diu: “Porteu-vos bé, nenes.” No tenen cap ganes de no portar-se bé.
Hi ha la gent gran que rebia notícies dels fills a Amèrica. S’havien fet una idea de l’estranger per les postals. Res no s’assemblava al que veuen aquí. Els fills no s’ho podran creure.
Hi ha els intel·lectuals. Són metges o arquitectes, compositors o poetes, es distingeixen pel caminar i les ulleres. També han vist moltes coses al llarg de la vida. Han estudiat molt. Alguns han imaginat molt per escriure els seus llibres i res del que han imaginat no s’assembla al que veuen aquí.
Hi ha els pelleters de les grans ciutats i tots els sastres per home i dona, tots els confeccionistes que havien emigrat a Occident i que no reconeixen en aquesta terra la dels seus avantpassats.
Hi ha els habitants inesgotables de les ciutats on cada home ocupa el seu alvèol i aquí es converteixen en files interminables i sembla mentida com podien cabre tots als alvèols superposats de les ciutats.
Hi ha una mare que clava una bufetada al seu fill de cinc anys potser perquè no vol donar-li la mà i ella vol que s’estigui quiet al seu costat. És fàcil perdre’s i no s’han de separar en un indret desconegut i ple de gent. Clava una bufetada al seu fill i nosaltres, que sabem, no li ho perdonem. Val a dir que no canviaria res si el cobrís de petons.
Hi ha els que havien viatjat divuit dies i s’havien tornat bojos i s’havien matat entre ells als vagons i
els que s’havien ofegat durant el viatge de tan premuts que anaven
evidentment aquests no baixen.
Hi ha una nena que abraça la seva nina ben fort, també asfixien les nines.
Hi ha dues germanes amb abrics blancs que havien sortit a passejar i no han tornat per sopar. Els pares encara passen ànsia.
De cinc en cinc s’endinsen pel carrer de l’arribada. És el carrer de la sortida però no ho saben. És el carrer que només s’agafa una vegada.
Caminen en un ordre perfecte —que no els puguin retreure res.
Arriben a un edifici i sospiren. Per fi han arribat.
I quan criden a les dones que es despullin, elles primer despullen les criatures procurant no despertar-les del tot. Després de tantes nits de viatge estan nervioses i rondinen
i elles comencen a despullar-se davant de les criatures, què hi farem
i quan reben una tovallola cadascuna es preocupen per si l’aigua de la dutxa sortirà prou calenta, que les criatures podrien refredar-se i quan els homes entren per una altra porta a la sala de dutxes, també nus, elles amaguen les criatures amb el seu cos.
I potser aleshores tots ho comprenen.
I ara no serveix de res que ho comprenguin perquè no ho poden explicar als que esperen a l’andana
als que circulen en vagons a les fosques a través de tots els països per arribar aquí
als que són en algun camp i els angoixa la sortida perquè temen el clima o el treball i tenen por de deixar els seus béns
als que s’amaguen a les muntanyes i als boscos i han acabat la paciència de viure amagats. Passi el que passi tornaran a casa. ¿Com vols que els vagin a buscar a casa si no han fet mal a ningú?
als que no han volgut amagar-se perquè no pots abandonar-ho tot
als que creien tenir les criatures a recer en un internat catòlic on les senyoretes són tan bones.
Vestiran una orquestra amb les faldilles prisades de les nenes. El comandant vol que toquin valsos vienesos els diumenges al matí.
Una cap de block, per donar aspecte domèstic a la seva finestra, es farà unes cortines amb el xal de pregària que duia el rabí per celebrar el sàbat en qualsevol circumstància i a qualsevol lloc.
Una kapo es disfressarà amb el frac i el copalta del nuvi, la seva amiga amb el vel de la núvia i de nit jugaran a noces mentre les altres jeuen al llit mortes de cansament. Les kapos s’ho poden passar bé, elles de nit no estan cansades.
A les alemanyes que estan malaltes els repartiran olives negres i lokums però no els agraden les olives de Kalamata ni cap altra mena d’oliva.
I tot el dia i tota la nit
cada dia i cada nit les xemeneies fumegen amb aquest combustible de tots els països d’Europa
uns homes al costat de les xemeneies es passen el dia passant les cendres per trobar l’or fos de les dents d’or. Aquests jueus duen tots or a la boca i n’hi ha tants que en surten tones.
I a la primavera homes i dones escampen les cendres pels aiguamolls assecats que llauren per primer cop i fertilitzen amb fosfat humà.
Porten un sac lligat a la panxa i colguen la mà en la pols d’ossos humans que sembren a grapats tot lluitant contra el vent que els la torna a la cara, i al vespre tenen la cara blanca, les arrugues marcades per la suor que ha regalimat entremig de la pols.
I no han de patir perquè s’acabi el fertilitzant, arriben trens i més trens arriben cada dia i cada nit a cada hora cada dia i cada nit.
És l’estació més gran del món en arribades i sortides.
Només els que entren al camp saben després què els ha passat als altres i ploren d’haver-se’n separat a l’estació perquè aquell dia l’oficial va ordenar als més joves que formessin una fila a part
bé cal que també n’hi hagi per assecar els aiguamolls i escampar la cendra dels altres.
I troben que hauria valgut més no haver entrat mai aquí i no haver sabut mai.
Vosaltres que heu plorat dos mil anys
un que va agonitzar tres dies i tres nits
quantes llàgrimes tindreu
pels que van agonitzar
molt més que tres-centes nits i molt més que tres-cents dies llargs
com
plorareu
els que van agonitzar tantes agonies
i eren incomptables
Ells no creien en la resurrecció en l’eternitat
I sabien que vosaltres no ploraríeu.
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que la gana fa brillar els ulls que la set els entela?
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que pots veure la mare morta
i no vessar ni una llàgrima?
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que al matí et vols morir
que al vespre tens por?
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que un dia és més que un any
un minut més que una vida?
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que les cames són més vulnerables que els ulls
els nervis més durs que els ossos
el cor més sòlid que l’acer?
¿Sabíeu que les pedres dels camins no ploren
que només hi ha una paraula per a l’espant
només una paraula per a l’angoixa?
¿Sabíeu que el patiment no té límits
ni l’horror fronteres?
¿Ho sabíeu?
Vosaltres que sabeu.
La meva mare
eren unes mans un rostre
Han posat davant nostre les nostres mares nues
Aquí les mares ja no són mares per als fills.
Tots anaven marcats al braç amb un número indeleble
Tots havien de morir nus
El tatuatge identificava els morts i les mortes.
Era una plana desolada
a la vora d’una ciutat
La plana estava glaçada
i la ciutat
no tenia nom.
DIÀLEG
—¿Ets francesa?
—Sí.
—Jo també.
Ella no duu la F al pit. Una estrella.
—¿D’on?
—París.
—¿Fa temps que hi ets?
—Cinc setmanes.
—Jo setze dies.
—És molt, ja ho sé.
—Cinc setmanes... ¿Com pot ser?
—Ja veus.
—¿I tu creus que es pot resistir?
Està pidolant.
—S’ha d’intentar.
—Vosaltres podeu tenir esperança, mentre que nosaltres...
Assenyala la meva jaqueta a ratlles i després el seu abric, un abric tan exageradament gran, tan exageradament brut, tan exageradament esparracat.
—No creguis, si fa no fa estem igual...
—Per a nosaltres no hi ha esperança.
I la seva mà fa un gest i el seu gest evoca el fum que s’enlaira.
—S’ha de lluitar amb totes les forces.
—Per què, per què lluitar si totes hem de...
S’acaba el gest de la mà. El fum que s’enlaira.
—No. S’ha de lluitar.
—¿Com podem esperar que sortirem d’aquí? ¿Com sortirà mai ningú d’aquí? Seria millor llançar-se directament contra els filats.
¿Què li puc dir? És menuda, escanyolida. I no tinc el poder de convence’m ni a mi mateixa. Tots els arguments són absurds. Lluito contra la meva raó. Lluites contra tota raó.
La xemeneia fumeja. El cel és baix. El fum s’arrossega pel camp i pesa i ens embolcalla i fa olor de carn cremada.
ELS MANIQUINS
—Mireu. Mireu.
Estàvem arrupides sota el teulat, damunt de les fustes que ens feien de llit, de taula, de trespol. El sostre era molt baix. Només hi cabíem assegudes i amb el cap jup. Érem vuit, el nostre grup de vuit companyes que la mort separaria, en aquell quadrat estret on ens enfilàvem. Ja havien repartit la sopa. Havíem estat esperant a fora molta estona per passar una rere l’altra davant del bidó que fumejava a la cara de la stubova. Amb la màniga dreta arremangada, enfonsava el cullerot al bidó per servir. Darrere del vapor de la sopa, cridava. El baf li esmorteïa la veu. Cridava perquè hi havia empentes i xiu-xius. Lúgubres, esperàvem, amb la mà balba aguantant el pot. Ara, amb la sopa a la falda, menjàvem. La sopa era repugnant, però tenia gust d’escalfor.
—Mireu, heu vist, al pati...
—Oh! —la Yvonne P. deixa caure la cullera al pot. No té més gana.
La finestreta enreixada dóna al pati del block 25, un pati voltat de murs. Una porta comunica amb el camp, però si s’obre quan hi passes pel davant has de córrer, tocar el dos, intentar no mirar ni la porta ni el que hi ha al darrere. Fuig. Nosaltres, a través de la finestreta, podem veure. No girem mai el cap en aquella direcció.
—Mireu. Mireu.
Al principi dubtes del que estàs veient. Has de distingir-los en la neu. El pati n’està ple. Nus. Apilats els uns damunt dels altres. Blancs, d’un blanc que blaveja en la neu. Els caps estan rapats, els pèls del pubis rectes, tibats. Cadàvers congelats. Blancs amb les ungles marró. Els dits del peu estirats cap amunt són ridículs, la veritat. Terriblement ridículs.
Bulevard Courtais, a Montluçon. Esperava el meu pare a les Nouvelles-Galeries. Era a l’estiu, el sol escalfava el carrer. Hi havia un camió aturat i uns homes que el descarregaven. Era un lliurament de maniquins per a l’aparador. Cada home n’agafava un a coll i el posava a l’entrada de la botiga. Els maniquins anaven nus, amb les articulacions a la vista. Els homes els portaven amb cura, els estiraven al peu de la paret, damunt de la vorera calenta.
Jo mirava. Em torbava la nuesa dels maniquins. Sovint n’havia vist a l’aparador, de maniquins, amb vestit, sabates, perruca i el braç doblegat en un gest artificial. No havia pensat mai que n’hi hagués de nus, sense cabells. No havia pensat mai que n’hi hagués fora de l’aparador, de la llum elèctrica, d’aquell gest. Descobrir-ho em produïa el mateix malestar que veure un mort per primer cop.
Ara els maniquins jeuen a la neu, immersos en la claror hivernal que em recorda el sol al carrer.
Les que jeuen allà a la neu són les nostres companyes d’ahir. Ahir durant el recompte estaven dretes. S’aguantaven en files de cinc a cada costat de la Lagerstrasse. Anaven a treballar, s’arrossegaven cap als aiguamolls. Ahir tenien gana. Tenien polls, es grataven. Ahir s’havien empassat la sopa fastigosa. Tenien diarrea i les pegaven. Ahir patien. Ahir desitjaven morir.
Ara són allà, cadàvers nus a la neu. S’han mort al block 25. Al block 25 la mort no té la serenor que n’esperes, fins i tot aquí.
Un matí, perquè s’havien desmaiat durant el recompte o perquè estaven més lívides que les altres, un SS els feia un senyal. Els feia formar una columna on veies, augmentades, totes les degradacions, totes les tares que abans es diluïen en la massa. I la columna, conduïda per l’SS, era empesa fins al block 25.
Hi havia les que hi anaven soles. De manera voluntària. Com un suïcidi. Esperaven que s’obrís la porta quan venia un SS a inspeccionar —i entraven.
També hi havia les que no corrien prou ràpid el dia que calia córrer.
Hi havia les que havien cridat quan les companyes les havien hagut d’abandonar a la porta: “No em deixeu. No em deixeu.”
Durant dies havien passat gana i set, sobretot set. Havien tingut fred, estirades gairebé sense roba damunt d’uns taulons, sense màrfega ni manta. Tancades amb moribundes i boges, esperant torn per a l’agonia o la follia. Al matí, sortien. Les feien sortir a cops de bastó. Cops de bastó a moribundes i boges. Les vives havien d’arrossegar al pati les mortes de la nit, perquè les mortes també s’havien de comptar. Passava l’SS. Es divertia aviant-los el gos. Se sentien udols per tot el camp. Eren els udols de la nit. Després el silenci. S’havia acabat el recompte. Era el silenci del dia. Les vives tornaven a entrar. Les mortes es quedaven a la neu. Les havien despullades. La roba s’aprofitaria per a d’altres.
Cada dos o tres dies, els camions passaven a recollir les vives per dur-les a la cambra de gas, les mortes per llençar-les al forn crematori. La bogeria devia ser l’última esperança de les que entraven allà. Algunes, amb l’astúcia de les encaparrades a viure, s’escapolien a la sortida. De vegades passaven unes quantes setmanes al block 25, mai més de tres. Les veies per la reixa de la finestra. Suplicaven: “Aigua, aigua.” Hi ha espectres que parlen.
—Mireu. Us asseguro que s’ha mogut. Aquella, la penúltima. La mà... ha obert els dits, n’estic segura.
Els dits s’obren lentament, és la neu que floreix com una anemone de mar descolorida.
—No mireu. ¿Per què mireu? —implora la Yvonne P. amb els ulls ben oberts, clavats en el cadàver que encara viu.
—Menja’t la sopa —diu la Cécile—. A elles ja no els falta de res.
Jo també miro. Miro aquell cadàver que es mou i em deixa insensible. Ara sóc una persona gran. Puc mirar els maniquins nus sense que em facin por.
ELS HOMES
Al matí i a la tarda, pel camí dels aiguamolls, ens creuàvem amb columnes d’homes. Els jueus anaven de civil. Esparracats, amb una creu roja pintada de qualsevol manera a l’esquena. Com les jueves. Roba informe que se cenyien al cos. Els altres anaven ratllats. Els uniformes suraven damunt de les espatlles magres.
Els planyíem perquè havien de marcar el pas. Nosaltres caminàvem com podíem. El kapo, al capdavant, era gras, anava amb botes i roba d’abric. Marcava: Links, Zwei, Drei, Vier. Links. Els homes seguien amb penes i treballs. Portaven galotxes de tela que no se’ls aguantaven al peu. Ens preguntàvem com podien caminar amb aquelles galotxes. Quan hi havia neu o gel, les duien a la mà.
Tenien el caminar d’allà. El cap endavant, el coll endavant. El cap i el coll arrossegaven la resta del cos. El cap i el coll tiraven els peus. En les cares descarnades cremaven els ulls, enclotats, amb les pupil·les negres. Els llavis estaven inflats, negres o massa vermells, i quan els obrien es veien les genives sanguinolentes.
Passaven a prop. Nosaltres murmuràvem “Franceses, franceses” per saber si hi havia compatriotes en el grup. Fins aleshores no n’havíem trobat cap.
Absorts en caminar, ni ens miraven. Nosaltres sí que els miràvem. Els miràvem. La pietat ens feia estrènyer les mans. Ens perseguia la seva imatge, el caminar, els ulls.
Entre nosaltres hi havia tantes malaltes que no menjaven que teníem molt de pa. Intentàvem convèncer-les amb les raons que fos perquè mengessin, perquè superessin el fàstic que els feia menjar i mengessin per sobreviure. Les nostres paraules no aixecaven cap voluntat. Ja havien renunciat al moment d’arribar.
Un matí, sortim amb pans sota la roba. Per als homes. No creuem cap columna d’homes. Esperem el vespre amb impaciència. A la tornada sentim que marquen el pas darrere nostre. Drei. Vier. Links. Van més ràpid que nosaltres. Ens hem d’apartar per deixar-los passar. ¿Polonesos? ¿Russos? Homes, llastimosos, que la misèria cobreix de sang com tots els homes aquí.
Quan arriben a la nostra altura, d’una revolada traiem els pans i els els llancem. Tot seguit comença la batussa. Cullen el pa, se’l disputen, se l’arrenquen. Tenen ulls de llop. N’hi ha dos que rodolen per la cuneta amb el pa que s’escapa.
Els mirem barallar-se i plorem.
L’SS crida, els avia el gos. La columna es torna a formar, reprèn la marxa. Links. Zwei. Drei.
Ni tan sols s’han girat a mirar-nos.
EL RECOMPTE
Han passat els SS amb les seves capes negres. Han comptat. Encara esperem.
Esperem.
Des de fa dies, el dia següent.
Des de la vetlla, l’endemà.
Des de mitja nit, avui.
Esperem.
El dia despunta al cel.
Esperem el dia perquè cal esperar alguna cosa.
No esperem la mort. Ens l’esperem.
No esperem res.
Esperem el que arriba. La nit perquè succeeix al dia. El dia perquè succeeix a la nit.
Esperem que acabi el recompte.
El final del recompte és un xiulet que fa que totes ens girem cap a la porta. Les files immòbils es converteixen en files a punt per posar-se en marxa. En marxa cap als aiguamolls, cap als maons, cap als fossats.
Avui esperem més estona que de costum. El cel empal·lideix més que de costum. Esperem.
¿Què?
Un SS apareix a la punta de la Lagerstrasse, ve cap a nosaltres, s’atura davant de les nostres files. Pel caduceu de la gorra ha de ser el metge. Ens considera. A poc a poc. Parla. No crida. Parla. Una pregunta. Ningú no respon. Demana: “Dolmetscherine”. La Marie-Claude fa un pas endavant. L’SS repeteix la pregunta i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si hi ha algú que no pugui suportar el recompte.” L’SS ens mira. Al seu costat la Magda, la nostra blockova, ens mira, s’aparta i parpelleja una mica.
De debò, ¿qui pot suportar el recompte? ¿Qui es pot estar a peu dret sense moure’s durant hores i hores? En plena nit. Enmig de la neu. Sense haver menjat, sense haver dormit. ¿Qui pot suportar aquest fred durant hores?
Algunes alcen la mà.
L’SS les fa sortir de les files. Les compta. Massa poques. Diu una altra frase, suaument, i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si no n’hi ha d’altres, de velles o malaltes, que el recompte els resulti massa dur al matí.” S’alcen més mans. Aleshores la Magda, de pressa, clava un cop de colze a la Marie-Claude i, sense canviar de to, la Marie-Claude: “Però val més no dir-ho.” Les mans alçades s’abaixen. Menys una. Una velleta remenuda es posa de puntetes, estira i agita els braços tan amunt com pot de por que no la vegin. L’SS s’allunya. La velleta s’enardeix: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” Les seves veïnes li fan “xst!”. Ella s’empipa. ¿Per què, si hi ha un règim menys dur per a les malaltes i les velles, haurien d’impedir que se’n beneficiï? Desesperada que l’hagin oblidat, crida. Amb una veu aguda i vella com ella, crida: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” L’SS ho sent, es gira: “Komm” i la velleta s’afegeix al grup que acaba de formar-se i que el metge SS escorta fins al block 25.
UN DIA
Estava aferrada a la banda d’enllà del talús, aferrada amb les mans i els peus a la banda d’enllà del talús cobert de neu. Tibava tot el cos, les mandíbules, el coll desarticulat en cartílags, tibava el poc múscul que li quedava als ossos.
I els seus esforços eren vans —els esforços d’algú que estirés una corda ideal.
Estava apuntalada des del dit índex fins al dit gros del peu, però cada vegada que aixecava una mà per agafar-se més amunt i intentar escalar el talús, queia cap avall. De sobte el seu cos es tornava flonjo, miserable. Després alçava el cap i podies resseguir en el rostre el treball mental que es produïa dins seu per reajustar els membres a l’esforç. Les dents s’estrenyien, la barbeta s’afilava, les costelles feien cercles sota la roba enganxada, un abric de civil —una jueva—, els turmells s’estiraven. Intentava hissar-se de nou cap a l’altra riba de neu.
Cadascun dels seus gestos era tan lent i maldestre, traïa una tal debilitat, que et preguntaves com era que podia moure’s. Al mateix temps no entenies gaire que fes un esforç tan desproporcionat amb l’empresa, tan desproporcionat també amb un cos que no devia pesar gens.
Ara s’aferrava amb les mans a una crosta de neu endurida, els peus no trobaven cap punt on repenjar-se i buscaven una esquerda, un relleix. Es movien en el buit. Duia les cames embolicades amb draps. Eren tan primes que, amb draps i tot, feien pensar en les canyes de lligar mongeteres que es posen als espantaocells per fer de cames, i que els pengen. Sobretot quan es movien en el buit. Tornava a caure al fons del fossat.
Ella gira el cap com per mesurar la distància, mira amunt. Es pot veure la desesperació que li creix als ulls, a les mans, al rostre convuls.
“¿Què els passa a aquestes dones que em miren així? ¿Què hi fan aquí comprimides en files de cinc, per què s’estan parades? Em miren i sembla que no em vegin. No em veuen, sinó no es quedarien aquí plantades. M’ajudarien a pujar. ¿Per què no m’ajudeu ja que sou aquí mateix? Ajudeu-me. Estireu-me. Inclineu-vos. Doneu-me la mà. Oh, no es mouen.”
I la mà es retorçava cap a nosaltres en una crida desesperada. La mà torna a caure —una estrella morada pansida damunt la neu. Un cop caiguda era menys descarnada, s’ablania, tornava a ser una cosa viva i llastimosa. El colze es repenja, rellisca. Tot el cos s’esfondra.
Al darrere, més enllà dels filats, la plana, la neu, la plana.
Érem totes allà, uns quants milers de dones, dretes a la neu des del matí —és així com se li ha de dir a la nit, perquè el matí era a les tres de la nit. L’alba il·luminava la neu que abans havia il·luminat la nit —i el fred s’havia aguditzat.
Immòbils des de mitja nit, pesàvem tant damunt de les nostres cames que ens enfonsàvem a terra, en el glaç, sense poder fer res contra l’entumiment. El fred masegava les temples, les barres, semblava que els ossos es disloquessin, que el crani esclatés. Havíem renunciat a saltar d’un peu a l’altre, a picar de talons, a fregar-nos els palmells. Era una gimnàstica esgotadora.
Ens estàvem immòbils. La voluntat de lluitar i resistir, la vida, s’havien refugiat en una porció cada vegada més petita del cos, just a la immediata perifèria del cor.
Ens estàvem allà, immòbils, uns quants milers de dones de totes les llengües, premudes les unes contra les altres, cap cot sota les ràfegues de neu que ens fuetejaven.
Ens estàvem allà, immòbils, reduïdes al batec dels nostres cors.
¿On va aquella que surt de la fila? Camina com si fos invàlida o cega, una cega que mira. Va cap al fossat a passes rígides, de fusta. Ja ha arribat a la vora, s’ajup per baixar-hi. Cau. El peu ha relliscat a la neu que s’enfonsa. ¿Per què vol baixar al fossat? Ha sortit de la fila sense dubtar, sense amagar-se de l’SS que s’està dreta embolicada amb la capa negra damunt de les botes negres, vigilant-nos. Se n’ha anat com si es trobés en un altre lloc, en un carrer on canviés de vorera o en un jardí. Evocar un jardí, aquí, pot fer gràcia. Podria ser una d’aquelles velles guillades que espanten les criatures als parcs. És una dona jove, gairebé una noia. Quines espatlles tan fràgils.
S’està allà, al fons del fossat, amb les mans que graten la neu, els peus que busquen, la feixuguesa del cap, que alça amb esforç. Ara té la cara girada cap a nosaltres. Els pòmuls violetes, sortits, la boca inflada violeta fosc, les òrbites plenes d’ombres al fons. Té el rostre de la desesperació nua.
Lluita una bona estona contra la indocilitat dels membres per recuperar l’aplom. Es debat com un que s’ofega. Després estén les mans per hissar-se a l’altra riba. Les mans busquen un agafador, les ungles esgarrapen la neu, tot el seu cos es tiba en un espasme. I s’enfonsa, esgotada.
Deixo de mirar-la. No la vull mirar més. Voldria canviar de lloc, deixar de veure-hi. Deixar de veure aquests forats al fons de les òrbites, aquests forats que fiten. ¿Què vol fer? ¿Arribar als filats elèctrics? ¿Per què ens fita? ¿No m’assenyala a mi? ¿No m’implora a mi? Giro el cap. Mirar a una altra banda. Una altra banda.
A l’altra banda —davant nostre— hi ha la porta del block 25.
Dret i embolicat amb una manta, un nen, un noiet. Té un cap minúscul, afaitat, una cara on sobresurten les mandíbules i l’arc de les celles. Va descalç, saltirona sense parar, l’anima un moviment frenètic que fa pensar en el dels salvatges quan ballen. Vol sacsejar també els braços per escalfar-se. La manta s’obre. És una dona. Un esquelet de dona. Va nua. Se li veuen les costelles i els ossos ilíacs. Es posa bé la manta damunt de les espatlles, continua ballant. Un ball mecànic. Un esquelet de dona que balla. Té els peus petits, prims i nus a la neu. Hi ha esquelets vivents i que ballen.
I ara jo sóc en un cafè i escric aquesta història —perquè això es converteix en una història.
Una clariana en els núvols. ¿Ja és la tarda? Hem perdut la noció del temps. Apareix el cel. Molt blau. D’un blau oblidat. Han passat hores des que he aconseguit no mirar més la dona al fossat. ¿Encara hi és? Ha assolit el capdamunt del talús —¿com s’ho ha fet?— i allà s’ha aturat. Estén les mans cap a la neu que centelleja. N’agafa un grapat i se’l duu als llavis amb un gest d’una lentitud exasperant, que li deu costar un esforç infinit. Xucla la neu. Ara entenem per què ha sortit de la fila, aquest determini al seu rostre. Volia neu neta per als seus llavis tumefactes. Des de l’alba estava fascinada per aquesta neu neta que volia assolir. A aquesta banda, la neu que hem trepitjat és negra. Xucla la seva neu però sembla que ja no en tingui ganes. La neu no calma la set quan tens febre. Tots aquests treballs per un grapat de neu que a la seva boca és un grapat de sal. La mà cau, el clatell es doblega. Una tija fràgil a punt de trencar-se. L’esquena es vincla, els omòplats li sobresurten sota la fina tela de l’abric. És un abric groc, del mateix color que el nostre gos Flac, tan emmagrit per la malaltia que a l’hora de morir s’arrodonia tot com l’esquelet dels ocells en un museu natural. La dona està a punt de morir.
Ja no ens mira. Descansa a la neu amb el cos arraulit. Amb la columna vertebral arquejada, en Flac està a punt de morir, el primer ésser que jo veia morir. Mamà, en Flac és davant de la porta del jardí. Està tot arraulit. Tremola. L’André diu que està a punt de morir.
“He de posar-me dreta, posar-me dreta. He de caminar. He de seguir lluitant. ¿Que no m’ajudaran, aquelles? Ajudeu-me, vosaltres que esteu aquí plantades amb les mans buides.”
Vine mamà, ràpid, en Flac està a punt de morir.
“No sé per què no m’ajuden. Estan mortes. Estan mortes. Ai! Sembla que estiguin vives perquè s’aguanten dretes repenjant-se les unes en les altres. Estan mortes. Jo no em vull morir.»
La mà s’agita un cop més com un crit però ella no crida. ¿En quina llengua cridaria, si cridés?
Vet aquí una morta que avança cap a ella. Un maniquí vestit de ratlles. En dos passos es planta al seu costat, l’estira per un braç, l’arrossega cap a nosaltres perquè recuperi el seu lloc a la fila. La capa negra de l’SS s’ha apropat. És més aviat un sac groc i brut el que la morta arrossega cap a nosaltres, i es queda allà. Durant hores. ¿Què podem fer? Ella està a punt de morir. En Flac, ¿sabeu?, el nostre gos groc que estava tan magre, està a punt de morir. Qüestió d’hores.
De sobte un estremiment sacseja l’embalum que fa aquell abric groc en el fang de neu. La dona intenta aixecar-se. Els seus gestos es descomponen en un ralentí insuportable. S’agenolla, ens mira. Cap de nosaltres es belluga. Recolza les mans a terra —el seu cos magre s’arqueja com el d’en Flac que estava a punt de morir. Aconsegueix posar-se dreta. Titubeja, busca on agafar-se. És el buit. Camina. Camina en el buit. Va tan vinclada que sembla mentida que no caigui. No. Camina. Vacil·la però avança. I els ossos del seu rostre reflecteixen una voluntat que espanta. La veiem travessar el buit davant de les nostres files. ¿I ara on va?
“¿Per què us sorprèn que camini? ¿No heu sentit que m’ha cridat aquell SS que hi ha davant de la porta amb el seu gos? No el sentiu perquè esteu mortes.”
L’SS de la capa negra ha marxat. Ara davant de la porta hi ha un SS de verd.
La dona avança. Sembla que obeeixi. S’atura davant de l’SS. El fred li sacseja l’esquena, l’esquena tota arrodonida amb els omòplats que sobresurten sota l’abric groc. L’SS duu el gos lligat. ¿Li ha ordenat res, li ha fet cap senyal? El gos s’abraona contra la dona —sense grunyir, sense bufar, sense bordar. Tot és silenciós com en un somni. El gos s’abraona contra la dona, li clava els ullals al coll. I nosaltres no ens belluguem, envescades com estem en una mena de pega que no ens deixa esbossar ni un gest—com en un somni. La dona crida. Un crit que se li escapa. Un sol crit que esquinça la immobilitat de la plana. No sabem si prové d’ella o de nosaltres, del seu coll rebentat o del nostre. Sento els ullals del gos al meu coll. Crido. Udolo. De mi no surt cap so. El silenci d’un somni.
La plana. La neu. La plana.
La dona es desploma. Un sobresalt i s’ha acabat. Una cosa que es parteix en sec. El cap al fang de neu ja no és més que un monyó. Els ulls, dues nafres brutes.
“Totes aquestes mortes que ja no em miren.” Mamà, en Flac s’ha mort. Ha agonitzat molta estona. Després s’ha arrossegat fins a l’escalinata. Ha fet una ranera que no sortia del coll i s’ha mort. Semblava que l’haguessin escanyat.
L’SS estira la corretja. El gos s’aparta. Té una mica de sang al morro. L’SS xiula una cançó, se’n va.
Davant de la porta del block 25, la manta amb els peus descalços i el cap rapat no ha parat de saltironar. Es fa de nit.
I ens quedem dretes a la neu. Immòbils a la plana immòbil.
I ara sóc en un cafè i escric això.
LA MARIE
El seu pare, la seva mare, els seus germans i les seves germanes van ser gasejats a l’arribada.
Els pares eren massa vells, els germans, massa petits.
Ella diu: “Era bonica, la meva germaneta. No us podeu imaginar com n’era, de bonica.
”No la devien veure.
”Si l’haguessin vist bé, no l’haurien matada.
”No haurien pogut.”
L’ENDEMÀ
De nit hi ha hagut el recompte i ara ja és de dia. La nit era clara i freda, cruixent de gel —aquesta colada de glaç que davallava de les estrelles. El dia és clar i fred, clar i fred fins a l’intolerable. Xiulet. Les columnes es mouen. El moviment ondula fins a nosaltres. Sense saber com, hem girat cua. Sense saber com, també ens movem. Avancem. Tan balbes que semblem un tros de fred que avancés d’una sola peça. Les cames avancen com si no fossin part de nosaltres. Les primeres columnes passen la porta. A banda i banda, els SS amb els seus gossos. Van embotits en capots, passamuntanyes, bufandes. Els gossos també, en abrics per a gossos, amb les lletres SS retallades de negre en un cercle blanc. Abrics fets amb banderes. Les columnes s’estiren. Hem d’anar ben dretes per passar la porta, espaiades. Així que l’hem passada ens apinyem com fan els animals, però el fred és tan intens que ja no el notem. Davant nostre la plana centelleja: el mar. Seguim. Les files travessen la carretera, caminen de dret cap al mar. En silenci. Lentament. ¿On anem? Avancem per la plana centellejant. Avancem en la llum solidificada pel fred. Els SS criden. No entenem què criden. Les columnes s’enfonsen en el mar, cada vegada més endins en la llum de glaç. Els SS repeteixen ordres més amunt. Avancem enlluernades per la neu. I de sobte la por ens paralitza, el vertigen arran d’aquesta plana encegadora. ¿Què volen? ¿Què faran de nosaltres? Criden. Corren i les seves armes dringuen. ¿Què faran de nosaltres?
Aleshores les columnes formen quadrats. Deu per deu, en deu files. Un quadrat rere l’altre. Un escaquer gris enmig de la neu centellejant. L’última columna. L’últim quadrat s’immobilitza. Crits perquè la vora de l’escaquer quedi ben delineada a la neu. Els SS vigilen les cantonades. ¿Què volen fer? Passa un oficial a cavall. Observa els quadrats perfectes que dibuixen quinze mil dones a la neu. Fa fer mitja volta al cavall, satisfet. Els crits cessen. Els sentinelles comencen a fer la seva ronda amunt i avall dels quadrats. Tornem a tenir consciència de nosaltres mateixes, encara respirem. Respirem fred. Més enllà de nosaltres, la plana.
La neu centelleja en una llum refractada. No hi ha rajos, només llum, una llum dura i glaciar en què tot es perfila amb arestes afilades. El cel és blau, dur i glaciar. Penses en plantes atrapades en el glaç. A l’Àrtic deu passar, que fins la vegetació submarina quedi atrapada en el glaç. Estem atrapades en un bloc de glaç dur, afilat, igual de transparent que un bloc de cristall. I aquest cristall està travessat de llum, com si la llum estigués atrapada en el glaç, com si el glaç fos llum. Necessitem estona per adonar-nos que ens podem moure dins d’aquest bloc de glaç en què ens trobem. Belluguem els peus dins del calçat, intentem picar de peus. Quinze mil dones piquen de peus i no fan gens de soroll. El silenci s’ha solidificat en fred. La llum està immòbil. Som en un lloc on el temps ha quedat abolit. Ja no sabem si som, només glaç, llum, neu encegadora, i nosaltres, en aquest glaç, en aquesta llum, en aquest silenci.
Ens quedem immòbils. El matí s’escola — temps fora del temps. I la vora de l’escaquer ja no és tan nítida. Les files es disgreguen. Algunes fan passes, tornen al seu lloc. La neu centelleja, immensa, en l’estesa on res no fa ombra. Retallats amb caires vius, els pals elèctrics, els teulats dels barracons gairebé colgats per la neu, amb els filats traçats a ploma. ¿Què volen fer de nosaltres?
El temps s’escola sense que canviï la llum. Sempre tan dura, glaçada, sòlida, el cel igual de blau, igual de dur. El glaç aferra les espatlles. S’afeixuga, ens esclafa. No és que tinguem més fred, cada vegada estem més entumides, cada vegada més insensibles. Atrapades en un bloc de cristall més enllà del qual, lluny en la memòria, veiem els vius. La Viva diu: “Mai més m’agradaran els esports d’hivern.” És estrany que la neu pugui evocar-li res més que un element mortal, hostil, fora de la natura, insospitat fins ara.
Als nostres peus, una dona s’asseu a la neu, amb poca traça. Ens aguantem per no dir-li: “A la neu no, que agafaràs fred.” Un altre reflex de la memòria i de les velles nocions. Seu a la neu i s’hi fa un forat. Un record de lectura infantil, els animals que es fan el jaç per morir. La dona s’afanya, amb gestos menuts i precisos, s’ajeu. La cara a la neu, gemega suaument. Les mans es desclouen. Calla.
Hem mirat sense comprendre.
La llum sempre immòbil, feridora, freda. És la llum d’un astre mort. I la immensitat glaçada, enlluernadora fins a l’infinit, és un planeta mort.
Immòbils en el glaç en què estem atrapades, inertes, insensibles, hem perdut tots els sentits de la vida. Cap ni una diu: “Tinc gana. Tinc set. Tinc fred.” Transportades d’un altre món, de cop i volta ens trobem sotmeses a la respiració d’una altra vida, a la mort vivent, en el glaç, en la llum, en el silenci.
De sobte, per la carretera que voreja els filats, arriba un camió. Circula per la neu. Sense fer soroll. És un camió descobert dels que fan servir per transportar grava. Va carregat de dones. Van dretes, amb el cap nu. Petits caps rapats de noiet, caps magres, comprimits els uns contra els altres. El camió circula en silenci amb tots aquests caps que es perfilen clarament contra el blau del dia. Un camió silenciós que llisca al llarg dels filats com un fantasma precís. Un fris de rostres contra el cel.
Les dones passen a prop nostre. Criden. Criden i no sentim res. Aquest aire fred i sec hauria de ser conductor si fóssim en l’entorn terrestre ordinari. Criden cap a nosaltres sense que ens arribi cap so. Les seves boques criden, criden els seus braços estesos cap a nosaltres, tot en elles crida. Cada cos és un crit. Tantes torxes que flamegen en crits de terror, crits que han pres cos de dona. Cadascuna és un crit materialitzat, un udol —que no sentim. El camió circula en silenci per la neu, passa sota un porxo, desapareix. S’endú els crits.
Un altre camió idèntic al primer, igual de carregat de dones, que criden i que no sentim, llisca i desapareix al seu torn sota el porxo. Després, un tercer. Aquest cop som nosaltres que cridem, un crit que no transmet el glaç en què estem atrapades —¿o és que potser ens han fulminat aquí mateix?
Al carregament del camió hi ha mortes barrejades amb les vives. Les mortes van nues, apilades. I les vives procuren evitar el contacte amb les mortes. Però quan hi ha empentes, sotracs, s’agafen a un braç o a una cama rígida que sobresurt per les baranes. Les vives estan garratibades de por. De por i de fàstic. Xisclen. Nosaltres no sentim cap so. El camió llisca en silenci per la neu.
Mirem amb ulls que criden, que no creuen.
Cada rostre està escrit amb tanta precisió a la llum de glaç, al blau del cel, que s’hi grava per tota l’eternitat.
Per tota l’eternitat, caps rapats, comprimits els uns contra els altres, que esclaten en crits, boques torçades pels crits que no se senten, mans agitades en un crit mut.
Els udols queden escrits al blau del cel.
Era el dia que buidaven el block 25. Carregaven les condemnades dalt dels camions que anaven a la cambra de gas. Les últimes, abans de pujar-hi, havien de carregar els cadàvers per incinerar.
Com que les mortes les llençaven de seguida al crematori, ens preguntàvem: les de l’últim camió, les vives barrejades amb les mortes, ¿passen per la cambra de gas o tota la càrrega va de dret al braser?
Elles xisclaven perquè ho sabien, però les cordes vocals se’ls havien trencat a dins del coll.
I nosaltres estàvem emparedades en el glaç, en la llum, en el silenci.
EL MATEIX DIA
El fred ens convertia en estàtues dalt d’aquell sòcol de glaç que eren les nostres cames soldades al glaç del sòl. Tots els gestos havien quedat abolits. Gratar-se el nas o escalfar-se les mans amb l’alè pertanyia al reialme de la fantasia, com si un fantasma es gratés el nas o s’escalfés les mans amb l’alè. Algú diu: “Crec que ens fan tornar.” Però dins nostre res no respon. Havíem perdut consciència i sensibilitat. Érem mortes per a nosaltres i tot. “Ens fan tornar. Els primers quadrats ja formen files”, i l’ordre anava arribant a tots els quadrats. Es formaven files de cinc. S’eixamplaven les muralles de glaç. Una primera columna arribava a la carretera.
Ens recolzàvem les unes en les altres per no caure. Així i tot, no notàvem l’esforç. Els nostres cossos caminaven al marge de nosaltres. Posseïdes, desposseïdes. Abstretes. Érem insensibles. Caminàvem amb moviments encongits, just el que permetien les articulacions glaçades. Sense parlar. Tornem al camp. No havíem previst que pogués acabar-se aquella immobilitat començada la nit abans.
Tornàvem. La llum ja no era tan implacable. Deu ser això, el crepuscle. O potser és que tot es confonia davant dels nostres ulls, els filats que eren tan nítids feia no res i la neu que centellejava, tota tacada de diarrea. Bassals bruts. El final de la jornada. La neu estava coberta de mortes, al mig dels bassals. De vegades calia passar-hi per sobre. Una gambada. Per a nosaltres eren obstacles i prou. Ja no hi havia manera de sentir res de res. Caminàvem. Caminaven autòmats. Caminaven estàtues de fred. Caminaven dones exhaustes.
Avançàvem quan la Josée, a la fila del davant, es va girar per dir-nos: “Quan arribeu a la porta heu de córrer. Passeu-ho.” Creu que no l’he sentida i ho repeteix: “Heu de córrer.” L’ordre s’anava transmetent sense despertar en nosaltres cap voluntat d’executar-la, cap imatge de nosaltres corrent. Com si ens haguessin dit: “Si plou, obriu el paraigua.” Igual d’absurd.
Quan davant nostre es produeix la desbandada, sabem que hem arribat a la porta. Totes arrenquen a córrer. Corren. Les galotxes, les sabates cordades de qualsevol manera volen per tots cantons sense que ningú se’n preocupi. Corren. En una confusió que resulta grotesca per part d’estàtues de gel, corren. Quan ens toca a nosaltres, quan som a la porta, nosaltres també arrenquem a córrer, a córrer recte amunt, decidides sense que hi intervingui la decisió o la voluntat, a córrer fins a perdre l’alè. I això ja no ens resulta gens grotesc. Correm. ¿Cap a on? ¿Per què? Correm.
No sé si havia entès que calia córrer perquè a banda i banda de la porta i al llarg de la Lagerstrasse, en doble fila, tot el que el camp contenia d’SS amb faldilla i de presoneres amb braçal i camisa de tota mena de colors i graus anava armat amb pals, bastons, corretges, cinturons i fuets i batia com blat a l’era qualsevol que passés entre les dues files. Evitar un cop de bastó era caure sota una corretja. Els cops plovien damunt dels caps, dels clatells. I les fúries bramaven Schneller!, Schneller!, més ràpid, més, batien cada vegada més ràpid aquell gra que s’escolava i corria i corria. No sé si havia entès que calia córrer perquè t’hi anava la vida. Corria. I a cap de nosaltres se li acudia rebel·lar-se contra l’absurd. Corríem. Corríem.
No sé si vaig reconstruir tota l’escena després o si de seguida em vaig formar una idea del conjunt. El cert és que em sentia dotada d’unes facultats molt agudes i atentes per veure-ho tot, captar-ho tot, prevenir-ho tot. Corria.
Era una cursa insensata que hauria calgut observar des d’una altura familiar per mesurar-ne tota la insensatesa. No estava a l’abast de cap de nosaltres imaginar-se que contemplava l’escena de fora estant. Corríem. Schneller. Schneller. Corríem.
Un cop al fons del camp i sense alè, sento algú que diu: “Ara al block. De pressa. Entreu al block.” La primera veu humana que sentim en despertarnos. Em refaig i miro al meu voltant. Havia perdut les meves companyes. N’arribaven d’altres darrere meu que es reconeixien: “Tu, ¿ets aquí? ¿I la Marie? ¿I la Gilberte?”
Surto de l’al·lucinació on pul·lulaven unes cares retorçades, les cares congestionades i escabellades de les fúries. Schneller. Schneller. I la Drexler que enxampa una de les meves veïnes amb l’ansa del bastó. ¿Qui? ¿Qui és? Impossible recordar-ho, tot i que li veig la cara, l’expressió petrificada en sec pel coll de la camisa que l’escanya, la Drexler estira amb el bastó i la fa caure, l’arramba a un cantó. ¿Però qui era? I aquesta manera insensata de fugir que només un espectador extern hauria trobat insensata, perquè nosaltres ja ens havíem sotmès a la fantasia i teníem oblidats els reflexos d’una persona normal davant de les coses extravagants.
“Entreu al block. Aquí, per aquí.” Les primeres que es recobren guien les altres. Entro a la foscor cap on em dirigeixen les veus: “Per aquí. Aquí. Ja hi ets. Puja.” I m’aferro als taulons per pujar al nostre quadrat.
—¿Què feies? Ets l’única del grup que faltaves, començàvem a patir. —M’hissen unes mans.— ¿Amb qui anaves?
—Amb mi, anàvem juntes —diu la Yvonne B. Havia estat tota l’estona al meu costat però no l’havia vista.
—¿Heu vist l’Hélène?
—¿L’Hélène?
—Sí, per terra. Donava el braç a l’Alice Viterbo i han caigut.
—A l’Alice l’han enxampada.
—L’Hélène la volia estirar, però l’Alice no podia aixecar-se.
—Aleshores l’Hélène l’ha deixada.
L’Hélène arribava.
—¿T’has pogut escapar?
—M’ha agafat algú i m’ha estirat cridant-me: “Deixa-la. Deixa-la.” M’he posat a córrer. He hagut d’abandonar l’Alice. ¿No podem anar a buscar-la?
—No. No hem de sortir del block.
Una per una, les dones tornen. Estabornides. Rebentades. A mesura que arriben, ens comptem.
—Viva, ¿hi sou totes les del vostre grup?
—Sí, les vuit.
—Aquí al costat ¿hi sou totes?
—No. Falta la senyora Brabander.
—¿Qui més falta?
—La senyora Van der Lee.
—Aquí la Marie.
—¿I l’àvia Yvonne?
Pronunciem el nom de les més velles, de les malaltes, les febles.
—Sóc aquí —respon la veu imperceptible de l’àvia Yvonne.
Ens tornem a comptar. En falten catorze.
He vist la senyora Brabander quan la Drexler l’ha enxampada amb el bastó. Ha dit a la seva filla: “Corre, fuig. Deixa’m.”
Jo corria, corria sense veure res. Corria, corria sense pensar en res, sense saber que hi havia perill, només tenint-ne una noció vaga i pròxima. Schneller. Schneller. Un moment em vaig mirar la sabata, descordada, sense deixar de córrer. Corria sense notar els cops de bastó i de cinturó que m’estabornien. I llavors em van venir ganes de riure. O més aviat, vaig veure un doble meu que tenia ganes de riure. El meu cosí m’explicava que un ànec encara camina després que li tallin el coll. I l’ànec vinga a córrer amb el cap caigut de manera que no el veu, l’ànec corria com cap ànec abans que ell, mirant-se la sabata i sense importar-li res més, ara que, sense cap, ja no corria cap perill.
Esperem amb la il·lusió que tornaran les que falten. No tornen. Amb prou feines hi ha inquietud en la nostra espera. Ens mou una segona natura. Podem reconstruir.
—Només deixaven passar les joves, ¿saps? Les que corrien bé. Han agafat totes les altres.
—M’hauria agradat tant poder estirar l’Alice. L’agafava tan fort com podia.
—La senyora Brabander corria molt bé.
I una noia deia a la seva germana:
—Si tornés a passar, tu no et preocupis per mi. Fuig. Pensa en tu i prou. ¿M’ho promets? ¿M’ho jures?
—Escolta, Hélène, l’Alice, amb aquella cama, tampoc hauria resistit gaire més.
—I han agafat moltes poloneses.
—Feia cara de més vella, la senyora Brabander, amb tantes arrugues.
Ja en parlem en passat.
La filla Brabander, allà dalt, mira igual que la gent que ja no s’immuta per res.
Jo em pregunto com pot ser que un ànec corri amb el cap tallat. El fred em paralitzava les cames.
¿Què en faran, d’elles?
La cap del block, la Magda, una eslovaca, ens fa callar i diu coses que ens tradueix la Marie-Claude: “Calen voluntàries. No gaire estona. Les més joves.” Imposar cap altre esforç als nostres braços i cames semblava impossible, per petit que fos. Del nostre grup s’aixeca la Cécile, “Ja hi vaig jo”, i es calça. “Hem d’anar-hi, saber què passa.”
En tornar les dents li espetegaven. Ben bé, com unes castanyetes. Estava glaçada. Plorava. La fregàvem per escalfar-la i aturar aquells tremolors que se’ns encomanaven, li fèiem preguntes com a una criatura, amb paraules ximples.
—Era per recollir les mortes en aquell camp. Les hem hagut de portar al block 25. N’hi havia una de viva, suplicava, se’ns agafava al coll. Ens la volíem endur quan algú ha cridat: “Fugiu, fugiu! No us quedeu davant del 25. Arribarà en Taube i us hi tancarà. Fugiu!” Les nostres companyes ja hi són, les que acaben d’atrapar. Llavors les hem deixat i hem arrencat a córrer. La moribunda se m’agafava als turmells.
Les catorze van morir. Deien que a l’Antoinette la van enviar a la cambra de gas. Algunes van aguantar molt. Sembla ser que la senyora Van der Lee es va tornar boja. La que va trigar més a morir va ser l’Alice.
LA CAMA DE L’ALICE
Un matí, abans del recompte, la jove Simone, que ha anat a les latrines darrere del block 25, en torna tremolant: “Allà hi ha la cama de l’Alice. Veniu-ho a veure.”
Darrere del block 25 hi havia la morgue, una barraca de taulons on apilaven els cadàvers que treien dels reviers*. Apilats, esperaven el camió que els portaria al forn crematori. Les rates els devoraven. Per l’obertura sense porta es podia veure el munt de cadàvers nus i els ulls lluents de les rates que apareixien i desapareixien. Quan n’hi havia massa els apilaven a fora.
És un paller de cadàvers ben apilats com un paller de debò al clar de lluna enmig de la neu i la nit. Però nosaltres els mirem sense por. Sabem que els límits del suportable són a tocar i ens prohibim cedir.
Estirada enmig de la neu, la cama de l’Alice és viva i sensible. Es deu haver desprès de l’Alice morta.
Nosaltres hi anàvem expressament a veure si encara hi era i cada vegada era insofrible. L’Alice abandonada morint-se enmig de la neu. L’Alice, a qui no ens podíem apropar perquè una mena de feblesa ens clavava a terra. L’Alice morint-se tota sola i sense cridar ningú.
Feia setmanes que l’Alice era morta i la cama artificial continuava allà a la neu. Després va tornar a nevar. La cama va quedar coberta. Va reaparèixer enmig del fang. Aquella cama enmig del fang. La cama de l’Alice —extremitat viva— enmig del fang.
La vam veure molt de temps. Un dia ja no hi era. Algú la devia agafar per fer foc. Segurament una gitana, ningú més hauria tingut estómac per fer-ho.
*El revier designa el sector dels malalts. (N. de la T.)
LA STÉNIA
Aquest vespre no pot dormir ningú.
El vent bufa i xiula i gemega. És un gemec que puja dels aiguamolls, un plany que creix, creix i esclata i es dissol en un silenci de calfred, un altre plany que creix, creix i esclata i s’apaga.
No pot dormir ningú.
I enmig del silenci, entre els planys del vent, raneres. Primer ofegades, després nítides, després tan i tan fortes que l’orella que vol saber d’on vénen encara les sent quan regolfa el vent.
No pot dormir ningú.
No pot dormir la Sténia, la blockova. Surt del seu dormitori, un recambró a l’entrada del block. L’espelma forada el passadís fosc entre les caselles on estem estirades l’una damunt de l’altra. La Sténia espera que amaini el fibló i crida en el silenci on s’alcen raneres: “¿Qui és que fa soroll? Silenci!” Les raneres continuen. La Sténia crida: “Silenci!” i la que agonitza no ho sent. “Silenci!” Les raneres omplen tot el silenci entre les onades de vent, omplen tota la foscor de la nit.
La Sténia alça l’espelma, s’atansa a les raneres, identifica la que es mor i ordena que la baixin. Les companyes de la moribunda la porten a fora mentre la Sténia les pega. L’estiren al peu de la paret, tan suaument com poden, i tornen a dins a estirar-se altra vegada.
La llum de la Sténia s’allunya, desapareix. Ràfegues de vent i de pluja s’abaten sobre el teulat com si anessin a ensorrar-lo.
A la barraca no pot dormir ningú.
Una plana
coberta d’aiguamolls
de vagonetes
de grava per a les vagonetes
de pics i pales per als aiguamolls
una plana
coberta d’homes i dones
per a les pales les vagonetes i els aiguamolls
una plana
de fred i febre
per a homes i dones
que lluiten
i agonitzen
EL DIA
Els aiguamolls. La plana coberta d’aiguamolls. Aiguamolls fins a l’infinit. La plana glaçada fins a l’infinit.
Només parem atenció als nostres peus. Caminar en files produeix una mena d’obsessió. Sempre mires els peus de qui tens al davant. Tens aquests peus que avancen feixucs, avancen al teu davant, aquests peus que evites i que no atrapes mai, aquests peus que sempre van davant dels teus, sempre, fins i tot de nit en un malson ple de trepigs, aquests peus que et fascinen tant que els veuries ni que fossis a primera fila, aquests peus que s’arrosseguen o ensopeguen, que avancen. Que avancen amb el seu soroll desigual, el seu pas desbaratat. I si vas darrere d’una que va descalça perquè li han robat les sabates, aquests peus que van nus pel gel o pel fang, aquests peus nus, nus per la neu, aquests peus torturats que voldries no veure mai més, aquests peus llastimosos que tens por de trepitjar, et turmenten fins al desfici. De vegades se surt una galotxa d’un peu, s’encalla al teu davant, et molesta com una mosca a l’estiu. No t’atures per aquesta galotxa que una altra s’ajup a recollir. Cal caminar. Camines. I passes la ressagada que ha quedat fora de la fila i es veu expulsada cap al voral, que corre per recuperar el seu lloc i ja no veu les seves companyes engolides per la marea de les altres i busca els peus amb la mirada perquè sap identificar-les pel calçat. Camines. Camines per la carretera llisa com una sala de patinatge, o enganxosa de fang. De fang argilós on s’enganxen les soles. Camines. Camines cap als aiguamolls submergits en la boira. Camines sense veure res, amb els ulls clavats en els peus que caminen al teu davant. Camines. Camines per la plana coberta d’aiguamolls. Aiguamolls fins a l’horitzó. Per la plana sense ribes, la plana glaçada. Camines.
Caminem des que s’ha fet de dia.
Hi ha un moment en què el fred que cala els ossos és més humit, més cru. El cel clareja. És de dia. Diuen que és de dia.
Havíem esperat que es fes de dia per sortir. Cada dia esperàvem que es fes de dia per sortir. No podíem sortir abans que claregés, abans que els sentinelles de les torres poguessin disparar contra les fugitives. A ningú li passava pel cap la idea de fugir. Has d’estar fort per voler escapar-te. Estar segur de comptar amb tots els teus músculs i tots els teus sentits. A ningú se li acudia fugir.
Era de dia. Es formaven les columnes. Ens deixàvem conduir cap a qualsevol. La nostra única preocupació era que no ens separessin, per això ens aferràvem les unes a les altres.
Un cop formades les columnes, encara havíem d’esperar una bona estona. Milers de dones triguen una bona estona a sortir, de cinc en cinc, comptades en passar. Passar la porta feia anar dret. Passar davant dels ulls de la Drexler, d’en Taube, davant dels ulls de tants escrutadors, atrets per un coll mal cordat, un botó caigut, unes mans que pengen de qualsevol manera, un número poc visible. Davant de la barraca del control, una SS tocava amb el bastó la primera de cada filera i comptava: fünfzehn, zwanzig, i així fins a cent, fins a dos-cents, segons la importància del kommando. Quan acabava de desfilar, dos SS, cadascun amb el seu gos, tancaven la marxa. Anella rere anella, el camp buidava a la llum del dia els budells de la nit.
Giràvem a mà dreta o esquerra. A mà dreta cap als aiguamolls. A mà esquerra cap a les cases per demolir, les vagonetes per carregar i empènyer. Durant setmanes vaig covar el desig que giréssim a mà dreta perquè aleshores travessàvem un rierol on podia agafar una mica d’aigua per beure. Durant setmanes vaig tenir set. Normalment anàvem cap als aiguamolls.
Enfilàvem la carretera. La disciplina s’atenuava. Ens podíem agafar de bracet per ajudar-nos a caminar, apujar-nos el coll, enfonsar les mans a les mànigues. La columna s’estirava per la carretera.
Avui la carretera està coberta de gel, polida com un mirall. Rellisquem amb el gel. Caiem. La columna avança. N’hi ha que gairebé les has d’arrossegar, ja no poden caminar de tan inflades que tenen les cames. La columna va avançant. Arribem a un altre revolt, temut perquè allà gira el vent. Bufa de cara, afilat, gèlid. La proximitat dels aiguamolls es nota per la boira. Caminem enmig d’una boira que no ens deixa veure res. No hi ha res per veure. Aiguamolls fins a l’infinit, la plana submergida en la boira. La plana embolicada en cotó fluix glaçat.
Estem en marxa. Només parem atenció als peus, caminem. Des que ha començat a despuntar el dia, caminem.
Caminem.
Quan alentim la marxa, els SS de la rereguarda atien els seus gossos.
Caminem.
Per la plana glaçada, caminem.
A la vora dels aiguamolls, la columna s’atura.
Cadascuna de les suboficials que dirigeixen el treball compta el seu lot: Fünfzehn. Zwanzig. Vierzig. No ens hem de moure. Encara compten. Dreissig. Fünfzig. No moure’s. Tornen a comptar. Després ens condueixen a una pila d’eines que lluen feblement en la boira. Agafem càvecs. Al costat hi ha tragues* amuntegades. Pitjor per a les que no s’hagin afanyat a aconseguir un càvec.
Amb l’estri a la mà, baixem als aiguamolls. Ens enfonsem en la boira més densa dels aiguamolls. No veiem res a un pam de distància. Llisquem dins uns sots, uns fossats. Els SS bramen. Ferms dins de les seves botes, van i vénen i fan córrer. Delimiten el quadrat que s’ha de treballar. Cal reprendre la feina al tall fet pels càvecs el dia abans. Seguint una ratlla amb les puntes perdudes en la boira, com tot d’insectes sobre fons blanc, insectes miserables i desvalguts, les dones ocupen el seu lloc, corben l’esquena. Tot brama. Els SS, les anweiserines, els kapos. Hem de clavar el càvec en el glaç, atacar la terra, arrencar-ne terrossos, posar-los en una traga que dues dones posen a la vora del solc obert pels càvecs. Quan la traga és plena, se’n tornen. Caminen dolorosament, amb les espatlles escorxades per la càrrega. Van a buidar la traga dalt d’una muntanya de terrossos que escalen ensopegant i caient. Les portadores fan una ronda ininterrompuda que escora, es redreça, es vincla sota el pes, bolca la traga al capdamunt de la pila i torna a col·locar-se davant d’una dona que cava. Al llarg de tot el trajecte, plouen cops de bastó al clatell, cops de vara a les temples, cops de corretja als ronyons. Els udols. Els udols. Els udols fins al confins invisibles dels aiguamolls. No són els insectes que udolen. Els insectes són muts.
A les cavadores, els cops els vénen per darrere. Són tres fúries que van i vénen i ho piquen tot al seu pas, sense aturar-se ni un instant, cridant, cridant sempre les mateixes paraules, les mateixes injúries repetides en aquesta llengua incomprensible, picant per torns, amb tota la força, preferiblement les de sempre, aquelles en qui s’han fixat, aquesta perquè és menuda i amb prou feines aixeca el càvec, aquella perquè és alta i les desafia amb l’alçada, aquella altra perquè li sagnen els penellons de les mans. Els SS, apartats, han fet un foc de rama. S’escalfen. Els seus gossos també. Quan els udols arriben al paroxisme s’hi fiquen, bramen i també piquen. Sense saber-ne res. Perquè sí. A cops de peu. A cops de puny. Aleshores es fa un silenci sobre els aiguamolls, com si la boira s’espesseís i ofegués el soroll. Fins que els udols perforen de nou el silenci.
Per això hem esperat que es fes de dia. Hem esperat que es fes de dia per començar la jornada.
¿Què és més pròxim de l’eternitat que una jornada? ¿Què és més llarg que una jornada? ¿Com podem saber que passa? Uns terrossos succeeixen a d’altres, el solc retrocedeix, les portadores continuen la seva ronda. I els udols, els udols, els udols.
¿Què és més llarg que una jornada? El temps passa perquè a poc a poc la boira s’esquinça. Les mans es noten menys entumides. Potser el sol, llunyà, vague. Arrenca de mica en mica pessics de boira. El glaç s’estova, s’estova i es fon. Aleshores els peus s’enfonsen en el fang, les galotxes queden cobertes de llot glaçat que arriba fins als turmells. Ens estem immòbils en l’aiguafang, immòbils en l’aigua glaçada. Per a les portadores, el munt de terrossos és cada vegada més difícil d’escalar, humit, relliscós.
És de dia.
Els aiguamolls s’aclareixen, fan una claror freda i boirosa sota els raigs de sol grocs que perforen la boira.
Els aiguamolls tornen a ser líquids sota el sol que ja ha dissipat tota la boira.
És de dia.
És de dia als aiguamolls on brillen les altes canyes daurades.
És de dia als aiguamolls on s’extenuen uns insectes amb ulls esparverats.
El càvec pesa cada cop més.
Les portadores duen la traga cada cop més avall.
És de dia als aiguamolls on moren insectes amb forma humana.
La traga ara és impossible d’alçar.
És de dia i així serà fins al final del dia.
La fam. La febre. La set.
És de dia i així serà fins al vespre.
Els ronyons són un bloc de dolor.
És de dia i així serà fins a la nit.
Les mans glaçades, els peus glaçats.
És de dia als aiguamolls on el sol fa guspirejar al lluny formes d’arbres dins d’un sudari de gebre.
És de dia i així serà per tota una eternitat.
*Les tragues, de l’alemany trage, són civeres amb nanses. (N. de la T.)
Darmowy fragment się skończył.
