Cap de nosaltres tornarà

ELS HOMES

Al matí i a la tarda, pel camí dels aiguamolls, ens creuàvem amb columnes d’homes. Els jueus anaven de civil. Esparracats, amb una creu roja pintada de qualsevol manera a l’esquena. Com les jueves. Roba informe que se cenyien al cos. Els altres anaven ratllats. Els uniformes suraven damunt de les espatlles magres.

Els planyíem perquè havien de marcar el pas. Nosaltres caminàvem com podíem. El kapo, al capdavant, era gras, anava amb botes i roba d’abric. Marcava: Links, Zwei, Drei, Vier. Links. Els homes seguien amb penes i treballs. Portaven galotxes de tela que no se’ls aguantaven al peu. Ens preguntàvem com podien caminar amb aquelles galotxes. Quan hi havia neu o gel, les duien a la mà.

Tenien el caminar d’allà. El cap endavant, el coll endavant. El cap i el coll arrossegaven la resta del cos. El cap i el coll tiraven els peus. En les cares descarnades cremaven els ulls, enclotats, amb les pupil·les negres. Els llavis estaven inflats, negres o massa vermells, i quan els obrien es veien les genives sanguinolentes.

Passaven a prop. Nosaltres murmuràvem “Franceses, franceses” per saber si hi havia compatriotes en el grup. Fins aleshores no n’havíem trobat cap.

Absorts en caminar, ni ens miraven. Nosaltres sí que els miràvem. Els miràvem. La pietat ens feia estrènyer les mans. Ens perseguia la seva imatge, el caminar, els ulls.

Entre nosaltres hi havia tantes malaltes que no menjaven que teníem molt de pa. Intentàvem convèncer-les amb les raons que fos perquè mengessin, perquè superessin el fàstic que els feia menjar i mengessin per sobreviure. Les nostres paraules no aixecaven cap voluntat. Ja havien renunciat al moment d’arribar.

Un matí, sortim amb pans sota la roba. Per als homes. No creuem cap columna d’homes. Esperem el vespre amb impaciència. A la tornada sentim que marquen el pas darrere nostre. Drei. Vier. Links. Van més ràpid que nosaltres. Ens hem d’apartar per deixar-los passar. ¿Polonesos? ¿Russos? Homes, llastimosos, que la misèria cobreix de sang com tots els homes aquí.

Quan arriben a la nostra altura, d’una revolada traiem els pans i els els llancem. Tot seguit comença la batussa. Cullen el pa, se’l disputen, se l’arrenquen. Tenen ulls de llop. N’hi ha dos que rodolen per la cuneta amb el pa que s’escapa.

Els mirem barallar-se i plorem.

L’SS crida, els avia el gos. La columna es torna a formar, reprèn la marxa. Links. Zwei. Drei.

Ni tan sols s’han girat a mirar-nos.

EL RECOMPTE

Han passat els SS amb les seves capes negres. Han comptat. Encara esperem.

Esperem.

Des de fa dies, el dia següent.

Des de la vetlla, l’endemà.

Des de mitja nit, avui.

Esperem.

El dia despunta al cel.

Esperem el dia perquè cal esperar alguna cosa.

No esperem la mort. Ens l’esperem.

No esperem res.

Esperem el que arriba. La nit perquè succeeix al dia. El dia perquè succeeix a la nit.

Esperem que acabi el recompte.

El final del recompte és un xiulet que fa que totes ens girem cap a la porta. Les files immòbils es converteixen en files a punt per posar-se en marxa. En marxa cap als aiguamolls, cap als maons, cap als fossats.

Avui esperem més estona que de costum. El cel empal·lideix més que de costum. Esperem.

¿Què?

Un SS apareix a la punta de la Lagerstrasse, ve cap a nosaltres, s’atura davant de les nostres files. Pel caduceu de la gorra ha de ser el metge. Ens considera. A poc a poc. Parla. No crida. Parla. Una pregunta. Ningú no respon. Demana: “Dolmetscherine”. La Marie-Claude fa un pas endavant. L’SS repeteix la pregunta i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si hi ha algú que no pugui suportar el recompte.” L’SS ens mira. Al seu costat la Magda, la nostra blockova, ens mira, s’aparta i parpelleja una mica.

De debò, ¿qui pot suportar el recompte? ¿Qui es pot estar a peu dret sense moure’s durant hores i hores? En plena nit. Enmig de la neu. Sense haver menjat, sense haver dormit. ¿Qui pot suportar aquest fred durant hores?

Algunes alcen la mà.

L’SS les fa sortir de les files. Les compta. Massa poques. Diu una altra frase, suaument, i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si no n’hi ha d’altres, de velles o malaltes, que el recompte els resulti massa dur al matí.” S’alcen més mans. Aleshores la Magda, de pressa, clava un cop de colze a la Marie-Claude i, sense canviar de to, la Marie-Claude: “Però val més no dir-ho.” Les mans alçades s’abaixen. Menys una. Una velleta remenuda es posa de puntetes, estira i agita els braços tan amunt com pot de por que no la vegin. L’SS s’allunya. La velleta s’enardeix: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” Les seves veïnes li fan “xst!”. Ella s’empipa. ¿Per què, si hi ha un règim menys dur per a les malaltes i les velles, haurien d’impedir que se’n beneficiï? Desesperada que l’hagin oblidat, crida. Amb una veu aguda i vella com ella, crida: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” L’SS ho sent, es gira: “Komm” i la velleta s’afegeix al grup que acaba de formar-se i que el metge SS escorta fins al block 25.

UN DIA

Estava aferrada a la banda d’enllà del talús, aferrada amb les mans i els peus a la banda d’enllà del talús cobert de neu. Tibava tot el cos, les mandíbules, el coll desarticulat en cartílags, tibava el poc múscul que li quedava als ossos.

I els seus esforços eren vans —els esforços d’algú que estirés una corda ideal.

Estava apuntalada des del dit índex fins al dit gros del peu, però cada vegada que aixecava una mà per agafar-se més amunt i intentar escalar el talús, queia cap avall. De sobte el seu cos es tornava flonjo, miserable. Després alçava el cap i podies resseguir en el rostre el treball mental que es produïa dins seu per reajustar els membres a l’esforç. Les dents s’estrenyien, la barbeta s’afilava, les costelles feien cercles sota la roba enganxada, un abric de civil —una jueva—, els turmells s’estiraven. Intentava hissar-se de nou cap a l’altra riba de neu.

Cadascun dels seus gestos era tan lent i maldestre, traïa una tal debilitat, que et preguntaves com era que podia moure’s. Al mateix temps no entenies gaire que fes un esforç tan desproporcionat amb l’empresa, tan desproporcionat també amb un cos que no devia pesar gens.

Ara s’aferrava amb les mans a una crosta de neu endurida, els peus no trobaven cap punt on repenjar-se i buscaven una esquerda, un relleix. Es movien en el buit. Duia les cames embolicades amb draps. Eren tan primes que, amb draps i tot, feien pensar en les canyes de lligar mongeteres que es posen als espantaocells per fer de cames, i que els pengen. Sobretot quan es movien en el buit. Tornava a caure al fons del fossat.

Ella gira el cap com per mesurar la distància, mira amunt. Es pot veure la desesperació que li creix als ulls, a les mans, al rostre convuls.

“¿Què els passa a aquestes dones que em miren així? ¿Què hi fan aquí comprimides en files de cinc, per què s’estan parades? Em miren i sembla que no em vegin. No em veuen, sinó no es quedarien aquí plantades. M’ajudarien a pujar. ¿Per què no m’ajudeu ja que sou aquí mateix? Ajudeu-me. Estireu-me. Inclineu-vos. Doneu-me la mà. Oh, no es mouen.”

I la mà es retorçava cap a nosaltres en una crida desesperada. La mà torna a caure —una estrella morada pansida damunt la neu. Un cop caiguda era menys descarnada, s’ablania, tornava a ser una cosa viva i llastimosa. El colze es repenja, rellisca. Tot el cos s’esfondra.

Al darrere, més enllà dels filats, la plana, la neu, la plana.

Érem totes allà, uns quants milers de dones, dretes a la neu des del matí —és així com se li ha de dir a la nit, perquè el matí era a les tres de la nit. L’alba il·luminava la neu que abans havia il·luminat la nit —i el fred s’havia aguditzat.

Immòbils des de mitja nit, pesàvem tant damunt de les nostres cames que ens enfonsàvem a terra, en el glaç, sense poder fer res contra l’entumiment. El fred masegava les temples, les barres, semblava que els ossos es disloquessin, que el crani esclatés. Havíem renunciat a saltar d’un peu a l’altre, a picar de talons, a fregar-nos els palmells. Era una gimnàstica esgotadora.

Ens estàvem immòbils. La voluntat de lluitar i resistir, la vida, s’havien refugiat en una porció cada vegada més petita del cos, just a la immediata perifèria del cor.

Ens estàvem allà, immòbils, uns quants milers de dones de totes les llengües, premudes les unes contra les altres, cap cot sota les ràfegues de neu que ens fuetejaven.

Ens estàvem allà, immòbils, reduïdes al batec dels nostres cors.

¿On va aquella que surt de la fila? Camina com si fos invàlida o cega, una cega que mira. Va cap al fossat a passes rígides, de fusta. Ja ha arribat a la vora, s’ajup per baixar-hi. Cau. El peu ha relliscat a la neu que s’enfonsa. ¿Per què vol baixar al fossat? Ha sortit de la fila sense dubtar, sense amagar-se de l’SS que s’està dreta embolicada amb la capa negra damunt de les botes negres, vigilant-nos. Se n’ha anat com si es trobés en un altre lloc, en un carrer on canviés de vorera o en un jardí. Evocar un jardí, aquí, pot fer gràcia. Podria ser una d’aquelles velles guillades que espanten les criatures als parcs. És una dona jove, gairebé una noia. Quines espatlles tan fràgils.

S’està allà, al fons del fossat, amb les mans que graten la neu, els peus que busquen, la feixuguesa del cap, que alça amb esforç. Ara té la cara girada cap a nosaltres. Els pòmuls violetes, sortits, la boca inflada violeta fosc, les òrbites plenes d’ombres al fons. Té el rostre de la desesperació nua.

Lluita una bona estona contra la indocilitat dels membres per recuperar l’aplom. Es debat com un que s’ofega. Després estén les mans per hissar-se a l’altra riba. Les mans busquen un agafador, les ungles esgarrapen la neu, tot el seu cos es tiba en un espasme. I s’enfonsa, esgotada.

Deixo de mirar-la. No la vull mirar més. Voldria canviar de lloc, deixar de veure-hi. Deixar de veure aquests forats al fons de les òrbites, aquests forats que fiten. ¿Què vol fer? ¿Arribar als filats elèctrics? ¿Per què ens fita? ¿No m’assenyala a mi? ¿No m’implora a mi? Giro el cap. Mirar a una altra banda. Una altra banda.

A l’altra banda —davant nostre— hi ha la porta del block 25.

Dret i embolicat amb una manta, un nen, un noiet. Té un cap minúscul, afaitat, una cara on sobresurten les mandíbules i l’arc de les celles. Va descalç, saltirona sense parar, l’anima un moviment frenètic que fa pensar en el dels salvatges quan ballen. Vol sacsejar també els braços per escalfar-se. La manta s’obre. És una dona. Un esquelet de dona. Va nua. Se li veuen les costelles i els ossos ilíacs. Es posa bé la manta damunt de les espatlles, continua ballant. Un ball mecànic. Un esquelet de dona que balla. Té els peus petits, prims i nus a la neu. Hi ha esquelets vivents i que ballen.

I ara jo sóc en un cafè i escric aquesta història —perquè això es converteix en una història.

Una clariana en els núvols. ¿Ja és la tarda? Hem perdut la noció del temps. Apareix el cel. Molt blau. D’un blau oblidat. Han passat hores des que he aconseguit no mirar més la dona al fossat. ¿Encara hi és? Ha assolit el capdamunt del talús —¿com s’ho ha fet?— i allà s’ha aturat. Estén les mans cap a la neu que centelleja. N’agafa un grapat i se’l duu als llavis amb un gest d’una lentitud exasperant, que li deu costar un esforç infinit. Xucla la neu. Ara entenem per què ha sortit de la fila, aquest determini al seu rostre. Volia neu neta per als seus llavis tumefactes. Des de l’alba estava fascinada per aquesta neu neta que volia assolir. A aquesta banda, la neu que hem trepitjat és negra. Xucla la seva neu però sembla que ja no en tingui ganes. La neu no calma la set quan tens febre. Tots aquests treballs per un grapat de neu que a la seva boca és un grapat de sal. La mà cau, el clatell es doblega. Una tija fràgil a punt de trencar-se. L’esquena es vincla, els omòplats li sobresurten sota la fina tela de l’abric. És un abric groc, del mateix color que el nostre gos Flac, tan emmagrit per la malaltia que a l’hora de morir s’arrodonia tot com l’esquelet dels ocells en un museu natural. La dona està a punt de morir.

Ja no ens mira. Descansa a la neu amb el cos arraulit. Amb la columna vertebral arquejada, en Flac està a punt de morir, el primer ésser que jo veia morir. Mamà, en Flac és davant de la porta del jardí. Està tot arraulit. Tremola. L’André diu que està a punt de morir.

“He de posar-me dreta, posar-me dreta. He de caminar. He de seguir lluitant. ¿Que no m’ajudaran, aquelles? Ajudeu-me, vosaltres que esteu aquí plantades amb les mans buides.”

Vine mamà, ràpid, en Flac està a punt de morir.

“No sé per què no m’ajuden. Estan mortes. Estan mortes. Ai! Sembla que estiguin vives perquè s’aguanten dretes repenjant-se les unes en les altres. Estan mortes. Jo no em vull morir.»

La mà s’agita un cop més com un crit però ella no crida. ¿En quina llengua cridaria, si cridés?

Vet aquí una morta que avança cap a ella. Un maniquí vestit de ratlles. En dos passos es planta al seu costat, l’estira per un braç, l’arrossega cap a nosaltres perquè recuperi el seu lloc a la fila. La capa negra de l’SS s’ha apropat. És més aviat un sac groc i brut el que la morta arrossega cap a nosaltres, i es queda allà. Durant hores. ¿Què podem fer? Ella està a punt de morir. En Flac, ¿sabeu?, el nostre gos groc que estava tan magre, està a punt de morir. Qüestió d’hores.

De sobte un estremiment sacseja l’embalum que fa aquell abric groc en el fang de neu. La dona intenta aixecar-se. Els seus gestos es descomponen en un ralentí insuportable. S’agenolla, ens mira. Cap de nosaltres es belluga. Recolza les mans a terra —el seu cos magre s’arqueja com el d’en Flac que estava a punt de morir. Aconsegueix posar-se dreta. Titubeja, busca on agafar-se. És el buit. Camina. Camina en el buit. Va tan vinclada que sembla mentida que no caigui. No. Camina. Vacil·la però avança. I els ossos del seu rostre reflecteixen una voluntat que espanta. La veiem travessar el buit davant de les nostres files. ¿I ara on va?

“¿Per què us sorprèn que camini? ¿No heu sentit que m’ha cridat aquell SS que hi ha davant de la porta amb el seu gos? No el sentiu perquè esteu mortes.”

L’SS de la capa negra ha marxat. Ara davant de la porta hi ha un SS de verd.

La dona avança. Sembla que obeeixi. S’atura davant de l’SS. El fred li sacseja l’esquena, l’esquena tota arrodonida amb els omòplats que sobresurten sota l’abric groc. L’SS duu el gos lligat. ¿Li ha ordenat res, li ha fet cap senyal? El gos s’abraona contra la dona —sense grunyir, sense bufar, sense bordar. Tot és silenciós com en un somni. El gos s’abraona contra la dona, li clava els ullals al coll. I nosaltres no ens belluguem, envescades com estem en una mena de pega que no ens deixa esbossar ni un gest—com en un somni. La dona crida. Un crit que se li escapa. Un sol crit que esquinça la immobilitat de la plana. No sabem si prové d’ella o de nosaltres, del seu coll rebentat o del nostre. Sento els ullals del gos al meu coll. Crido. Udolo. De mi no surt cap so. El silenci d’un somni.

La plana. La neu. La plana.

La dona es desploma. Un sobresalt i s’ha acabat. Una cosa que es parteix en sec. El cap al fang de neu ja no és més que un monyó. Els ulls, dues nafres brutes.

“Totes aquestes mortes que ja no em miren.” Mamà, en Flac s’ha mort. Ha agonitzat molta estona. Després s’ha arrossegat fins a l’escalinata. Ha fet una ranera que no sortia del coll i s’ha mort. Semblava que l’haguessin escanyat.

L’SS estira la corretja. El gos s’aparta. Té una mica de sang al morro. L’SS xiula una cançó, se’n va.

Davant de la porta del block 25, la manta amb els peus descalços i el cap rapat no ha parat de saltironar. Es fa de nit.

I ens quedem dretes a la neu. Immòbils a la plana immòbil.

I ara sóc en un cafè i escric això.

LA MARIE

El seu pare, la seva mare, els seus germans i les seves germanes van ser gasejats a l’arribada.

Els pares eren massa vells, els germans, massa petits.

Ella diu: “Era bonica, la meva germaneta. No us podeu imaginar com n’era, de bonica.

”No la devien veure.

”Si l’haguessin vist bé, no l’haurien matada.

”No haurien pogut.”

L’ENDEMÀ

De nit hi ha hagut el recompte i ara ja és de dia. La nit era clara i freda, cruixent de gel —aquesta colada de glaç que davallava de les estrelles. El dia és clar i fred, clar i fred fins a l’intolerable. Xiulet. Les columnes es mouen. El moviment ondula fins a nosaltres. Sense saber com, hem girat cua. Sense saber com, també ens movem. Avancem. Tan balbes que semblem un tros de fred que avancés d’una sola peça. Les cames avancen com si no fossin part de nosaltres. Les primeres columnes passen la porta. A banda i banda, els SS amb els seus gossos. Van embotits en capots, passamuntanyes, bufandes. Els gossos també, en abrics per a gossos, amb les lletres SS retallades de negre en un cercle blanc. Abrics fets amb banderes. Les columnes s’estiren. Hem d’anar ben dretes per passar la porta, espaiades. Així que l’hem passada ens apinyem com fan els animals, però el fred és tan intens que ja no el notem. Davant nostre la plana centelleja: el mar. Seguim. Les files travessen la carretera, caminen de dret cap al mar. En silenci. Lentament. ¿On anem? Avancem per la plana centellejant. Avancem en la llum solidificada pel fred. Els SS criden. No entenem què criden. Les columnes s’enfonsen en el mar, cada vegada més endins en la llum de glaç. Els SS repeteixen ordres més amunt. Avancem enlluernades per la neu. I de sobte la por ens paralitza, el vertigen arran d’aquesta plana encegadora. ¿Què volen? ¿Què faran de nosaltres? Criden. Corren i les seves armes dringuen. ¿Què faran de nosaltres?

Aleshores les columnes formen quadrats. Deu per deu, en deu files. Un quadrat rere l’altre. Un escaquer gris enmig de la neu centellejant. L’última columna. L’últim quadrat s’immobilitza. Crits perquè la vora de l’escaquer quedi ben delineada a la neu. Els SS vigilen les cantonades. ¿Què volen fer? Passa un oficial a cavall. Observa els quadrats perfectes que dibuixen quinze mil dones a la neu. Fa fer mitja volta al cavall, satisfet. Els crits cessen. Els sentinelles comencen a fer la seva ronda amunt i avall dels quadrats. Tornem a tenir consciència de nosaltres mateixes, encara respirem. Respirem fred. Més enllà de nosaltres, la plana.

La neu centelleja en una llum refractada. No hi ha rajos, només llum, una llum dura i glaciar en què tot es perfila amb arestes afilades. El cel és blau, dur i glaciar. Penses en plantes atrapades en el glaç. A l’Àrtic deu passar, que fins la vegetació submarina quedi atrapada en el glaç. Estem atrapades en un bloc de glaç dur, afilat, igual de transparent que un bloc de cristall. I aquest cristall està travessat de llum, com si la llum estigués atrapada en el glaç, com si el glaç fos llum. Necessitem estona per adonar-nos que ens podem moure dins d’aquest bloc de glaç en què ens trobem. Belluguem els peus dins del calçat, intentem picar de peus. Quinze mil dones piquen de peus i no fan gens de soroll. El silenci s’ha solidificat en fred. La llum està immòbil. Som en un lloc on el temps ha quedat abolit. Ja no sabem si som, només glaç, llum, neu encegadora, i nosaltres, en aquest glaç, en aquesta llum, en aquest silenci.

Ens quedem immòbils. El matí s’escola — temps fora del temps. I la vora de l’escaquer ja no és tan nítida. Les files es disgreguen. Algunes fan passes, tornen al seu lloc. La neu centelleja, immensa, en l’estesa on res no fa ombra. Retallats amb caires vius, els pals elèctrics, els teulats dels barracons gairebé colgats per la neu, amb els filats traçats a ploma. ¿Què volen fer de nosaltres?

El temps s’escola sense que canviï la llum. Sempre tan dura, glaçada, sòlida, el cel igual de blau, igual de dur. El glaç aferra les espatlles. S’afeixuga, ens esclafa. No és que tinguem més fred, cada vegada estem més entumides, cada vegada més insensibles. Atrapades en un bloc de cristall més enllà del qual, lluny en la memòria, veiem els vius. La Viva diu: “Mai més m’agradaran els esports d’hivern.” És estrany que la neu pugui evocar-li res més que un element mortal, hostil, fora de la natura, insospitat fins ara.

Als nostres peus, una dona s’asseu a la neu, amb poca traça. Ens aguantem per no dir-li: “A la neu no, que agafaràs fred.” Un altre reflex de la memòria i de les velles nocions. Seu a la neu i s’hi fa un forat. Un record de lectura infantil, els animals que es fan el jaç per morir. La dona s’afanya, amb gestos menuts i precisos, s’ajeu. La cara a la neu, gemega suaument. Les mans es desclouen. Calla.

Hem mirat sense comprendre.

La llum sempre immòbil, feridora, freda. És la llum d’un astre mort. I la immensitat glaçada, enlluernadora fins a l’infinit, és un planeta mort.

Immòbils en el glaç en què estem atrapades, inertes, insensibles, hem perdut tots els sentits de la vida. Cap ni una diu: “Tinc gana. Tinc set. Tinc fred.” Transportades d’un altre món, de cop i volta ens trobem sotmeses a la respiració d’una altra vida, a la mort vivent, en el glaç, en la llum, en el silenci.

De sobte, per la carretera que voreja els filats, arriba un camió. Circula per la neu. Sense fer soroll. És un camió descobert dels que fan servir per transportar grava. Va carregat de dones. Van dretes, amb el cap nu. Petits caps rapats de noiet, caps magres, comprimits els uns contra els altres. El camió circula en silenci amb tots aquests caps que es perfilen clarament contra el blau del dia. Un camió silenciós que llisca al llarg dels filats com un fantasma precís. Un fris de rostres contra el cel.

Les dones passen a prop nostre. Criden. Criden i no sentim res. Aquest aire fred i sec hauria de ser conductor si fóssim en l’entorn terrestre ordinari. Criden cap a nosaltres sense que ens arribi cap so. Les seves boques criden, criden els seus braços estesos cap a nosaltres, tot en elles crida. Cada cos és un crit. Tantes torxes que flamegen en crits de terror, crits que han pres cos de dona. Cadascuna és un crit materialitzat, un udol —que no sentim. El camió circula en silenci per la neu, passa sota un porxo, desapareix. S’endú els crits.

Un altre camió idèntic al primer, igual de carregat de dones, que criden i que no sentim, llisca i desapareix al seu torn sota el porxo. Després, un tercer. Aquest cop som nosaltres que cridem, un crit que no transmet el glaç en què estem atrapades —¿o és que potser ens han fulminat aquí mateix?

Al carregament del camió hi ha mortes barrejades amb les vives. Les mortes van nues, apilades. I les vives procuren evitar el contacte amb les mortes. Però quan hi ha empentes, sotracs, s’agafen a un braç o a una cama rígida que sobresurt per les baranes. Les vives estan garratibades de por. De por i de fàstic. Xisclen. Nosaltres no sentim cap so. El camió llisca en silenci per la neu.

Mirem amb ulls que criden, que no creuen.

Cada rostre està escrit amb tanta precisió a la llum de glaç, al blau del cel, que s’hi grava per tota l’eternitat.

Per tota l’eternitat, caps rapats, comprimits els uns contra els altres, que esclaten en crits, boques torçades pels crits que no se senten, mans agitades en un crit mut.

Els udols queden escrits al blau del cel.

Era el dia que buidaven el block 25. Carregaven les condemnades dalt dels camions que anaven a la cambra de gas. Les últimes, abans de pujar-hi, havien de carregar els cadàvers per incinerar.

Com que les mortes les llençaven de seguida al crematori, ens preguntàvem: les de l’últim camió, les vives barrejades amb les mortes, ¿passen per la cambra de gas o tota la càrrega va de dret al braser?

Elles xisclaven perquè ho sabien, però les cordes vocals se’ls havien trencat a dins del coll.

I nosaltres estàvem emparedades en el glaç, en la llum, en el silenci.