La regió de l'Exposició

La construcció –mitjançant un complex procés de pervivència i redefini-ció– al llarg dels segles XIX i XX de la identitat valenciana va tenir a veure, sobretot, amb un procés de negociació amb la nova identitat nacional espanyola –i amb l’estructura institucional del nou Estat-nació. Fou sobre la base d’aspectes culturals, i no directament polítics, que es va redefinir el marc d’uns discursos sobre la identitat regional.887Només així, i no a partir del manteniment de cap tret essencial, es va poder mantenir la continuïtat d’un gentilici, certament originat al segle XIII, però que en la modernitat era definit d’una manera completament distinta a com ho havia estat en diversos moments del passat.

Com és sabut, Fuster va prestar una especial atenció als esdeveniments del segle XIX valencià i les seues conseqüències en el XX. Certament, la trajectòria d’anomalies de la història valenciana la traçaria gairebé des dels mateixos orígens al segle XIII, com abans assenyalàvem. Però, corresponia al segle XIX una mancança, un fracàs, especialment rellevant: l’absència d’un procés industrialitzador. La imatge d’un país agrari s’companyaria de l’absència d’una burgesia, i, per tant, tot plegat dibuixaria una anòmala modernitat. És ací on quedava traçat, doncs, el contramodel del cas català. La traducció més directa en termes polítics seria l’absència d’un moviment nacionalista al País Valencià –derivat de manera directa d’una, segons Fuster, feble i impossible Renaixença– i la impossibilitat de capgirar la trajectòria històrica mancada. L’evolució dels estudis, tant econòmics com històrics i sociològics, en les darreres dècades, però, ha capgirat, gairebé en la seua totalitat, aquestes premisses interpretatives.88 Una altra cosa és que això s’haja incorporat, tant a les interpretacions sobre Fuster com sobre el relat identitari valencià.

En paral·lel a aquesta argumentació, per a Fuster, el segle XIX –però, amb antecedents des d’almenys el XVIII– estaria caracteritzat per una tensió crònica entre el «centre» i la «perifèria». D’una banda, l’Estat –liberal– seria incapaç de produir l’homogeneïtzació; de l’altra, la insurrecció localista i el sucursalisme, a la fi, en serien l’acció de les perifèries. Aquesta situació signiava el reconeixement d’un procés que, tot i que ell no va poder anomenar així, correspon a la tesi que a partir dels anys noranta seria coneguda com la dèbil nacionalització espanyola contemporània. Aquesta tesi tenia les seus poderoses arrels en la interpretació historiogràfica abans assenyalada del segle XIX espanyol com un segle de fracassos i fallides. Així, l’Estat –«jacobí», en els termes fusterians– fracassava per manca de força suficient.89 En realitat aquesta idea d’un estat feble no era sinó la continuació de l’argument de les fallides revolucions liberal i burgesa, que la historiografia més avançada –cal insistir que de Pierre Vilar a Vicens Vives i Tuñón de Lara, tots la defensaven– havia sostingut des dels anys cinquanta –i que, al seu torn, enfonsava les seues arrels en Ortega y Gasset i la seua España invertebrada, i encara en els autors de la fi del XIX. El cas és que a hores d’ara aquest tesi resulta molt difícil de sostenir a la llum de l’evolució dels estudis tant sobre els canvis de la trajectòria històrica recent –de la revolució liberal als canvis socials associats– com sobre els processos mateixos de construcció de la nació espanyola.90

Pel que feia a Fuster, però, davant d’aquest fracàs, nodrint-se d’ell i po dríem dir que «per sota», parlava del manteniment de la identitat valenciana, basada en la concepció essencialista centrada en la llengua. Seria aquesta identitat la que, des del segle XIII, sense canvis en la seua definició essencial per bé que sotmesa políticament als canvis històrics, com a «perifèria» no podria ser absorbida per l’acció homogeneitzadora de l’Estat espanyol fracassat.

És possible mantenir –i a la llum de l’evolució dels estudis historiogràfics més recents– per a la història contemporània valenciana aquest model «dual» consistent en un procés de construcció de l’Estat i de la identitat espanyola totalment extern, i una etnicitat subjacent incapaç de desafiar l’Estat però encara insoluble? És a dir, la dualitat entre el «país» i l’«estat».91 Més aviat, el que cal és veure la identitat valenciana com el resultat d’una interacció entre el primer procés de construcció efectiva –i àmpliament reeixida– d’una identitat nacional moderna, l’espanyola, i el reacomodament de certs trets diferencials, com ara la llengua, en un nou marc històric.92 En canvi, Fuster va construir a partir d’ací un model identitari basat en un concepte d’autenticitat preestablert i estable. Serà amb la llengua com a tret definidor bàsic de la identitat i sobre la premissa de la unitat de les terres de parla catalana que Fuster podrà elaborar un contramodel d’anomalies i trajectòries mancades i una proposta política, la del projecte dels Països Catalans, per a capgirar-les. Per a Fuster la identitat valenciana com a identitat regional no seria, en canvi, sinó la confirmació de l’acumulació d’anomalies i mancances de la trajectòria històrica valenciana. Un marc a «superar», a eliminar. Però, al marge de qualsevol lectura política, des d’un punt de vista historiogràfic, la identitat regional valenciana no pot presentar-se com una anomalia o desviació respecte d’una identitat valenciana essencial o originària. Es tracta d’una «etapa» històrica més, tan pròpia i tan valenciana com qualsevol altra.

I és que, en realitat, la posició fusteriana no pot ser entesa de cap manera sinó com a resultat de l’adopció i defensa dels postulats d’un discurs nacionalista: és a dir que afirma una idea de nació i proposa una lectura del passat que s’hi adiga –fins i tot en termes d’una frustració. En definitiva, el que fa tot discurs nacionalista –l’espanyol, òbviament, també. Un discurs nacionalista, el fusterià, crescut al segon terç del segle XX i alimentat per tradicions, valencianes o no, que procedien del segle XIX. A més, Fuster hagué de reflexionar en unes condicions explícites, les de la societat valenciana sota el franquisme, que marquen el seu horitzó tant teòric com d’acció pràctica. És, en definitiva, l’horitzó insuperable del seu temps escrit.

En la meua opinió, és necessari capgirar la idea que és possible traçar una continuïtat que vaja del segle XIII al segle XX, una continuïtat de caire etnocultural i que després siga objecte de redefinició –primer pel regionalisme, després pel nacionalisme–, com si això fos una imatge imposada –i garantida «científicament»– de manera inexorable pel pes de la història. Si un discurs així existeix és perquè fou traçat als segles XIX i XX. Certament, en els segles anteriors ja pogué existir un relat –com hem assenyalat, per exemple, en els cronistes d’època moderna– dels orígens: però no fou plantejat en cap sentit equiparable al que representa i significa en l’època de les nacions, què s’engega plenament el segle XIX.93 Fou aleshores quan es llançà una mirada retrospectiva que construïa un relat sobre la identitat valenciana entesa en termes de continuïtat. Primer per l’impuls del moment romàntic i de la Renaixença –i tot seguit pel valencianisme polític– i després pel mateix Joan Fuster –i la generació del nou nacionalisme valencià. Foren els autors de la Renaixença, en definitiva, els qui van efectuar una doble operació d’enorme transcendència.94 En primer lloc, convertint la llengua en el centre de la identitat valenciana. Malgrat que hi hagué molt d’element de sobrecompensació simbòlica més que no de voluntat d’acció política efectiva –tasca que correspongué al valencianisme polític–, la llengua va passar a ser un element definidor de la identitat valenciana, en uns termes que abans mai no s’havien donat –ni tan sols entre els autors setcentistes. La vinculació d’una dimensió ètnica a una definició i un àmbit polític –regional espanyol, en el cas de la Renaixença valenciana– és una característica inevitable en un món de nacions com és el segle XIX on aquestes dues dimensions, com hem assenyalat ja, eren indestriables. En el mateix sentit, cal apuntar, en segon lloc, l’elaboració d’un discurs historiogràfic poderós –el que la Renaixença va canonitzar amb el seu «regne perdut» com n’ha dit brillantment Pau Viciano, com a corol·lari–95 que dotava de sentit la connexió entre el present regional –una lectura concreta del present– i una lectura del passat assumida com a pròpia, i naturalment elaborada des de l’horitzó d’aquell mateix present –posterior a la revolució liberal i al marc d’un estat nacionalment definit. Precisament, era la condició de passat definitivament «perdut» el que permetia convertir-lo –en tant que àmpliament mal·leable– en instrument d’una reconfiguració identitària que des de la Renaixença ja no abandonaria la seua centralitat en l’imaginari valencià. L’absència de cap element institucional, jurídic o polític mantingut des del passat una vegada abolit el sistema foral, i en el marc d’una reconfiguració política i territorial dins de l’Estat-nació liberal espanyol –a diferència, per exemple d’altres casos com el basc o el navarrés,96 però similar, en gran mesura, al d’Aragó–97 va fer del relat històric sobre el passat perdut un element especialment adient. Això sí, era justament l’existència passada d’un marc institucional –definidor, a més, a efectes identitaris d’un territori que sí que podia identificar-se en el present– valencià el que feia el recurs a la història tan atractiu i viable.

En definitiva, doncs, la Renaixença i Fuster i l’embranzida del nou valencianisme són els dos moments claus en l’elaboració del relat sobre la identitat valenciana.98 Serà aleshores quan –en termes distints, amb horitzons culturals canviants i objectius polítics fins i tot oposats– s’elabore una selecció dels elements del passat que seran considerats rellevants en cada present. És en cadascun d’aquests moments que, com hem assenyalat, es crea la imatge d’una identitat valenciana que es fa entroncar amb el segle XIII. Només de resultes de l’impuls que representa la construcció de la identitat valenciana en el marc regional –i amb el posterior qüestionament del valencianisme polític– serà possible imaginar la continuïtat ètnica –i territorial– en el temps, en el sentit modern: nacional –espanyol o no. Probablement, no hi hauria hagut un Fuster que trencara com ho va fer en l’escenari intel·lectual del franquisme, si no haguera existit prèvia ment una forta i reeixida identitat regional.99 D’una banda, amb l’existència d’un poderós discurs que feia de la història i de la llengua l’eix de la identitat valenciana; de l’altra, per l’àmplia difusió social d’un imaginari regional que, fixat en el canvi de segle, entre 1878 i 1909 –entre la fundació de Lo Rat Penat i l’Exposició Regional de 1909– va reeixir a construir una forma precisa d’experi mentar la «valencianitat».100 Fuster construí una obra que reaccionava –mitjançant el relat de les mancances i anomalies del present, explicades pel recurs al passat– contra l’adulteració per part del franquisme de la identitat valenciana, la qual cosa el menava a discutir tout court la identitat regional i tot el que comportava. Això sí, el que qüestionava no era tant el relat que aquesta havia traçat com l’horitzó polític: Espanya. Però, si aquesta identitat regional no haguera estat forta –i reeixida– des del segle XIX, no hi hauria hagut cap identitat valenciana sobre la qual pensar. Això és el que era la identitat valenciana realment existent, i no cap continuïtat nacional hipotètica i indemostrable històricament entre els segles XIII i XX.

No és des de el segle XIII cap al segle XX (o XXI) que hem de mirar, sinó com des del segle XX (i XXI) es mira cap al segle XIII i es reconstrueix el que significa. És aquest el sentit d’imaginar, mitjançant un relat, una identitat per a l’ús del segle XIX, entre els autors de la Renaixença, o del XX de Fuster. Naturalment, imaginació no vol dir invenció falsa, com ja va respondre Benedict Anderson des del primer moment als crítics de la seua obra, en concret en una lectura tan interessada com la que Eric Hobsbawm va fer dels seus escrits. En els segles XII, XVI, XIX o XX ben bé que hi ha hagut quelcom que podem anomenar identitat valenciana. Però no que puga ser definit de manera estàtica ni amb una continuïtat essencialista ahistòrica. Imaginar la col·lectivitat –i, per tant, els seus orígens– a través dels relats identitaris és la manera com les societats es construeixen. Del que es tracta, a hores d’ara, és d’identificar el sentit precís de cada proposta.

Com va plantejar Pedro Ruiz, a propòsit de la interpretació fusteriana –i la de la historiografia que gràcies a ell va poder produir-se als anys seixanta i setanta–, cal preguntar-se:

¿Tiene sentido hablar de «pueblo valenciano» como si se tratase de un sujeto histórico homogéneo? ¿Existe algo así como un proceso –ya sea una línea recta de progreso constante o una línea interrumpida por acontecimientos históricos responsables de nuestras desgracias actuales–, recorrida colectivamente por los valencianos y que apunta hacia un futuro liberador más o menos inmediato?101

És en aquest sentit que cal preguntar-nos com és possible elaborar un model d’anàlisi de la identitat que integre –si és que cal que siguen integrades– les discontinuïtats, les fractures, sense reificar la continuïtat d’un subjecte en el temps. Com identificar un subjecte col·lectiu en el passat si no és a través de les diversitats i diferències? Com evitar, però, que el treball de l’historiador siga com el d’una mena de «drapaire de les identitats vacants», com va dir Michel Foucault, en una tasca inacabable de racionalitzacions retrospectives?102 Com elaborar, doncs, un relat historiogràfic que no caiga en les limitacions d’un metarelat nacional(ista)?

En la meua opinió, i per difícil que ens resulte, aquest és el repte al qual el llegat del fusterianisme ha de fer front.

1 Segons sembla, Fuster, en una xarrada que va donar a la Casa de València a Barcelona el 1962, digué que el Nosaltres els valencians hauria d’haver-se referit obertament als «defectes» que caracteritzen els valencians com a poble. Vegeu X. Ferré: No tot era Levante feliz: nacionalistes valencians, 1950-1960, Benicarló, Alambor, 2000, p. 165.

2 Sobre aquesta interpretació fusteriana, vegeu F. Archilés: «Ni carn ni peix? Joan Fuster i la identitat nacional dels valencians», El Contemporani, 26 (2002), pp. 70-77.

3 La idea perdurarà, fins i tot entre autors crítics amb altres plantejaments fusterians. Potser el cas més paradigmàtic siga el de J. V. Marqués: País Perplex, València, Eliseu Climent editor, 1974. La «perplexitat» i la noció de la «consciència fosca» articularan un discurs que, en el fons, era també una reflexió sobre l’ambigüitat. En canvi, és obertament represa la noció de l’ambivalència constitutiva a A. Piqueras: La identidad valenciana. La difícil construcción de una identidad colectiva, Madrid, Escuela Libre editorial, 1996, especialment pp. 25 i ss.

4 Com ha assenyalat Manuel Ardit, Fuster compartia elements importants amb el discurs del nacionalisme espanyol, i especialment una concepció essencialista de la nació, però no el caire metafísic. Vegeu M. Ardit, «Joan Fuster i la història del País Valencià», dins AADD: Homenatge a Joan Fuster, València, Consell Valencià de Cultura, 1994, p. 273. En certa manera, això ho havia intuït potser per primera vegada, R. L. Ninyoles (Madre España, València, Prometeo, 1979, pp. 16 i ss.).

5 Vegeu I. Saz: España contra España. Los nacionalismos franquistas, Madrid, Marcial Pons, 2003.

6 He desenvolupat aquesta argumentació a F. Archilés: «Narrar la nación fracasada. Narrativas del fracaso e historiografía española contemporánea», dins E. Nicolás, C. González (eds.): Mundos de Ayer, Murcia, Editum, 2009, pp. 217-245.

7 No hauríem de descartar que un poc de tot això es donà en Fuster en un sentit similar. Caben pocs dubtes del caràcter traumàtic que tingué la Guerra Civil per a l’adolescent que era Fuster a la Sueca del 1936.

8 Vegeu J. Fuster: Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 1962, pp. 105 i ss. Altra cosa és que Fuster no feia sinó argumentar sobre una base plenament correcta pel que feia a la composició original del repoblament del terrirori valencià originari. Aquest aspecte, objecte de polèmiques i disputes, ha quedat definitivament clos amb l’obra d’E. Guinot: Els fundadors del Regne de València: repoblament, antroponímia i llengua, València, Tres i quatre, 1999.

9 Així com altres elements que procedien de l’«esquema dualista» ja present en la historiografia valenciana romàntica i que Fuster havia interioritzat plenament, com ha argumentat amb acuïtat Manuel Ardit. Vegeu M. Ardit: «Joan Fuster i la història del País Valencià», op. cit., pp. 276 i ss.

10 Vegeu E. Balibar i I. Wallerstein: Raza, nación y clase, Madrid, Iepala, 1991, pp. 135-136.

11 En especial, B. Anderson: Comunitats imaginades: reflexions sobre l’origen i propaga-ció del nacionalisme, Catarroja-Barcelona, Afers-Universitat de València, 2005 (edició original anglesa, 1983).

12 Destacats balanços i antologies sobre la producció historiogràfica són els treballs següents: G. Eley, R. G. Suny (eds.): Becoming national. A reader, Nova York-Oxford, Oxford University Press, 1996; U. Özkirimli: Theories of nationalism: A critical introduction, Basingstoke-Nova York, Palgrave Macmillan, 2000. Un interessant balanç, que prova com el seu autor ha replegat posicions en anys posteriors respecte de l’acceptació dels plantejaments modernistes, és el d’A. D. Smith: Nationalism and Modernism: a critical survey of recent theories on nations and nationalism, Londres, Routledge, 2000.

13 Vegeu R. Brubaker: Nationalism reframed, Cambridge, Cambridge University Press, 1996, p. 16.

14 Aquesta caracterització a A. Motyl: Revolutions, Nations and Empires, Nova York, Columbia University Press, pp. 91-93.

15 Vegeu A. Smith: «Nations and History», a M. Guibernau, J. Hutchinson (eds.): Understanding Nationalism, Oxford, Polity Press, 2001, pp. 9-31, i també dins La identidad nacional, Madrid, Trama editorial, 1997, pp. 18-19 i ss., i a La nació en la història, Catarroja, Afers, 2002, pp. 97-99. El nucli dels plantejaments d’A. Smith estaven ja, però, al seu treball clàssic L’origen ètnic de les nacions, Catarroja, Afers, 2008.

16 La gran desproporció entre grups «ètnics» i nacions la va remarcar W. Connor: Ethnonationalism: The quest for understanding, Princeton, Princeton University Press, 1994.

17 J. Armstrong: Nations before nationalism, Chapel Hill, University of North Carolina, 1982.

18 Potser la millor anàlisi crítica és la que desplega U. Özkirimli: «The nation as an artichoke? A critique of ethnosymbolist interpretations of nationalism», Nations and Nationalism, 9 (3), pp. 339-355.

19 En aquest sentit, molt més complex que el marc assenyalat per Smith, pot veure’s T. H. Eriksen: Etnicity and nationalism: anthropological perspectives, Londres, Pluto Press, 1993.

20 El millor balanç teòric a U. Özkirimli: Theories of nationalism: A critical introduction, Basingstoke-Nova York, Palgrave Macmillan, 2000.

21 H. Kohn: The idea of nationalism. A study in its origins and background, New Brunswick, Transaction Publishers, 2005 (ed. original de 1944), p. 6.

22 Aquest autor assenyala, però, una dada interessant quan diu que en el cas de la llengua catalana, com en el cas txec, la continuïtat entre el llenguatge literari medieval i el del segle XIX és viable, sense que els models de la llengua hagen divergit de manera irrecociliable o haja desaparegut la llengua. Això podria explicar que, ja a l’època dels nacionalismes, la llengua haja ocupat un lloc destacat. Però, només a condició que –en la terminologia de Hroch, en les fases A i B del seu model– hi haja un moviment que explicitament reivindique la llengua. Vegeu M. Hroch: In the national interest. Demands and Goals of European National Movements of the Nineteenth Century: A comparative pespective, Praga, Charles University, 2000, pp. 65 i ss. Sobre la diversitat d’usos de les llengües en els nacionalismes europeus, S. Barbour, C. Carmichel (eds.): Language and nationalism in Europe, Oxford, Oxford University Press, 2000.

23 H. Bhabha (ed.): Nation and narration, Londres, Routledge, 1990.

24 Vegeu S. Berger: «Introduction: narrating the nation: Historiography and Other Genres», dins S. Berger, L. Eriksonas, A. Mycock (eds.): Narrating the Nation. Representations in History, Media and the Arts, Nova York-Oxford, Berghahm Books, 2008, p. xii.

25 J. Breully: «Nationalism and the making of national pasts», dins S. Carvalho, F. Gemenne (eds.): Nations and their Histories. Constructions and representations, Basingstoke, Palgrave, 2009, p. 7.

26 D’ací que la voluntat de «descentrar» la nació i qüestionar la seua pretesa constitució essencial hagen estat elements sobre els que ha incidit la crítica postcolonial, com la del mateix Bhabha.

27 J. Fuster: «Repàs de Muntaner», dins J. Fuster: Examen de consciència, Barcelona, Edicions 62, 1968, pp. 131-134, citacions de la p. 133. El text fou publicat originalment a El Correo Catalán, el 14 de gener de 1962. Muntaner és una de les veus a qui Fuster atorga més crèdit al Nosaltres, especialment a les pp. 36 i ss. Aquesta idea és de llarg recorregut en l’obra de Fuster, i la tornem a trobar, anys més tard, el 1968. Dirà Fuster: «De fet, però, Jaume I encarna la glòria i l’esperança d’aquella operació inicial [...] Doncs bé: ell mateix, Jaume I, fou el primer a sembrar-hi els gèrmens de dissolució. Ni li’n farem retret, naturalment. Seria un “anacronisme”, això de “criticar”, un polític del segle XIII amb judicis o prejudicis del segle XX. Jaume I tenia una concepció patrimonial dels seus estats, similar a la que tenien tots els reis i reiets de la seua època. “Patrimonial”, no “nacional”. Per a ell, el seus regnes eren un bé, seu, una mena de propietat privada, i en disposà com li vingué de gust. Les conseqüències ulteriors li eren imprevisibles». I encara dirà, al mateix text: «Aquestes divisions que a nosaltres ens semblen aberrants i lamentables, i que no poden deixar de semblar-nos-ho, van frustrar les expectatives d’unitat definitiva que s’esbossaven en el segle XIII. La història és com és i no val la pena que ens hi aturem amb elegies o amb imprecacions. Jaume I va preparar la nostra “unitat”, i tot seguit la desbaratà» (J. Fuster: «Hi ha més catalans encara», originalment publicat a Dolça Catalunya, vol. III [Barcelona, Editorial Mateu, 1970] i recollit dins J. Fuster: Un país sense política, Alzira, Bromera, 1995, pp. 171 i 173). Tot plegat, sembla que Fuster es vacuna contra l’anacronisme –contra una voluntat «romàntica» d’unitat política frustrada–, però això és exactament el contrafactual que posa en dansa, hipòtesi al davant de la qual desplega el perill –en la seua visió, la certesa– d’una fragmentació que s’hauria evitat si la unitat haguera estat un fet.

28 T. Llorente: Valencia, t. 1, Barcelona, Daniel Cortezo y Cía., 1887, p. 173.

29 Un revelador estudi sobre aquest discurs històric, a J. R. Segarra: «El discurs històric en la construcció de la identitat valenciana contemporània: Xàtiva com a mite», Recerques, 52-53 (2006), pp. 187-209.

30 Vegeu F. Barberà: De regionalisme..., op. cit., p. 33.

31 D’aquesta manera, trobarem al Nosaltres, tant de manera explícita com subjacent, una narrativa històrica en què estan ben presents els tres elements d’aquest discurs vuitcentista, és a dir, el moment fundacional: la conquesta, les Germanies i la fi del sistema foral. A més d’heretar l’esquema dualista que tant de pes tindria en la producció del valencianisme posterior –com ara a El País Valencià de Felip Mateu i Llopis. Fuster despullaria, però, aquesta narrativa de la seua retòrica més inflada, i la entrellaçaria amb una lectura metodològicament ben distinta –bastida en la història econòmica i social i el marxisme. Però no modificaria, per dir-ho així, el terreny de joc: el marc del relat de l’auge, plenitud i caiguda d’una identitat. En tot cas, correspon a Fuster haver emfasitzat la importància de l’element lingüístic en la configuració de la identitat valenciana.

32 Vegeu S. Berger: «On the role of myths and history in the construction of national identity in modern Europe», European History Quarterly, vol. 39 (3), pp. 490-502. La posició etnosimbolista, a A. Smith: «National Identity and Myths of Ethnic descent», dins A. D. Smith: Myths and memories of the nation, Oxford, Oxford University Press, 1999, pp. 57-96.

33 J. Torró: El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, Universitat de València, 1999.

34 Hi ha un aspecte mal conegut però que, en la meua opinió, convindria considerar. A més de la presència d’un discurs sobre el llinatge i els orígens en el segle XIII, caldria saber quan i amb quina força es desenvolupà un relat sobre els orígens previs al segle XIII. De fet, els cronistes valencians d’època moderna així ho van fer. Fou el cas de Pere Antoni Beuter –que va marcar una pauta que després seguirien G. Escolano i F. Diago–, qui el 1538 publicava precisament la seua Primera part de la Història de València, que tracta de les antiguitats d’Espanya i fundació de València, amb tot lo discurs fins al temps que l’ínclit Rei don Jaume la Conquistà. Certament, Beuter no volia ni podia menystenir la importància de la conquesta del segle XIII, però introduïa un amplíssim recorregut que traçava el primer poblament d’Espanya i el primer de València, situant-lo en Túbal, nét de Noé, i els seus descendents –de manera que, gens casualment, el relat genealògic d’Espanya i València coincidien, i per tant es reforçava el programa de la monarquia hispana. En concret, en València, el primer nucli habitat era, segons Beuter, Sagunt. Com assenyala V. J. Escartí, la voluntat de Beuter era mostrar als seus lectors el naixement –cal afegir: doble en el temps– de la ciutat i del regne quelcom vinculat «amb el sentiment de particularisme regnícola que ja venia manifestant-se en els textos del segle XV». Vegeu V. J. Escartí: «Introducció», a P. A. Beuter: Primera part de la Història de València (València 1538). Segunda parte de la crónica general (València, 1604), València, Consell Valencià de Cultura, 1995, p. 21. A més, Beuter, com farien els qui el van seguir, incloïa referències tant a la presència dels visigots com a la conquesta de València per part del Cid, atorgant-los un lloc destacat en el relat. En definitiva, sembla que resta establert i per molt de temps el relat d’una doble «ficció fundacional». Així, el 1738 veia la llum, i després d’un segle d’absències d’obres generals, la darrera de les quals havia estat la de Diago, un treball menor però ben significatiu ja que resumia i actualitzava bona part dels plantejaments i tòpics previs. Es tracta del Resumen historial publicat pel llibreter Pascual Esclapés (vegeu P. Esclapés: Resumen historial de la Fundación, i antigüedad de la ciudad de Valencia de los Edetanos, vulgo del Cid, edició facsímil, Ajuntament de València, 2004). Cal dir que aquest llibre fou reeditat almenys dues vegades més el segle XIX, i potser fóra el text més difós fins que Vicent Boix inaugurà una nova etapa. Així, per exemple, la seua empremta pot veure’s en un text menor però característic –decididament defensor d’un autoctonisme emfàtic– que pel que fa al relat històric sembla procedir d’Esclapés, com és V. I. Franco: El carácter del genio valenciano, València, 1798, facsímil editat per París-Valencia, València, 1995). En aquest breu resum, l’autor seguia Beuter i la seua genealogia tubalista, i li atorgava notable importància a l’episodi del Cid, abans de tractar l’arribada de Jaume I, que apareix inserida com un element més en la narració. Un fet que, en el fons, no deixa de resultar interessant, si tenim en compte que el volum va ser confegit precisament amb motiu del cinquè centenari de la conquesta de la ciutat de València. D’altra banda, i després d’importants canvis en l’estudi erudit i historiogràfic que abandonaven les genealogies mítiques, probablement des del segle XVIII, podem trobar un discurs de caire «iberista» que establia els orígens racials dels valencians molt abans del moment de la Conquesta, i en concret en els pobles ibers –reconvertits després sota la cultura romana. La idea d’una València edetana –ja present al títol d’Esclapés, però–, fou reforçada al llarg del segle XIX quan l’iberisme assolí una força remarcable. De fet, aquest discurs estigué ben present entre els nacionalistes valencians del primer terç de segle –així com ho havia estat en el catalanisme de Prat de la Riba–, ja foren Ignasi Villalonga, Gaetà Huguet o encara Felip Mateu i Llopis –i que en graus diversos perduraria en la idea dels substrats lingüístics de Sanchis Guarner o en les teoritzacions de Nicolau Primitiu. En realitat, fou Teodor Llorente el primer a incidir a l’època contemporània en la importància radical del tall que havia representat el segle XIII.

35 V. Baydal: «“Què som, i per què som com som”. Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», dins M. Lanusse, J. A. Martínez, A. Monzón (eds.): Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en termes de globalització, València, Universitat de València, 2008, pp. 189 i ss. El fet, que també assenyala Baydal, que aquesta identitat territorial valenciana a partir d’un determinat moment «atraga» la dimensió ètnica per a identificar a nivell onomàstic el gentilici o el nom de la llengua, no canvia el fet que és la identitat territorial la que marca on rau la força en què gravita el marc identitari. A més, és una prova que, en realitat, la definició «ètnica» és secundària i funcional respecte del marc territorial –és a dir, el definit jurisdiccionalment.