La regió de l'Exposició

D’altra banda s’hi afegia –i amb l’efecte permanentment agreujat, de manera gairebé acumulativa, de la desviació de l’original al llarg del temps– el fracàs de la trajectòria socieconòmica als segles XIX i XX que deixava el País Valencià convertit en un territori agrari i no industrialitzat, no modern, a diferència de Catalunya i, en canvi, amb evidents similituds amb la trajectòria espanyola.

En definitiva, per a Fuster la identitat valenciana «realment existent» el 1962 no és sinó una anomalia, una frustració. I cal assenyalar que per a Fuster es tracta sempre de la identitat «nacional» com a referent de fons. La identitat valenciana –la identitat «regional» valenciana– no és sinó una forma frustrada i fracassada d’identitat nacional «catalana».

LA NACIÓ FUSTERIANA: UNA PROPOSTA ETNOSIMBOLISTA?

La identitat valenciana, tant si era definida com a identitat regional des del segle XIX pels discursos regionalistes com pel nacionalisme valencià al segle XX –i de fet, amb elements de continuïtat considerable entre tots dos–, ha estat presentada amb els mateixos trets que serveixen habitualment per a definir les identitats nacionals. Per dir-ho en paraules d’Etienne Balibar, «amb les característiques d’un relat que els atribueix la continuïtat d’un subjecte». Segons aquest autor, els discursos sobre la nació construeixen una il·lusió retrospectiva que consisteix a «creure que les generacions que se succeeixen al llarg dels segles en un territori més o menys estable, amb una denominació més o menys unívoca, es transmeten una substància invariable».10 Aquest és, també, el supòsit implícit en Joan Fuster a l’hora d’abordar la seua concepció de la identitat valenciana. Triple hereu dels discursos del regionalisme i nacionalisme valencians, del nacionalisme català i del nacionalisme espanyol –que actua com «l’altre» explícit–, difícilment podia no formular aquesta premissa nacionalista bàsica.

Però, des de l’aparició dels plantejaments modernistes i l’establiment de la seua hegemonia en el marc de les interpretacions sobre els fenòmens nacionalistes –amb l’obra d’Ernest Gellner i sobretot la de Benedict Anderson al capdavant–,11 ja no resulta possible referir-se al passat i a la continuïtat en el temps d’unes comunitats d’una manera simple12 Com va argumentar Rogers Brubaker, les nacions no han de ser enteses com a comunitats permanents sinó més aviat com a esdeveniments «contingents, conjunturalment canviants»13 Potser no cal recórrer a plantejaments d’un constructivisme extrem per a analitzar els processos d’efectiva imaginació de la nació, però al mateix temps resulta decisiu no incórrer en la recerca d’essències –i la seua transmissió en el temps.14

Fet i fet, cal assenyalar que, probablement, Fuster va tractar en primera instància, i sobretot, de definir més una «etnicitat» que no una «nació» políticament plena i moderna. I això perquè, en Fuster, hi ha una certa separació entre el projecte polític de futur –la nació, els Països catalans–, i la definició bàsica de la comunitat etnocultural: la llengua.

Pot resultar útil en aquest sentit remetre a la distinció que elaborà Antonhy D. Smith precisament entre el que seria una ètnia (ethnie) com a col·lectiu humà i una nació, en el sentit polític estricte.15 Per a donar el pas de l’una a l’altra –un pas que no s’ha de donar necessàriament–16 la primera ha d’incloure un conjunt d’elements, que Smith anomena etnosimbòlics, entre els quals s’han de trobar, almenys, una memòria compartida, un vincle territorial, i un mite relatiu als orígens. La presència de llengües, rituals, tradicions i també les pràctiques institucionalitzades que es deriven, en són altres elements fonamentals. En la mesura que Fuster no dubtava de l’existència d’aquests elements –malgrat les dificultats o anomalies en joc–, podríem dir, per tant, que l’argumentació fusteriana estaria descrivint una ètnia –col·locant en primer lloc la llengua– per al cas valencià –i globalment per a tota la comunitat lingüística de llengua catalana. En tot cas, això podria ser la base d’una proposta de definició de la nació (política) posterior. El problema, però, és fins a quin punt aquesta mena de suposada delimitació o «descripció» d’una ètnia al marge dels discursos nacionalistes és viable.

En estreta relació amb aquest aspecte, cal assenyalar que és ben habitual trobar molts autors que assenyalen la neta distinció entre la nació, que comptaria amb orígens més o menys remots, i el nacionalisme com a fenomen, que podria atribuir-se inequívocament als segles XVIII o XIX. Fet i fet, el mateix Fuster havia argumentat en diverses ocasions en aquest sentit com a interpretació general no ja del cas valencià i català sinó de qualsevol altre. Per a Anthony Smith, n’hi hauria prou amb distingir la nació «de masses», que es donaria només en la contemporaneïtat, del seu significat anterior. Certament, caben pocs dubtes que el nacionalisme és un fenomen que es dona només des de finals del segle XIX i que no trobarem abans. Aquesta inqüestionable veritat –que, de totes formes, alguns autors matisen introduint la forma d’un hipotètic «protonacionalisme»– no pot, però, resoldre el dilema de l’origen d’una fórmula com és la de nació, si es decideix buidar-la del sentit que assoleix contemporàniament.

En realitat, aquesta és una de les crítiques que s’ha llançat sobre els plantejaments de l’anomenada escola etnosimbolista. Si bé Smith i els autors que el segueixen han rebutjat qualsevol plantejament «primordialista» en la definició de les nacions –i han acceptat la modernitat d’aquestes i del nacionalisme– sempre resta el recurs a uns elements previs que estarien actuant com a creadors d’una forma d’identitat col·lectiva que, a la fi, delimitaria un origen «ètnic» de les nacions, segons la fórmula d’Anthony Smith. Serien, a la fi, les «nacions abans del nacionalisme» com en va dir John Armstrong en una fórmula que ha tingut èxit.17

No és aquest el lloc per a proposar una discussió dels plantejaments etnosimbolistes.18 Però sí que volem assenyalar la dificultat de presentar qualsevol element susceptible a priori de definir una identitat col·lectiva –per exemple, la llengua– o una ètnia, al marge de la consciència que en tinga una societat donada. En altres termes, sempre caldrà demostrar que qualsevol element definidor d’una etnicitat –qualsevol element «antropològicament» definible–19 funciona com a constructor d’una identitat col·lectiva si no és definit com a tal. Aquests plantejaments poden semblar molt propers, perquè ho estan, a les teories constructivistes de les nacions i el nacionalisme, i encara apropar-se a plantejaments més «postmoderns».20 Però, en realitat, es tracta d’uns plantejaments que, en gran mesura, estaven ja presents en el que, possiblement, siga el primer treball modern sobre l’estudi dels fenòmens nacionals. Ens referim al treball de Hans Kohn, el qual afirmava ja a la dècada dels anys quaranta del segle XX que:

Some feeling of nationality, it may be said, existed before the birth of modern nationalism –a feeling varying in strength and in frequency from time to time: at some epochs almost completely extinguished, at others more or less clearly discernible. But it was largely unconscious and inarticulate. It did not influence the thought and actions of men in a deep and all pervading way [...] It did not determine their aims or actions permanently or in the long run. It was no purposeful will welding together all the individuals into a unity of emotions, thoughts and actions. Before the age of nationalism, the masses very rarely became conscious of the fact that the same language was spoken over a large territory. [...] The spoken language was accepted as a natural fact. It was in no way regarded as political or cultural factor, still less as an object of political or cultural struggle.21

Quin sentit tindria, aleshores, afirmar la primacia d’uns elements definidors d’una ètnia si realment no generen cap forma conscient d’acció col·lectiva? D’especial interés per a nosaltres és el cas de la llengua, ja que aquest és l’element central de la definició fusteriana. Fins i tot autors com Miroslav Hroch, que fa notar la importància de la llengua en el període medieval a l’hora de crear «diferències», assenyalen que on passa això, la dimensió de la identitat està lligada sobretot al marc «polític» o institucional. A més, d’acord amb aquest autor, seria impossible generalitzar –convertir la premissa lingüística en un fonament necessari–, ja que hi hagué un bon grapat de casos europeus en què això no es donà a l’edat mitjana –com ara Irlanda, Noruega, Grècia, Escòcia i Sèrbia– però que, en canvi, van generar més tard un moviment nacionalista.22

Cal concloure, en definitiva, que en afirmar la possibilitat de definir el grup ètnic –encara que siga diferenciant-lo de la idea política de nació–, Fuster li estava atribuint a aquesta definició un element de cohesió interna o, millor dit, d’essència que no pot deixar de tenir un significat d’identitat col·lectiva –que es projectarà en el futur, però sobre una existència objectiva ja en el passat. Però això és, precisament, una premissa nacionalista.

LA NACIÓ, LA NARRACIÓ: ELS ORÍGENS DE LA NACIÓ DELS VALENCIANS

Una perspectiva, extremadament fecunda per a l’anàlisi de la construcció de les identitats nacionals, va obrir-se precisament en plantejar-se la centralitat que en aquests processos ocupen els discursos nacionalistes. En comptes de remetre a una fonamentació «objectiva» i/o primordialista del pes –en forma de causalitat o més atenuadament de «precondicions»– del passat, l’estudi del discurs nacionalista es plantejaria com a element central a l’hora d’elaborar el marc fonamental de la «comunitat imaginada». Més específicament, el treball de Homi Bhabha esdevingué central, a inicis de la dècada dels noranta, a l’hora de plantejar la importància de l’elaboració d’una «narració» com a element ordenador de la temporalitat –de l’eix passat-present– i l’elaboració de «ficcions fundacionals» del discurs identitari de la nació.23 Com ha dit no fa molt Stefan Berger, recollint els plantejaments de Bhabha i desenvolupantlos de manera explícita per a la historiografia, «nació és narració», tot anunciant un gir important en els estudis sobre els discursos del nacionalisme.24 És a partir d’ací que la construcció d’un relat sobre el passat es mostra com un aspecte central, ineludible, en l’elaboració d’un discurs nacionalista. No cal ni dir que en aquest sentit, la tasca dels intel·lectuals –i especialment dels historiadors– és decisiva, ja que en la seua elaboració d’una narrativa uniada sobre els orígens, la caracterització essencial i la transmissió en el temps de la nació, es converteix en un dels elements més decisius a l’hora d’imaginar la nació. Com ha recordat John Breully, al final del segle XVIII tingué lloc una revolució intel·lectual que va permetre concebre la història com una força uniada amb lògica pròpia més que no com una col·lecció d’esdeveniments d’accions passades. Des d’aleshores la història substituiria la religió o la filosofia com a eina per a comprendre la condició humana, en el sentit que la història anà desplaçant la transmissió comunal de memòria com a font d’identitat col·lectiva. Per això, conclou Breully, «Nationalist history is one way of gathering together past, present and future».25 En aquest mateix sentit, doncs, cal situar l’obra de Joan Fuster amb la seua elaboració d’un relat sobre la identitat valenciana entesa com a anomalia i fracàs, que vincula el moment fundacional en el passat amb la contemporaneïtat.

D’altra banda, com Homi Bhabha va fer notar en la seua lectura crítica del treball de Benedict Anderson –i en realitat de la teoria modernista en conjunt–, en l’elaboració de les narratives nacionalistes traspua sempre el desig de forjar la imatge d’una nació «acabada» o completada, «plena» en podríem dir. Estaríem parlant, per tant, de l’anhel permanent –i permanentment insatisfet, en realitat– d’assolir una nació que fos idèntica a les definicions que el discurs nacionalista proposa. La idea de la «normalitat», i per tant associada la del fracàs, o la insuficiència, serien elements implícits en la concepció de la nació dels discursos nacionalistes.26

Potser la narrativa fusteriana de la identitat dels valencians no pot ser llegida com l’expressió de la insatisfacció per una nació que s’anhela acabada, però es detecta fracassada? El relat fusterià sobre la identitat valenciana, per tant, es construirà en els termes de la continuïtat d’un subjecte: el poble valencià, a través del temps. Aquesta serà la premissa bàsica tot incloent-hi un moment –la conquesta del segle XIII pel Rei Jaume I– com a «ficció fundacional» –per emprar els termes de Homi Bhabha referits als relats nacionalistes. La definició del «poble» es farà, a més, a partir d’una fonamentació necessàriament essencial: la llengua, que defineix els límits precisos de la comunitat. Si hi ha un relat de continuïtat és perquè les idees de «poble» i «llengua» se superposen, es confonen.

Sembla clar que, per a Fuster, la llengua havia creat –i de manera definitiva– des del segle XIII un àmbit identitari comú amb la resta de l’espai lingüístic. Però la fragmentació política era igualment un «fet» que Fuster constatava i que lamentava. En un important article publicat a El Correo Catalán, de gener del 1962, coetani de la redacció del Nosaltres, Fuster ho assenyala amb tota cruesa,

Amb tot, Mallorca, les Balears amb el Rosselló, tingueren rei propi a la mort del Conqueridor. Jaume I desmembrava la seva hisenda –el seu poble–: era una aberració. [...] Els diversos «regnes» tendien a sentir-se efectivament «a part». Catalans tots, els valencians i els mallorquins començaren a arbitrar-se una –anomenem-la així– «consciència diferencial». El particularisme ensenyava la seva orella suïcida.27

El to, certament explícit, fa pensar que Fuster –que es recolza, com ho fa al Nosaltres en un Ramon Muntaner que no podia «veure el problema en els termes precisos, però el pressentia»–, albira una lògica última superior i transcendent que ni el rei veu: la lògica que dicta la unitat del «poble», de les terres de parla catalana. En cas contrari no té sentit que parle d’aberració. El perill d’anacronisme, doncs, és ben real.

En realitat, no deixa de resultar ben interessant que el mateix Fuster tenia fortes prevencions cada cop que utilitzava l’adjectiu nacional referit a la condició dels valencians –cal entendre: en la seua catalanitat «nacional»– i per això preferia acompanyar-lo d’unes cometes que el distanciaren d’una interpretació massa literal. És aquí on prenia sentit la distinció que Fuster implícitament sostenia entre la comunitat etnocultural –aquesta sí, en el passat– i el projecte nacional –en el futur. Però, en Fuster, com en la resta de la tradició que d’ell va derivar, es partia de la suposició que la societat valenciana hauria patit abans del segle XIX un claríssim procés de desnacionalització. La qual cosa, per tant, demanaria l’existència d’una nació –sense cometes– valenciana, prèviament constituïda. Però és possible afirmar històricament una cosa així? En realitat, en això Fuster no feia sinó heretar una argumentació que estava ja present en els discursos previs definidors de la identitat valenciana. És ben característic que Teodor Llorente en la dècada dels anys vuitanta del segle XIX parlara així: «para completar la desvalencianización del reino, el idioma de Castilla reemplazó al propio suyo en todos los actos de la vida oficial».28 Llorente es referia, amargament, a mesures preses després de la Guerra de Successió i amb motiu de la Nova Planta. Per a aquest autor, com per al discurs regionalista, aquell fou un moment decisiu, en la mesura que la fi del període foral i l’inici d’un poder centralista destruïen bona part del que havia caracteritzat la identitat valenciana contemporània. Es tractava d’un discurs sobre la identitat de caire historicista, originat en la historiografia romàntica –on destaca la figura de Vicent Boix– i convertit en peça central del discurs dels homes de la Renaixença, com ara Teodor Llorente, i destinat a perdurar.29 De fet, l’herència d’aquest plantejament seria recollida, a principis del segle XX pel naixent valencianisme polític. Però, aquest li atorgaria a l’argument un perfil que, certament, el discurs regionalista no podia tenir. Per això, Faustí Barberà, el 1902, portarà l’argument dels homes de la Renaixença més enllà –tot interioritzant i mantenint sense gaires canvis el discurs historicista– i es referirà a «l’obra desnacionaliçadora realiçà en Valencia durant dos ó tres sigles» que no seria possible desfer en breu.30 En definitiva, és ací on naix la voluntat del nacionalisme valencià de capgirar la trajectòria històrica. Fuster, tot i que allunyant-se en formes i objectius de la tradició del valencianisme polític de preguerra –i del regionalisme– mantingué aquest fil conductor bàsic.31

En realitat, Fuster abordava el relat històric a partir de la premissa de l’essencialisme lingüístic. La llengua actuarà així com a quasipersonatge –per dir-ho en els termes de Paul Ricoeur– ordenador de la trama narrativa. Fuster faria sempre de la història, de la reflexió sobre el passat, un punt nodal de la continuada introspecció identitària que és la seua obra. Sovint, s’ha considerat que la visió fusteriana de la història estava al marge de qualsevol mitificació a la manera clàssica en els discursos nacionalistes –almenys des de l’arrel romàntica d’aquests. Però això, en la meua opinió, potser és menys evident del que sembla. Stefan Berger ha assenyalat que són cinc les maneres principals com el discurs nacionalista elabora una construcció mítica del passat: l’elaboració de mites històrics dels orígens, la mitificació del passat medieval, les mitologies de les èpoques daurades –i la seua contrapartida en les histories de la decadència i el declivi nacional–, les mitologies religioses i aquelles vinculades a les fronteres i el territori.32 En el cas de Joan Fuster sembla clar que les tres primeres tenen un paper absolutament clau. Entre d’altres coses, perquè Fuster les heretarà dels relats identitaris del regionalisme valencià tal com són elaborades des del romanticisme ençà i que també el valencianisme polític acceptà, com hem assenyalat. El fet que Fuster no remetera a un passat infinitament remot per a fixar els orígens dels valencians o que mostrara sàvies prevencions cap a la historiografia d’arrel romàntica, no significa que no estiguera contribuint a l’elaboració d’una interpretació que convertia en mites els mateixos elements. Més evident sembla encara, pel que fa a la imatge de la decadència i la davallada nacional, a partir del segle XV.

Però, a la llum de la moderna producció historiogràfica, cal preguntar-se si no seria millor considerar la naturalesa del tipus d’identitat –col·lectiva– que es va configurar al segle XIII amb la creació del regne de València, com quelcom que responia en exclusiva als criteris d’una monarquia feudal i encara a un territori concebut en termes d’una operació colonial, amb el sentit històric precís que això comporta.33 Tot i que la llengua pogué ser un marcador d’identitat remarcable –també quan va començar a ser denominada llengua valenciana: en última instància no hi ha cap diferència a efectes explicatius, en la mesura que afecta a la construcció d’una identitat col·lectiva–, sobretot si anava lligada a una certa concepció de pertànyer a un llinatge comú, aquesta identitat valen ciana era sobretot un assumpte de naturalesa juridicopolítica, basat en la pertinença «territorial» al regne.34

Fet i fet, potser és raonable plantejar-se fins a quin punt no hauríem de parlar, sobretot, com ha proposat Vicent Baydal, d’una «identitat territorial» per a definir la que es construeix al territori del País Valencià –així com a la resta de territoris de la corona d’Aragó– des del moment que hi ha un marc jurídic –amb projecció espacial delimitada– específic. En aquest sentit, però, el mateix autor parla d’una «identitat ètnica», és a dir, basada en una comunitat etnocultural, i més específicament lingüística, que articularia la idea de «nació catalana» a l’època medieval.35 Però, aquesta identitat ètnica «supraterritorial», quin significat podia tenir des del punt de vista de l’articulació «política» col-lectiva? En la meua opinió, cap o molt secundari comparat amb el que tenia el marc jurídic i territorial. De fet, i és important assenyalar-ho, no hi havia connexió necessària entre la dimensió juridicopolítica i l’ètnica, per exemple amb la llengua. Certament, la llengua estava vinculada al marc jurídic: el valencià era la llengua de la corona i podríem dir que la llengua foral per excel·lència, la qual cosa –fins i tot amb el procés de castellanització en marxa– podia tenir una dimensió simbòlica important.36 Però això no implicava cap dimensió ètnica que ho vinculara a cap llinatge d’origen: ni com a llengua «catalana» primer ni com a «valenciana» després. Era a l’inrevés, i si es definia un espai simbòlic identitari per a la llengua –sobretot com a «valencià»– era precisament per la seua vinculació al marc jurídic foral.

Certament, caldria integrar ací una interpretació més complexa dels significats socials i identitaris d’un aspecte tan important com són els processos de castellanització. Malgrat la vinculació de la llengua a àmbits decisius de l’esfera pública i oficial, el procés de castellanització no pot ser interpretat de manera simple amb l’afebliment d’una identitat estrictament valenciana i els seus símbols. No va ser així, per exemple, ni tan sols en el cas de territoris com la governació d’Oriola, on la castellanització era ja un fet avançat al primer terç del segle XVII, la qual cosa no va eliminar la seua identiació inequívoca amb el regne.37

En el cas valencià, situar la llengua en el centre de la definició identitària seria tasca de la Renaixença –o d’alguns autors com Teodor Llorente o Constantí Llombart– però no abans. D’altra banda, entendre aquesta doble dimensió, la jurídica –o «política»– i l’ètnica com un tot seria, precisament, un aspecte clau en la definició nacionalista engegada a partir del segle XVIII, però no es donava en períodes precedents. La mateixa Renaixença valenciana formava part d’un món inequívocament de nacions. Per a aquells autors la centralitat en el seu relat del perdut passat foral implicava atorgar a la llengua una funció a la qual afegien la dimensió etnocultural: mirat d’una banda o d’una altra, la llengua era la nació.

Seria bo, en definitiva, no donar per tancada la reflexió sobre el significat –sobre l’autopercepció o definició– de pertànyer a un llinatge comú. És evident que en la lectura fusteriana la centralitat és absoluta, com ho era per a Ramon Muntaner, en qui Fuster es recolzava sovint, no pas per casualitat. Però, sempre fou així? Podem acudir a un exemple fonamental, com és el que correspon a la institucionalització de la data del nou d’octubre. En aquest cas, allò important que començà a commemorar-se com a símbol dels orígens no és l’origen català del llinatge col·lectiu, sinó l’inici del nou marc jurídic –el que acabarà per esdevenir el regne– i, sobretot, la incorporació al cristianisme. Els sermons encarregats amb motiu d’aquesta data –un element simbòlic de gran importància– insistiren sempre en aquest sentit. En definitiva, el significat canviant de la commemoració –que no assolí un caràcter ple de commemoració històrica fins el 1538– ens permet albirar el manteniment d’una memòria –col·lectiva– del passat, però amb sentits que en res s’equiparen a un significat nacional. Així, la importància abassegadora del fet religiós, el caràcter estrictament local, o les commemoracions desplegades dins del marc simbòlic d’una societat estamental, hi prevalen.38 Si no fóra per l’impuls del regionalisme de la Renaixença, la data no hauria assolit el significat modern.39

En tot cas, i contra l’argumentació fusteriana i nacionalista clàssica, l’efectiva aparició d’un col·lectiu humà que pogué definir-se amb un gentilici comú, no té res a veure amb la creació d’una entitat de caire nacional en el sentit modern del terme. I per tant, menys encara d’un fragment d’una nació que es poguera anomenar Països Catalans –cosa que Fuster, en realitat, mai no va afirmar respecte del passat. A més del fet que amb això resta al marge el significat de la inserció en l’estructura més àmplia de la corona d’Aragó, lògicament no susceptible d’identificació amb els Països Catalans.

Efectivament, el que Fuster argumentà als seus treballs centrals d’inicis dels anys seixanta és el que podem considerar el reconeixement d’una nissaga comuna, d’una descendència comuna. No és un altre el significat de la paraula natio en els segles medievals, com sembla sòlidament establert.40 Com hem argumentat, això no permet afirmar que existira un sentit «polític» associat. I de fet, l’estructura juridicopolítica separada dels «regnes» de la corona d’Aragó apunta en una direcció oposada. Tenia més pes real compartir, doncs, una corona comuna, o també una cosmovisió religiosa. Però aleshores l’argumentació no podria fer-se en els termes en què ho fa Fuster, ja que inexorablement caldria incloure Aragó.

Parlar de «particularisme» com feia Fuster per a explicar l’aparició d’identitats no «unitàries» des del segle XVI implica una terminologia equívoca, forçada per l’apriorisme de partida: l’existència amb significat subjacentment polític –de «poble» o de «nació»– de la comunitat etnocultural, que hauria d’estar unida i, per tant, el lament per la seua fragmentació. El «particularisme», als tres territoris –als quatre, en realitat, de la corona d’Aragó– havia existit sempre, ja que funcionaven de manera separada, des dels seus orígens.41 I això independentment dels nexes culturals comuns que tingueren, per exemple, els territoris on es parlava català, però que no generaven cap dret jurídic, institució o marc d’acció conjunt per si mateix. Col·locar el punt d’arribada: la unitat en el present de les terres de parla catalana, tot projectant-lo cap a endarrere planteja, com queda dit, el perill de l’anacronisme.42

En realitat, i no només en Fuster, fa la impressió que la major part de treballs que es plantegen la definició de la identitat col·lectiva valenciana43 –definint-la o no com a nacional–44 des dels seus orígens incorren en alguna mena d’anacronisme o de projecció retrospectiva. Ja siga en refl exionar sobre el paper de la llengua –i d’aquí l’obsessió per l’aparició d’un primer moment de fragmentació respecte del nom comú–,45 com pel significat del marc jurídic –els Furs, sobretot– o territorial, tendeix a projectar-se cap endarrere el signiat que aquesta mena d’elements tenen a partir de l’aparició de la idea moderna de nació i nacionalisme.46 Però, quin significat precís podia tenir per als habitants d’aquest Regne, dividits en les múltiples condicions d’una societat feudal i estamental, és un aspecte encara poc conegut. I sobretot, quin significat de caràcter col·lectiu. Així, per exemple, Fuster oferí al Nosaltres una proposta d’interpretació de la història valenciana basada en una renovada escriptura inspirada en la història social i econòmica i el marxisme. Per això, en la seua narració, les lluites socials –nobles contra «feudals» o els conflictes en les Germanies, per exemple– ocupen un lloc privilegiat. Però, en fer això, Fuster situava fora d’aquestes lluites el marc identitari que per a ell era inequívocament únic i previ. A més de l’element essencialista, per definició previ i extern, Fuster interpretava com un tot estable la identitat valenciana pel que feia al seu marc jurídic. D’aquesta forma, el marc juridicoterritorial valencià apareixia sempre com un element estable, em comptes d’entendre que a l’època medieval i moderna aquest fou, gairebé per definició, un espai de conflictes i en discussió permanent: lluites entre el rei i les ciutats –i entre la ciutat de València i d’altres ciutats del rei quan es trobaven a Corts, també– amb els senyorius, amb els braços i estaments –i cal no oblidar que les Corts medievals valencianes eren convocades per decisió reial.47A més, caldria afegir-hi els conflictes amb les minories religioses i racials, marc de lluites que ajudaren a redefinir la identitat del col·lectiu cristià, etc.

Certament, és més fàcil establir continuïtats en el temps des del segle XIII fins al present aparentment indubtables –en el cas de la llengua o el territori, mantinguda la primera i amb modificacions menors el segon– o, en tot cas, apel·lar a l’efecte creador d’identitat col·lectiva que encarnen els Furs –fins i tot quan van desaparèixer.48 Però això no és sinó fer una selecció d’uns trets en el present i projectar-los amb les demandes identitàries del present cap endarrere. Com podem afirmar que el significat central de la llengua en la construcció de la identitat valenciana per al nacionalisme valencià –fusterià o previ– pot trobar-se en el passat? Com seria possible, quan la simple idea d’una llengua nacional –i per tant les seues funcions simbòliques o d’esfera comunicativa uniada– no tenia cap sentit? Per què, aleshores, no atorgar a la religió i a l’element racial –davant moros i jueus, o fins i tot purament jurídic davant els esclaus– la importància que degué tenir per als coetanis?49 Lògicament, perquè ens resultaria inacceptable en el present.

En definitiva, la combinació d’elements possibles en joc: llinatge, llengua, religió, raça, estatus jurídic, estamental, dimensió de gènere, grau de riquesa dels subjectes socials... ens dóna la mida de la impossibilitat d’una definició estàtica o essencial de la identitat. Les identitats semblen funcionar més en el sentit d’un per a què concret que en el d’un què estable. La identitat es definia més a partir de la funció que podia acomplir –i de la percepció d’aquesta– que no en un sentit fix.

En aquest sentit, és especialment important insistir en un element clau en Fuster com és el de la denominació comuna compartida. El fet d’anomenar catalans als valencians sobretot de portes enfora, com sembla estar a bastament documentat almenys per a un llarg període, no implica més efectes socials que els estrictament vinculats, per exemple, a la dimensió comercial associada a aquest ús. De fet, com pot veure’s a partir de la documentació municipal exhumada per Agustí Rubio Vela per a les tres primeres dècades del segle XV, la idea de nació catalana incloent els valencians predominava en aquests usos comercials. Al mateix temps, però, podia incloure’s sota una definició comuna de nació totes les terres de la corona d’Aragó. I, en tot cas, el que predominava sobretot a l’epistolari de la ciutat de València era una denominació dels valencians i els usos associats de nació, com un col·lectiu diferent al de catalans o aragonesos.50