La veïna del costat

—Senyals de què?

—Indiquen el lloc on estan enterrats els fills de ­l’Annamarie. El lloc on l’Annamarie, en les últimes voluntats, va demanar que l’enterressin. —La Marion estava radiant.

—Vol enterrar la seva àvia a la meva propietat?

—No exactament: vol enterrar-hi les cendres de l’àvia. Aquella dona ja fa temps que és morta.

Enmig de l’enrenou dels comentaris de la gent, l’Hortensia va fer petar els dits perquè la Marion li passés els documents. Hi havia uns quants fulls, escrits a mà amb una lletra cursiva molt polida. L’Hortensia se’ls va llegir per sobre.

—Potser, mentre t’hi familiaritzes, Hortensia, podem fer una pausa. Senyores... —La Marion, amb un posat beatífic, es va aixecar dreta, seguida per la resta de dones.

—I per quin motiu es va posar en contacte amb tu?

La Marion es va encongir d’espatlles.

—Va obtenir les dades de contacte de la nostra associació de veïns a partir del Constantiaberg Bulletin. Suposo que es va pensar que els propietaris vivien a l’estranger i que la millor estratègia seria escriure’ns a nosaltres. —Sempre resultava gratificant saber que la gent de fora reconeixia la importància de tenir una associació local.

L’Hortensia va romandre asseguda i va continuar llegint. Originalment, la finca de Katterijn constava de seixanta-cinc hectàrees de terreny que, a mesura que van anar passant els anys, va ser dividit en parcel·les i venut diverses vegades. A la dècada dels seixanta del segle xx només se’n treballava agrícolament una petita porció, que era precisament el terreny que actualment era propietat dels Von Struiker.

A mitjan segle xix, l’avi de l’Annamarie, en Jude, treballava a la finca vitivinícola original. També formava part del grup d’esclaus que van construir la major part dels edificis d’aquella època, dels quals encara en quedaven alguns: l’oficina de correus, segons afirmava la Beulah, o la biblioteca, que quan es va construir eren uns estables. També van construir la rotonda i van plantar la majoria d’arbres que formaven les generoses arbredes que hi havia a la urbanització. En Jude era un home sorrut, amb els ulls blancs com el paper i uns peus petits que, pel que semblava, solien ser motiu de mofa per part de la seva dona. Mentre llegia, l’Hortensia va fer una ganyota: era precisament el tipus de bajanada nostàlgica que li resultava difícil de digerir, persones que constantment glorificaven les seves històries individuals i col·lectives.

En Jude i la seva dona van tenir fills mentre eren esclaus, però van viure la vellesa lliures. La seva filla, la Cessie, va donar a llum l’Annamarie. Quan en Jude i la seva dona van obtenir la llibertat, se’ls va permetre romandre a la mateixa finca com a treballadors i guanyar-s’hi un sou. Els pares de l’Annamarie també tenien el mateix tipus de contracte i van romandre a Katterijn, on van formar una família. ­L’Annamarie va aprendre a llegir. Però, l’any 1939, la Llei de la terra els va afectar directament i es van veure forçats a marxar d’allà. Aleshores l’Annamarie tenia vint anys i ja era esposa i mare. Sense tenir en compte, és clar, que el seu primer fill havia mort en néixer i que, després que morís una altra criatura, el seu marit va sortir de casa una nit i el van trobar surant al llac. Tant el pare com els nadons foren enterrats sota l’arbre argentat del número 10.

L’Hortensia va alçar la vista. La Marion estava dreta al costat de la taula on hi havia el refrigeri, mastegant alguna cosa. Les seves mirades es van creuar. La Marion li va oferir un somriure, però l’Hortensia la va ignorar i va tornar a l’escrit de la Beulah Gierdien.

Després d’aquelles tragèdies, l’Annamarie va anar a viure a la barriada de Lavender Hill i es va tornar a casar. La parella va tenir un nen, el pare de la Beulah.

L’Hortensia va deixar estar els papers.

Hi havia unes quantes persones pul·lulant al voltant de les pastes, ja que la reunió s’havia allargat més del que es podia considerar suportable. Algú havia fet galetes de mantega, que primer van criticar (perquè portaven massa greix i perquè eren massa grosses) però que tothom es va acabar menjant. La gent es va anar omplint el plat i la tassa i va tornar a seure a la cadira.

—Així que ja ho veus, Hortensia, això no té res a veure amb els teus habituals greuges comparatius sobre temes racials. Per una vegada, estem al mateix costat.

El somriure de la Marion semblava a punt d’esclatar i d’encendre el món en flames.

—No ho crec.

—Perdona?

—Que no ho crec, Marion. No estem al mateix costat. A hores d’ara ja ho hauries de saber: qualsevol cosa que diguis tu, jo hi estic en contra; qualsevol sentiment que tinguis, jo tinc el contrari. No hi ha res, absolutament res, en què puguem anar d’acord. Jo no m’alio amb hipòcrites.

La Marion es va posar molt vermella. I no va dir res.

—No estic d’acord amb tu de rebutjar la demanda dels Samsodien. Hem de permetre que aquells que, amb tota justícia, reclamen els seus drets sobre la terra (una terra que, per cert, ara està en mans d’uns gàngsters) puguin fer-ho.

—I aquesta tal Gierdien? —la Marion va aconseguir pronunciar la frase amb una veu escanyada.

—Això —l’Hortensia va indicar la pila de papers que tenia al davant— és una ximpleria sentimental i no en penso fer ni cas. El fet que t’hagis molestat a fer perdre el temps valuós d’una reunió de l’Associació en un assumpte tan trivial és per a mi un misteri.

Les espatlles de la Marion es van enfonsar en senyal de derrota. La Sarah Clarke va xarrupar la tassa de te. I la reunió es va donar per acabada.

DOS

Mentre tornava a casa amb el cotxe, la Marion no parava de donar voltes a les burles de l’Hortensia.

—No pot ser que passi del tema com si res, així d’entrada —comentava adreçant-se al volant—. Tu espera’t, que ja veuràs com no l’hi penso permetre.

La nit era fresca sense arribar a gèlida, i tot just començava a fosquejar.

—Que si la raça per aquí, que si la raça per allà, tot té a veure amb la raça... «Quan dius “aquesta gent”»... Bruixa! —La Marion va frenar a temps de no matar un gat que s’esmunyia en la penombra del vespre mentre travessava el carrer.

Al llarg dels anys, les dues dones s’havien barallat per moltíssimes coses; cada cop que es veien, la tensió de l’enemistat era palpable. De fet, no podien ser més oposades: l’Hortensia era negra i menuda, mentre que la Marion era blanca i grossa. El marit de la Marion era mort, però el de l’Hortensia encara no. La Marion havia tingut una culivada de quatre fills, i l’Hortensia no n’havia tingut cap.

Durant els primers anys, quan l’Hortensia encara intentava establir relacions socials, els Clarke, que vivien davant dels James, van organitzar un sopar festiu. En Peter va dir que estava cansat i l’Hortensia hi va anar per matar l’avorriment. No va passar res d’especial fins que la Sarah va esmentar un article que havia aparegut a l’últim número del Digest of South African Architecture. Era una mena del Who’s Who dels arquitectes del país, però l’Hortensia encara no l’havia llegit. La Sarah va fer un posat d’innocència quan va comentar que esperava que la Marion aparegués a la llista de professionals.

—Doncs... —això va agafar la Marion per sorpresa. Havia llegit només fins a la K (de Karol) i havia deixat estar la revista.

—Marion? —va insistir l’Hortensia mentre la resta de convidats alçava la vista.

—No recordo que hi hagin inclòs cap dona de la meva generació —va dir la Marion—. No és que fóssim gaires, però si ens basem en aquesta llista sembla com si no haguéssim existit en absolut.

—És que amb prou feines existim —va intervenir algú que l’Hortensia no coneixia, així que la conversa va derivar cap a temes més inofensius.

Aleshores, la Marion va fer un comentari despreocupat sobre les cadires estil Mackintosh de la Sarah, però l’Hortensia va gosar esmentar, amb una veu prou forta perquè se sentís arreu de la sala, que aquelles cadires eren una imitació, i tot seguit, sense que ningú l’hi preguntés, es va molestar a explicar-ne el perquè. A partir d’aleshores, els sopars festius es van convertir en una ocasió per fer postureig: en una ocasió, la Marion va portar la veu cantant en una discussió sobre la conveniència de convertir Long Street en un carrer de vianants, i va mostrar els seus esbossos a la concurrència (a la seva bossa no hi faltaven mai un llapis i una llibreta). Per compensar-ho, l’Hortensia es va passar uns quants minuts parlant de l’error de suposava formalitzar allò que en si mateix era informal.

—Si traiem els cotxes de Long Street, també en traiem la gent. Hi haurà massa espai i massa poc caos.

La Marion va fer comentaris sarcàstics sobre la comercialització de les arts plàstiques; segons ella, el disseny tèxtil consistia a joguinejar amb fils i llapis de colors, així que qualsevol nen de tres anys era capaç de fer-ho. Per la seva banda, l’Hortensia va esmentar la presència d’un dels seus teixits (un brocat) com a decoració de la paret del nou bar de vins de l’hotel de luxe Cape Grace. La referència a aquell disseny va aparèixer en un petit article —l’Hortensia en conservava un retall, tal com feia quan alguna de les seves obres apareixia en alguna publicació— publicat al suplement del diumenge, a la secció de decoració, que parlava del consol de la bellesa en temps difícils. Això no té cap importància, va dir la ­Marion, però li van fallar les paraules quan ­l’Hortensia va fer tot el possible per expressar el seu menyspreu envers una carrera de sis anys que t’ensenya bàsicament a tirar parets a terra.

—T’adones que l’arquitectura podria existir sense arquitectes?

L’Hortensia es referia a aquesta professió com una de les estafes més grans que existeix, i afirmava que no tenia temps per entretenir-se en l’autobombo, el constant mirar-se al melic i la trivialitat absoluta de l’arquitectura acadèmica i dels seus supòsits grandiloqüents. Coneixia una mica el tema, ja que un cop la van convidar a formar part d’un jurat d’examinadors externs a la Universitat de Ciutat del Cap per a un projecte d’arquitectura on s’utilitzaven productes fets de materials tèxtils. Hi havia participat per pur orgull, però no n’havia quedat gens impressionada.

—He visitat la teva alma mater —va comentar a la Marion així que va poder.

—I?

Aparentment, l’antipatia de l’Hortensia era massa gran per poder-la expressar amb paraules, així que es va limitar a fer una ganyota i se’n va anar, deixant la Marion convençuda que la seva escola d’arquitectura acabava de patir el pitjor insult possible.

Altres vegades discutien sobre minyones i senyores. Tot va començar a la botiga de queviures, on l’Hortensia feia cua just darrere de la Marion i observava com la seva veïna començava a buidar el cistell.

—Com estàs, Precious? —va preguntar la Marion a la dona que hi havia a la caixa.

—Bé —va respondre.

—De debò? M’ho promets? —va tornar a preguntar la Marion—. Habitualment sembles més contenta.

La dona li va oferir un somriure incòmode. Mentre la Marion buidava la compra damunt del taulell, li va semblar necessari explicar a la Precious per què havia comprat cada cosa:

—Això és per al senyor Agostino, que té problemes de panxa. Ah, i això és per a la meva neta; una mica capriciosa sí que ho és, aquella criatura: només li agraden d’aquesta mena, i no hi ha manera que se’n mengi de l’altra. Això és per a l’Agnes; ja la coneixes, és la noia que tinc a casa. Ah, i he vist això i he pensat que potser li agradaria a la Niknaks, la filla de l’Agnes. Vam pensar d’apadrinar-la, però finalment... A quant puja tot, Precious?

Al llarg de tot aquest parlament, l’Hortensia s’havia quedat palplantada i amb la boca oberta; per primer cop, es trobava en una situació en què no sabia què dir. Però més endavant va tenir l’oportunitat de xerrar durant una trobada: la Marion va comentar que l’Agnes, la seva majordoma, era com si fos de la família: la dona, que tenia seixanta-cinc anys, havia estat clau a l’hora de criar els fills de la Marion, un nen i tres nenes, i, en correspondència, la Marion havia volgut facilitar la vida de l’Agnes enviant la seva filla a una bona escola i fent-li una caseta.

—I vols que te’n donem les gràcies? Això és una indemnització barrejada amb l’esperit missioner. Creus que l’has tractat bé, oi? Que potser vols una medalla?

La Marion es va quedar sense paraules.

—Santa Marion, la que fa obres de caritat. I una merda! Això no es pot comprar, Marion. Si haguessis volgut donar-li alguna cosa, saps què hauries hagut de fer? Hauries d’haver donat a l’Agnes la teva casa, i tu anar-te’n a la seva. Un intercanvi de barris, això és el que hauries d’haver fet, reina... O millor, tinc una idea: Marion la Gran Defensora, hauries d’haver posat fi a l’apartheid... Així hauries pogut presumir d’alguna cosa. I per cert, no és com si fos de la família, és tan sols una empleada. Si fos de la família, no hauria de fer la neteja cada cop que ve a fer-te una visita.

Com a acompanyament de la paraula visita, l’Hortensia va formar unes cometes amb els dits índex i del mig. La ­Marion se’n va anar.

Per a l’Hortensia, tot semblava girar al voltant de la raça, però la Marion pensava que la vida era més complexa que això, més artera.

Va aparcar el cotxe. Quan pujava l’stoep de l’entrada, li va començar a sonar el mòbil.

—Sí, bonica... Per què fas aquesta veu?... Em sap greu no haver vingut per l’aniversari de la Innes... No, no és que me n’oblid... Tampoc ho vaig decidir expressam... ­Marelena, he tingut moltes coses a fer... Em va trucar el gestor sobre el papa i el seu... Doncs... Què vols dir, que per què m’ha vingut de sorpresa? Com volies que ho sabés? El teu germà ni tan sols m’agafa el telèfon, i la Gaia es nega a donar-me el seu número de Perth... L’altre dia li vaig enviar un mail, però suposo que no em respondrà... I la Selena, en sé tan poc, d’ella, que sembla com si Jo’burg estigués al pol Nord... El que vull dir és que necessito una mica d’ajuda... Ajuda de veritat, diners!... Zero, això és el que em va dir el gestor... Marelena, vols fer el favor d’escoltar-me?... Marelena?... Sí, no queda res, tot s’ha esfumat... Tot... Ja ho veig... Sí, molt bé... Sí, ja ho entenc, que primer n’has de parlar amb el teu marit... Així, em trucaràs?... Molt bé, adeu.

—Agnes —la Marion va penjar el telèfon i va moure una cadira del porxo perquè quedés tal com li agradava, amagada de la vista gràcies a la renglera d’arbres argentats—. Agnes! —va tornar a picar a la porta d’entrada—. Que t’estic cridant!

—Senyora? —la dona va aparèixer.

—Té. —La Marion li va donar les claus i la carpeta de l’Associació.— Posa-ho damunt de l’escriptori.

És clar que existien altres preocupacions, a més de l’Hortensia.

—Per cert, Agnes! Vull te, porta’m te.

En Max s’havia polit els diners. La Marion i en Max havien arribat a tenir molts i molts diners, però just abans de morir-se, el seu marit els havia dilapidat tots. El molt cretí.

—Agnes!

—Senyora?

—Per al te, fes servir la porcellana bona. I porta’m els binocles, i una galeta per a l’Alvar.

La Marion es va acariciar la templa mentre escoltava els passos encoixinats que retrocedien per l’stoep, tornaven a entrar a casa i recorrien el passadís fins a la cuina.

—No trenquis res! —Aquella dona devia tenir Parkinson o alguna cosa així, aquella malaltia que fa que et tremolin les mans. Li havia caigut la sopera antiga de ceràmica feta a mà, de color blanc i blau. Li va caure i es va trencar. Irreparable.

Tanmateix, si el que afirmava el gestor era correcte, hauria d’acabar prescindint de l’Agnes. L’estúpid d’en Max. Estúpid, estúpid, estúpid.

—Vine aquí, Alvar! Vine, quisso!

L’Alvar ja anava cap als dos anys. Era un dachshund que li havien regalat la Marelena i els seus fills. Van ser discrets i van esperar alguns mesos després que en Max es morís per fer-li l’obsequi d’una gàbia de filferro blanc amb una cinta groga al voltant. Però tot i així, era inevitable pensar que es tractava d’una mena de substitut. La Marion havia educat els seus fills perquè no parlessin mai de coses que resultaven òbvies, perquè no esmentessin allò que feia pudor. Els havia ensenyat a esquivar certes qüestions o bé a suportar-les, però sense parlar-ne mai. Assenyalar amb el dit era quelcom desagradable.

La veritat era que, al cap d’uns quants dies, va quedar clar que l’Alvar seria un company molt millor del que ho havia estat mai en Max. A banda de les qualitats per transmetre esperma humana i guanyar diners per mantenir una família, l’Alvar superava en Max en tot. Tenia molt més sentit de l’humor, no roncava ni es feia pets quan dormia, sempre estava content de veure-la i venia quan el cridava. El nom que li va posar la Marion estava inspirat en Alvar Aalto, el seu arquitecte preferit. Veia en l’Alvar les mateixes línies depurades (la marca del geni, evidentment), el bon gust per la simplicitat, l’apreciació dels materials i les textures naturals. Ningú més era capaç de veure en un gos les mateixes característiques que tenia el gran Mestre d’Obres, però l’hi deixaven passar, no hi donaven importància.

L’Agnes va portar el te. El pes de l’Alvar a la falda de la Marion era un consol.

—Aquest no és el joc correcte. T’he dit que vull la porcellana bona. —La Marion va agafar la galeta.— I porta una altra galeta, Agnes. A qui se li acut donar-n’hi tan sols una, a un gos?

La Marion tenia vint-i-sis anys i dirigia la seva pròpia empresa, tot i que se sentia sola. En Max va venir convidat a un sopar que organitzaven uns socis comercials d’una altra empresa. Una amiga seva la va agafar pel colze, se la va emportar a un racó de la sala il·luminada amb llum indirecta i li va dir: «Et presento en Max Agostino, és italià i ric». I en Max havia fet una inclinació de cap com si tingués vergonya i li havia donat la mà. Aleshores l’amiga (per cert, qui era?) se’n va anar, com si fos el que calia fer en situacions forçades com aquella, i en Max va fer algun comentari educat. Era alguna cosa així com: «Ara que ho saps tot sobre mi, ens podem tractar de tu». La Marion va somriure. No ho sabia tot sobre l’Agostino: l’amiga (fos qui fos) s’havia descuidat de dir-li que era alt i que els cabells que li recorrien la templa, perfectament tallats, eren del mateix color gris clar que els seus ulls. Anava ben arreglat, va observar la Marion, amb pantalons i americana gris fosc i botons de puny de plata. Li va fer una observació humorística sobre això —el fet que anés a una festa vestit d’oficina— i aleshores es va adonar, alarmada, que estava flirtejant. Va observar fixament la seva copa, preguntant-se si no havia begut massa, i en Max, veient que estava buida, es va oferir per tornar-l’hi a omplir.

Quan la Marion li va preguntar com s’ho feia per guanyar diners, en Max l’hi va explicar, però com que per a ella el món de les finances era simplement un buf de fum, va agrair el fet que la feina d’en Max fos inaccessible, impossible d’agafar. Va deixar que aquesta mica de misteri formés part de la seva relació, i això va permetre que en Max, o almenys alguna part d’ell, seguís essent una incògnita. Quan feien l’amor, la sensació d’estranyesa hi era present, el fet que la Marion fos incapaç d’abastar-lo en tota la seva completesa.

També hi va haver altres petites sorpreses, com el fet que no estava circumcidat, que quan arribava a l’orgasme bramava, que no li importava que la gent plorés i que sovint ho feia ell mateix en situacions tan mundanes com una escena trista d’una pel·lícula o quan una criatura venia al món. Tret d’això, en Max era predictible, constant. I estava enamorat de la Marion.

Després de celebrar un casament senzill, van parlar sobre el lloc on volien anar a viure. La zona que li agradava més a la Marion era Katterijn, però les seves cases no solien aparèixer als anuncis. Van tenir un cop de sort: en una ocasió que estaven parlant amb un agent de la propietat sobre un altre habitatge que havien vist a la luxosa zona de Bantry Bay, l’agent va esmentar que hi havia una casa a Katterijn que estava a punt de sortir a la venda. La Marion es va posar nerviosa amb aquella notícia, i fins que no van enfilar el camí d’entrada, va desitjar secretament que, tot i que els detalls de l’anunci especificaven que era el número 12, la casa que estava realment en venda fos el número 10. La casa del número 10 de la Katterijn Avenue l’havia dissenyat ella mateixa. I no es tractava de qualsevol projecte, sinó del primer que havia fet.

Mentre l’agent es treia les claus i obria el número 12 la Marion va recobrar la calma. Al fons del seu ventre encara hi reposava el sentiment de desil·lusió, però va explorar la casa com si ja fos seva. Va encreuar els braços a l’entrada de cada habitació, escodrinyant-ho tot amb la mirada.

—Què en penses, reina? —no parava de preguntar en Max, però la Marion el va ignorar, desanimada en comprovar que a ell no se li acudís res més que fer comentaris just davant de l’empleat de l’agència.

Un cop a fora, va caminar uns quants metres cap a l’esquerra i després cap a la dreta de la porta de fusta enreixada.

—I aquella casa? —va preguntar, tot i que de fet era una provocació cap a si mateixa.

—El número 10? No està a la venda.

La Marion va fer que sí amb el cap, sabia que el número 10 ja havia canviat de mans: els primers propietaris, uns noruecs, l’havien venut directament a una consultoria empresarial que buscava un allotjament per al seu personal quan estava de viatge i també per rebre-hi els clients més importants.

—I bé? —va preguntar en Max mentre se li començava a acabar la paciència.

La Marion va demanar a l’agent que els deixés sols uns moments per poder parlar, però un cop aquell home baixet s’havia allunyat, es va dedicar a passejar-se per l’indret mentre en Max s’esperava.

La Marion havia estat la primera de la classe, un lloc que es va disputar aferrissadament amb un altre estudiant, un noi que no trobava només que la presència de la Marion a ­l’Escola d’Arquitectura suposava una molèstia, sinó també que la seva ambició i la seva competitivitat ferotge eren vulgars. El mateix Damon Lewis, director de la Damon Lewis Association, va assistir a la presentació del projecte de fi de carrera. Després, va voler parlar amb ella a soles. Llavors la Marion, l’arquitecta novella, va experimentar la sensació embriagadora que suposava no haver hagut de buscar feina, ni asseure’s per fer una entrevista. Tot i així, el primer dia que va anar a treballar la va amoïnar trobar-hi també en Harry Cumfred, el seu antic adversari de l’Escola d’Arquitectura. Al començament els van posar a treballar junts, a les ordres de diversos arquitectes de projecte, fins que van atorgar a en Cumfred un projecte propi: una fleca del barri de moda de l’East City s’havia incendiat, i la restauració d’aquell edifici antic li va proporcionar un ­premi i una menció de l’Ajuntament.

La Marion va estar tot un any consumint-se d’impaciència, fins que li van donar l’oportunitat de dissenyar el seu primer habitatge, que era d’alt nivell. La reputació de la DLA s’havia assolit gràcies a la qualitat de les edificacions de tipus residencial. Els nous clients eren una parella de Noruega, que no parlaven gaire l’anglès però sí el francès amb fluïdesa. Com que la Marion s’havia examinat de francès en els exàmens d’accés a la universitat, encaixava perfectament amb el perfil, així que li van donar la feina, mentre que en Cumfred va quedar arraconat, mort d’enveja. Tanmateix, la Marion va cometre un sol error: duta per l’entusiasme de demostrar les seves qualitats, ho va abocar tot en el seu disseny, afegint-hi elements i detalls que, en realitat, s’hauria d’haver reservat per a quan projectés la seva pròpia casa. Quan es va adonar de l’error, la casa ja estava construïda. La DLA la va felicitar a bastament i els clients en van quedar encantats.

Un dels diaris locals va publicar una ressenya de l’edifici. Va ser precisament mentre li feien la curta entrevista que la Marion va començar a sentir tot l’horror de la situació; era com si hagués fet un regal a un amic i a continuació s’adonés que en realitat el volia per a ella. Però evidentment no es tractava tan sols d’un regal, sinó de quelcom més grandiós, on s’havia jugat moltes més coses. Com més elogis i mencions rebia la casa, més profund es feia aquest sentiment.

La Marion va fer uns quants passos i, sense poder-ho evitar, va observar la propietat del costat a través del muret que les separava. La casa número 10 era més gran que la número 12 i també tenia un pati de bona mida, mentre que la porta de la número 12 es trobava tan sols a pocs passos de la reixa d’entrada. La casa veïna tenia un caràcter més subtil (i, per tant, millor), amb un encant afegit gràcies a un petit estany amb carpes koi que hi havia al final del jardí del darrere, que feia una mica de baixada. També hi havia un roure, amb un gronxador que penjava d’una de les seves branques gruixudes. De fet, aquella casa era una de les més grans de la finca de Katterijn, i es trobava al terreny on s’alçava la gran casa pairal quan la urbanització formava encara una sola finca. Aleshores en Max va anar a telefonar al seu soci sobre un tracte que estaven a punt de tancar.

—D’acord —va dir la Marion.

Llavors es va aturar i va anar cap on era l’agent, que estava repenjat al costat del seu cotxe fumant-se una cigarreta.

Al cap d’un mes, la Marion i en Max es van traslladar a la seva nova casa. Per Nadal, la Marion estava esperant un fill. També havia fundat la seva pròpia empresa, amb ni més ni menys que en Harry Cumfred. Havia estat ell qui havia suggerit aquella aliança: som els millors, havia dit, i ella no podia estar-hi més d’acord. Va treballar fins al dia abans de parir i, al cap d’una setmana, va deixar la criatura amb una cangur i va tornar a la feina. L’estudi d’arquitectura, amb seu en un lloc destacat del cèntric Loop Street, va tenir èxit i es va expandir fins a arribar a tenir gairebé trenta treballadors, incloent-hi un nou soci, dos associats, quatre arquitectes de projecte i tot un exèrcit de delineants i de personal administratiu. Ella dirigia gairebé tots els projectes residencials, mentre que en Cumfred utilitzava la seva xarxa d’antics companys i amics per a plans més ambiciosos que, segons creia, els farien invencibles. Es reia de la Marion i de les seves cases, tot i que els clients eren milionaris i els projectes eren de tot excepte barats. De vegades, feien trobades familiars —en Cumfred s’havia casat i tenia bessons— però la Marion no va arribar mai a creure’s del tot aquella amistat. Havia muntat el negoci amb ell perquè treballar junts era la millor manera de tenir-lo controlat. Sospitava que en Cumfred havia fet el mateix.

La Marion va tornar a estar grossa i va desaparèixer durant una setmana més o menys, però en general les coses continuaven igual. Hi havia èpoques en què s’oblidava totalment del número 10, però de vegades aquella casa la consumia per dins.

El 1969, la Marion tenia dues criatures, l’Stefano i la Marelena, i una tercera en camí, la Selena. El tercer embaràs va ser més difícil que els altres. Es va passar molts dies enllitada, tant abans com després del part. Al cap d’unes quantes setmanes, quan es va començar a recuperar, es va fixar que hi havia un camió de mudances aparcat al carrer: aquella gran empresa havia venut la casa a una família holandesa i, un cop més, el número 10 se li havia escapat de les mans.

Va ser després que nasqués la Selena que en Max, pressionat per les recomanacions del metge de la família, va gosar suggerir a la Marion que es quedés a casa; fins i tot ho va plantejar directament, amb una certa insistència. La Marion va dir que no, que de cap manera. Per començar, va argumentar, ja faig més del que em toca. La veritat era que aquella faceta d’en Max de la qual la Marion sabia menys feia que ell se n’anés de viatge amb més freqüència del que s’havia pensat inicialment. També es va sorprendre quan es va adonar que, com a dona, li agradava que el seu marit fos a casa els caps de setmana. Potser no era exactament perquè el trobés a faltar, sinó perquè necessitava la seva presència. Va descobrir que tenir fills era dur, i volia que ell hi bregués juntament amb ella. El que rebia a canvi —els diners i les immenses comoditats que comportaven la feina d’en Max— no n’arribava a compensar les absències.

Tot i així, i això li feia molta ràbia, quan en Max era a casa la Marion s’adonava de la facilitat amb què estimava els seus fills i ells hi corresponien. Envejava d’en Max la vida ordenada, els pantalons i les americanes acabats de planxar i els viatges de negocis. Per a ell, les coses eren molt menys complicades. No semblava que s’adonés del to manipulador dels plors de la Marelena, de la necessitat de mantenir una actitud estoica i esperar que deixés de plorar. Si l’Stefano es feia pipí al llit, per a en Marx això no tenia cap importància. I tot i que el nas de la Selena era bastant gros, en Max ho trobava còmic. (Tanmateix, es va ofendre una mica quan va veure que la Marion mirava els àlbums de fotos de la seva família i assenyalava el nas de la germana de la seva àvia: «Ha!», va dir ella amb un to triomfal.) Però en general, segons en Max, aquests detalls no comptaven. En lloc de trobar un marit i un pare, la Marion s’havia quedat una ràfega de vent: un vent agradable quan hi era, plaent, però itinerant i amb poca substància.

I també hi havia altres coses, com ara les fines arrugues de la vida, les negociacions fetes amb peus de plom. En una ocasió, l’Agnes li havia demanat si podia portar a la feina la seva nena, que amb prou feines caminava; la guarderia on solia deixar-la estava tancada durant uns dies, i no hi havia cap problema, oi? La Marion s’hi va negar, però l’Agnes es va posar a plorar i aleshores el nadó de la Marion (era l’Stefano o la Marelena?) també; n’estaven molt, de l’Agnes. Així que la Marion va haver de cedir, però durant alguns dies va estar força nerviosa. En Max estava de viatge i li va telefonar.