La dona sense vel

Durant molt de temps vaig estar recordant-li a la meva mare la seva promesa una vegada i una altra:

—Vas dir que no ens quedaríem gaire temps. Ho vas prometre.

—Sí, aviat.

Al final es va cansar de la pel·liculeta.

—Encara estàs amb això? Per què m’ho segueixes preguntant després de tants anys?

Doncs perquè era estúpida. Perquè estimava la meva mare incondicionalment. I, per més que no me’n donava cap motiu, confiava en ella cegament. Encara tenia l’esperança que un dia el seu instint matern natural brollaria de sobte, i que decidiria protegir els seus fills. Potser era perquè no disposava de cap altra opció. Ella era tot el que tenia.

Honor

Amb la casa plena de nens, els tres pares i mares havien de trobar la manera de mantenir-nos a ratlla. Cadascun de nosaltres tenia un horari que havia de complir.

Celebràvem reunions familiars setmanals en les quals havíem de respondre d’una cosa i de l’altra. Primer ens sermonejaven sobre alguna infracció i després invertien la resta del temps a esbroncar-nos per diversos temes.

Detestava aquelles reunions familiars amb tota la meva ànima. Quina farsa! No érem una família. Quan ens convocaven, m’arrossegava escales amunt i després, a dalt, tots cinc ens havíem d’asseure a terra, ja que només els adults podien seure als sofàs i les cadires. Com si la diferència de poders no quedés prou clara amb el dia a dia, a casa encara s’hi insistia una setmana i una altra. Se m’adormia el cul de tant seure, em feia mal l’esquena, i el coll em quedava adolorit de mirar-los cap amunt des de sota.

En Mounir era qui solia dirigir les reunions, però la meva mare de vegades hi afegia alguna delació condemnatòria. Si cap de nosaltres s’havia saltat una pregària, per exemple, s’assegurava de comentar-ho. L’altra dona normalment s’estava en silenci, excepte quan tenia alguna cosa a dir sobre els dos fills que li quedaven i que vivien a dalt amb ella. Gairebé mai parlava de nosaltres tres, els nens del soterrani. Les reunions, invariablement, acabaven amb algú rebent. Suposo que això era la seva pròpia versió de la saudita Chop-Chop Square, com es coneix la plaça de la capital de l’Aràbia Saudita on se celebren execucions públiques. El seu objectiu era humiliar públicament el perpetrador.

Després de les reunions, de vegades ens enviaven a comprovar els nostres horaris, per veure on hauríem de ser i què hauríem d’estar fent. Altres vegades menjàvem junts. Normalment era l’altra dona qui cuinava, perquè la meva mare no sabia ni la primera lliçó de cuina. En acabar, les tres noies netejàvem. Una de nosaltres desparava i fregava la taula, una altra rentava els plats i la tercera els eixugava. Ens entrenaven per ser bones esposes. I al final també vam acabar cuinant nosaltres. Al cap dels anys, a vuitè curs, quan vaig fer classes de cuina els excel·lents van caure pel seu propi pes. Era una crac. A aquelles alçades ja havia estat cuinant per a vuit persones cada nit durant anys.

Però això només era una part de la formació. Ser noia en una casa musulmana deu ser pitjor que anar a l’infern. Se t’ensenya a avergonyir-te de tot el que fas, de tot el que ets.

«No riguis així, ets una noia!».

«No seguis així, ets una noia!».

«Abaixa la veu, ets una noia!».

«Abaixa els ulls, ets una noia!».

A les noies no se’ls permet mirar un home als ulls. Hem de mantenir el cap cot, com un gos, per recordar la nostra posició inferior. Va ser interminable. La paraula vergonya em va entrar per les orelles en xiuxiuejos forts milers de vegades al llarg de la meva infantesa. Eib! era l’única paraula que sentia amb més freqüència que haram.

En qualsevol cultura on l’islam sigui la religió dominant, a les noies se’ls escupen diverses variacions de la paraula eib. Les noies somalis senten ceeb i xixhood; les turques, ayip; les malaies, aib; les pakistaneses, hiya, etcètera. Els ho diuen a totes perquè l’honor d’una família recau sobre les noies, concretament entre les seves cames.

Les noies són la unitat de mesura de l’honorabilitat d’un home o de la seva família. Com més control té sobre la seva dona i les seves filles, més honorable és. És responsabilitat d’ell vetllar per l’honor de la seva família, assegurant-se que les dones es vesteixen modestament, tapades amb el hijab, i que actuen amb honorabilitat, mantenint la veu baixa, els ulls inclinats cap avall, sent púdiques. I l’aspecte més important de l’honorabilitat és la virginitat d’una noia. S’ha de custodiar a qualsevol preu. Les noies no poden anar en bicicleta, o a cavall, o participar en esports, perquè no se’ls trenqui l’himen, i les famílies els han d’estar al damunt per assegurar-se que no destrueixen l’honor familiar perdent la virginitat. Si ho fan per voluntat pròpia o perquè les han violat és irrellevant. L’objectiu és garantir, com si es tractés d’una ampolleta de vitamines, que no se’ls trenqui el precinte abans de lliurar-les als seus marits.

Si una dona deshonra la seva família vestint-se massa occidentalment o no prou islàmicament, o tenint amics homes, o amb una infinitud d’altres mundanitats, podria arribar a pagar aquest greuge amb la vida. La violència i els assassinats per qüestions d’honor són espantosament freqüents en les comunitats musulmanes de tot el món. Cada any es produeixen milers de casos. I hi ha proves sòlides que indiquen que aquests delictes no sempre es notifiquen. És prou habitual que es denunciï que les noies han fugit, o que les seves famílies assegurin que s’han suïcidat.

Aquests incidents no es limiten als països de majoria musulmana. S’han donat casos de violència i assassinats d’honor per tot Europa, i a Texas un home egipci va matar a trets les seves dues filles, i a Nova York un pakistanès va decapitar la seva dona. Les històries són horripilants i inacabables. Les noies viuen en un estat de por constant. Ens etziben les diverses versions de la paraula eib per recordar-nos que, si no caminem per damunt de la línia marcada i guardem l’honor de la família, ens casaran, o pitjor.

Els nois de la família, per contra, tot això s’ho estalvien. Amb prou feines els deien mai aquesta paraula. Tampoc ajudaven en les feines de casa. Recordo quan vaig començar a negar-me a rentar-li la roba al meu germà. Jo era una adolescent, i ell era més gran que jo. Quan em va delatar l’assumpte es va convertir en un drama. Vaig haver de lluitar-ho.

—Que no pot prémer botons? El penis li impedeix saber com fer girar una rodeta?

Com era d’esperar, vaig ser jo qui va tenir problemes pel meu llenguatge. Però m’era igual. Mai li vaig rentar la roba després d’allò.

La meva germana, en canvi, era un autòmat sense criteri. Feia el que li deien, fins i tot la bugada del nostre germà. Mai qüestionava res, mai plantava cara, ni tan sols murmurava cap queixa per sota el nas. Va adoptar plenament el paper de l’ovelleta. Totes les barreres constants en forma de regles específiques que jo trobava tan constringents ella les trobava reconfortants i segures. Agraïa no haver de pensar. Li agradava seguir aquell camí dibuixat tan clarament. Per a ella, això li feia la vida senzilla i fàcil. És clar, vivia una vida sense ànima i sense felicitat, amor, passió ni curiositat, però això significava que també s’estalviava la tristesa, la decepció, la confusió i la frustració. Estava encantada de renunciar a les coses bones si això implicava que podia eludir les dolentes. Només volia que la seva vida transcorregués tranquil·lament fins a la mort. El seu objectiu principal era no cremar en una foguera tota l’eternitat. El cel no la seduïa, però l’infern l’espantava. Aquesta era la seva motivació. Estava contenta de seguir el camí fàcil que evitava l’infern. Jo també tenia por de l’infern, per descomptat, però no tenia tanta traça per apagar el cervell. Jo protestava constantment i consistentment, o com a mínim m’enrabiava per dins.

Com que érem tan diferents, vaig veure des de ben petita que la meva germana no era la meva aliada. Si deia alguna cosa davant d’ella, ja es posava inquieta, i jo sabia que ho explicaria. Encara que la meva germana i la filla del nostre oncle tenien edats més similars, ella i jo érem més properes emocionalment. No confiàvem del tot l’una en l’altra, però sí que alliberàvem petites frustracions intermitentment, intercanviant una mirada o girant els ulls en blanc. Però els grans estaven pendents d’evitar la més petita aliança entre nosaltres. Sempre ens enfrontaven les unes contra les altres. En realitat, però, el seu comportament, per més volàtil i abusiu que fos, era la nostra única constant, i ens mantenia sota el seu control.

L’amic invisible

Vaig acabar incorporant-me tard al tercer curs de l’escola primària. Com que m’havia perdut el final de segon i el principi de tercer, vaig tenir problemes amb les matemàtiques. Amb tota la resta d’assignatures em vaig poder posar al dia, però, com que les mates són del tipus de matèria en què el pla d’estudis segueix la teoria de la bastida, en què el mestre dona eines a l’alumne perquè aprengui a resoldre els problemes tot sol, tenia llacunes en els continguts.

Finalment, vaig acabar tercer i vaig iniciar quart, i va ser llavors que per fi em vaig començar a sentir bé a l’escola nova. Una de les noies més popular em va convidar a participar en un amic invisible, i jo estava entusiasmada que m’inclogués en tot el seu cercle d’amigues.

Vaig tornar a casa emocionada i vaig explicar la notícia a la meva mare.

—No penso comprar res per a aquella kafir i la seva absurda festa kafir —va dir, apartant la vista del televisor un instant.

—Puc portar alguna cosa de casa? Podem comprar només paper d’embolicar? —Em vaig quedar allà, prement els punys, esperançada, expectant.

—Per què aquesta fascinació pels kafir? —La pregunta va explotar des de dins seu—. No saps que és haram tenir-hi amistat? Vols que Al·là et maleeixi? Al·là no estima els qui estimen els seus enemics. —Es va girar cap al seu programa.

Em vaig enfonsar. Sabia que no hi havia manera de fer-la canviar d’opinió. Per una vegada volia que s’interessés pel que era important per a mi. Per una vegada volia que deixés de banda la religió. Però sabia que això no passaria mai. La religió sempre seria el més important, independentment de la misèria que jo hagués de passar com a conseqüència.

Jo ja coneixia els versos de l’Alcorà que prohibien als musulmans fer-se amics de jueus i cristians, o de qualsevol infidel. L’Alcorà 5:51 diu: «Oh, creients, no prengueu els jueus ni els cristians com a amics; són amics els uns dels altres. Qui hi travi amistat es farà un d’ells. Al·là no guia el poble dels malfactors». Què pot ser pitjor que Al·là et consideri un més dels malfactors perquè ets amiga d’una d’ells? Però, tot i així, jo volia ser-ho.

Els dies abans de l’intercanvi de regals, totes les meves amigues parlaven del que havien comprat. A mesura que l’entusiasme creixia en el grup, jo em sentia cada vegada més angoixada.

—Això és perquè ets dèbil. Si fossis forta, els diries que no vols tenir res a veure amb les seves tonteries de kafir.

La meva mare era impermeable als meus precs.

El dia de l’intercanvi em rajaven els ulls. Estava mortificada que la meva mare em fes allò. Mai em recuperaria de la vergonya de ser l’única sense regal per a la meva amiga invisible.

Fins a aquell moment, havia aconseguit navegar a través de totes les festes i les celebracions. Per Setmana Santa, vaig pintar els ous a l’escola i vaig xerrar amb desimboltura sobre caceres imaginàries d’ous de Pasqua. Per Halloween, em vaig inventar tot d’històries sobre la meva disfressa i sobre tots els dolços que havia recollit. El Nadal anterior, vaig sortir-me’n com vaig poder, escoltant el que els altres nens deien que els havien regalat i repetint-ho quan em preguntaven què m’havien donat a mi.

—Ah, sí, jo també! Mitjons, pijames, un jersei…

Però s’havia acabat la comèdia. Era un frau. La veritat era que els Pares Noel sempre passaven de llarg de casa nostra. Vaig seure a la rotllana, amb un gatet de peluix moníssim a les mans, el regal de la meva amiga invisible, i amb la sensació de tenir l’estómac ple de lava fosa.

—Era tan maco que gairebé me’l quedo per a mi! —reia la meva amiga.

—Fes-ho, Cara! Queda-te’l tu. I tant —li vaig suplicar.

—No, no, ha, ha, és clar que no! Jo vull el que m’hagis portat tu!

Tots els ulls de la rotllana estaven clavats en mi mentre els explicava que no m’havien deixat comprar res. Que la meva mare no m’ho permetia. Totes estaven confoses. Probablement van pensar que mentia. No tenia cap sentit per a elles. Em van donar consells que començaven amb frases com «I per què no l’hi expliques?…» o «Com és que no…».

Noies innocents i dolces que no tenien ni idea del que és intentar raonar amb un fanàtic. Jo somreia i assentia educadament als seus suggeriments.

—Sí, provaré de dir-li això —responia, però sabia perfectament que mai gosaria fer-ho.

Vaig apreciar molt que les meves amigues intentessin ajudar-me. Sempre vaig estimar les meves amigues, encara que fossin kuffar. Sabia que no havia d’estimar-les, però ho feia igualment. Com podia no fer-ho? Estava envoltada d’amigues amables, afectuoses i divertides. M’agradava anar a l’escola. M’agradava estar amb elles. M’encantava la vida despreocupada de la gent no musulmana. No passaven el dia parlant de totes les coses dolentes que podíem fer sense voler i que ens durien de pet a l’infern. Parlàvem de nois i de nines i jugàvem i llegíem llibres! Vaig llegir Anna, la de Teules Verdes i vaig desitjar que m’adoptés una família afectuosa i molt, molt llunyana.

Però lliure era una paraulota. Es pronunciava amb menyspreu.

—Oh, vols ser lliure, com les teves amiguetes kafir?

Doncs sí. Sí que volia. La llibertat és una idea positiva que d’alguna manera es tergiversa i es torna dolenta. A l’escola deixava de banda totes les preocupacions i l’estrès. Vivia feliç. Mai explicava com era la meva vida a casa. No volia ni pensar-hi. Suposo que vivia una mena de doble vida. El jo de veritat era a l’escola, i el jo fals, el que s’empassava tota la desgràcia i la ràbia perquè exterioritzar-les no faria més que convidar a la tortura física, vivia a casa.

La meva mare estava tan entestada a minimitzar la nostra interacció amb els companys de classe kafir que ens feia tornar a casa a dinar cada dia, perquè no socialitzéssim durant les hores d’escola. Tampoc em permetien jugar amb elles al pati. Però jo sempre ho feia. Em sentia culpable, però això mai m’ho va impedir.

Abús

Va ser l’any de quart de primària que li vaig dir a la meva mare que el seu marit estava abusant de mi. Jo no coneixia el vocabulari exacte, però li vaig explicar el que passava.

M’havien ensenyat a «escoltar sempre els adults», sobretot un adult que em pegaria si no l’escoltava, així que mai em va passar pel cap qüestionar les seves accions. Estava acostumada que m’agredís físicament, que m’obligués a suportar-ho, i que la meva mare no em protegís. I això no semblava res més que una continuació de la mateixa història. Però alguna cosa de la manera com va reaccionar quan va sentir algú al passadís em va fer sospitar que estava fent alguna cosa que sabia que no estava bé. No n’estava segura, però vaig pensar que l’hi diria a la meva mare per si de cas.

La seva primera reacció va ser enfadar-se amb mi, i acusar-me d’instigar o d’incitar l’abús. La manera com va enfocar les seves preguntes em va confondre. No tenia cap sentit per a mi. La seva segona reacció va ser directament ignorar-me. Però semblava que li havia provocat una reacció quan l’hi vaig dir, així que vaig continuar explicant-l’hi, amb l’esperança d’aconseguir la mateixa resposta una altra vegada. Així que, una vegada i una altra, li explicava exactament el que ell m’havia fet, com la seva dona era la seva còmplice, però ella continuava ignorant-me. Deixava que parlés. M’escoltava. Però no responia ni reaccionava.

Jo era massa jove per entendre el que ell feia o el motiu pel qual ho feia, i estava massa espantada per no fer exactament el que em deia. Una vegada em va deixar a la seva habitació mentre anava al lavabo. Em va ordenar que no em mogués. Jo estava estirada de bocaterrosa, i, plorosa, em vaig inclinar cap al conducte de ventilació i vaig xiuxiuejar a la meva mare, aterrida que ell em sentís i amb l’esperança que ella ho fes. Però des que tenia cinc anys ella mai havia vingut a rescatar-me d’ell. Per què em pensava que aquesta vegada seria diferent?

Els meus somnis en què m’adoptaven o m’escapava es van convertir en malsons en què l’apunyalava i li tallava el penis, i jo ho disfrutava. Aquests somnis m’aterrien per la seva cruesa i brutalitat, però també em calmaven. Em sentia en pau observant com li rajava la sang. No passava una nit sense que aquestes imatges em perseguissin. Com podia algú sentir-se tan feliç i serè mentre mirava una altra persona dessagnar-se fins a morir? Em veia com un monstre. Detestava ser tan cruel, i estava enfadada amb mi mateixa per sentir-me tan alleujada mentre tenia aquells pensaments perversos.

Les estadístiques sobre la freqüència d’aquest tipus d’abús als països de majoria musulmana fan encongir el cor. Els casos més sonats, com el de Zainab Ansari, una nena de sis anys del Pakistan el cos de la qual van llençar sobre una pila d’escombraries després d’haver-la violat i assassinat, han obligat la comunitat internacional a prendre nota dels fets. Segons l’ONG Sahil, amb seu a Islamabad, cada dia es registren un total d’onze casos d’abús sexual infantil a tot el Pakistan. La Zainab es trobava entre la dotzena de nens que van ser assassinats al districte de Kasur, a la província de Punjab, el 2018.

I el que encara és més esfereïdor que aquestes xifres és que la majoria dels casos d’abusos infantils ni tan sols es denuncien. Com el meu. Hi ha una vergonya, un estigma, una sensació que és culpa teva o que vas fer alguna cosa per provocar-ho, o que podries haver-ho impedit. Fins i tot arribaven a forçar les noies a casar-se amb els seus violadors, en alguns països. Hi ha tantes raons per les quals s’intimida les noies perquè callin.

I no només són les noies. A les societats musulmanes més segregades, és probable que els agressors no tinguin accés a noies excepte que tinguin filles, però sí que tenen accés a nois. A l’Afganistan, bacha bazi significa ‘joc de nens’, i fa referència a un noi que és explotat sexualment per homes. La pràctica del bacha bazi es descriu a la novel·la escrita el 2003 El caçador d’estels, de l’autor afgano-americà Khaled Hosseini. A la trama, el nebot del protagonista es veu obligat a convertir-se en ballarí i esclau sexual d’un capitost dels talibans. El mateix comandant, anys abans, havia violat el pare del noi quan era preadolescent i ell mateix, un adolescent.

L’explotació sexual dels nens té el vistiplau de l’islam, per desgràcia. Mahoma, el màxim exemple d’humanitat de tots els temps, es va casar amb una nena de tan sols sis anys. Per aquest motiu, la pràctica de violar nens no és cap tabú, sinó que en realitat està ben vista, sempre que la persona en qüestió estigui casada amb el nen. I, per tant, el matrimoni infantil és endèmic als països de majoria musulmana. Al Pakistan i a l’Iran, les peticions per augmentar l’edat legal per casar-se es rebutgen i es titllen d’antiislàmiques. Gairebé cada dos segons una menor d’edat segella el seu nou matrimoni. I una part d’aquests casos pot provenir del fet que la noia ha estat violada. Molts països de majoria musulmana han promulgat lleis que estipulen que, si una noia és violada, s’ha de casar amb el seu violador, perquè ningú més la voldrà. És un producte usat, té el precinte trencat.

I cal recordar que aquestes idees travessen les fronteres. La gent que té aquesta mentalitat no canvia d’opinió màgicament quan es trasllada a un altre país. Hi ha noies per tot el món sotmeses a aquesta mateixa deshumanització, encara que la llei del nou país on resideixen no dicti aquests preceptes. Per això és fonamental que els països occidentals protegeixin les seves ciutadanes joves de les famílies i les comunitats bàrbares i arcaiques que cometen atrocitats com aquestes.

Jueus

Els meus dies començaven quan em despertaven abans que sortís el sol per fer la primera pregària del dia, tirant-me aigua freda a la cara. A tots els nens, els despertaven d’aquesta manera.

Encara ara tinc por d’ofegar-me.

Amb els ulls adolorits i el cap pesant, pronunciava les repeticions mundanes que em robaven el son. Quan acabava encara quedaven hores per anar a l’escola, i aquesta estona la passava llegint l’Alcorà. Murmurava adormida aquelles paraules estrangeres que no tenien cap sentit per a mi, un so rítmic, hipnòtic, nasal, amb un significat sinistre que no aprendria fins molts anys després. Gairebé no podia veure les lletres sobre les pàgines a través de les llàgrimes i el cansament. Però un error de lectura em valdria un cop al cap, de manera que jo llegia, i llegia, i llegia. Encorbava el cos endavant i endarrere, repetint les paraules en veu alta.

L’objectiu de llegir-les no era entendre-les: era memoritzar-les. Això és important. No s’anima els musulmans a aprendre o entendre el que llegeixen o reciten, sinó que se’ls felicita pel fet de repetir-ho mecànicament. Un hafiz, una persona que ha memoritzat l’Alcorà, gaudeix de tota mena d’avantatges i de respecte per aquest fet. No donen punts extra per entendre’l, però. El més habitual és que els qui repeteixen les seves frases amb tota diligència no tinguin ni idea del que diuen. La gran majoria de musulmans no entenen l’àrab.

Però bé, tampoc és que el que diguéssim tingués cap importància, al cap i a la fi. Com a musulmà, no queda més remei que acceptar-ho. No hi ha marge per a preguntes ni dubtes. L’Alcorà ho afirma ben clarament: «Aquesta és l’escriptura exempta de dubtes» (2:2). Per tant, quin sentit té llegir-lo amb una mentalitat oberta i crítica si de totes maneres no es pot dubtar ni d’una sola paraula del que diu? Ni tan sols és una opció. Si ets musulmà, t’empasses aquest llibre sencer, ja que «el foc el combustible del qual són homes i pedres […] està preparat per a aquells que rebutgen la fe» (2:24).

Quan finalment vaig saber el que deia, aquest descobriment va deixar una esquerda enorme en el ciment. Ni tan sols em va caldre entendre-ho tot. El que vaig entendre va ser suficient per obrir fissures a través de tot el ciment que m’abocaven a sobre dia rere dia.

Vaig descobrir que, durant els últims anys, gairebé vint vegades al dia, em referia als no musulmans com a enemics d’Al·là. Recitava que els musulmans que es feien amics de no musulmans estaven condemnats a l’infern, que els infidels eren els més vils dels animals, que només servien per utilitzar-los com a combustible per a les fogueres de l’infern, que els jueus eren infrahumans. Molts versos acusaven els no musulmans de mentiders en els quals no es podia confiar.

Em vaig sentir enganyada, traïda. No volia dir res d’allò. No creia en res d’allò! No sabia que havia estat murmurant discursos d’odi cada dia. Jo estimava les meves amigues. De fet, eren l’única cosa positiva de la meva vida.

Segons l’islam, només els musulmans tenen valor. No hi ha cap problema a violar no musulmans o a prendre’ls com a esclaus. Tota la resta de persones, tothom que no sigui un musulmà devot, mereixen ser tractades amb diferents graus d’odi. I els més odiats de tots són el poble jueu. És impossible exagerar-ho. L’odi contra els jueus a l’islam és molt clar, molt profund, implacable.

Quan era a Egipte, recordo que una de les meves tietes es lamentava que els cogombres del mercat aquell any eren més petits perquè els jueus havien posat càncer a les verdures. Fins i tot amb set anys ja veia que allò no tenia cap ni peus. No es pot posar càncer a les verdures. I això que la meva tieta tampoc és gaire religiosa.

Aquesta és la mentalitat habitual d’una persona musulmana qualsevol. L’única cosa comparable que se m’acut és la paranoia amb els comunistes dels temps de McCarthy. Però és que els musulmans han viscut amb aquesta paranoia des de fa mil quatre-cents anys. Generació rere generació, als nens musulmans els renten el cervell perquè odiïn tots els jueus tal com els odia Al·là, perquè sí. Ni el mateix Einstein va poder eludir aquesta còlera. Totes les seves contribucions a la ciència es menyspreaven amb una conclusió ràpida:

—Einstein? No és més que un jueu fastigós i estúpid! Què ha de saber, ell?

Com que el meu pare era palestí, volia honrar-me posant-me de nom Philistine, que és com es diu Palestina en àrab. Però quan la meva mare es va assabentar del significat que tenia aquesta mateixa paraula en anglès, ‘filistea’, va canviar d’idea i em va posar un nom que sonava més o menys semblant —en àrab, el meu nom es pronuncia Yes-min—. La retòrica propalestina i antiisraeliana forma part de la meva vida des que vaig néixer. L’odi contra Israel i contra tots els jueus era una dieta diària que vaig consumir des d’abans dels primers records que tinc. Era una cosa que es donava per feta, sense més. La meva mare ens va prohibir mirar Seinfeld, perquè tots eren jueus. Ella detestava des del minut u qualsevol persona que tingués un nom que sonés remotament jueu. La paraula yahoodi, jueu, es fa servir com una paraula gruixuda reservada per a les persones més vils. Entre musulmans, aquest odi estava generalment acceptat.

Ara bé, a Occident, especialment en el cas dels musulmans que són personalitats públiques, cal suavitzar l’antisemitisme. I això ha resultat ser una tasca difícil per a alguns musulmans ficats en política. El motiu pel qual els costa tant saber el que poden tuitar i el que no és que l’antisemitisme els envolta com l’aigua envolta un peix. I és important destacar que molts àrabs i molts musulmans no són antisemites, però malauradament aquesta gent queda silenciada perquè no s’adhereixen a la narrativa acceptada i dominant. A les persones com Bassem Eid se’ls nega l’auditori o se’ls acusa de traïdors a la seva religió o raça. Busqueu a Google «sionisme islàmic» i trobareu molta gent que intenta alçar la veu. És una llàstima que, en lloc de celebrar les veus dels dissidents a les seves comunitats, les persones que posen en joc la seva seguretat per reivindicar l’amor, l’acceptació i l’harmonia, Occident promogui els musulmans antisemites que coincideixen amb l’estereotip.

Molts palestins de Gaza han protestat contra Hamas per la seva brutalitat i la mala gestió dels seus fons. Els diners que haurien d’arribar als palestins es destinen a comprar mansions per als líders de Hamas o míssils. Els habitants de Gaza protesten i es revolten als carrers, i els altres els abaten a trets sense miraments. I les seves reivindicacions amb prou feines troben un forat a les notícies. A ningú li importa. A ningú li interessa conèixer aquests rebels valents que es juguen la vida per dir que estan farts de lluitar. Volen la pau amb Israel. Volen un futur pròsper per als seus fills. Però Hamas no vol la pau. Vol aniquilar Israel i tots els que hi viuen. I no deixa marge per a ambigüitats en aquest sentit. Ho sap tothom que hagi estat testimoni d’alguna de les manifestacions d’Al-Quds que s’organitzen anualment per tot el planeta, fins i tot als països occidentals. Cridar consignes d’odi als carrers és una pràctica generalment inacceptable a tots els països occidentals, sempre que no sigui antisemitisme virulent: això s’ignora.

Hi ha una impressió generalitzada que l’islam és una religió de pau, però només la gent que mai ha obert un Alcorà pot afirmar això. L’Alcorà i el hadit estan plens a vessar —plens!— de violència. A l’era d’internet, no hi ha excusa perquè la gent repeteixi talls de veu sense pensar-s’ho. La ignorància, avui, és una elecció.

És veritat que, encara que tots els musulmans creuen que l’Alcorà és la paraula literal d’Al·là, no tots estan disposats a posar en pràctica els seus requeriments. Però molts sí, suficients per aparèixer com a primeres tendències a internet i a la televisió, perquè sempre hi ha algun esdeveniment nou relacionat amb terroristes islàmics.

Diuen que on hi ha fum, hi ha foc. I hi ha tant de fum emanant des de tots els racons del planeta que és indiscutible que s’està produint un incendi enorme. Un mínim de cinc vegades al dia, més de mil milions de persones reciten unes pregàries que demanen la mort de totes les persones no musulmanes. Inqüestionablement, aquest rentat de cervell infecta moltes ments. Fins i tot si només l’u per cent d’aquests més de mil milions de persones adoctrinades actuessin segons les seves oracions, això ja serien molts milions de persones. I la veritat, per desgràcia, és que el nombre real és molt superior a l’u per cent.

Submissió II

Per sort, jo no vaig ser una de les persones a qui van aconseguir rentar el cervell. Jo només vaig reproduir els moviments i vaig murmurar aquells sons estrangers, incapaç de diferenciar una paraula d’una altra. Era una impostora fins i tot a casa meva. Una vegada la meva mare va veure que havia escrit el meu nom com Jasmine en comptes de Yasmine, una traducció directa de l’àrab a l’anglès.

Va perdre el cap.

El seu marit de mentida va decidir que això d’intentar ser com els kuffar mereixia un càstig que mai oblidaria, cosa que és força irònica, tenint en compte que li deien Mike a la feina.

Vaig seure de cara a la paret, desitjant poder desaparèixer en un armari que donés a Nàrnia. Ni tan sols volia provar d’endevinar quin pla diabòlic se li acudiria aquesta vegada. Potser jo també podia trobar un jardí secret. Havia d’haver-hi una sortida d’aquesta vida infernal. Només l’havia de trobar.

Abans de descobrir com escapar, però, vaig sentir que cridaven el meu nom. Ell em va conduir fins al garatge, on em va lligar les mans a l’esquena. No estava segura de què em faria quan em va ordenar que m’estirés al terra del garatge. Em va lligar els turmells amb una corda, una sensació coneguda que em va despertar l’ansietat d’altres vegades. Em vaig quedar tirada al terra d’aquell garatge, patint el que ara sé que era un atac de pànic. En aquest estat, ell em va penjar de cap per avall d’un ganxo que feia servir per aguantar el xai de l’Eid, la festa del sacrifici. Havia pensat un pla per posar-me del revés com un animal mort. Jo em balancejava endavant i endarrere mentre ell va pujar a una cadira per arribar a fuetejar-me els peus.