La dona sense vel

—Ah, o sigui que ja era gran, ella?

—Sí, als ulls d’Al·là ja era gran. Et converteixes en una dona quan tens la menstruació, i a partir de llavors tots els teus pecats es comencen a comptar. Abans, només ets una nena, i res del que fas queda registrat.

—Llavors, quants anys tenia?

—Nou.

—Nou? Això no és una dona!

Arribades a aquest punt jo ja estava cridant.

La meva mare va respondre les meves preguntes persistents amb una bufetada que em va girar la cara, amb paraules desagradables plenes d’odi i amb recordatoris que els meus dubtes eren el diable que se’m posava al cervell i em xiuxiuejava aquests pensaments. Shaytan, el diable, era massa fort per a mi, no podia combatre’l. Vaig provar d’empassar-me les preguntes, però a vegades no me’n podia estar. I, a mesura que la batalla avançava, jo m’espantava fins i tot per qüestionar les coses al meu pensament, ja que Al·là em llegiria la ment i em castigaria per dubtar d’ell. Qualsevol cosa positiva era gràcies a Al·là, i qualsevol cosa negativa era a causa de la meva debilitat, perquè el diable m’influenciava. No sentia que tingués les regnes de la meva vida.

I no era cosa del dimoni, evidentment. Eren reflexions naturals, i l’exercici d’un pensament crític.

Aquesta va ser una de les coses més difícils d’abandonar l’islam: prendre decisions, confiar en les meves idees i la meva veu interior, que havien estat sufocades continuadament fins llavors. Ara havia d’invocar-les de nou i trobar la manera d’escoltar-me i de confiar en mi mateixa. M’havien ensenyat a no pensar. Pensar era una activitat desaconsellada, i, de fet, castigada. M’havien ensenyat a fer el que se’m deia que fes. Tots i cadascun dels aspectes de la meva vida em venien imposats. Cap decisió depenia de mi: com fer servir el lavabo, com beure aigua, com tallar-me les ungles, com posar-me les sabates i tota la resta, tot estava establert detalladament. Jo no era res més que una nau creada per difondre la paraula d’Al·là, i, amb sort, per entregar la meva vida a aquest propòsit, la vida perfecta d’una bona musulmana, ni més ni menys.

Submissió I

Mai vaig ser feliç amb el paper que m’havien assignat. Recordava una època en què havia viscut sense ciment, abans que aquell home horrible entrés a les nostres vides, i per això lluitava contra cada nova capa que s’apilava damunt meu. Recordava els anys abans que la meva mare el conegués i acceptés l’islam fonamentalista i comencés a cobrir-se els cabells i a anomenar-ho tot haram —prohibit—. Recordava anar a classes de natació i jugar al parc. Recordava no haver-me d’aixecar abans de l’alba per murmurar a la moqueta. Recordava que em permetien jugar amb les meves Barbies amb les filles dels veïns, que no eren musulmanes. Recordava celebrar aniversaris i nedar i menjar Oreos. Tot això i molt més ara estava prohibit.

Vivíem al Canadà, però la meva mare ni tan sols havia estat criada així a Egipte. Jo em quedava encantada contemplant les fotos de boda en blanc i negre dels meus pares, plena d’enveja. La meva mare semblava una noia Bond amb el seu vestit de núvia fins als genolls. Tenia els cabells recollits com un rusc i duia un maquillatge estrident als ulls, amb unes pestanyes postisses enormes i cargolades. Una ballarina de la dansa del ventre preciosa i elegant apareixia a gairebé totes les fotografies. Jo mirava aquelles fotos de boda i em quedava impactada pel món totalment diferent del qual provenia ella.

En aquell marc de setze per deu centímetres hi havia tantes coses que eren haram. La meva mare hi tenia les cames a la vista, el vestit cenyit, les mànigues només fins al colze, maquillatge a la cara i els cabells descoberts. Fins i tot el pentinat que portava estava prohibit a l’islam. Hi havia alcohol, música i ball, i totes aquestes coses eren haram.

La meva mare probablement ni tan sols devia sentir la paraula haram de petita. Havia viscut una vida meravellosa. L’oncle del seu pare havia estat el primer president d’Egipte, així que eren absurdament rics i poderosos. El meu avi ja estava casat i tenia tres fills quan el seu oncle es va convertir en l’home més poderós del país, i, tot i així, va decidir treure rèdit de la seva sobtada celebritat i buscar-se una dona de pell clara. La seva esposa trofeu havia de tenir faccions i tonalitats europees, però encara havia de pertànyer a la religió adequada, així que es va agafar una joveneta de Turquia com la seva segona —i concomitant— esposa.

Quan la meva àvia va arribar a Egipte, ni tan sols parlava àrab, però la recompensaven generosament pels seus esforços. Ella es va mudar a una mansió enorme amb diversos servents i es va posar a expel·lir nens. Set, exactament. Quan Nasser va arribar al poder, l’oncle del meu avi es va convertir en persona no grata i va ser condemnat a arrest domiciliari. Entre una cosa i l’altra, tot plegat va ser massa per al meu avi. Ja se sentia sobrepassat amb un total de deu fills i dues esposes, així que va decidir traslladar-se a l’Aràbia Saudita. He sentit alguns parents especular que en realitat no tenia cap necessitat de marxar, i que no era res més que una excusa per eludir totes les seves responsabilitats familiars. Des d’allà enviava diners a les seves dues famílies. Per descomptat, no pensava estar-se tot sol al seu país adoptiu, així que es va casar per tercera vegada.

Però no va marxar fins que la meva mare va entrar a la universitat, això sí. Ella era la seva preferida, sens dubte. Les primeres de set fills, ella i la seva germana bessona van ser les úniques que van ser criades pel seu pare. Cap dels altres germans va tenir aquesta sort; alguns amb prou feines recorden el seu pare. La meva mare havia tingut mainaderes tota la seva vida. Mai havia hagut d’aixecar un sol dit. El més divertit de tot és que, quan es va casar amb el meu pare, ni tan sols sabia fer bullir aigua. Havia anat a escoles catòliques privades i elegants. En aquells temps, a Egipte, el laïcisme estava molt més estès que ara. Eren els dies d’abans de l’auge dels Germans Musulmans.

Ara, per desgràcia, els egipcis cristians moren assassinats de cent en cent mentre resen a les seves esglésies. De fet, a Egipte, fins i tot els musulmans que els extremistes sunnites no consideren prou musulmans, com els sufís, són assassinats mentre preguen a les seves mesquites. Tot l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica s’han tornat més radicals, i els extremistes també s’estan estenent per Europa i Nord-amèrica. Ni tan sols es toleren altres branques de musulmans. Al Regne Unit un botiguer ahmadi va ser assassinat per un extremista sunnita perquè desitjava als seus clients una «bona Pasqua». Els sunnites constitueixen la majoria de musulmans, al voltant d’un noranta per cent, i els xiïtes són la següent branca més nombrosa, gairebé un deu per cent; totes les altres variants juntes amb prou feines representen l’u per cent. En general, al llarg d’aquest llibre, quan parlo de musulmans em refereixo a la grandíssima majoria sunnita, ja que aquesta és la que he conegut personalment. En l’època de la meva mare, era normal que la gent s’identifiqués més o menys com a musulmana però sense prendre’s la religió gaire seriosament. Les dones no portaven hijab, la gent bevia i l’islam era una cosa tan informal com ho és la religió per a la majoria dels cristians actualment. Però les coses han canviat molt.

A mi m’indignava que la meva mare hagués pogut viure una vida tan glamurosa mentre que a mi m’obligaven a estudiar sures de l’Alcorà i no em permetien anar en bicicleta per por que perdés la virginitat ni em deixaven aprendre a nedar perquè els banyadors ensenyaven massa carn. Per què no volia que tingués les mateixes llibertats que havia tingut ella? Ella havia tingut amics cristians, però jo no podia jugar amb les meves veïnes, la Chelsea i la Lindsay, perquè eren kuffar, no creients. Cada dia venien a trucar a la porta de casa.

—Podem entrar a jugar amb la Yasmine?

—No, ara mateix no —els responia la meva mare. Jo em quedava al passadís, prement els punys, desesperada perquè cedís.

—I pot venir ella a casa nostra?

—No, està ocupada.

—No estic ocupada! —cridava jo.

—Ves a l’habitació!

Sovint em pregunto fins a quin punt seria una persona diferent si les nostres vides no se n’haguessin anat en orris per culpa d’una bomba atòmica que va explotar a casa nostra.

Aquesta bomba era l’home que va prendre la meva mare com la seva segona esposa, l’oncle Mounir. La seva entrada a les nostres vides va ser explosiva de veritat. Cap tremolor, cap advertència, cap canvi de vent. Senzillament de sobte era allà, un psicòpata violent que ens estripava la vida. Va entrar a casa nostra com si fos seva, amb la seva barba malgirbada i les seves mans calloses. Gairebé mai interactuava amb mi, excepte quan es tractava de lligar-me els peus al llit. Jo no tenia ni idea que la meva mare fos una segona esposa. Nosaltres l’anomenàvem oncle, i ell, fora de casa, tenia la seva dona i els seus fills. No va ser fins que ja era a la universitat que la meva mare finalment va revelar aquest fet. La poligàmia és il·legal en la democràcia liberal del Canadà, i per això ella no ens va confiar a nosaltres, els nens, aquesta informació tan incriminant. No sabia que el nostre govern fa els ulls grossos rutinàriament davant dels musulmans que tenen diverses dones. De fet, milions de dòlars de les arques del govern es destinen a subsidiar homes que infringeixen la llei. Si un home no pot mantenir totes les seves esposes, simplement els diu que demanin ajuts socials com a mares solteres, i au. Problema resolt. La meva mare era una d’aquestes dones. Com que només estava casada amb aquest home als ulls de l’islam, però no legalment, podia percebre ajuts socials com a mare soltera, i el govern ignorava el fet que estaven casats, perquè qüestionar-ho seria racista o alguna cosa així.

Tot i que tècnicament era el meu padrastre, jo mai el vaig anomenar així. Mai vam tenir una relació de pare i filla. No era més que l’home que ens pegava i —com sabria més endavant— es tirava la nostra mare de tant en tant.

De vegades arribava a casa de l’escola i me’l trobava a la sala d’estar.

—Què he fet?

Pel que jo sabia, l’únic propòsit de les seves visites era pegar a algú.

—Res. Ves a jugar a l’habitació —em deia la meva mare per treure-se’m de sobre.

Una vegada vaig anar al lavabo i els vaig sentir junts a la dutxa. Cap problema. El meu germà i jo també ens dutxàvem junts en aquella època. Més tard, davant de la seva dona —no recordo per què—, resulta que vaig comentar que s’havien dutxat junts.

—Què? Això no és cert! —Tant ell com la meva mare ho van negar amb vehemència.

—Sí, és veritat. Us he sentit tots dos a dins.

Inexplicablement, continuaven insistint que m’equivocava. I jo no entenia per què ho feien.

Es fa estrany saber que la teva mare menteix. Jo no era conscient que en fos capaç. Ells insistien que m’equivocava. I al final vaig acabar retractant-me, per més que contradigués el que vaig veure just davant meu. No havia vist el que havia vist, ni havia sentit el que havia sentit, perquè ella m’ho deia. I jo l’havia de creure. Era la meva mare, al cap i a la fi. Confiava en ella més que en mi mateixa. Així que vaig cedir i vaig acceptar que no havien estat junts a la dutxa. Em devia equivocar.

Era la mateixa sensació que tenia quan em deia que parlaria amb ell i li demanaria que deixés de pegar-nos. I jo me la creia. Encara que l’endemà ja el tornàvem a tenir allà. Com sabia si ens saltàvem una pregària? Si ni tan sols hi era. D’alguna manera, les paraules que ella em deia tenien el poder d’anul·lar la realitat.

Abans que ell arribés a casa nostra, teníem una vida molt més tranquil·la. Disposàvem d’una piscina a l’aire lliure al nostre edifici. Tot just acabava d’aprendre a bussejar, i tot i que encara no tenia confiança amb el crol, estava decidida a aprendre’n. A l’edifici també teníem un parc infantil on passava hores jugant. Anava en bicicleta i jugava amb les meves amigues i les nostres Barbies. Els meus germans i jo teníem molta llibertat. Érem massa petits per detectar que aquesta llibertat en realitat era desatenció; nosaltres ens pensàvem que significava que podíem estar fora i jugar tant de temps com volguéssim. Quan totes les meves amigues se n’havien anat a casa a sopar i ja no quedava ningú amb qui jugar, me’n tornava cap al pis. Però a casa mai tenia un plat a taula esperant-me.

—No te n’has de tornar a casa, ja? —deia la mare d’una amiga meva.

—No, em puc quedar tanta estona com vulgui.

—Quina és la teva hora d’anar a dormir?

—No en tinc, jo! —responia orgullosa.

—Quina sort que tens —comentava la meva amiga.

La meva mare passava la major part del dia mirant sèries i menjant pipes. Al matí me n’anava a l’escola i quan tornava me la trobava al mateix lloc; l’única diferència era que les muntanyes de closques eren més altes. De tant en tant, em feia un crit perquè anés a canviar-li de canal.

Mirant-ho amb perspectiva, és probable que estigués deprimida. Els meus pares es van conèixer a la universitat, a Egipte, i se’n van anar junts a San Francisco. Els dies hippies de pau i amor de la San Francisco dels anys seixanta estaven passant factura a la relació, de manera que es van traslladar a Vancouver, al Canadà, però el seu matrimoni es va ensorrar de totes maneres.

Ella es va trobar sola, en un país nou, sense cap sistema que la sostingués i amb tres fills. Buscava desesperada una comunitat, una xarxa de suport, i, per desgràcia, aquesta recerca la va portar a la mesquita local. Allà hi va trobar aquell monstre que es va oferir a casar-se amb ella, a solucionar-li els problemes, a cobrir les despeses dels seus tres fills. Ella es devia sentir tan sola, tan abandonada. I sense cap convicció que tingués cap potencial com a dona, sense la confiança que podia ser una persona pròspera per si sola, que no necessitava un home. Es veia a si mateixa com un paràsit que buscava hoste. Es va aferrar a un home que estava per sota d’ella —segons el sistema de classes egipci— i que pegava als seus fills, però pensava que l’única opció que tenia era arronsar les espatlles i acceptar el que pogués rebre’n.

En el seu estat depressiu i de confusió, la senzillesa i l’ordre de l’islam devien resultar-li tan atractius. Ofereix una estructura tan rígida que descriu fins com t’has de tallar les ungles. Hi ha una manera concreta de tallar-les, seguida d’una altra manera específica de desfer-se dels retalls. Res, cap decisió, queda en mans de l’individu. Absolutament tots els aspectes de la vida estan dissenyats. Per a una persona espantada i confosa, aquest sistema, delineat amb una precisió militar, és una salvació misericordiosa.

S’hi va llançar de cap, com els cristians renascuts que ho deixen tot en mans de Déu, que demanen a Jesús que prengui el control. Ella no volia la responsabilitat de prendre decisions. Volia que Al·là prengués totes les decisions que ella sentia que no podia prendre. És una manera de viure en pau. No hauria de sospesar la infinitat d’opcions possibles per determinar la millor decisió en qualsevol escenari; aquesta feina ja estava feta. Ella només hauria de seguir i obeir. Caminar pel camí recte i estret que proporciona la religió. Quin regal del cel, prou literalment. Aquesta perspectiva la va captivar. Li va permetre no només tirar endavant en un país estrany sense cap sistema que la sostingués, sinó que també li va solucionar la papereta dels tres mocosos dependents.

Moltes vegades em va dir que no li agradaven els nens. M’explicava com d’estrany li semblava que tothom fes ohs i ahs cada vegada que veia un nadó, no entenia què era el que els entusiasmava d’aquesta manera. Una massa de bava i plors? Però la cultura en què ella havia crescut no li va permetre l’opció de no tenir fills. Senzillament era el que s’esperava d’ella. I jo mai vaig sentir que realment ens volgués a cap de nosaltres, ni que tingués cap inclinació maternal de cap mena. La seva cultura també li havia fet impossible exercir cap poder sobre la seva vida. Molt sovint, per desgràcia, en les societats misògines, les mares són cruels amb les seves filles. Només amb elles, ja que aquest és l’únic espai sobre el qual és acceptable que exerceixin algun poder. El desinterès de la meva mare pels nens, fins i tot pels seus, li va permetre deixar el meu germà i la meva germana a l’Aràbia Saudita perquè els criessin els seus sogres, que vivien allà com a immigrants. Els meus avis van criar els meus germans durant dos anys. I llavors ella es va quedar embarassada de mi.

Pel que sembla, en un intent desesperat per impedir que el meu pare la deixés, la meva mare va deixar de prendre la píndola anticonceptiva en secret. I després, quan ell estava a punt de deixar-la, li va dir que tornava a estar embarassada —de mi—, amb l’esperança que així aconseguiria que no marxés, com havia passat anteriorment. Però aquesta vegada a ell no li va importar. La va deixar igualment. Vaig fracassar en la meva única missió en aquest món. I, per tant, era un destorb, una inútil, un dany col·lateral.

Potser, després de patir durant deu anys en aquell matrimoni, el meu pare finalment es va adonar que la meva mare era egoista i manipuladora. Potser va decidir salvar-se a si mateix, així que va marxar, es va tornar a casar i va tenir tres fills més. I ens va deixar a nosaltres en mans d’una narcisista que va permetre que un monstre entrés a les nostres vides perquè servia els seus interessos.

Jo somiava que el meu pare vindria a salvar-me, però en realitat mai el vaig acabar de conèixer. Els meus pares es van divorciar abans que complís els dos anys. I ell, abans de tornar-se a casar i de tenir tres fills més, venia a veure’ns de tant en tant. Ens duia al McDonald’s i a l’aquari. Recordo haver anat a casa de la seva nòvia a jugar amb les seves nines russes. Però mai va ser un pare per a mi. A la meva mare li resultava molt fàcil inventar-se històries sobre com n’era, de dolent, perquè ell no hi era per defensar-se. Mai hi era per demostrar que mentia. Al llarg de la meva vida, de mitjana, l’he vist si fa no fa una vegada per dècada.

Sense cap pare que em pogués salvar, fantasiejava que en realitat era adoptada i que la meva família real era en algun altre lloc. I amb ells sí que encaixaria. En aquella família no era l’ovella negra. Fins que no poguéssim estar tots junts novament, no me’n quedava cap altra que suportar aquell home horrible amb qui la meva mare s’havia casat i que cada vegada representava una part més gran de la meva vida. Vaig haver de suportar totes les coses agressives, violentes i humiliants que va decidir fer-me cada vegada que va voler.

Una de les primeres que va fer va ser trencar tots els vinils de la meva mare i destrossar el nostre tocadiscos. Va fer a trossets els seus àlbums de Hank Williams, Dolly Parton, Fat Albert i Kenny Rogers amb una fúria salvatge, davant de la mirada confosa d’ella. Per què no l’aturava, la meva mare? Per què permetia que aquest home li trenqués les coses? Es va quedar dreta en un racó, com un animalet indefens. Es comportava tan diferentment quan hi era ell. De cop i volta, es tornava mansa i silenciosa, increïblement servil. Ella era tot el que jo tenia per protegir-me, però no tenia res a veure amb la Wonder Woman que veia a la tele. En aquell moment vaig comprendre que mai plantaria cara per mi.

Mai em defensaria de les pallisses de l’altre. Ni tan sols defensava els seus discos.

Ell ens va animar a sumar-nos a la destrossa, però jo no tenia cap ganes de trencar els vinils. Llavors no me’n vaig adonar, però aquella va ser la primeríssima capa de ciment. Encara no s’havia assecat, i per tant no vaig dubtar abans de qüestionar-la. Vaig recollir els trossets esmicolats del disc de monòlegs humorístics de Bill Cosby i li vaig preguntar a la meva mare per què estava trencant els vinils, ell.

—Perquè tot això és haram!

Haram. Com arribaria a fer-me posar furiosa, aquesta paraula. Encara avui tinc problemes per negar-me qualsevol cosa, precisament per tots els anys en què m’ho van negar pràcticament tot.

Egipte

Abans de sentir la calor del Caire, l’ensumes: una olor de polseguera, de pedra cremada, una mica de podrit, amb un tuf de clavegueram al fons. Quan tenia set anys, en ple curs escolar, la meva mare va decidir que ens traslladàvem al Caire, a Egipte, sense avís ni preparació previs.

De fet, no crec que pensés que calia que ho sabéssim. Crec que senzillament s’esperava que la seguíssim com una colla d’aneguets. Tard o d’hora, però, descobriríem el que passava.

Això sí, el millor va ser que ens vam desempallegar d’ell, de l’oncle. I jo m’havia escapat del terror del segon curs a l’escola: la senyora Nyholt, que, segons es deia, una vegada havia llançat un escriptori a un noi que no es comportava degudament. No tenia cap problema amb ella, però havia anat amb peus de plom, perquè mai se sabia què podria fer saltar els adults.

Egipte va resultar ser un lloc divertit, sobretot perquè tenia molts cosins amb qui jugar. Ningú em demanava que resés, ni ningú em demanava que memoritzés cap sura. A la nit ens estiràvem junts a terra, en sacs de dormir improvisats fets amb mantes. Només vaig mullar la meva manta una sola nit. Després d’aquella vegada, la vergonya em va obligar a aprendre a controlar la bufeta. Encara em mamava el dit, això sí. Quan s’apagaven els llums, jo m’amagava sota la manta, em ficava el polze a la boca i em gronxava suaument fins que m’adormia.

Em despertava amb el cant penetrant de l’adhan —la crida a la pregària que s’etziba des dels altaveus de dalt de tot de les mesquites arreu—, amb els últims vestigis de l’aire fresc de la nit i amb aquella olor. Cada edifici tenia el seu propi abocador particular. Les escombraries senzillament es llençaven per la finestra, sobre una pila vora la calçada. Els escarabats i els gats de carrer pul·lulaven com si fossin mosques. Vivíem al cor del Caire, superpoblat, sobreescalfat i aclaparador per la infinita pudor de brossa calenta que emanava, o de clavegueres, o de totes dues coses.

Però res d’això m’importava. L’única molèstia que tenia eren uns dolors estomacals continus.

I la meva mare no empatitzava amb mi, ni molt menys:

—Vols parar de queixar-te? Cada dia ploriqueges per la panxa!

Així que m’ho vaig guardar per a mi sola. M’ho vaig guardar tant de temps que va arribar al punt que havia oblidat el que era no sentir dolor. Ara sé que havia agafat un virus de la panxa a Egipte i que cada dia en patia les conseqüències. Vaig tenir-lo sense diagnosticar durant més de trenta anys. Els metges del Canadà no van pensar a buscar aquest bacteri específic, perquè només es troba en persones que s’han criat en països en vies de desenvolupament. Doncs bé, l’Egipte de principis dels vuitanta sens dubte marcava totes les caselles.

No obstant, encara era un preu a pagar prou baix. Estaria contenta de tolerar dolors estomacals si em pogués estalviar de veure la cara lletja del meu oncle. Quan vaig saber que viuríem a Egipte em vaig posar contentíssima: massa lluny perquè la meva mare li pogués trucar. Quina alegria de pensar que no l’hauria de veure mai més.

Em van prendre mides per a l’uniforme de l’escola i vam comprar llapis i llibres. Jo patia per la barrera de l’idioma i per si em quedaria enrere a classe perquè no parlava àrab tan bé com la resta. Em preocupava que el curs escolar havia començat feia mesos, i que em costaria seguir el ritme. Però els meus cosins em van assegurar que m’ajudarien i que no havia de patir per res.

Mentre em preparava mentalment per ingressar en una escola pública egípcia, va tornar a passar. La meva mare va decidir deixar Egipte. Cap conversa, cap explicació: de sobte érem en un avió de tornada al Canadà. La meva decepció era indescriptible.

—Però si vam vendre tots els mobles i la tele! —protestava.

—En comprarem de nous.

A la meva mare li molestava haver de sotmetre’s a l’interrogatori d’una nena insolent. A mi em tocava tancar la boca i fer cas, com feien els meus germans.

—Però on viurem?

—Ens estarem a casa de l’oncle Mounir fins que trobem un pis per a nosaltres.

El cor se’m va aturar.

—No! Mama! Sisplau! No! —cridava descontrolada, les llàgrimes em rajaven per les galtes com cascades.

I, sorprenentment, els meus germans es van unir a la meva revolta. Normalment, en aquest punt ella em donava un clatellot, però aquesta vegada estava en inferioritat numèrica, de manera que va adoptar una estratègia diferent.

—Només serà una temporadeta, us ho prometo. No serà gaire.

—Ho promets? —suplicàvem tots desesperadament.

—Sí, no patiu. Anirem a un pis nostre tan aviat com puguem.

La meva mare em va dir una infinitat de mentides al llarg dels anys, però aquesta encara ara és la que em fa més mal. Soc incapaç d’entendre, ara que soc mare, com una dona pot prendre una decisió que aterreix els seus tres fills tan desmesuradament. Ella sabia que l’odiàvem i sabia el perquè. Sabia que ens estava mentint. Senzillament li era igual.

A Egipte, comptava amb el suport de les seves germanes i de l’extensa família. No estava sola. Però totes estaven casades, i ella se sentia inferior. Ens hauria pogut salvar de la ira d’en Mounir. Ens podríem haver quedat a Egipte. Però allà estava divorciada, i si no estava lligada a un home sentia que no era res, per més que l’home en qüestió fos violent i pegués als seus fills. De manera que va preferir fer-nos viure a tots com uns desgraciats si això significava que podia estar lligada a un home.

I així va ser que ens vam mudar al soterrani d’ell, a mig fer i d’una sola habitació, a la Colúmbia Britànica, al Canadà. Ni tan sols semblava una casa. Era una barreja estranya entre una sala d’estar, un menjador, una habitació i un traster. Legalment, no disposava dels permisos per acabar el soterrani, així que vam haver de viure en un lloc que no era apte per viure-hi. L’organització de la casa estava dissenyada per subratllar les diferents jerarquies dels seus habitants. A dalt, en Mounir vivia amb la seva esposa de veritat i els seus fills de veritat. En la seva condició de segona esposa, inferior i il·legal, la meva mare va quedar relegada al soterrani amb els seus fills.

Mentre érem a Egipte, els tres fills d’en Mounir van arribar d’Ontario. El seu fill gran estava embolicat amb drogues dures, i l’exdona patia per si això podia exercir una mala influència en els seus germans, de manera que els havia enviat a viure amb el seu pare i ella se n’havia anat a Egipte. Hi ha gent que va tenint fills i els deixa per aquí i per allà, com si fossin mobles i no persones. La meva mare va deixar el meu germà i la meva germana a l’Aràbia Saudita, el meu pare ens va abandonar a tots tres, el meu oncle va desfer-se dels seus fills, i ara era la seva exdona qui els deixava enrere. No entenc com pot ser que la gent faci això. Però sembla que és una constant en la meva vida.

El fill gran d’en Mounir no va durar gaire. Es va escapar, va pujar a un tren i va fer cap a Ontario de nou. Va tornar a anar amb el grupet d’abans i va morir al cap de poc d’una sobredosi. Només l’havia vist un grapat de vegades, però va ser suficient per fer-me agafar por de les drogues. Els altres dos, la filla i el fill, van créixer amb nosaltres. Ella tenia llavors dotze anys, i ell, nou.

L’esposa actual —la número u—, una franco-canadenca convertida a l’islam, estava tan descontenta com jo mateixa amb la nova dinàmica residencial. No tinc ni idea de per què va aguantar tot allò ni de com va poder acceptar que el seu marit portés una segona dona i els seus tres fills a viure al soterrani.

La seva història només ho explicava parcialment. Havia crescut en una petita illa del Quebec, en el si d’una família catòlica. Ara que he conegut més gent d’aquella mateixa illa, he constatat que és com si el temps s’hagués aturat per a ells. Allà encara tracten les dones com a subordinades, i el terme feminisme es considera una paraulota. Per tant, ella va créixer en un entorn on va aprendre que els homes eren els amos, i les dones, la seva propietat, de manera que el pas per convertir-se en musulmana només va representar fer una excursioneta. Ella no havia tingut expectatives romàntiques, i és probable que els seus pares es pensessin que es devia haver fet monja. Mentre es preparava per a la vida en un convent, va treballar d’infermera, però no com una infermera de debò, com va assenyalar la meva mare de seguida: ella «només netejava orinals». A l’hospital on treballava va conèixer un conserge egipci, casat i amb tres fills, i malgrat això tots dos es van embarcar en una aventura. Qui sap per què. Estava ell content de fer-ho amb carn blanca? Estava ella contenta de rebre l’atenció d’un home? De qualsevol home? Després d’un temps ell va acabar deixant la seva primera dona i els seus tres fills a Ontario i es va mudar a la Colúmbia Britànica amb la seva nova esposa convertida. Això va passar més o menys al mateix temps que el meu pare va deixar la seva dona i els seus tres fills a la Colúmbia Britànica —nosaltres— i se’n va anar al Quebec. La meva mare sí que sabia escollir la flor i nata dels homes.

Total, que la convertida va guanyar. Ell va deixar la seva dona i els tres fills a Ontario i es va traslladar amb ella a la Colúmbia Britànica, i ella va obtenir el premi gros i es va moure amb ell per tot el país. Però les coses no acabaven d’anar com tenia previst. Va poder treure la primera esposa de l’escena, però ara no només havia d’aguantar els seus tres fills, sinó també una altra dona, la tercera, i els seus tres fills.

La pitjor part de la seva frustració va recaure sobre nosaltres. La rentadora i l’assecadora estaven clavades ben bé al mig del soterrani, i ella s’assegurava d’entrar-hi ostentosament, obrint la porta de cop, per rentar la roba, cosa que sempre em va semblar estranya. Ara entenc que només volia que sabéssim el que érem: res més que insectes al soterrani.