Czytaj książkę: «L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil»
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© Xavier García Ferrandis, 2015
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2015
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es publicacions@uv.es
Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Cartell d’Artur Ballester
Col·lecció particular. Fotografia, J. V. Rodríguez
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-9778-7
ÍNDEX
PRÒLEG, per J. L. Barona
INTRODUCCIÓ
I.LES REFORMES SANITÀRIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1939)
1.El bienni republicanosocialista (1931-1933): la política reformista de Marcelino Pascua
2.La crisi de la República d’esquerres i el bienni cedista radical (1934-1936)
3.El govern del Front Popular i la Guerra Civil (1936-1939)
II.LA SANITAT MILITAR REPUBLICANA
III.LA CREACIÓ DEL COMITÈ EXECUTIU POPULAR DE VALÈNCIA
IV.ELS CONDICIONANTS DE LA REORGANITZACIÓ SANITÀRIA A VALÈNCIA EN EL CONTEXT BÈL·LIC
V.L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA FINS L’ANY 1936
VI.EL COMITÈ SANITARI POPULAR
1.Funcions i política sanitària
2.La relació entre el Comitè Sanitari Popular i altres organismes
3.L’assistència sanitària al front de Terol durant l’ofensiva miliciana (1936-1937)
VII.EL COMITÈ SANITARI POPULAR, LA CONSELLERIA DE SANITAT I LA POLÍTICA SANITÀRIA CENTRALISTA DEL GOVERN REPUBLICÀ
VIII.ELS HOSPITALS DE SANG
1.Els hospitals de sang de la ciutat de València
2.Els hospitals de sang de la província de València
IX.ALTRES CENTRES SANITARIS A LA CIUTAT DE VALÈNCIA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1.L’Institut Provincial d’Higiene
2.L’Hospital Infantil Antitracomatós de Campanar
3.L’Hospital de Malalties Infeccioses
4.L’Hospital de Refugiats
X.L’HOSPITAL PROVINCIAL DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1.L’Hospital Provincial, el Comitè Sanitari Popular i la Conselleria de Sanitat
2.Les conseqüències de la Guerra Civil en l’Hospital Provincial
XI.L’ASSISTÈNCIA PSIQUIÀTRICA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1.El Manicomi Provincial
2.L’Hospital Neurològic
3.El Sanatori Psiquiàtric de Montemar
XII.LA LLUITA ANTITUBERCULOSA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1.El Sanatori Antituberculós de Portaceli
2.L’Hospital Respiratori de Benirredrà
3.El Sanatori Marítim Nacional de la Malva-rosa
XIII.L’EVOLUCIÓ DE LA SANITAT MILITAR A VALÈNCIA. L’HOSPITAL MILITAR DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
XIV.EL COL·LAPSE DEL SISTEMA D’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA
BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
La Guerra d’Espanya és sens dubte un dels esdeveniments cabdals que ha marcat una fita en la història política i social del segle XX, més enllà de la fractura que va representar en el procés d’europeïtzació i modernització política i econòmica que havia mamprès la societat espanyola en la dècada dels trenta. Durant els anys de la dictadura franquista, manipulada la història i censurada la informació, la historiografia sobre l’anomenada Guerra Civil va construir-se des de l’exterior, gràcies a la importància internacional del conflicte. Inicialment els principals protagonistes de la narració d’aquella història foren hispanistes estrangers de gran reputació, que deixaren una obra històrica ben sòlida. Malgrat l’estratègia tergiversadora del règim, la percepció exterior del que va significar la Guerra d’Espanya coincideix amb l’esperit de les paraules d’Albert Camus, quan escrivia: «C’est en Espagne que ma génération a appris que l’on peut avoir raison et être vaincu, que la force peut détruire l’âme et que, parfois, le courage n’obtient pas de récompense. C’est, sans aucun doute, ce qui explique pourquoi tant d’hommes à travers le monde considèrent le drame espagnol comme étant une tragédie personnelle».
Sense perdre la dimensió internacional, les investigacions sobre la Guerra d’Espanya han entrat a formar part de la historiografia espanyola principalment des dels anys de la transició democràtica i han adquirit un impuls considerable durant la darrera dècada. Tot un seguit de prestigiosos contemporaneïstes de diverses universitats i centres d’investigació espanyols han aportat contribucions rellevants i, a partir del Congrés Internacional sobre la Guerra Civil, celebrat a Madrid el 2006, en el 70 aniversari de l’inici del conflicte, el diàleg i els debats entre historiadors espanyols i estrangers s’ha ampliat i enriquit extraordinàriament.
Un altre aspecte que convé destacar també és el fet que, més enllà de la història política i militar, han aparegut nous temes d’investigació, derivats de la història econòmica i agrària, cultural o social, i també de la història de la ciència. Un d’ells és sens dubte l’exili, però un altre molt important és l’estudi de la salut, l’alimentació, la medicina o les reformes sanitàries impulsades pel règim republicà i adaptades a les condicions de la guerra. També en aquest domini les contribucions espanyoles han estat acompanyades d’altres estudis dedicats a les brigades internacionals, o a la filantropia i l’activisme mèdic per part d’historiadors estrangers. En definitiva, l’estudi de la sanitat durant la guerra i del deteriorament de la salut i l’alimentació de la població han aparegut con un instrument historiogràfic potent, capaç de complementar dades i arguments per entendre l’evolució del conflicte.
És en aquest context en el qual el nostre grup d’investigació Sanitat-Història-Societat (Sanhisoc)/Health in Society, integrat a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero i a la Universitat d’Alacant, va encetar dues línies principals d’investigació: l’exili mèdic i científic republicà derivat de la guerra, i la sanitat espanyola en el context internacional, i en aquest entorn s’insereix aquesta acurada investigació de Xavier García Ferrandis sobre l’adaptació de la sanitat a València durant la Guerra.
Sense perdre de vista el context històric de les reformes sanitàries republicanes i els esdeveniments que marcaren l’inici i evolució de la guerra, com també la importància política i militar de la salut de la població, les epidèmies, i la fam, la investigació es fonamenta en un minuciós i pacient treball d’arxiu, que ha permès a l’autor reconstruir peça a peça la readaptació del model sanitari i la transformació de les estructures i polítiques anteriors en moments de gran dificultat per a mantenir infraestructures, subministraments, atenció als pacients i atenció preferent al front de guerra. Al meu entendre, el seu mèrit principal és el de reconstruir amb gran solidesa documental tant els òrgans protagonistes de la política sanitària (el Comitè Sanitari Popular, la Conselleria de Sanitat o les polítiques impulsades pels governs del Front Popular), com l’organització dels hospitals de sang i la transformació dels altres centres sanitaris valencians: l’Institut Provincial d’Higiene, l’Hospital Infantil Antitracomatós de Campanar, l’Hospital de Malalties Infeccioses o l’Hospital de Refugiats. També reconstrueix la funció essencial de l’Hospital Provincial durant la guerra i dels llocs d’assistència psiquiàtrica, la qual va rebre una atenció especial durant el període de guerra. Un altre dels problemes sociosanitaris més greus era la lluita antituberculosa, i per això la investigació es complementa amb el sanatori de Portaceli, l’hospital de Benirredrà i el Sanatori Marítim Nacional de la Malva-rosa.
Ningú pot dubtar de la importància dels sistemes de racionament alimentari, l’expansió d’epidèmies o l’atenció sanitària en moments tan crítics i en situacions tan canviants com la que provocava, per exemple, el moviment massiu de refugiats. És per això que aquest treball de Xavier García Ferrandis representa una excel·lent contribució a l’anàlisi de la capacitat d’adaptació de la societat valenciana a les lluites i carències derivades del temps de guerra. Una història contada des de la realitat dels ciutadans i les institucions que van patir l’enderrocament d’un projecte de modernització sanitària que es va frustrar com a conseqüència del colp militar. Sens dubte, aquest llibre aportarà idees i arguments als qui volen entendre les dinàmiques interiors d’aquella guerra.
JOSEP L. BARONA
Catedràtic d’Història de la Ciència
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
L’embrió d’aquesta monografia es la tesi doctoral de l’autor, defensada a l’abril del 2011 i inserida en una de les línies d’investigació del Departament d’Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València. Posteriorment, la investigació realitzada per a obtenir el grau de doctor ha estat ampliada i enriquida com a resultat de diverses recerques de caràcter postdoctoral. És, així doncs, la suma de moltes hores d’investigació i redacció el que presentem al lector.
Aquest treball tracta de complementar les investigacions fetes fins ara sobre la Guerra Civil espanyola a la ciutat de València, i ho pretén fer des del punt de vista de l’assistència sanitària. Resulta evident que s’ha escrit molt sobre la contesa espanyola i, fins i tot, sobre aspectes sanitaris durant aquell període convuls. En primer lloc, doncs, calia conèixer allò que s’havia escrit sobre l’assistència sanitària a Espanya durant el període de temps comprès entre 1936 i 1939. Ens interessava, sobretot, saber si hi havia treballs sobre aquesta temàtica referits a la ciutat de València.
En aquest sentit, hem trobat tesis doctorals relacionades amb la sanitat durant la guerra, però allunyades geogràficament, com ara Aspectes sanitaris de l’Hospital de la Santa de la Santa Creu durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), de Josep M. Vilaseca Llobet (Universitat de Barcelona, 2004), Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil, de Carles Hervàs i Puyal (Universitat Pompeu Fabra, 2004).
Així mateix, hem trobat dues tesis doctorals que tracten l’assistència sanitària durant la Guerra Civil des del punt de vista internacional: Ayuda sanitaria internacional a la República Espanyola (1936-1938) de José Javier Calvo García Jabato (Universitat de Saragossa, 1992), i La sanidad militar en la Brigada Internacional de José Ramón Navarro Corballo (Universitat Complutense de Madrid, 1987).
Pel que fa als llibres, hem tingut en compte dues referències fonamentals: La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana (2007) i Los médicos y la medicina en la Guerra Civil Española. El primer és una obra redactada per diversos autors, sota la direcció científica d’Albert Girona Albuixech i José Miguel Santacreu, que aplega 10 volums i en la qual s’aborden gran quantitat de temes, com ara la crisi de la Segona República, el fracàs del colp militar, la capitalitat de València, la vida quotidiana i la repressió en la rereguarda, els bombardejos, els fronts de guerra on lluitaren els valencians, etc. La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana situa perfectament el context de la contesa espanyola en diversos pobles i ciutats del País Valencià, i deixa portes obertes a investigacions posteriors. Nosaltres, d’alguna manera, hem aprofundit en un dels temes que s’hi insinuen: els aspectes sanitaris a la ciutat de València.
Quant a Los médicos y la medicina en la Guerra Civil Española (1986) es tracta d’una monografia formada per 19 capítols, cadascun dels quals està redactat pels protagonistes d’aquells anys –majoritàriament metges– que narren la seua experiència. En el llibre s’arrepleguen un seguit d’actuacions de la sanitat militar d’ambdós bàndols en diferents territoris al llarg de la Guerra Civil, com ara l’actuació de la Creu Roja espanyola, la sanitat de l’exèrcit republicà del centre, la sanitat de l’armada en la zona nacional, la sanitat de l’aire en la zona nacional, la sanitat de l’arma d’aviació en la zona republicana, la sanitat en la marina republicana, la cirurgia a Astúries, l’hospital de sang de Lleó, l’hospital de sang de Griñón (Madrid), l’actuació de les dones com a infermeres, etc. Es tracta, sens dubte, d’un bon manual de medicina i cirurgia de guerra, on es descriuen les infraestructures de la sanitat militar d’ambdós bàndols i el tractament de les ferides de guerra.
D’altra banda, el llibre Salud, enfermedad y muerte. La sociedad valenciana entre 1833 y 1939 (Barona, 2002), ens ha permès definir la situació de l’assistència mèdica a València abans de la Guerra Civil, pas previ per a estudiar-ne la readaptació durant la contesa.
A més a més, La salud y el Estado. El movimiento sanitario internacional y la administración española (1851-1945) ens ha ajudat a entendre els avanços en matèria sanitària i social que va comportar el període republicà, unes millores que en molts casos es van interrompre –o ni tan sols es van materialitzar–arran del colp militar del juliol del 1936.
L’altre text que volem destacar és Ciencia y sanidad en la Valencia capital de la República, que inclou una antologia de textos que ens han permès conèixer de primera mà aspectes sobre la salut en la població espanyola l’any 1937, les reformes sanitàries durant la Guerra Civil i el funcionament de la sanitat de guerra. Així, hem conegut la situació sanitària i epidemiològica de l’Espanya republicana durant els primers mesos del conflicte a través del «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», publicat per la Societat de Nacions el 1937.
Així mateix, hem tingut l’oportunitat de comprovar dues maneres diferents d’enfocar les reformes sanitàries durant la Guerra Civil; en primer lloc, la de l’anarquista Federica Montseny –ministra de Sanitat i Assistència Social– a través de la transcripció de la conferència que va pronunciar al Teatre Apolo de València el 6 de juny del 1937 («Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social»), i les propostes de socialistes i comunistes entre els quals cal destacar José Estellés Salarich, que l’any 1937 va oposar-se obertament a Montseny en «Crítica y orientaciones sanitarias».
En darrer lloc, hem conegut les diverses etapes per les quals va passar la sanitat militar republicana al llarg de la Guerra Civil a través de publicacions militars com ara Contemplaciones sobre nuestra Sanidad i «7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», ambdós de l’any 1938.
Finalment, vam aplegar a la conclusió que mai no s’havia tractat amb intensitat la reorganització sanitària que es va escometre a la ciutat de València durant la Guerra Civil espanyola. Des del colp militar del juliol del 1936 fins a la fi de la contesa València va ser, juntament amb Barcelona, la ciutat republicana de rereguarda més important. A més, per qüestions geoestratègiques, València va assumir la responsabilitat de coordinar l’assistència sanitària i l’evacuació dels ferits i malalts de diferents fronts de guerra, molt especialment el de Terol. Finalment, cal destacar el curs desfavorable de la guerra per al bàndol republicà.
Aquests tres factors convertiren la ciutat en una destinació preferent per a la població refugiada i per a ferits i malalts de guerra, que necessitaven, entre d’altres, assistència sanitària. Davant d’aquesta realitat, València va haver de dur endavant un gran esforç a fi de readaptar i augmentar l’oferta assistencial; no obstant això, des de les acaballes del 1936 es va iniciar un penós procés que col·lapsava la xarxa sanitària de la ciutat, que s’anava accentuant a mesura que la guerra s’allargava.
L’objectiu general d’aquest treball, doncs, és descriure i analitzar aquest complex procés de reorganització, per a la qual cosa estudiarem els següents aspectes: les infraestructures sanitàries de la ciutat abans de la contesa i la successiva conformació de l’organització i el funcionament de les institucions assistencials des de la insurrecció militar del juliol del 36 fins a la fi de la guerra.
I. LES REFORMES SANITÀRIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1939)
Després de la breu experiència de la Primera República (1873-1874), la monarquia borbònica va ser restaurada en la figura d’Alfons XII. El sistema polític de la Restauració es va basar en l’alternança en el poder de dos partits burgesos (el conservador de Cánovas del Castillo i el liberal de Sagasta) i en la Constitució del 1876. Aquest sistema bipartidista era corrupte, ja que es fonamentava en l’oligarquia i el caciquisme; la massa del poble, analfabeta, despolititzada i conformista es mantenia al marge. La crisi del 98, arran de la pèrdua de les últimes colònies, havia trencat l’estabilitat (corrupta, però estabilitat) del sistema polític de la Restauració, i els polítics antidinàstics van assenyalar la necessitat d’una reforma. A tot això cal afegir l’entrada en l’escena política dels sindicats obrers, que havien romàs pràcticament al marge fins aleshores.
L’any 1902 Alfons XIII va heretar la crisi del sistema polític bipartidista. El seu regnat es va caracteritzar pels intents de regenerar el sistema polític des de dalt per a evitar la revolució des de baix. Però els dos grans partits es van dividir en diverses tendències i va resultar difícil crear governs estables.
Davant del fracàs regeneracionista des de dalt, els partits i moviments no dinàstics (els sindicalistes de la Unió General de Treballadors i la Confederació Nacional del Treball, els republicans i els socialistes) van protagonitzar nombroses manifestacions i vagues. Aquest enteniment entre republicans i socialistes serà cabdal per a la proclamació de la Segona República espanyola, com veurem més avant. La fallida del regeneracionisme democràtic d’Alfons XIII va propiciar el colp militar del general Primo de Rivera l’any 1923. La incapacitat dels partits polítics per a resoldre la crisi politicosocial va fer que la monarquia donés el vistiplau a aquest intent de regeneracionisme autoritari.
L’any 1925 Primo de Rivera havia resolt els problemes més urgents d’Espanya (ordre públic, autoritat i respecte a la propietat privada) i, per tant, hauria estat un bon moment per a restablir l’ordre constitucional. No obstant això, el dictador va pretendre promulgar una nova Constitució que restablís la monarquia autoritària. Però aquesta proposta no va trobar el suport del rei, que havia manifestat que no sancionaria cap Constitució si no hi havia algun tipus de consulta popular, i tampoc els partits polítics –ni dinàstics ni republicans– van donar suport a aquesta iniciativa. En aquest estat de coses, va créixer l’oposició dels partits republicans i del Partit Socialista Obrer Espanyol, que van crear una aliança republicanosocialista molt estable, mentre que els partits dinàstics apareixien dividits.
L’única finalitat de l’últim Govern de la monarquia va ser la convocatòria immediata d’eleccions. Es va pensar a convocar primer eleccions municipals i després eleccions generals amb caràcter constituent; no obstant això, només es van aplegar a convocar les primeres, el 12 d’abril de 1931, atès que el resultat de les municipals va donar un triomf tan aclaparador a la conjunció republicanosocialista que els ciutadans van proclamar als carrers la implantació de la Segona República. Dos dies després, Alfons XIII abandonava Espanya. Amb l’exili, acceptava el fracàs de la monarquia i reconeixia la Segona República.
El 14 d’abril de 1931 es va formar un govern provisional republicà presidit per Niceto Alcalá Zamora, la missió principal del qual va ser convocar eleccions a Corts constituents perquè elaboraren una nova Constitució. Aquest govern provisional va escometre, els dos mesos que va durar, importants reformes de caràcter immediat. En educació, la reforma anava dirigida a l’extensió de l’ensenyament primari i a la supressió de l’ensenyament obligatori de religió. Així mateix, Azaña –aleshores ministre de la Guerra–va modernitzar l’exèrcit i, conscient del paper colpista que havia tingut en la història recent d’Espanya, el va sotmetre al poder civil.
Ara bé, les reformes que més ens interessen ací són les sanitàries. En aquest sentit, cal assenyalar que al començament del segle XX, la sanitat espanyola havia experimentat una modernització basada en l’intervencionisme de l’Estat. Així, la Llei d’instrucció general de sanitat de l’any 1904 va organitzar l’administració sanitària al voltant de la Direcció General de Sanitat i la Inspecció General de Sanitat. La primera, integrada en el Ministeri de la Governació, tenia caràcter executiu i s’encarregava de coordinar les polítiques sanitàries. La Inspecció General de Sanitat, de caràcter tècnic, tenia com a objectius avaluar la situació sanitària i gestionar la salut pública a través dels inspectors generals, provincials i locals (Barona i Bernabeu, 2008: 232).
La susdita llei establia un model de gestió sanitària de tipus provincial, que a partir dels anys vint es va materialitzar en els instituts provincials d’higiene, dirigits pels inspectors provincials i la missió dels quals era la lluita contra les malalties infeccioses, la millora de la higiene pública, les campanyes de vacunació i l’estadística sanitària. Tot i que algunes d’aquestes tasques es duien a terme en col·laboració amb els dispensaris (contra la tuberculosi, el tracoma, les malalties venèries, entre d’altres), es pot afirmar que la sanitat republicana es va articular al voltant dels instituts provincials d’higiene.
1.EL BIENNI REPUBLICANOSOCIALISTA (1931-1933): LA POLÍTICA REFORMISTA DE MARCELINO PASCUA
Les eleccions que va convocar el govern provisional per a crear les noves Corts de la República es van celebrar el 28 de juny de 1931, amb una àmplia participació popular masculina (el 70% del cens). Va obtenir el triomf la coalició republicanosocialista de Manuel Azaña, l’objectiu fonamental de la qual era redactar una nova Constitució que substituís la monàrquica de 1876. Després de l’aprovació de la Constitució pel Parlament, va ser designats Niceto Alcalá Zamora com a president de la Segona República espanyola, i Manuel Azaña Díaz com a president del Govern, que es va caracteritzar per fer una política reformista. Com no podia ser d’altra forma, les reformes també afectaren el sistema sanitari espanyol que, així, va continuar el procés de modernització iniciat durant el primer terç del segle XX.
Aquests canvis, malgrat que s’havien iniciat durant l’etapa del govern provisional, es van consolidar durant el bienni reformista (1931-1933), especialment després de l’arribada de Marcelino Pascua a la Direcció General de Sanitat (Barona i Bernabeu, 2008: 234). Socialista i partidari de la collectivització de l’assistència sanitària, Pascua considerava que la gran majoria de la població espanyola rebia una assistència mèdica molt deficient. Des d’un primer moment, va modernitzar l’estructura de la Direcció General, per a la qual cosa va dotar les inspeccions generals de més autonomia i va crear una Secretaria General Tècnica, al capdavant de la qual va situar el metge valencià José Estellés Salarich (Bernabeu, 2007: 61). Defensava que la prevenció era la base de l’assistència sanitària i es mostrava partidari de la implantació d’una assegurança obligatòria de malaltia. Malgrat això, durant el bienni reformista no es va dur a terme aquesta iniciativa, tot i que el 1932 es va crear una comissió per ordre ministerial encarregada d’estudiar-ne la implantació (Bernabeu, 2007: 64).
La resposta de la classe mèdica a aquestes propostes de reforma sanitària va ser variada. Va haver-hi un corrent predominant que s’hi va oposar perquè veien en aquestes mesures un excessiu intervencionisme de l’Estat, que feia perillar la concepció tradicional de la medicina com a professió liberal. Els metges més conservadors, agrupats al voltant dels col·legis de metges, veien en la implantació de l’assegurança obligatòria de malaltia una amenaça al cobrament dels seus honoraris. En l’altre extrem se situaven els metges de tendència anarquista, que eren partidaris d’aplicar el model sindical a la gestió de la sanitat, descentralitzat i desestatalitzat.
El metges d’idees socialistes es van agrupar al voltant del Sindicat Mèdic, adscrit a UGT i fundat pel mateix Pascua i per José Estellés Salarich, entre altres. Segons els estatuts, el sindicat estava format per professionals de la medicina que lluitaven per assolir millores professionals i econòmiques per als metges; així mateix, acceptaven la lluita de classes i buscaven el perfeccionament de la sanitat, particularment entre el proletariat. Aquesta federació de sindicats també va treballar en iniciatives legislatives, com ara l’assegurança social de malaltia i maternitat, que s’estava preparant un mes abans del colp militar.
És a dir, des de la Federació de Sindicats Mèdics es reivindicava el dret a la salut i a una assistència sanitària de qualitat i universal, per a la qual cosa proposaven la creació d’un ministeri que aglutinés totes les competències en matèria sanitària. Una vegada centralitzats els serveis sanitaris, plantejaven la posada en marxa de tres direccions generals: una de salut pública, una assistencial i una tercera de previsió. La Direcció General d’Assistència Sanitària s’encarregaria de la creació d’un cos de metges d’atenció primària i la reorganització de la xarxa hospitalària en dos tipus d’hospitals: els comarcals i els provincials (Bernabé, 2007: 68-70). Una altra reivindicació de la Federació era la separació del personal confessional dels establiments sanitaris per no reunir la preparació adequada, proposta que finalment va ser recollida pel programa electoral del Front Popular.
A més a més, per a millorar l’assistència mèdica de la població espanyola, Pascua va posar en marxa una sèrie d’iniciatives encaminades a pal·liar els problemes més greus que tenia el sistema sanitari espanyol: la mortalitat infantil i la salut en l’àmbit rural (Barona i Bernabeu, 2008: 236 i 237). Pel que fa a la primera, va impulsar la secció d’Higiene Infantil que, encara que en un principi depenia de la Direcció General de Sanitat, posteriorment se’n van adscriure les competències als instituts provincials d’higiene, que disposaven de consultes d’higiene prenatal, de lactants i d’higiene escolar.
Juntament amb les reformes relatives a la higiene infantil, la creació de centres rurals d’higiene va suposar l’altra gran aposta de la sanitat republicana del primer bienni. Es pretenia atendre, en col·laboració amb els ajuntaments, les principals necessitats sanitàries de la població rural: la higiene maternoinfantil, el control de les malalties infeccioses, la millora dels hàbits higiènics i el sanejament rural (gestió de l’aigua, del fem, etc.). Totes aquestes actuacions sanitàries s’havien d’enfocar des del punt de vista de la prevenció (Bernabeu, 2007: 73; Barona i Bernabeu, 2008: 237).
A banda d’intentar solucionar aquests dos problemes, la Direcció General de Sanitat dirigida per Pascua va abordar actuacions que fins aquell moment eren molt deficitàries. En primer lloc, es va crear una Comissió Permanent d’Investigacions Sanitàries, que depenia directament de la Direcció General de Sanitat i tenia la missió de suggerir els grans temes de recerca. D’altra banda, Pascua també va abordar la modernització de l’assistència psiquiàtrica i es van posar en marxa dins de l’organigrama de la Direcció General de Sanitat un Patronat d’Assistència Social Psiquiàtrica i la Secció de Psiquiatria i Higiene Mental (Bernabeu, 2007: 71-72).
Posteriorment, es van concretar altres mesures; per exemple, es va aplicar una política contundent de restriccions d’estupefaents i es van intensificar i reforçar les lluites antitracomatosa i antituberculosa amb la construcció de nous dispensaris, preventoris infantils i sanatoris. Pel que fa a la lluita antivenèria, que fins aleshores depenia de les mateixes prostitutes, s’hi va aconseguir la dependència pressupostària de l’Estat. Finalment, es va accentuar la lluita contra la lepra amb mesures com la confiscació per motius sanitaris de la leproseria de Fontilles (la Marina Alta).
Amb totes aquestes iniciatives, la Direcció General de Sanitat feia seues les recomanacions del Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions (Bernabeu, 2007: 74). En línies generals, es pot afirmar que el model assistencial del primer bienni republicà es va articular al voltant de tres nivells: els centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene (Barona i Bernabeu, 2008: 238), triple articulació que responia a la necessitat de desenvolupar polítiques sanitàries capaces de coordinar l’assistència mèdica i l’atenció social. Els instituts provincials d’higiene es van convertir en centres terciaris. Dotats amb un laboratori d’anàlisis clíniques i un equip de radiologia, coordinaven els altres dos nivells assistencials, i mantenien la responsabilitat de les polítiques de prevenció i assistencial. Les funcions del centres secundaris d’higiene incloïen la prevenció, l’assistència maternoinfantil, la higiene escolar, les campanyes de vacunacions i els serveis d’odontologia, oftalmologia i otorinolaringologia.
La primera baula del model sanitari de la Segona República eren els centres d’higiene primària, on es dispensava l’assistència sanitària bàsica. Per a Pascua i col·laboradors la creació d’aquests centres era el primer pas per a la implantació d’una assegurança obligatòria per malaltia. Com s’ha assenyalat abans, aquest era el motiu principal d’oposició del cos de metges i farmacèutics a les mesures reformistes de la Direcció General de Sanitat defensades per Pascua i Estellés Salarich.
