Fronteres

És significatiu, en aquest aspecte, que entre les poblacions més antigues de la Terra hi haja ben sovint el costum de definir-se ells mateixos com el tot, com la humanitat sencera. Els inuits, a qui els indis americans van identificar com a «èsquims», per a denominar-se a ells mateixos fan servir tot de paraules que vénen a dir que ells són «el poble de debò». Els ianomami de l’Amazònia es reconeixen a ells mateixos com «la humanitat» —aquest és el significat de la paraula ianomami, que implica, és clar, que els altres, els naba, no ho són, d’humans, o no ho són tant. L’etnocentrisme exagerat, racista i tot, sembla ser una característica comuna a les antigues societats caçadores i recol·lectores, característica que, per sort, amb el pas del temps, s’ha anat suavitzant, però ha deixat restes més o menys fòssils encara en la divisió entre nacions, entre col·lectius humans que es reconeixen com un mateix grup diferent de la resta, dels altres. És cert que assumint articulacions complexes que poden variar internament, però sempre amb una clara consciència d’on arriba —i on s’acaba— la unitat. Ho prova aquell vell proverbi àrab, tremendament precís: «Jo contra el meu germà; el meu germà i jo contra el meu cosí: el meu germà, jo i el meu cosí contra la tribu; el meu germà, jo, el meu cosí i la tribu contra el món...»

Simplement, si parles igual, pregues al mateix déu, fas les coses de la mateixa manera, tens el mateix ordenament legal, menges el mateix plat, vas vestit igual, cantes de la mateixa manera les mateixes cançons i no notes cap diferència de temperatura amb el veí, aleshores molt possiblement ets de la mateixa nació. I si no és així, aleshores és quan les fronteres, oficials o no, consolidades o com a projecte, passen a tenir sentit i esdevenen, gràcies a la forma que dibuixen en el nostre cap, factors referencials clau per a cohesionar la comunitat. Joan Fuster deia que el mapa de Ballester Canals, amb el famós «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó», era la maniobra més eficaç feta mai pel catalanisme. Precisament.

I aquesta és la raó final del meu intent de mirar més enllà de les fronteres administratives. Les relacions entre els grups humans que formen el planeta són molt més complexes que no els estats i no es poden llegir bé sense entendre les fronteres múltiples i ben variades, superposades entre si, compatibles en alguns casos i irreductibles en alguns altres, que teixeixen qualsevol espai geogràfic contemporani. Si només mirem les fronteres dels estats ens perdrem bona part de l’explicació sobre per què passen moltes de les coses que passen. Si no entenem la forma complexa en què qualsevol grup humà es relaciona amb la mateixa terra, però sobretot amb els grups humans del costat, restarem atrapats en el laberint de violència en què s’ha convertit la societat internacional i sense saber com eixir-ne. Perquè, tant si ens agrada com si no, tots els col·lectius humans es reconeixen com alguna cosa i en aquest reconeixement hi té un paper clau, determinant, la visió que expressen sobre els altres, sobre els grups que tenen a la vora.

L’historiador neerlandès Joep Leersen, a El pensament nacional a Europa. Una història cultural, proposa una hipòtesi tan interessant com intel·lectualment inquietant. Leersen està d’acord que França va ser la primera nació, arran de la Revolució, però defensa que la constitució d’aquella nació va generar allò que a mi m’agrada anomenar un dòmino que obligà les altres nacions europees a constituir-se en moviment nacional primer i en estat-nació tan aviat com poguessen. Un dòmino que obliga a fixar fronteres amb una consistència mai no vista abans; i alhora a superar la dicotomia tradicional entre una Europa occidental que pensava en termes més de ciutadania i una d’oriental que pensava més en termes d’etnicitat. El famós dilema sobre si ets d’on naixes o si ets allò que naixes.

He dit «superar-la», però no sé si és la paraula més adequada. Perquè el preu, caríssim, han estat matances i més matances i desplaçaments forçats i sovint brutals de poblacions senceres. O la mort de cultures i llengües. I la cosa encara no s’ha acabat. La caiguda dels imperis austro-hongarès i turc i la retirada del rus als seus límits mínims havia de dur més d’un segle de dolor a una Europa oriental que han intentat encabir per força en les costures d’un univers que sempre li havia estat estrany. I mentrestant a l’Europa occidental no sols veiem cultures mil·lenàries que resisteixen processos d’assimilació potenciats per la globalització, sinó que l’emigració, la torna de la colonització, dibuixa noves minories nacionals, religioses, culturals, que l’estat tradicional no sap encara com encabir.

Quan Jenő Szűcs, en plena lluita d’Hongria per la seua afirmació davant el bloc soviètic, escriu el seu llibre enlluernador Les trois Europes, la impossibilitat de reduir l’estructuració dels pobles, dels col·lectius humans, a un simple encaix de fronteres, a un acord sobre el traçat de les ratlles, es fa tan evident com evident és el seu intent de ressuscitar una Europa central que uns i altres, per raons diverses, volien amagar, però que acabà ressorgint després de l’esfondrament del mur de Berlín.

Però, lamentablement, el preu, el cost de retocar algunes de les fronteres que s’havien imposat a la força —les iugoslaves, per exemple— va tornar a ser la guerra. Lamentablement, però també de manera molt inevitable, si tenim en compte que encara avui la societat internacional no ha sabut articular cap mecanisme eficaç, indiscutible, perquè les voluntats democràtiques dels pobles es plasmen també sobre el traçat dels mapes i puguen modificar-lo. Cosa que acaba originant, de manera inevitable, violència.

És ben paradoxal que en el món d'avui, o en bona part del món d'avui, pugues decidir a quin déu pregues i ningú no et dirà res, pugues decidir de quin gènere ets i ningú no et dirà res, però en canvi tingues prohibit de dir, fent ús de la teua llibertat individual, a quina nació pertanys, o de quina nació et sents, sense que això cause un conflicte. És una paradoxa que hauria de fer reflexionar tothom. Especialment si la cosa ha arribat a un extrem tan cínic i escandalós que Espanya, per a posar-ne un exemple, pot aprovar entre aplaudiments una llei que saluda i fa legal l’«autodeterminació de gènere» mentre persegueix a colps, amb violència i una repressió inaudita i antidemocràtica l’exercici d’autodeterminació del poble català. Al mateix temps, en el mateix espai geogràfic i amb els mateixos polítics al capdavant!

***

Inevitablement, he parlat molt d’Europa, fins ara, però si aquesta impossibilitat d’encaixar fronteres i nacions amb les realitats viscudes en bona part del meu continent és difícil, què n’hauríem de dir, d’intentar-ho als espais colonials, a l’Amèrica Llatina, a l’Àfrica o a Àsia? En aquests continents les fronteres generalment no tenen res a veure amb la percepció dels indígenes sobre quin és el seu àmbit de relació, de qui són els nostres i qui no. No tan sols perquè les fronteres no s’hi han basat mai, mai, en la realitat percebuda per la gent que els habita, sinó també perquè l’existència de les fronteres estatals ha menat inevitablement a un projecte nacional que es voldrà encabir a la força en aquell mapa dibuixat.

És terrible, però és real: les divisions fora d'Europa sovint naixen una vegada s’han dibuixat les ratlles i únicament perquè les ratlles s’han dibuixat com s’han dibuixat. I es projecten al passat amb tanta força que pretenen que allò que té data d’origen recent passe a ser «cosa de sempre».

No sé encara si creure’m aquella història que diu que la ziga-zaga que fan les fronteres entre Jordània i l’Aràbia Saudita respon al fet que a Churchill se li va trencar la ploma mentre la dibuixava sobre el mapa. Però sé, per exemple, que quan es fa la partició del domini colonial britànic de l’Índia es parteixen també les mirades al passat. Nehru escriu el 1949, coincidint amb la independència i la partició, The Discovery of India i en aquell llibre clau els dravidians i els mongols de sobte esdevenen «indis» per tal de convertir-los en actors d’una cosa, la nova Índia, que es vol eterna, tot i que és nascuda de fa poques hores. I mentrestant al Paquistan (país improvisat per al qual Choudhry Rahmat Ali va inventar-se el nom a partir de les inicials dels topònims en anglès Punjab, Afghania, Kashmir, Sindh i Baluchistan) els llibres de text ràpidament envien l’origen de la pàtria —separada per un metre de frontera d’aquella Índia que fins unes hores abans era la mateixa terra— al naixement de l’islam en la llunyana península aràbiga. D’ací al cara a cara nuclear d’avui i a les picabaralles en la frontera de l’Himàlaia, que ens fan tremolar a tots de por.

O, a la vora mateix, el drama de l’Afganistan, també vinculat al domini britànic de l’Índia. L’islam deobandi que practiquen els talibans va nàixer al segle XIX a l’actual estat indi d’Uttar Pradesh, quan la separació de l’Índia i el Paquistan no era previsible. I quan es van separar els dos estats, els paixtus el van assumir al Paquistan i a l’Afganistan perquè ells viuen a banda i banda de la separació oficial. Per això pretendre, com hi ha gent que vol fer, d’entendre el retorn del talibans restringint l’anàlisi a les fronteres actuals de l’Afganistan, a tot allò que passa dins la frontera oficial afganesa, és inútil. Si més no, és imprescindible mirar els mapes de l’Afganistan i el Paquistan junts i comprovar que els paixtus ignoren completament la línia Durand que l’Imperi Britànic va creure que seria definitiva. Peshawar i Jalalabad van caure en estats distints, però si algú vol explicar què ha passat aquests anys, les respostes a algunes preguntes essencials no es poden cercar només a la ciutat que ara és «afganesa». De la mateixa manera, comprovar que el nord de l’actual estat afganès és tatgic i usbec, persa i turc al capdavall explica prou bé per què els talibans tenen les dificultats que tenen precisament en aquelles àrees.

I d’aquest repàs naix inevitablement una pregunta provocadora: veient que l’Imperi Britànic —tres vegades—, la Unió Soviètica i els Estats Units i l’OTAN han fracassat a l’Afganistan, quin sentit té mantenir que no es poden retocar les fronteres d’un estat que és en definitiva una creació artificial i que s’ha demostrat inviable? No es reduiria molt l’impacte del conflicte fent que el nord, de Kabul en amunt, s’unís, si vol i els volen, als estats centreasiàtics afins, per exemple? I no seria més sensat i viable ja avui reformular aquestes fronteres artificials que no pas insistir tossudament que les fronteres no es toquen, ni quan el preu és condemnar la població a tornar a l’edat mitjana? Per ventura aquest «Afganistan unit» en les fronteres modernes és més viable i té més sentit, vist tot això que hem vist, que un redisseny radical? I si no és així, per què aquesta obsessió mecànica i malaltissa de la societat internacional a preservar una frontera que, en definitiva, no és sinó una de les possibles, al preu que siga i fracàs rere fracàs? Quan Àhmad Xah Durrani va crear l’Afganistan les fronteres anaven de Meixad, avui la segona ciutat de l’Iran, a Delhi; i de l’Amudarià a l’oceà Índic. D’aquests quatre punts cardinals només es manté el riu. Tota la resta ha canviat. El mapa que mirem avui i les fronteres que encerclen avui poblacions tan diverses, existeix tan sols d’ençà del 1919. Aleshores per quin motiu hem d’acceptar que ara ja no es poden canviar mai més, si canviar-les podria ser part de la solució d’un conflicte que ningú no sap com resoldre?

***

Clarament, el traçat de les fronteres i l’obsessió per fer de les fronteres polítiques estatals el patró únic d’identificació dels grups humans és un dels problemes principals de la societat internacional. No tan sols perquè naixen o moren estats de manera contínua o perquè es generen situacions de violència contínuament per no deixar que les poblacions decidesquen democràticament què volen ser i què no, sinó també perquè, tot i el desplegament tecnològic i les eines de control, encara hi ha, i hi haurà per anys, espais del planeta sense control, zones grises on l’obsessiva idea eurocèntrica de la frontera és impossible d’aplicar. I això en demostra l’escassa naturalitat.

És el cas, paradigmàtic, de la Zomia asiàtica, aquest espai a les terres altes de Laos, Tailàndia, Birmània, l’Índia, Vietnam i la Xina descrit amb detall per l’antropòleg James C. Scott al llibre The Art of Not Being Governed. An Anarchist History of Upland Southeast Asia.

Scott avisa que aquestes terres de muntanya han viscut i viuen naturalment encadenades entre si, per damunt de les fronteres estatals, respectant-se en la varietat i despreocupades dels centres de poder estatal respectius. Aquest territori, de la mida de tot Europa i amb cent milions d’habitants, ha defugit de manera consistent en el curs dels segles els intents de construcció dels estats que reclamen cada porció de la seua terra. Aquesta gent no ha participat en les guerres ni han estat fet esclaus, no han pagat mai imposts ni han fet el servei militar. Simplement, no s’han deixat enquadrar en cap projecte.

Però, paradoxalment, per a remarcar la seua existència i fer-la comprensible, Scott s’ha d’inventar un topònim, compost de zo (‘els qui viuen a les muntanyes’) i mi (‘poble’). I és d’aquesta manera que «el poble que viu a les muntanyes» es fa recognoscible de sobte als ulls d’un món global que, d’una altra manera, no el veuria, obsessionat per les ratlles i el principi de l’exclusivitat de la sobirania. Tanmateix, amb nom o sense, allò que compta és que Scott explica que allà hi ha uns pobles que practiquen l’art de no ser governats i que han pogut frenar la marea de creació de nous estats a còpia de viure a distància de qualsevol societat estatal organitzada, fent servir «la seua cultura, les pràctiques agrícoles, les seues estructures polítiques igualitàries, les rebel·lions dirigides per profetes i fins i tot la manca de sistemes d’escriptura, per a posar distància entre ells i els estats que els voldrien engolir».

Molts pobles indígenes viuen encara avui aquesta realitat, tot renunciant voluntàriament a la necessitat d’un estat. Alguns la viuen emparats per la natura, com els samis. I amb molta eficàcia. Valga d’exemple que quan la policia noruega va mirar de trobar un activista sami que havia volat amb dinamita una presa que tallava el pas als rens, els altres samis no van tenir cap problema a dir on era. L’havien enviat amb els seus germans inuits del Canadà, amb la qual cosa trobar-lo, per a algú que no fos un habitant tradicional de les zones polars, era simplement una quimera.

Hi ha més poblacions del món que es troben amb un cas semblant i renuncien voluntàriament a l’existència de l’estat per les circumstàncies. És el cas, per exemple, del Sahelistan, el territori nord-africà que el meu estimat i admirat Kamel Daoud descriu d’una manera tan brillant, quan el dibuixa com un a-país: «El Sahelistan és un país vague, fluid, de fronteres canviants segons les furgonetes que el travessen, amb una sola cadena de televisió que es diu YouTube, amb una moneda coneguda (el rescat pels turistes capturats) i amb una activitat industrial consagrada (segrestar, decapitar, negociar o revendre, quan no pregues o procrees)...»

En contrast amb aquests casos, i reflectint com un mirall que alguna cosa important falla en l’intent d’aplicar metòdicament, sempre i a tot arreu, el concepte westfalià de frontera, ens trobem l’acord de Schengen, l’acord que ha eliminat les fronteres interiors de vint-i-sis estats europeus d’ençà del 1995 i que és l’intent més brillant fins ara de trencar el cercle viciós que he anat descrivint en les pàgines interiors. Si tradicionalment la frontera ha fabricat l’estat i l’estat ha estat l’eina privilegiada de les relacions internacionals, ara, a final del segle XX i sobretot a començament del XXI, l’estat ja no és l’única eina possible ni és tan clar que siga la millor. I, tot i continuar existint, es desvincula de la frontera pels interessos econòmics, vist que ja pesen més que cap pretensió política nacional. No deixa de ser ben significatiu que l’Europa que va inventar les fronteres que coneixem avui, molt específicament França i Alemanya, siguen els primers de deixar-les enrere.

En aquesta repassada de situacions sorprenents encara s’hi poden afegir models de frontera contradictoris en si mateixos. La frontera que no es pot travessar, per exemple, el cul-de-sac, la frontera sense «altra banda» de què parla Anne-Laure Amilhat Szary, una extraordinària geògrafa que ha desenvolupat el concepte de fronteritat. Un concepte ben original, que per una banda mostra la interrelació entre frontera, estat i territori i per una altra demostra que les fronteres actuals es van individualitzant de tal manera que ara funcionen sobretot com indrets on classificar administrativament el flux de béns i persones. Això que vivim molts de nosaltres amb vergonya, a la mar Mediterrània, al Rio Grande o a tots els altres murs que es van imposant per separar blocs de països pobres i rics.

I hi hauria encara, per exemple, la «frontera mòbil», un concepte xocant i revolucionari incorporat el 1994 en el dret internacional gràcies a l’acord entre Àustria i Itàlia que estipula que el límit internacional entre aquests dos estats és susceptible de desplaçar-se segons el canvi climàtic. A la vora mateix, Suïssa i Itàlia des del 2008 modifiquen contínuament els seus traçats de frontera gràcies a un acord entre l’Institut Geogràfic Militar italià i l’Oficina Federal de Topografia Helvètica. I fruit d’aquest acord, per exemple, la frontera entre aquests dos estats a la zona anomenada Plateau Rosa, al peu del Cerví, s’ha mogut perquè el desglaç d’aquesta glacera ha causat un desplaçament de la línia de carena d’uns deu metres del traçat inicial cap al suport rocós de més a la vora.

***

Per entendre-ho tot plegat, doncs, per entendre aquesta gran complexitat, primer de tot cal reconèixer que les fronteres, siguen quines siguen, només són temps inscrits en un espai. I abandonar qualsevol pretensió de perennitat, de permanència. I trobar una manera raonable de poder-les canviar. O d’articular aquelles fronteres rere la frontera que els estats no volen veure mai ni tenir mai en compte. Sabem quines fronteres han existit en el passat. Vivim les fronteres actuals. Però no sabem, ni podem saber, quines seran les de demà. Potser fins i tot, jo no ho descarte pas, arribarem —a còpia de crear grans espais on les fronteres ja no siguen necessàries— a aquell estadi on no hi haurà fronteres administratives. I no parle de cap utopia perquè això és un fet que ha passat, de moment parcialment, en vida meua. Jo ara puc viatjar des del meu poble, Bétera, a Saaremaa, l’illa estoniana on va nàixer el meu amic Andres Kuusk, sense haver d’identificar-me davant ningú ensenyant cap classe de document. De punta a punta d’Europa. I aquesta perspectiva, quan vaig fer aquest recorregut les primeres vegades, a final dels anys vuitanta del segle passat, era simplement inimaginable. Impossible.

Segurament els grans moviments regionals, l’ASEAN, el Mercosur o la Unió Africana, per exemple, acabaran seguint tots l’exemple de Schengen i la Unió Europea. Seria la solució més sensata en el món actual. I encara que el primer món insistesca, en vergonya nostra, a convertir-se en una fortalesa i barrar el pas a la gent que ve de fora, som conscients que algun dia tot això serà inútil. Admet que aquesta perspectiva ara mateix no és sinó un somni, embrutat per les escenes horribles que hem de veure a la Mediterrània. Però la història sembla caminar més en aquesta direcció d’abolir les fronteres que no pas en la contrària. I val a dir que per a mi, que ja he refinat el meu credo polític fins al nivell de defensar solament que crec que tots els éssers humans tenen el dret de tenir una vida digna i sense por, visquen on visquen, la perspectiva no pot ser més engrescadora.

Engrescadora perquè estic convençut que si les fronteres del guardabarrera i el passaport es van evaporant, els humans podrem tornar a explorar sense tanta prevenció ni por, amb plaer i curiositat, aquestes altres fronteres que avui resten tapades, amagades sota les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, Unes fronteres naturalment poroses on sovint he tingut la sort de trobar allò que és més bo, més interessant, més atractiu de l’espècie humana.

Aquest llibre, en definitiva, tracta d’això que l’escriptora camerunesa Léonora Miano va resumir magníficament amb aquestes paraules: «La frontera, tal com jo la definesc i com jo l’habite, és l’indret on els mons es toquen. Incansablement. És el lloc de l’oscil·lació constant: d’un espai a un altre, d’una sensibilitat a una altra, d’una visió del món a una altra.» Com ella, jo tota la meua vida he volgut mirar aquest fenomen d’una manera conscientment diferent de l’habitual i per això m’ha semblat que per a explicar la complexitat del fenomen de la frontera, la riquesa i la varietat que representa aquest punt d’intercanvi entre grups humans, podia ser útil una visió literària, que ha pres forma, finalment, en un conjunt de trenta-set retrats. Accepte, com a preu inevitable, que el present volum pot ser llegit, per tant i també, com un llibre de relats, perquè al cap i a la fi és mitjançant aquests relats que vull fer reconeixedores unes dotzenes ben diverses d’espais de frontera que he visitat durant la meua vida —tant professionalment, com a periodista, com personalment, en la meua vida privada.

Ací vull explicar com em condiciona aquesta meua mirada àmplia i oberta, atenta al matís i curiosa per a entendre què és una frontera, com són els espais d'intercanvis entre els humans. I ho vull fer posant descaradament davant de tot la meua mirada personal. Que és la mirada que m’ha dut a escoltar en el so d’una ràdio italiana en un revolt de Cefalònia el senyal d’una continuïtat gairebé biològica dels dos espais. O la que m’ha fet tremolar en veure’m a mi mateix, blanc, com una frontera altíssima capaç d’espantar una xiqueta en una township de Ciutat del Cap. La que m’ha menat a interrogar-me sobre el significat de les llums nocturnes d’Hong Kong o d’El Paso. O sobre el paper dels llibres i les biblioteques a la Sarajevo assetjada o a la Ciutat de Mèxic. A voltes simplement m’ha encuriosit un nom imprevist en una plaça de Niça o aquella mica de gel a la cara que em van fer posar els samis quan vaig travessar amb el seu ajut el cercle polar àrtic. A voltes he vist fronteres que en realitat són fronteres de tota la humanitat —com la frontera entre la vida i la mort penjada eternament sis-cents metres per damunt d’Hiroshima. I algunes altres vegades els sons cacofònics de la frontera religiosa, com passa a la Jerusalem de les tres religions del Llibre, ha estat capaç de despertar en mi sensacions úniques. I també, com era previsible, en algun moment he hagut de mirar cara a cara, i no sempre en una condició personal fàcil, les fronteres més dures, les més deshumanitzades, les més cruels. El pas entre els dos Berlins de la guerra freda. Un cap de setmana passat enmig d’una batalla massa dura, dins una trinxera del front de l’Eslavònia oriental. O aquella sensació única, tan agredolça, viscuda al vell port soviètic de Tallinn el diumenge a la nit, mentre salpava el darrer vaixell cap a Hèlsinki, fent sonar la potent sirena...

Mai, en cap d’aquests indrets, no he oblidat, ni vull oblidar, que per damunt de totes les ratlles, per damunt de totes les línies que es vulguen dibuixar sobre tots els mapes, i superant-les sempre tossudament, hi ha les persones, hi ha les comunitats humanes que ens fan ser allò que som i que per a reconèixer-se a elles mateixes necessiten sempre, sí, un espill, un altre, aquell de davant que ens fa diferents.

Necessitem un espill, però no pas, no necessàriament, ni la intransigència, ni la violència, ni la xenofòbia, ni el racisme o la guerra que l’obsessió de la comunitat internacional per a preservar al preu que siga les fronteres de la nació-estat tan sovint ha causat. I és d’aquests espais, d’aquestes comunitats i d’aquestes persones, de les seues relacions apassionants que parle. Reconeixent que els he dibuixats —i per això demane excuses avançades si hi ha cap imprecisió— d’acord amb articles o notes escrits aquells dies, però sobretot a partir de la memòria personal.

Durant molts anys jo havia pensat que algun dia faria un volum gros on abocaria de la manera més ordenada i acadèmica possible tant de coneixement sobre aquest fenomen com he acumulat amb els anys. Però amb seixanta anys ja al coll ha arribat l’hora d’assumir que aquest objectiu és irreconciliable amb la faena d’editorialista del meu diari, de VilaWeb. I és per això que reconec humilment, sense recança, que aquest llibre que teniu a les mans podria ser un Unwritten Book en la línia d’aquells set que ens va regalar George Steiner. Un llibre hereu d’un altre llibre que no he escrit ni segurament podré escriure mai, ja, però que destil·la i estilitza aquell llibre, el llibre no-escrit. I que espere fins i tot que el faça llegidor entre línies, molt especialment en les pàgines d’aquest text a què ara pose punt final.