Poemes de carretera i altres versos

POEMA DE CARRETERA 10

Caminem per la grava,

encaminats cap a un destí incert.

Ahir érem joves i adolescents,

carregats d’il·lusions i de pors.

L’àrea de servei de l’autopista

ens connecta amb el present.

Tu, jo i la Harley, en un dia tèrbol.

Enfilem el retorn cap a l’asfalt,

la Harley ens parla a brams.

Olor de benzina i sentor d’asfalt,

aquesta és la nostra religió.

M’estrenys amb força l’esquena,

el pit, no saps tot el que sento

per tu i per la Harley, amors

meus indefugibles.

Els rètols de la calçada

circulen amb pressa, s’empenyen.

El vent colpeja els rostres,

encara joves. Som feliços,

encara som feliços.

A Perpinyà ens aturem a fer

sengles roms amb cola,

fumem un parell de cigarretes.

Ja ho tenim tot.

La Harley tremola i nosaltres

enfilem cap al sud.

Algun dia pensarem que

vam ser feliços,

damunt la Harley.

MEDITERRÀNIA SUBJECTIVA

D’un blau marí radiant

la mar s’emmiralla

als ulls del poeta,

d’un blau marí sepulcral.

Exhala, aquesta Mediterrània,

sentors mil·lenàries,

tresors enterrats al ulls

dels cecs coetanis.

Ja els grecs i els fenicis

la salparen, i en el fons,

derelictes hi habiten,

tresors insondables

als ulls del planeta.

Ja el poeta navega

entre mars mil·lenàries

i enceta noves etapes,

entre versos i estepes

mai del tot travessades.

I tu omples l’espai

que tot ho buida,

estimada mar vella,

estimada Mediterrània.

POEMA DE CARRETERA 11

La pluja arrauxada bat la calçada.

Els cossos frec a frec damunt

la moto, arraulits pel fred.

Circulem a cent cinquanta

per l’AP-7. Som joves i arravatats,

l’amor ho anorrea tot,

sentor de frens.

Al fons, l’àrea de servei de l’autopista,

els nostre oasi particular.

Un cigaló de rom ens escalfa el pit

i els budells. Em mires, et miro.

Encenem segles cigarretes.

Ens besem en un racó de les

butaques marrons.

Un cop de vent gelat sacseja els

rostres, cavalquem la Harley.

Ha deixat de ploure,

enfilem la calçada.

120-130-140-150.

Tornem a volar sobre un asfalt mullat.

DES DEL PENYA-SEGAT

Guaita des del penya-segat,

albira les profunditats d’una

mar revoltada, cristal·lina.

Giravolta, en cercles concèntrics,

l’àliga despistada, cercant

la vianda, el refugi i la glòria.

Com els núvols en un dia rúfol,

grisos i blaus, carregats

d’esperances opaques.

Vers l’horitzó, s’emmiralla

un cel brillant d’argent

en les fosses oceàniques.

Un vent oportú pentina les

carenes costaneres, fent

ballar als arbres una dansa.

De cop, un foc del cel cau

al migdia estiuenc; el sol

abrusador tot ho enlluerna.

I mira, sempre a l’entorn,

des d’un penya-segat de

formes grotesques,

les profunditats oceàniques.

POEMA DE CARRETERA 12

Som en el motel de carretera,

o el que és el mateix,

en el motor-hotel.

Tu ets el meu motor

i m’allotges en les

teves entranyes.

Ets el meu motor-hotel

particular, amor meu.

Anem a fer una copa a baix,

entre els senyors panxuts

i les al·lotes cridaneres.

Anem, anem a fer una

mica de fum.

El motel ens acull entre

parets d’un blanc grisenc.

Demanem cervesa,

anirà bé per remullar les goles

abans de pujar a la cambra.

Des d’allà veurem el rètol

roig viu, rere la finestra,

arran de paret, del

motel de carretera.

EL TEMPS DEL SALNITRE

El temps del salnitre

colpejant els rostres

ja ha passat.

Rere les petjades,

sojorns i alenades.

A la fi ho hem entès,

tot és caduc

i tot és nou

a cada instant.

POEMA DE CARRETERA 13

Veiem passar les línies discontínues

damunt la moto, ara sí, ara no,

ara sí, ara no. Són com nosaltres.

Ara hi som, ara no hi som,

inconstants, imprevisibles.

Travessem praderes inhòspites,

cels rogencs de capvespre.

Rere uns matolls ens estimem

apressadament. Engolim l’aire

enrarit del capvespre tardorenc.

Una bandada de falciots cridaners

ens saluda des de diversos angles.

Ràfegues de vent polsós maseguen

els rostres vigorosos, juvenils.

Som dues ànimes perdudes

però ens trobem a cada instant,

sota un cel rogenc, els llavis molsuts.

Tu i jo, esclaus de la carretera,

damunt una Harley ben polida.

ETS COM EL RIU

Ets com el riu que flueix,

com una lenta paradoxa,

com el sol que escalfa

i encalenteix les pedres,

lentament, llepant

cada bocí de roca.

Algun dia sabràs per què

a voltes les roques

s’esmicolen i fereixen.

Algun dia sabràs per què

es pot morir en vida.

Ara, però, gaudeixes

de les pedres calentes

envoltant el teu cos.

Ara gaudeixes,

i ho continuaràs fent,

perquè el teu cos

és la font inesgotable

que emana l’esperança.