Czytaj książkę: «Vista parcial»

Pròleg

Sóc de l’opinió que Aristòtil, quan va dir que ser es diu de diverses maneres, va fer un descobriment de primera magnitud, va assolir una fita comparable a qualsevol dels avenços o els invents més grans de la humanitat. Digueu-me exagerat, però així ho veig jo. Va desfer un embolic monumental que havia portat filòsofs anteriors a dir que tot era u (una única cosa) i que no hi havia canvi, o, al contrari, que tot és canvi i no res roman. Aristòtil es va adonar que ser es diu de moltes maneres, i que quan afirmem que una cosa és això o allò, quan diem que una cosa és «una altra cosa», no estem predicant la impossible identitat entre ambdues. Perquè això era el que pertorbava justament els antics: com una cosa pot ser idèntica a una altra de diferent? Si cada cosa és només idèntica a si mateixa i diferent de qualsevol altra cosa, com podem dir de A que és B? Si hi afegim la falta de distinció entre les diferents categories de coses (objectes, qualitats, estats, esdeveniments...), podeu fer-vos una imatge aproximada de les dimensions de l’embrolla. Barregeu objectes amb propietats, amb estats i relacions d’aquests mateixos objectes i feu-ne un sol garbuix. Considereu totes les paraules com a noms, no penseu que hi ha també verbs i adjectius, per exemple. Ara digueu: «El full és blanc». Però com pot una cosa que és diferent del blanc ser el blanc? El full no és el blanc. El full és una cosa, la blancor n’és una altra.

Aclarir que ser es diu de diversos modes i no solament com a identitat va suposar una revelació que mai no lloarem prou. Si ser es diu de moltes maneres, això vol dir que hi ha diferents maneres de ser i també que podem dir de cada cosa que és moltes coses sense contradicció.

Certament, de cadascun de nosaltres es diu també que és moltes coses: pare o mare, fill, ciutadà, agradable o no, veí, col·laborador, treballador per compte d’altri... Alguna d’essencial? Possiblement això depén dels altres. Per als meus alumnes sóc essencialment professor, potser no em conceben d’una altra forma: sóc professor i sempre professor (l’essència nominal –que diria Locke– eclipsa i substitueix del tot l’essència real). Per als meus fills sóc pare i només pare. A mi em passa que quan m’encreue amb un ciclista, vestit amb el seu mallot i els culots, no puc concebre que siga també una altra cosa, conductor d’automòbil, per exemple, o obrer de vila, empresari o treballador de banca, com ben bé pot ser-ho també. Aquesta és la qüestió, que –després de tot l’esforç i la genialitat d’Aristòtil– per als altres som sovint només una cosa, com una foto permanent. De fet, ara com ara, tots som clients, essencialment clients, reals o potencials, però clients. Existim en la mesura que ho som i deixem de ser per al món quan ja no ens poden considerar clients ni tan sols potencialment.

Fa un moment estava preparant unes classes sobre les Categories d’Aristòtil –segurament, ja ho heu notat– quan he hagut d’interrompre la tasca per a pujar al terrat de casa a replegar la roba que hi havia estesa, abans que no vesprejara i començara a caure la rosada. He passat sense solució de continuïtat de la torre d’ivori on la gent pensa que hi som sempre enclaustrats els filòsofs, de les qüestions abstractes del pensament més allunyat de la terra, a la quotidianitat més casolana. Així és la vida i la vida de tots, un trànsit continu entre éssers i rols. Cadascú som molts perquè la vida té molts aspectes. I malament si no. Som moltes coses en la vida, com moltes són les coses que fem i les que ens passen, els territoris que ocupem en diferents moments. Nosaltres, cadascú, ens reconeixem múltiples i polièdrics i els altres s’entesten a constrényer-nos en una sola identitat. Aquesta és la lluita, tots tenen o volen tenir de nosaltres només una imatge, volen incloure’ns únicament en una categoria, i nosaltres considerem qualsevol d’aquestes classificacions una mera vista parcial del que som. I del que hem sigut també. Quan veiem un vell al tren, el pensem vell des de sempre, per molt que ell s’afanye –i sembla que tinguen aquesta tendència els vells del tren– a fer-nos veure que va ser jove i va tenir les seues inquietuds. En definitiva, doncs, solem ser prearistotèlics amb els altres i som aristotèlics només amb nosaltres mateixos.

Però tot són sempre –aquesta és l’ensenyança– visions parcials de les coses: de nosaltres, dels altres i de la vida; fragments d’una totalitat inabastable o d’abastament ben dificultós. I aquest llibre vol ser això: una vista parcial d’algunes coses que m’interessen i pense que poden interessar; un assaig, una temptativa d’entendreles, de copsar-ne, almenys, algun aspecte.

Els textos que el componen han estat escrits al llarg d’un període d’anys no massa llarg però considerable (i intens en canvis), i això es nota, o jo almenys ho note. En alguns textos dic coses que la meua pràctica en escriure’n d’altres contradiu. Rellegint-los ara, observe com he anat canviant en la manera d’enfrontar-me a certes qüestions, fins al punt de tractar temes que abans mai no hauria gosat abordar. Deixeu-me que dedique unes ratlles a explicar això. L’any 1998 vaig publicar El joc de pensar, un llibre que recollia certes converses de ficció amb la meua filla, Marta, que aleshores era una xiqueta, sobre alguns dels principals temes de la filosofia. En el transcurs de les converses va sorgir dues vegades el tema de la democràcia i les dues li vaig dir a Marta que més avant en parlaríem; però, al final, el llibre acaba sense que es toque la qüestió. Quan he anat als instituts a parlar-ne amb els joves que l’han llegit, una pregunta que indefectiblement em fan és per què finalment Marta i jo no parlem de la democràcia. La meua resposta solia ser que no volia tractar, com a «filòsof» i des de la tarima o la trona que és la lletra impresa, un tema que realment importa, un tema sobre el qual no em sent ni més capaç de parlar ni més autoritzat que la majoria de les persones. Els deia que, com a individu particular, com a ciutadà, tinc les meues opinions, que estic disposat a compartir amb qui siga davant d’un café, és a dir, de manera privada, distesa i informal; però que em fa por que les meues apreciacions, sobre temes en els quals els errors (si són creguts i difosos) poden tenir conseqüències en la pràctica, es puguen prendre com especialment autoritzades per ser les d’algú que es presenta com a filòsof i ho diu en lletra de motle. Els deia que per això em dedique a la Teoria del Coneixement –ho dic també en el text titulat «Autoritat i poder», dins d’aquest recull– perquè és quelcom tan teòric i abstracte que a ningú no li importa realment i que, per tant, els errors que puga cometre no tindran mai cap conseqüència digna de consideració. Alguns dels joves em miraven, després d’haver dit tot això, una mica despagats, decebuts.

Doncs això, que ara veig que he perdut bastant d’aquella por o prudència i que –qui m’ho hauria dit?– m’he convertit en un moralista; que ja tracte, per escrit i amb lletra impresa, d’aquelles coses que pensava que mai no ho faria d’aquesta manera. M’he fet gran (o temerari), sembla.

Agraïsc a Miracle Garrido, Sergi Rosell, Ramon Vicent i els «meus lectors de la casa rural» els seus valuosos comentaris.

VISTA PARCIAL

Fer de la necessitat virtut

Tenim tendència a fer de la necessitat virtut; tinc aquest per un fet innegable. M’ha vingut al cap aquest pensament a causa de la iniciativa d’una colla de Benimodo de fer unes samarretes en les quals hom proclama als quatre vents i en verd sobre negre el seu orgull de ser de poble. La iniciativa no em sembla gens malament, jo també em sent orgullós de ser de poble, i si no compre la samarreta serà més aviat pel meu pudor a identificar-me públicament i ostentosa com a membre incondicional de qualsevol grup, que no per falta de convicció. A més, el propòsit que ha motivat la confecció de les samarretes, fer front a l’especulació i la desfeta urbanística, el trobe ben lloable. El problema és que tenim la tendència a sentir-nos orgullosos i a fer proselitisme d’allò que som i de tot el que som, de cadascuna de les circumstàncies en les quals ens trobem, siguen volgudes o només inevitables. Ho torne a dir, la iniciativa de les samarretes ha estat la causa d’aquest pensament, no la justificació (ha estat, per dir-ho així, el detonador d’una associació d’idees humeana, no la raó justificadora).

Els joves dels pobles, quan encara tenen l’oportunitat o la possibilitat de no viure-hi, abominen, en molts casos, de la vida que s’hi duu: de la mentalitat, d’estar absolutament controlats, de la falta de marxa i d’opcions... Aquests mateixos joves, quan ja siguen adults i ben adults, si no han tingut més remei que restar-hi i viure, acabaran fent una apologia abrandada de les virtuts de la vida en el poble que primer han deixat com un drap brut. I no sols això, sinó que maldiran tot el que sabran i més de la ciutat i de la vida en la ciutat. I a l’inrevés passarà amb els habitants de la ciutat, aquells que primer han pogut admirar la vida en els pobles acabaran blasmant-la. Els dels pobles són incultes, taujans. Mai no he entés per què aquell costum de pressuposar cultura en els ciutadans, només pel fet de viure a la ciutat, i incultura en els pobletans. No he sabut mai per què l’habitant de qualsevol barri d’una ciutat (per marginal que siga, el barri) ha de gaudir, per aquest sol fet, de la possessió d’algun coneixement que no tinguen els de poble, i d’un coneixement que serà, per això, més valuós que els que puguen tenir aquells. És que el sol fet de haver-hi nascut comporta una ciència infusa? De vegades em sembla que s’assumeix, d’una banda i l’altra, alguna espècie d’innatisme estrafolari en aquest sentit.

El pensament, en definitiva, un pensament que governa molts àmbits de la nostra vida, i que explicaria posicions com l’etnocentrisme, el sectarisme, el fanatisme i molts altres ismes, ve a ser: com que això és meu, és i ha de ser el millor. Potser és un apòzema d’autoafirmació, un bàlsam contra el desencant. Però, en qualsevol cas, hi ha una part de l’associació que seria bo de resistir. De «m’agrada el que tinc i el que sóc» no se segueix «qualsevol altra cosa és dolenta o pitjor»; sobretot s’hauria de resistir la temptació imperialista: «qualsevol altra cosa ha de ser atacada, assimilada o, si no, absolutament menystinguda». Supose que a tots us vénen al cap moltes exemplificacions d’aquest non sequitur i de les seues conseqüències.

Sí, tenim la tendència a fer de la necessitat virtut. Hi ha casos extrems. L’altre dia em contava algú –del qual no diré el nom, perquè és un personatge conegut– una anècdota ben sucosa sobre uns amics seus que tenien un fill coix (era una altra cosa, però he canviat la característica en favor de l’anonimat). Es tractava d’una família d’aquestes que solen presumir que tot és perfecte a casa seua. Tant parlaven i tan bé del fill i la seua coixesa, que la persona que us dic va arribar, gairebé, a sentir que era una desgràcia que els seus fills no hagueren sigut coixos; que havia tingut mala sort.

Ser coix no és bo; tampoc no diré que siga una desgràcia i, òbviament, no és quelcom del que hom se n’haja d’avergonyir. Però em reconeixereu que no és una cosa de la qual hom haja de fer bandera, ni tampoc res que s’hauria d’imposar als altres. No hem de fer coixos a la resta perquè nosaltres ho siguem. Sentir-se content i satisfet d’allò que hom és pot ser una cosa bona, ja que evita ansietat, insatisfaccions i traumes. Però abans de lloar-ho, d’assumir-ho sense un badall de crítica i sense ningun ànim de canviar, abans –sobretot– de voler fer iguals els altres, parem-nos a pensar si no serà una coixesa nostra i que, per ser nostra, no la fa millor que tenir les dues cames sanes i fortes. Per tal d’estimar el que és nostre, no cal menysprear allò que és alié. I estimar el que és nostre només perquè ho és o perquè ha acabat sent-ho, sense considerar primer si realment és bo o ens convé, tampoc no és el procediment més raonable.

Aire fresc

Les noves generacions de professors universitaris són un goig. És gent que ha rodat pel món i –necessàriament– han adquirit bona cosa d’experiències i perspectiva. Tenen, en conseqüència, una visió ampla, oberta, amb menys prejudicis que nosaltres, la generació anterior. A més, tenen ganes de fer coses, coses noves almenys ací. Introdueixen maneres i continguts que són habituals en altres llocs on han estat, o que altres llocs en què han estat els han fet veure com a necessaris o convenients. Si fa uns anys aprenia dels meus mestres, ara estic aprenent molt d’aquest jovent que ha portat energia i cosmopolitisme.

Feia vint-i-cinc anys que no entrava cap professor nou al meu departament (jo en vaig ser l’últim, i ser el més jove durant vint-i-cinc anys no és bo, us ho garantisc), i en tres anys n’entraren tres; quan moltes més places havien sigut amortitzades, per cert. Entre els que se n’han anat i els que han vingut, el departament ha canviat molt i no sols quantitativament. Aquests joves fan coses que, de vegades, a mi em provoquen el rubor. No pel que ells fan, sinó per no haver-les fetes jo mai. Per exemple, l’altre dia, un d’ells (Pablo Rychter) em va mostrar (mig de casualitat) un document que havia preparat per als seus alumnes de «Pensament en la cultura anglòfona», una assignatura que impartim (el meu departament) en el grau en Estudis Anglesos. El document en qüestió es diu «How to do well at the exams» i és això, una sèrie de recomanacions, consells i explicacions, amb exemples reals comentats, per a fer bé els exàmens. Allò que el va impulsar a redactar aquest document era la seua observació que els estudiants d’aquest grau treballaven molt (estudiaven força), però no treien bon rendiment perquè no sabien fer els exàmens. Estaven acostumats a memoritzar i a respondre «temes», però no a argumentar i contestar de manera raonada preguntes concretes.

El document està molt ben construït i després d’oferir les explicacions generals, les especifica mitjançant exemples reals trets dels exàmens de l’any anterior. Com he dit, la lectura d’aquest text ha fet que m’avergonyira: dels problemes que detecta i les solucions que hi dóna fa temps que en sóc conscient, i tot i que en l’àmbit particular n’hauré repetit alguns d’ells centenars de vegades, quan els estudiants venen al meu despatx a revisar l’examen, mai no se m’havia ocorregut prendre’m la molèstia de posar-ho per escrit. Aquesta és una altra cosa bona que ens han aportat els nous professors: un contrast que t’obliga a no adormir-te i a haver-te d’espavilar si no vols quedar en evidència. En fi, el fet que aquest text existesca m’ha fet pensar, però també el seu contingut m’ha fet meditar. En concret m’ha fet pensar aquesta frase: «The better you can counter-argue against the opposite camp, the stronger your position will be». Com millor pugues argumentar en contra de la posició contrària, més forta serà la teua.

Ja fa temps que li pegue voltes a coses paregudes. De manera que no se ben bé si estic d’acord amb aquesta prescripció. Per exemple: ens entestem a combatre la teoria rival refutant cadascun dels seus punts quan, en refutar-ne un, ja hauríem demostrat la incorrecció de la posició. Molt dolenta hauria de ser una teoria si estiguera equivocada en tots els seus punts; i aleshores no mereixeria ni que ens n’ocupàrem. D’altra banda, si vols combatre un punt de vista teòric, un bon mètode és estudiar la seua defensa més completa i exhaustiva: trobaràs, de segur, la manera de refutar-la. La que vol ser la millor defensa d’una posició pretén cobrir tots els fronts possibles i té en compte totes les possibles objeccions, algunes que mai no se t’haurien acudit i altres, o les mateixes, que no pot combatre de manera satisfactòria. Ací tens la clau del teu atac; només cal insistir-hi. Sempre és més fàcil desfer que construir.

És crear, és viure escriure

Tinc uns quants amics novel·listes, narradors. Els admire per aquesta capacitat que tenen i que a mi m’ha estat negada. Escriure una novel·la, si més no una novel·la que siga digna de ser llegida, em sembla una tasca ben complicada i, en conseqüència, molt meritòria. A ells, com una petita ofrena i homenatge, dedique aquest text.

Escriure és crear mons que altres habitaran, inventar vides que altres viuran; oferir-li al lector un petit univers del qual, durant un temps i potser a intervals, ell serà un poblador. Escriure és explorar el terreny de les possibilitats; viure i fer viure eventualitats que només en la ficció són possibles, perquè la realitat és tancada, unívoca i lineal. Donar a conéixer al lector uns personatges amb els quals haurà de conviure, per les peripècies, les il·lusions i els patiments dels quals s’haurà d’interessar, i que, potser, acabarà compartint. Escriure és mostrar, il·lustrar experiències, vivències que mai no es tindran, però que ens ajuden a entendre i enfrontar les pròpies. Fer viatjar el lector per ambients, costums i maneres d’enfrontar la vida que mai no hauria conegut d’una altra forma i que li ajudaran a saber que els seus costums, el seu ambient i la seua manera d’entendre la vida no són ni les úniques possibles, ni necessàriament les més convenients. Escriure és poder aconseguir que algú (qui llig) senta empatia envers allò pel qual mai no creuria haver-la sentida, i que una llum de tolerància s’encenga allà dins del seu cor o el seu cervell.

Escriure és un exercici d’imaginació sense més límits que la imaginació mateixa. Fixeu-vos-hi, doncs, quin repte i quina aventura. És com disposar d’un desert sencer que poder anar omplint de coses i en el qual construir un país, un univers de ficció. Allà posarem un bosc, ací un poble, allà un riu, una muntanya i més enllà una gran ciutat, ací una casa, una oficina o una fàbrica, i al seu interior unes persones que senten –els insuflarem uns determinats pensaments, certes emocions, uns sentiments i unes passions, els insuflarem vida i els donarem diferents tarannàs–, ara fem-los interactuar i el que era desert es poblarà de noves relacions, de noves sensacions, d’amors i d’odis, d’actes de lleialtat i de traïció; de vida. Quin vast territori aquest de la imaginació!, un territori sense quasi fronteres, externes almenys. Quina responsabilitat també! No hi pensem. Posem-ho tot entre dos cobertes i deixem que passe el que haja de passar. Aquell món ja no és nostre. Ara està en hibernació, congelat entre les dues tapes. Espera que algú l’òbriga, que passege els seus ulls sobre les lletres, perquè tot torne a començar, que tot cobre vida, que la funció es represente una altra vegada, aquesta per a ell o ella, en exclusiva.

També tinc uns quants amics que són poetes i que admire per la seua capacitat de construir instruments generadors de sensacions. No sé, però, si el que he dit ací els és aplicable. Si no, queda pendent el deute.

Música i futbol

Ens pensem que ens coneixem, cadascú a si mateix, millor que ningú. Nosaltres, millor que qualsevol altre, sabem què creiem, què volem, què ens agrada i què no.¹ Com podem equivocar-nos al respecte? En què consistiria l’error i com podríem descobrir-lo? Tenim de nosaltres mateixos, de les coses que ens ronden pel cap, un coneixement directe i, per tant, privilegiat, superior al que puga tindre ningú. Qui millor que jo mateix per saber si crec o no que tots els éssers humans són iguals, o que desitge el bé del proïsme? Només m’he de mirar –com si diguérem– dins, fer una mica d’introspecció per a saber-ho; o ni això tan sols: simplement ho sé, ho sent així. En canvi, sols a través de l’observació de la conducta dels altres (inclosos els seus gestos) podem arribar a esbrinar què pensen o què volen; en tenim un coneixement indirecte, inferencial.

Si pensem així, entendreu el meu desencant d’avui. M’he endut una sorpresa, una sorpresa desagradable i decebedora, m’he decebut a mi mateix: he arribat a la conclusió que no m’agrada, que no em deu agradar la música, com no em deu agradar el futbol (i ja em dol!). Però això és una cosa de la qual no tenia autoconeixement; ho he esbrinat a partir de la reflexió sobre la meua conducta i no per introspecció (ni res que s’hi assemble). De fet, si em preguntaven si m’agradava la música (o el futbol), jo fins ara hauria contestat que sí. Això és el que creia i el que m’agradaria creure. Però estava equivocat, enganyat, autoenganyat. Com pot ser que a algú li agrade el futbol i no veja cap partit, ni sàpia com va el seu (suposat) equip, quin lloc ocupa en la classificació, contra qui juga la propera jornada, etc., etc.? Això deu ser una impossibilitat conceptual (una contradictio in terminis). El mateix em passa amb la música, o amb la Música –així, amb majúscula–, no em deu agradar massa, quan no en solc escoltar.

I el cas és que quan vaig a un concert o veig un bon partit de futbol, fruesc. Això no deu ser prou, però, si no ho busque, si no faig res (o no molt) per aconseguir-ho. Només si m’ho posen davant del nas i gairebé sense escapatòria em deixe portar i... gaudisc, ja ho he dit.

Coneix-te tu mateix, deia el savi. Però sembla que per a aconseguir-ho no es prou capbussar-se dins dels propis pensaments, introspeccionar-se, això és, inspeccionar-se cap a dins, sinó que cal també prestar atenció al que fem, a com ens comportem; cal mirar-se un mateix de tant en tant com mirem els altres (i com els altres ens miren), des de fora: atenent als gestos, les tendències i els comportaments. Perquè si no, estem tan acostumats a creure que som d’una determinada manera, que les nostres creences i desitjos ens passen realment inadvertits: no veiem què creiem i què volem, sinó el que creiem i volem creure i desitjar. Total, que per apreciar bé les coses, cal una mica de distancia, fins i tot, respecte d’un mateix. Coneix-te tu mateix! Mira’t des de fora!

La boira del passat no viscut

El temps és un misteri. El present és fugisser, el passat viscut és accessible només a través del record traïdorenc, el no viscut per mitjà del testimoni –que pot ser parcial– i el futur no sempre és previsible. Amb tot, és el passat no viscut, la imatge que d’aquest passat tenen els joves la que em crida l’atenció, la que sempre em fa pensar. Solen creure –i aquest és un pensament que es reprodueix irremissiblement generació rere generació– que el seu temps és el present universal, el temps de veritat, l’única cosa real, racional i raonable. Tota la resta, tot el que ha esdevingut fins ara ha estat només una cosa estantissa, estrambòtica, el sol sentit de la qual és haver sigut la preparació (caòtica i fracassada en si mateixa) del que ara és: la seua època; l’única que val la pena, l’única correcta. La racionalitat i el sentit de les coses s’esgota i coincideix en el punt on acaba el record. Més enllà, tot el que ells no han conegut és com una nebulosa sense massa consistència. El passat, curiosament, i sobretot el passat immediat, sembla absurd i buit, estrafolari; ple de modes i de robes desgavellades, tan ridícules que hom no comprén com la gent gosava seguir-les i emprar-les, respectivament.

Encara no saben que el temps, el pas del temps, té aquest efecte ridiculitzador; que el que per a ells ara és viu, urgent i necessari, serà vist d’ací a uns anys com quelcom mancat de significació i, fins i tot, de trellat. El temps posa la seua pàtina a les coses com envelleix els colors de les fotografies. I de la mateixa manera que es miren ells mateixos en la grogor d’una foto vella, així miren tot el que no han viscut. El passat que no pot ser recordat sempre s’imagina d’una manera basta, grollera, se’n té una imatge pobra, diluïda, sense la carn del sentiment i el sentit. És lluny, perdut, afortunadament irrecuperable. La visió del temps que té el jovent és lineal, progressiva, tot es preparava per a la culminació que és el seu temps. I és que, d’alguna manera, tothom es pensa que el món va començar a existir juntament amb ell i que amb ell ha atès el cim. Cal temps, anys, experiència i repetició per tal d’adonar-se que el transcórrer de les coses és cíclic, que es reprodueixen una vegada i una altra, que el temps no és lineal, sinó circular o que, com a molt, traça una espiral; que darrere de cada hivern segueix una primavera i tot torna a començar una altra vegada d’una manera igual o molt similar.

Però els joves no s’adonen ni poden adonar-se que no han inventat l’amor (l’amor de veritat), ni la rebel·lia, ni l’emoció, ni el compromís; que això que ells ara senten a pit ple ho sentiren tant com ells o més milers de milions de persones que els precediren; entre elles, probablement i sense anar més lluny, els seus pares, aquests mateixos que ara els sembla que no els entenen ni entenen el que és important de debò. El que ocupa ara l’extrem de la línia del temps, o el centre de la seua perspectiva, serà desplaçat aviat, i serà observat per altres que vindran de la manera desdenyosa amb què ells miren ara el que era únic i central en la generació anterior. És una roda que gira i gira, però que mentre fa la volta sembla que es desplaça, i genera el miratge de progrés, d’abastar el lloc al qual tot s’havia preparat per arribar, a l’ara, a la realitat i el sentit. Qui fa poc que ha entrat en la roda no pot imaginar que els altres pensaren i sentiren exactament el mateix. Com, si no, podrien sentir tant d’afany per canviar les coses, per trencar amb el passat. Els joves no comprenen que es faran vells. Ho saben, sí, però no ho senten. Què hi farem? Com diuen, és llei de vida.

Encara com que vaig anar a Birmingham

El curs 1991-92 el vaig passar a la Universitat de Birmingham (Regne Unit) com a investigador. I encara com que vaig passar aquell any allí, fora, vull dir, a l’estranger. Veureu de seguida per què ho dic, però abans deixeu-me que us conte per damunt aquella experiència. Vaig decidir anar a Birmingham perquè el curs anterior havia estat a la Universitat de València, impartint un curs de doctorat, Christopher Hookway, que era professor d’aquella universitat anglesa. Vaig veure que era una bona persona i que si anava a Birmingham em faria cas, m’atendria. Altres companys havien anat a universitats més prestigioses i havien obtingut un resultat decebedor. Havien sigut abandonats a la seua sort des de bon començament, ningú no els havia prestat, pràcticament, cap atenció. I la soledat lluny de casa, quan es barreja amb la sensació de ser menystingut, és un sentiment amarg. Jo, que havia decidit passar un curs investigant en una universitat estrangera, vaig veure en Hookway i Birmingham una bona opció.

Quan li vaig dir que hi volia anar, crec que es va esglaiar una miqueta. El meu anglés, per dir-ho d’una manera suau, deixava bastant a desitjar. Em va aconsellar que fera primer una estada curta, d’uns tres mesos, que m’aprofitaria per a millorar l’anglés. Però això no era una possibilitat per a mi: o hi anava tot el curs o no hi anava. No podia deixar les classes una temporada per a reprendre-les després. O era tot el curs o no res. Així que, d’una manera temerària i desoint el consell prudent de Hookway, vaig demanar una beca i me’n vaig anar amb la família a passar un curs sencer a la University of Birmingham.