Escriure

6

Poc després, segurament gener o febrer de 1954, si no m’erro, un mes gris i fred, va tornar el taxi. Aquesta vegada, l’especialista era de la gola, no de l’oïda. Altre cop, la mare asseguda a la sala d’espera i jo estirat a la taula amb la infermera rondant a prop, altre cop aquella olor punyent d’alcohol, una flaire que encara té el poder de fer-me bategar el cor el doble de ràpid en cinc segons.

Aquesta vegada, però, el que va aparèixer va ser una mena d’espongeta per a la gola. Picava i tenia molt mal gust, però després de la llarga agulla del metge de l’oïda allò era com bufar i fer ampolles. El metge de la gola es va posar un artilugi al cap amb una cinta. Al mig hi tenia un mirall i en sortia una llum potentíssima com si fos un tercer ull. Em va inspeccionar el coll una bona estona i em va fer obrir tant la boca que una mica més i se’m disloca, però no em va clavar cap agulla i per això em va encantar. Al cap d’un moment, em va deixar tancar la boca i va cridar la mare.

–El problema són les amígdales –va dir el metge–. És com si un gat les hagués esgarrapat. Les haurem d’extirpar.

En algun moment després, recordo que em duien en llitera i les llums brillants. Un home amb una mascareta blanca es va inclinar cap a mi. Era a l’extrem superior de la taula on jo estava estirat (1953 i 1954 van ser els anys d’estirar-me a les taules) i a mi em semblava que estava de cap per avall.

–Stephen –em va dir–. Em sents?

Vaig dir que sí.

–Vull que respiris fondo –va dir–. Quan et despertis, podràs menjar tants gelats com vulguis.

Em va posar un aparell a la cara. La memòria me’l pinta com un motor fora borda. Vaig respirar fondo i tot es va tornar negre. Quan em vaig despertar, efectivament, em van deixar menjar tants gelats com vaig voler; la gràcia va ser que no em venien de gust. Tenia la gola inflada i gruixuda. Però millor que el vell truc de l’agulla a l’orella, i tant. Qualsevol cosa hagués estat millor que el vell truc de l’agulla a l’orella. Extirpa’m les amígdales, si vols, instal·la’m una gàbia d’ocells a la cama si cal, però Déu me’n guard de l’otiòleg.

7

Aquell any, el meu germà David va passar a quart i a mi em van treure de l’escola. Havia perdut massa dies de primer curs, la mare i l’escola hi estaven d’acord; començaria de zero a la tardor, si estava bé de salut.

Vaig passar bona part de l’any al llit o tancat a casa. Vaig llegir-me aproximadament sis tones de còmics: vaig arribar a Tom Swift i Dave Dawson (un pilot heroic de la Segona Guerra Mundial que volava en avions que sempre «esgarrapaven altura») i vaig passar als contes esfereïdors sobre animals de Jack London. En algun moment, vaig començar a escriure les meves pròpies històries. La imitació va precedir la creació: copiava els còmics de Combat Casey fil per randa a la meva llibreta i quan em semblava oportú hi afegia descripcions. Era capaç d’escriure «Havien acampat en una granja abandonada i tèrmica». Vaig trigar un o dos anys a descobrir que tètrica i tèrmica eren paraules diferents. En aquella època també recordo que creia que detalls eren dentals i que una puta era una dona altíssima. Un fill de puta ho tindria fàcil per jugar a bàsquet. Als sis anys, encara tens les boles del bingo molt barrejades.

Un dia li vaig ensenyar a la mare un d’aquests pastitxos copiats i li va encantar: recordo el seu lleu somriure de sorpresa, com si no es pogués creure que un dels seus fills pogués ser tan llest, gairebé un superdotat, hòstia! Mai no li havia vist aquella expressió, almenys no gràcies a mi, i em va entusiasmar.

Em va preguntar si me l’havia inventat jo i no vaig tenir altre remei que admetre que quasi tot ho havia copiat d’un còmic. La seva decepció va esborrar gairebé tota la meva alegria. Em va tornar la llibreta i em va dir:

–Escriu-ne un tu, Stevie. Aquests còmics de Combat Casey són una porqueria, sempre acaba atonyinant algú. Estic convençuda que ho pots fer millor. Escriu-ne un tu.

8

Recordo la sensació esbalaïdora de potència, de possibilitats que s’obrien, en considerar aquella idea, com si m’haguessin deixat entrar en un edifici immens ple de portes tancades i m’haguessin donat les claus per obrir-ne qualsevol que m’agradés. Hi havia més portes de les que algú podria obrir en tota una vida, vaig pensar (i encara ho crec).

Vaig escriure un conte sobre quatre animals màgics que voltaven amb un cotxe vell ajudant els nens. El seu líder era un gran conill blanc que es deia Mr. Rabbit Trick. Era el conductor. El conte tenia quatre pàgines escrites laboriosament amb llapis. Que jo recordi, ningú es llançava del terrat de l’hotel Graymore. Un cop acabat, l’hi vaig donar a la mare, que va seure al menjador, va deixar el seu llibre de butxaca a terra i es va llegir el conte d’una tirada. Veia que li agradava –va riure a tots els llocs que calia– però no sabia si era perquè jo li agradava i em volia fer sentir bé o perquè era bo de debò.

–Aquest no l’has copiat? –va preguntar un cop enllestit.

Vaig dir que no, que no ho havia fet. Va dir que era prou bo per publicar-se. Ningú m’ha dit res que m’hagi fet més feliç des de llavors. Vaig escriure quatre contes més sobre Mr. Rabbit Trick i els seus amics. Em va donar vint-i-cinc centaus per cada un i els va enviar a les seves quatre germanes, que crec que li tenien certa llàstima. Elles encara estaven casades, això és veritat. Els seus marits no les havien abandonat. Era cert que l’oncle Fred no tenia gaire sentit de l’humor i tenia la mania de no descapotar el cotxe, i també era cert que l’oncle Oren bevia bastant i tenia unes teories força sospitoses sobre el complot mundial dels jueus, però no se n’havien anat. Hi eren. En canvi, la Ruth s’havia quedat sola amb el bebè quan en Don havia tocat el dos. Volia que sabessin que tenia un fill amb talent, almenys.

Quatre contes. A vint-i-cinc centaus. El primer dòlar que vaig guanyar com a escriptor.

9

Vam anar a viure a Stratford, Connecticut. Jo ja feia segon i estava bojament enamorat d’una adolescent preciosa que vivia al costat de casa. De dia ni em mirava, però de nit, quan estava al llit i m’adormia, sempre ens escapàvem del món cruel de la realitat. La meva nova professora era la senyora Taylor, una dona simpàtica amb uns cabells grisos com l’Elsa Lanchester de

La nòvia de Frankenstein

 i els ulls sortits.

–Sempre que parlo amb la senyora Taylor tinc ganes d’aguantar-li els ulls perquè no li caiguin –deia la meva mare.

El nostre nou pis, un altre tercer, era a West Broad Street. A una cantonada baixant el turó, no gaire lluny de Teddy’s Market i a l’altra banda de Burrets Bulding Materials; hi havia un solar enorme i assilvestrat amb un abocador en una punta i una via de tren que el travessava. Aquest és un dels llocs recurrents de la meva imaginació: apareix una i altra vegada als meus llibres, amb noms diferents. Els nanos de

It

 en deien «els Barrens», nosaltres en dèiem «la jungla». En Dave i jo la vam explorar per primera vegada poc després d’instal·lar-nos a la ciutat. Era l’estiu. Feia calor. Era genial. Ens havíem endinsat en els misteris verds d’aquella nova atracció fantàstica quan em van agafar ganes de cagar.

–Dave –vaig dir–, anem a casa, que haig d’empènyer!

Així havíem batejat aquella activitat.

En David no en volia saber res.

–Fes-ho darrere un arbre –va dir.

Estàvem a mitja hora de casa i no tenia cap mena d’intenció de perdre un lapse de temps tan preciós perquè el seu germà petit s’estigués cagant.

–No puc! –vaig dir, horripilat per la idea–. No podré eixugar-me!

–Esclar que sí –va dir en Dave–. Fes servir la fullaraca. Així ho feien els cowboys i els indis.

Segurament ja era massa tard per tornar a casa, tenia la impressió que no em quedava altre remei. A més a més, estava encantat amb la idea de cagar com un cowboy. Vaig ficar-me a la pell de Hopalong Cassidy, ajupit en la bardissa amb la pistola a la mà, no fos cas que m’enxampessin despistat en un moment tan íntim. Vaig fer el que havia de fer, i em vaig netejar com el meu germà gran m’havia dit, eixugant-me bé el cul amb grapats de fulles verdes i brillants. Eren ortigues.

Al cap de dos dies, estava vermell com un tomàquet, de la part de darrere dels genolls als omòplats. El penis es va salvar però els collons se’m van tornar semàfors. Em feia la impressió que la picor del cul m’arribava al costellam. Però el pitjor era la mà amb què m’havia eixugat: es va inflar com la de Mickey Mouse quan l’ànec Donald l’hi esclafa amb un martell i em van sortir unes butllofes gegantines allà on es fregaven els dits. Quan van rebentar, van deixar unes clapes de carn rosada i crua. Vaig passar-me sis setmanes fent banys calents de midó, deprimit, sentint-me humiliat i estúpid, escoltant com reien la meva mare i el meu germà, a l’habitació del costat, amb la ràdio engegada i jugant a cartes.

10

En Dave era un germà collonut, però massa llest per tenir deu anys. El seu caparró sempre l’incitava a fer-ne de l’alçada d’un campanar i en algun moment –segurament després de l’episodi amb el cul i les ortigues– es va adonar que era fàcil que el seu germanet Stevie el secundés quan es tractava de malvestats. En Dave no era un delator ni un covard i mai no em va demanar que em carregués la culpa de les seves trapelleries sonades, però en diverses ocasions sí que li va semblar que l’havíem de compartir. Així va ser, crec, que ens va caure el pèl quan en Dave va construir una presa al riu que travessava la jungla i va inundar la part baixa de West Broad Street. Això de compartir les culpes també explica que compartíssim el risc de morir quan vam fer el seu treball de ciències potencialment mortal.

Devia ser el 1958. Jo anava a la Center Grammar School i en Dave a Stratford Junior High. La mare treballava a la bugaderia de Stratford i era l’única blanca entre les que planxaven. Això és el que feia, planxar, mentre en Dave construïa el seu treball per a la Mostra de Ciències. El meu germà gran no era dels que s’acontentaven a esbossar diagrames de granotes o a fabricar «La casa del futur» amb peces de plàstic i cilindres de cartró de paper de vàter: en Dave volia la lluna. Aquell any, el seu projecte era «El Súper-Electro-Imant d’en Dave». El meu germà tenia una gran afició per tot el que fos «súper» i per tot el que dugués el seu nom; aquesta afició va culminar amb la revista

Dave’s Rag

, que comentaré més endavant.

La primera temptativa de construir el Súper-Electro-Imant no va ser gaire súper; de fet, podria no haver funcionat, però no n’estic segur. Ho va treure d’un llibre, no s’ho va inventar, això sí. La idea era aquesta: imantaves un clau gran amb un imant normal. La càrrega magnètica donada al clau seria dèbil, segons el llibre, però n’hi hauria prou per atraure unes quantes llimadures de ferro. Després de provar això, se suposava que havies d’enrotllar el clau amb fil de coure i unir les puntes del fil als pols d’una bateria. Segons el llibre, l’electricitat augmentaria el magnetisme i s’atraurien més llimadures de ferro.

Però en Dave no es conformava a arreplegar un grapat ridícul de llimadures de ferro: ell volia arrossegar Buicks, vagons de tren i fins i tot avions de càrrega. En Dave volia capgirar-ho tot i treure el món de la seva òrbita.

Bum! Súper!

Cadascun tenia un paper en la creació del Súper-Electro-Imant: en Dave s’encarregava de construir-lo, jo de provar-lo.

La nova versió d’en Dave de l’experiment canviava la bateria humil (que ell deia que segurament ja estava descarregada quan la vam comprar al magatzem) per l’endoll de la paret. En Dave va tallar el cable d’una làmpara vella que algú havia deixat a la vorera al costat de les escombraries, va pelar-lo fins a l’endoll i va enrotllar-lo al clau. Aleshores, assegut al terra de la cuina del nostre pis de West Broad Street, em va oferir el Súper-Electro-Imant i em va demanar que complís la meva part i l’endollés.

Jo vaig dubtar –almenys que consti en acta, això– però al final l’entusiasme boig d’en Dave era massa irresistible. El vaig endollar. No hi va haver cap magnetisme visible, però l’aparell va fer saltar tots els llums i electrodomèstics de casa, tots els llums i electrodomèstics de l’edifici i tots els llums i electrodomèstics de l’edifici del costat (on la meva enamorada vivia a la planta baixa). Alguna cosa va explotar al transformador del carrer i va venir la policia. En Dave i jo ens vam passar una hora terrible mirant des de la finestra del dormitori de la mare, l’únic que donava al carrer (tota la resta tenien una vista magnífica del pati del darrere, pelat i ple de cagarros de l’únic ésser viu que hi corria, un gos sarnós que es deia Roop-Roop). Quan va haver marxat la policia, va arribar una camioneta de tècnics. Un home amb unes sabates de claus va enfilar-se al pal d’electricitat que hi havia entre els dos edificis per inspeccionar el transformador. En altres circumstàncies, això ens hauria captivat del tot, però no aquell dia. Aquell dia només podíem pensar que la mare arribaria i ens enviaria al reformatori. Finalment, la llum va tornar i la camioneta se’n va anar. No ens havien enxampat i havíem sobreviscut. En Dave va decidir que era millor construir un Súper-Planador en comptes d’un Súper-Electro-Imant com a treball de ciència. A mi em tocaria fer el primer vol. Quina emoció, oi?

11

Vaig néixer el 1947 i no vam tenir televisió fins al 1958. El primer que recordo que hi vaig veure va ser

Robot Monster

, una pel·lícula que protagonitzava un home vestit de mico amb una peixera al cap –es deia Ro-Man– que corria amunt i avall intentant matar els últims supervivents d’una guerra nuclear. Em va semblar que era una bona mostra d’alta cultura.

També vaig veure

Highway Patrol

, amb Broderick Crawford com a intrèpid Dan Matthews i

One Step Beyond

, presentat per John Newland, l’home amb la mirada més terrorífica de la història. També passaven

Cheyenne

 i

Sea Hunt, Your Hit Parade

 i

Annie Oakley

. Sortia Tommy Rettig interpretant el primer millor amic dels molts que va tenir Lassie, Jock Mahoney fent

The Range Rider

 i Andy Devine cridant «Espera’m, Wild Bill!» amb aquella estranya veu aguda que tenia. Era tot un món d’aventures en diferit, en blanc i negre, pantalla de catorze polzades i anuncis d’una sèrie de marques que encara em semblen pura poesia. A mi m’agradava tot.

Però la televisió va arribar relativament tard a cals King, i me n’alegro. Jo soc, si t’hi pares a pensar, membre d’un club força selecte: el de l’última generació de novel·listes nord-americans que van aprendre a llegir i escriure abans d’empassar-se la seva ració diària de porqueria audiovisual. Potser això no és important. D’altra banda, quan comences a escriure, pots fer coses pitjors que pelar el cable de la televisió, enrotllar-lo a un clau i tornar a ficar-lo a l’endoll. A veure què explota i fins a on. Res, idees meves.

12

A finals dels anys cinquanta, un agent literari i col·leccionista compulsiu de tot el que tingués a veure amb la ciència ficció, Forrest J. Ackerman, va canviar les vides de milers de nanos –jo n’era un– quan va començar a publicar una revista que es deia

Famous Monsters of Filmland

. Si li pregunteu sobre aquesta revista a qualsevol persona que en els últims trenta anys hagi tingut alguna relació amb el món del fantàstic, del terror o de la ciència-ficció, segur que riurà, li brillaran els ulls i li vindrà una riuada de records feliços: quasi hi posaria la mà al foc.

Cap a l’any 1960, en Forry (que de vegades es deia a si mateix Ackermonster) va treure

Spacemen

, una revista efímera però interessant de pel·lícules de ciènciaficció. El 1960, vaig enviar un conte a

Spacemen

. Era, si no recordo malament, el primer conte que enviava per publicar. No en recordo el títol, però encara estava en la meva fase Ro-Man i aquest conte en particular segur que era deutor del mico assassí amb la peixera al cap.

No me’l van acceptar, però en Forry el va guardar (en Forry ho guarda tot, com pot corroborar qualsevol persona que hagi visitat casa seva, l’Ackermansió). Uns vint anys més tard, estava signant autògrafs en una llibreria de Los Angeles i en Forry va aparèixer a la cua amb el meu conte, redactat a un espai amb la màquina d’escriure Royal que em va regalar la mare per Nadal quan tenia onze anys, una màquina perduda feia temps. Volia que l’hi signés, i probablement ho vaig fer, encara que la trobada va ser tan surrealista que no n’estic del tot segur. I que després et parlin de fantasmes. Déu-n’hi-doret.

13

El primer conte que em van publicar va sortir a una revista de terror que feia Mike Garrett a Birmingham, Alabama (encara és viu i continua editant). Me’l va publicar amb el títol

In a Half-World of Terror

, però encara crec que el meu títol era molt millor:

I Was a Teen-Age Grave-robber

 («D’adolescent robava tombes»). Súper! Bum!

14

La meva primera idea original per a un conte (crec que de la primera sempre te’n recordes) em va venir a finals dels vuit anys del mandat benèvol d’Eisenhower. Estava assegut a la taula de la cuina de casa nostra a Durham, Maine, mirant com la mare enganxava segells verds en un àlbum (eren els S&H Green Stamps, venien amb certs productes i es podien canviar per premis; per a més anècdotes pintoresques sobre aquests segells, llegiu

The Liars’ Club

.) La nostra petita troica familiar s’havia traslladat altre cop a Maine perquè la mare pogués cuidar els seus pares al declivi de les seves vides. La iaia devia tenir vuitanta anys i era obesa, hipertensa i quasi cega. L’avi en tenia vuitanta-dos, era esprimatxat, sorrut i propens a certs atacs onomatopeics que només podia entendre la mare. Ella li deia «Fazza».

Les germanes de la mare li havien aconseguit aquesta feina, potser pensaven que així matarien dos pardals d’un tret: els avis vellets serien cuidats en un entorn acollidor per una filla afectuosa i el problema insidiós de la Ruth quedaria resolt. Ja no estaria més a la deriva cuidant dos fills com podia mentre transitava sense rumb entre Wisconsin i Connecticut, fent galetes a les cinc de la matinada o planxant llençols en una bugaderia on les temperatures, a l’estiu, pujaven fins als 43º i l’amo, de juliol a finals de setembre, repartia pastilles de sal cada dia a la una i a les tres del migdia.

A mi em sembla que odiava la seva nova feina. En el seu intent per ajudar-la, les seves germanes van convertir la nostra mare autosuficient, divertida i una mica sonada en una parcera condemnada a una existència sense diners a la butxaca. El que li pagaven cada mes gairebé només arribava per al menjar. Ens enviaven caixes de roba. Cap al final de l’estiu, l’oncle Clayt i la tia Ella (que no eren, crec, parents de veritat) ens duien piles de conserves. La casa on vivíem pertanyia a la tia Ethelyn i l’oncle Oren. Un cop s’hi va instal·lar, la mare va quedar-hi atrapada. Quan van morir els seus pares, va trobar feina i va viure en aquella casa fins que el càncer se la va endur. Quan va sortir de Durham per darrer cop (en David i la seva dona Linda la van cuidar les últimes setmanes de la malaltia), em fa l’efecte que ja no tenia més ganes de viure.

15

Val més que aclareixi una cosa important ara mateix: no hi ha cap Dipòsit d’Idees, cap Central de Relats, cap Illa dels Best-Sellers Enterrats. Sembla que les bones històries surten, literalment, del no-res, que et cauen del cel: dues idees que no tenen res a veure es troben i tot d’una neix alguna cosa nova sota el sol. La feina de l’escriptor no és trobar aquestes idees sinó saber-les reconèixer quan apareixen.

El dia que aquesta idea en concret –la primera realment bona– em va caure del cel, la mare va comentar que li calien sis àlbums de segells més per poder-li regalar la làmpara que volia, per Nadal, a la seva germana Molly, i que no sabia si arribaria a temps.

–Suposo que llavors li hauré de regalar pel seu aniversari –va dir–. Aquest cony de segells semblen una muntanya fins que els enganxes a l’àlbum.

Es va fer la guerxa i va treure’m la llengua. La tenia verda dels segells. Vaig pensar que seria collonut si poguessis fer aquell coi de segells al soterrani de casa i en aquell precís instant va néixer el conte

Happy Stamps

. La idea de falsificar segells i la imatge de la llengua verda de la mare el van crear en aquell moment.

L’heroi de la meva història era el típic desgraciat, un tal Roger que havia estat a la presó dues vegades per falsificar diners: si l’enxampaven per tercera vegada, ja seria un desastre com una casa. En comptes de diners, va començar a falsificar «Happy Stamps», fins que va descobrir que el disseny dels segells era tan absurdament senzill que en realitat no els estava falsificant sinó que estava fabricant grans quantitats de segells autèntics. En una escena divertida –segurament la primera escena que vaig escriure amb una mica d’ofici–, en Roger és al menjador amb la seva vella mare, fent volar coloms davant d’un catàleg de «Happy Stamps» mentre la impremta, al soterrani, escup un feix de segells rere l’altre.

–Déu meu! –diu la mare–. Segons la lletra petita, amb «Happy Stamps» es pot aconseguir el que vulguis, Roger. Només els has de dir què vols i ells et diuen quants àlbums fan falta. Potser per sis o set milions d’àlbums podríem tenir una caseta als afores!

En Roger acaba descobrint que, tot i que els segells són perfectes, la pega és dolenta. Si els llepes i els enganxes, cap problema, però si fas servir un humidificador industrial, els segells, que són roses, es tornen blaus. Al final del conte, en Roger és al soterrani, davant del mirall. Al darrere, a la taula, hi ha uns noranta àlbums de «Happy Stamps», amb els segells enganxats amb saliva. Els llavis del nostre heroi són rosa. Treu la llengua: encara és més rosa. Fins i tot les dents se li estan tenyint de rosa. La mare el crida des de dalt i molt contenta li explica que acaba de parlar per telèfon amb la Central Nacional de Bescanvi de Segells de Terre Haute i la senyora li havia dit que per uns 11.600.000 àlbums li podrien oferir una casa d’estil Tudor a Weston.

–Que bé, mare –diu en Roger.

Es torna a mirar un moment al mirall, amb els llavis rosa i els ulls desespera