Czytaj książkę: ««Aquella dolçor amarga»»

INTRODUCCIÓ

Un dels aspectes més debatuts entre els especialistes sobre la novel·la cavalleresca catalana Curial e Güelfa ha estat, des del descobriment del manuscrit de l’obra, la seva caracterització com a narrativa sentimental (Rubió, 1984a) o cavalleresca (Riquer, 1980; Espadaler, 1984). De fet, a la classificació habitual de l’obra com una novel·la cavalleresca s’hi afegeix un predomini del component sentimental en molts moments claus en la història, com el pròleg o el final. Per tant, un aprofundiment en la temàtica amorosa de l’obra és un interessant objectiu que pot proporcionar, sens dubte, noves evidències sobre aquesta novel·la.

D’altra banda, hem de considerar el moment, mitjan segle XV, i el lloc, la florent cort napolitana d’Alfons V el Magnànim, autèntic enclavament humanista de la seva època, on probablement hauria estat escrita la novel·la. Així ho confirmen les investigacions més recents (Ferrando, 2007; 2012), que reprenen la línia crítica dels primers estudiosos de l’obra a partir de l’estudi lingüístic i literari del text. Per això, una aproximació a la temàtica amorosa de la novel·la a partir de la tradició dels textos clàssics grecollatins contribueix a un coneixement més sòlid sobre els trets humanistes dominants al Curial e Güelfa, i a una revisió d’aspectes per als quals la crítica sovint no ha trobat una explicació satisfactòria.

Així mateix, l’estudi de la novel·la catalana des de la perspectiva dels clàssics pot contribuir a una millor comprensió de la formació literària de l’anònim autor de l’obra, fins fa molt poc menysvalorada per una part dels estudiosos del text. La nostra recerca pretén d’aquesta manera indagar sobre el coneixement per part de l’Anònim, directe o mediatitzat, dels autors clàssics en l’àmbit amorós, a partir de l’anàlisi del text català i de la seva confrontació amb textos de poetes eròtics llatins com Ovidi i els elegíacs. D’altra banda, l’estudi també abordarà la relació de la novel·la catalana amb altres obres que havien filtrat la tradició amorosa dels clàssics grecollatins en llengua vulgar com les de Boccaccio, mitjançant l’anàlisi detallada de les connexions del Curial amb la seva obra mestra, el Decameron.

Aquest treball s’inscriu dins l’àmbit de la literatura comparada, entenent aquest concepte com una branca de la investigació literària que s’ocupa de l’estudi sistemàtic de conjunts supranacionals (Guillén, 1985: 13), i més concretament, en l’àmbit d’estudis de l’anomenada tradició clàssica. L’enfocament del treball serà, doncs, comparatista i, prenent com a punt de partida la divisió a grans trets en situacions comparatistes, que atén els gèneres, temes i formes (Guillén, 1985), ens centrarem en el segon aspecte, els temes, i més concretament el tema amorós, central en la novel·la catalana. Ens adscrivim a una concepció àmplia del comparatisme, imperant en els estudis actuals, en què conviuen la noció de comparació o confluència amb la d’influència i relació de fet:¹

la literatura comparada acoge todo tema o motivo que permita reagrupar las obras sin tener en cuenta la nacionalidad, yendo de la causalidad más directa a las afinidades indirectas (Pichois-Rousseau, 1969: 153).

Dins d’aquest camp d’estudi, la temàtica amorosa, la nostra recerca es planteja des d’un enfocament filològic a partir de l’anàlisi dels textos. Atendrem l’assumpte des de la doble perspectiva: sincrònica, l’anàlisi pròpiament dita dels motius amatoris a la novel·la catalana, i diacrònica, intentat establir la relació amb els clàssics així com les vies de transmissió dels motius amatoris, principalment a través del contrast amb la narrativa de Boccaccio. En efecte, compartim en essència les reflexions de Trousson (2003: 100):

el tema no encuentra su dimensión fuera de la historia, en la que se enraízan sus encarnaciones y en esta palingenesia que constituye su mismo ser. Existe a la vez en toda obra que lo exprese y, fuera de ella, en una tradición cultural de la que todo autor es tributario y a través de la cual éste se nutre para modificarla y transmitirla a su vez.

El nostre treball dedica una atenció especial, per tant, a les relacions del Curial e Güelfa amb altres textos, siguin els dels poetes elegíacs, sigui el Decameron. Ens trobem, doncs, davant la complexa i debatuda noció d’intertextualitat, definida com el conjunt de les relacions que es posen de manifest en l’interior d’un text, les que connecten un text amb altres textos del mateix autor, així com amb els models literaris que utilitza, siguin implícits o explícits.²

En la nostra investigació partim, en primer lloc, de la lectura de l’obra i selecció de fragments de temàtica amorosa del Curial e Güelfa, i la seva confrontació directa amb els textos dels poetes elegíacs llatins. L’anàlisi se centrarà en la identificació i estudi del tractament dels motius amatoris més freqüents i característics d’aquests autors, presents en la novel·la catalana. Un cop identificats, contrastats i estudiats els motius amatoris d’origen clàssic, es buscarà l’enllaç amb els poetes elegíacs llatins i s’exploraran les relacions del Curial e Güelfa amb altres obres que recullen la tradició eròtica dels poetes llatins i que poden constituir el punt de contacte indirecte amb els clàssics, segons els estudis més recents sobre les fonts de la novel·la (Ferrando, 2007; 2012). En relació amb això, la segona part d’aquest treball parteix dels estudis de Júlia Butinyà (1991) i Manuela Stocchi (1997) sobre les connexions entre la novel·la catalana i el Decameron, per aprofundir en els contactes directes d’aquestes obres mitjançant un contrast minuciós de tots dos textos, analitzant-hi semblances i divergències. Les conclusions es contrastaran amb una selecció bibliogràfica àmplia i actualitzada dels estudis més solvents sobre la novel·la catalana.

En la confrontació detallada del text del Curial amb el text original italià del Decameron –considerant les particularitats de la tradició manuscrita d’aquesta obra– s’atendrà, així mateix, a les possibles connexions amb la versió catalana de 1429. L’objectiu és observar les semblances i divergències entre els textos, i valorar les relacions entre ells, més concretament, la possibilitat d’una dependència entre la novel·la catalana i la versió de 1429, o altrament, d’algun dels manuscrits italians. Això ens permet, amb més coneixement de causa, ponderar si la gestació de l’obra respon a un ambient italià pel que fa a la reutilització del Decameron per part de l’autor del Curial. La investigació pretén, doncs, aprofundir, mitjançant el contrast de diversos textos, en el coneixement de l’obra, tot subratllant els trets de la tradició literària dels clàssics en l’àmbit amorós que perviuen en la novel·la.

SOBRE ELS CONCEPTES DE TEMA, MOTIU I TÒPIC

La confusió terminològica constitueix un dels principals problemes en la delimitació d’un marc teòric i metodològic de la tematologia comparatística, especialment, per les dificultats per definir els termes bàsics d’aquesta parcel·la d’estudis, agreujades per la mateixa dimensió plurilingüe del comparatisme. En la nostra anàlisi dels textos cobren especial rellevància els conceptes d’argument, tema i motiu, termes d’ús habitual en els estudis de literatura comparada (Márquez, 2002). El terme motiu, en origen un concepte musical (motiv),³ posseeix una dimensió temporal ja implícita en la seva etimologia (mouere). D’acord amb el seu origen, podem, doncs, considerar el motiu literari com a matèria que es repeteix o és present en el desenvolupament d’una obra literària.⁴ A aquest tret quantitatiu podem afegir-ne un altre de qualitatiu: el motiu seria el tema que, repetit al llarg d’un corpus literari, resulta decisiu per a la seva comprensió. El terme tòpic, en canvi, té el seu origen en la retòrica clàssica (Lausberg, 1983). Els τόποιo loci designaven inicialment les preguntes utilitzades en una de les fases de l’elaboració del discurs, la recerca d’arguments a la inuentio. No obstant això, el terme s’ha difós extraordinàriament en els estudis literaris a partir del treball de Curtius, Europäische Literatur und Lateinisches Mittelalter (1948). Per a l’estudiós alemany, els tòpics, que vertebren el conjunt de la literatura occidental, són fórmules, llocs comuns reutilitzables, que pertanyen a una tradició cultural d’origen clàssic i es mantenen amb vigor al llarg del període medieval.

Pel que fa a la distinció entre tema, motiu i tòpic, dins l’àmbit de la tematologia alguns estudiosos han proposat que aquesta distinció s’ha d’establir en funció de l’amplitud (Trousson, 1965; Pichois & Rousseau, 1969; Cairns, 1972). Nosaltres acceptem, com molts altres estudiosos, que el concepte de tema, més neutre, és el més general i el que posseeix un significat més ampli, davant de qualsevol altre terme que s’utilitzi, i que designa qualsevol matèria literària més o menys àmplia, i més o menys general (Márquez, 2002: 253).

Sense estendre’ns, per tant, en disquisicions teòriques i amb una finalitat estrictament metodològica, proposem una precisió terminològica prèvia entre els tres conceptes, que entenem en la línia de l’escola tematològica alemanya, a partir dels suggeriments de Frenzel (1976: 7):

Sus contornos fijos diferencian al argumento tanto del problema o tema más abstracto y en cierto modo vacío de argumento: la fidelidad, el amor, la amistad, la muerte, como de la unidad argumental menor del motivo: «El hombre entre dos mujeres», «Los hermanos enemigos», «El doble», que si bien tiene en común con el argumento lo intuitivo de sus imágenes y lo situacional, no hace más que pulsar un acorde, allí donde el argumento ofrece la melodía completa. El concepto de motivo, extraordinariamente importante para el análisis del argumento, designa al componente elemental de un argumento capaz de germinar y ser combinado; una cadena o un complejo de motivos forman un argumento.

D’altra banda, amb l’objectiu d’evitar la confusió terminològica, defugim en el nostre treball la utilització del terme tòpic, a favor de motiu, considerant igualment les seves connotacions de component inert, associat a la rigidesa de la continuïtat literària, enfront de la creació individual. Aquest és, precisament, un dels arguments que utilitza María Rosa Lida (1975: 325) en la seva ressenya crítica de l’obra de Curtius, per la qual cosa el rebutja com a instrument idoni per a l’anàlisi de la tradició literària europea. En qualsevol cas, si esporàdicament utilitzem el terme tòpic, generalment en citacions d’altres autors, ho fem com a equivalent a motiu, en el sentit d’unitat temàtica concreta, desenvolupada de manera concisa i que es repeteix com un clixé literari.⁵

En definitiva, la pervivència, polivalència i significat dels motius amatoris clàssics al Curial constitueix el nucli temàtic del nostre treball.⁶ Aspirem, així mateix, no a elaborar un índex o catàleg de motius presents en la novel·la, sinó a singularitzar els elements d’especial rellevància en l’obra. Els nostres esforços s’orienten, doncs, no a l’enumeració i acumulació de dades sinó a un intent d’anàlisi i interpretació en el context de l’obra. Amb això la nostra atenció es dirigeix no només a la transmissió dels motius sinó a l’aportació personal de les obres en la seva recreació, al procés creador particular de cadascuna, conjugant per a això l’estudi de les formes amb el dels continguts.⁷

La presència dels clàssics, així mateix, resulta de gran transcendència si considerem el moment en què s’escriu la novel·la, en el trànsit crucial del món medieval al modern, en el naixement de la literatura en llengua vulgar, en què els clàssics grecollatins actuen de referent i de motor.⁸ I en el cas de les lletres catalanes, com han posat en relleu els estudis especialitzats (Batllori, Rubió, Rico, Butinyà), la transició es produeix en gran part gràcies a la labor dels trescentistes italians. Entre ells, destaca la tasca de Giovanni Boccaccio, perfecte coneixedor i declarat admirador dels clàssics grecollatins, que exercirà una influència transcendental en el camp de la narrativa i en la literatura sentimental en llengua vulgar, convertit ja en clàssic modern per a les generacions posteriors. Fruit del moment humanista és precisament l’interès pels models italians o clàssics, que l’autor del Curial imita conscientment. En paraules de Kaiser (2003: 253),

Los motivos y argumentos perduran durante siglos, incluso durante milenios con muy diferentes formaciones sociales y literarias; su polivalencia desafía siempre de nuevo a la interpretación. Sin embargo, sus apariciones con una mayor frecuencia en determinados momentos históricos han de entenderse como signo o marca particular de las respectivas épocas.

Per la qual cosa, la reflexió sobre la presència d’aquests motius, la seva dimensió i el seu significat en l’obra, proporcionen una informació especialment valuosa, per descomptat, per al coneixement de la novel·la, però també aporten inestimables elements de judici, d’una banda, sobre el context literari de l’obra i, d’altra, sobre la formació del seu desconegut autor. És en aquest moment quan la percepció dels clàssics, i més concretament dels motius o tòpics, experimenta una transformació substancial, de repetitiu model escolar medieval a recreació i reactualització personal humanista. Aquest canvi, en aquest moment històric, ha de ser sens dubte interpretat com un signe dels temps:

Entonces el topos interesa no como realidad textual, acaso banal y socorrida, sino como signo: es decir, como reconocimiento de un conjunto cultural, de una longue durée, con la que el escritor enlaza activamente y se declara solidario (Guillén, 1985: 276).

O, en paraules de Kayser, la investigació sobre la presència de determinats motius en obres d’autors i èpoques diferents es revela especialment fructífera per al coneixement de les mateixes obres i èpoques:

En obras con el mismo asunto valdrá la pena investigar por qué determinados motivos han sido llevados a un segundo lugar, o bien traídos al primer plano por los respectivos autores. Hay, por otro lado, motivos que surgen en determinadas épocas con tanta frecuencia que se convierten en índices del espíritu entonces reinante (1976: 81).

EL CURIAL E GÜELFA

La novel·la que coneixem amb el títol de Curial e Güelfa ens ha arribat en una única còpia manuscrita, anònima, sense data, títol ni portada. El còdex que la conserva, ms. 9750, es troba a la Biblioteca Nacional de Madrid i pertany al seu fons antic. La seva existència va passar desapercebuda fins al 1860, quan, a partir de les informacions d’Agustín Duran i Antonio Paz y Melia, en va tenir notícies Manuel Milà i Fontanals, el qual la va donar a conèixer a la Revue de Langues Romanes, el 1876.

En fou el primer editor Antoni Rubió i Lluch (1901), qui va proposar el títol amb què actualment es coneix, a partir dels noms dels protagonistes. L’obra es data –descartat definitivament el suggeriment de Jaume Riera (1993) que es tractés d’una falsificació–, pel tipus de paper, lletra i estadi històric de la llengua, cap a mitjan segle XV –més exactament en la segona meitat dels anys quaranta (Ferrando, 2014: 13)–, i els estudis més recents la vinculen, com ja van fer els primers crítics, a un entorn italià, possiblement el cercle napolità d’Alfons el Magnànim (Ferrando, 2007; 2012; 2013).

S’han realitzat quatre edicions filològiques del Curial e Güelfa. La primera, la que va donar a conèixer el text de la novel·la, d’Antoni Rubió i Lluch, el 1901. Una segona edició publicada per Ramon Aramon i Serra entre el 1930-33, i una altra de Ramon Miquel i Planas el 1932. Recentment, Antoni Ferrando ha elaborat una nova edició filològica del text del Curial l’any 2007. Lola Badia i Jaume Torró n’han publicat una edició crítica semimodernitzada el 2011.

La peculiar història del text de la nostra novel·la explica l’escassetat d’estudis, en comparació amb altres obres, sobre aquest «vertader joiell» de les nostres lletres, com la va definir el professor Riquer. No obstant això, al llarg del segle XX, i, especialment en els últims decennis, l’interès per l’obra ha estat creixent i han proliferat les recerques i treballs sobre el Curial. Als estudis dels primers investigadors i editors, des de Rubió i Lluch (1901), Sanvisenti (1905), Menéndez y Pelayo (1905) fins a Anfós Par (1928), Aramon (1930-33) o Miquel i Planas (1932), s’hi han afegit els treballs més recents a partir dels anys vuitanta i noranta de Lola Badia, Júlia Butinyà, Anton Espadaler, Xavier Gómez, Albert Hauf, Montserrat Piera o Jaume Torró, per citar alguns dels més significatius, que han analitzat, des de molts diversos angles, els múltiples aspectes pendents d’estudi de la novel·la. Les darreres investigacions (Ferrando, 2012) confirmen, des del punt de vista lingüístic, la datació de l’obra cap a mitjan segle XV. Es tracta d’una novel·la cavalleresca, amb un predomini del component sentimental, singularitzada per

una rilevante presenza di elementi eruditi provenienti dalla cultura classica greco-latina e dalla patristica cristiana, oltre che per una considerevole eleganza stilistica. In efetti, questi elementi eruditi sono un riflesso dei nuovi influssi umanistici che circolavono in Italia (Ferrando, 2014: 10).