Orígens

Lost in the Strange, Dimly Lit Cave of Time

Visc a Hamburg. Tinc passaport alemany. El lloc on vaig néixer és més enllà d’unes muntanyes estrangeres. Dos cops per setmana corro resseguint la ribera de l’Elba, que m’és tan familiar, una app compta els quilòmetres que recorro. Em costa imaginar-me que algú es pugui perdre.

Soc seguidor de l’Hamburg. Tinc una bicicleta que quasi no utilitzo mai per por que me la robin. Fa poc que he començat a anar a passejar pel jardí botànic, envoltat de flors. Li vaig preguntar a un empleat si aquí la servera creixia bé. Em va dir que sabia coses dels cactus. De tant en tant la gent vol saber si a Alemanya em sento com a casa. Vaig alternant el sí i el no. Poques vegades m’ho pregunten amb ànim de fer-me sentir marginat. Només se n’asseguren. Diuen:

—No em mal interpreti, la meva cosina està casada amb un txec.

Benvolguda oficina d’estrangeria, vaig néixer el 7 de març a Iugoslàvia una nit de pluja. Des del 24 d’agost de 1992, un dia de pluja, visc a Alemanya. Soc una persona educada. No vull que ningú se senti incòmode perquè no soc txec. Els dic: Soc de… i etcètera. Després dic: «És aquell l’Axl Rose de Guns N’Roses?». Quan la persona amb qui estic parlant es gira per mirar, em converteixo en una papallona alemanya i me’n vaig volant.

El meu fill de tres anys juga en un jardí a prop del nostre apartament de lloguer. Els veïns diuen que al propietari no li agrada que els nens juguin al seu jardí. Hi ha un cirerer. Les cireres han madurat i les recollim junts. El meu fill va néixer a Hamburg. Sap que les cireres tenen pinyol i que el «pinyol» també es diu «Košpica» i que la «cirera» també pot ser «Trešnja».

A Oskoruša vaig veure cirerers. Un home em va ensenyar la seva pell d’os, un altre la barraca on es fumava la carn. Una dona i el seu net d’Àustria em van trucar perquè em volien vendre un telèfon mòbil. En Gavrilo em va ensenyar la seva cicatriu, que semblava una boca enorme que s’esqueixava. Algunes coses les volia veure i sentir, altres les deixava estar.

Quan li vaig preguntar a en Gavrilo com s’havia fet aquella cicatriu gegant, va donar-me unes mores i em volia regalar un garrinet, i quan vam haver pujat ben amunt de la muntanya, esbufegant i sospirant va començar a explicar una història que començava així:

Muntanyes amunt…

Aquesta història comença amb un camperol que es diu Gavrilo, no, amb una nit de pluja a Višegrad, no, amb una àvia que té demència, no. Aquesta història comença il·luminant el món afegint-hi històries.

Una altra! Una altra!

Començaré unes quantes vegades i trobaré uns quants finals, ja em conec. Sense digressions les meves històries no serien del tot meves. Les digressions són la meva manera d’escriure. My own adventure.

Ets a la cova del temps, estranya i fosca. Un camí porta cap a baix, l’altre cap amunt. Creus que el camí descendent et podria portar al passat i l’ascendent, al futur. Quin camí esculls?

Em costa concentrar-me. Llegeixo a la biblioteca de l’Hospital Universitari Eppendorf sobre demència i verí de serp. Al meu costat hi ha asseguda una estudiant de medicina amb fitxes que tenen il·lustracions dels òrgans. S’està molta estona amb el fetge.

En Gavrilo em va servir més aiguardent. Li ofereixo una galeta a l’estudiant de medicina, no en vol. Només cal un impuls petit, la idea d’una idea per abandonar el fil que sorgeix de la qüestió principal; aquí un record, allà una llegenda, ara una sola paraula recordada. Poskok.

Les coses trivials guanyen pes, aviat semblen imprescindibles, la serp em mira des del seu arbre i des de la meva infància, és la paraula recordada, la por semàntica, trio el camí que porta cap a baix, aviat seré trenta anys més jove, un nen de Višegrad. És un estiu abans de la guerra, durant la dècada esvalotada i somniadora dels vuitanta, el pare i la mare ballen.

Una festa!

Una festa per al pare i la mare al jardí, sota el cirerer. Al porxo hi ha música, la mare gira sota el braç del pare. La ràdio sona per a ells. Hi soc present però la festa no representa res per a mi. Escolto la música i no hi entenc el que els meus pares hi entenen. Escombro el porxo.

Escombro el porxo amb una escombra per a nens, no escombra gaire bé. A l’escombra li manca una cosa indispensable que una escombra necessita per ser una escombra. Les pues de plàstic estaven massa separades. Qualsevol cosa que fos més petita que una cirera passava de llarg. Escombro el porxo al ritme d’una música que no significa res per a mi.

El gos lladra als meus pares i els salta a les cames. No és el nostre gos. Com a animals de companyia només tenim hàmsters que moren de seguida i ocells melancòlics. El gos ja havia vingut el dia anterior. Els pares no se n’adonen o no li fan cas. Desisteix i es fixa en alguna cosa que salta per la gespa.

Els meus pares es mouen d’una manera que fa que no vulgui estar a prop d’ells. Deixo caure l’escombra, un cop deliberat, i els pares continuen ballant.

Segueixo el gos. El gos passeja pel camp on els gitanos han muntat les seves parades i autos de xoc i el carrusel. El gos ensuma els matolls, m’avorreix.

Els meus pares es mostraven afecte l’un a l’altre menys sovint que el que em mostraven a mi. Canviaven la veu quan hi érem tots tres, pronunciaven les consonants de manera suau. Parlaven sovint un llenguatge afectuós, en el qual ni l’afecte ni res de res es podia prendre seriosament.

Abans que els pares es posessin a ballar, el pare m’havia volgut explicar com funcionava el clavegueram. Havia deixat caure una bola de fusta vermella a la claveguera i havíem corregut cap al riu, per on la bola havia de tornar a sortir, d’una obertura al dic. Vam córrer ràpidament, el pare i jo. Va ser fantàstic córrer de pressa amb el pare cap a algun lloc per no perdre’ns l’esdeveniment.

Hi havia un home pescant al dic. Duia els hams i els ploms al barret. El pare va reduir el ritme, es va aturar, encara sense alè, va començar a parlar amb el pescador i encara recordo que vaig pensar: No pot ser! No pot ser que hagi oblidat tan fàcilment per què hem vingut. El seu propi alè li hauria de recordar.

Vaig dir alguna cosa. Vaig assenyalar la resta del món. Vaig dir:

—Pare… la bola!

El pare va aixecar el braç.

Em vaig posar a la gatzoneta. Ben aviat tots dos van començar a parlar en veu alta. L’home es deia Kosta. En Kosta i el pare discutien i reien. Potser el pare volia ensenyar-me que es poden fer bromes simpàtiques i crítiques àcides un dissabte a la vora del riu. Però jo això ja ho sabia. La novetat hauria estat que les ganes de discutir del pare haguessin augmentat fins al punt d’empènyer el pescador al riu.

Pare, empenta’l, pensava. No me’n faltaven ganes. L’estúpida campaneta de la canya de pescar va sonar, l’home va fer una estrebada i va recollir alguna cosa.

No trobaríem la bola vermella. M’hauria agradat llançar-ne una altra. El pare em va acaronar els cabells.

Un cop a casa, va fer flexions (33) al jardí, es va adormir, es va llevar, es va posar la camisa, va tallar la gespa, em va enviar a buscar el diari, va llegir. El pare llegia i suava, tenia els cabells del clatell enganxosos.

Em va cridar per llegir-me alguna cosa. Tornava a estar enfadat. Potser volia compartir l’enuig, com havia fet amb el pescador. Unes persones d’una acadèmia de Sèrbia havien escrit alguna cosa. No ho entenia tot. Per exemple, no entenia «memoràndum». Entenia el terme «gran crisi», però no què era la crisi. La paraula «genocidi» la coneixia de l’escola, però aquí no es referia a Jasenovac, sinó a Kosovo. «Protesta» i «manifestacions» ho entenia a mitges i podia imaginar-me què significava «prohibició del dret de reunió». Simplement no entenia per què estava prohibit expressar-se i reunir-se ni si al pare li semblava bé o malament. Entenia «tumult». Tenia preguntes, però el pare era un home tranquil que va arrugar el diari i va cridar «no m’ho puc creure!», i no en vaig fer cap.

Va enfilar-se al cirerer i va tornar a baixar. Va cavar un sot i el va tornar a tapar. Va encendre la ràdio i va buscar la música.

La persiana antimosques va xerricar a la porta, la mare va sortir de la casa com si fos cosa de la música. Els meus pares es van abraçar, com si ho haguessin planificat de tan natural que la mare va llançar-se als braços del pare. El pare va començar a ballar i ja no estava enfadat, són dues coses que no van juntes, tota la resta va amb la ràbia, però no això, una abraçada, no.

A la fira crido el gos, l’acarono. Li pregunto al gos: de qui ets? Té la llengua ràpida i taronja. Entre els arbustos, el gos troba un tros de tela, blau, blanc, vermell, com la bandera. No m’ho puc creure, xiuxiuejo. Els gos fa olor de gespa acabada de tallar. El gos s’avorreix amb mi.

Un nen xiula. El gos se separa de mi i s’afanya a fer cas a qui el crida. El nen té la meva edat i de seguida m’adono que sap fer moltes coses que jo no sé fer. Em fa senyals amb els braços perquè m’hi apropi. Es presenta. Camina amb les mans. Em giro, ja n’he tingut prou. Em puc imaginar tot el que em podria haver ensenyat. Trobo consol en la meva covardia.

Vaig cap a casa. El pare i la mare ja no són al jardí. Dos homes conversen seriosos a la ràdio, després riuen com el pare i l’home del riu. Com si tothom ho pogués ser tot alhora, seriós i divertit, enfadar-se i ballar. Què fan les gallines? A l’estiu passegen al sol. Espio per entre els taulons de fusta del galliner. Els rajos de sol tallen l’aire. Entro, vull revisar els ous. La serp jeu al pedestal.

Què se li pot dir a una serp?

«Prohibició del dret de reunió», dic en un murmuri. La serp aixeca el cap. Al galliner fa l’olor de sempre. A la ràdio parlen del temps. Augmenten les temperatures, trenta-cinc graus. La serp baixa reptant del pedestal.

«Protesta», crido. O: «Poskok!»

El pare m’arrossega cap a fora. M’hi resisteixo, com si no em volgués cap bé. Els texans blaus i gastats del pare. La mare em gira cap a ella, em posa les mans a les espatlles, vol atraure la meva mirada, per això ara balla amb mi. Però el que de veritat vull veure és el pare contra la serp.

No has de tenir por, diu la mare. No em fa cap por, una serp!

El pare agafa una pedra de l’hort. El pare, al llindar del galliner, aixeca la pedra per damunt del cap. Entra, es vol apropar a la serp i la serp probablement es vol fer fonedissa. Ho podria haver fet, abans que arribéssim nosaltres.

S’arrossega de pressa cap a la porta, cap al pare, li saltarà a sobre? El pare fa un pas enrere i a la ràdio torna a sonar música de ball.

El pare m’ensenya la serp morta. Pregunto si la puc agafar. La sostinc amb les mans i penso: ja no és una serp. El pare és el pare, cobert de pols. M’hauria agradat tant trobar la bola de fusta vermella. La serp pesa i està calenta, tal com me l’imaginava. Tenir-la així a les mans és no saber què dir.

—Tenies por? —pregunta el pare. Per què tothom parla sempre de por?

—I tu? —pregunto.

—Així és la vida —diu el pare. Amb el dors de la mà s’eixuga primer el front i després la boca. Pols i suor. No em puc estar de pensar que és desagradable.

El pare diu: «Poskok. Et salta al coll i t’escup verí als ulls». Em pessiga la galta. Agafa la mà de la mare.

Va ser l’últim cop que els meus pares van ballar abans de la guerra. O l’últim que vaig presenciar. Tampoc els vaig veure ballar a Alemanya.

El pare es va rentar amb la mànega del jardí. Vaig cavar una tomba per a la serp. Encara hi és: poskok. Increïble.

El cruixit del terra de les sales d’estar dels pobles

La carn fumada i el passeig per les ruïnes de la casa dels meus besavis els van fer venir set i ganes de parlar a en Gavrilo i l’àvia. Al camí de tornada van beure aigua del pou antic i començaven les frases dient «Recordes?». La serp a la copa de la servera prenia el sol.

—Recordes com eres la primera vegada que vas venir a casa? La roba, el cabell, tot marró, però les galtes ben vermelles!

L’àvia va assentir, esclar que se’n recordava, el seu moviment de cap no indicava record, sinó reconeixement, no estava sola amb el passat. Devia ser a la dècada dels cinquanta, en Gavrilo era adolescent.

—Vaig venir aquí amb en Pero. Aquell dia, el meu sogre va tornar tard del camp.

—Però en Bogosav no era encara el teu sogre.

—Però jo ja sabia el que volia! Sabia què seria d’en Pero i de mi. —L’àvia va riure.— En Pero era a l’habitació i havia estat llegint. Jo havia ajudat la sogra amb el sopar. El sogre la va cridar però vaig anar-hi jo en comptes d’ella. Em vaig presentar i em va dir que ja s’imaginava qui era. Que no m’esverés. Li volia treure les botes, com és el costum, però no «mentre ho pugui fer tot sol», va dir, «no ho farà ningú per mi». Vaig insistir-hi. I em va deixar fer. Portava mitjons de llana gruixuts.

»Llavors vaig voler tornar a la cuina i ell va dir: Queda’t, explica’m, de quina família ets?

»“Que no li ha dit en Pero?”. Llavors va entrar com si l’haguessin cridat i va abraçar i fer un petó al seu pare, em va agafar la mà. Però el sogre volia continuar parlant amb mi a soles.

»“Vull que m’ho diguis tu”, va dir, i també que en Pero només explica allò que li agradaria sentir ell mateix. “Què n’has après, dels teus?”.

»Sabia que amb aquesta pregunta es referia sobretot a en Pero. En Pero ja havia viscut a Višegrad, havia estudiat a l’escola superior, llegia llibres. No volia saber res ni de la granja ni de les terres. I això que era el fill gran!

»També li vaig explicar al sogre qui eren els meus pares. Agricultors com ell. Blat i blat de moro. Moltes ovelles, quatre vaques, dos cavalls. Li vaig dir que hi havia poques coses que la mare feia amb les mans i la llana que jo no sabés fer també. Que també havia après a llegir i escriure. “I la meva mare també m’ha ensenyat a preparar una bona polenta!”. Llavors vaig anar a la cuina i vaig preparar la polenta. Crec que li va semblar bé que el deixés sol una estona.

»Mai no ens vam enfadar. Estic molt segura que no sabia que has de ser molt sapastre per fer malament la polenta.

En Gavrilo va riure força estona. Segurament perquè sabia que tornaria a parlar de la polenta al final. Ja coneixia la història, què hauria pogut canviar? Avui dia, la memòria de l’àvia és molt il·lusòria, però la polenta continua sent la cirereta del pastís.

Si en Gavrilo ja se sabia la història, a qui l’explicava? A mi? Al propi sogre? Elogia els morts però no els diguis mentides?

Ara els tocava als vius.

L’àvia va preguntar-li a en Gavrilo per la seva filla (que estudiava), per la seva mare (que criticava), pel seu germà. Pel que fa al germà, en Gavrilo es va posar seriós i va assenyalar les muntanyes:

—L’Sretoje alimenta els dracs…

L’àvia va assentir.

—Saps alguna cosa d’en Radenko?

—S’haurà de quedar a la vall. —Signifiqués el que signifiqués, la resposta els va fer mirar al terra.

La Marija, l’Stevo i el cafè ens esperaven al jardí de la casa d’en Gavrilo. A la terrassa, la rentadora estava en marxa i al damunt hi havia un gat mig adormit. A recer i tapat amb cartrons hi havia un Lada groc vell.

—Encara funciona?

—No ho hauria de fer. —En Gavrilo em va pessigar el coll.—Què fas palplantat, ja t’has cansat? Aquí tens, el cafè.

El gust del cafè deia que l’havien torrat a la perfecció i van continuar el repàs. Aquell només venia a Oskoruša a l’estiu. Aquell altre ni tan sols a l’estiu hi venia. Un home que es deia Radoje s’havia venut tot el bestiar després d’haver calculat que els diners li durarien fins que morís. Ara resulta que ha viscut més del que esperava i quasi no arriba a final de mes. A més, troba a faltar el bestiar.

Un home que es deia Ratko es va trencar la cama a les roques fogueres del Vijarac. L’os trencat no es volia curar. Fins que no se’n va fer càrrec una herbolària, la cama no li va millorar. En Ratko no volia revelar què li havia demanat ella a canvi, però ara, cada vegada que pronuncia la lletra E o O, la cara se li transfigura de dolor. Ha esdevingut un home molt enginyós i parla com un senyor refinat perquè ja no diu «porc», sinó «marrà» i en comptes de «menjar» diu «àpat». Ja no va a la cagadora, sinó que defeca al bany.

Sobretot compten els cossos. Qui està molt estropellat o malalt? Ossos, úlceres, pell i sang. Igual que la terra. Com està la terra, com va anar la collita, què fa la pluja?

—Mores —diu en Gavrilo—. Tots planten mores! Només perquè un de la vall fa anys que es va fer d’or.

També en començarien a plantar els Dragulović. La més jove d’aquí, la seva filla petita, l’única nena del poble. A la ciutat no trobaven feina, ara ho intentarien amb les mores a Oskoruša.

Un cop l’àvia i en Gavrilo van haver resolt el passat i el present, va ser l’hora del pastís. La Marija ens va oferir pastís de mores. Ens en vam servir, el vam tastar i el vam elogiar.

En Gavrilo es va posar còmode al sol. L’àvia el va contemplar detalladament. Encara ets viu, deia la mirada d’ella. Encara ets aquí, encara estàs sa. Aquesta dona gran i aquest home gran estaven units per trobades anteriors en aquestes muntanyes i per les mirades que sempre es llançaven l’un a l’altre quan un dels dos no mirava, amb simpatia vergonyosa.

Avui dia, l’àvia a vegades recorda en Gavrilo, a vegades el nom no li diu res. Sobre el seu present s’ha posat un vel del passat. Hi ha cabuda per a les invencions. Em podrien fer servei. La meva àvia és una dona menuda que no morirà mai.

—Aquí mai m’heu rebut malament —va dir-li ella a en Gavrilo.

—Sempre has estat sincera, no ha sigut difícil.

—No sempre, volia el meu Pero. Us he pres el pèl de tant en tant.

Llavors en Gavrilo em va semblar —mentre se sorprenia pel que deia l’àvia— molt més jove que ella. Fins llavors semblava que tots dos haguessin estat assajant el diàleg. De cop i volta ara l’àvia improvisava i trencava el ritu dels records comuns i simultanis.

—Amb què ens has pres el pèl, Kristina? —Es va inclinar.

—Això no se li pregunta a una senyora. —L’àvia es mereixia haver-se fet d’or!

En Gavrilo va assentir, semblava satisfet amb la resposta, que no n’era cap.

—No m’ho vau posar difícil. Ni el poble, ni els sogres —va dir l’àvia. Em va agradar això de no posar les coses difícils per a ningú, és com hauria de ser sempre—. I si fos deu anys més jove, aquest d’aquí —jo— m’hauria de construir una caseta aquí.

—No és massa tard —va dir en Gavrilo.

—Per a ell no, esclar.

—Per a mi seria massa lluny —vaig dir.

—Massa lluny d’on? —va preguntar en Gavrilo.

—D’Alemanya.

—Abans Alemanya també era lluny, oi?

No volia dir que no em podia imaginar viure allà. Potser en Gavrilo hauria preferit sentir la veritat. O potser això era només una projecció meva altra vegada, em feia una pregunta a mi mateix que mai m’havien plantejat.

L’aiguardent em va alliberar. Bevia per no haver de donar més explicacions i, quan la Marija va començar a recollir, la vaig seguir de bona gana cap a la casa portant els plats, la resta van quedar-se a fora.

El cruixit del terra a les sales d’estar dels pobles.

Parets de taulons de fusta.

L’única decoració era un genet que dirigeix la seva llança cap al drac. Dues figures de fusta amb una aura daurada, verd color rèptil i roig com la sang. El genet tenia el cabell rinxolat i duia capa, el cavall tenia una mirada guspirejant i per això al començament em vaig pensar que tenia espelmes a les conques dels ulls.

El drac volia esquivar la llança, serpentejava, es retorçava per defensar-se’n. La sang xopava la cua del cavall.

Les imatges brillaven. La llum era tan plena d’adjectius, que havia de tancar i obrir els ulls. El genet i el drac es van estremir com si realment lluitessin. Anava begut. Me’n vaig allunyar.

La taula enorme, recoberta amb un hule. La Marija va portar plats amb carn, formatge i pa de la cuina. Acabàvem de menjar pastís! Para la taula per a sis. Pregunto si esperem algú més.

—Mai se sap quants serem —va dir.

En un prestatge hi havia un televisor petit. Una mosca es va posar a la pantalla. Damunt la vitrina hi havia un tapet de ganxet, i damunt del tapet de ganxet, dues fotografies emmarcades dels criminals de guerra Radovan Karadžić i Ratko Mladić uniformat.

Em vaig haver d’asseure.

—En vols més? —va preguntar la Marija. Segur que volia dir més menjar? La carn grisa era davant meu, no li podria haver fet ni una queixalada. O es referia a més imatges de la vida del país marcada per la mort i alhora de safates plenes a vessar? Més cursilades relacionades amb els orígens que jo pugui reproduir?

Potser es referia al dàlmata de porcellana a la vora dels criminals del prestatge: volia més desassossec?

Potser es referia a en Gavrilo, el seu marit. Que si volia saber més coses d’ell?

O es referia a si mateixa? Més coses de la seva biografia, era una dona que havia anat a l’escola en un país que es deia Iugoslàvia, fins a vuitè curs, feia la salutació de les joventuts comunistes, també va fer una excursió amb tren al Museu Etnològic de Sarajevo, el viatge més llarg de la seva vida.

Es referia al genet i al drac? I que jo —si volia— tenia permís per veure en totes les coses més enllà del que semblaven en una primera ullada. Això és el que jo volia! Juntament amb els adjectius. A la llum tènue, a l’habitació asfixiant, a l’altra banda del cim aspre del Vijarac.

El drac havia rebut una estocada, la sang li corria pel coll. Juro que abans no hi havia tanta sang. Els ulls del genet sant eren foscos. Del mateix marró que els meus.

La bèstia és ell, vaig pensar, ell.

La Marija va dir-me a l’oïda:

—El que mata dracs. —L’alè li feia olor de xai rostit. Va escopir al terra de casa seva tres vegades, em va agafar la mà i va dir—: Tinc les mans més grans que el meu marit.

Les seves mans, aquella casa, Oskoruša. El dia agredolç amb els vius i els morts, una serp real o un animal simbòlic. El pícnic a la tomba dels meus besavis. Tot això s’ha convertit en una mena d’escenari per al meu autoretrat amb els avantpassats. També és un retrat de la meva exigència excessiva amb l’autoretrat.

La resta van entrar, van rentar-se les mans i van asseure’s. Cadascú cansat a la seva manera. En Gavrilo va preguntar si m’agradava viatjar. Finalment, vaig pensar, alguna cosa amb què em podia lluir. Vaig parlar d’un país rere l’altre, vaig parlar de les seus del Goethe Institut, de les universitats i editorials, els vaig parlar dels despreocupats becaris estrangers. Havia estat als Estats Units, a Mèxic, a Colòmbia, a l’Índia i a Austràlia. Com més allunyats estaven els països d’Oskoruša, més absurda em semblava l’enumeració. Em vaig sentir a mi mateix dient que el millor tequila de la meva vida me l’havia pres a Guadalajara. Vaig suposar que a en Gavrilo li semblaria un èxit haver begut un alcohol tan bo. Volia complaure’l. En Gavrilo no va immutar-se. Tampoc ho van fer els criminals de darrere el vidre.

En Gavrilo va començar a parlar del seu viatge. Un dia, van aparèixer uns lingüistes al poble. Li van posar un micròfon al davant dels nassos i van dir-li: Parli aquí, si us plau, volem sentir com sona.

Els volia fer fora, perquè ningú no ha de mirar la boca de la gent, sinó mirar què diuen amb la boca. Llavors va parar i va preguntar als lingüistes què tenien ells per dir.

Sí, i van parlar del dialecte, que era especial i contenia algunes expressions que només s’havien trobat a Montenegro, en una zona a centenars de quilòmetres. Això li va agradar, a en Gavrilo, que algú de ves a saber on parlés com ell aquí. Es va apuntar el nom del lloc i després va fer fora els lingüistes. El mateix dia, va carregar el cavall i es va posar en marxa. Durant dies, només el cavall i ell, un cavall i un ase vell, deia en Gavrilo. I finalment va trobar el que esperava trobar. Va treure una llibreta de pell de la vitrina, va obrir-la i va dir: «La història, com va començar tot».

La llibreta era vella i estava feta de paper envellit artificialment. Tenia una fotografia enganxada amb cola. S’hi veia, no amb gaire nitidesa, un pergamí amb text. Dos semestres de Filologia Eslava em van servir per reconèixer que la llengua era eslau eclesiàstic, malgrat que no entenia què hi deia.

—Com va començar tot! —va repetir en Gavrilo i va explicar que tres germans de Montenegro s’havien rebel·lat contra el governador otomà robant-li el cavall, les joies o la dona (què va ser en realitat, va dir en Gavrilo, no estava del tot clar i, de fet, era igual). Havien fugit de la ciutat. Van posar recompensa als seus caps, i no petita precisament. Dos van marxar a peu, el tercer, però —i aquí és on la història es torna estranya, però qui soc jo per jutjar les rareses?—, el tercer va enlairar-se en un drac per explorar el paisatge i evitar perills a la recerca de d’un lloc adequat per tornar a començar.

—En un drac? —vaig preguntar.

—Els cavalls no volen bé —va dir l’àvia.

—Un Stanišić, un altre Stanišić i encara un altre Stanišić —va cridar amb entusiasme en Gavrilo. Tenia la respiració agitada, va posar-se dret per tenir més espai. L’aire pesava pels pressentiments i els avantpassats—. I van trobar el lloc adequat! —va cridar—. El lloc és aquí, a Oskoruša! Aquí es on van fer arrels! Stanišić, Stanišić, Stanišić. I ara, ara arribes tu!

Per escriure sobre això? Sobre avantpassats i descendents. Tombes i tovalles i reviscuts. Supervivents. I ara segurament sobre dracs.

Vaig preguntar a en Gavrilo què se n’havia fet, del drac, llavors em va donar un cop al front i em va dir que no m’ho havia de prendre tot al peu de la lletra. Segurament el tercer havia estat el més ràpid dels tres.

Al vespre, l’Stevo ens va tornar a portar a Višegrad. A casa, l’àvia va insistir a fer-me el llit. Vaig agrair-li que m’hagués portat amb ella.

No em podia adormir. Vaig encendre el llum i vaig començar a buscar a internet. No es mencionava per enlloc els germans drac Stanišić. Em vaig treure un pes de sobre. L’àvia va trucar a la porta i va entrar. Havia vist que encara tenia el llum encès i em volia dir bona nit. Em va acotxar amb el llençol. Es va quedar vora el meu llit com si encara fos el nen al qual li escalfava les mans dins de les seves en tornar a casa després d’haver estat pels carrers nevats.

No sabia si esperava que digués alguna cosa i potser ella tampoc sabia si jo esperava que fos ella qui digués alguna cosa, i així cap dels dos no va dir res.

Els dies següents, vaig passejar sovint per la ciutat tot sol.

Una vegada, vaig tornar del passeig i vaig trobar-me l’àvia acompanyada d’un jove ben pentinat. Un xicot amb bona presència, amb samarreta blanca i texans. Estava assegut al costat d’ella al sofà.

L’àvia me’l va presentar orgullosa com «el meu Andrej». L’Andrej de l’àvia em va donar la mà, no van passar ni dos segons que ell va dir: «Llavors, tu ets l’escriptor?».

Vaig mirar el gerro. El meu llibre ja no hi era.

—I tu ets el poli —vaig dir-li.

Al gerro hi havia un gira-sol.