Orígens

Oskoruša, 2009

A l’est, no gaire lluny de Višegrad, hi ha un poble a les muntanyes, al qual és normalment difícil d’accedir a causa del mal temps, on només hi viuen tretze persones. Crec que aquestes tretze persones mai s’hi han sentit forasteres. No han vingut d’altres llocs, la major part de la seva vida l’han passat allà.

També és cert que les tretze persones no aniran mai enlloc. Seran les últimes. Acabaran aquí dalt (o en un hospital a la vall) i amb elles, les seves granges —els fills no se’n faran càrrec—, la seva felicitat i els seus cruiximents de maluc. El seu aiguardent, que fa tornar cecs als que hi veuen i retorna la vista als cecs, s’acabarà o potser no, però aviat ja no se’n destil·larà més (ni es posarà una creu de fusta a l’ampolla). Les tanques ja no separaran mai més res, la qual cosa té sentit, els camps es malmetran. Els porcs, els vendran o sacrificaran. No sé què serà dels cavalls. S’hauran acabat els porros, el blat de moro i les mores. Potser les mores poden continuar soles.

El primer cop que vaig anar-hi va ser el 2009. Recordo que en veure els pals elèctrics vaig pensar en veu alta una ximpleria sobre l’electricitat, si la tallarien quan l’última persona fos morta. Quant de temps brunzirà encara entre aquests pals?

En Gavrilo, un dels més vells del poble, va fer una bona escopinada damunt l’herba verda i va cridar:

—Què et passa? Acabes d’arribar i ja parles de morir. Et diré una cosa, aquí hem sobreviscut a la vida, la mort és el problema més insignificant de tots. Mentre tingueu cura de les nostres tombes, potser hi podeu portar flors i donar-nos conversa, tot continuarà. Tant si hi ha electricitat com si no. Però a mi no em deixeu flors, què n’haig de fer jo, mort, de les flors. Vine, obre els ulls, t’ensenyaré unes quantes coses, és evident que no saps res de res.

Oskoruša és el nom del poble. Aquest home gran ens havia vingut a esperar a la vora del camí i semblava que tenia les mans com de fang cuit. Dic «ens», perquè no estava sol. El viatge havia estat idea de la meva àvia Kristina.

També hi havia l’Stevo, que ens havia portat amb cotxe, un home seriós d’ulls blavíssims, amb dues filles i preocupacions econòmiques.

Aquell dia l’àvia, sense immutar-se pel sol, vestia de negre. Va parlar molt, va recordar moltes coses. Pensant-hi després, sembla que intuís que el passat aviat se li esmunyiria de les mans. Ella tornava a veure Oskoruša i jo el veia per primera.

El 2009 va ser l’últim bon any per a l’àvia. Encara no havia començat a oblidar i el cos obeïa els seus desitjos. A Oskoruša, va resseguir els camins que mig segle abans, quan era jove, havia transitat amb el seu marit. El meu avi Pero va néixer allà i havia passat la infància en aquelles muntanyes. Va morir el 1986 a Višegrad davant del televisor mentre a l’habitació del costat jo jugava amb figuretes de plàstic d’indis i cowboys.

L’àvia em solia dir —quan jo tenia deu o cinc o set anys— que no havia d’enganyar ni mentir, sinó exagerar i inventar. Llavors jo no en sabia la diferència (no sé si avui dia la vull saber), però m’agradava que semblés que confiava en mi.

El matí abans del nostre viatge a Oskoruša, va reafirmar altra vegada el que sempre havia de tenir en compte: «exagerar i inventar, avui dia fins i tot t’hi pots guanyar les garrofes».

Acabava d’arribar a Višegrad i volia recuperar-me del llarg viatge promocional de la meva primera novel·la. En duia un exemplar per regalar-l’hi, que no tenia cap sentit per a l’àvia perquè era en alemany.

L’àvia em va preguntar si el llibre tractava sobre nosaltres.

De seguida vaig dir:

—La ficció, com jo l’entenc, constitueix un món propi en comptes de representar el nostre, i aquest d’aquí —vaig picar el sobre— és un món en què els rius parlen i els besavis viuen per sempre. La ficció, com jo me l’imagino, és un sistema obert d’invenció, percepció i record que està frec a frec amb la realitat.

—Frec a frec? —L’àvia va tossir i va posar al foc una cassola enorme plena de pebrots farcits.— Seu, tens gana. —L’àvia va col·locar el llibre sobre un gerro, com una peça de museu sobre un pedestal.

I llavors va arribar la frase sobre guanyar diners.

Els pebrots farcits feien l’olor d’un dia ben nevat de l’hivern de 1984. A Sarajevo acabaven de celebrar-se els Jocs Olímpics d’hivern, i amb el trineu, jo feia com si fos un membre de l’equip olímpic, com els nostres herois eslovens, que baixaven les muntanyes com un llamp enfundats dins els seus vestits extraordinaris, cenyits i cridaners. Vaig guanyar totes les curses (no començava el descens fins que darrere meu ja no hi quedava ningú que em pogués avançar).

Mentre espero els pebrots, veig ara la casa d’en Kupus al pendent, buida i cosida a trets des de la guerra. Quan vaig haver tornat amb el trineu a casa de l’àvia, em va servir els pebrots. Tenia un formigueig terrible als dits, em va agafar les mans amb fermesa i me les va escalfar, a la televisió es veia com Jure Franko guanyava la plata en eslàlom gegant. Els pebrots mai no venien sense una nota al peu en la memòria d’aquesta ciutat.

L’àvia em va servir aigua, és important, va dir el 1984, i ho va tornar a dir el 2009 amb la convicció de qui creu que cal prendre molt de líquid. Inclús el got era el mateix, el vaig reconèixer per una esquerda petita que tenia a la vora.

—Iaia, l’hauries de llençar.

—Oi que tens ulls? Beu per l’altra banda.

Així ho vaig fer, ella observava. Com menjava. Com li feia preguntes. Com estàs, iaia? Com passes el dia? Reps alguna visita? Aquestes preguntes també les hi feia per telèfon.

Era concisa, no volia parlar d’ella, només quan jo li preguntava per altres persones, pels veïns, em donava una resposta més detallada:

—Des que vas venir l’última vegada, no s’ha mort ni tornat boig ningú. La Rada encara hi és, la Zorica també. I la Nada del quart. Només han perdut una mica el cap. Això ja passa, amb l’edat. Però bé. És positiu que encara hi siguin. Encara que estiguin una mica boges, a mi ja m’està bé.

Llavors va sonar el timbre.

—El meu Andrej! —va cridar l’àvia i va anar cap a la porta.

Vaig sentir la veu d’un home i l’àvia riure per sota el nas com una nena. Soroll de bosses i l’àvia que li dona les gràcies. Va tornar i em va retirar el plat de seguida. Encara no havia acabat però ja estava bastant tip.

—Qui era?

—El meu policia —va dir l’àvia com si amb això ja em quedés tot clar.

Volia fregar els plats, però l’àvia em va fer fora de la cuina, ja que no era feina per a un home. Ja ho havia dit altres vegades. Passar l’aspiradora, fer els llits, netejar. L’àvia provenia d’una família i d’una època en què els homes esquilaven ovelles i les dones teixien jerseis. Les formes perduraven, les fantasies no es pronunciaven, la llengua era precisa i aspra. Llavors va arribar el socialisme i va debatre sobre el paper de la dona, i la dona, després del debat, va tornar a casa a estendre la roba.

La germana gran de la meva àvia, la meva bestia Zagorka, no volia seguir esperant altres èpoques. Volia anar a l’escola, volia anar al cel, a l’espai. Volia ser cosmonauta, va aprendre ella sola a ser tenaç, després a llegir i a sumar, amb l’ajuda dels bessons raquítics Todor i Tudor. Quan tenia quinze anys, poc després de la guerra mundial, va girar l’esquena a les roques de la seva infància, va endur-se només la cabra que li havia fet més companyia en aquells paratges i va anar-se’n a la Unió Soviètica. A Banat, va aprendre a volar amb un pilot hongarès i, al llarg d’una tèbia nit en una pista d’aterratge a les planures magiars, l’amor no es va enlairar pas. A Viena va estar tres anys netejant les latrines de les casernes militars i a la ribera del Danubi va aprendre el rus que Aleksandr Nikolajewitsch, un sergent primer soviètic del servei veterinari de pell pàl·lida, li ensenyava. Aleksandr cantava i tocava la guitarra, cap de les dues coses gaire bé, però de bona gana. A la vora del Danubi, el rus nascut a Gorki, a la vora del Volga, cantava per a la meva bestia, nascuda a Staniševac, a la vora del Rzav, cançons sobre la bellesa de rius, ciutats i ulls —foscos, però també potser clars, no té gaire importància quin color exacte tenien els ulls— i la meva bestia volia del rus que cantava alguna cosa diferent de la que ell volia d’ella. Va marxar de Viena amb la seva cabra lleial i alguns diners, a més dels papers del sergent primer rus i els cabells curts. Va arribar a Moscou el dia que complia dinou anys. Va completar la seva formació de pilot de combat amb matrícula d’honor i el 1959 va ser admesa al cercle ampliat del Primer Grup de Cosmonautes de la Unió Soviètica. Ja era massa tard per complir els seus somnis més ambiciosos, els americans aviat van arribar a la Lluna, i els russos no volien ser els segons en res. Un dilluns càlid de febrer de 1962, va entrar al despatx de Wassili Pawlowitsch Mischin, va dir-li que tenia una idea i una cabra vella però sana, i només mig any després la cabra de la meva bestia Zagorka, una cabra del poble de Staniševac, a l’est de Bòsnia, va ser posada a l’òrbita de la Lluna. Mai va arribar a tenir nom, i es devia calcinar quan va tornar a entrar a l’atmosfera terrestre.

La Zagorka va morir el 2006. Al final no estava ni especialment cansada ni especialment trista. Sordejava i ja no li quedaven dents. La meva àvia va cuidar la seva germaneta, com es referia a la Zagorka, fins al seu últim alè i jo estava a punt de tornar a asseure’m a la taula quan l’àvia em va dir:

—Què fas, vine aquí, frega els plats! Es pot saber què fas?

Sota la pica hi havia penjat un drap de cuina, que devia tenir tants anys com jo. De quadres vermells i blancs, havia perdut consistència i estava tronat a causa dels milers de voltes al tambor de la rentadora. Vaig eixugar un plat, una forquilla, un ganivet i el got esquerdat.

L’àvia es va situar darrere meu. La brusa negra, els pantalons de tela negres, però duia les botes de goma de color groc. Em feia pensar en una súper heroïna que es posa el seu vestit en qüestió de segons, l’única diferència era que la meva àvia no duia el cabell llarg i ros, sinó amb la permanent i lila, i una capa de dol.

—On vols anar?

—Anem a Oskoruša.

—Acabo d’arribar.

—L’arribada pot esperar. Oskoruša està farta d’esperar. —Un clàxon.— El conductor ja és aquí. —Va posar-se el mocador negre al cap i va fer-se un nus sota la barbeta, va mirar-se al mirall, va treure-se’l.

—Escolta —va dir-me—. És una vergonya que encara no hagis estat mai allà dalt.

I com que seguia sense moure’m:

—Els dubtes no han explicat mai cap bona història. —No sé d’on ho va treure, però sonava bé.

—Quant de temps ens hi quedarem?

—Un cop puges a dalt, t’hi vols quedar per sempre.

Al passadís hi havia bosses plenes de queviures. Segurament les havia portat «el seu policia». Ara les havia de dur jo. L’àvia em va somriure.

—Benvingut a casa —va dir—, ase meu.

Si mai hi hagués hagut cap màfia a Višegrad, la meva àvia n’hauria estat la padrina. De nen sabia de tres delinqüents de poca categoria que la temien i li feien encàrrecs. Quan anava a la perruqueria a tenyir-se el cabell lila, un d’ells es plantava com per casualitat davant del local, menjant pipes de carbassa. L’àvia sortia al carrer amb la permanent acabada de fer, li xiuxiuejava alguna cosa i desapareixia de seguida pels carrerons amb qualsevol encàrrec, com sempre.

L’àvia no havia anat mai a l’escola. Deia que els nens havien d’anar-hi, tot i que preferien córrer a l’aire lliure, mentre que les nenes haurien preferit anar a l’escola però s’havien de quedar a casa. Allà la seva mare els ensenyava a cosir, fer mitja i feines domèstiques, i la Zagorka, la seva germana gran, li havia ensenyat a llegir i a escriure.

La impressió que la meva àvia podia ser i fer qualsevol cosa, la meva absoluta confiança en el fet que controlaria la vida, la vellesa, sense problemes, va desaparèixer a mesura que avançava la seva malaltia. Va començar la primavera de 2016. L’àvia canviava coses de lloc i no entenia per què ja no hi eren. Buscava la paraula correcta i s’oblidava d’allò que volia dir. Va deixar d’entendre com funcionava el comandament a distància i el va desmuntar. Només anava a la perruqueria si algú la hi portava. Va deixar que un venedor la persuadís de comprar un coixí de dos-cents euros, quan abans primer l’hauria amenaçat amb apallissar-lo i després li hauria venut un dels seus propis coixins vells.

Al 2009 ella estava bé. La primavera de 2009, la meva àvia baixava sense esforç els tres pisos que la portaven al pati. El motor del Yugo blau estava en marxa, el conductor, que vestia uns texans i una samarreta, es va afanyar a ajudar-la a pujar al cotxe. Va dir que es deia Stevo i va afegir saludant amb el cap a la meva àvia: «el xofer».

La carretera dura i plena de sotracs que portava a Oskoruša se li va entravessar, al Yugo. El cotxet es va esforçar molt per no trencar l’eix quan sortia dels esvorancs, però l’Stevo aviat en va tenir prou, sentia compassió.

Volíem continuar el camí a peu quan algú va cridar el nom de la meva àvia i les muntanyes van cisellar-ne l’eco amistós i eixut dins el brunzit de l’aire primaveral. L’àvia va somriure.

De primer moment, no podíem veure la persona que havia cridat, però després, un home jove va sortir del bosc dirigint-se a la carretera i va saltar pel pendent, imprudent i precís com un boc. Un jove que envellia a mesura que s’apropava. Tenia agulles d’avet a la barba.

Va cridar el nom de l’àvia per segona vegada, quan estava a pocs passos de nosaltres. Es va treure la gorra, el casquet Šajkača serbi, i es van mirar prou estona com per fer-te venir ganes d’escriure la paraula «tendresa».

Li va donar la mà a l’Stevo i llavors es va girar cap a mi amb un gest exagerat i també va cridar el meu nom, tot va ser una mica massa: es va girar massa de cop, tenia els ulls massa foscos, i sota les ungles, terra.

—Ets el net. Jo soc en Gavrilo. Som parents, t’ho podria explicar de paraula, però és millor que t’ho ensenyi.

Va començar a ensenyar-m’ho al cementiri, l’àvia volia visitar la tomba dels seus sogres. En Gavrilo ens va dur a pas lleuger cap a un prat amb pendent flanquejat per arbres torts. Cap a l’oest, la vista s’estenia fins lluny, hi havia una elevació lleu damunt de la qual es veien algunes cases i jardins escampats, sobresortia una muntanya, boscos frondosos verds, quasi fins al cim, i el cim, pràcticament tot roca, vermellosa sota el sol. Els morts tenen bones vistes a Oskoruša.

Vam caminar entre les tombes i l’herba alta sota la calor del migdia. Intentava seguir-li el pas a en Gavrilo i vaig mirar de reüll el cim. Llavors l’home gran em va donar un cop al pit amb la mà plana. «Vigila on trepitges!».

Una serp va creuar-nos pel davant.

—Poskok —va xiuxiuejar en Gavrilo.

Vaig fer un pas enrere i va ser com si també fes un pas enrere en el temps, cap a un dia de calor similar a Višegrad feia molts anys.

«Poskok» significa: «un nen —jo?— i una serp al galliner».

«Poskok» significa: «els rajos de sol que s’esquitllen entre els llistons de fusta i tallen l’aire polsós».

«Poskok» significa: «una pedra, que el pare aixeca per damunt del seu cap per aixafar la serp».

«Poskok» conté «skok» —salt— i el nen s’imagina la serp: «et salta al coll i t’escup verí als ulls».

El pare va dir aquesta paraula i em temo que significa alguna cosa més que el rèptil del galliner.

Al cementiri d’Oskoruša vaig quedar-me de pedra davant les imatges que sorgien de la paraula gruixuda. «Poskok» contenia tot allò que el nen necessitava per sentir una por positiva. «Verí» i «pare que vol matar». És quasi com si el pare fos còmplice d’allò que la paraula desencadena en el nen, en mi. La paraula, l’animal i el pare em fan por. Em quedo a una banda, darrere d’ell, els veig bé a tots dos, el pare i la serp. Tinc un pressentiment, crec que el pare no encertarà el cop. No l’encertarà i la paraula «skok» saltarà de la seva boca ben badada. Jo, ple de por i curiositat, penso què passaria si el pare no matés la serp, si la serp matés el pare? Noto com li clava les dents al coll, «poskok».

El pare llança la pedra.

La paraula traduïda —escurçó— em deixa glaçat.

L’escurçó del cementiri d’Oskoruša, verd i immutable, va recargolar-se a la copa d’un arbre fruiter per obtenir una visió més bona dels intrusos. Un cop a les branques, va buscar un racó assolellat i es va fer un niu sobre la tomba dels meus besavis.

Allà ens esperaven menjar i beguda i una dona alta que feia talls fins de carn fumada amb un ganivet molt gros, impertorbable, fins i tot quan el rèptil va enfilar-se pel tronc inclinat de l’arbre a pocs metres d’on ella era.

En Gavrilo em va retirar la mà del pit i va continuar caminant. L’àvia i l’Stevo se’m van avançar i van saludar la dona, que va servir el menjar que havien portat, les begudes en ampolles de plàstic. La llosa del sepulcre feia de taula. La carn i el pa ja hi eren. Ningú no es va fixar més en la serp. Semblava com si només formés part de la imaginació, només del llenguatge. L’àvia va encendre unes espelmes.

Vaig allunyar-me. Anava de làpida en làpida, llegint-ne les inscripcions. Vaig llegir Stanišić. Vaig llegir Stanišić. Vaig llegir Stanišić. A quasi cada làpida hi havia el meu propi cognom i les fotografies menudes em miraven plenes d’orgull o de vergonya. Em va fer l’efecte que només hi havia orgull i vergonya.

La molsa havia crescut per damunt d’alguns noms, el temps n’havia esfondrat d’altres.

—No oblidem ningú —va assegurar-me després en Gavrilo davant la tomba dels meus besavis. Va assenyalar la inscripció il·legible i va dir—: Aquest n’és un altre, i aquest també. Stanišić. Stanišić.—I després d’una pausa breu, va afegir—: Ja no els recordo.

La dona alta primer em va allargar la mà per saludar-me, després, per donar-me aiguardent.

—Marija —va dir—. En Gavrilo és el meu marit. Portes la fruita?

La Marija era alta com un pi. Portava un vestit marró tan rígid com el davantal d’un joier. Era d’un poble situat a un parell de valls de distància, n’he oblidat el nom. El dia que va morir Josip Broz «Tito», una nena pèl-roja va arribar al món en aquell poble, la qual cosa era insòlita i bonica. Es diu que quan tenia dos anys la nena va començar a parlar llatí, la qual cosa era insòlita però sobretot molt poc pràctica i inútil. La van educar en els coneixements dels herbolaris. Ben aviat cada dimarts la nena va poder predir el futur amb força precisió. Algunes prediccions es van complir, d’altres no. El 1994 va trepitjar una mina mentre collia camamilla vera —algú del poble feia dies que es queixava que li sagnava el nas.

Vaig entregar-li la bossa amb les taronges i la pinya a la Marija. Va posar la fruita damunt la làpida.

—Els ha agradat? —vaig preguntar-li.

—No ho sé —va respondre mentre tallava la pinya amb el seu ganivet enorme—. A mi m’agrada menjar-ne, en vols?

La Marija era tan alta que li podia veure les vènules de sota la barbeta quan estava dreta al meu costat. Tallant la pinya vaig veure que tenia molta traça i era àgil. El salt que va fer per baixar de la làpida per agafar alguna cosa i com va grimpar per tornar-s’hi a enfilar em va fer pensar en una mosquetera.

Damunt nostre, a la copa de l’arbre, una servera, ens sotjava el poskok, la serp banyuda. Avui és 25 de setembre de 2017. Viatjo en un tren de rodalies d’Hamburg i estic assegut a la vora de dues persones d’uns quaranta anys que parlen de Pokémon. Les paraules em ronden, em desconcerten, em fan feliç, haig de seleccionar-ne les adequades per a aquesta història.

La història va començar amb els records que s’esborren i amb un poble que estava a punt de desaparèixer. Va començar en presència dels morts: a la tomba dels meus besavis, on vaig beure aiguardent i vaig menjar pinya. Depenent de com bufava, l’aire feia olor de cucs de terra, de la saba de les dents de lleó, de merda de vaca. Les cases disperses fetes de pedra calcària i fusta de faig extretes de les entranyes de la muntanya i del bosc de la zona. Potser són boniques. A en Gavrilo també li vaig preguntar per la bellesa, a en Gavrilo el porquer, a en Gavrilo el caçador, que si Oskoruša li semblava bella.

La bellesa, excepte la de la seva dona, mai no li havia interessat, va dir, i va fer-li un petó a Marija a l’espatlla. Estava segur que afegiria alguna cosa més seriosa, una dita sobre la feina escarrassada que mai no s’acaba, els camps, la collita, però en Gavrilo simplement va servir-se aiguardent d’una ampolla de plàstic d’un refresc i va asseure’s damunt d’una tomba.

Oskoruša és un nom bonic. No és veritat. Oskoruša té un so dur i aspre. No té cap síl·laba on aferrar-s’hi, gens de ritme, els sons estan ordenats de manera estrafolària. Sí, des d’un bon començament: Osko —Per què? Qui parla així?—, després un descens brusc cap al final sibilant: -ruxa. Dur i eslau, com solen ser els finals als Balcans.

Ho podria deixar així, potser algú podria considerar que no soc dels Balcans, «finals eslaus durs»? Esclar, aquests iugoslaus amb les seves guerres i maneres.

La imatge no té cap sentit. Com t’has d’imaginar que són els finals eslaus durs? El fet de ser eslau no és un barret d’home que puguis descriure sense equivocar-te, sempre que sàpigues què són els homes i què els barrets.

Potser també ho llegeix algú a qui no li agrada que es reprodueixin els prejudicis i els tòpics però que sap què significa Oskoruša, què és Oskoruša. Oskoruša és també un tipus de fruita. Una fruita molt apreciada, per ser més exactes, és el fruit de la servera, molt respectada i amb una agricultural credibility elevada. Ho asseguren aquells que mereixen respecte: els agricultors. Oskoruša és el nom serbocroat de la Sorbus domestica, la servera. La servera fa uns fruits resistents. Quan el fruit està del tot madur, el costat al qual li toca el sol es torna de color vermell lluent, la resta és groc. La banda que rep el sol és dolça, la banda que queda a l’ombra és àcida. Les plagues l’eviten, no necessita cap manteniment especial i no s’ha de fumigar. En canvi, tant el tronc com el fullatge corren molt de risc de rebre mossegades.

A les muntanyes bosnianes, a l’extrem orient d’un país sempre tràgic, hi ha un poble que aviat ja no existirà. Oskoruša. A la dècada dels vuitanta, hi vivien centenars de persones. Un tocava la gusla. Un organitzava vespres de dominó. I n’hi havia un que tallava dracs de cera. Sobrevivien a l’hivern gràcies a les pells, amb les quals es vestien, i a les batalles acalorades de dominó. A l’estiu tota cuca viu. Una vegada va arribar un turista de motxilla islandès, somreia molt i va quedar quart en un dels tornejos de dominó.

L’aïllament probablement els va salvar la vida durant la guerra. Oskoruša va quedar intacta, excepte els homes que van allistar-se voluntàriament a un bàndol o a l’altre i van desaparèixer. Els que s’hi van quedar, van morir per altres causes.

Al cementiri d’Oskoruša compartia el meu cognom i el meu pa amb els morts. Menjàvem carn fumada damunt la tomba dels meus avantpassats quan en Gavrilo va prendre la paraula.

—Aquí —va dir mentre vessava una mica d’aiguardent a la terra— hi ha el teu besavi. La teva besàvia només bevia d’amagat. —A la banda on era ella també va deixar un got, i va apartar la mirada perquè pogués continuar bevent d’amagat. Vam brindar.

A la tomba dels seus sogres, la meva àvia no s’hi va esforçar gaire. Va rascar les cagarades dels ocells de la llosa negra, va retirar les males herbes, va podar els arbustos. Va carregar dos pedregots, però no em va dir el perquè, vaig donar-li un cop de mà, les volia posar per aquí i per allà. Avui dia, tot l’enrenou que va envoltar aquesta tomba és un dels seus records més vius i recurrents. Va ser l’àvia qui va fer construir la tomba.

—Ningú se’n volia ocupar —va repetir—, ni tan sols aquells que no existirien si no fos pels que hi descansen.

La calor del cementiri tenia un gust salat i se sentia el so de les cigales. En Gavrilo em buscava la mirada. Vaig fer que sí amb el cap, i immediatament em va semblar inapropiat haver assentit amb el cap en un cementiri.

—Veus això? —Assenyalava el paisatge.— Allà hi ha la casa —va dir.

—La dels meus besavis?

—Sí.

—Allà?

—No, allà.

—Allà on hi ha una tanca?

—No, allà on no n’hi ha.

Vaig riure. A en Gavrilo no li va semblar graciós i va ser llavors quan em va preguntar d’on era.

Doncs bé, els orígens, com sempre, vaig pensar i vaig començar així: Una pregunta difícil! Primer de tot ha de quedar clar a què es refereix. A la situació geogràfica del turó sobre el qual es trobava la sala de parts? A l’estat de la frontera del país en el moment de les últimes contraccions? A d’on eren els pares? Als gens, els avantpassats, el dialecte? Per moltes voltes que hi donem, l’origen continua sent un constructe! Una mena de vestit que hauràs de portar per sempre un cop te l’hagin posat. És com una maledicció! O, si tens sort, un bé que no respon a cap talent però que t’aporta avantatges i privilegis. Així vaig parlar i parlar i en Gavrilo em va deixar acabar. Va partir el pa i em va donar el crostó. Després va dir:

—D’aquí, tu ets d’aquí.

Vaig mossegar el pa. Vaig esperar que s’expliqués. D’aquí? Per què d’aquí? Pels meus besavis? En Gavrilo va netejar un cogombre amb la màniga per menjar-se’l i mentre ho feia va parlar-me del cogombre i dels progressos de la verdura modificada genèticament. Quan ja quasi havia perdut el fil del tot, em va agafar el braç com si volgués comprovar com tenia els músculs i va dir:

—D’aquí. Tu ets d’aquí. Ja ho veuràs. Vens?

—Puc triar? —com a mínim volia ser graciós.

—No —va dir en Gavrilo.

I l’àvia va murmurar:

—No siguis desagraït.

Vaig mirar amunt, cap a la serp, estava quasi segur que diria alguna cosa. Al cap i a la fi era d’allà, entenia el llenguatge de les muntanyes, potser sabia millor que jo què estava passant, potser fins i tot, què havia d’agrair.

Vam recollir les coses entre tots. L’Stevo i la Marija s’emportaven les bosses, jo seguia l’àvia i en Gavrilo. Tots dos em van portar a un pou, al prototip d’un pou —amb brocal de pedra, teulada inclinada de fusta, manovella, cubell i corda— i en Gavrilo va dir:

—La deu la va descobrir el teu besavi, i el pou el va construir el teu besavi, i l’última cosa que va voler el teu besavi abans de morir va ser que la seva dona, la teva besàvia, li portés un altre glop d’aquesta aigua. I ella li va respondre: «Ves-hi tu».

Jo havia de beure aquella aigua però no tenia set i em preocupaven els gèrmens. Però tampoc volia decebre ningú, ni el besavi, ni en Gavrilo, ni l’àvia, per això vaig beure la que va resultar la millor aigua que havia begut mai, i mentre omplia l’ampolla l’àvia va dir-me:

—El teu avi va néixer a Oskoruša. Va beure d’aquesta font, en aquests boscos va caçar bolets i va matar el primer os quan encara no tenia vuit anys.

—D’on ets, noi? —va tornar a preguntar en Gavrilo i vaig pensar «la cursilada del sentit de pertinença!» i que una mica d’aigua no em debilitaria.

Tot i així, l’àvia va continuar:

—El teu besavi va néixer a Oskoruša —va dir—. Tot això eren les seves terres i aquí dalt, mira, aquí va construir casa seva.

—Vine —va dir en Gavrilo, i els dos es van tornar a posar en marxa—. No hi ha cap vista millor en aquests contorns, ni de la fondalada cap avall ni del Vijarac cap amunt.

Però només hi havia unes quantes pedres apilades de qualsevol manera, vestigis del mur d’una casa o d’alguna construcció. Grisenques i plenes de teranyines. Vaig intentar imaginar-me la planta, vaig enfilar-me per damunt de les ortigues fins arribar a les restes dels mobles de l’edifici en ruïnes. Una prestatgeria, trencada vivint una existència en què ja no ha de suportar res. Un llangardaix aguaitava sense por damunt dels esquelets dels llits de ferro. I per una obertura del mur, que alguna vegada havia sigut una finestra, les branques s’aferraven al somni del meu avi quan era nen. Però què, si us plau, què significa tot això per a mi?

Vaig beure aigua del pou del meu besavi i escric sobre això en alemany. L’aigua tenia el gust del pes d’aquelles muntanyes, que mai vaig haver de sostenir i el gust de la feixuga lleugeresa d’afirmar que alguna cosa et pertany. No, l’aigua era freda i tenia gust d’aigua. Soc jo qui decideix.

—D’on ets, noi?

Ara també soc d’aquí? D’Oskoruša.