Trenes d'herba dolça

Hamamelis

Explicat tal com ho veu la meva filla.

Novembre no és època per a flors, els dies són curts i freds. Els núvols densos m’arrosseguen l’humor i l’aiguaneu, com una maledicció murmurada, m’empeny dins de casa: no tinc ganes de tornar a sortir. O sigui que quan el sol traspassa aquell escàs dia groc, potser el darrer abans de les nevades, he de marxar. Com que els boscos estan en silenci en aquesta època de l’any, sense fulles ni ocells, el brunzit d’una abella sembla desproporcionadament fort. Intrigada, segueixo el seu camí: què la deu haver fet sortir al novembre? Va directament a les branques nues que, quan miro amb més deteniment, estan esquitxades de flors grogues: hamamelis. Les flors són una cosa esparracada: cinc pètals llargs, cadascun com un bocí de roba groga destenyida que s’hagi enganxat a la branca, bocins estripats que aletegen en la brisa. Però ai si són benvingudes!, una taca de color quan vindran mesos de gris. Un darrer visca!, abans que l’hivern tot d’una em recordi un novembre de fa molt de temps.

La casa havia quedat buida des que ella se’n va anar. Els pares Noel de cartró que havia enganxat a les altres finestres estaven destenyits pels raigs de sol estival, i les ponsèties de plàstic damunt de la taula, embolcallades en teranyines. Per l’olor se sabia que els ratolins havien saquejat el rebost mentre el pernil dolç de Nadal es convertia en piles de floridura a la nevera després que desconnectessin la llum. A fora, al porxo, un caragolet tornava a fer el niu a la carmanyola, esperant que ella tornés. Els àsters florien en profusió sota els estenedors distesos, on encara hi havia una jaqueta grisa de punt.

Vaig conèixer la Hazel Barnett quan passejava pels camps de Kentucky buscant mores amb la meva mare. Estàvem concentrades en la nostra collita quan vaig sentir una veu aguda que cridava des de la bardissa:

—Com estan? Com estan?

Allà a la cleda hi havia la dona més vella que jo hagués vist mai. Una mica espantada, vaig agafar la mà de la mare mentre ens hi acostàvem per a saludar-la. Ella s’aguantava repenjant-se a la tanca que hi havia entre les malves reials roses i de color vi. Duia els cabells gris ferro recollits en un monyo al clatell, amb una corona de blens blancs que sobresortien com raigs de sol al voltant de la seva cara esdentegada.

—Prou que m’agrada veure vostra llum de nits —va dir—. Va bé tenir veïnes. Pla us he vist a totes passejant i he vingut a saludar-vos.

La meva mare va presentar-se i explicà que ens hi havíem traslladat feia pocs mesos.

—I qui és aquest farcellet d’alegria? —va preguntar mentre s’inclinava sobre la tanca de filferro de punxes per a pessigar-me la galta.

La tanca se li enfonsà en el pit balder de la bata d’estar per casa, on unes flors roses i porpres com les malves reials es destenyien de les moltes rentades. Duia sabatilles sense taló al jardí, una cosa que la meva mare mai no permetria. Va treure la mà vella i arrugada per damunt de la tanca, venosa i torta, amb un cercle prim com un cable d’or esquifit sobre el dit anul·lar. Jo mai no havia sentit parlar de cap persona que es digués Hazel, Avellana, però el nom en anglès de l’hamamelis és Witch Hazel, avellaner de bruixa, i jo estava ben segura que aquesta dona devia ser la Bruixa Avellana en persona. Vaig agafar la mà de la mare encara amb més força.

Suposo, per com la mare es posa amb les plantes, que en una determinada època algú li podria haver dit «bruixa». I sí que hi ha alguna cosa de sobrenatural en un arbre que floreix tan fora de temporada i després escup les llavors —perles lluents tan negres com la mitjanit— a més de cinc metres endins dels silenciosos boscos de la tardor, amb un so com una passa èlfica.

Ella i la meva mare es van convertir en unes amigues inversemblants, que intercanviaven receptes de cuina i consells de jardineria. De dia, la mare era professora a la universitat, al centre de la ciutat, seia davant del microscopi i escrivia articles científics. Però el crepuscle de primavera la trobava descalça a l’hort, plantant mongetes i ajudant-me a omplir la meva galleda amb cucs de terra que la seva pala havia tallat. Jo pensava que podia tenir-ne cura i retornar-los la salut a l’hospital de cucs que havia construït sota els iris. Ella m’encoratjava a fer-ho, dient:

—No hi ha cap mal que l’amor no pugui guarir.

Molts vespres, abans que es fes fosc, passejàvem per la pastura fins a la tanca i ens trobàvem amb la Hazel.

—Prou que m’agrada veure la vostra llum a la finestra —deia—. No hi ha pas res de millor que una bona veïna.

Jo escoltava mentre elles parlaven de posar cendra de l’estufa a la base de les tomaqueres perquè no hi anessin les erugues dormidores, o quan la mama presumia de la velocitat amb què jo aprenia a llegir.

—Ai, Senyor! Ets bona estudiosa, oi que sí, abelleta melera? —deia la Hazel.

De vegades tenia un caramel de menta embolicat a la butxaca del vestit per a mi, amb la cel·lofana vella i tova.

Les visites progressaren de la tanca al porxo de davant. Quan fèiem galetes, n’hi portàvem una safata i bevíem llimonada a la seva escala d’entrada, que feia panxa avall. Mai no em va agradar entrar a la casa, una barreja abassegadora d’andròmines velles, bosses d’escombraries, fum de cigarreta, i el que ara sé que és l’olor de la pobresa. La Hazel vivia a la caseta fonda i estreta amb el seu fill Sam i la filla Janie. La Janie era, com va explicar la seva mare, «simple», perquè va arribar tard en la vida, la darrera criatura de la mare. Era dolça i afectuosa i sempre volia asfixiar-nos a la meva germana i a mi entre els seus braços profunds i tous.

En Sam era discapacitat, no podia treballar però rebia uns beneficis i una pensió de la carbonera, i tots en vivien. Amb prou feines. Quan estava bé per a anar a pescar, ens portava silurs grossos del riu. Tossia com si hagués de rebentar, però tenia uns ulls blaus que guspirejaven i tot un món d’històries, pel fet d’haver estat a l’estranger durant la guerra. Una vegada va portar-nos tota una galleda de mores que havia collit al costat de la via del tren. La mare va intentar rebutjar aquella galleda grossa perquè era un do massa generós.

—Caram, no digui beneiteries! —va exclamar la Hazel—. No són pas meves, les mores. El Senyor ha fet créixer aquestes coses perquè les compartim.

A la mare li encantava treballar. Per a ella, passar una bona estona era construir parets de pedra seca o arrencar brolla. De vegades, la Hazel venia i seia en una gandula sota els roures mentre la mama apilava pedres o esqueixava llenya per a encendre. Xerraven d’això i d’allò, la Hazel explicava com li agradava una bona pila de llenya, especialment quan agafava bugada per a guanyar uns quants diners de més. Li calia una pila de llenya ben grossa per a escalfar els cossis de la bugada. Havia treballat de cuinera en un lloc al costat del riu i feia que no amb el cap en recordar el nombre de plats que podia portar d’una sola vegada. La mama li parlava dels seus alumnes o d’un viatge que havia fet, i la Hazel es meravellava de la simple idea de volar amb avió.

I la Hazel li parlava de quan la van cridar per a fer de llevadora enmig d’una nevada, o de com la gent venia a la seva porta a cercar herbes remeieres. Va dir que una altra professora havia vingut una vegada amb una enregistradora per a parlar amb ella i va dir que ho posaria en un llibre, per totes les maneres antigues que ella coneixia. Però la professora no va tornar i la Hazel mai no va veure el llibre. Jo mig escoltava com parlaven de recollir nous de pacaner sota els grans arbres o portar la carmanyola del dinar al seu pare, que feia barrils a la destil·leria que hi havia al costat del riu, però la mare estava encisada per les històries de la Hazel.

Sé que a la meva mare li encantava ser una científica, però sempre deia que havia nascut massa tard. La seva veritable vocació, n’estava segura, era ser una pagesa del segle dinou. Cantava mentre feia conserves de tomàquet, escaldava albercocs, pastava la massa de pa, i insistia perquè jo també aprengués a fer-ho. Quan recordo la seva amistat amb la Hazel, suposo que el profund respecte que tenien l’una per l’altra estava arrelat en coses així: totes dues eren dones amb els peus ben plantats a la terra, que s’enorgullien de tenir unes espatlles prou fortes per a dur la càrrega d’altres.

En general jo sentia la seva conversa com un brum de xerrameca d’adultes, però una vegada, quan la mare travessava el pati amb una gran braçada de llenya, vaig veure que la Hazel deixava caure el cap entre les mans i es posava a plorar.

—Quan vivia a casa —va dir—, prou que podia dur una càrrega així. Caram, si podia dur una barcella de préssecs en un maluc i una criatura a l’altre sense gaire esforç. Però ara tot ha marxat, el vent s’ho ha endut.

La Hazel va néixer i va créixer al comtat de Jessamine, a Kentucky, un tros més avall per la carretera. Sentint-la parlar, però, podria haver estat a centenars de quilòmetres. No podia conduir, ni la Janie ni en Sam, o sigui que la seva antiga casa li era tan remota com si fos a l’altra banda de la Divisòria Continental.

Havia vingut a viure aquí amb en Sam quan ell va tenir un atac la vigília de Nadal. A ella li encantaven els Nadals —tota la família que venia, preparar un gran àpat—, però aquell Nadal ho va deixar córrer tot, va tancar la porta amb clau i va venir a viure amb el seu fill i a tenir-ne cura. No havia tornat a casa des d’aleshores, però se li notava que el seu cor enyorava aquell lloc: se li posava una mirada llunyana als ulls quan en parlava.

La mare ho comprenia, l’enyor de la llar. Ella era una noia del nord, nascuda a l’ombra dels Adirondack. Havia viscut en molts llocs per la universitat i la investigació, però sempre havia pensat que tornaria a casa. Recordo la tardor que va plorar perquè enyorava la foguerada d’auró vermell. Va ser trasplantada a Kentucky mitjançant una bona feina i la professió del meu pare, però sé que enyorava la seva gent i els boscos de casa. El sabor de l’exili era tant a la seva boca com a la de la Hazel.

En fer-se més gran, la Hazel es va tornar més trista i parlava més i més dels vells temps, les coses que mai no tornaria a veure: com havia estat d’alt i d’atractiu el seu marit, en Rowley, com eren de bonics els seus horts. Una vegada la mare va oferir-se a dur-la a veure la seva antiga casa, però va dir que no:

—Ets molt amable, però no podria estar en deute així. A més, el vent s’ho ha endut —deia—, s’ho ha endut tot.

Però un dia de tardor, quan la llum era llarga i daurada, va telefonar.

—Mira, preciosa, ja sé prou que tens les mans i el cor enfeinats, però si hi hagués cap manera que veiessis que pots dur-me a la casa vella, te n’estaria molt i molt agraïda. He d’encarregar-me d’aquella teulada abans que voli la neu.

La mare i jo vam recollir-la i vam agafar la carretera de Nicholasville cap al riu. Ara és una via de quatre carrils, amb un gran pont sobre el riu Kentucky, tan enlaire que amb prou feines veus que corre, fangós, per sota teu. A l’altura de l’antiga destil·leria, ara buida i tancada amb plafons de fusta, vam sortir de l’autovia i vam baixar per un camí de terra que s’aparta del riu. La Hazel va posar-se a plorar al seient de darrere així que vam agafar el trencant.

—Ai, el meu estimat camí —va somicar, i jo vaig donar-li uns copets a la mà.

Sabia què havia de fer perquè havia vist la mare plorar així una vegada que em portava i vam passar per davant de la casa on havia crescut. La Hazel va fer anar la mama més enllà de les casetes atrotinades, unes quantes caravanes amb estufa i restes de graners. Vam aturar-nos davant d’un aiguamoll cobert d’herba sota un dens bosquet d’acàcies blanques.

—És aquí —va dir—, la meva llar, dolça llar.

Parlava així, com si sortís d’un llibre. Davant nostre hi havia l’edifici d’una antiga escola amb altes finestres amb arc apuntat, disposades tot al voltant, i amb dues portes principals, una per als nois i una per a les noies. Era de color gris argentat, amb només unes quantes llepades de calç difuminades sobre els llistons de recobriment.

La Hazel es delia per sortir, i vaig haver de córrer per portar-li el caminador abans que ensopegués entre l’herba alta. Durant tot el camí assenyalava la casa, l’antic rebost sobre el rierol i el vell galliner, i va dur-nos a la mama i a mi a la porta lateral i vam pujar les escales del porxo. Va furgar a la gran bossa que duia buscant les claus, però les mans li tremolaven tant que va demanar-me que obrís la porta. Vaig obrir la porta mosquitera, tota ratada, i la clau va entrar fàcilment al cadenat. Vaig aguantar-li la porta oberta, i ella entrà pesadament, i va aturar-se. Va quedar-se mirant. Hi havia un silenci com d’església. L’aire era fred a dins i em corria pel costat en direcció a la tèbia tarda de novembre. Vaig començar a entrar-hi, però la mà de la mare al braç em va aturar, «deixa-la fer», deia la seva expressió.

La sala davant nostre era com un àlbum dels vells temps. Una gran cuina de llenya posada contra la paret del fons, cassoles de ferro colat penjades l’una al costat de l’altra. Els eixugamans estaven polidament penjats en clavilles sobre la pica seca, i unes cortines que havien estat blanques en un altre temps emmarcaven la panoràmica del bosquet de fora. Els sostres eren alts, com escau a una escola vella, i fistonats amb garlandes de serrellet, blaves i platejades, que llampaven amb la brisa procedent de la porta oberta. Tot de felicitacions de Nadal, enganxades amb cinta esgrogueïda, emmarcaven les portes. Tota la cuina estava guarnida per a Nadal; un hule amb estampat nadalenc cobria la taula i com a centre de la taula hi havia unes ponsèties de plàstic instal·lades en pots de melmelada i embolcallades en teranyines. La taula estava parada per a sis persones i encara hi havia menjar als plats, i les cadires tirades enrere tal com van quedar quan la trucada de l’hospital va interrompre l’àpat.

—Quina fila! —va dir—. Endrecem-ho tot.

Tot d’una, la Hazel va anar per feina com si acabés d’entrar a casa seva després de sopar i la trobés per sota dels seus estàndards de dona de casa. Va deixar el caminador i començà a aplegar els plats de la llarga taula de cuina per portar-los a la pica. La mare va intentar frenar-la demanant-li que ens fes una visita a la casa i dient que podíem posar-nos a endreçar en una altra ocasió. La Hazel va dur-nos a la sala, on un esquelet d’arbre de Nadal s’alçava sobre una pila d’agulles, a terra. Els ornaments penjaven com orfes a les branques nues. Hi havia ocellets de color vermell i plata amb la pintura desgastada, i monyons on haurien d’haver tingut la cua. Havia estat una sala acollidora; hi havia balancins i un sofà, una tauleta de potes primes i llums de gas. Un antic bufet de roure aguantava una gerra de porcellana i una pica pintada amb roses. Una tela brodada a mà, amb punt de creu rosa i blau, recorria tota la llargada del bufet.

—Mare meva —va dir, passant la punta de la bata per la gruixuda capa de pols—. Sí que m’haig de posar a espolsar aquí dins.

Mentre ella i la mama miraven els bonics plats del bufet, jo me’n vaig anar a explorar. Vaig empènyer una porta que donava a un llit sense fer amb piles de mantes tirades enrere. Al costat hi havia el que semblava una cadira d’orinal, però de talla adulta. No hi feia gaire bona olor, i vaig retirar-me ràpidament, perquè no volia que m’enxampessin tafanejant. Una altra porta donava a un dormitori amb un bonic cobrellit de retalls i més garlandes de serrells passades al voltant del mirall sobre el tocador on hi havia un quinqué, tot arrebossat de sutge.

La Hazel es repenjava al braç de la mare mentre voltàvem per la clariana de fora, assenyalant arbres que havia plantat i pans de flors coberts per l’herba feia molt de temps. Al darrere de la casa, sota els roures, hi havia un manyoc de branques grises i nues que esclataven amb una escuma de flors grogues en filera.

—Caram, guaiteu aquí; és la meva antiga medecina, que ve a rebre’m —va dir, i estengué la mà per a agafar la branca com si li anés a fer una encaixada de mans—. En vaig fer molts pots d’aquest vell hamamelis, i la gent me’n venia a buscar, especialment. Bullia aquella escorça a la tardor i en tenia tot l’hivern per a fer fregues als reumes i als dolors, les cremades i les erupcions: tothom en volia. Poc que hi ha cap ferida que els boscos no en tinguin medecina.

»Aquell hamamelis —va dir— no és que faci bé només per fora, sinó també per dins. Caram!, flors al novembre. El bon Déu va donar-nos hamamelis per a recordar-nos que sempre hi ha alguna cosa bona fins i tot quan sembla que no n’hi ha cap. És que t’anima el cor cansat, això és el que fa.

Després d’aquella primera visita, la Hazel sovint trucava el diumenge a la tarda i preguntava «que voldríeu anar totes a fer una volta?». La mare considerava important que nosaltres, les noies, les acompanyéssim. Era com la seva insistència perquè aprenguéssim a fer pa i a plantar mongetes: coses que no semblaven importants aleshores, però ara sé que no és així. Anàvem a collir nous de pacaner darrere la vella casa, arrufàvem el nasset per la comuna guerxa, i remenàvem el graner buscant tresors mentre la mama i la Hazel seien al porxo i xerraven. Penjada en un clau just al costat de la porta hi havia una vella carmanyola negra de metall, oberta i folrada amb el que semblava paper de folrar calaixos. Hi havia les restes d’un niu d’ocell a dins. La Hazel havia dut una bossa de plàstic petita plena de molles de galeta, que va escampar a la barana del porxo.

—Aquesta petita caragoleta ha fet casa seva aquí cada any des que en Rowley va anar-se’n. Aquesta era la seva carmanyola del dinar. Ara ella compta amb mi per a tenir sostre i menjar, i no puc pas deixar-la sense.

Molta gent devia comptar amb la Hazel quan era jove i forta. Va fer-nos conduir pel seu camí i ens vam aturar a gairebé cada casa, excepte una.

—D’aquesta gent no en fem cas —va dir, i apartà la mirada.

Els altres semblaven encantats de tornar a veure la Hazel. La meva germana i jo anàvem darrere de les gallines o amanyagàvem els llebrers mentre la mama i la Hazel visitaven els veïns.

Aquella gent era molt diferent dels qui coneixíem de l’escola o de festes de la universitat. Una senyora va estendre la mà i em va donar uns copets a les dents.

—Quines dents tan reboniques que tens —va dir.

Mai no m’havia pensat que les dents fossin dignes d’un compliment, però tampoc no havia conegut persones que en tinguessin tan poques. Sobretot en recordo l’amabilitat, però. Eren senyores amb qui la Hazel havia cantat en el cor de la petita església blanca sota els avets. Senyores que coneixia des que eren noies, i reien juntes com bruixes dels balls al costat del riu i feien que no tristament amb el cap pel destí de la mainada que agafava el farcell i marxava. Tornàvem a casa a la tarda amb un cistell d’ous acabats de pondre o un tall de pastís per a cadascú, i la Hazel somrient feliç.

Quan va començar l’hivern, les nostres visites van ser més escasses, i va semblar que la llum marxava dels ulls de la Hazel. Un dia seia a la nostra taula de la cuina, i va dir:

—Ja sé que no hauria de demanar al bon Déu res més del que ja tinc, però com m’agradaria poder celebrar un Nadal més a la meva vella i estimada casa! Però aquests dies han marxat, el vent se’ls ha endut.

Aquest era un dolor per al qual els boscos no tenien medecina.

Aquell any no anàvem al nord a passar el Nadal amb els avis, i la mare s’ho prenia molt malament. Encara faltaven setmanes per a Nadal, però ella ja estava coent una enrabiada mentre nosaltres, les noies, enfilàvem crispetes i nabius per a l’arbre. Deia com enyoraria la neu, l’olor d’avet balsàmic i la seva família. I aleshores va tenir una idea.

Havia de ser una sorpresa absoluta. Va demanar a en Sam la clau i va anar a l’antiga escola a veure què podia fer. Va telefonar a la companyia elèctrica rural i va fer que tornessin a connectar l’electricitat a la casa, tan sols per a pocs dies. Així que es van encendre els llums va quedar clar com estava tot de brut. No hi havia aigua corrent, o sigui que havíem de portar garrafes d’aigua de casa per a rentar les coses. La feina ens superava, i la mama va allistar l’ajut d’alguns de la fraternitat de les seves classes a la universitat que havien de fer el projecte de servei comunitari. I en van tenir un: netejar aquella nevera rivalitzava amb qualsevol experiment de microbiologia.

Vam anar amunt i avall per la carretera de la Hazel, on jo corria a les cases amb invitacions fetes a mà per a totes les seves antigues amistats. No n’hi havia gaires, o sigui que la mama va convidar els nois de la universitat i també els seus amics. La casa encara tenia els guarniments de Nadal, però en vam preparar més, cadenes de paper i espelmes, fetes amb tubs de paper de cuina. El pare va tallar un arbre i el va plantar a la sala amb una capsa de llums arrencada de l’esquelet d’arbre que s’havia alçat allà abans. Van portar braçades de mates punxegudes de cedre roig per a decorar les taules i vam penjar bastons de caramel a l’arbre. L’olor de cedre i de menta omplien el lloc on hi havia hagut la floridura i els ratolins uns quants dies abans. La mama i les seves amigues van coure safates de galetes.

El matí de la festa, la calefacció estava engegada, els llums de l’arbre encesos, i d’un en un la gent va començar a arribar, tot omplint les escales del porxo de davant. La meva germana i jo fèiem d’amfitriones mentre la mama anava a buscar la convidada d’honor amb el cotxe.

—Ep, hi ha algú que tingui ganes d’anar a fer un volt? —va dir la mama, i va embolicar la Hazel amb l’abric gruixut.

—Per què? On anem? —va preguntar la Hazel.

La cara li brillava com una espelma quan va entrar a la seva «llar dolça llar» plena de llum i d’amigues. Amb una agulla, la mare va agafar una decoració de Nadal —una campaneta de plàstic amb purpurina daurada que havia trobat al tocador— al vestit de la Hazel. La Hazel anava per la casa com una reina aquell dia. El pare i la meva germana tocaven els seus violins a la sala, «Santa nit» i «Joia al món», mentre jo servia cullers de ponx vermell i dolç. No recordo gaire més de la festa, a banda que la Hazel va adormir-se de tornada a casa.

Pocs anys després, vam marxar de Kentucky per a traslladar-nos un altre cop al nord. La mama s’alegrava d’anar a casa, de tenir els seus aurons en comptes de roures, però acomiadar-se de la Hazel va ser un tràngol. Ho va reservar per al final. La Hazel va donar-li el seu regal de comiat, un balancí i una capseta amb un parell dels seus antics ornaments de Nadal a dins. Un tambor de cel·luloide i un ocell de plàstic al qual li faltaven les plomes de la cua. La mare encara els penja al seu arbre cada any i explica la història d’aquella festa com si fos el millor Nadal que hagués passat mai. Ens va arribar la notícia que la Hazel havia mort un parell d’anys després que marxéssim.

«Endut, tot endut pel vent», hauria dit ella.

Hi ha alguns dolors que l’hamamelis no pot assuavir; per a aquests, ens necessitem les unes a les altres. La mare i la Hazel Barnett, germanes inversemblants, suposo, van aprendre bé de les plantes que totes dues estimaven: juntes van fer un bàlsam per a la solitud, una infusió vigoritzant per al dolor de la nostàlgia.

Ara, quan totes les fulles vermelles han caigut i les oques han marxat, surto a buscar hamamelis. Mai no m’abandona, sempre duu el record d’aquell Nadal i com l’amistat d’elles dues va servir-los de medecina. Celebro una mena de dia de l’hamamelis, un bocí de color, una llum a la finestra quan l’hivern se’ns tanca al voltant.