Quins somnis vindran

«No paris», semblava que em digués una veu a dins del cap. Jo no l’escoltava, continuava endavant, cada cop més lent, més lent, com si tornés a moure’m pel fons d’aquell pantà fangós. Em va començar a fallar l’atenció. «Si us plau! —vaig pensar—. Hi ha d’haver alguna manera de fer que l’Ann em pugui veure i consolar-la, fer-li saber que encara existeixo».

La meva presència no compta

Anava pujant la pendent que va a casa nostra. El vent bellugava els pebrers bords, a banda i banda del carrer. Vaig intentar ensumar, però res. Damunt del cap, el cel estava ben negre. «Plourà», vaig pensar. Em preguntava què hi feia, allà.

La porta principal, quan vaig entrar, no em va semblar pas més sòlida que l’aire. Ara ja sabia, per tant, per què havia vingut.

L’Ann, el Richard i el Perry estaven asseguts a la sala. «L’Ian deu ser a l’escola —vaig pensar—, i la Marie a Pasadena, a l’Acadèmia. La Ginger estava estirada als peus de l’Ann. Quan vaig entrar a la sala, va aixecar el cap tot de sobte i se’m va quedar mirant fixament, tirant les orelles enrere. Aquesta vegada no va fer cap soroll. El Perry, que estava assegut al sofà, al costat del Richard, es va girar i em va descobrir.

—Ha tornat —va dir.

L’Ann i el Richard es van tombar automàticament cap a mi, però ja sabia que no em podien veure.

—Està com sempre? —va preguntar el Richard amb ànsia.

—Tal com estava al cementiri —va contestar el Perry—. Porta la mateixa roba que la nit de l’accident, no?

El Richard va assentir.

—Sí —va mirar l’Ann; jo no li treia els ulls del damunt—. Mare? —va fer aleshores—, pots...

Ella el va tallar.

—No, Richard —va dir calmadament però amb fermesa.

—Però el pare anava vestit així la nit de l’accident —va insistir el Richard—. Com pot saber-ho, el Perry, si...?

—Perquè nosaltres ho sabem, Richard —va tornar a interrompre l’Ann.

—Jo no ho sé per vostè, senyora Nielsen; cregui’m —li va dir el Perry—. El seu marit està dret aquí mateix. Fixi’s en la gossa. Ella el veu.

L’Ann va mirar la Ginger i s’estremí.

—Jo què sé —va xiuxiuejar.

Havia de fer que em veiés.

«Ginger?», vaig dir. Sempre, quan la cridava, remenava la cua. Aquesta vegada es va encongir, sense deixar de mirar-me fixament.

Vaig avançar cap a ella. «Ginger, va —vaig dir—. Ja em coneixes».

—S’està acostant a vostè, senyora Nielsen —va dir el Perry.

—Per favor, pot...? —va començar ella, però tot d’una se li va trencar la veu; es va sobresaltar en el moment que la Ginger es va alçar de terra i va sortir corrents de l’habitació.

—Té por d’ell —va explicar el Perry—. No entén el que està passant, ja ho veieu.

—Mare? —va dir el Richard aprofitant que ella callava. El coneixia tan bé, aquell silenci tossut! Em va venir un somriure, tot i la poca inclinació de l’Ann a creure en la meva presència.

—Et somriu —va dir el Perry—. Sembla que entén que sigui incapaç de creure que és aquí.

L’expressió de l’Ann es va tornar tensa altre cop.

—Segur que per a vostè és obvi que m’agradaria creure-ho —va dir—. Però no puc... —Va tallar en sec i, fent un esforç, agafà aire—. Vostè... realment el veu? —va fer.

«Sí, Ann, sí; em veu», li vaig dir.

—Acaba de dir: «sí, Ann, sí» —li va explicar el Perry—. El puc veure, tal com el vaig descriure al cementiri. Evidentment, no es veu tan sòlid com nosaltres. Però és molt real. No trec informació del seu cervell. Ni tan sols ho puc fer, això.

* * *

L’Ann es va tapar els ulls ben fort amb la mà esquerra.

—M’agradaria poder-ho creure —va dir, desvalguda.

—Intenta-ho, mare —va dir el Richard.

«Ann, si us plau» —vaig fer jo.

—Ja sé que costa acceptar-ho —va dir el Perry—. Però jo he conviscut amb això tota la vida, de manera que per mi és natural. Ja veia ànimes errants quan no alçava un pam de terra.

De sobte el vaig trobar enutjós. Ànimes errants? Allò em feia semblar una espècie de monstre.

—Perdó —em va dir el Perry, somrient.

—Què ha passat? —va preguntar el Richard, i l’Ann es va treure la mà de la cara, encuriosida, per poder mirar el Perry.

—Ha arrufat les celles —va dir el Perry, encara somrient—. Dec haver dit alguna cosa que no li ha agradat.

El Richard va tornar a mirar l’Ann.

—Mare, què hi dius? —va fer ell.

Ella va sospirar.

—Que no ho sé.

—Quin mal pot fer?

—Quin mal? —ella li va clavar la mirada, incrèdula—. Donar-me l’esperança que el teu pare encara existeix? Ja saps el que significava per a mi.

—Senyora Nielsen... —va encetar el Perry.

—No crec en la vida després de la mort —el va interrompre l’Ann—. Crec que, quan ens morim, ens morim i s’ha acabat. I ara vostè vol que...

—S’equivoca, senyora Nielsen —va dir el Perry. M’estava donant la raó, però m’ofenia el seu to autosuficient—. El seu marit està dret davant seu. Com seria possible si no hi hagués vida després de la mort?

—Doncs jo no el veig —va respondre l’Ann—. I no m’ho creuré només perquè vostè ho digui.

—Mare, al Perry l’han posat a prova a la universitat de Los Angeles —va dir Richard—. Li han fet un munt de tests.

—Richard, no estem parlant de tests universitaris. Estem parlant del pare! L’home que estimàvem!

—Encara amb més raó! —va rebatre el Richard.

—No —va fer que no amb el cap—. No em puc abandonar a creure-ho. Si m’ho cregués i en acabat descobrís que no és veritat, em moriria. Em mataria.

«Oh, no», vaig pensar, ple d’angoixa. Una vegada més, em sepultava la sensació de quedar exhaust. No sé si va ser a causa de l’esforç de voler tant sí com no que l’Ann cregués que era allà o de la seva pena infinita; ni idea. Només sabia que havia de descansar un altre cop. Tot allò que tenia davant dels ulls començava a difuminar-se.

—Mare, i si ho intentes? —va fer el Richard—. No vols ni provar-ho? El Perry diu que és possible que veiem el pare si...

«Ann, he de reposar una mica», vaig dir. Ja sabia que no em sentia, però ho vaig dir igualment.

—Ara li està parlant, senyora Nielsen —li va dir el Perry—. Ara s’inclina sobre seu.

Vaig intentar fer-li un petó als cabells.

—Ho ha notat, això? —va preguntar el Perry.

—No —va dir ella, tensa.

—Acaba de fer-li un petó als cabells —li va explicar.

Va agafar aire i es va posar a plorar suaument. El Richard es va acostar a ella de seguida. Assegut al braç de la cadira, la va estirar i va abraçar-la.

—Ja està, mare —va mussitar. Va girar la vista severament cap al Perry—. Ho havia de dir, això? —va preguntar-li.

El Perry es va encongir d’espatlles.

—Jo només he dit el que feia, això és tot, ho sento.

Cada vegada em sentia més esgotat. Volia quedar-me, posar-me davant del Perry i que em llegís els llavis. Però no tenia prou forces. Un cop més, m’aclaparava aquella sensació com una llosa i em vaig apartar d’ells. Havia de descansar.

—Voleu saber què fa ara? —va preguntar el Perry.

Tenia to d’enuig.

—Què? —el Richard acariciava els cabells de l’Ann, semblava empipat.

—Està entrant a l’habitació del moble bar. Comença a esvair-se. Deu estar perdent força.

—El pot tornar a cridar? —va preguntar el Richard.

No vaig poder sentir res més. No sé com vaig arribar al dormitori; no em queda clara la transició. Només recordo que, mentre m’estirava, vaig pensar: «Per què em canso tant si no tinc un cos físic?».

* * *

Vaig obrir els ulls. Tot estava fosc i tranquil. Hi havia alguna cosa que m’atreia i m’empenyia a llevar-me.

A l’instant vaig adonar-me que em trobava molt diferent d’abans. Feia una estona, em sentia feixuc. Ara estava radiant. Gairebé surava per l’habitació i travessava la porta.

Sentia la veu del Perry a la sala d’estar. Mentre recorria el passadís, em preguntava què devia dir. L’Ann havia donat el seu consentiment a la sessió? Esperava que sí. Tot el que volia era saber que tenia algun consol.

Vaig travessar una cambra i la sala del moble bar.

Però tot d’una em vaig quedar glaçat, mirant amb horror cap a la sala d’estar.

Cap a mi mateix.

No vaig saber com reaccionar. Aquella visió em va deixar paralitzat. Sabia que jo era allà on era. I tanmateix també em trobava a la sala d’estar. Vestit amb la mateixa roba, idèntica. La meva cara, el meu cos... Era jo, sens dubte.

Com podia ser?

Aleshores em vaig adonar que jo no era en aquell cos. Tan sols el veia. Sense treure-li els ulls de sobre, m’hi vaig acostar. La meva figura semblava ben bé un cos. No tenia cap expressió a la cara. Hauria pogut ser una figura meva treta d’un museu de cera. Excepte que es movia a poc a poc com un autòmat que s’està quedant sense corda.

Vaig desviar la mirada per inspeccionar la sala d’estar. Hi havia l’Ann, el Richard, l’Ian i la Marie; el Perry parlava amb la figura. El veien tots? M’ho vaig preguntar, marejat. Era una visió espantosa.

—On ets? —preguntava el Perry.

Vaig observar aquella forma cadavèrica. Els seus llavis van tremolar lleument. Quan va parlar, la seva veu no era la meva, sinó un murmuri buit i sense vida, que deia: «Més enllà».

El Perry ho va traslladar a la meva família. Es va adreçar de nou a la figura.

—Pots descriure on ets?

La figura no deia res. Va canviar el pes d’un peu a l’altre, parpellejava lentament. Per fi va parlar. «Fred», va dir.

—Diu que fa fred —els va explicar el Perry.

—Vostè ha dit que el podríem veure —va dir la Marie amb una veu contreta.

Vaig mirar l’Ann. Estava asseguda al sofà entre l’Ian i la Marie, amb el cos que semblava esfondrat. Tenia la cara pàl·lida com una màscara, no parava de mirar-se les mans.

—Si us plau, fes-te visible per a tothom —va dir el Perry a la figura. Fins i tot en aquelles circumstàncies tenia un to capriciós.

La figura va sacsejar el cap. Va respondre: «No».

No sé com me’n vaig adonar, però ho vaig fer. Aquella figura no parlava per si mateixa. Simplement repetia com un lloro tot allò que la ment del Perry imaginava per a ell. No era jo de cap manera. Era un titella que ell havia construït amb el poder de la seva voluntat.

Em vaig precipitar enfadat cap al Perry i em vaig plantar davant seu, li vaig tapar la visió de la figura. «Para ara mateix», li vaig dir.

—Per què no et manifestes tu mateix? —va preguntar.

Em vaig quedar mirant-lo fixament. Ara ja no em veia. Mirava a través meu, de la meva efígie com de cera. De la mateixa manera que m’havien travessat els ulls de l’Ann.

Vaig estirar la mà i vaig intentar engrapar-lo per l’espatlla. «Què has fet?», vaig preguntar.

Ell ja no s’adonava de la meva presència. Va continuar parlant amb la figura, i jo em vaig girar cap a l’Ann. Ara s’inclinava cap endavant, tremolant, repenjant la cara entre les mans, els ulls embruixats, mirant sense veure-hi. «Oh, Déu meu —vaig pensar ple d’angoixa—. Ara ja no ho sabrà mai».

La figura havia contestat amb la seva veu sense flama. Me’l vaig quedar mirant; allò em revoltava.

—Estàs content allà on ets? —va preguntar el Perry.

La figura va respondre: «Content».

—Tens algun missatge per a la teva dona? —va preguntar el Perry.

«Sigues feliç», va murmurar la figura.

—Diu que sigui feliç —va dir el Perry a l’Ann.

Fent un so confús, l’Ann es va aixecar com va poder i va sortir corrents de l’habitació.

—Mare! —l’Ian es va precipitar darrere seu.

—No trenqueu el cercle! —va gemegar el Perry.

La Marie es va alçar encesa de ràbia.

—Trencar el cercle? Tros d’imbè...!

Va córrer darrere l’Ian.

Vaig mirar la figura que hi havia al mig de la sala d’estar com un maniquí esvaït. Tenia els ulls de catatònic. «Maleït», vaig fer, baixet. Vaig acostar-m’hi, decidit.

Quan el vaig agafar, vaig notar ben bé la seva carn; vaig quedar ben parat, em va fer fàstic. Allò era mort, fred.

Però en el moment que em va aferrar els braços i em va estrènyer amb les mans gelades, es va apoderar de mi una sensació de repugnància. Vaig xisclar, atabalat, i vaig començar a barallar-m’hi. Lluitava contra el meu propi cadàver, Robert, tenia la meva cara morta a pocs centímetres, els meus ulls morts em miraven. «Ves-te’n! —cridava jo—. Fot el camp —repetia estúpidament—. Maleït siguis!». Horroritzat, amb l’estómac regirat de nàusea, em vaig alliberar de la seva aferrada glacial.

—Alerta que cau! —va avisar el Perry. De sobte, es va tirar enrere sobre el coixí de la cadira on va quedar assegut—. Se n’ha anat —va dir fluixet.

En efecte. En el moment d’alliberar-me de la figura, aquesta havia començat a inclinar-se cap a mi fins que finalment, davant dels meus ulls, es va dissoldre a l’aire.

—Alguna cosa l’ha empentat —va dir el Perry.

—Per l’amor de Déu, Perry. —Al Richard li tremolava la veu.

—Em podeu portar un got d’aigua? —va fer el Perry.

—Havies dit que el veuríem —va dir el Richard.

—Un got d’aigua, Richard —va repetir el Perry.

El vaig observar de prop mentre el Richard s’aixecava i anava a la cuina. Què li passava? Com podia haver començat tan bé i després fer-ho tan malament?

Em vaig girar cap a la cuina en sentir el borbolleig del bidó d’aigua. I com era que el Richard havia conegut el Perry, per començar?, em preguntava. Ja em feia el càrrec que només volia ajudar, però ara les coses estaven pitjor que mai.

Aleshores em vaig asseure al costat del Perry. «Escolta’m», vaig dir. No es va bellugar gens, estava encorbat, feia mala cara. Vaig estirar la mà i li vaig tocar el braç, però no va reaccionar de cap manera.

«Perry, què et passa?», vaig demanar. Ell es va regirar una mica, incòmode. Em va venir una idea: vaig repetir la pregunta amb el pensament.

Ell va arrufar les celles. «Aparta’t de mi —va xiuxiuejar—. S’ha acabat».

«Acabat?». Si l’hagués pogut estrangular, ho hauria fet. «I la meva dona? S’ha acabat per a ella?». Em vaig recordar que havia de repetir les mateixes paraules per dins.

«S’ha acabat —va dir serrant les dents—. Exacte».

Havia començat a pensar un altre missatge, però així que anava a dir-l’hi, em vaig aturar. S’havia tancat, havia aïllat la seva atenció en una closca de voluntat.

Vaig fer una ullada tot al voltant; el Richard tornava i allargava un got d’aigua al Perry. El Perry se’l va beure d’un sol glop llarg, i en acabat va sospirar.

—Ho sento —va dir—. No sé què ha passat.

El Richard li va llançar una mirada lúgubre.

—Què passa amb la meva mare? —va preguntar.

—Podem tornar-ho a intentar —li va contestar el Perry—. Estic segur que...

El Richard el va tallar en sec, enfadat.

—No ho tornarà a intentar mai més —va dir—. Tant és el que li diguis ara. No et creurà.

Em vaig aixecar i em vaig allunyar d’ells. Havia de marxar; havia de fer-ho de cop, això em quedava clar. Allà ja no hi pintava res. Em va caure al damunt aquesta idea:

«D’ara endavant, la meva presència no compta».

Hi ha alguna cosa més

Vaig intentar allunyar-me de la casa, tirar endavant; cap on fos, anar a un lloc qualsevol. No obstant això, tot i que la pesantor havia desaparegut, tot i que em sentia incommensurablement més fort, encara no era capaç d’alliberar-me del tot. No hi havia manera de marxar: la desesperació de l’Ann em tenia collat. M’havia de quedar.

En el moment precís de pensar aquestes coses, em vaig tornar a trobar a casa. La sala estava buida. Havia passat temps. No et sabria dir quant; això de mesurar el temps estava fora de les meves capacitats.

Vaig entrar on hi havia la llar. La Ginger estava estirada al sofà davant del foc. Em vaig asseure al seu costat. Ni tan sols va fer cap gest. Vaig intentar acariciar-li el cap, sense èxit. Dormia ben profundament. S’havia trencat el contacte i no sabia com.

Amb un sospir de derrota, vaig posar-me dempeus i em vaig dirigir al dormitori. La porta estava oberta, m’hi vaig ficar.

L’Ann estava estirada al llit, el Richard seia al seu costat.

—Mare, per què no admets almenys la possibilitat que fos el pare? —li preguntava ell—. El Perry jura que era allà.

—No en parlem més —va dir ella.

Em vaig adonar que havia tornat a plorar, tenia els ulls vermells i la carn del voltant inflada.

—És tan impossible? —va preguntar el Richard.

—És que no m’ho crec, Richard —va respondre ella—. I ja està. —Però quan va veure la cara que feia, va afegir—: El Perry pot tenir certs poders; no dic pas que no. Però no m’ha convençut que hi hagi res després de la mort. Sé que no hi ha res, Richard. Sé que el teu pare ja no és aquí i que hem de...

No va poder acabar, se li va trencar la veu amb un sanglot.

—Si us plau, no en parlem més —va fer, baixet.

—Perdona, mare. —El Richard va abaixar el cap—. Jo només volia ajudar.

L’Ann li va agafar la mà dreta i la va alçar; hi va fer un petó suau, l’hi va amanyagar amb la galta.

—Ja ho sé —va xiuxiuejar—. Ha estat molt dolç de part teva, però... —Se li va extraviar la veu i va tancar els ulls—... està mort, Richard. —Va concloure al cap d’un moment—. Ja no hi és. I no hi podem fer res.

«Ann, soc aquí!», vaig queixar-me jo. Vaig mirar tot al voltant amb ràbia, em sentia infeliç. No podia fer res per què ho sabés? Vaig intentar arreplegar objectes de l’escriptori. Em vaig concentrar en una capseta, la volia moure amb la força de voluntat. Al cap d’una bona estona, va fer un petit sotrac, però aleshores ja estava esgotat de l’esforç.

«Déu meu». Vaig sortir de l’habitació amb pena i vaig enfilar pel passadís, però tot d’una, com si hagués tingut un rampell, vaig tornar enrere, cap a l’habitació de l’Ian. La porta estava tancada. Cap problema, com li agrada dir al Richard. La vaig travessar de seguida, però aleshores, per sorpresa, vaig entendre una cosa repulsiva: «Soc un fantasma». L’Ian estava assegut a l’escriptori fent els deures, tenia una expressió cavernosa. «Ian, tu em sents? —li vaig preguntar—. Tu i jo sempre hem estat molt propers».

Ell continuava fent els deures. Vaig intentar acariciar-li els cabells; en va, naturalment. Vaig grunyir, estava frustrat. Què havia de fer? Tampoc no em podia forçar a marxar. El dolor de l’Ann em retenia.

Estava atrapat.

Em vaig apartar de l’Ian i vaig sortir de la seva habitació. Un tros més endavant, al passadís, vaig passar per davant de la porta de l’habitació de la Marie, que també estava tancada. De sobte em vaig sentir fastigós. Travessar les portes em semblava una broma de molt mal gust.

La Marie estava asseguda davant de l’escriptori, estava escrivint una carta. Em vaig desplaçar cap allà i em vaig quedar a mirar-la. És una noia encantadora, Robert, alta i rossa i simpàtica. I amb molt talent, també; té una veu preciosa per cantar i molta presència escènica. Havia pencat molt a l’Acadèmia d’Art Dramàtic, volia fer carrera teatral. Jo sempre havia tingut plena confiança en el seu futur. És una professió difícil, però ella és tenaç. Sempre havia planejat facilitar-li alguns contactes quan hagués acabat d’estudiar. Ara ja no ho podré fer. Una cosa més a lamentar.

Al cap d’una estona, vaig mirar què escrivia.

No havíem estat mai gaire junts. Vull dir nosaltres dos sols, sobretot últimament. Culpa meva, no d’ell. Ell intentava quedar: un dia, un vespre. Ell i l’Ian passaven dies junts, jugaven a golf, anaven a futbol, al cine. Ell i el Richard passaven moltes estones plegats, sortien a prendre alguna cosa, xerraven durant hores, es coneixien. El Richard també vol escriure i el pare sempre el va ajudar i li va donar suport.

Jo només vaig sortir amb ell unes quantes vegades. Sempre perquè ho demanava jo: a veure una obra de teatre, al cine, a un concert. Abans d’entrar, sopàvem i xerràvem. Sempre va ser molt agradable, però no va ser suficient, ara me n’adono.

Tot i així, sempre em vaig sentir molt propera a ell, Wendy. Em va tractar sempre molt bé, va ser sempre tolerant i comprensiu. Es prenia les meves bromes la mar de bé, tenia un sentit de l’humor fantàstic. Sé que m’estimava. De vegades, m’abraçava i em deia, directament, que tenia molta fe en el meu futur. Jo li enviava notes en què li deia que era el «millor pare» del món i que l’estimava, però m’agradaria haver-l’hi dit en persona més vegades.

Només que ara el pogués veure... Digues-li: pare, gràcies per tot...

Va parar d’escriure i es va fregar les llàgrimes dels ulls, que degotaven sobre la carta.

—La faré malbé —va mussitar.

«Oh, Marie». Vaig posar-li una mà al cap. «Només que pogués notar-ho... —vaig pensar—. Si ella pogués sentir el meu tacte i adonar-se de com l’estimo...»

Es va posar a escriure una altra vegada.

Ho sento, he hagut de parar per eixugar-me els ulls. Potser ho hauré de fer unes quantes vegades abans no acabi aquesta carta.

Ara estic pensant en la mare. El pare significava tant per a ella...; i ella significava tant per a ell... Tenien una relació estupenda, Wendy. Em sembla que no te n’havia parlat mai. Estaven completament abocats l’un a l’altra. Excepte a nosaltres, semblava que no necessitessin ningú més que l’un a l’altra. No és que no quedessin amb altra gent. Agradaven i la gent tenia ganes de veure’ls, ja ho saps; eren molt bons amics dels teus pares. Però estar junts, per a ells, era el que tenia més valor de tot.

És curiós. He parlat amb molts nois i noies i gairebé tots tenen problemes per imaginar-se, fins i tot per arribar a concebre, els seus pares fent l’amor. Suposo que és un sentiment universal.

Jo no he tingut mai cap problema per imaginar-me’ls. Els vèiem moltes vegades junts, agafats, a la cuina, a la sala d’estar o a la seva habitació, a qualsevol lloc, sense parlar, com una parella de joves amants. De vegades es quedaven així fins i tot a la piscina. I sempre que s’asseien de costat (fos pel que fos, per xerrar, mirar la tele, qualsevol cosa), la mare es recolzava en el pare i ell li passava el braç per les espatlles perquè estigués més còmoda. Feien una parella tan dolça, Wendy! Era... Perdona, em tornen a venir les llàgrimes.

És una mica més tard. Una altra pausa per eixugar-me els ulls. Deia que era fàcil pensar en ells fent l’amor. Em semblava completament normal. Des que vaig ser prou gran per ser-ne conscient, és clar, recordo cada vegada que sentia la porta del seu dormitori tancant-se a poc a poc i escoltava el clic discret que feia el pany. A la Louise, el Richard i l’Ian no ho sé, però a mi això sempre em feia somriure.

Tampoc no et diré que no s’havien barallat mai. Eren persones autèntiques, vulnerables, i tots dos tenien un caràcter fort. El pare va ajudar molt la mare a treure el seu geni, sobretot després de la crisi que va tenir. Oh, Wendy, tants anys que li va fer costat perquè pogués sortir-se’n! Ell la va ajudar a alliberar la ira en lloc de guardar-se-la a dintre: li va demanar que, quan conduís, a falta de res més, cridés a ple pulmó. Ella li va fer cas i una vegada la Katie es va espantar tant que gairebé va tenir un atac de cor; estava al seient del darrere i la mare no es recordava que hi era quan es va posar a xisclar.

Tot i que es barallaven, les seves empipades no els van posar mai en contra l’un de l’altra. Sempre acabaven abraçant-se i fent-se petons, fent bromes i rient. Eren com nens, de vegades, Wendy. Hi havia moments en què jo semblava la mare.

I saps què? No ho he dit mai a ningú. Sé que el pare ens estimava i que la mare encara ens estima. Però sempre hi havia aquella “cosa” entre ells, aquella mena de relació especial inabastable. Una cosa preciosa. Una cosa que no es pot explicar. No dic que ho patíssim. Mai no ens han “deixat de banda”; no és això. No ens han privat mai de res, sempre ens han donat amor i suport en tot allò que hem intentat o volgut.

I tanmateix hi havia aquesta cosa estranya de la seva relació que durant tots aquests anys feia que es mantingués la unitat de dos en una família que era una unitat de tres, al principi, fins a sis. Potser no s’entén el que dic, però és així. No ho puc explicar. Només espero trobar això mateix quan em casi. Sigui el que sigui, espero que tu també ho trobis.

Una prova del que dic és que he començat aquesta carta parlant del pare, però he acabat parlant de la mare i el pare. Perquè m’és impossible parlar d’ell sense parlar també d’ella. Van junts. Aquest és el problema. És que no me la puc imaginar sense ell. És com si una cosa que estava sencera s’hagués partit pel mig i ara cap de les dues meitats estigués bé. Com si...

Vaig començar a adonar-me d’una cosa.

Durant més o menys un quart de pàgina, jo anava caçant les seves paraules abans que les escrivís.

De cop em va venir una idea.

«Marie —vaig pensar—. Escriu el que et dic. Escriu aquestes paraules: Ann, soc el Chris, encara existeixo».

Vaig clavar-li la mirada mentre anava repetint: «Ann, soc el Chris, encara existeixo». Una vegada i una altra, ho dirigia a la ment de la Marie mentre escrivia. «Escriu-ho», li deia. Repetia les paraules que volia que escrivís. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia. «Escriu», repetia. Així una pila de vegades, i en acabat encara més i més. «Escriu: Ann, soc el Chris, encara existeixo».

Vaig quedar tan absort en allò que feia que, quan la Marie de cop i volta va fer un esbufec i va apartar la mà de la taula, vaig fer un bot. Com que es va quedar com atònita mirant el paper, jo també vaig abaixar la vista per mirar què hi deia.

Hi havia escrit: Annsccris encarexstexo.

«Ensenya-ho a la mare», li vaig dir, emocionat. Em vaig concentrar en aquestes paraules. «Ensenya-ho a la mare, Marie. Ara mateix». Seguit, seguit, repetidament.

La Marie es va aixecar i va sortir al passadís amb el paper a la mà. «Així, molt bé —vaig dir—. Això mateix», pensava.

Va recórrer tot el passadís i es va tombar davant la porta del dormitori. Allà es va aturar. Jo, que la seguia entusiasmat, també vaig parar. Què esperava?

Va mirar a dins, a l’Ann i el Richard. L’Ann encara li premia la mà amb la galta. Tenia els ulls tancats, semblava adormida.

«Porta’ls-ho», vaig dir a la Marie. Jo mateix em vaig estremir amb el so de la meva pròpia veu. «Porta’ls-ho —vaig fer mentalment—. Ensenya-ho a la mare i al Richard».

La Marie es va quedar immòbil, mirant el Richard i l’Ann amb expressió incerta. «Marie, vinga —vaig tornar a dir, tens una altra vegada—. Marie, porta’ls-ho —vaig pensar—. Que ho vegin».

Va girar cua. «Marie! —vaig implorar. Estava sobtat—. Porta’ls-ho!». Plorava per dins. Ella va dubtar un moment i va tornar cap al nostre dormitori. «Això mateix, sí, porta-l’hi a ella —vaig pensar—. Porta-ho, Marie. Ara».

Es va aturar.

«Marie —suplicava mentalment—, per l’amor de Déu, porta-ho a la teva mare». Tot de cop, va tombar cap a la seva habitació i se n’hi va anar corrents, passant a través meu. Vaig fer un remolí i vaig precipitar-me darrere seu. «Però què fas? —vaig gemegar—. Que no sents...?».

Em va fallar la veu quan vaig veure que arrugava el full de paper i el llençava a la paperera. «Marie!» —vaig exclamar. Em vaig quedar observant-la, horroritzat. Per què ho havia fet?

Però ja ho sabia, Robert; no era pas difícil d’entendre. Va pensar que el seu propi subconscient l’havia traïda. I no volia fer patir l’Ann més del que ja patia. Ho va fer per amor. Però va fer a miques la meva última esperança de comunicar a l’Ann que encara vivia.

Em vaig quedar paralitzat, una onada de dolor m’esclafava. «Déu meu, això per força ha de ser un somni! —vaig pensar, recuperant-me de sobte—. Això no pot ser real!».

Vaig parpellejar. Sota els peus, vaig veure la placa: Christopher Nielsen, 1927–1974. Com havia arribat allà? No t’ha passat mai que sents de sobte que “ja has arribat” a algun lloc amb el teu cotxe i t’has preguntat com és que has conduït fins allà sense adonar-te’n? Doncs en aquell moment vaig tenir aquesta mateixa sensació. Excepte que no sabia què hi feia.

Hi vaig caure bastant de seguida. La meva ment havia cridat: «Això no pot ser real!». Però aquella mateixa ment sabia que hi havia una manera d’esbrinar-ho del cert. Ja ho havia començat una vegada, ara me’n recordava; el primer cop hi havia una cosa que em va retenir. Aquest cop no. Només hi havia una manera de saber si això era un somni o realitat. Vaig començar a colgar-me sota terra. No era més barrera que les portes. Em vaig submergir en l’obscuritat. «L’única manera d’estar-ne segur», continuava pensant. Vaig veure el taüt just a sota. «Com m’hi veuré a les fosques?», em vaig preguntar. Però no vaig amoïnar-m’hi. Només m’importava una cosa; descobrir la veritat. Em vaig ficar a dins del taüt.

El meu crit de terror va ressonar i va tornar a ressonar per tots els racons de la tomba. Vaig observar el meu cos amb repugnància, petrificat. Havia començat a descompondre’s. Tenia la cara tensa, semblava una màscara, glaçada, fent una ganyota grotesca. La pell s’estava podrint, Robert. Vaig veure... No, deixem-ho estar. No té cap sentit que et faci venir nàusees com les que em van venir a mi.

Vaig tancar els ulls i, sense parar de xisclar, me’n vaig anar ben lluny. Un fred va arremolinar-se al meu voltant, la humitat se m’enganxava. Vaig obrir els ulls, vaig mirar en totes direccions. Un altre cop la boira, aquell cúmul de boira grisa del qual no em podia escapar.

Vaig arrencar a córrer. En algun moment sortiria de la boira. Però com més corria, més espessa era. Em vaig girar i em vaig posar a córrer en direcció contrària, però no va servir de res. Cada cop era més densa, independentment del camí que agafés. No hi veia més enllà de pocs centímetres. Em vaig posar a plorar. Podia quedar-me errant per aquesta boira per sempre! Tot d’una, vaig cridar: «Ajudeu-me! Si us plau!».

Una figura va sortir de la bromada i s’acostava cap a mi; tornava a ser aquell home. Em vaig sentir com si em trobés un conegut, tot i que la seva cara m’era desconeguda. Vaig córrer cap a ell i li vaig aferrar el braç. «On soc?», vaig preguntar.