Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

Les col·laboracions llorentines als números de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí ascendeixen a vuit poesies valencianes: «Á Ausias March»,[7] «Aubada»,[8] «Romans dels quatre trovadors»,[9] «En la montanya»,[10] «La cansó del teuladí»,[11] «Lliris campestres. En el álbum de la senyoreta Dª M. S.»,[12] «Cansó dels escursionistes de Lo Rat-Penat»[13] i «Cant á la patria».[14] La qual cosa situa el nom de Llorente entre el dels autors que més freqüentaren les pàgines de la publicació. En alguns casos, com ara el de «Á Ausias March», i segurament també els de «En la montanya», «La cansó del teuladí» i la «Cansó dels escursionistes», hi ha motius per a pensar que el Calendari Llemosí fou el lloc on varen ser publicades per primera vegada, cosa que no deixa de tenir la seua significació i importància.

En canvi, els vuit números de la publicació Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal, hereva del Calendari Llemosí, que Llombart traié a la llum entre desembre de 1884 i abril de 1885, no registren cap col·laboració de Llorente. I això pot ser degut a diverses causes: a què Llombart, el director, no la sol·licità; a què Llorente no hi mostrà interés; o a què, atesa la curta vida de la publicació –quatre mesos escassos–, no hi hagué temps suficient per a materialitzar-ne cap. Però el més probable és que Llorente no hi col·laborara perquè fou amb l’aparició del Periódich Lliterari Quincenal que s’agrejaren unes relacions que ja devien ser conflictives, com després podrem comprovar.

Tornant a l’anuari Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí cal dir que, a banda de totes aquelles poesies, Llorente demostrà el seu suport a la publicació amb la incursió, si més no, de quatre ressenyes: dues a Las Provincias i dues més a la Revista de Valencia. D’aquesta manera, en gener de 1879 el diari de Llorente es feia ressò, a través d’un article signat amb les sigles F. V. L. (que han de correspondre, amb tota probabilitat, a Francesc Vives Liern), de l’aparició del volum de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí per a l’any 1879. L’article començava de la següent manera: «Este calendario, que desde 1874 viene publicando en Valencia el conocido poeta D. Constantino Llombart, acaba de aparecer este año, con mejores condiciones si cabe que en los anteriores, merced a la actividad de este esforzado sostenedor de las letras lemosinas».[15]

A banda de comentar el contingut del volum i de reproduir dues poesies, una de Rafael Ferrer i Bigné titulada «A mon fill» i una altra d’Àngel Guimerà titulada «La trepitjadora», Vives Liern, aleshores entusiasta ratpenatista, constatava «las resistencias que han de arrostrarse para llevar a cabo una publicación de esta índole»; i que, per això mateix, «nos felicitamos y felicitamos a la vez muy cumplidamente al Sr. Llombart, que ha sabido vencerlas»; cosa que abona la teoria que la Renaixença valenciana fou un moviment que hagué de lluitar contra una escassa simpatia popular, i contra tot tipus d’entrebancs, acusacions i menyspreus. No es poden interpretar d’una altra manera les paraules de l’autor d’aquella ressenya, quan indica: «Lo Rat-Penat consigna anualmente los progresos del movimiento restaurador de esta antigua literatura en España, movimiento que aún combatido por algunos [como] peligroso y como tachado por otros de pueril, ha adquirido estraordinaria importancia entre nosotros».[16] Recordem que, només sis mesos abans, havia sigut inaugurada l’entitat Lo Rat Penat. Per això, continuava:

La creación en Valencia de la «Societat d’Amadors» ha sido en nuestro concepto dar un paso de verdadera necesidad, que acaso nos conduzca al límite deseado, si el entusiasmo de sus socios no se desvanece ni aún a impulsos de esa injustificada indiferencia que domina en gran número de nuestros paisanos no inflamados en el amor de las glorias patrias.[17]

Perquè el de la indiferència fou un dels altres grans problemes socials que hagueren de véncer els renaixencistes.

Tan sols set dies després d’haver aparegut publicades aquestes paraules, Las Provincias tornava a referir-se al Calendari Llemosí de 1879. Sembla ser que la ressenya de Vives Liern i les dues poesies reproduïdes la setmana anterior havien «despertado el interés de personas amantes de las letras lemosinas, haciendo que algunas de ellas nos pidan que demos a conocer las más notables».[18] L’anònim redactor d’aquelles frases (possiblement Llorente, el director) refusava la responsabilitat de declarar quines eren les poesies més destacables; però accedia, no obstant, a reproduir-ne dues més: una de Cristòfor Pascual i Genís, titulada «Tot ó res», i una altra de Víctor Iranzo i Simon, de títol «Lo fruyt d’or»; i «dejando aparte el Calendari del Rat-Penat, y fijándonos en el incremento que está tomando el teatro valenciano», reproduïa també un fragment de la narració dramàtica «Primera nit de maig»,[19] original de Leandre Torromé, un altre collaborador de Llombart.

Pel que respecta a les referències que en donà la Revista de Valencia, cal dir que es tracta de dues ressenyes de mitjana extensió publicades a la secció «Bibliografía valenciana» en què hom anunciava l’aparició dels volums de Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí corresponents a 1881 i a 1882.[20] A més de referir part del contingut i dels col·laboradors, la revista consignava que «hace siete años que se publica en Valencia el Calendari del Rat-Penat, que es imitación del Calendari Catalá, el cual fué, a su vez, copia del Armaná Prouvençau; y vienen a ser estos tres almanaques eco y reseña anual del renacimiento literario en Provenza, Cataluña y Valencia».[21] També constatava que «no es órgano, como pudiera creerse por su nombre, de la Sociedad literaria del mismo título; ésta se instituyó mucho después. El Calendario de que tratamos lo ha venido publicando, con gran constancia y venciendo muchas dificultades, el acérrimo valencianista D. Constantino Llombart».[22]

Així mateix, l’anònim redactor no s’estava de fer la crítica pertinent: «En su parte literaria, dejaba bastante que desear; para llenar sus páginas se aceptaba todo, bueno, mediano y menos que mediano, con tal que estuviese escrito en valenciano, y como no se tenía el esmero de corregir el lenguaje y unificar la ortografía, esta publicación no daba muy buena idea del Renacimiento lemosín en Valencia, aunque demostraba su vitalidad».[23] Una de calç i una altra d’arena, doncs. Per a consignar que, amb la nova direcció de Josep Maria Puig i Torralva, «modesto y laborioso cultivador de las letras valencianas, [...] el Calendari es más rico y está mejor confeccionado que en los años últimos».[24]

La crítica de la Revista de Valencia respecte a la qualitat literària de Lo Rat-Penat no devia ser capciosa ni gratuïta. Ja que, a Barcelona i a propòsit de l’aparició del Calendari Llemosí corresponent al present any de 1880, any sisé de sa publicació, Lo Gay Saber havia dit: «A nostre modo de veure, los poetas de válua de la ciutat del Túria deurian procurar ser un xich mes actíus, á fi de donar mes llustre á las publicacions colectivas de la terra. No faltan allí noms reputadíssims que, ab poch que s’hi esforsessen, farian de Lo Rat-Penat una publicació de verdader mérit literari».[25]

D’altra banda, al volum del Calendari Llemosí corresponent al present any 1881, elaborat en 1880, Llombart publicà els «apunts biográfichs» de Llorente. En realitat, eren els mateixos que figuraven a l’obra Los fills de la morta-viva (1883: 380-388),[26] amb què havia guanyat un dels premis ordinaris dels primers Jocs Florals de Lo Rat Penat, i que fou publicada per fascicles entre els anys 1879 i 1883.[27] En la semblança de Llorente, en extrem laudatòria, Llombart (1880: 68) es dedicava a repassar la trajectòria i producció de «lo distinguit lliterat, notable periodiste é inspirat poeta, honor de la ciutat en que vá naixer», que des de l’etapa d’estudiant universitari havia protagonitzat Llorente. D’aquesta manera, destacava el seu paper, juntament amb Querol i Aguiló, en la preparació dels Jocs Florals de València de 1859; l’activitat periodística, primer al capdavant de La Opinión i després de Las Provincias; el seu treball en l’organització «del sext Centenar de la mórt del rey En Jaume» (Llombart, 1880: 70); i la seua lloable dedicació com a traductor castellà dels principals autors romàntics europeus.

Dedicatòria autògrafa de Llombart a Llorente.

Al voltant, precisament, de l’activitat traductora de tots dos escriptors cal destacar un fet curiós i simptomàtic: i és que al principi dels anys 80 Llombart tingué en projecte l’edició d’un volum titulat Exóticas per a la confecció del qual comptava amb la col·laboració de Llorente. Així, segons Puig i Torralva (1881: 51-52),

entre les obres que [Llombart] te en preparació, recordem [...] tres coleccions de poesies castellanes; la primera, traduccions de les precioses poesies de Victor Hugo, Lamartine, Heine, Byron, Moreau, y altres de eminents escriptors extranjers, que portaran per titol «Exóticas», ab un prólech degut á la llorejada ploma de En Teodor Llorente.

Tot sembla indicar, però, que aquell volum, si arribà a enllestir-se, no passà per les premses.

Amb tot, Llombart (1880: 72) finalitzà els «apunts biogràfics» dedicats a Llorente expressant que

mes pronte volguerem nosaltres vorer escullides y col-leccionades en un llibre ses bellísimes poesíes originals, en nostra llengua, que ningun altra mena de treballs lliteraris, per molt y molt que estos puguen valdrer, ja que sens dubte ab sa publicació habia de ferlos un inapreciable servici á nostres llemosines lletres.

El desig de Llombart es veié acomplit cinc anys després, en 1885, amb la publicació del Llibret de versos de Llorente. L’aleshores director de Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal se’n féu ressò a través de dues «nóves». La primera, publicada l’1 de gener de 1885, anunciava que

ab lo modest titol de Llibret de versos, l’inspirat poeta En Teodor Llorente, á qui tant deuen les muses valencianes, anuncia la próxima aparició d’un volúm que contindrá les mes selectes composicions poétiques, eixides de sa ben tallada ploma. L’obra estará estampada ab esmero tipográfich, en paper superior, y formará un elegant tomo, que ja en ánsia esperen los amants de nostra bona lliteratura.[28]

I l’altra, de febrer de 1885, assegurava: «Ab verdadera ansietat es esperada la publicació de les inspirades poesies que, ab lo títol de Llibret de versos, ha coleccionat En Teodor Llorente; y, apropósit d’aquest aconteiximent, tenim entés qu’alguns de sos admiradors y amichs li preparen un obsequi».[29]

Per cert que, arran de l’aparició de Lo Rat-Penat. Periódich Lliterari Quincenal –en els vuit números del qual, recordem-ho, Llorente no col·laborà– es produí una situació que, tal com he esmentat abans, eixamplà i féu pública la fractura que segurament ja existia entre tots dos escriptors. La publicació naixia amb data del 15 de desembre de 1884, i a l’escrit que servia d’editorial –signat per «La Redacció» però redactat per Llombart– el director s’arrogava un gran protagonisme en la instauració i el desenvolupament de la Renaixença valenciana (gràcies, bàsicament, a projectes com el Calendari Llemosí, la publicació de llibres com Abelles y abellerols, Tabal y donsayna i Tipos d’auca i la fundació de la societat Lo Rat Penat):

Fa un ramat d’anys, al iniciar en Valencia lo renaiximent lliterari llemosí, quant ja nostres germans de Catalunya habien donat un gran impuls á la gloriosa restauració de nostra olvidada llengua y lliteratura, volguerem respondrer, com era del cas, á aquell patriotich moviment, que á la volta d’algun temps tan asahonats fruyts tenia que produhir; y proyectárem la publicació d’un periódich, ahon nostre esperit de valencianisme, sixquera quincenal ó semanalment fora es reflectara, ab lo lloable fi de despertar y mantindrer viu ab éll l’entusiasta amor que sempre, dende la infantesa, sentirem per les coses de nostra benvolguda pátria.[30]

Al fil d’aquestes declaracions, el 14 de desembre (cosa que demostra que la del 15 només fou la data d’aparició oficial) Las Provincias se’n feia ressò del naixement del Periódich Lliterari Quincenal amb una extensa notícia en el transcurs de la qual hom matisava el comentari de l’editorial llombartiana:

Ayer apareció un nuevo periódico literario, quincenal y escrito en lengua valenciana, titulado Lo Rat Penat. Está dirigido por D. Constantino Llombart, y según consta por el oficio que publica, la junta de gobierno de la Sociedad de aquel nombre le ha concedido el carácter de órgano oficial de la misma.

Al consignar sus propósitos y aspiraciones el nuevo periódico espresa el deseo de impulsar el movimiento de amor y estudio hacia las cosas de Valencia, comenzando por su lengua nativa, su literatura, su historia, sus leyes, sus costumbres y tradiciones, todo lo cual nos parece muy bien y merece nuestras simpatías. Lo que no podemos dejar pasar sin rectificación es la vanagloria de haber sido el director de esta nueva publicación quien inició en Valencia el renacimiento literario lemosín: permítanos el señor Llombart que le recordemos que, antes de que pensara él en tal cosa, otros habían promovido e impulsado ese renacimiento: suum quique, pues.

En el primer número de Lo Rat Penat hay poesías valencianas de D. Félix Pizcueta, D. José María de la Torre y D. Constantino Llombart, otra catalana de D. Apeles Mestres, artículos en prosa y copias de antiguos documentos, etc.

Saludamos al nuevo colega literario, deseándole larga y próspera vida.[31]

Com Llorente, Llombart era un escriptor no exempt d’orgull i de vanaglòria, com bé es demostra als «apunts biogràfics» que d’ell elaborà el seu amic i col·laborador Josep M. Puig i Torralva (1881) –els més extensos, per cert, de tots els que publicà el Calendari Llemosí–;[32] i segur que el comentari de Las Provincias no li féu gens de gràcia. Llombart degué pensar que tenia en el seu haver molts mèrits culturals i literaris, i que «podia vantar-se justament de la seua contribució a la Renaixença» (Blasco Laguna, 1985: 29). I per això al següent número del Periódich Lliterari Quincenal, corresponent a l’1 de gener de 1885, publicà una nota no exempta de malestar:

Agrahim á nostres estimats colegues, de dins y fora de Valencia, la carinyosa acullida qu’á nostra modesta publicació li han otorgat, ja que fins Las Provincias s’ha dignat dir «que li pareix molt bé y mereixem les seues simpaties.» Com lo gamell de la faula á donya pusa, nos contentarém per ara en dirli al decá de la prensa valenciana: «Gracies, senyor elefant».[33]

Xoc de titans. Perquè sembla ser que, en el fons, tot es reduïa a una qüestió de vanitat i protagonisme. De fet, la nota del Periódich Lliterari Quincenal continuava amb les següents paraules, directament relacionades amb el comentari de Las Provincias:

En quant á si cap ó no á nostre director la vanagloria d’haber segut en Valencia l’iniciador del renaiximent llemosí, en la conciencia está del públich valenciá, y per tota contestació al senyor Llorente, que no debia consentir als seus gacetillers semblants afirmacions, li asegurém que pronte apareixerá en nostres colunes (sic) referida, punt per agulla, la historia de nostra renaixensa; y llavors se sabrá qu’es lo que cada qual en este asunt ha fet, y quáls puguen ser los servicis que dit senyor, indubtablement, li ha prestat á nostra causa.[34]

Cal tenir en compte que, per aquell temps, Llorente ja s’havia consolidat a Catalunya com el representant més destacat i genuí de la Renaixença valenciana. I que entre Llombart i ell degué establir-se una certa rivalitat per veure qui dels dos acumulava més mèrits en el procés restaurador valencià. De fet, al final de 1882, Josep M. Puig i Torralva, íntim amic de Llombart i durant alguns anys el seu substitut al capdavant del Calendari Llemosí, ja l’havia qualificat com a «l’iniciador de nostre renaiximent en Valencia»,[35] títol honorífic que l’autor de Los fills de la morta-viva degué rebre amb gran plaer i complaença.

Així les coses, s’entén millor que Llombart no només estiguera molest amb Llorente per la ressenya de Las Provincias sinó també pel que, segons deixava intuir la nota del Periódic Lliterari, Francisco M. Tubino havia escrit seguint les indicacions de l’autor del Llibret de versos: «Aprofitará al ensemps nostre treball pera rectificar á les moltes inexactituts que l’académich En Francesch María Tubino, atés á les particulars indicacions de qui no creem precís nomenar en este moment, cometé en sa Historia del renacimiento literario lemosín en Cataluña, Valencia y las Baleares. ¡Pera tot arriba l’hora!».[36]

No seria d’estranyar que aquest comentari, que degué irritar notablement Llorente, fóra la causa per la qual un parell d’anys després el director de Las Provincias es negà, en un primer moment, a prologar la traducció castellana que havia realitzat Llombart del Canigó de Jacint Verdaguer, com després veurem amb deteniment. Pel que fa a l’esmena a Tubino anunciada pel director del Periódich Lliterari Quincenal, és el cas que devia fer anys que amenaçava amb ella, perquè en maig de 1881 la Revista de Valencia ja havia informat que «otro incansable secuaz del renacimiento lemosín, D. Constantino Llombart, está escribiendo una rectificación –que no será corta– de los errores cometidos por el Sr. Tubino, en la parte que se refiere a nosotros de su obra Historia del renacimiento literario en Cataluña, Mallorca y Valencia. La conocerán nuestros lectores».[37] Però és quasi segur que la projectada rectificació llombartiana no arribà a materialitzar-se mai.

2. LA FUNDACIÓ DE LO RAT PENAT (1878)

Malgrat les desavinences que es produïren entre Llorente i Llombart pel que fa al protagonisme que, a cadascun d’ells, corresponia en l’inici i el desplegament de la Renaixença valenciana, el que sí que podem afirmar és que Llorente sempre atribuí a Llombart el mèrit d’haver sigut el promotor de Lo Rat Penat, el fundador i primer impulsor de l’entitat cultural al voltant de la qual s’articulà i organitzà el moviment renaixencista valencià.

La idea de crear Lo Rat Penat fou llançada per Llombart tres anys abans de la seua fundació, en 1875, i des de les pàgines de l’anuari Lo Rat-Penat. Calendari Llemosí. D’aquesta manera, a l’article que obria el volum afirmava: «Nos habem proposat portarne á cap lo renaiximent de les lletres llemosines, y, per mes que siguen curtes les nostres forçes, no tenim que deixar pera conseguirho pedra per tocar, com á vegaes solem dirne».[38]

Tot indica que és en la intenció que des de ben jove tenia Llombart de liderar la Renaixença valenciana, unida a les diferències polítiques i a una diversa concepció de com havia de desenvolupar-se socialment el moviment lingüístic i literari, on cal buscar els enfrontaments i les dissensions que sovint el distanciaren de Llorente. El factor personal hi actuà i molt. I l’afany de protagonisme també. De fet, tots dos escriptors tenien vocació de líders i voluntat d’esdevenir-ho. Però Llombart no posseïa ni la capacitat intel·lectual, ni els recursos econòmics, ni el que potser encara era més important al segle XIX: la influència social i política amb què comptava Llorente. Penseu, si no, en el tracte que Blasco Ibáñez atorgà al director de Las Provincias, i que en el capítol següent analitzarem. I això, juntament amb la deficitària salut de Llombart (per la qual, tot i ser 12 anys menor, va morir 18 abans), declinà definitivament la balança de la banda de l’autor del Llibret de versos.

A l’article de 1875 Llombart assegurava que, per a portar endavant «lo renaiximent de les lletres», una de les primeres coses que calia era agrupar i organitzar els diferents autors que, per iniciativa i voluntat pròpia, escrivien en valencià. I per això manifestava que, «a aquest objecte, teniem pensat, si be pera mes abant, lo establir en Valencia un centre ahon se concentraren tots los disgregats elements literaris llemosins, y vorer si, per este medi, se logra donarli tot l’impuls qu’es necesita pera ixirne en sol en esta dificultosa pero lloable empresa».[39] Encara que, segons continuava, no era un projecte immediat, el ben cert és que ja tenia pensat, fins i tot, el títol que aquell «centre» havia de portar: «Los fills de la Mórta viva, qu’este será lo nom que l’Académia de lletres llemosines ha de dur, podrá ab l’esforç de tots los aymadors de nóstres glories, eixecarne lo pendó de la nóva crehuada fins lo punt qu’en lo dia li correspón per dret ocuparne».[40]

D’aquestes paraules es desprén que Llombart concebia aquella acadèmia com una iniciativa personal: no d’una altra manera es pot entendre quan sabem que no només es veia amb autoritat per a decidir-ne el nom, sinó que fins i tot estava redactant ja el seu discurs inaugural: «Pera la cobetjada apertura de Los fills de la mórta viva s’estan escribint un discurs inaugural titulat: Excel-lencies de la llengua llemosina, y un proyecte d’Estatuts»;[41] estatuts que, això sí, «tindrem l’honor de sometrer á la discusió y aprobació de los senyors de la comisió que pera l’objecte nomene l’Academia».[42]

De fet, el jove Llombart havia de saber que, enmig de la societat valenciana del darrer terç de segle XIX, escassament entusiasta de les manifestacions públiques de valencianisme, si volia portar endavant un projecte d’aquelles dimensions i característiques necessitava el concurs del patriciat, de tots aquells valencians ben posicionats i considerats socialment que, anys abans que ell realitzara la seua aparició en escena, ja havien donat mostres de suport al moviment de restauració lingüística i literària; per exemple, participant i actuant com a mantenidors en els Jocs Florals de Barcelona.[43] Per això no excloïa ningú i afirmava que, si es portava a terme l’acadèmia, havia de ser «contant ab l’important cooperació d’els mes distinguits literats qu’escriuen en lo llenguatje de nostres antepasats».[44] I, en aquest sentit, assegurava tenir ja el suport de Víctor Balaguer i de Vicent Boix.

Malgrat tractar-se d’una idea tan madurada, encara calgué superar tot tipus d’entrebancs i de dificultats, i la fundació d’aquella «Acadèmia llemosina» amb què somiava Llombart no arribà sinó tres anys més tard, durant l’estiu de 1878. La reunió inaugural fou relatada pel primer secretari de Lo Rat Penat, Manuel Lluch Soler:

Uns pochs aficionats al conreu de nostra dolça parla reunírense lo dia 29 del pasat mes de Juny en lo lloch del Ateneu Casino Obrer, ab lo fí d’ohir la lectura de un poemeta original d’un paisá nostre [Ramon Lladró]. Entre els allí congregats se contaba á Llombart; este cregué propicia la ocasió pera explanar son patriotich pensament, y com si llurs paraules, al exposarlo á la consideració de aquells inspirats poetes, hagueren segut eixides de la boca de un profeta, fonch tant lo fervor y entusiasme qu’es despertá en los cors d’els que l’ohiren, que no hi pogueren menys que rompre en frenétichs y prolongats aplausos com á mostra de aprobació.[45]

En 1893, l’endemà de la defunció de Llombart, el diari Las Provincias no sols confirmaria aquella data com la del naixement «oficial» de la societat cultural, sinó que hi afegiria que el fet d’haver sigut Llombart l’autor de la proposta «bastaría para que Valencia guardase con gratitud la memoria de un hijo tan amante de sus glorias».[46]

Entre el dissabte 29 de juny i el dimecres 31 de juliol de 1878, data de la vetlada en què fou oficialitzada la fundació de Lo Rat Penat, es realitzaren, si més no, dues noves reunions a la seu de l’Ateneu-Casino Obrer de València: una el diumenge dia 7 de juliol i l’altra una setmana després, el diumenge dia 14. Ho sabem perquè a totes dues fou convidat a participar Llorente. I perquè, abans que tinguera lloc la segona, hi volgué fer pública la seua opinió a través d’un article titulat «La societat del Rat-Penat», que es publicà a Las Provincias el dissabte dia 13 de juliol. Sense esmentar-lo, en aquell escrit Llorente atribuïa la proposta de fundació a Llombart i els seus col·laboradors: exactament, deia, a «algunos celosos cultivadores de las letras lemosinas, que anualmente publican el calendari valencià titulado Lo Rat-Penat».[47]

A través de la lectura de l’article es pot veure la bona disposició de Llorente a col·laborar en un projecte merament cultural, exempt de finalitats polítiques. El director de Las Provincias pensava en una entitat d’estudis íntegra, no únicament literària, en «algo más importante que estimular la versificación valenciana»; en una societat que agrupara el que ell anomenava «buenos valencianos», és a dir, tots aquells elements que treballaven per la recuperació de la història i la cultura autòctones:

Una sociedad, academia, reunión o como quiera llamársele, de buenos valencianos, que se dedicase a estudiar y enaltecer todo lo de Valencia, comprendiendo la poesía y el arte, la historia y la ciencia, los monumentos y las instituciones, cuanto constituye la obra de un pueblo, llenaría una necesidad que se deja sentir vivamente, realzaría la cultura de esta ciudad, que siempre se ha distinguido por aptitud intelectual, y quizás contribuyera, en la vida pública, a acrecer el amor a la patria valenciana y la unión de sus hijos, que no es siempre tan cariñosa e íntima como convendría para nuestro bien.[48]

Així doncs, la primera finalitat de la nounada entitat seria l’organització dels Jocs Florals, «como se hace en Barcelona». Per això, en les primeres reunions fou batejada provisionalment com a «Societat de Jochs Florals». De tota manera, segons Llorente, «buscando un título más comprensivo, indicose el de los Fills de la Morta-Viva; pero, pareciendo a algunos poco adecuado, la comisión que se nombró para formar el reglamento parece que propondrá el que hemos consignado al frente de estas líneas».[49] Que l’opinió de Llorente pel que fa a l’adopció del nom definitiu de la societat –ben manifesta al títol de l’article– pesà, i molt, a l’hora d’adoptar el de «Lo Rat Penat», és cosa de la qual no cal dubtar.

Amb tot, el document «canònic» que millor ens indica quin fou el vertader protagonisme que Llorente atorgà a Llombart en el procés de fundació de l’entitat ratpenatista és el «Prefaci» al Llibre d’or dels Jochs Florals, publicat en 1895, dos anys després de mort Llombart; que, tot i no estar signat, fou redactat pel director de Las Provincias.[50] Allà s’afirmava que «lo renaiximent lliterari de la llengua valenciana fon prou anterior á la fundació de Lo Rat-Penat. Comensá per los anys del cinquanta-sis al sesanta» (Llorente, 1895b: 8), cosa que no deixa de tenir la seua importància, quan sabem que Llombart es vanagloriava d’haver sigut ell l’iniciador del moviment literari valencià. Siga com siga, l’al·lusió directa a Llombart no desmereixia, en absolut, al seu paper protagonista. Així, segons Llorente (1895b: 8-9), eren ja diversos els autors valencians que,

seguint l’eixemple de Provensa y Catalunya, escrigueren en valenciá, ab la idea de restablir la puritat y noblesa de la materna parla [...], quant un valent valencianista se proposá establir una corporació que per manera pública y solemne la representara y á son avens contribuira. Aquell valencianista, tan decidit y apasionat com insistent y tossut, era lo ja difunt Constantí Llombart. Consagrat ab tota l’ánima á l’obra del renaiximent, habíali prestat ja bons serveys ab la publicació del calendari que anomená del Rat-Penat, quant li vingué al cap aquest nou pensament.

Potser era perquè ja havia mort, però en aquell moment, Llorente havia optat per deixar de banda les seues diferències respecte a Llombart i reservar-li un lloc de privilegi en la història oficial de l’entitat (lloc, d’altra banda, que també gaudí en vida). A més de lloar-li diverses obres literàries, com ara Los fills de la morta-viva i la llegenda La copa d’argent, afirmava que havia sigut la seua insistència la que acabà de convéncer els «capitosts de la Renaixença» de la necessitat d’una societat cultural; entre els quals, sens dubte, Llorente (1895b: 9) s’hi incloïa:

Al comensar l’any 1878 ajuntárense un jorn alguns amichs pera escoltar la lectura de un poemeta valenciá de Lladró, titulat Lucrecia profanada. Llombart parlá, com solía, de sa Societat projectada, y animá tant á sos companys que ixqueren d’allí resolts á establirla. Ab tant calor trevallaren, que, ben rebuda sa idea per los capitosts de la renaixensa, y posat al front de la nova corporació Pizcueta, sempre dispost á tota empresa generosa, als pochs mesos se inaugurava oficialment.

És ben probable que la disputa pel control de Lo Rat Penat no fóra tan plàcida ni senzilla com donen a entendre aquestes paraules. I que, fins i tot, des de ben aviat, el corrent d’escriptors cultistes liderat per Llorente aconseguira imposar la seua visió i estratègia, com en les darreres dècades han afirmat diversos estudiosos. Ara bé, el que ja costa més de creure és que, a conseqüència d’això, «la projecció civil de la “societat d’amadors” restà, doncs, seriosament limitada i, consegüentment, s’estroncà l’evolució política de la “Renaixença”, mancada d’una institució que l’expressàs en tant que moviment cívico-patriòtic» (Blasco Laguna, 1984a: 31-32), i que Llombart i el seu grup hi restaren a contracor, marginats dins de l’entitat, tal com va denunciar Ricard Blasco (1984b: 31). El director del Calendari Llemosí no era cap babau, i si hi romangué fou perquè li interessava. Des de l’inici, des del primer dia, Llombart aparegué com a membre de la junta directiva de Lo Rat Penat amb el càrrec vitalici de «Socio iniciador y fundador en veu y vot en esta Junta y en quantes se constituixquen».[51] O el que és el mateix: «presidente fundador con voto perpétuo».[52] És a dir, i per a entendre’ns, que si en compte de parlar d’un escriptor del segle XIX parlàrem d’un futbolista del segle XXI diríem que Llombart blindà el seu contracte amb el club. Per assegurar-se la cadira? Per vanitat? Perquè no el feren fora? Malgrat tots els disgusts que poguera provocar-li l’orientació «apolítica» que els conservadors donaren a Lo Rat Penat, el ben cert és que mai no renuncià a pertànyer-hi.