Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana

2.6 A Barcelona (1888 i 1893)

Durant l’octubre de 1888 Llorente viatjà a Barcelona acompanyat de la seua família. Així li ho confessava dies després, per carta, al seu amic Eduard Escalante: «He pasado muy bien tres semanas en Barcelona, con toda la familia».[72] De fet, Valentino (el pseudònim literari de Llorente) donà compte in extenso d’aquella estada a través de set llargs i laudatoris articles que foren publicats a Las Provincias.[73] En una d’aquestes cròniques, datada a Barcelona el 5 d’octubre de 1888, explicava que havia assistit a una reunió de la Lliga de Catalunya convocada per a honorar el provençal Carles de Tourtoulon, i que s’hi havia trobat, entre d’altres, amb «el patriarca venerable del renacimiento literario de Cataluña, el docto bibliotecario de Barcelona, D. Mariano Aguiló».[74] Cal apuntar que també hi era present Jacint Verdaguer, com després podrem comprovar.

Finalment, l’última vegada que n’hi ha constància que els vells amics es trobaren fou en juliol de 1893, novament a Barcelona. Llorente s’havia desplaçat fins a Ripoll per a assistir a les festes de consagració del monestir de Santa Maria. I encara que dos mesos abans ja havia sigut present a Barcelona convidat a participar, en representació de València, com a mantenidor de l’edició dels Jocs Florals catalans –especials per tractar-se del cinqué centenari de la seua institució pel rei Joan I d’Aragó–, és pràcticament segur que no hi havia coincidit amb Aguiló. Perquè a cap de les dues ressenyes que Llorente escrigué sobre aquella festa literària al·ludia a la presència del mallorquí.[75]

El 6 de juliol, però, de retorn de Ripoll, Llorente aprofità el seu pas per Vic i per Barcelona per a realitzar diferents visites: a Verdaguer, al santuari de la Gleva; i «al eminente jurisconsulto y publicista» Manuel Duran i Bas i al seu «queridísimo amigo y maestro Mariano Aguiló»,[76] a la capital catalana. En referència al seu mestre, Llorente explicava que «su delicada salud no le permitió asistir a la fiesta [de Ripoll], y esto aumentaba mis deseos de verle».[77] També que, als problemes de salut, calia sumar que «ha sufrido de reciente grandes e injustas contrariedades», ja que, «sin solicitarlo, ha sido jubilado de la dirección de la Biblioteca universitaria de Barcelona, cargo en el cual ponía toda su alma, y que, algo achacoso y entrado ya en años, desempeñaba muy bien».[78] Amb la qual cosa demostrava la seua preocupació per la situació personal i laboral d’Aguiló.

De fet, no acabaven allí els mals que afligien l’antic bibliotecari de la Universitat de València. Llorente també informava que «un periodista ilustre le ha echado en cara su tardanza en publicar el esperado Romancero Catalán, obra importantísima, por cuya publicación se había interesado el difunto rey D. Alfonso XII, subvencionándola»;[79] i que «este reproche había herido en lo más vivo al erudito compilador».[80] El periodista en qüestió era Mañé i Flaquer, director del Diario de Barcelona.[81] Llorente justificava el retard en el fet que Aguiló s’havia passat quaranta anys acumulant «los tesoros de la lengua y la literatura catalana», i que «deseoso de una perfección imposible, desconfiado de sí propio, ha hecho esperar años y años a los que aguardábamos la publicación de todo eso, que había de arrojar vivísima claridad en los estudios lengüísticos, históricos y literarios de la “renaixensa”».[82]

Segons el relat de Llorente, en veure’l entrar en sa casa de Barcelona, Aguiló exclamà: «Providencial parece su visita. ¡Cuánto se la agradezco! En este momento me traen de la imprenta el último pliego del primer tomo del Romancero. Para V. será el primer ejemplar; para V., que representa para mí la memoria de mis queridos valencianos, siempre tan buenos para este viejo, ya inválido».[83] Així mateix, Aguiló li llisqué la dedicatòria del Romancer que, a manera de carta, havia adreçat a la reina regent, i que entusiasmà el poeta valencià: «El espíritu sano, valiente y sencillamente elevado de Aguiló está ahí, luminoso y resplandeciente como en sus mejores días».[84] I perquè tothom ho poguera comprovar, la reproduïa a continuació.[85]

Llorente finalitzava la ressenya d’aquella visita saludant i felicitant «al pacientísimo colector de los romances catalanes, que al hacer obra de erudito, de investigador y de Folklorista, como ahora se dice, ha hecho también obra de poeta y de patriota».[86] Aquella degué ser, amb tota probabilitat, la darrera vegada que tots dos amics es trobaren, i Aguiló la resumí l’endemà, dia 7 de juliol, a Tomàs Forteza en els següents termes:

La malaltia no’m dexá anar a Ripoll, y m’entristí [...] Ni en Collell ni en Verdaguer hi foren (per coses llargues de contar). En Llorente, que es el mes catalá dels valencians, ne arribá ahir y passá un parell d’hores á casa. Davant ell rebí lo darrer full del Romancer y li doní l’unich exemplar complert que tenia.[87]

3. L’«ENDREÇA» DEL LLIBRET DE VERSOS (1885)

La carta que amb el títol «Endressa. Al senyor don Marian Aguiló, en la Biblioteca de la Universitat de Barcelona» que Llorente (1885b) escrigué al seu «volgut amic i savi mestre», i situà al front de la primera edició del Llibret de versos, representa una de les més excel·lents mostres de prosa valenciana llorentina amb què actualment comptem. Encara que estava datada a València el 13 d’abril de 1885, el mateix dia que Lo Rat Penat homenatjava l’autor, havia sigut escrita l’any anterior, com ell mateix declararia.[88] Es tractava d’una mena de dedicatòria que l’escriptor valencià feia del seu primer llibre de poesia a l’erudit mallorquí, un document que resulta molt ric i interessant des del punt de vista lingüístic i ideològic. De fet, s’ha dit que «aquesta introducció en prosa –bella prosa valenciana acurada de lèxic i amb artístic estil– en recorda el seu pas [d’Aguiló] per la Universitat de València, i els anys en què el poeta i el seu amic Querol varen ser alliçonats per Aguiló en la cultura i la història del país» (Guarner, 1983: 58).

Efectivament, Llorente (1885b: 6) s’adreçava a Aguiló i li manifestava, de bon començament, que el Llibret de versos era una mostra d’agraïment per tot el que el mallorquí havia fet per València i la seua cultura, per la llengua i la literatura autòctones. L’autor s’ho plantejava com un deute personal, «perque, bona ó dolenta, la inspiració que ha infantat mos versos valencians la encengué, més que ningun altre, aquell bibliotecari, ensemps lletrat eruditíssim y genial poeta, que aná á Valencia, ya fa prop de trenta anys, y romangué uns quans en la ciutat del Micalet». A més, també desitjava que el recull poètic tinguera una bona acollida a Catalunya.

Llorente (1885b: 7) hi recordava els inicis de la seua trajectòria literària en la llengua del país, i feia notar que quan ell i Querol conegueren Aguiló «havía arribat á ells ya’l ressó de la renaixensa llemosina; havíen llegit ja los primers llibres de versos catalans». No dubtava a citar «aquell precursor que’s nomenava Tomás Villarroya», i ho feia en relació al «gran Aribau». Ara bé, també afegia que, als jóvens poetes, «els faltava ouir á un apóstol de aquell evangeli lliterari»; i que, «eixa missió d’apóstol, ¡quán bé la complireu!». Per a Llorente, Aguiló havia esdevingut, així, el desvetlador de la literatura catalana a València.

El treball conjunt i els projectes compartits durant aquells tres anys havien fet consolidar l’amistat inicial. Posteriorment, ja sense la presència del mestre, els estudiants havien continuat la tasca iniciada, i el que feia ara Llorente (1885b: 9) era presentar-li com el més excel·lent dels seus fruits literaris el Llibret de versos, que recollia un ampli ventall cronològic de creació literària: «Dictá sos primers versos –dirà Llorente en referir-se al llibre– l’entusiasme de la joventut; uns altres la reflecxió de la etat (sic) madura; li ha posat fi la má tremolosa del desengany adolorit; pero tots ells están inspirats per la mateix idea d’enaltir la Patria valenciana, recordant ses glóries y restablint el conréu lliterari de sa propia llengua». Una intenció ben encomiàstica, doncs, que fixava la mirada en les glòries del passat i en l’ús actual de la pròpia llengua.

Llorente (1885b: 8) també recordava que havia sigut Aguiló qui li havia descobert la bellesa i la riquesa d’una llengua compartida per tot el territori que s’estén «dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx», i la gran obligació moral que els valencians tenien en aquell procés de recuperació i restauració cultural:

¿S’ha de perdre tota esta riquessa?, esclamaveu, mitj orgullós y mitj adolorit: ¿s’ha de menysprear aquest idioma, gloriós en la historia, y que parlen encara algunes millonades d’homens dende’l Pirineu fins los palmerals d’Elx? ¡Oh, no, no será! Vosaltres, los fills de Valencia, la ciutat del art, la ciutat de la poesía en los antichs Estats de la Corona d’Aragó, vosaltres teniu que marxar al front en la creuhada de la renaixensa.

Amb tot, però, també hi formulava una queixa, ja que a València no mancaven els enemics d’aquella noble causa literària: «Dihuen eixos adversaris de la renaixensa qu’es trevall perdut esforsarse en fer reviure una llengua morta» (1885b: 9). I per combatre aquest argument Llorente citava alguns paràgrafs del seu discurs d’obertura de curs de Lo Rat Penat de 1879, en què havia justificat l’ús literari de la llengua pròpia assegurant que no era morta, que estava viva, i que el seu conreu literari no podia comportar cap mal a la societat valenciana de l’època.

Pel que feia al tipus de llengua que s’havia d’emprar, Llorente (1885b: 11), que no acceptava de cap de les maneres la vulgarització i castellanització de l’idioma, pensava que calia optar per una solució eclèctica:

Hiá un muntó de diccions que s’han perdut en uns punts, y en altres se conserven; que’ls ciutadans de Valencia ya no empleen, y alguns no les coneixen, y que aixís qui (sic) eixim al horta les trovem vives y significatives. Formar, ab eixos elements, una poesía lliteraria y popular ensemps, que agrade en les Academies y Atheneus y siga compresa y sentida per la gent que té per llengua seva la valenciana, y que en ella s’ha criat y vol criar á sos fills, no es obra d’un día, pero tampoch tan dificultosa y llarga com «l’obra de la Seu».

Tot era, per tant, una qüestió de temps, voluntat i treball.

Llorente també assenyalava els avanços que, des dels anys en què uns quants autors s’havien decidit a conrear el valencià fins a aquell moment, s’havien assolit, i que es reflectien, principalment, en el «valent estol de poetes cultivadors de son restaurat idioma» amb què aleshores comptava València.

La part final de l’endreça resumia el propòsit de l’autor, l’origen i la gènesi del Llibret de versos, i també l’opció lingüística triada, tot deixant clar que el vigor que la llengua mantenia al País Valencià i a Catalunya no era, ni molt menys, el mateix:

Pera ajudar á eixa obra de valencianisme he escrit casi tots los versos de aquest llibret, y per aixó mateix els estampe. He procurat acostarme al modo usual de parlar tot lo que permitixen, per una banda, la propietat y puressa de la llengua, y per altra, la elevació del estil poétich. Al repassar algunes de’estes (sic) obretes, pera publicarles de nou, les he despullat de diccions arcaiques, que no tots comprenen. Potser ho critiqueu, oh amic y mestre; mes prengau en conte que en Valencia nostra comuna llengua no está tan viva com en Catalunya, y que, encara que no ho logre, desitje qu’entenguen tots aquestes pobres poesíes, ab la esperansa de que avivant la inspiració en lo cor y’l seny de més dignes deixebles de la Musa llemosina, fassen que renoven ses glóries, vora’l nostre Túria, trovadors més benhaurats (1885b: 11-12).

Àngel Lacalle, que en 1959 analitzà l’endreça, ja hi va veure que aquesta «espléndida muestra de prosa valenciana contiene tres puntos que querría destacar: gratitud y tributo de amistad a un maestro inolvidable, suaves añoranzas y una justificación de su postura literaria».

Efectivament, són aquests tres eixos esmentats els que fonamenten i estructuren l’endreça llorentina. Dos d’ells em semblen ben significatius i transcendentals, de cara a aclarir quina fou la relació que al llarg dels anys mantingueren l’escriptor valencià i el mallorquí: la gratitud i el tribut que, amb el Llibret de versos, un ofrenava a l’altre; i la justificació lingüística i literària que en 1885 Llorente feia de la seua producció lírica, tot qualificant-la com a obra de valencianisme. Pel que fa al tercer eix, sabem que és el que l’autor enyorava: les glòries passades, l’època de major esplendor del poble valencià, el regne perdut. En un moment en què, des d’un sector de la seua pròpia classe social, hom acusava públicament Llorente d’escriure poemes en una llengua considerada morta i sense cap futur cultural ni polític, i, des de l’altre, de fer-ho en un estil lingüístic arcaïtzant i allunyat de l’idioma popular, ell se situava enmig, treia a la llum pública la seua labor literària valenciana, entusiasta i tenaç, i la dedicava a qui considerava que havia sigut el seu mestre literari. A més, justificava i fonamentava, amb gran diplomàcia, la seua opció valencianista i conciliadora, tant des d’un punt de vista lingüístic com literari.

4. LAS PROVINCIAS I AGUILÓ

És lògic que Llorente, un dels valencians més sensibles al procés de recuperació de la llengua i la cultura catalana de la fi del segle XIX, donara cabuda als seus diaris –tot i ser polítics– a ressenyes, notícies, comentaris i poemes dels principals escriptors de la Renaixença catalana, valenciana i balear. Més encara si els llibres o notícies que es referenciaven estaven protagonitzats per persones a les quals estimava i de les quals es considerava amic. Ho veurem en parlar d’autors com ara Llombart, Blasco Ibáñez, Balaguer, Verdaguer, Costa i Llobera i Mistral. I també, òbviament, del seu mestre Aguiló. Fou així com Llorente convertí les seues publicacions –Las Provincias, sobretot– en altaveus propagandístics dels diferents autors i renaixences. De fet, aquest diari és hui una de les fonts principals a què ens cal acudir per saber de quina manera es desenvolupà el moviment de la Renaixença al País Valencià.

Així, la primera notícia que he trobat sobre la tasca literària i erudita d’Aguiló a la premsa llorentina fou publicada a La Opinión. Pocs mesos després d’abandonar València, i sota l’epígraf «Literatura lemosina», Llorente hi anunciava que «el trabajo de restauración literaria, que con tan buen éxito están llevando a cabo en la vecina Cataluña la erudición y la poesía, va a adelantar mucho con la publicación de una obra importantísima para el estudio de la lengua y de la literatura lemosina».[89] Es tractava d’una «voluminosa y completísima» col·lecció de poesies populars que, «recogidas por el sabio e incansable bibliófilo, D. Mariano Aguiló, que tantas simpatías conserva en Valencia»,[90] estava en projecte d’edició, i que com sabem posteriorment comptà amb el suport i la subvenció de Sa Majestat Alfons XII.

L’article destacava l’immens treball etnogràfic del mallorquí, explicava com havia recorregut la major part de les biblioteques i arxius de l’Estat espanyol a la recerca de materials per al seu treball, i «todos los pueblos de Mallorca y Cataluña, y parte de los de Valencia, buscando en las más pobres aldeas, y en los solitarios caseríos, los restos de esa poesía popular que vuela de boca en boca, trasmitida como herencia sagrada de una a otra generación».[91] Finalment, informava que el resultat del treball era pròxim a publicar-se; encara que, com sabem, fou al cap de trenta anys (1893) que realment arribà a les premses.

La següent notícia que, ja a Las Provincias, he trobat en referència a Aguiló remet a maig de 1866, al moment en què Llorente participà als Jocs Florals de Barcelona com a mantenidor i al mallorquí li foren premiades dues poesies.

Anys després, el 7 d’abril de 1872, aparegué a Las Provincias una llarga ressenya signada per M. V. sobre l’obra Biblioteca catalana de les més principals y eletes obres en nostra llengua materna, escrites axí en est Principat com en los antichs realmes de Mallorca y València, que havia sigut recentment publicada a Barcelona sota la direcció de Marià Aguiló.[92] L’autor del comentari destacava que

allí, en aquella ciudad condal, tan fieramente combatida y trabajada por esos nuevos bárbaros de la civilización que locamente aspiran a suprimir lo pasado y más locamente reniegan y maldicen de si mismos al maldecir lo presente, unos cuantos apasionados amantes de la literatura lemosina, bajo la dirección de un amigo nuestro, muy querido, el antiguo bibliotecario de la Universidad valenciana, se han propuesto arrancar del sepulcro del olvido y lanzar al mundo de la fama, como escogido pasto de almas delicadas, «las principales obras que el antiguo Principado y los reinos de Valencia y Mallorca en su materna lengua produjeron». ¡Bien por nuestros hermanos catalanes![93]

La qual cosa demostra l’alt nivell d’acceptació que per aquell temps tenia el catalanisme cultural a València.

Posteriorment, el nom d’Aguiló tornaria a fer-se present a les planes de Las Provincias a propòsit dels actes que ja hem repassat: la celebració del centenari de la mort de Jaume I, la fundació de l’Acadèmia d’Oc, els Jocs Florals de Montpeller, els de Barcelona, l’aplec a terres de Tarragona, la visita que Llorente féu a casa d’Aguiló i la publicació de la dedicatòria del Romancer català.

Al final de la dècada dels anys vuitanta, en un llarg article titulat «El movimiento literario en Valencia en 1888», que inicialment fou publicat a la revista La España Moderna i després a l’Almanaque «Las Provincias», Llorente (1889: 71) es referia al diccionari que d’anys enrere preparava un «poeta eminente y erudito lengüista (sic), mi amigo y maestro D. Mariano Aguiló». I acompanyava aquest comentari amb una manifestació d’unitat lingüística que, sens dubte, trenta anys enrere d’ell havia aprés: «Cree el docto Aguiló (y soy de su opinión) que en Cataluña, Valencia y Mallorca no ha de haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las variantes de sus vulgares dialectos».

Al marge de les referències a la seua defunció, que repassarem posteriorment, convé destacar que entre agost de 1895 i maig de 1904 Llorente publicà, si més no, cinc poesies catalanes d’Aguiló a la secció «Algo de poesía» de Las Provincias: una que comença: «Qui fos ab tu a la masia»,[94] i que narra una història d’amor que es desenvolupa enmig d’un paisatge pairal i bucòlic; «Somni de jovenesa»,[95] dedicada a la renaixent història de Catalunya, simbolitzada en el restaurat temple de Santa Maria de Ripoll; «Esglay»,[96] que explica la història d’una papallona a qui socarrimen les ales i acaba morint rodejada de cucs; «L’amor meua»,[97] un cant amorós i esperançat; i «Mes cansons»,[98] una composició marcadament pessimista.

Amb posterioritat a la mort del mallorquí, Las Provincias donà notícia de l’aparició de la novel·la cavalleresca Paris e Viana que «D. Àngel Aguiló, hijo del inolvidable D. Mariano, insigne precursor y formulador del renacimiento literario catalán»,[99] havia publicat a la «Biblioteca d’obretes singulars del bon temps d’nostra (sic) llengua materna estampades en letra lemosina», iniciada per son pare. Finalment, i abans de relatar l’homenatge que hom li reté en 1909, Llorente encara aprofità una de les seues cròniques sobre el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), al qual assistí en qualitat de president honorari, per a destacar el treball de l’«insigne, nunca bastante alabado y para mí queridísimo, el glorioso maestro Mariano Aguiló»,[100] com a precedent de la tasca d’estudi i de recopilació lèxica que per aquell temps portava endavant mossén Antoni Maria Alcover. La qual cosa, juntament amb tot el que hem vist, indica que, vora cinquanta anys després d’haver-lo conegut, Llorente no perdia cap oportunitat d’enaltir públicament la labor i la memòria d’Aguiló.

4.1 La defunció d’Aguiló (1897)

La defunció de Marià Aguiló, que com sabem es trobava malalt d’anys enrere, es produí a Barcelona el 6 de juny de 1897, als 72 anys d’edat. La notícia agafà Llorente a Madrid, on se n’assabentà a través d’«un breve telegrama expedido en Barcelona y publicado en El Imparcial».[101] En retornar a València reaccionà amb celeritat, i el dia 10 de juny Las Provincias ja donava compte, a través d’un extens article necrològic publicat en portada, de la mort del mallorquí.

Llorente hi recordava que «Aguiló era una de las personas a quienes más admiraba en España, y a quienes más quería. Por lo sabio y por lo bueno». La qual cosa confirma que l’estima i l’admiració que li professava no eren sols intel·lectuals, ans també personals; i que quaranta-nou anys després d’haver-lo conegut aquests sentiments es mantenien intactes. Acte seguit es queixava del poc que –acabava de comprovar-ho– coneixien a Madrid Aguiló, especialment els periodistes: «Apenas tenían idea de aquel oscurecido autor catalán que nunca se cuidó de lucir y aparentar, sinó de valer y servir». També manifestava que es veia en l’obligació d’acomplir un deure moral amb aquell «gran maestro, y me parece que nada puedo hacer mejor que reproducir aquí las primeras páginas del prólogo dedicatoria que puse al frente del Llibret de versos».[102]

D’aquesta manera transcrivia, literalment i com a homenatge, més de la meitat de l’«endreça» de 1885 que encapçalava els seus versos valencians i que abans hem comentat. Tampoc no oblidava citar Querol, traspassat el 1889, que tan unit se sentia a Aguiló, i recordava una vegada més que havia mort pronunciant el nom del mallorquí. Finalment, renunciava, momentàniament, a fer la glossa de la vida i obres d’Aguiló, perquè en aquell moment s’estimava més denunciar «el agravio hecho al doctísimo restaurador de la lengua y la literatura catalana, y que amargó sus últimos años». Llorente es referia a la jubilació anticipada –no sol·licitada– de què havia sigut objecte el director de la Biblioteca Universitària de Barcelona. Sense pèls a la llengua afirmava que «entre los intrigantes de Madrid hubo alguien a quien le convino que corriesen las escalas en el cuerpo de bibliotecarios, y un ministro de Fomento, tan ignorante como lo son muchos, decretó la jubilación de Aguiló».[103] El ministre en qüestió era Segismundo Moret, que poc temps després també va «jubilar» l’arxiver de Mallorca, el menorquí Josep Maria Quadrado.

El paràgraf final d’aquella necrològica era ben contundent, i indica que Llorente devia sentir-se’n ferit, perquè en ben poques ocasions és possible trobar als seus escrits un to com el que segueix:

De estas injusticias irritantes hará razón la historia, colocando a esos dos escritores insignes, hijos entrambos de las hermosas y poéticas Islas Baleares, a la altura en que deben figurar los que más han enaltecido las letras españolas en el presente siglo, aunque desconozcan quizás sus nombres los gacetilleros de tres al cuarto que dirigen hoy la opinión pública con mengua de la cultura nacional.[104]

Al final de setembre de 1897 Las Provincias publicà una nota, titulada «En honor de Aguiló», que informava de la decisió de l’Ajuntament de Palma de proclamar Marià Aguiló fill il·lustre de la ciutat i de col·locar, l’últim dia de l’any, un retrat seu en la casa capitular. També que «la redacción y lectura de la biografía del gran maestro se ha encargado al reputado literato mallorquín y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona, D. Miguel S. Oliver».[105]

L’última mostra de record i d’homenatge al difunt que he trobat a les columnes del diari de Llorente és una bella i emotiva poesia de Francesc Matheu, titulada «L’Aguiló», que fou reproduïda el 4 d’octubre d’aquell mateix any, i que diu així:

Ell era una espiga plena

que no s’ha mólt ni pastat;

mes, dels grans d’aquexa espiga,

¡qué terres se n’han sembrat!

Y dels grans d’aquexa espiga,

¡si n’hem cullit de bon blat!

Del arbre del nostre idioma

devallá fins a l’arrel,

n’esbrotá totes les branques

y’n cullí fruyts com la mel,

qu’aquí’n diem poesía

y’n diuen virtut al cel.

Amichs meus, ha mort lo Mestre,

que may l’haurém prou plorat;

mes, no ha mort, no: sa paraula,

la darrera qu’ha parlat,

la que deya tot morintse:

–¡Estimeu lo qu’he estimat![106]

4.2 Llorente i l’homenatge a Aguiló (1909)

Dotze anys després de la seua defunció, durant el mes de maig de 1909, els literats catalans honraren i homenatjaren, mitjançant el descobriment d’un bust al Parc de la Ciutadella, la memòria de Marià Aguiló. La inauguració tingué lloc el dia dels Jocs Florals, i comptà amb la presència d’un ja molt ancià Llorente, en el que degué ser el seu darrer viatge a Barcelona.

La comitiva estava presidida pels familiars d’Aguiló, entre els quals destacaven el fill i un germà; també hi eren presents les autoritats municipals i la major part dels poetes que havien assistit al certamen literari (Francesc Matheu i Àngel Guimerà, entre altres). Durant l’acte prengueren la paraula tres escriptors: mossén Jaume Collell, en representació de Catalunya, Teodor Llorente, en representació del País Valencià, i Ramon Picó i Campamar, en representació de les Illes. El primer a intervenir fou el canonge Collell, que, en nom de la comissió executiva, féu lliurament del bust a l’ajuntament i pronuncià un discurs «en elogio de la obra que realizó el enaltecido escritor y cuyos frutos tan lozanamente prendieron en la región catalana, como lo demostraba el raudo vuelo que había alcanzado la literatura en los últimos 25 años».[107]

Inauguració del bust d’Aguiló al parc de la Ciutadella (1909).– La mesa presidencial. Al centre la reina de la festa. A la seua dreta el Sr. Bastardas i D. Ángel Aguiló, fill de l’homenatjat. A la seua esquerra, drets, D. Teodoro Llorente, el canonge Collell, Mateu i Fornells, i Picó i Campanar. A l’extrem, Guimerà.

A continuació, l’alcalde accidental de Barcelona destapà la cortina que cobria el pedestal, «mientras que una sección de señoritas del Orfeó Catalá entonaba el canto Las damas d’Aragó y Nit de vetlla». Seguidament, arribà el torn de Llorente que, en nom de Lo Rat Penat, «dijo que todo lo que Cataluña hiciese para honrar a sus poetas, contaba con la adhesión fraternal de Valencia». Així mateix, també féu una exposició dels treballs bibliogràfics que Aguiló havia portat a terme durant la seua estada a València, i posà l’èmfasi en què la millor tasca que hi havia desenvolupat havia sigut «comunicar el fuego patriótico a la juventud de aquel tiempo»;[108] entre la qual, no hi ha cap dubte, s’hi trobaven ell i Querol.

Finalment, manifestà, una vegada més, els llaços d’amistat i d’afecte que l’unien al difunt, «y terminó loando a Dios por haberle alargado la vida hasta el momento de poder asistir al homenaje que se tributaba al que en vida fue uno de los que más quiso y respetó».[109] L’acte finalitzà amb la intervenció del mallorquí Picó i Campamar.

Dos dies després, el 12 de maig, Las Provincias reproduïa un nou article de Llorente sobre «D. Mariano Aguiló» extret del periòdic El Noticiero Universal de Barcelona, que dirigia el valencià Francesc Peris Mencheta, i que segurament havia sigut redactat durant la seua estada a la ciutat comtal. El vell patriarca posava per escrit i ampliava el parlament que havia fet als peus del bust d’Aguiló, i rememorava els records que l’unien a l’homenatjat: la Universitat, Querol, els Jocs Florals de 1859... I destacava que, durant la seua estada a València, el bibliotecari havia pogut «confirmar lo que fue su constante pensamiento: la unidad de nuestra lengua nativa y de su florecimiento literario, desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»;[110] unitat lingüística confirmada amb una expressió ben gràfica que, com hem vist en parlar de l’«endreça» al Llibret de versos, havia de ser originària d’Aguiló, i que esdevingué recurrent en el vocabulari llorentí.[111] I, per descomptat, que el mallorquí havia sigut el «promovedor» dels Jocs Florals valencians de 1859: «Por primera vez a orillas del Turia, después de algunos siglos, la poesía valenciana era reconocida y proclamada solemnemente».[112]

Finalment, no em sé estar de reproduir les últimes paraules d’aquell article, que vora cent anys després resulten de gran actualitat i eloqüència per als valencians. Deia Llorente: Aguiló,

el patriarca del renacimiento catalán, es, a la vez, el patriarca del renacimiento valenciano; a una y a otra parte del Ebro le debemos igual gratitud, y hemos de conservar su memoria y su ejemplo para la unidad superior de nuestras diferencias locales, como las ramas de un árbol, si tuviesen conciencia, sentirían la comunidad del tronco de donde nacen.[113]

Vull remarcar-ho: «si tuviesen conciencia». Que en el moment de redactar aquestes frases l’ancià Llorente pensava en textos com ara el poema «El pi de les tres branques», de Jacint Verdaguer, o l’«exemple de la mata del jonc», de Ramon Muntaner, és cosa que sembla prou evident.

[1] Carta 75: Mariano Aguiló y la «Renaixença» a través de un epistolario de 266 cartas a Tomás Forteza (1867-1897), Barcelona, 1966, p. 50.

[2] Carta 160: Epistolari Llorente, vol. I, Barcelona, 1928, p. 144.

[3] Carta inèdita conservada a l’Arxiu biblioteca Llorente. He tingut accés a aquestes i d’altres epístoles gràcies a l’amabilitat de Joan Teodor Corbín Llorente.

[4] Sobre l’activitat viatgera que durant aquest període de temps portà a terme Aguiló, vegeu Massot (2003), on llegim que «el 24 de desembre de 1859, des de València, amb Teodor Llorente i altres “profesores de esta Universidad”, Aguiló va fer una expedició a la cartoixa de Portaceli» (34).