La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira

És a dir: que el vostre pare no assumí la doctrina de Franco i no provà tampoc d’inculcarvos-la?

No, en absolut. Fins i tot tinc un record, molt borrós però molt cert, de quan va acabar la Segona Guerra Mundial, i és molt significatiu. El pare s’havia assabentat de la notícia per la ràdio o pel diari, i jo vaig rebre la sensació que ell estava content perquè havien guanyat «els nostres», o siga els bons.

Sorprenent, no? Tenint en compte la intoxica-ció informativa que hi devia haver. . .

No, perquè tant el nazisme com el feixisme italià venien de molt abans. A més, entre els dos models, el que representaven Hitler i Mussolini, i el que representava Churchill, mon pare necessàriament havia de sentir-se més còmode amb el de Churchill, que era un conservador, una persona d’ordre. És curiós, però aquest terme avui ja no s’usa: una persona d’ordre no té per què ser un fatxa, pot complir un paper social positiu.

3. La Torre. Primeres lectures. Primeres escoles

Com éreu de petit?

Tinc el record d’haver tingut una infància prou feliç, sense limitacions innecessàries ni repressió. A això, hi ajudà molt l’espai físic en què vaig créixer: entre el camp i la ciutat. Les possibilitats externes d’haver viscut en aquell doble món em donaven una forma de llibertat i comoditat, i els meus horitzons no eren els típics d’un nen de poble. Tenia les ties de València; i a més la família d’Albacete, que venien molt sovint, amb dos cotxassos: ja havien prosperat, les cosines anaven vestides com figurins de moda. . . Tots els veïns els admiraven, quan venien amb aquells cotxes de luxe; però a la vegada nosaltres, cada setmana, havíem de netejar la merda de les gallines. D’una banda, doncs, vivia en un món de referències que superava de molt l’ambient rural, però alhora el meu món físic era profundament rural. I mai no em vaig sentir desplaçat o incòmode ni a la ciutat ni a l’Horta.

Del lloc on vàreu créixer, el poble de la Torre, ja en deu quedar ben poca cosa.

Ja no en queda res. Avui, la Torre està integrada a la ciutat; abans, en canvi, era un poble de l’Horta, encara que dins del municipi de València. No un poble aïllat, però, perquè havia crescut al voltant d’una carretera important: la de l’eixida sud de València, que tenia el nom antic de Camí Reial de Madrid. Hi passaven carros, alguns camions i pocs cotxes, autobusos. . . També teníem el tramvia, que passava per davant de casa. A més, les professions de la gent eren molt diverses. Una part de la població treballava a la ciutat; una altra part es dedicava a les indústries ja antigues de la zona; una altra part es dedicava al camp. . . És a dir: físicament, era un poble, tot envoltat d’horta, però l’ambient —ni l’economia ni els horitzons vitals— no era el típic d’un poble aïllat i rural: ara en diríem suburbà, potser.

És curiós: València mai no ha estat capaç d’atraure la gent dels pobles dels voltants, però en canvi sempre ha estat en simbiosi amb l’Horta. Respecte d’això, hi deu tindre alguna cosa a veure el factor llengua. A la València dels 40 i 50, encara es parlava molt de valencià, però el castellà ja era l’idioma dominant. A l’Horta, en canvi, el predomini del valencià era total. A la Torre hi havia una família o dues d’immigrants, i els dèiem «els castellans». Això marcava la diferència. A casa, els pares ens parlaren en castellà, perquè era el que tocava (estem parlant de començaments dels 40, en ple franquisme), i com un signe d’ascens social, però entre ells sempre parlaven en valencià. I dels companys de l’escola primària i de la colla infantil, jo no parlava castellà amb ningú.

Amb els amics de València, tampoc?

Jo vaig començar a anar al col·legi, als Escolapis de València, quan tenia deu anys. Vaig preparar-me l’ingrés de batxillerat per lliure, assistint a una acadèmia a Benetússer, un poble important de la indústria del moble. I la llengua dominant del col·legi era el castellà, però molts alumnes procedien de pobles de l’Horta o de la Ribera, i parlàvem valencià. Tot i que els professors ens matxacaven perquè parlàrem en castellà, com a cosa de «cultura»: no era una repressió metòdica, però diguem que parlar valencià estava desaconsellat. Amb els amics de la ciutat, però, sí que solíem parlar castellà.

Quina presència tenia la cultura a casa vostra? Hi havia llibres? Quins?

A casa nostra hi havia una situació cultural peculiar. Encara que el meu pare no tenia una carrera, feia un ti-pus de treball que no era manual ni mecànic. A més, sempre havia tingut clar que els fills havien d’estudiar: això va fer que, quan jo vaig començar a llegir, ja heretara els llibres que havien utilitzat els meus germans. Les converses que hi havia a casa també eren una mica peculiars: sobre les matèries que ells estudiaven, els papers que havien de preparar per a les classes. . . Cosa, en qualsevol cas, bastant rara en aquell entorn.

Abans he dit que mon pare era un home que va estar per sota de les seues capacitats. I això queda perfectament il·lustrat amb el fet que, tot i els seus escassos recursos, ell intentava portar la granja de manera moderna i modèlica. Per això tenia llibres americans d’avicultura, i aplicava les tècniques més avançades. Criava gallines (en devíem tindre prop de cinc-centes), però no ho feia d’una manera antiga o tradicional, sinó molt racionalitzada. Era un home que volia estar al dia en tot. I, més important encara, sabia que, per estar al dia, el més útil eren els llibres, o les revistes.

Recordeu alguns títols importants que hi hagués a casa?

Teníem una col·lecció de Clásicos Castellanos: jo, des de molt menut, he llegit Cervantes i Lope de Vega i Calderón. . . I Blasco Ibáñez, és clar. Des de sempre he estat un gran devorador de llibres. També teníem algunes novel-les d’aventures: Juli Verne, Emilio Salgari. . . I novel·les de l’Oest. Les lectures més substancioses que recorde, però, eren els clàssics castellans.

I de cultura oral, us en transmeteren?

No gaire. A casa no hi havia tradició d’explicar històries, llegendes o rondalles. De fet, la mare fins i tot cantava molt poques cançons: un repertori de sarsuela, de cançons de moda. Potser perquè el pare i la mare eren de llocs diferents, a casa la cultura narrativa tradicional no existia. Hi havia, sí, històries familiars molt sucoses, però res més. Fins i tot les creences de curanderisme i del que ara en diem superstició, pròpies dels pobles, jo només les vaig conèixer a través dels veïns. Quan una veïna em posava un amulet, un escapulari contra el mal d’ull, ma mare no protestava, però després habitualment feia algun comentari una mica irònic. . .

Com era la vostra primera escola: mestres, mètodes. . . ?

Era la clàssica escola unitària: hi havia una única mestra per a totes les matèries i edats. La mestra es deia Donya Josefina, i l’escola estava a la Torre mateix. Després, també vaig anar a l’escola particular d’una mestra que es deia Donya Conxa. Pagàvem unes trenta pessetes per mes i, rebobinant, pense que devia ser una mestra represaliada. Era una senyora que donava classe al seu pis, a deu o dotze criatures, i sols hi anàvem els fills de les famílies que teníem uns mínims recursos. Això va ser fins als nou anys. Llavors vaig anar, durant tot un curs, a Benetússer per a preparar els exàmens d’ingrés al batxillerat.

No conserve cap sensació d’haver estat oprimit a l’escola per cap tipus d’endoctrinament especial. Ens ensenyaven el que ensenyaven pertot arreu: des de la taula de multiplicar fins a Adam i Eva i el pecat original. Com a material escolar, l’únic llibre d’estudi era una enciclopèdia on hi era tot: Història Sagrada, Geografia, Matemàtiques, etc. Naturalment, aleshores no hi havia bolígrafs: teníem palillero» amb plomí, i un tinter, i a escriure. Jo tenia una bona cal·ligrafia, que he perdut, i que avui ja gairebé ningú no té. O només als EUA i a Anglaterra, on encara ensenyen a escriure amb lletra clara i regular.

Creieu que és útil tenir una bona cal·ligrafia?

Sí, perquè això significa que, des de molt menut, saps que hi ha coses que han de seguir una pauta, que han d’estar ben fetes, i que, si no estan ben fetes, no valen.

Éreu bon estudiant?

Era dels més espavilats. Anava a l’escola molt a gust, tenia bona relació amb la mestra, i també es devia notar l’ambient cultural de casa: era dels pocs que en tenia. Un altre record d’aquella època, i que me l’han reforçat algunes fotos, és que jo devia ser dels més ben alimentats de la colla. Estem parlant de l’any 46 i 47, i a les fotos es veu com la majoria de nanos estaven molt prims, amb les cuixes eixutes i els genolls sortint, mentre que les meues cuixetes estaven més replenes. És un record que conserve: jo treia el meu berenar, un entrepà amb formatge o amb una barreta de xocolate, i molts dels meus companys de classe se’l miraven embadalits. Això vol dir que passaven gana. Era una època dura. . . I aquest record a mi m’ha deixat una sensació, molt de fons però molt real, d’haver estat una miqueta privilegiat, de no haver estat igual que els altres. I si, a això, hi afegim que, per ambient familiar, jo era dels que parlava i escrivia millor, i entenia les coses amb més facilitat, probablement devia tindre la sensació de ser una mica especial.

L’examen d’ingrés al batxillerat degué estar xupat, doncs.

Normalment es feia als deu anys, i era un examen brutal. I no només això: al juny vaig fer l’examen d’ingrés i al setembre ja em vaig examinar de les assignatures del primer curs de batxillerat. Vaig haver d’anar a l’Institut Lluís Vives, al centre de València, i em vaig haver d’examinar de vuit o nou assignatures davant d’un tribunal, com a alumne «lliure». I després, als Escolapis, a començar el segon curs de batxillerat amb només deu anys. . .

4. El Col·legi dels Escolapis. Els amics. El pecat

Cursàreu el batxillerat al Col·legi dels Escolapis de València: el canvi degué ser important.

Sí, però jo tenia el precedent dels meus germans. Els havia acompanyat al Col·legi alguna vegada, havia conegut alguns professors. . . Era molt natural. La mare, a més, ja havia anat de menuda a l’Escola Pia d’Alzira. Per tant, anar als Escolapis era cosa de família. Hi vaig estar fins als quinze anys. I tampoc no sentia que el que m’ensenyaven fóra cap endoctrinament molt bèstia, perquè no anava en contra de res que jo sabera o pensara: era l’època, l’ambient. . . Ens ensenyaven molta religió, però la religió formava part de la meua vida familiar. Era normal. Encara que, retrospectivament, jo ara veja que tot plegat era molt encarcarat: insistien molt en les idees de control, que Déu tot ho veia, que no podies pecar. . .

Aquesta era la idea bàsica?

Sí. És que estem parlant d’una època en què es considerava que, als set anys, un nen ja era responsable moral dels seus actes i, per tant, podia fer pecats. Jo, a partir dels set anys, ja em confessava. Però no em preocupava ni em turmentava: si tocava el cul a una xiqueta, em confessava i ja està! Tot era part de la roda de la vida. Una altra cosa eren les prohibicions. Si feies alguna cosa que no es podia fer, venia el professor, capellà o no, i et clavava una bufetada. El càstig corporal era molt habitual: alguns eren més sàdics i uns altres més mesurats, però quasi tothom pegava. Però és que, si no hi havia càstig dels mestres, hi havia abús dels alumnes. Jo recorde haver vist, amb onze o dotze anys, com els professors més tous eren pujats a cavall pels alumnes. Pujats a cavall, literalment. La violència era molt present: entre els xiquets, a l’escola. . . Als companys més febles, els altres nois els feien de tot: els humiliaven, els torturaven, era una cosa horrorosa. Pareix que la violència a les aules és només un assumpte actual, que abans no n’hi havia, i això és fals.

Quan us trobàveu amb els amics, i jugàveu i parlàveu, era present la idea de pecat, teníeu en compte el que us deien els capellans?

No, ens divertíem, anàvem d’un lloc a un altre. Al contrari del que han dit altres persones, la presència de la religió, el pes del pecat, jo personalment ho recorde com una cosa molt delimitada: tenia el seu lloc, i prou. No afectava tota la resta. I el que hi podia haver de repressió entre els sexes, això s’iniciava amb la pubertat. Fins als onze o dotze anys, entre els nens de l’horta, hi havia molta llibertat quant al contacte entre els xiquets i les xiquetes. A partir d’aquella edat, però, elles ja es mostraven més retretes: es produïa un canvi, s’alçava una barrera. . . Un fet interessant és que els xiquets de ciutat eren més tancats que els de l’horta: com que tenien una vida físicament molt més restringida, i no tenien espais només per a ells, acabaven sent més tancats i reprimits que els xiquets del camp: nosaltres érem més lliures, anàvem en grup pel carrer o pels camps, xiquets i xiquetes barrejats, i ens donàvem la mà, o ens pessigàvem, o ens fregàvem dissimuladament els colzes. . . , i més coses. Quan vaig escriure Els cucs de seda, pensava en tot això.

Com eren els mestres?

La major part eren escolapis, amb sotana, com Déu mana. També n’hi havia alguns de seglars, però no recorde que foren més competents que els altres. Al col·legi, vaig aprendre molt de tot, excepte de matemàtiques. Quan jo vaig fer els catorze anys, va ser la primera vegada que es va fer la divisió entre ciències i lletres, al cinquè curs de batxillerat: abans, eren set anys comuns per a tots, tothom estudiava el mateix —llatí, matemàtiques, etc. — i a la fi feien un examen d’estat. Bé, doncs, als catorze anys, havíem de saber llatí, la prova de francès l’havíem de fer sense diccionari: vull dir que eren uns estudis seriosos, i ningú no emmalaltia, cap cervellet no es feia malbé; al contrari! L’important d’aquells estudis és que havies d’estudiar, havies de saber la lliçó, l’havies de poder explicar. . . I els que diuen que les opcions de lletres avui tenen poca clientela, haurien de saber que el 1954, el primer any que hi hagué dues opcions, nosaltres, els «de lletres» érem un grupet de cinc o sis, i els «de ciències» eren prop de cinquanta. De l’educació que vaig rebre, jo no en guarde cap record negatiu. De cap manera.

De totes maneres, creieu que l’educació que rebéreu va marcar de forma clara i persistent la vostra generació?

Sí. Jo crec que la gran majoria de gent que va estudiar en aquella època va assimilar, d’una manera o altra, la ideologia tradicional que els transmetien. Estic segur que un tant per cent molt elevat dels meus companys d’estudi avui són votants de la dreta. Pensa que, quan després arribàrem a la Universitat, els que vàrem tindre una actitud contestatària i antirègim érem una minoria ínfima, i els altres se’n fotien. Els que estudiaren el batxillerat després de l’any seixanta, ja no: l’època havia canviat.

5. La mort del pare. El monestir d’Iratxe. La descoberta de la llengua

Com a intel·lectual amb unes idees absolutament diferents de les que us inculcaren de jove, quins esforços heu hagut de fer per expulsar certs prejudicis amb què us varen carregar?

Això ha sigut també una evolució. Quan jo tenia quinze anys, es va morir sobtadament el meu pare. Del cor, fulminat. I allò fou un trauma total. Total. I llavors, enmig de les boires d’aquell trauma, els capellans del col·legi m’arreplegaren i se’m van emportar al seminari dels Escolapis; vaig estar-m’hi tres anys, fins als divuit, i a més fent una vida bastant monàstica. Els vaig passar a Navarra, al monestir d’Iratxe, davant del Montejurra, on es reunien cada any els carlistes amb el seu rei o pretendent. . . Estudiava com una mala bèstia i complia amb tot el que cal fer en un seminari de caràcter monàstic: fins i tot cantàvem gregorià cada dia.

Els estudis eren molt forts. Combinava les assignatures que em faltaven del batxillerat, les matèries de pedagogia, psicologia i didàctica (perquè els escolapis han de ser pedagogs ben preparats), i la filosofia escolàstica en llatí (la cosmologia, la lògica, l’ontologia, etc. ). Vaig estudiar moltíssim. . . I els professors eren molt bons: molts havien passat per la Universitat Gregoriana de Roma.

El trauma per la mort del pare us va durar molt de temps?

Em va durar uns anys, però va ser molt fort. Jo no m’ho havia plantejat mai, això d’anar al seminari: però la mort del pare va ser un colp tan dur que els capellans del col·legi, amb alguns dels quals jo tenia una gran confiança, només hagueren de recollir-me, com qui diu.

Però, durant aquells anys, tinguéreu clara la vocació religiosa?

Al principi sí, i tant! Jo volia ser sant! Fins i tot crec que vaig arribar a levitar un parell de dits.

Ja té mèrit!

No és molta altura: jo hauria volgut levitar almenys dos pams. Però bé, sí: vaig sentir la vocació d’una manera molt forta. La sensació d’haver patit un sotrac que et deixa un buit espantós, i que després trobes una cosa que te l’ompli: això era el que jo sentia.

Realment sentíeu que Déu existia, i us omplia aquest buit.

Sí, sí. Durant aquells anys, jo vaig creure d’una manera molt profunda i molt intensa. Pensa que jo tenia quinze anys, disset, divuit, era un adolescent, i les moltes energies que sentia es concentraven exclusivament en allò. O cap a l’estudi. O cap a l’experiència espiritual, que la vivies amb una intensitat gairebé física. La sensació d’estar en contacte —pell amb pell— amb alguna cosa que és més gran que tu, més gran que tot.

Va ser una època feliç?

Absolutament. . . Absolutament. Tant a un nivell intellectual com espiritual. Encara que, evidentment, hi havia moltes limitacions: de tracte amb els companys, de coses que es podien fer, molta incomoditat física, el lloc era inhòspit. . . Però sí: una felicitat total.

Quins trets particularitzen la congregació dels Escolapis?

Són un orde dedicat específicament a la pedagogia, amb molta vocació de servei als pobres. El seu fundador, Sant Josep de Calassanç, un capellà d’un poblet de la Catalunya aragonesa, va arribar a Roma a finals del segle XVI i va veure que, així com l’orde dels jesuïtes es dedicava a l’ensenyament dels rics i dels nobles, els pobres no tenien escoles per a ells. I ell va decidir fundarne. Aquesta és la particularitat dels escolapis: fer escoles per a les classes populars, ensenyar. L’objectiu d’un escolapi no és arribar a ser un gran físic o un gran filòsof, sinó un gran pedagog. Un mestre dels pobres. «Al santo de los pobres, al padre de la infancia, al que naciendo grande [perquè era d’una família aristocràtica], para crecer se humilla»: aquest era l’himne que cantàvem al col·legi. De fet, quan al segle XVIII varen fundar el seu col·legi a València, el situaren al barri dels menestrals, a Velluters, on hi havia els obradors de la seda. Quan jo hi anava, recorde que els alumnes teníem la consciència de ser un collegi popular. Consideràvem que el col·legi dels jesuïtes era per a xiquets malcriats, per a senyorets.

Com era un dia normal al seminari?

Doncs un dia normal s’organitzava, més o menys, aplicant el principi de la regla benedictina de l’ora et labora. Començàvem amb la missa, oracions i meditació, i després classes i classes fins a mitja vesprada; una volta acabaven les classes, ens tancàvem a estudiar a les nostres habitacions. I així cada dia. Excepte els dissabtes i diumenges, que teníem més temps lliure; però jo els dedicava a llegir. Llegia molta història, filosofia, art. . . També fèiem una mica d’esport, però era bastant incòmode: havíem de jugar a pilota amb aquella sotana que ens arriba-va als peus. Més que una vida de seminari, era una vida monàstica. Fa molts anys que aquell tipus de formació ja no existeix, ni als seminaris ni enlloc; i a més, aviat es quedaren sense clientela.

Evidentment, la llengua habitual, allà, era el castellà.

Sí. Però allà va ser on vaig començar a prendre consciència del tema de la llengua, perquè hi havia professors que ens ho explicaven. Alguns bascos, i també alguns catalans.

Us ho explicaven des d’una perspectiva franquista folkloritzant, o amb més o menys naturalitat i sense prejudicis?

Amb naturalitat. Els mateixos estudiants bascos i navarresos, de setze o divuit anys, ja ens parlaven de l’euskera i del nacionalisme basc. La ideologia oficial era, evidentment, España i tot això, però en la pràctica ja teníem professors que ens explicaven llengua i literatura catalanes. Un professor valencià que hi havia allí fins i tot em va aconseguir una gramàtica de Sanchis Guarner: aquest va ser el meu primer contacte amb la llengua catalana literària.

Va ser allí que prenguéreu consciència de l’anomalia que suposava parlar una llengua que, després, no era oficialment present?

Sí. I em produí una sensació de sorpresa, però també de gust, fins i tot d’un cert orgull: com si fóra una singularitat especial. Allà vaig descobrir Ausiàs March, Joanot Martorell. . .

Ja des del primer moment tinguéreu la noció que allò, no només era singular, sinó també important?

Sí. I aquella primera noció es completà definitivament a Roma. Però bé: a Roma, tot va canviar per a mi. M’enviaren a estudiar-hi quan tenia divuit anys. . . Triaven un o dos alumnes de cada curs, els que creien més sòlids o més preparats, i em va tocar. Vaig anar a la Universitat Gregoriana —la universitat pontifícia amb més prestigi—, que dirigeixen els jesuïtes.

6. Roma. La Universitat Gregoriana. L’entrada al món

M’imagino que us hi enviaren amb perspectives que acabéssiu sent capellà?

Evidentment: per a què, si no? A la Universitat Gregoriana, hi anaven estudiants de diversos ordes i seminaristes d’arreu del món; cada país tenia els seus col·legis: hi havia el col·legi francès, l’alemany, l’americà. . . Aquests col·legis eren una mena de residències, on els joves vivien i estudiaven, però després tots anàvem a classe junts a la Gregoriana. L’ambient era molt internacional: entre els meus companys de curs hi havia alemanys, anglesos, brasilers, francesos, americans. . . Allà vaig començar a parlar anglès, amb els meus companys nord-americans. Que eren seminaristes i anaven amb sotana, però tanmateix eren molt americans: eren rossos i alts i tocaven la guitarra; gràcies a ells vaig aprendre algunes cançons del folklore clàssic americà, com ara Bell bottom trousers, / coat of navy blue: / she loves a sailor, / and he loves her too. . , o també Oh my darling, oh my darling, / oh my darling Clementine, en fi. . .

El professorat també era internacional?

Sí, sí. Els jesuïtes triaven els millors professors que tenien arreu del món i els posaven a la Gregoriana: com el Pare Batllori, que ensenyava història. Jo no el vaig arribar a tindre, però ho dic en el sentit que tots els professors eren, cadascú en la seua matèria, tan savis com ell. Nivell màxim, top mundial.

En quin idioma es feien les classes?

La idioma acadèmic era el llatí. I el de relació, l’italià. Tots els professors explicaven en llatí, i tots els exàmens havíem de fer-los també en llatí. Solia ser un llatí, però, que cadascú parlava i pronunciava a la seua manera. . . ara ja sembla increïble.

Però, era un llatí correcte?

Igual com avui hi ha un anglès internacional, un anglès de congressos, per entendre’ns, aquell era un llatí internacional. Ara bé: això de la Gregoriana era una cosa molt seriosa. Recorde que vaig fer una assignatura de filosofia marxista: tenia un professor alemany, que es deia Gustav Adolf Wetter, un dels millors especialistes en la matèria, i no es dedicava a desmuntar-nos el materialisme dialèctic, sinó que ens l’explicava rigorosament, i punt. Imagina’t. I el meu professor de Psicologia era director d’un institut psiquiàtric de Buenos Aires; el de Cosmologia era el director de l’Observatori astronòmic vaticà, a Castel Gandolfo. . .

Si ja teníeu unes ànsies intel·lectuals ben perfilades, degué ser el paradís.

Sí, ja les tenia. I sí: era un pur paradís intel·lectual. Com Princeton, però a Roma.

El canvi acadèmic va ser important; el canvi d’estil de vida també degué ser-ho.

Sí, sí. A la residència érem molt poquets. Era un ambient molt curiós. Entre els meus companys, escolapis d’arreu del món, hi havia dos cubans, i el dia que Fidel Castro va entrar a l’Havana i va derrocar Batista, van muntar una gresca fenomenal: ¡Viva Fidel! ¡Viva Fidel! És clar: no s’imaginaven que després allò degeneraria fins a convertir-se en una dictadura repressiva i tancada. . .

A Roma, entràreu en contacte amb el món.

Totalment. Roma, per a mi, és una segona pàtria. Jo sóc romà! I allò era Roma, però també era el món sencer. En aquella època, difícilment et podies trobar una universitat més internacional. A més en aquell moment va ser quan vaig començar a cultivar una independència de pensament i de criteri.

I va ser quan començàreu a veure que no anàveu per capellà. . .

Sí. Teníem molta llibertat de moviments, l’ambient era molt lliure, jo veia el món com bullia, i les romanes. . . I tot va canviar. Com a anècdota, et diré que, en aquell moment, quan jo passava pel costat de la Fontana di Trevi, molt prop de la Universitat, durant alguns dies s’hi va estar rodant La dolce vita.

No deguéreu coincidir amb l’Anita Ekberg?!

No t’ho puc assegurar, però em puc fer la fantasia. . . Al costat mateix, als cafès de Via Veneto, es reunien tots els actors, actrius i directors del cinema italià gloriós dels anys cinquanta i seixanta. També vaig ser a la Plaça de Sant Pere quan van anunciar l’elecció de Joan XXIII. Vull dir que era un moment en què tot es trastocava.

Ja en teníeu la sensació, llavors, de viure un moment de canvis?

Sí. Dos seminaristes cubans cridant ¡Viva Fidel!, els americans que ens contaven què passava al seu país, set-manes després de l’elecció del nou Papa ja es parlava d’un Concili que ho canviaria tot, i el cine, el carrer que bullia, les xiques. . . Tot canviava. I jo també estava canviant.

Els canvis que visquéreu, van ser conflictius, traumàtics?

No. El trauma va ser la mort del meu pare. Aquest és el trauma central de la meua vida. Allò era simplement un replantejament. Tampoc no va costar gaire que els responsables escolapis entengueren que jo no tenia aquella vocació: supose que va ser una frustració per a ells, perquè amb mi havien fet una inversió; però com que els passava més o menys sovint, ho acabaren entenent. . . I bé: tot plegat féu que el segon curs ja no el passara a la residència dels Escolapis, sinó en una pensió de mala mort, per poder acabar la llicenciatura i després arribar aValència i convalidar el títol. A Roma vaig acabar passant-hi dos anys. I allí ja vaig tindre una novieta romana, el primer amor. . .

El segon any, m’imagino que va ser més complicat que el primer.

Home, duia vida d’estudiant miserable clàssic, sense diners, mal vivint, mal menjant, o no menjant gaire cosa més que un minestrone i un tros de pa, allotjant-me en una pensió familiar de mala (mala, mala) mort. . .

Vida d’estudiant balzaquià!

Balzaquià, o pitjor! Amb les sabates foradades, els peus mullats. . . Passant un fred terrible, passant gana.

Quin tipus de literatura us interessava, aleshores?

No en tinc ni idea. De literatura, en llegia molt poca. . . Llegia sobretot història, filosofia, llibres d’art. A Roma, es produïren dos enamoraments que m’han durat tota la vida: l’enamorament de l’art i l’enamorament de la llengua italiana. El meu segon curs a Roma, jo ja pensava en italià: amb normalitat, com a llengua pròpia. I a la vegada aprenia l’anglès, i millorava el francès.

Vint anys, i cinc idiomes: un èxit!

No: és el resultat d’una peripècia vital. I, amb vinti-un i vint-i-dos anys, vaig passar dos estius a Alemanya per aprendre també l’alemany: l’objectiu era llegir Marx en l’idioma original, imagina’t quina idea. El que passa és que després el vaig anar abandonant, i ara em costa bastant llegir alemany amb comoditat.

Quan vàreu decidir que no teníeu vocació religiosa, també vàreu començar a dubtar sobre si crèieu o no en Déu?

No, això vingué anys després. I va ser bastant ràpid. Quan vaig conèixer els amics de València, tots havien estudiat en col·legis de frares i tots (excepte Alfons Cucó i Lluís Aracil, potser) anàvem a missa. De fet, els nostres primers contactes amb grups polítics clandestins van ser amb els de Cristians per Catalunya, amb gent que es reunia a Montserrat, Jordi Pujol i Josep Espar Ticó, cristians que eren demòcrates i nacionalistes.

I com ha estat l’evolució que us ha portat de la creença ferma i gairebé física fins a l’agnosticisme actual?

És un procés. A poc a poc vas passant de sentir una religiositat misticoespiritual molt forta a entendre o sentir la religió com una cosa més racional, més crítica, més distant, fins que arriba un punt que la perceps tan distant que ja te’n trobes fora. A poc a poc, sense saber com, te’n trobes fora. Ara bé, jo continue sent un cristià cultural. M’encanten les esglésies, la litúrgia, el cant gregorià. Un dels meus rituals inalterables és, cada nit de Nadal, quan acaba el sopar familiar, asseure’m davant la tele i mirar la missa de Nadal retransmesa des del Vaticà. Tot el món estètic, emocional i cultural de l’Església és el meu món. I fins i tot la part ètica, la dels Evangelis, la sent molt vàlida, i molt meua.

No us considereu un home de fe, però.

No.

Un agnòstic?

Sí. Un agnòstic malgré moi.

Però no un ateu.

Mai no he estat ateu. Un ateu està totalment convençut que Déu no existeix. Jo dubte. De vegades, fins i tot pense que m’agradaria creure; però. . . En tot cas, encara llegesc molta Història de les Religions, i la Bíblia, i textos sagrats budistes. Però la fe és una altra cosa. La fe és això que tenen el 50% dels cristians, i el 100% dels musulmans.