Czytaj książkę: «Lèxic familiar»

A casa dels meus pares, quan era petita, a taula, si els meus germans o jo vessàvem el got sobre les tovalles, o fèiem caure un ganivet a terra, la veu del pare tronava: «No sigueu barroers!».

Si sucàvem el pa a la salsa, cridava: «No llepeu els plats! No feu porqueries! No feu pasterades!».

Porqueries i pasterades també ho eren, per al pare, els quadres moderns, que no suportava.

Deia: «No sabeu estar a taula! No se us pot portar enlloc!».

I deia: «A vosaltres que feu tantes porqueries, si fóssiu a la taula d’un amfitrió a Anglaterra, us farien fora de seguida».

Tenia la més alta estima per Anglaterra. Trobava que era el més gran exemple de civilitat del món.

Solia comentar, mentre menjava, les persones que havia vist durant el dia. Era molt sever en els seus judicis, i titllava a tothom d’estúpid. Un estúpid era, segons ell, «un ximple». «M’ha semblat un autèntic ximple», deia, parlant d’algú que acabava de conèixer. A banda dels «ximples», també hi havia els «negres». «Un negre» era, segons el pare, una persona que tenia modals maldestres, aturats i tímids, qui es vestia de manera inapropiada, qui no sabia anar per la muntanya, qui no parlava altres idiomes.

Cada acte o gest nostre que trobava inapropiat, el definia com «una negrigura». «No sigueu negres! No feu negrigures!», ens cridava contínuament. La gamma de les negrigures era àmplia. Considerava «una negrigura» portar sabates de carrer a les excursions per la muntanya; iniciar una conversa, al tren o pel carrer, amb un company de viatge o amb un passant; conversar des de la finestra amb els veïns de casa; treure’s les sabates a la sala d’estar i escalfar-se els peus posant-los al radiador; queixar-se, a les excursions per la muntanya, de set, cansament o butllofes als peus; portar, a les excursions, menjars cuits i oliosos, i tovallons per netejar-se els dits.

A les excursions només se’ns permetia portar una determinada classe d’aliments: formatge de la vall d’Aosta, melmelada, peres i ous durs; i només se’ns consentia beure te, que preparava ell mateix, en el fogonet d’alcohol. Inclinava damunt del fogonet el cap estirat i sorrut, pèl-roig i amb els cabells com si fossin d’un raspall, i protegia les flames del vent amb les faldes de la jaqueta, una jaqueta del color del rovell, amb les butxaques pelades i fetes malbé, sempre amb la mateixa jaqueta als estiuejos a la muntanya.

A les excursions no estaven permesos ni conyac, ni terrossos de sucre: perquè tot això era, segons ell, «cosa de negres»; i no estava permès aturar-nos a berenar als refugis, perquè era una negrigura. També era una negrigura protegir-se el cap del sol amb un mocador o amb un barret de palla, o protegir-se de la pluja amb caputxes impermeables, o posar-se bufandes al coll. Eren proteccions que agradaven a la mare, que, al matí, quan sortíem d’excursió, ella posava a la motxilla per a nosaltres i per a ella; però el pare, quan se les trobava a les mans, les llançava encolerit.

Quan anàvem d’excursió, amb les botes amb claus, grosses, dures i pesants com el plom, mitjons de llana i passamuntanyes, les ulleres de neu al front, i el sol que ens queia de ple sobre els caps suats, miràvem amb enveja els «negres», que pujaven lleugers amb sabatilles de tenis o s’asseien a menjar nata a les taules dels refugis.

La mare es referia a les excursions com «la diversió que el dimoni dóna als seus fills», i sempre feia tot el que podia per quedar-se a casa, sobretot quan es tractava de menjar a fora. Ho feia perquè, després de dinar, li agradava llegir el diari i dormir al sofà de casa.

Sempre passàvem els estius a la muntanya. Llogàvem una casa durant tres mesos, del juliol al setembre. Sovint eren cases que estaven fora del poble; i el pare i els meus germans anaven cada dia, amb la motxilla a l’esquena, a comprar a la vila. No hi havia cap mena de diversió o distracció. Ens passàvem els vespres a casa, al voltant de la taula, nosaltres els germans i la mare. Pel que fa al pare, llegia a l’altra punta de la casa; i, de tant en tant, treia el cap a la sala on érem tots plegats xerrant i jugant. Quan treia el cap ho feia recelós, sorrut; i es queixava a la mare perquè la nostra minyona, la Natalina, li havia desordenat alguns llibres; «la teva estimada Natalina», deia. «Una dement», deia, sense que li importés que la Natalina pogués sentir-lo des de la cuina. D’altra banda, la Natalina ja estava acostumada a la frase «aquella dement de la Natalina», i no s’ofenia en absolut.

A vegades, al vespre, a la muntanya, el pare es preparava per sortir d’excursió o per fer ascensions. De genolls a terra, untava les seves sabates i les dels meus germans amb greix de balena; pensava que només ell les sabia untar amb aquell greix. Llavors se sentia un gran soroll de ferralla per tota la casa: era ell que buscava els grampons, els claus, els piolets. «On m’heu ficat el piolet? —tronava—. Lidia! Lidia! On m’heu ficat el piolet?».

Quan feia ascensions sortia de casa a les quatre de la matinada; a vegades hi anava tot sol, a vegades amb guies amics seus, a vegades amb els meus germans. I l’endemà de les excursions, a causa del cansament, era intractable; amb la cara vermella i inflada per la reverberació del sol sobre les galtes, els llavis tallats i sagnants, el nas untat amb una pomada groga que semblava mantega, les celles arrufades en el front solcat i tempestuós, el pare llegia el diari, sense pronunciar ni una paraula. N’hi havia prou amb un no res perquè esclatés en un atac de còlera espantosa. Quan tornava de les ascensions amb els meus germans, el pare deia que eren «uns gamarussos» i «uns negres», i que cap dels seus fills havia heretat la passió per la muntanya que tenia ell; tret de’n Gino, el germà més gran, que era un gran alpinista, i que, juntament amb un amic, feia pics dificilíssims. De’n Gino i d’aquell amic seu, el pare en parlava amb una mescla d’orgull i d’enveja, i deia que ell ara ja no tenia tanta resistència perquè es feia gran.

Aquest germà meu, en Gino, era, d’altra banda, el seu preferit, i en tot li donava satisfaccions; s’interessava per la història natural, col·leccionava insectes, cristalls i altres minerals, i era molt estudiós. Més endavant, en Gino es va matricular a l’Escola d’Enginyers, i quan tornava a casa després d’un examen i deia que havia tret un excel·lent, el pare li preguntava: «Com és que has tret un excel·lent? Com és que no has tret un excel·lent amb matrícula d’honor?»

I si havia tret un excel·lent amb matrícula d’honor, el pare li deia: «Ja, segur que era un examen fàcil».

Si no sortia a escalar o a fer excursions que duressin fins al vespre, el pare anava cada dia «a caminar» a la muntanya. Sortia al matí ben d’hora, vestit idènticament a quan anava a fer escalada, però sense corda, grampons ni piolets; sovint hi anava sol perquè nosaltres i la mare érem, com deia, «ganduls», «gamarussos» i «uns negres»; i se n’anava amb les mans darrere l’esquena, amb el pas pesant per les botes amb claus i la pipa entre les dents. Alguna vegada obligava la mare a seguir-lo: «Lidia! Lidia! —tronava al matí—. Anem a caminar! Si no, t’emmandreixes sempre estant als prats!».

La mare, llavors, dòcil, el seguia uns passos més enrere, amb un bastó, el jersei lligat a la cintura, agitant aquells rínxols de cabells grisos, que duia tallats molt curts, malgrat que el pare no suportava la moda dels cabells curts fins al punt que, el dia que se’ls va tallar, es va emprenyar tant que podria haver causat un daltabaix a casa. «Has tornat a tallar-te els cabells! Que n’ets, de ruc!» —li deia el pare, cada vegada que tornava a casa de la perruqueria.

«Ruc» volia dir, en el llenguatge del pare, no una persona ignorant, sinó qui feia vileses o era descortès. Nosaltres, els seus fills, érem «uns ases» quan parlàvem poc o responíem malament.

«Et deus haver deixat entabanar per la Frances!», deia el pare a la mare quan veia que s’havia tornat a tallar els cabells. De fet, aquesta Frances, amiga de la mare, el pare se l’estimava i apreciava molt, i a més era la dona d’un amic seu d’infantesa i company d’estudis; però a ulls del pare havia comès l’error d’haver empès la mare a la moda dels cabells curts. La Frances anava sovint a París, on tenia uns parents, i un hivern va tornar de París dient: «A París es porten els cabells curts. A París la moda és esportiva». «A París la moda és esportiva», van repetir la meva germana i la mare tot l’hivern, imitant una mica la frase de la Frances, que parlava amb la erra francesa. Es van fer escurçar tots els vestits, i la mare es va tallar els cabells; la meva germana no ho va fer, perquè els duia llargs fins al final de l’esquena, els tenia rossos i preciosos; i perquè tenia massa por del pare.

Habitualment, l’àvia, la mare del pare, també venia a passar els estius a la muntanya. No vivia amb nosaltres, sinó que s’estava en un hotel del poble.

L’anàvem a veure i la trobàvem allí, asseguda a la terrassa de l’hotel, sota el para-sol. Era menuda, amb els peus minúsculs calçats amb unes botetes negres amb uns botons petitíssims; estava orgullosa d’aquells peus petits, que s’entreveien sota la faldilla, i també estava orgullosa dels cabells blancs, arrissats i pentinats en un monyo alt i estarrufat. El pare la portava cada dia «a caminar una mica». Anaven pels camins rals, perquè ella era gran i no podia passar pels corriols, sobretot amb aquelles botetes amb uns petits talons. Ell anava al capdavant, amb passes llargues, les mans a l’esquena i la pipa a la boca, i ella, al darrere, amb el vestit que feia fru-fru, fent passos petits amb els talonets. Ella no volia fer mai el camí del dia anterior, sempre en volia fer de nous. «Aquest és el camí d’ahir», es queixava. I el pare li deia, distret, sense girar-se: «No, és un altre». Però ella no deixava de repetir: «És el camí d’ahir. És el camí d’ahir». I al cap d’una estona deia al pare: «Tinc una tos que m’ofego». I el pare continuava caminant i no es girava. «Tinc una tos que m’ofego», repetia, i es posava les mans a la gola. Acostumava a repetir les coses dues o tres vegades. Deia: «Aquella infame de la Fantecchi m’ha fet fer el vestit marró! I jo el volia blau! El volia blau!», i donava cops amb l’ombrel·la contra l’empedrat, amb ràbia.

El pare li deia que mirés la posta de sol damunt les muntanyes, però ella continuava colpejant el terra, irada, amb la punta de l’ombrel·la, presa d’un atac de còlera contra la Fantecchi, la seva modista. L’àvia, d’altra banda, només venia a la muntanya per estar amb nosaltres, ja que durant l’any vivia a Florència i nosaltres a Torí, així que només ens veia a l’estiu. Però no suportava la muntanya, i el seu somni hauria estat estiuejar a Fiuggi o a Salsomaggiore, llocs on ella havia estiuejat de jove.

Feia anys, l’àvia havia estat molt rica, però es va empobrir amb la guerra mundial, perquè, com que no creia que guanyés Itàlia, i professava una fe cega en Francesc Josep, va voler conservar uns valors que posseïa a Àustria, i així va perdre molts diners. El pare, irredemptista, va intentar convèncer-la inútilment que vengués aquells valors austríacs. L’àvia solia dir «la meva desgràcia» quan es referia a aquella pèrdua de diners, i es desesperava, als matins, passejant amunt i avall per la sala i retorçant-se els dits. Però no era pas tan pobra. A Florència tenia una casa preciosa, amb mobles indians i xinesos i catifes turques, perquè un avi seu, l’avi Parente, havia estat col·leccionista d’objectes preciosos. A les parets hi havia retrats dels avantpassats, de l’avi Parente, i de la Vandea, que era una tia a qui anomenaven així perquè era reaccionària i rebia els reaccionaris a casa, i de moltes ties i cosines que es deien totes Margherita o Regina, noms habituals en les famílies jueves d’aquell temps. Però entre els retrats no hi havia el del pare de l’àvia, i no se’n podia parlar, perquè, després de quedar-se vidu, i després de barallar-se amb les seves dues filles, ja adultes, va afirmar que, per despit, es casaria amb la primera dona que trobés pel carrer, i així ho va fer; o, almenys, explicava a la família que ho havia fet. Si era exactament la primera dona que s’havia trobat a la porta, en sortir de casa, no ho sé. Malgrat això, amb aquesta nova dona va tenir una altra filla, a qui la meva àvia no va voler conèixer mai, i a la qual anomenava, amb disgust, «la nena del papà». Aquesta «nena del papà», madura i distingida senyora al voltant de la cinquantena, la trobàvem a vegades al poble, i llavors el pare deia a la mare: «Ho has vist? Ho has vist? Era la nena del papà!».

«Vosaltres feu mullader de tot. En aquesta casa es fa mullader de tot», deia sempre l’àvia, volent dir que, per nosaltres, no hi havia res de sagrat.

Aquesta frase es va fer famosa a la família, i acostumàvem a repetir-la cada vegada que ens entraven ganes de riure parlant de morts o funerals. A l’àvia li feien molt fàstic els animals, i s’inquietava quan ens veia jugar amb un gat, dient que agafaríem malalties i les hi contagiaríem. «Aquella bèstia infame», deia, picant de peus a terra i donant cops amb la punta de l’ombrel·la.

Tot li feia fàstic, i les malalties li feien molta por. Però estava molt sana, tant que va morir a més de vuitanta anys sense haver necessitat mai un metge ni un dentista. Sempre tenia por que un de nosaltres, per despit, la bategés: perquè un dels meus germans, una vegada, de broma, va fer el gest de batejar-la. Recitava cada dia les seves pregàries en hebreu, sense entendre’n ni una paraula, perquè no en sabia. Sentia, per tots els que no eren jueus com ella, una repulsió semblant a la que sentia pels gats. Només la meva mare estava exclosa d’aquesta repulsió: era l’única persona no hebrea, en tota la vida, per la qual havia sentit afecte.

I la mare també se l’estimava i deia que era, en el seu egoisme, innocent i ingènua com un nen lactant.

Segons deia, l’àvia, de jove, era molt bonica, la segona noia més bonica de Pisa. La primera era una tal Virginia Del Vecchio, amiga seva. Va arribar a Pisa un senyor anomenat Segrè, i va demanar conèixer la noia més guapa de Pisa, per demanar-la en matrimoni. La Virginia no va acceptar casar-se amb ell. Llavors li van presentar l’àvia. Però l’àvia també va rebutjar la proposta, dient que ella no es quedava amb «les sobres de la Virginia».

Més tard es va casar amb el meu avi, l’avi Michele: un home que devia ser, de ben segur, dolç i amable. Va enviduar quan encara era jove; i una vegada que li vam preguntar per què no s’havia tornat a casar, va respondre, amb una rialla estrident i amb una brutalitat que mai no ens hauríem esperat d’aquella vella queixosa i lamentosa: «Sí, home! Perquè es mengi tot el que és meu!».

A vegades, els meus germans i la mare es queixaven perquè s’avorrien en aquells estiuejos de muntanya, i en aquelles cases aïllades, on no tenien distraccions, ni companyia. Jo, que era la més petita, em divertia amb poca cosa: i l’avorriment de l’estiueig no el sentia encara, en aquells anys. «Vosaltres —deia el pare— us avorriu perquè no teniu vida interior».

Un any ens havíem quedat pràcticament sense diners i tot feia pensar que passaríem l’estiu a la ciutat. Però a l’últim moment vam trobar una casa, que costava poc, en una aldea d’un poble que es deia Saint-Jacques-d’Ajas; una casa sense electricitat, amb llums de petroli. Devia ser molt petita i incòmoda perquè la mare es va passar tot l’estiu dient: «Quin desastre de casa! Coi de Saint-Jacques-d’Ajas!». El nostre recurs per no avorrir-nos van ser uns llibres, vuit o deu volums relligats en pell: fascicles relligats de no sé quin setmanari, amb xarades, jeroglífics i novel·les de terror. Els havia deixat al meu germà Alberto un amic seu, un tal Frinco. Ens vam nodrir dels llibres d’en Frinco durant tot l’estiu. Després, la mare va fer amistat amb una senyora que vivia a la casa del costat. Van començar a parlar mentre el pare no hi era. Ell deia que era «de negres» xerrar amb els veïns de casa. Però com que llavors es va descobrir que aquesta senyora, la senyora Ghiran, vivia a Torí al mateix edifici que la Frances, i la coneixia de vista, va ser possible presentar-la al pare, que es va comportar amb ella amb molta amabilitat. De fet, el pare sempre era desconfiat i sospitava dels estranys, perquè temia que es tractés de «gent equívoca», però tan bon punt descobria que tenien alguna coneixença en comú, se sentia tranquil.

La mare no deixava de parlar de la senyora Ghiran, i menjàvem, a taula, plats que la senyora Ghiran ens havia ensenyat. «Un nou astre que sorgeix», deia el pare, cada vegada que s’anomenava la senyora Ghiran. «Un nou astre que sorgeix» o només «un nou astre» era sempre la irònica salutació a cada infatuació nostra. «No sé què hauríem fet sense els llibres del Frinco, i sense la senyora Ghiran», va dir la mare al final d’aquell estiu. El nostre retorn a la ciutat, aquell any, va estar marcat per aquest episodi. Al cap d’un parell d’hores de cotxe de línia, quan vam arribar a l’estació ferroviària, vam pujar al tren i vam agafar lloc. De cop i volta ens vam adonar que el nostre equipatge s’havia quedat a terra. El cap d’estació, alçant la bandera, va cridar: «Sortida!». «Sortida, un rave!», va dir llavors el pare amb un crit que va ressonar per tot el vagó. I el tren no es va moure fins que l’últim dels nostres baguls es va carregar al tren.

Un cop a la ciutat ens vam haver de separar, amb molta pena, dels llibres de’n Frinco, perquè en Frinco volia que els hi tornéssim. I pel que fa a la senyora Ghiran, no la vam veure mai més. «Hauríem de convidar la senyora Ghiran! És una descortesia!», deia a vegades el pare.

La mare era molt voluble en les seves simpaties, i inestable en les relacions: i les persones, o les veia cada dia, o no les volia tornar a veure mai més. Era incapaç de cultivar coneixences per pur esperit d’urbanitat. Sempre tenia una por boja «d’avorrir-se de la gent» i li feia por que vinguessin a visitar-la quan ella volia anar a fer un volt.

La mare veia les seves amigues: sempre les mateixes. A banda de la Frances, i algunes altres que estaven casades amb amics del pare, la mare triava amigues joves, una mica més joves que ella: joves senyores casades feia poc, i pobres: els podia donar consells i suggerir costureres. L’horroritzaven «les velles», com deia, fent al·lusió a la gent que tenia més o menys l’edat que tenia ella. L’horroritzaven les visites. Si una de les seves velles conegudes li deia que l’aniria a visitar, era presa de pànic. «Així que avui ja no podré sortir a passejar!», es queixava amb desesperació. Amb aquelles amigues joves, en canvi, podia anar a passejar o al cinema; eren manejables i disponibles, i estaven disposades a mantenir amb ella una relació sense cerimònies; i si tenien nens petits, millor, perquè li agradaven molt els nens. Algunes vegades, a la tarda, aquestes amigues la venien a veure totes plegades. Les amigues de la mare es deien, en el llenguatge del pare, «les cotorres».¹ Quan s’acostava l’hora de sopar, el pare cridava des de l’estudi amb una veu molt forta: «Lidia! Lidia! Que ja han marxat totes aquelles cotorres?». Llavors es veia l’última cotorra, consternada, lliscar pel passadís i escapar per la porta. Aquelles amigues joves de la mare tenien, totes, molta por del pare. A l’hora de sopar, el pare deia a la mare: «No t’has afartat de cotorrejar? No t’has afartat de xerrar?».²

Al vespre, a vegades, venien a casa els amics del pare: com ell, eren professors d’universitat, biòlegs i científics. El pare, quan es preveien aquells vespres, durant el sopar preguntava a la mare: «Has preparat una mica de bon tracte?». El bon tracte eren te i galetes: de licors, a casa nostra, no n’entraven mai. A vegades la mare no havia preparat cap bon tracte, i llavors el pare s’emprenyava: «Com és que no hi ha bon tracte? No es pot rebre la gent sense donar un bon tracte! No es poden fer negrigures!».