Arbre de l'oblit

BRONX, 1952

En Joel també, als dotze anys i mig, comença els preparatius per al seu bar mitsvà. El tutor que li assigna la sinagoga de l’avinguda Marion és un noi jove amb el nas ple de grans, els cabells greixosos, les dents podrides i una halitosi severa. En Joel aprèn a articular llargues frases en hebreu sense respirar pel nas. Les paraules li ballen als llavis. El tutor, sorprès per la pronúncia impecable, assenteix amb el cap i li fa reverències.

Per fi arriba el gran dia. En Joel se sent a punt. Té ganes que la Jenka estigui més orgullosa d’ell que d’en Jeremy. La sinagoga és plena a vessar, els seus pares estan asseguts a primera fila, el seu germà providencialment absent –i ell, Joel Rabenstein, és el centre d’atenció. Alt i majestuós en el seu vestit daurat, el rabí obre amb solemnitat el recambró de fusta que conté el Séfer Torà i desenrotlla el pergamí per a ell sol. Tot és com ha de ser, tret que... En Joel té molèsties a la panxa. Se li recargolen els budells. Quan aixeca el cap, els seus ulls troben els del rabí i la mirada del sant home s’enfonsa dins seu fins a les profunditats.

En Joel comença a cantar els versos en hebreu. Ho ha memoritzat tot perfectament, però, cosa estranya, mentre la seva veu desgrana els passatges de Reis 18, l’escena que descriu comença a viure dins seu; és com si les paraules engendressin la realitat a mesura que són dites. En Joel es troba entre els profetes que, al mont Carmel, dubten entre dos déus. Els veu saltar a l’altar i posar-se a cridar. Quan Baal, el fals déu, no respon, es claven espases i llances a la carn, fent brollar la seva pròpia sang. En Joel continua articulant el text, però cada vegada té més mal de panxa perquè està trasbalsat pel que mostren les seves paraules: fulles afilades que penetren el cos dels toros i el dels homes, la sang que raja, els homes que tallen els toros a trossos i els cremen a l’altar, el foc del Senyor que cau, consumeix la carn i asseca l’aigua fins a l’última gota.

En Joel té el cor a la punta dels llavis. El rabí, tornant a enfonsar la mirada en la seva, veu que no hi creu.

Ara ja arriba el final de la cerimònia. El rabí cobreix el cap d’en Joel amb una tela blanca gruixuda –després, posant les mans sobre la tela, es vincla i li diu en veu baixa: «Estreny el cul i continua».

Atònit, sol, invisible, en Joel rugeix amb violència.

Ja s’allunyen, el rabí li porta el xofar als llavis i ell hi bufa a dins. En Joel sap que l’instrument representa la banya del boc que s’havia embrancat al sotabosc. La idea és recordar a Déu el mèrit d’Abraham, amb l’esperança que Ell perdonarà als homes els seus pecats. «No oblidis!», imploren les notes d’or enfilant-se a través de l’aire cap al Tot Poderós. «Abraham estava disposat a sacrificar el seu fill! Bé mereixem una petita reducció de la pena a canvi, no?».

Al cap d’un moment, les notes flotants alenteixen i s’apaguen, significant al món que en Joel s’ha convertit en un home... un home jueu. Veu que la Jenka el mira, radiant, amb els ulls plens de llàgrimes. Però quan la gent s’aplega al seu voltant per felicitar-lo –Mazel tov! Mazel tov!– es fa un quàdruple jurament en veu baixa: no dirà mai més cap cosa en la qual no creu, ni menjarà animals, ni portarà la quipà, ni posarà mai els peus en una sinagoga.

La Jenka està horroritzada perquè el seu fill petit de sobte es nega a menjar la seva sopa de pollastre, els seus bagels de salmó fumat i la seva carpa farcida. Vey ist mir! Sospira i se’n queixa a en Pavel, però el noi continua intractable. Està tranquil i resolut en la seva decisió de consumir només verdures i productes làctics. Quan els seus pares tenen convidats a sopar, es queda al seu lloc en silenci, pica una mica d’amanida de col i de pastís de poma i es disculpa educadament. Sortint del menjador sent els adults sospirar i lamentar-se en veu baixa de veure’l tan pàl·lid i magre. Com pot ser, no menjar carn?, diuen mentre es tornen a servir una mica més de bou a la Stroganoff de la Jenka. L’home és carnívor per naturalesa. Caça des de la prehistòria!

BOSTON, 1965

Quan en David Darrignton pare sucumbeix a una cirrosi l’any després, els seus quatre fills i les dones respectives comprenen que hauran de passar una estona a l’infern. No només hauran d’organitzar les exèquies per al vell ermità, sinó també repartir els seus béns florits, trobar nous propietaris per als seus gossos psicòtics, vendre la seva cabana de troncs i trobar una solució per a la Rose, la mare, el cos i l’ànima de la qual decauen a correcuita.

Estirada de bocaterrosa davant la llar de foc, la petita Lili Rose fa els deures mentre en David i l’Eileen discuteixen de tot això a la sala havent sopat.

Ves-hi tu, àngel meu, diu l’Eileen.

No hi puc anar tot sol. Serà un infern. Sense tu no ho suportaré.

Però qui s’estarà amb la Lili Rose?

Sí, ho sé. Hem de col·locar-la en algun lloc.

Potser es podria quedar amb els meus pares a Concord.

Es moriria d’avorriment...

I si l’enviéssim a casa d’en Jim i la Lucie a Boston? Allà hi ha tota una tropa de cosins més grans que poden estar per ella.

Però amb prou feines els coneix!

Bah, així es coneixeran.

N’estàs segur? No m’havies dit que aquesta branca de la teva família pertany més aviat als... baixos fons?

Merda, Eileen! Pot estar-se uns dies amb aquell coi de cosins germans! No s’encomana, la pobresa. Para de jugar als pares pelegrins del Mayflower!

Què vol dir, baixos fons, mama?

I així és com, a l’edat de deu anys, la Lili Rose es troba sola en un autobús Greyhound circulant en direcció a Boston.

La seva cosina Lola, de setze anys, la ve a buscar a l’estació d’autobusos del carrer Tremont, i l’abraça tot fumant un cigarret i mastegant xiclet.

Hola, guapa. Hòstia, que bufona que ets! Fa un temps genial, què et sembla si anem a peu? Passa’m la bossa, que te la porto.

La mama m’ha dit que em quedi a dins de casa, fa la Lili Rose fluixet.

Ah, sí? Mira, tia, tens deu anys o en tens dos? Ta mare podria deixar-te una mica en pau, no? No pateixis, torronet, no et deixaré, et protegiré, no et menjarem... Tot i que series un plat de rei!

Diu la Lola, petant-se de riure del seu acudit.

Aquell divendres, les dues noies, de bracet, s’estan més d’una hora per baixar Tremont i Columbus fins a Hyde Square. Els carrers bateguen: olors fortes, músiques palpitants que venen dels bars i dels cotxes. Entre la gentada que emplena els carrers, la Lili Rose hi veu pocs individus amb la pell clara. Els seus ulls s’obren com taronges a cada segon.

És alta per tenir deu anys. Els homes es giren quan passen les dues beix, les segueixen amb els ulls. Cada vegada que algun home passa fregant la Lola, volent-ho o no, aprofita per dir-li coses a cau d’orella i ella esclata a riure.

Noies! Noies! Noies!, prometen els rètols de neó en les fosques finestres dels bars del carrer Tremont. La sola idea que només per ser noia podria aconseguir una feina ben pagada que la seva mare trobaria immoral i que la posaria en perill, a la Lili Rose el cor li fa un bot. No sap de quin perill es tracta, però li fa l’efecte que té relació amb el que el senyor Vaessen li va fer al soterrani de l’església.

Quan finalment arriben a Hyde Park, la Lola fa entrar la Lili Rose a la planta baixa d’una casa destrossada de dos pisos, i la presenta als seus germans Bob i Steve. Són guapos, virils i més grans: amb vint anys, en Bob és gairebé vell. Els pèls a la barba li creixen tan tofuts que s’ha d’afaitar dos cops al dia. L’Steve, de divuit anys, amb els cabells més clars i amb les galtes més llises, és guapo a matar; fins i tot una nena de deu anys se n’adona. Però els nois estan massa ocupats a beure cervesa a morro, a arreglar el motor del cotxe i a provar-lo pels carrers del voltant per parar atenció en la seva cosina esprimatxada que ve de pagès. Aquell mes de juliol la ciutat està immersa en la canícula; en aquell piset s’hi ofeguen. Cada vespre, després d’un àpat de macarrons o d’arròs en plats de plàstic, la Lola s’enduu la Lili Rose a badar pels carrer del barri.

Durant quinze dies a Hyde Square, mira la tele, juga a cartes amb la Lola, observa en Bob i l’Steve aguantant-se la respiració. És el seu primer contacte amb éssers que van flotant d’un dia a l’altre, s’empassen el que troben de menjar, s’estan on poden i xerren amb tothom qui topen. Éssers sense estructura ni pla ni projecte, sotragats per coneixences casuals i forces en presència, sense cap altra certesa que l’església del diumenge.

Quan torna a Nou Hampshire, la Lili Rose no és del tot la mateixa.

A partir d’aquest estiu dels seus deu anys, s’esforçarà a fer de la seva existència una trama ben ordida, amb el lloc en abscissa i l’hora en ordenada, i una activitat constant per evitar caure pels foradets de la xarxa i anar a parar de tomballons en una vida de caos semblant a la dels seus cosins de Boston.

MANHATTAN, 1998

La sents, Shayna, la rivalitat latent que enfronta en Joel i la Lili Rose. És en l’aire talment l’olor de les clavegueres, feble però persistent. Comences a tenir una idea vaga d’on ve tot això: té relació amb el fet que la Lili Rose no t’ha portat dins el ventre ni t’ha parit. Ja fa estona que vas descobrir que per treure-la de polleguera n’hi ha prou que us tanqueu en banda tu i el teu pare. «No és culpa meva, et dius, si el papa és més simpàtic que la mama».

L’escola St. Hilda’s & St. Hugues’s pot ser ecumènica: als passadissos de l’entitat, és evident que tothom creu en Déu. Quan comences primària quatre anys després de la teva inscripció precoç, resulta que l’ofici matinal a la capella és obligatori. Això fa empipar en Joel, però la Lili Rose creu que seria un error canviar-te ara d’escola: necessites continuïtat. O sigui que t’aconsellen que aprofitis aquell moment per fer revisió, pensar en una altra cosa o fins i tot llegir discretament, com vulguis.

Que siguis una descreguda durant l’ofici, passa; però en fer-te gran cada vegada et fa patir més ser l’únic alumne de l’escola que no celebra ni Nadal ni Roix ha-Xanà, ni Pasqua ni Yom Kippur. Acabes queixant-te’n a en Joel i la Lili Rose.

Per què els ateus no tenen mai res a celebrar?

Es miren, desconcertats, en parlen i decideixen fer una petita concessió. Després de fer-te entendre bé que no creuen més en els fantasmes, els trols, les bruixes o els homes llop que en els troncs ardents, els peixos multiplicats o la gent que ressuscita després de la mort, et donen permís per celebrar Halloween.

Així, cada any a partir dels teus set anys, la Lili Rose et compra una disfressa a la botiga del cap del carrer. Preocupada per evitar els estereotips de gènere com ara princesa, nina Barbie o alguna altra fada, tria disfresses que tu trobes d’allò més frustrants: granota, gat, guineu. Tot seguit et frustra encara més acompanyant-te a fer la ruta dels caramels –només per dins del vostre edifici, és clar. Quan protestes, t’explica que les nenes marrons i les dones beix que es passegen per Morningside Heights en caure la nit corren el perill que els robin, les apunyalin o pitjor.

Trobes poc engrescador resseguir els passadissos lúgubres de Butler Hall al costat de la mare i trucar a les portes fent veure que ets un capgròs pigallat i pelut. La majoria de la gent ni es dignen a respondre, d’altres enganxen l’ull a l’espiell i se’n tornen cap dins; fins i tot els qui obren la porta deixen la cadena posada i et passen llaminadures barates per l’escletxa entreoberta.

De tornada a casa, explotes entre sanglots.

Per calmar-te, la Lili Rose t’explica que tothom està angoixat perquè Rudy Giuliani, l’alcalde de Nova York, acaba de buidar els refugis dels sensesostre, i, doncs, ara vaguen per la ciutat a milers pidolant una mica de menjar, diners o ajuda. I ens fan por, afegeix, perquè les males condicions de vida que tenen els han afectat la salut mental.

Sanglotes sense consol.

Però no t’hi facis mala sang, reina meva, diu la Lili Rose. Hi ha problemes que no són fàcils de resoldre, ni tan sols per als grans!

VULL DONAR-ME A L’HERVÉ. M’ENCANTA AQUEST TIO, M’ENCANTA VIATJAR AMB ELL. DIU QUE NECESSITO POSAR-ME A LES MANS D’ALGÚ I QUE VOL QUE AQUESTES MANS SIGUIN LES SEVES. OK, VULL POSAR-ME A LES SEVES MANS. M’AGRADA MIRAR-LI ELS DITS LLARGS I FORTS, TANT SI ESTAN OCUPATS GRAPEJANT-ME ELS PITS COM OFERINT ELS PRIMERS AUXILIS A LA VÍCTIMA D’UNA INUNDACIÓ. ENS VAM CONÈIXER AMB PROU FEINES FA SIS MESOS, PERÒ TENIM GANES DE PENCAR JUNTS TOTA LA VIDA. M’ESTIMA, ENS ESTIMEM AMB BOGERIA, POTSER UN DIA TINDRÉ UN FILL SEU, PERÒ ABANS DE PENSAR EN UN EMBARÀS HE DE TROBAR LA MANERA DE POSAR UNA MICA D’ORDRE EN EL MERDER DE LA MEVA VIDA.

BRONX, 1952-1958

Durant els dos anys següents, el cos d’en Joel comença a reaccionar a la bellesa femenina amb un seguit de reaccions en cadena que l’incomoden profundament, de tant com entren en conflicte amb el que ell considera el seu jo. Havent memoritzat els sis-cents tretze manaments tal com els va ordenar Maimònides, entén per què les dones són considerades impures i tan sovint assimilades a la mort, a la baixesa i a l’animalitat: perquè si no hi hagués res que ens en distragués, ens hi llançaríem a sobre a cada moment. En Joel veu les coses des d’una perspectiva més racional que religiosa, per això la masturbació no li sembla tant una pèrdua de semença sinó més aviat una pèrdua d’energia. I, potser per aquesta raó, decideix fer el que sigui per evitar la temptació.

Però, ai!, per la ciutat de Nova York hi pul·lulen temptacions de tota mena: noies i ombres de noies, riallades, dones joves de totes les mides, colors i formes, pits sinuosos, cuixes, galtes, clatells i panxells femenins, la meravella d’una llengua llepant un gelat, uns llavis carnosos l’un sobre l’altre per escampar el pintallavis, talons d’agulla que martellegen orgullosos la vorera, cartells de cinema que lloen els encants de Jean Harlow, d’Ava Gardner i sobretot de la riallera Marilyn, fràgil i irresistible...

Progressivament, en Joel posa en pràctica una tècnica en tres etapes: 1) Mirar fixament la persona o l’objecte del teu desig roent; 2) transformar aquest color vermellós en semàfor vermell; 3) frenar i girar.

Perfecciona la tècnica amb molta paciència: al cap d’uns mesos ja en nota els beneficis i en menys d’un any la domina a la perfecció. Segons ell, és l’únic noi capaç de tallar d’arrel les ereccions. N’està orgullós, és gairebé un presumptuós. Sí: en Joel Rabenstein sap apagar el desig, ni més ni menys, és espatarrant! El seu cos, a diferència del de la majoria de joves, l’obeeix al peu de la lletra. Per això, com els hindús que practiquen el brahmaxari, disposa de grans quantitats d’energia suplementària per als seus estudis. I se’n serveix amb encert. Quan Hugh Hefner publica el primer número de Playboy el desembre del 1953, els amics d’en Joel s’hi tornen addictes d’un dia per l’altre. Ell, girant-se tranquil·lament, s’absorbeix en lectures d’antropologia cultural: Ruth Benedict, Margaret Mead, Franz Boas. Desitja afartar-se només de llibres. Passa tot el temps lliure a la secció de Kingsbridge de la biblioteca pública de Nova York.

De què van, tots aquests llibres?, li pregunta la Jenka. D’animals, murmura en Joel.

Ah, molt bé, així que de cop i volta els animals t’encanten. Què tenen, els animals?

Oh! Em faig moltes preguntes sobre els animals.

Obsessionat pel patiment que infligeixen els humans a les altres espècies, copia llargs passatges dels llibres que agafa en préstec, i els continua amb els seus propis pensaments, comentaris o preguntes. Omple amb la seva lletra grossa i regular un bloc de notes groc rere l’altre. Després d’haver copiat els primers capítols del Gènesi, en els quals Déu concedeix a l’home el dret d’anomenar i dominar els animals de la terra, del mar i del cel, encercla aquestes citacions amb signes d’exclamació.

«Mal començament», gargoteja al marge. «Imbecil·litats totals. Parlant clar, Déu no existeix fora dels cervells humans. És bàsicament la projecció dels nostres propis defectes. L’hem fet a imatge nostra: colèric i egoista, irritable i incoherent».

Estudia les diferents maneres en què, al llarg dels segles, els homes (gairebé mai les dones) han degollat els animals i n’han tallat els cadàvers a trossos. Compulsa no només les lleis de la carnisseria caixer i halal, sinó també les de les corrides de toros i les del sacrifici vudú.

De vegades, quan en Joel no és a casa, la Jenka fulleja els blocs de notes del seu escriptori i llegeix els seus escrits.

«A tot Europa», llegeix la Jenka un dia, amb les celles arrufades, «van fer pujar els jueus en vagons de bestiar per portar-los a sacrificar. Però abans de tractar els jueus com bestiar, havien tractat les bèsties com bestiar. Amb quin dret oprimim els animals? Després d’haver-los capturat i sotmès, van forçar els africans a treballar de sol a sol. Però abans de reduir els africans a l’esclavatge, havien reduït les vaques a l’esclavatge. Amb quin dret oprimim els animals? Abraham estava disposat a sacrificar Isaac. En canvi, és poc probable que el pare del boc hagués estat disposat a sacrificar el boc».

Pavel, pots creure que el nostre fill de disset anys escrigui aquestes coses?, diu la Jenka. Què coi és, tot això?

Aquesta nova obsessió d’en Joel la neguiteja. Hi torna a pensar quan se’n va a dormir aquell dia, i les llàgrimes li llisquen dels ulls, regalimant pels cabells fins a les orelles, i dins les orelles.

Pavel, diu, amb la veu pastosa per les llàgrimes, què serà de nosaltres? I del nostre poble, què en serà? Pavel?

El seu marit, però, ha treballat tot el dia i ja ronca.

NASHUA, 1967-1968

Quan la sang comença a rajar de dins de la Lili Rose a l’edat de tretze anys, la seva relació amb les dones d’Elle es transforma. El seu embadaliment es converteix de mica en mica en inquietud. Ara en desitja la gràcia i la bellesa per a ella mateixa: per tal d’agradar, no als nois ni als homes, sinó al seu déu. La veu de dins del seu cap, en altres temps benvolent, ara s’ha tornat des de fa una temporada el jutge sever d’un concurs de bellesa. Tres cops al dia ha d’afrontar la mirada del déu al mirall i aconseguir-ne l’aprovació.

El seu cos la decep. Despullada davant del mirall, s’observa amb deteniment les cuixes i les troba massa grosses, s’observa amb deteniment el pit i el troba pla. Ah!, si almenys es pogués posar la carn de les cuixes al pit! Però no hi ha cap manera de convèncer les calories que pugin en lloc de baixar. Desesperada, es rebenta els estalvis i es compra uns sostenidors negres push­up. Un filferro passa per dins la vora de sota les copes i una xarxa metàl·lica empeny els seus pits minúsculs cap amunt, creant una il·lusió d’escot. Amaga els sostenidors en un racó de la calaixera. A l’escola, durant les classes de mates o d’història, el seu cervell s’excita només de pensar-hi.

Un dia, l’Eileen troba els sostenidors ordenant el calaix de la Lili Rose.

David, li diu aquell mateix vespre, això ho hem de parar. La nostra filla perd de vista tots els valors cristians que li he inculcat.

Treu bones notes, objecta en David.

Si badem acabarà com la Lola, embarassada als divuit anys.

A en David l’agafa desprevingut. La Lola, que havia deixat l’escola als disset anys per agafar una feina de caixera de nit en una estació de servei, havia portat al món el seu primer fill als dinou anys... i, com que la criatura no tenia cap pare en concret, al cap de dos mesos la Lola havia començat a fer cantonades. En David sap pel seu germà que la vida de la Lola és sòrdida. S’imagina efluvis de cervesa i d’escombraries, quartos de bany de rajoles blanques, burilles de cigarreta sucades al cafè i, en les tristes acrobàcies etíliques al seient de davant dels cotxes, sivelles de cinturó i cadenes de rellotges barats picant-li contra les dents.

Quina idea tens?, diu en David arrufant les celles.

Podríem canviar-la d’escola.

A mig curs de vuitè? Però on l’enviaríem?

L’Eileen esmenta el nom d’una escola catòlica privada a uns quants quilòmetres de Nashua. La matrícula és astronòmica..., però, per molt mort que estigui en David Darrington pare, en David Darrington fill continua necessitant demostrar-li el seu èxit.

Entesos, diu finalment. Informa-te’n.

Des de la primera setmana a la nova escola, la Lili Rose comença a anar amb la Petula.

Al principi els seus pares estan alleujats que per fi hagi fet una amiga. De seguida que coneixen l’amiga en qüestió –mirada evasiva, pits bellugadissos, joies cridaneres–, els seus neguits es revifen. Però com que passen les setmanes i les notes de la Lili Rose no baixen, no troben cap excusa per estar en contra de l’amistat naixent entre les dues noies.

Com que la Lili Rose va saltar-se un curs i la Petula va repetir dues vegades, la diferències d’edat entre elles és gran: la Lili Rose acaba de fer tretze anys i la Petula en té gairebé setze. Ni brillant ni bonica, és una noia rodanxona i esvalotada que presumeix de transgredir el màxim de normes en el mínim de temps. Fa descobrir a la Lili Rose molts verbs nous que comencen tots per la lletra f: fumar, furtar, firar-se, flirtejar.

Com a norma general, les dues noies van a casa de la Petula després de l’escola. Allà, a mode de pagament previ pels seus cursos de pecat, la Lili Rose fa els deures de la Petula. Després, instal·lades a la galeria del darrere, que dona al riu Merrimack, practiquen l’art de fumar.

Encendre el misto amb indiferència. Quan la flama toca la punta del cigarret, aspirar l’aire a través del filtre... ah!, aquella lluïssor taronja! Deixar la primera pipada sense empassar-te-la pel sofre, però, a partir de la segona, inspirar profundament el fum. La Lili Rose ho prova fins que l’eufòria de la nicotina la porta a la molèstia de tenir el fum als pulmons. Aguanta el cigarret amb l’índex i el dit del mig. Cada dues o tres pipades, posa el cigarret en posició de llapis i li dona copets per fer caure la cendra al cendrer. Aprèn a fer com el seu pare: aguantar el fum arrodonint la boca, deixar-lo entrar a poc a poc i mirar com s’enfila amunt cap als narius i tot seguit avall cap als pulmons. En l’interval d’unes setmanes, la tècnica està a punt. La Petula s’especialitza a fer anelles de fum. Mentre que les rodones de la Lili Rose semblen bafarades de boira matinal enfilant-se del riu Merrimack a la tardor, les de la Petula són perfectament circulars, formant una garlanda de flotadors que va pujant cap amunt.

La Petula té una col·lecció impressionant de discos: desenes de quaranta-cinc revolucions i una bona vintena de trenta-tres revolucions. Els deixa a la Lili Rose, que els posa a la cadena hi-fi de la sala quan els seus pares no hi són. «Tambourine Man», «Sound of Silence», «Satisfaction»... Balla fins a quedar esgotada, dreta davant del gran mirall, mirant-se a través de les pestanyes, tirant el cap a la dreta i a l’esquerra al ritme de la música per imitar el que ha vist de Dylan o dels Beatles a la televisió. En la boca d’aquells homes, la paraula dona sembla un gemec, una coseta calenta que podrien esclafar contra el seu cos dur, abraçar i destruir. Quan escolta aquests homes cantar, el cos li tremola per dins i després es desfà com la rosada. És tan agradable que fa mal.

La Petula se’n riu dels Beatles, amb els cabells llargs ben tallats, nets i pentinats, el serrell en línia recta, els trajos amb corbata impecables, les rimes i els ritmes regulars, que signen amablement els àlbums per a colles de pijes histèriques. Escarneix Paul seduint el públic amb el seu somriure brillant, o John que es mossega modestament els llavis, vinclat en la seva guitarra, abans d’aixecar el cap just a temps per cantar la tornada. «She loves you, yeah, yeah, yeah... Nan!», se’n riu la Petula. Els Beatles són bons nois que fan veure que són dolents. Els dolents de debò són els Stones. Es nota que en saben, de drogues i de cardar.

I tant!, fa la Lili Rose empassant-se la saliva.

I l’Elvis?, li pregunta l’endemà, mentre les dues noies ballen juntes «Ruby Tuesday» a l’habitació de la Petula.

L’Elvis la Pelvis? Fas broma, no? Està passadíssim, que no ho saps? A les nostres mares, a elles, els hi agrada l’Elvis!

La Lili Rose riu i fa que sí amb el cap, tot i que dubta molt que a l’Eileen li agradi l’Elvis.

Els dissabtes van al nou centre comercial. La Lili Rose n’està encantada. Tot li agrada: els colors vius i clars, l’anonimat, els diners que canvien de mans, els tamborets alts giratoris espaiats al llarg de la barra dels cafès, la publicitat difosa pels altaveus, l’avidesa de la gent que corre cap aquí i cap allà amb un posat concentrat per comprar les seves coses, el dring de les caixes.

Les dues noies dediquen moltes hores a vagar pels passadissos dels grans magatzems, passant revista a roba interior i perfums, cremes del sol i laques, pintallavis i pintaungles en una paleta vertiginosa de tons, del rosa més pàl·lid al porpra granat.

La Petula ensenya a la Lili Rose a entrar a l’emprovador amb set peces i sortir-ne amb sis... havent-se guardat la setena per sota la roba. Cada vegada els seus grans ulls blaus innocents entabanen les dependentes.

No et va res bé?

Aquesta vegada, no. Gràcies igualment!

La Petula també s’emprova roba i surt per ensenyar-la a la Lili Rose. Com que està rodoneta, la roba sempre li estreny.

No et va una mica estreta?, demana la dependenta.

Quan es gira, la minifaldilla o la samarreta li estreny el darrere i els homes que esperen a la caixa li llancen miradetes dures com si no ho poguessin evitar.