Les tristes recances

3

L’Elfrieda està tan prima i té la cara tan pàl·lida que quan obre els ulls és com una mena d’assalt per sorpresa, com un d’aquells atacs aeris que converteix la nit en dia. Li pregunto si recorda el dia que totes dues vam interpretar una versió lentíssima i corprenedora de Wild Horses per a un grup de vellets mennonites que estaven en una residència. La mare ens havia demanat que participéssim en la celebració del setanta-cinquè aniversari de casament de la parella més gran que vivia allí i a nosaltres ens havia semblat que aquella cançó era superxula i molt apropiada per a l’ocasió. L’Elf la tocava al piano, jo em vaig asseure al seu costat i vam començar a cantar amb tota l’ànima davant d’un públic embadalit, col·locat al voltant nostre, amb cadires de rodes o bé drets, ben recolzats amb els bastons i els caminadors.

Vaig pensar que aquell record la faria riure, però em va dir que me n’anés. Es va adonar abans que jo que estava allargassant l’anècdota perquè representava una altra cosa i molt més que no pas la suma de les seves parts. Yoli, va dir, ja sé per on vas.

Prometo que no li tornaré a parlar del passat si això li fa mal. No li parlaré de res si és que no ho vol, mentre em deixi estar al seu costat.

Ves-te’n, sisplau, diu.

Li dic que li puc llegir com feia ella amb mi quan jo estava malalta. Em llegia Shelley i Blake, els seus amants poetes, com en deia ella, imitant-los les veus, masculines i britàniques, escurant-se la gola... Stanzas Written in Dejections, near Naples. «El sol és càlid, el cel és clar, les onades dansen ràpides i lluents.» I si canto? I si ballo? Com una onada. També podria xiular. I puc fer imitacions. Aguantar-me amb el cap. Li podia llegir L’ésser i el temps de Heidegger. En alemany. El que sigui! Com era aquella paraula?

Dasein, murmura l’Elf. Mig somriu. Ésser aquí.

Ah, això! Sisplau! M’assec i em torno a aixecar. Va, li dic. T’agraden els llibres amb «ésser» al títol, sí, no? Sisplau. Em torno a asseure al seu costat i li acosto el cap a l’estómac. Com era aquella frase que tenies a la paret?, li pregunto.

Quina frase?, diu.

A la paret de la teva habitació, quan érem petites.

La lluita és clau per a la pau?

No, no... aquella altra, sobre el temps. Alguna cosa sobre l’horitzó de l’ésser.

Ves amb compte, diu ella.

El piano?

Sí. Em posa suaument les mans al cap i les hi deixa com si reposessin damunt d’una panxa embarassada. Noto la calor que transmeten. Sento que li ronca la panxa. M’arriba l’olor del detergent Ivory Snow amb què s’ha rentat la samarreta que porta a l’inrevés. M’acaricia les temples i m’aparta del seu cos. Diu que no se’n recorda, de la frase. Diu que el temps és una força i que hem de permetre que faci la seva feina, que li hem de respectar el poder. Em plantejo de dir-li que ella falta al respecte a aquest poder intentant esquivar-lo, però llavors m’adono que potser ja s’hi ha fixat i que la reflexió se la dedica a ella mateixa, tant com a mi. No hi ha res per afegir. Sento que murmura una altra disculpa i em poso a taral·lejar una cançó dels Beatles sobre l’amor i el que ens cal.

Recordes la Caitlin Thomas?, li dic.

L’Elf no respon.

I recordes la manera en què va entrar desenfrenada i borratxa a l’habitació de l’hospital de Dylan al St. Vincent de Nova York, on ell agonitzava d’una intoxicació alcohòlica, i es va llançar al damunt d’aquell cos turmentat suplicant-li que no se n’anés, esperonant-lo a lluitar, a ser un home, a estimar-la, a parlar, a alçar-se, a abandonar d’una vegada això de morir, per l’amor de Déu. A la meva germana li agrada que la compari amb Dylan Thomas, però es disculpa i em torna a demanar que me’n vagi, que necessita pensar. Li dic que d’acord, que me n’aniré, però que tornaré demà. M’explica que troba curiós que cada segon, cada minut, cada dia, mes, any, pugui comptabilitzar-se i anomenar-se, quan el temps, o la vida, és impossible de copsar, és tan intangible i llisquent. Això la mou a compadir els qui han inventat el concepte de «dir l'hora». Quin optimisme, exclama. Quina cosa tan preciosament fútil. Perfectament humana.

Però Elf, li dic justament el fet que no t’interessin els sistemes que ajuden a mesurar les nostres vides no vol dir que no s’hagin de mesurar.

Potser sí, respon, però no seguint un concepte burgés de compartimentar el temps. És una disposició feixista d’una cosa —el temps— que de manera natural i essencial se situa a fora del domini de les categories i fins i tot de la definició.

De fet, estic d’acord d’anar-me’n ara mateix, li dic. Em sap greu haver de sortir abans de classe, professor Capfluix, però se m’està acabant el temps del parquímetre. L’he agafat per dues hores i em penso que se m’estan acabant. Això parlant del temps...

Sabia que aconseguiria que te n’anessis, diu. Ens abracem, començo a dir-li que l’estimo fins que les paraules es fan impossibles i ens passem un minut simplement respirant l’una enganxada a l’altra abans d’anar-me’n. Abans d’haver de ser a un altre lloc.

Consulto els missatges mentre baixo de dos en dos els graons de l’escala de l’hospital fins a la sortida. Un de la Nora, la meva filla de catorze anys: «Com va l’Elf???????????????? En Will ha trencat la porta d’entrada». I un altre d’en Will, el meu fill de divuit anys, que ha començat aquest any a la Universitat de Nova York, encara que aquests dies li he demanat que s’estigui amb la Nora a Toronto mentre jo vaig a Aigües Tèrboles: «La Nora m’ha dit que té permís per tornar a casa a les quatre de la matinada. Cert? Fes una abraçada a l’Elf de part meva! El desguàs de la dutxa està embossat de cabells de la N». I un altre de la meva amiga de tota la vida, la Julie, que compta veure’m aquest vespre: «Negre o blanc? Un petó a l’Elfie».

L’última vegada que la meva germana va intentar suïcidar-se, ho va fer amb la idea d’evaporar-se lentament en l’espai. Un intent furtiu de deixar aquest món morint-se de gana. La meva mare em va telefonar a Toronto, em va dir que l’Elf no menjava i que els havia demanat, a ella i a en Nic, que no avisessin cap metge. Estaven desesperats. Hi podia anar? Vaig córrer directament de l’aeroport a l’habitació de l’Elf i em vaig agenollar al seu costat. Em va preguntar què hi feia, allà. Li vaig dir que hi havia anat per avisar un metge. Potser la mare li havia promès que no ho faria, però jo no. La mare era al menjador. D’esquena a nosaltres. Era incapaç d’optar per la idea d’una de les filles contra la de l’altra, com qualsevol bona mare, per això mateix va fer un pas enrere. Li trucaré, vaig dir. Em sap greu. L’Elf em va pregar que no ho fes. M’ho va implorar. Em va mirar ajuntant les mans amb aire de súplica. Va prometre que menjaria. La nostra mare continuava asseguda a la taula del menjador. Vaig dir a l’Elf que ja venia l’ambulància. La porta mosquitera de l’entrada era oberta i se sentia l’olor dels lilàs. No hi aniré, va dir l’Elf. Hi has d’anar per força, li vaig dir. Va cridar la mare. Sisplau, digue-li que no hi vaig. La nostra mare no va respondre. Ni tan sols es va tombar. Sisplau, va insistir l’Elf. Sisplau! Va reunir tota la força que li quedava per dir-me que em fotés, amb el típic gest del dit, mentre els de l’ambulància la portaven cap al vehicle.

Va ser la primera vegada que vaig veure la Janice. Jo m’estava dreta al costat de la llitera de l’Elf a Urgències. Aquella seva motxilla tan gastada penjava del pal del sèrum al seu costat. Jo anava passant la mà amunt i avall per la barana d’acer inoxidable que la protegia i plorava. L’Elf em va agafar la mà, sense força, com un moribund, i em va mirar profundament als ulls.

Yoli, va dir, t’odio.

Em vaig inclinar per fer-li un petó, bo i murmurant que ja ho sabia, que ja n’era conscient. Jo també t’odio, li vaig dir.

Va ser la primera vegada que vam articular d’una manera o altra el problema més gran que teníem. Ella es volia morir, jo volia que visqués i érem dues enemigues que s’estimaven. Ens vam fer una tendra abraçada, incòmodes, perquè ella era en un llit subjecta a una sèrie de coses.

La Janice —ja aleshores portava aquell ninot pelut penjat de la baga del cinturó— em va donar uns copets a l’espatlla i em va preguntar si podíem parlar un minut. Vaig dir a l’Elf que tornava de seguida i me’n vaig anar amb la Janice a una saleta pintada de beix, on em va passar un paquet de mocadors, em va dir que havia fet bé d’avisar l’ambulància i que en realitat l’Elf no m’odiava. Aquest sentiment es pot vèncer, va dir. No l’hi sembla? Pensem en els components. L’odia perquè li ha salvat la vida. Ja ho sé, vaig dir, però gràcies. La Janice em va abraçar. Una abraçada forta, intensa, d’una persona forastera, és molt punyent. Em va deixar sola a la saleta beix. Em vaig estar rossegant les ungles i la pell que les envolta fins a fer-m’hi sang.

Me’n vaig tornar a veure l’Elf, que continuava a Urgències. Em va dir que acabava de sentir una frase genial, realment genial. Quina?, li vaig preguntar. Me la va dir literal: Em sorprèn la poca intel·ligència d’aquesta senyora Von R. Qui ho ha dit, això?, li vaig preguntar. Va assenyalar un metge que anotava alguna cosa en un taulell circular enmig de tots aquells moribunds. Anava vestit com un nen de deu anys, amb pantalons curts dels que duen els que van en monopatí i una samarreta que li anava gran, com si acabés de sortir d’una prova per treballar a la sèrie Degrassi High. A qui coi ho deia?, li vaig preguntar. A aquella infermera, va respondre l’Elf. Em considera estúpida perquè no agraeixo que m’hagin salvat la vida. Quin torracollons, vaig respondre, ha vingut a parlar amb tu? Sí, es podria dir que sí, va respondre ella, encara que més aviat ha estat un interrogatori. Escolta, Yolandi, que ja saps com són.

Equiparen la intel·ligència amb el desig de viure?

Sí, va dir, o amb la dignitat.

Aquest cop, el mètode no havia estat deixar-se morir de gana, sinó les pastilles. L’Elf havia deixat una nota, un full arrencat d’un bloc d’aquests grocs, pautats, com els que en una altra època havia fet servir per dibuixar aquella firma excepcional, TR; expressava l’esperança que Déu la pogués rebre, sense temps de deixar-hi marca i adjuntava a la carta una llista amb els noms de totes les persones a qui estimava. La meva mare em va llegir aquells noms per telèfon. Em va dir que l’Elf els havia escrit amb un retolador verd. Hi érem tots, a la llista. Enteneu-ho, sisplau, també hi havia posat. Deixeu que me’n vagi. Us estimo a tots. La meva mare em va dir que en aquella pàgina també hi havia una cita, que ella no havia sabut desxifrar. Algú anomenat David Hume?, va dir. Però ho va pronunciar «Um», que, ben mirat, era igual. Un moment, vaig pensar, de manera que l’Elf creu en Déu? D’on va treure les pastilles?, vaig preguntar a la meva mare.

No ho sap ningú, va dir ella. Potser va trucar al 911, al departament de medicaments. Qui sap!

La mare l’havia trobat inconscient al seu llit, a casa i, amb el temps que va trigar a arribar a l’hospital, jo ja havia volat des de Toronto i era al seu costat quan va obrir els ulls. Va somriure amb lentitud, un gran somriure, com el d’una criatura que acaba d’entendre l’estructura d’una broma per primer cop a la vida. Ets aquí, va dir, i va afegir que havíem de deixar de trobar-nos d’aquella manera. Em va presentar, amb la màxima formalitat, com si fóssim en un sopar d’un consolat, les infermeres d’Urgències i la dona que havien llogat perquè no es mogués del seu costat ni es perdés cap gest de l’Elf.

Ella, va dir, apuntant la barbeta cap a mi perquè tenia les mans lligades amb unes cintes de cotó, és la meva germana petita, la Yoyo.

Yolandi, li vaig dir. Hola. Vaig encaixar amb la dona.

Em va dir que la gran semblava jo. Això em passava sempre perquè l’Elf, curiosament, s’havia escapat dels efectes de l’erosió de la vida. Aleshores, l’Elf em va explicar que ella i aquella dona que la vigilava estaven parlant sobre Tomàs d’Aquino. Eh que sí?, va dir la meva germana, dirigint un somriure a la seva acompanyant, que em va dedicar una ganyota inquietant mentre encongia les espatlles. No li pagaven pas per parlar de sants amb pacients que havien intentat suïcidar-se. Per què Tomàs d’Aquino?, vaig preguntar mentre m’asseia a la cadira del costat d’aquella dona. L’Elf va fer un esforç per establir contacte visual amb ella, la vigilant, que seia a l’altra cadira. Encara té molta medicació al cos, va dir la dona.

Tot i així encara no n’hi ha hagut prou, va saltar l’Elf. Vaig començar a protestar. Era broma, Busqui, va respondre. Ostres.

Quan l’Elf es va quedar adormida, me’n vaig anar a la sala d’espera a buscar la mare. Era al costat d’un home que tenia un ull de vellut i llegia una novel·la policíaca. Li vaig dir que l’Elf havia estat parlant de Tomàs d’Aquino.

Sí, va respondre la mare, amb mi també me’n va parlar. Durant el deliri, em va preguntar si la podia «tomàs d'aquinoar»; em va costar, però vaig veure que em demanava si la podia perdonar.

I ho faràs?, li vaig preguntar.

No es tracta d’això, va dir ella. No li cal perdó. No ha fet cap pecat.

Però cinquanta miliards de persones et contradirien, vaig fer.

Ells mateixos, va respondre la mare.

D’això fa tres dies. Després, la mare se’n va anar a fer un creuer al Carib perquè en Nic i jo l’hi vam obligar. Tot el que va ficar a la maleta minúscula que es va emportar van ser les pastilles per al cor i unes novel·les policíaques. Telefona regularment des del vaixell per preguntar com està l’Elf. Ahir em va dir que un cambrer del vaixell resava per la nostra família en espanyol. Dios te proteja. Em va encarregar que digués a l’Elf que havia comprat un CD per a ella a un noi que els venia pel carrer. Un pianista colombià. Probablement és una còpia pirata, vaig dir. Em va explicar que havia tingut una conversa amb el capità del vaixell sobre els enterraments a mar. També em va dir que una nit de tempesta havia caigut del llit, però que no s’havia ni despertat, cosa que deixa entreveure el cansament que arrossegava. Al matí es va trobar a tocar del balcó de la cabina. Li vaig preguntar si podia haver caigut del llit al mar i em va respondre que no, que encara que hagués volgut, la barana l’hagués aturat. I si no ho hagués fet, hauria anat a parar als bots salvavides que hi ha al voltant de tot el vaixell. És una dona que està convençuda que en aquesta vida, d’una manera o altra, algú et salva.

Quan sortia de l’hospital, em vaig aturar al taulell i vaig preguntar a la Janice si era veritat que l’Elf havia caigut al lavabo aquell matí. Em va dir que sí. Havia estat després del trasllat d’Urgències a la planta de Psiquiatria. L’havien trobat estirada a terra, sagnant pel cap i empunyant el raspall de les dents com si fos un ganivet de cuina que estigués a punt de clavar al coll d’algú. Llavors, la Janice se’n va haver d’anar corrents a la sala d’estar a reduir un pacient que estava destrossant un televisor amb un tac de billar. Una altra infermera es mirava l’expedient de l’Elf. Va dir que la meva germana havia de començar a menjar per agafar forces i poder-se aguantar dreta i que també havia d’adquirir més consciència de l’entorn.

Em van venir ganes d’anar-me’n de pressa a l’habitació de l’Elf per explicar-li aquesta última de la infermera, per veure si em mirava posant els ulls en blanc, per crear, si més no, un petit vincle de menyspreu compartit. També li volia dir que a la planta hi havia un paio que tenia tanta ràbia com ella a la televisió i que potser es podien avenir. Però ella m’havia demanat que me n’anés i jo li volia explicar que algunes de les seves peticions eren raonables, que les hi podien garantir, que jo respectava els seus desitjos (més o menys) i que tot i que l’havien inscrit com a pacient psiquiàtrica amb el nom mal escrit al plafó blanc del darrere del taulell de les infermeres, ella seria sempre la meva germana gran, llesta encara que inquietant, i que jo sempre l’escoltaria. Quan em retirava, vaig topar amb el carret d’acer inoxidable carregat de safates de plàstic amb menjar. Vaig demanar disculpes a les dues persones amb bata que em van passar al davant.

Aquesta merda és totalment incomestible, tio, deia un. Si tingués més equilibri, fotria cop de peu al carret.

I tant, va fer l’altre. I tant.

He dit incomestible, va puntualitzar l’altre.

Ja ho sé, tio. Ja t’he sentit.

Enmig de tantes veus?

Ha, sí, curiós.

Per això t’han portat al xalòdrom?

No, per apunyalar el paio que em va entrar al cobert del jardí.

Les ganivetades no, les veus que et deien de fer-ho, sí o no?

Sí, això mateix. Però el ganivet sí que era de debò.

Sí, llàstima. Això és el que m’empipa més.

Em van agradar aquells dos que caminaven arrossegant els peus. I em va agradar molt allò de «el que m’empipa més». Hauria volgut presentar aquells dos a l’Elf. Vaig començar a agafar les safates, però la infermera va dir que no calia. Ja ho faria fer a algú, a un zelador. Vaig fer broma amb la infermera dient que potser aquella manca de consciència de l’entorn de la meva germana era una cosa congènita que també tenia jo, ha!, però no em va respondre amb cap rialleta, amb cap somriure, i em va venir de seguida al cap la descripció que havia llegit una vegada de la boca d’una dona enrabiada: que semblava un ganivet amb dos extrems en punxa. I me’n vaig anar. Mentre baixava els graons, tres i quatre i cinc i sis, no és la vida un paradís, em disculpava de baix en baix amb l’Elf per deixar-la allí sola, fent alhora una llista mental de les coses que li portaria l’endemà: xocolata negra, un sandvitx d’amanida i ou dur, L´ésser i el temps (no diem pas el temps és i l’ésser és, diem hi ha temps i hi ha ésser), un tallaungles, calces netes, ni tisores ni ganivets d’esbudellar, anècdotes divertides.

Vaig sortir amb el Chevrolet esgavellat de la mare, vaig enfilar per Pembina Highway, una depriment tira d’asfalt entre centres comercials abandonats, llançada cap a l’enlloc, o le foutoir, com deia l’Elf, de la meva vida. Li encantava fer servir paraules franceses que sonessin elegants per descriure el detritus, era una manera de restablir l’equilibri entre les coses, potser, de polir el turment fins que arribés a brillar com l’estel del Nord, el seu far i probablement la seva veritable llar.

Vaig veure un magatzem de matalassos amb un anunci de rebaixes il·luminat a l’aparador i vaig entrar a l’aparcament. Em vaig passar deu minuts amb la vista clavada als coixins: farcits de plomissol, farcits de fibra i d’altres tipus. En vaig agafar uns quants dels prestatges, els vaig comprimir, i els vaig prémer contra la paret intentant provar-los acostant-hi el cap. La venedora em va dir que me’ls podia endur al llit de mostra preparat per a això. Va posar una roba protectora damunt del coixí i jo, ajaguda, hi vaig recolzar el cap durant un minut. La noia em va dir que em deixava allí perquè els provés tots. Li vaig donar les gràcies i vaig tancar els ulls. Vaig fer un breu clucull. Quan em vaig despertar, tenia la venedora al costat, somrient, i durant un segon em va venir la imatge de la infantesa i d’una mena de pau que l’havia acompanyat.

Vaig comprar per a l’Elf una funda de color morat, de la mida d’un sac de dormir enrotllat, amb libèl·lules platejades brodades al setí. Me’n vaig tornar al cotxe de la mare i el següent lloc on em vaig aturar va ser al centre comercial Grant Park, on sense ni pràcticament aturar-me vaig comprar dues dotzenes d’ampolles de cervesa Extra Old Stock, i tot seguit vaig passar pel 7-Eleven a buscar un paquet de tabac, Players Extra Light. Tot el que em presenten com a extra, ho compro. També vaig agafar una barreta Oh Henry! extragran i me’n vaig anar cap al gratacel on la mare tenia el pis amb vistes al riu Assiniboine, on em vaig empoltronir amb totes les provisions disposada a esperar. Era l’època del desglaç de primavera, quan el gel del riu es comença a fondre i a esquerdar i unes grans planxes compactes xerriquen i topen entre si amb una estridència terrible mentre les va arrossegant el corrent. En aquesta ciutat, la primavera no arriba pas pacíficament.

Em vaig quedar una estona al balcó del pis aferrada al coixí morat amb libèl·lules platejades, tremolant, fumant, conspirant, rumiant, intentant esbrinar el codi secret de l’Elf, el sentit de la vida, de la seva vida, de l’univers, del temps, de l’ésser, i bevent cervesa. Em vaig passejar pel pis mirant els objectes de la mare. Em vaig aturar en una fotografia del pare que li havien fet dos mesos abans que es morís. Contemplava en Will, que jugava a beisbol en un parc. Era a la lliga juvenil. Portava aquelles ulleres tan gruixudes. Se’l veia relaxat. Tenia els braços plegats i somreia. Després vaig veure una foto de la mare amb la Nora de nounada. Es miraven profundament als ulls com si s’anessin transmetent d’una a l’altra per telepatia uns secrets importants. A la nevera, hi havia enganxada una fotografia de l’Elf en un concert a Milà. Portava un vestit llarg, negre, amb la vora agafada amb grapes. Els omòplats se li marcaven molt a la roba. Se li veien uns cabells brillantíssims, que li queien a banda i banda de la cara, inclinada damunt del teclat. Quan l’Elf toca el piano, de vegades se li aixeca el cul de la banqueta, cosa de tres o quatre centímetres. Després d’aquell concert, em va telefonar des de l’hotel, plorant, dient-me que tenia molt fred, que se sentia molt sola. Però si ets a Itàlia, li vaig dir. El teu lloc preferit al món. Em va explicar que la seva soledat era visceral, un sac de pedres que traginava d’habitació en habitació, de ciutat en ciutat.

Vaig marcar el número de mòbil de la mare per veure si hi havia cobertura al vaixell. Res.

Vaig veure una nota a la taula del menjador. Era d’ella, i em deia que, sisplau, li tornés els DVDs de seguida que pogués. Sabia que estava destrossada amb tants esforços que havia fet per mantenir l’Elf en vida. El dia abans d’anar-se’n a Fort Lauderdale a agafar el vaixell, l’havia mossegat el rottweiler d’un veí del mateix replà, un gos mig boig, i ni se n’havia adonat fins que la sang li havia començat a travessar la màniga de l’abric d’hivern que duia; se n’havia hagut d’anar que li fessin uns punts i li posessin la injecció del tètanus. A la nit no havia tingut forces per res més que per esfondrar-se davant de la tele i veure un grapat d’episodis de The Wire, metòdicament, com una zombi, un darrere l’altre, a tot volum perquè era un pèl sorda, i s’havia quedat adormida mentre un nen d’aquells especials, de Baltimore, li parlava des de la pantalla, la consolava a la seva manera i li explicava el que ja sabia, és a dir, que un nen ha de seguir el seu camí sol en aquest cony de món.

El matí que se n’anava a l’aeroport, accidentalment va arrencar la barra i la cortina de la dutxa, amb tot el desgavell consegüent. Es va acabar de dutxar i quan va sortir somreia, amb expressió radiant, com nova, disposada a l’aventura. Li vaig preguntar com s’ho havia fet sense cortina, si no li... i em va dir que no, que tot bé, que cap problema. Quan vaig entrar a la cambra de bany, vaig trobar dos dits d’aigua a terra i tot, el paper higiènic, les coses del lavabo i el maquillatge de sobre el moble, les tovalloles netes, els dibuixos que havien fet els meus fills, tot plegat, ben xop. Em vaig adonar que allò de «tot bé» era una qüestió relativa en aquella casa i que, en el context de les nostres vides del moment, la mare tenia raó, a mi també m’anava tot bé, cap problema. De fet, l’Elf estava en un lloc segur, o més o menys segur, mentre fos a l’hospital i no a casa, on es passava gairebé tot el dia sola mentre en Nic treballava, de manera que era el millor moment perquè la mare se n’anés a esbargir-se i a reposar un parell de setmanes.

Em vaig quedar una estona al balcó del pis escoltant la fosa del gel. Semblava un atac d’artilleria, un rebombori de gent amb una bandada d’animals rugents com a teló de fons. La lluna plena penjava com la panxa d’una gata prenyada. Veia llums a les cases de l’altra banda del riu. Veia gent que ballava. Els podia convertir en invisibles amb la punta del dit i un ull tancat. Vaig telefonar a l’hospital per demanar si podia parlar amb l’Elf. Em vaig anar passejant pel balcó mentre esperava que els de la centraleta em posessin amb Psiquiatria. Feia aparèixer de nou la parella que ballava. Desaparèixer. Aparèixer.

Sí?

Sí.

Podria parlar amb l’Elfrieda?

És la seva germana?

Sí.

Li agraeix la trucada.

Ah, vaja, però puc parlar-hi?

S’estimaria més no fer-ho.

S’estimaria més no fer-ho?

Sí.

Li pot portar el telèfon?

Em sembla que no.

Bé, però...

Per què no ho prova més tard?

Podria parlar amb la Janice?

La Janice ara no s’hi pot posar.

Ah. No sap pas quan s’hi podrà posar?

Aquesta informació, no la tinc.

Com vol dir?

Que no tinc accés a aquesta informació.

Només li pregunto quan podria trucar per parlar amb la Janice.

I jo li responc que no tinc aquesta informació.

No és informació, és una resposta i prou.

Em sap greu, però no estic autoritzada a respondre.

Més o menys quan podré parlar amb la Janice? Com vol dir que no està autoritzada?

Haurà de trucar més tard, dispensi.

Però no tenen un sistema, o el que sigui, per buscar-la?

Em sap greu, però jo no hi puc fer res.

No la pot avisar?

Passi-ho bé.

Esperi, esperi.

Em sap greu dir-li que no hi puc fer res.

Podria fer una excepció.

Com diu? (Li costava de sentir-me amb el soroll del desglaç.)

Simplement volia sentir la veu de la meva germana.

Em pensava que volia parlar amb la Janice.

Sí, però vostè ha dit que...

Li recomano que ho provi més tard.

Per què la meva germana no vol parlar amb mi?

Jo no he dit que no volgués parlar amb vostè. He dit que s’estimaria més no haver d’anar a la sala comuna per respondre la trucada. Si hagués de portar el telèfon als pacients cada cop que els truquen, no tindria temps de fer res més. I ens estimem més que siguin els pacients els qui facin l’esforç de connectar amb la família i no a l’inrevés.

Ah.

Realment li recomano que ho provi més tard.

D’acord, i tant, per què no?

Vaig penjar i vaig llançar el telèfon al riu. No vaig llançar el telèfon al riu. Em vaig frenar a l’últim segon i vaig ofegar un crit ja ofegat d’abans. Vaig decidir que tant de bo pogués calar foc a l’hospital. Hauria volgut no tenir l’ànima tan destrossada. Bartleby, l’escrivent «s’estimava més no fer-ho» fins que es va estimar més no treballar, no menjar, no fer res, i es va morir a sota d’un arbre. Robert Walser també es va morir a sota d’un arbre. James Joyce i Carl Jung es van morir a Zuric. El nostre pare es va morir a tocar d’uns arbres damunt de les vies de ferro. La policia, després, va entregar a la mare una bossa amb les seves pertinences, amb el que duia a sobre quan s’havia mort. Ves a saber per què les ulleres no se li van trencar, potser li van volar de la cara i van anar a parar damunt d’uns trèvols tendres, o bé se les va treure amb compte i les va deixar a terra, però quan la mare les va treure de la bossa de plàstic, se li van esmicolar a les mans. I el rellotge també. El temps. Trinxat. També li va quedar esmicolat l’anell de casat, així com els seus dos-cents sis ossos.

En aquell moment, portava setanta-set dòlars al damunt, que vam fer servir per comprar menjar tailandès, ja que, com diu sempre la meva amiga Julie sobre ocasions d’aquestes: Bé s’ha de menjar alguna cosa.