Crònica. Volum I

El gener de 1634 el tresorer reial va trametre una ordre al mestre racional, Guerau de Guardiola, en què es demanava que la ciutat presentés en el termini de trenta dies el seu estat de comptes sobre els impostos recaptats, perquè el rei n’havia de rebre la cinquena part corresponent. L’ordre es va fer arribar als consellers perquè presentessin els llibres de les recaptacions fetes des del 1599 fins al 1633 i perquè paguessin l’impost. Els consellers van decidir no seguir l’ordre i no van presentar els comptes, alhora que es desfermava una batalla jurídica i publicística en què intervingueren principalment Joan Pere Jofreu, per part de la ciutat, i Felip Vinyes, per part del poder reial.

La reacció de l’administració reial al desafiament fou contundent: el juny d’aquell mateix 1634 el virrei, duc de Cardona, va ordenar al mestre racional Guerau de Guardiola, a l’advocat fiscal patrimonial Felip Vinyes i al doctor Joan Pau Xammar, assessor de la Batllia General, que procedissin a l’obertura dels arxius municipals barcelonins en virtut del dret de la «clau de compte», una regalia que permetia que els funcionaris reials poguessin examinar els llibres d’una vila o ciutat. El rebombori a Barcelona fou general i l’oposició dels consellers a la mesura fou total. El virrei, davant l’amenaça d’una insurrecció popular dirigida pels consellers, va suspendre la provisió de la clau de compte i va retirar als seus ministres l’ordre d’obrir els arxius. Aquesta actitud del duc de Cardona s’explica per la conjuntura internacional del moment: estava a punt d’esclatar la guerra amb França i, davant el perill d’una invasió, considerà preferible no escalfar els ànims del Principat per evitar que l’ofensiva enemiga coincidís amb una insurrecció popular. Parets ho explica de la manera següent: «Y axí no gosà [el duc de Cardona], que mols cavallés le y desaconsellaren: que s’à de tenir per sert que, si hi fos anat, que aquex dia se perdia Barselona, perquè se fóra alborotat lo poble quantra ell y ne agueren fet un mal joch» (I, 41v).

4. ELS ALLOTJAMENTS MILITARS I LA REVOLTA SOCIAL DE 1640

A mitjan dècada dels trenta, la pugna per l’hegemonia europea entre els Habsburg espanyols i els Borbó francesos va entrar en la seva fase decisiva. El febrer de 1635 Richelieu va firmar una aliança amb Holanda, i la primavera d’aquell mateix any va declarar la guerra a la Monarquia Hispànica i a l’Imperi.

El fet que Catalunya es convertís en front de guerra amb França a partir de 1635 va tenir repercussions decisives en el conflicte polític, ideològic i institucional que s’arrossegava des de feia temps entre el govern de Madrid i els sectors dirigents de les institucions catalanes. En primer lloc, l’augment de les despeses militars va augmentar la diferència entre les disponibilitats de la hisenda reial a Catalunya i les necessitats derivades de la defensa del territori, la qual cosa va esperonar la voluntat reformista i intervencionista del ministeri d’Olivares. En segon lloc, la presència massiva de tropes hispàniques al Principat va tenir, al seu torn, tres implicacions de gran magnitud. Primer, les institucions catalanes van perdre el control militar del territori. Després, la política d’allotjaments que va voler imposar el ministeri d’Olivares vulnerava l’ordenament constitucional català, i això va accentuar la disputa juridicopolítica dels anys anteriors. Mentre que el comte duc pretenia que el manteniment de les tropes recaigués totalment en la gent del país, les constitucions catalanes fixaven que cada veí només estava obligat a donar a cada soldat llit, taula, foc i servei, així com a procurar-li aigua, sal i vinagre. Finalment, els abusos, les violacions i els excessos de tota mena comesos pels exèrcits espanyols van alimentar, especialment en el poble, un sentiment d’oposició, d’enemistat i de separació entre naturals i agressors forans.

Des de 1635, les contravencions legals i els xocs institucionals es van encadenar de manera continuada, però especialment virulenta va ser la topada que el juliol de 1638 va desencadenar un assumpte de contraban. Des que el 1635 Lluís XIII i Richelieu havien iniciat les hostilitats amb la monarquia de Felip IV i Olivares, el comerç pirinenc i marítim amb França havia quedat legalment suspès. Tanmateix, els nombrosos vincles i interessos que unien l’un costat i l’altre dels Pirineus van fer que, en la pràctica, el tràfic no restés completament inactiu. Així, va augmentar el contraban, i de retruc es va plantejar un conflicte de jurisdiccions entre la Generalitat i la Capitania General pel que fa a la seva repressió.

El mes de juliol de 1638, el virrei comte de Santa Coloma féu intervenir l’algutzir reial Joan Miquel Mont-rodon perquè confisqués el gènere francès de contraban emmagatzemat, per a ésser venut després, a les duanes de la Generalitat dels ports de Mataró i Arenys de Mar i a casa del tauler de la Generalitat Melcior Tries. Aquest episodi va desencadenar una aspra disputa entre l’administració virregnal —que defensava la seva actuació al·legant l’exclusivitat de competències de la Capitania General en matèria de frau i contraban— i la Diputació, que considerava l’actuació dels oficials reials una violació dels privilegis de la Generalitat. Aquell mateix mes de juliol s’havia insaculat una nova Diputació, que estava disposada a contestar amb contundència l’escalada de contravencions de l’administració reial. Aquesta Diputació «ressuscitada», en expressió de John H. Elliott,²⁴ estava integrada pels diputats Pau Claris (eclesiàstic), Francesc de Tamarit (militar) i Josep Quintana (reial). La Generalitat va processar l’algutzir Mont-rodon per contravenció a les constitucions, mentre que l’Audiència va processar els assessors i advocats de la Diputació per haver atemptat contra les regalies de la Corona.

La defensa de les constitucions i privilegis del Principat topava cada vegada més amb les directrius i l’acció política del ministeri d’Olivares, i tant en la teoria com en la pràctica política s’assentava una cultura de franca resistència a qualsevol vulneració de l’ordre constitucional. En diversos escrits polítics i jurídics dels anys precedents a la revolució de 1640 es pot observar nítidament com privilegis i constitucions eren per a un sector de la classe dirigent catalana —i possiblement també per a altres segments socials— un referent fonamental de la seva cultura política i l’esglaó més alt en l’escala de valors i fidelitats que calia salvaguardar, fins i tot per damunt de l’obediència al rei. Així, en el tradicional sermó de Sant Jordi predicat l’any 1639 al Palau de la Generalitat pel caputxí fra Pau de Sarrià, es diu obertament: «Entiendan aquí los que goviernan una Ciudad o Principado, que la falta y descuydo en sustentar sus privilegios, en guardar sus constituciones y estatutos es la mayor maldición y desdicha que pueden incurrir […] para que se entienda que el defender los privilegios de una República o Principado no sólo es mirar por él, o por ella, sino por toda la monarquía y que la destruyción de un Principado cae sobre todo el Reyno, y de aquí queda claro que no se menoscaba la fidelidad de los vasallos en oponerse tal vez a las resoluciones de su rey.»²⁵

Contràriament, en el govern de Madrid arrelava la convicció que les lleis, les constitucions i la justícia ordinària podien ser legítimament vulnerades per les imperioses necessitats de la guerra. Després del fracàs de la campanya de conquesta de la plaça de Leucata (agost-setembre de 1637), la guerra a la frontera del Rosselló va seguir amb mal rumb i la fortalesa de Salses va caure en mans dels francesos el 19 de juliol de 1639. Les lleves catalanes que anaren al Rosselló per recuperar Salses patiren les inclemències d’una campanya hivernal, la propagació de malalties i la manca de paga. Parets relata al seu diari com les grans pluges del mes d’octubre «engendraren tan grans malaltias contagiosas que, dins pochs dies, humpliren los espitals y carrés de Perpinyà. […] y s’i morí moltísima gent, y gent molt prinsipal, y mols cavallés de Catalunya y gent de títul» (I, 47v); altrament la lluita era acarnissada, i tant era l’odi envers els francesos que, seguint Parets, a «alguns los llevaren los collons, de la qual cosa féu molt sentiment lo duch de Llui» (I, 47v). Tanmateix, a la cort de Madrid es respirava un aire bel·ligerant contra els catalans, els quals eren acusats de no esforçar-se prou en el servei del rei i en la defensa de la monarquia. Olivares, aclaparat per les necessitats de la guerra, escrivia al virrei comte de Santa Coloma l’octubre d’aquell any: «que lleve el diablo las constituciones, y quien las guardare también, si yo fuere; pues es bien cierto que no las puede guardar ningún hombre que no sea dejado de la mano de Dios y enemigo de su Divina Magestad, de su Rey y de su Patria».²⁶ La col·lisió entre les “lleis de la guerra” i les “lleis de la terra” va posar les relacions polítiques entre el govern de Madrid i les institucions catalanes en un estat de tensió que esclataria l’any següent.

La revolta camperola i popular que va esclatar la primavera de 1640 en resposta a l’opressió dels allotjaments de les tropes hispàniques que havien combatut a la frontera del Rosselló va situar les tensions anteriors en el pendent d’un procés revolucionari que portaria a la ruptura de les institucions catalanes amb la monarquia espanyola dels Àustria.

Sembla indubtable que la primera causa de l’alçament camperol iniciat la primavera de 1640 al Vallès i a la Selva, i que després es va estendre per altres comarques del Principat, va ser la pressió sobre l’economia camperola i els excessos de tota mena que va comportar l’allotjament dels tercios que tornaven de la campanya de recuperació de la fortalesa de Salses (6 de gener), uns vuit mil infants i mil cinc-cents cavalls; una opressió que incidia en una conjuntura prou crítica per a l’economia pagesa. Parets relata com, l’11 d’abril de 1640, es féu una processó des de la Seu de Barcelona fins a Santa Eulàlia de Sarrià «perquè la terra estava molt seca y lo blat no podia espigar», i afegeix que després, encara que es feren moltes pregàries, «may plovia», i de la «mija anyada» que se’n collí en donà gràcies a Déu (I, 51r).

El 1640, el problema dels allotjaments va fer pujar el to de l’enfrontament entre les institucions catalanes i la cort de Madrid. Les protestes dels diputats per les contravencions i els abusos dels terços van ser contestades pel ministeri d’Olivares de manera contundent. El 14 de març de 1640, el Consell d’Aragó, seguint les directrius del protonotari Jerónimo de Villanueva, va acordar d’enviar ordres al virrei comte de Santa Coloma perquè procedís a la detenció del diputat Francesc de Tamarit i perquè indiqués al comissari del Breu Apostòlic que obrís una perquisició contra Pau Claris, diputat eclesiàstic i president de la Generalitat; finalment, el Consell d’Aragó també volia iniciar un procés per a prendre possessió dels drets fiscals de la Diputació. L’empresonament de Francesc de Tamarit per l’algutzir Joan Miquel Mont-rodon, el 18 de març, es va afegir a les detencions que ja havien realitzat els oficials reials el dia 10 d’aquell mateix mes en les persones de Francesc Joan Vergós i de Lleonard Serra, membres destacats del Consell de Cent, els quals, davant les informacions que arribaven a Barcelona sobre els abusos comesos per les tropes hispàniques, havien proposat que els consellers vestissin amb una túnica negra en senyal de dol per la conculcació de les lleis i les constitucions del Principat i en protesta per les violències executades a Catalunya pels exèrcits del rei. Sobre les causes de l’empresonament del diputat Tamarit, Parets diu: «Y tot venia perquè no volia consentir en los allotjaments de soldats volían fer dins Barcelona, perque se anave trasant que lo rey volia allotjar deu mil soldats dins Barcelona, y la terra may no y volia consentir» (I, 50v).

D’altra banda, les accions perpetrades pels terços hispànics durant la primera meitat de 1640 van donar un contingut religiós a la revolta popular i camperola. El saqueig, la profanació i l’incendi primer (gener i febrer) de l’església de la Garriga i de la capella del castell del noble Antoni de Fluvià a Sant Esteve de Palautordera —on els soldats, segons que expressaven els diputats, van usar «tal fúria y ràbia com si se tractara de àrabs»—,²⁷ i després (maig i juny) de les esglésies de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i Montiró, van exacerbar l’animadversió contra unes tropes entre les quals hi havia soldats valons i alemanys de fe dubtosa. Resulta bastant evident que el rebuig als terços va ser compartit per la majoria del cos social català, incloent-hi amplis sectors de la classe dominant que controlava les institucions catalanes radicades a Barcelona, i també determinats membres de les oligarquies rurals i, fins i tot, de la noblesa. D’altra banda, diversos testimonis coetanis insinuen la complicitat de l’elit catalana en la jornada de la primera entrada dels segadors a Barcelona per a aconseguir l’alliberament del diputat Francesc de Tamarit (22 de maig); el mateix Parets relata que els mil cinc-cents segadors que entraren aquella jornada «tots anaven molt ben armats, ab dos [o] tres padrenyals y xispes llargues. Y axí entraren, que ningú no·ls digué cosa, que, com era de gust de la gent, ningú no·ls deia res, perquè ells feien lo que nosaltros avíam de fer» (I, 52r). No obstant això, aquesta convergència social i política va ser puntual i fràgil. La radicalització de la revolta camperola i la seva extensió del camp a la ciutat van fer que prengués un abast antisenyorial i antioligàrquic que va derivar en enfrontaments socials múltiples: revenges de classes, resurrecció de les velles disputes de bàndols, antagonismes locals i comarcals, etc.

L’alliberament dels dirigents del Principat que s’havien oposat més fermament a la política d’allotjaments del ministeri d’Olivares trencava l’estratègia que la cort de Madrid havia decidit seguir a Catalunya: empresonar i intimidar els caps opositors més renuents a acatar les ordres de Madrid. A més, atesa la passivitat i la connivència dels dirigents del Consell de Cent i de la Diputació davant l’entrada dels avalotadors que tragueren Tamarit de les presons reials, els ministres de la cort van llegir aquells esdeveniments com un símptoma inequívoc de rebel·lia. El Consell d’Aragó, amb el cardenal Borja i el protonotari Jerónimo Villanueva al capdavant, interpretaven que els dirigents catalans havien actuat amb deslleialtat, atès que, «si bien la Ciudad en la apariencia, según escrive el virrey, ha andado bien, esto puede ser con su interés y con arte, porqué bien se vee que si quisiera, pudiera impedir la entrada de los villanos y reprimir su insolencia, y remediar el daño». Així, el Consell d’Aragó recomanava al rei utilitzar la força de les armes per a redreçar aquell estat de coses: «no parece que hay que esperar fácilmente el remedio si V. M. no le pone con mano poderosa; que no sólo conviene éste para reprimir y moderar los excessos destos vasallos, y para que la Justicia tenga su lugar, sino para quitar la duda en el poder de V. M. de hacerlo en una província suya en España».²⁸

El dia 27 de maig, en una reunió conjunta de la Junta d’Execució i del Consell d’Estat, es va examinar la consulta emesa pel Consell d’Aragó i es va decidir enviar a les institucions catalanes un missatge conciliador. Només es tractava, però, d’una tàctica de dissimulació per a guanyar temps i amagar les intencions de reforçar els contingents militars disponibles a Catalunya. Aquests eren els objectius de la carta d’agraïment enviada als consellers de Barcelona per haver-se posat al servei del virrei durant la jornada del 22 de maig: «a la ciudad de Barcelona se deven dar [sc. les gràcies] con mucha particularidad, oxalá lo crean y nos tengan por tan sinzeros».²⁹ El vot d’Olivares, escrit de la seva mà, expressava la seva desconfiança d’un arranjament pacífic dels contenciosos amb les institucions catalanes, «porqué es mucho y muchíssimo lo que se ha torcido esta vara para que cave entero remedio de ella de una vez», i preveia diverses providències militars per a engruxir l’exèrcit de Catalunya amb tropes procedents de Nàpols i Alemanya, així com portar-hi els soldats irlandesos que hi havia a la Corunya i donar ordres al cardenal infant perquè reclutés tropes valones.³⁰

Aquests plans militars anaven acompanyats d’accions en el terreny diplomàtic. Aquell mateix 27 de maig, Jacques de Bretch, secretari del Consell de Flandes, va sortir de Madrid cap a París amb la missió secreta de convèncer Richelieu que, a canvi de determinades concessions, França no intervingués en els assumptes interns de Catalunya.³¹

Entenem, per tant, que, encara que la cort de Madrid no estigués completament tancada a una solució negociada, des de llavors la via militar ja va ser considerada com una opció ben assentada per a resoldre la rebel·lió dels catalans. La mort del virrei comte de Santa Coloma i la persecució dels jutges de l’Audiència durant la jornada del Corpus de Sang, van reforçar sens dubte els arguments d’aquesta opció.³²

La jornada del Corpus de Sang de Barcelona (7 de juny), en la qual va morir el virrei comte de Santa Coloma i va quedar desarticulada l’administració virregnal, ja tenia precedents en els disturbis de Girona i Vic de la segona quinzena de maig. La translació de la revolta del camp a la ciutat obeïa a causes diverses: persecució dels oficials reials i de les autoritats municipals responsables d’haver negociat els allotjaments; atacs a les cases de senyors de vassalls; descontentament camperol per la desigual i injusta distribució de la càrrega de mantenir les tropes, car l’existència de privilegis i exempcions de viles i ciutats feien que es concentrés el pes dels allotjaments sobre els camperols, etc. En tots aquests disturbis camperols que van franquejar els murs de les ciutats, podem observar com una part de la població urbana va engruixir el moviment de revolta. El cronista gironí Jeroni de Real apunta com el dia 30 de maig, «essent vinguts tres-cents pagesos, y no volent-los deixar entrar per témer-se algun fracàs, los fadrins dels menestrals, que foren alguns cent-y-vint, prengueren las armas i alsaren companyia dient havian de fer entrar els forasters».³³

A Barcelona, durant la jornada del Corpus de Sang, el baix poble, especialment la gent del barri de la Ribera, es va unir al motí dels segadors. Parets explica com, quan el virrei comte de Santa Coloma es va refugiar a la drassana, els consellers feren diverses crides perquè les companyies dels gremis de la ciutat acudissin amb les armes per sufocar el motí, però «com la gent de siutat venían en favor dels segadós, ningú no·ls feya contrari, perquè ells fèyan lo que devían fer per profit de la terra» (I, 54r). El fracàs dels esforços de diputats i consellers per frenar el disturbi va deixar la ciutat sense ordre ni llei durant quatre dies, i les simpaties de Parets pels amotinats s’esvaïren ràpidament; ja el dissabte 9 de juny apunta que «la cosa era arribada a molt mals medis, que, com s’era ajuntada tota la brivonalla de Barselona en capa dels segadors, feyen moltes maldats […] y era més lo que robaven que lo que cremaven» (I, 55r). La radicalització del motí va propiciar que la gent dels gremis i la classe dirigent de les institucions fessin pinya i reconduïssin la situació expulsant l’11 de juny els camperols amotinats. La revolta, però, que havia adquirit una indiscutible dimensió antioligàrquica i antisenyorial, s’estenia per moltes comarques de Catalunya. Bartomeu Llorencí, humil oficial de l’administració virregnal, anotava aterrit en el seu diari com «parexia estaban tots endimoniats i fora de siutat cremaven moltes terres i castells de siutadans i de caballers. No i havia ome segur en sa casa».³⁴

Així, doncs, les disputes politicoconstitucionals, fiscals, jurídiques i ideològiques arrossegades durant molt temps, en aquests mesos de primavera i estiu de 1640 van entrar en una fase de clara confrontació, avivades per les tensions de l’alçament camperol i popular. Des del punt de vista de les institucions catalanes, la política del ministeri d’Olivares havia causat al Principat i als Comtats de Rosselló i Cerdanya un cúmul de calamitats: la guerra i els allotjaments de les tropes; noves càrregues fiscals i grans perjudicis en el món del comerç; la contínua vulneració de les lleis i constitucions del Principat; la detenció del diputat militar Francesc de Tamarit; el bombardeig i saqueig de Perpinyà pels soldats espanyols entre els dies 13 i 15 de juny. Les notícies que arribaren a Barcelona d’aquest darrer i terrible episodi atordiren el nostre cronista, el qual anotà al seu diari que els soldats castellans «varen fer tantes insolènsias que auria manester sols un llibre per escríurer» (I, 56v).

Per la seva banda, el govern de Madrid també es mostrava encolerit per una sèrie de fets: l’episodi de l’alliberament del diputat Tamarit de les presons reials (22 de maig); la mort del virrei comte de Santa Coloma i la persecució dels jutges de l’Audiència durant la jornada del Corpus de Sang (7 de juny); les notícies de la fortificació d’algunes ciutats; els desordres ocorreguts a Tortosa els dies 21 i 22 de juliol, i, sobretot, els rumors sobre les negociacions per a establir una aliança francocatalana.

En aquell temps Miquel Parets expressava al seu dietari un patriotisme “per oposició” que esbardellava la seva antiga lleialtat dinàstica.³⁵ Per al nostre menestral barcelonès, els ministres del rei havien ordit un pla per induir-lo a subjugar Catalunya, donant-li entenent «que·n trauria mols milions y poria quintar molta gent, y ne trauria moltas armas, que poria conquistar mitx món. Y axí, que posàs tota sa monarquia y poder en quanquistar-la y que olvidàs Flandes y Itàlia» (I, 57v).

Paral·lelament, s’anaven enfonsant els darrers ponts de diàleg entre la cort de Madrid i les institucions catalanes. La mort del duc de Cardona el 22 de juliol, a Perpinyà, va suposar, probablement, la desaparició de l’última figura amb prou autoritat i crèdit en tots dos bàndols per a intentar conciliar els contenciosos d’aquella difícil situació. En opinió del jutge de l’Audiència Ramon Rubí, el virrei difunt «era el único camino que quedaba para ajustarlos sin armas».³⁶ La notícia del nomenament del bisbe de Barcelona García Gil Manrique com a nou virrei va ser rebuda a Catalunya com un presagi que en la cort de Madrid els ministres s’inclinaven a una opció repressiva. El mateix Ramon Rubí recull en el seu diari que «los pueblos de Cataluña esperaban virrey i creían que si su Magestad nombraba a algún obispo quería castigar a Cataluña, y (si) embiaba virrey de gran authoridad quería perdonarla».³⁷ Parets, per la seva banda, remarca com a la presa de possessió del bisbe Gil Manrique com a virrei, el 3 d’agost de 1640, no hi assistí cap dels jutges de la Reial Audiència, els quals eren en el punt de mira dels revoltats, car els consideraven els principals culpables dels esdeveniments perpetrats pels soldats en els mesos passats:³⁸ «perquè si·ls aguesen vits los agueren mors a tots, perquè ells foren la causa de la revolusió de aquest Prinsipat, per aconsellar mal al compte de Santa Coloma; y axí, la gent los tenia a la sima dels cabells» (I, 58r).

De fet, des de final de juliol, per Barcelona i per tot Catalunya s’havia estès la brama dels preparatius militars que es feien a Castella per a organitzar un exèrcit, la finalitat del qual era envair el Principat. Segons escrivia Pau Claris al comte duc d’Olivares el 31 de juliol, el rumor «diuse per tant cert, que lo vulgu ho té per infalible, y las personas ben intentionades han casi arribat ha crèurer-ho»; en la mateixa carta, el president de la Diputació del General deia amb un to de subtil amenaça que, «segons veyem los ànimos comunament alterats, ha de succehir alguna grandíssima desdicha en deservey gran del Rey nostre senyor; perquè se aventura pèrdrer una Província de les més fels, lleals que té sa Magestat, clau y escut de Espanya, y podria ser principi de moltas majors».³⁹

Durant els mesos de juny i juliol de 1640, les institucions catalanes, a través de memorials, cartes i ambaixades, havien demanat repetidament a Felip IV i a Olivares la sortida de les tropes reials de les terres del Principat i els Comtats —a excepció de les que custodiaven les places fortes i els castells— com a mitjà per a tranquil·litzar la província. Els ministres de Madrid rebutjaren la mesura al·legant el perill d’una invasió militar francesa i, d’altra banda, denunciaren la incapacitat militar de la Generalitat i del Consell de Cent per a mantenir l’ordre públic a Barcelona i Catalunya. En aquestes missives es posa de manifest l’abisme profund que s’obria entre totes dues parts i la utilització d’un doble llenguatge ple d’amenaces. Els ministres de Madrid asseguraven que el que proposaven els diputats «era quererse perder», i que l’exèrcit que es preparava a Castella només pretenia pacificar Catalunya i defensar-la dels francesos. Per la seva banda, el 31 de juliol Pau Claris va escriure al pare caputxí fra Bernardí de Manlleu —ambaixador tramès a Madrid per les institucions catalanes— que Catalunya podia defensar-se per si mateixa i que «nosaltres havem scrit a tots los caps de veguerias tíngan allistada la gent ab què poden acudir al socorro de la part que va ser invadida, armats i monitionats, que confiam serà lo número molt major de quaranta mil hòmens».⁴⁰ Aquesta carta, que en realitat anava dirigida al comte duc més que no pas al frare caputxí —ja que els diputats sabien que Bernardí de Manlleu consultava la seva correspondència amb els ministres de la cort—, portava implícita l’amenaça que Catalunya estava disposada a defensar-se de qualsevol invasor.

Les postures s’estaven radicalitzant ràpidament. Les agressions de l’exèrcit reial a les poblacions i la intransigència del ministeri d’Olivares havien fet arrelar, almenys en determinats sectors de la classe dirigent catalana, la convicció que només la resistència armada podia obligar el govern de Madrid a rectificar la seva política envers Catalunya. Una Carta d’avís d’un bon confident escrita per aquelles dates feia la valoració següent de les negociacions que es mantenien amb els ministres de la cort: «Tenint per indubitat que, encara que los treballs que vui té lo Principat se víngan concordar, no·s pot negociar bé sinó ab las armas a las mans, perquè estos són com los noguers, que donen lo fruit a bastonades, y no fan cosa bona sinó per por, que, com són cruels si no temen forsas, són mansos si tròban resistència.»⁴¹

Encara que aquesta actitud bel·ligerant no fos compartida per la totalitat de l’elit política de les institucions catalanes, resulta bastant evident que Olivares havia comès un greu error polític i estratègic. La doble pressió que havia exercit simultàniament sobre les classes dirigents catalanes (detenció dels seus representants) i sobre les classes camperoles i populars (lleves, impostos i allotjaments de tropes) havia creat una convergència de rebuig cap a la política reial, de la qual participaven amplis sectors de la societat catalana: part de la petita i mitjana noblesa, clergat baix i mitjà, burgesia i classes mitjanes urbanes, així com gairebé tots els sectors del camperolat i dels grups populars de les ciutats.

Malgrat la intensa activitat memorialística de les institucions catalanes, que pretenien informar i incidir en “l’ànim del rei” i crear un estat d’opinió favorable als catalans en els cercles governamentals, els clarins de la guerra es van imposar a la cort de Madrid. De fet, ja des del mes de juny, les instruccions emanades des dels òrgans del govern central als oficials reials del Principat combinaven les prevencions militars amb la dissimulació d’aquestes mesures. El 28 de juny la Junta d’Execució donava al duc de Cardona, nou virrei de Catalunya, les indicacions següents: «Al duque de Cardona se le deve encomendar sumamente que, con gran secreto y destreza, ponga gente, víveres y munición, y todo lo demás que ay en Barcelona de V. M. y del exército, en los puestos más seguros y fortalezas de V. M. como son Tortosa, Rosas y Colibre»;⁴² i a Castella, per aquelles dates, ja s’estava treballant per a reclutar, armar i guarnir el contingent destinat a envair el Principat.⁴³

Després d’algunes consultes amb la Junta d’Estat i amb els consells d’Aragó i d’Estat, el 12 d’agost el rei va donar l’ordre que l’exèrcit reial envaís Catalunya i, al mateix temps, va encarregar al polemista Alonso Guillén de la Carrera una Justificación Real per a avalar aquesta decisió militar. Guillén de la Carrera va acabar el manifest de quatre folis a mitjan agost, però, com que l’ofensiva sobre el Principat es va ajornar, també se’n va retardar la publicació i distribució. En l’escrit es feia una llista de càrrecs de rebel·lió comesos pels catalans en contra de la potestat del rei, com la crema de l’algutzir Mont-rodon, la mort del virrei comte de Santa Coloma, l’assassinat dels jutges de l’Audiència, els atacs a les banderes reials, la presa de les drassanes i els baluards reials, etc.

Davant les notícies preocupants que arribaven de la cort de Madrid, Pau Claris va reactivar les negociacions amb França i, el 15 d’agost, Aleix de Sentmenat i Francesc Vilaplana van concertar a Leucata un protocol de capitulacions amb el duc d’Espenan que va servir per a preparar els pactes de Ceret del 24 de setembre. Ramon de Guimerà i Francesc Vilaplana, d’una banda, i Du Plessis-Besançon i Espenan, de l’altra, van pactar, per tres mesos, una ajuda militar francesa de sis mil infants i dos mil cavalls pagats per la Generalitat. Així mateix, el 27 d’agost, Pau Claris va reunir la junta particular dels braços residents a Barcelona, la qual, tot seguit que va rebre oficialment de part del virrei Gil Manrique la llista de càrrecs de rebel·lia que el govern de Madrid va fer contra de Catalunya el 2 de setembre, va convocar els Braços Generals.