Els que manen

Carles Tusquets, banquer per vocació i fill predilecte del patriciat barceloní

Dedicat a la gestió d’inversions, és president del Banco Mediolanum i ha estat ben connectat amb la família Pujol

El 22 de febrer de 2019 es va viure una de les grans escenificacions de poder de la Barcelona dels senyors. Era el tret d’inici de la campanya electoral per presidir la Cambra de Comerç, i l’hotel Catalonia Plaza acollia la presentació de la candidatura d’un dels aspirants: Carles Tusquets i Trias de Bes. El presidenciable, en un saló ple de gom a gom, va lluir suports. En tenia de ben explícits, com els hotelers Joan Gaspart i Jordi Clos, Lluís Vendrell (Unión Suiza), el grup Planeta, Seat o la cadena Condis. D’altres —com el del mateix president sortint, Miquel Valls—, ho eren de manera més discreta.

Carles Tusquets va fer aquell dia una defensa explícita de la gran empresa, que era la base principal de la seva candidatura. Enric Crous encapçalava una candidatura rival, més renovadora i més catalanista, que era considerada la principal adversària. Però tots plegats no detectaven l’amenaça d’una nova candidatura, a qui molt pocs van donar crèdit ni possibilitats: l’opció independentista que liderava Joan Canadell amb el grup Eines de País. Els que eren a la Llotja de Mar la nit del 8 de maig, quan es van començar a conèixer els resultats, amb un triomf inesperat de la candidatura impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, van contemplar el que era l’estampa d’un canvi de torxa en una de les entitats més representatives de la societat civil. Els equips dels principals candidats seguien amb nerviosisme creixent una nit electoral sense informació i amb molts rumors. I el desenllaç va ser imprevisible. A l’empresari i financer Carles Tusquets i al seu equip, se’ls va glaçar el rostre.

Els que donaven suport a Tusquets confiaven en la victòria enmig d’alguns dubtes. Avançada la nit, esclatava la notícia. És que guanyava Enric Crous, l’opció suaument renovadora que alguns a la Generalitat veien amb simpatia? No: s’imposava la ruptura, amb un triomf contundent d’Eines de País, amb Joan Canadell al davant i l’ANC com a principal impulsora. Els independentistes s’apoderaven de la Cambra. Veure Elisenda Paluzie celebrant el triomf a la Llotja va trencar molts esquemes. A prop de Tusquets, algú es va referir a un «recompte a la veneçolana». Aquella nit, a molta gent dels grans despatxos de Barcelona els va costar dormir. Les «classes subalternes» havien assaltat la finca, talment com si fossin uns okupes. Per a Tusquets, aquesta era la segona vegada que sucumbia davant d’una opció independentista, ja que el 2003 havia format part de la candidatura de Lluís Bassat a la presidència del Barça, que va ser derrotada per Joan Laporta.

A la Catalunya d’abans de la sotragada que per a un sector de les elits va representar el procés independentista, a Tusquets li hauria estat fàcil coronar la seva carrera amb la presidència cameral. Aquelles setmanes, tots els poders de sempre es van activar per garantir el seu triomf. Només una minoria de l’establishment es va decantar per Enric Crous, que simbolitzava un canvi tranquil i el pont amb la Generalitat sobiranista. Segons fonts empresarials, els grans despatxos es van mobilitzar i des de La Caixa es van fer moltes trucades per ajudar Tusquets entre la gran empresa.

Carles Xavier Tusquets i Trias de Bes (Barcelona, 1951) ha estat sempre al rovell de l’ou i acumula una llarga llista de càrrecs socials i en consells d’administració d’empreses. Una de les seves darreres responsabilitats amb impacte visual va ser assumir la presidència del Barça després de la renúncia de Josep Maria Bartomeu, en la seva condició de president de la Comissió Econòmica. Apuntar-se a la cursa electoral de la Cambra va moure Tusquets a deixar la presidència a Espanya de l’EFPA España (European Financial Planning Association). Sí que va conservar els seus càrrecs a Inverco (Asociación Española de Fondos de Inversión y Pensiones), de vicepresident general i de president d’Inverco Cataluña.

Els orígens financers: la Banca Tusquets

Els orígens bancaris de la nissaga venen de lluny, de quan es va crear el banc Tusquets y Compañía, el 1899, curiosament el mateix any de la fundació del Barça, dos mons que confluirien després en la vida del financer. L’entitat va caminar sota la direcció de Joan Tusquets Pallós. El 1922 adoptava el nom de Banca Tusquets.

El banc, però, no va acabar bé. Després de quedar atrapat en una suspensió de pagaments de la important companyia Automóviles Eucort SA, el 1951, va acabar també amb la suspensió i la seva massa concursal va quedar absorbida per Banca Industrial de Barcelona, constituïda el mateix any. Al seu torn, aquest banc seria absorbit pel Santander el 1960. L’entitat de la família Botín desitjava créixer i aconseguir socis catalans, però davant la rigidesa normativa del moment, va optar per adquirir una entitat catalana. Els fons documentals de l’antiga Banca Tusquets estan integrats dins l’arxiu històric del Santander, on els seus 186 llibres i altra paperassa ocupen 12,5 metres lineals de prestatgeria.

Amb aquests precedents, el jove Carles Tusquets ja semblava destinat al món de les finances. Potser per això va cursar estudis d’economia a la Universitat de Barcelona. Tot i que ell sempre ha explicat que no era pas aquesta la seva intenció inicial i que l’atracció per la banca li va venir llegint un anunci per ser assessor financer. A partir d’aquí, tot va anar de pressa.

No va perdre el temps a l’hora d’obrir-se camí. De fet, va trobar mitja feina feta pel fet de ser fill d’una saga Tusquets lligada a la banca i d’arrels carlines, i d’uns Trias de Bes en què predominaven els juristes de prestigi. El seu avi Josep Maria Trias de Bes Giró va ser un destacat dirigent de la Lliga Regionalista, diputat a Corts i al Parlament de Catalunya els anys trenta, i molt proper a Francesc Cambó.

Deixeble d’Isidre Fainé

El primer banc en què va treballar Tusquets va ser Banca Catalana. Estant allí, va conèixer un home que seria crucial en la seva trajectòria: Isidre Fainé, que se’l va endur a Bankunión. En aquell moment, Fainé era director general de l’entitat i va ser un inspirador per al jove Tusquets, que sempre ha reconegut el seu mestratge. Va ser Fainé qui li va aconsellar que es capbussés en les activitats financeres dels Estats Units i hi estudiés el funcionament dels fons d’inversió.

Quan Fainé va ser cridat a La Caixa, va voler endur-se Tusquets, però l’entitat financera no va veure clar el seu fitxatge en aquell moment. Amb Fainé mantindria una relació que l’ha dut a una amistat personal i a aficions compartides, com els seus habituals partits de golf.

L’home que sempre arriba aviat

Una característica en la biografia de Tusquets és el ritme trepidant del seu ascens en l’escala social. Amb només 27 anys, va ser tresorer del Barça en la primera junta de l’era de Josep Lluís Núñez. Allí va demostrar la seva creativitat en els negocis, com quan va proposar que els socis fessin una derrama per contribuir a eixugar la greu situació financera que travessava el club. D’aquella etapa, presumeix dels fitxatges de Schuster i de Maradona, del qual assegura que, gràcies a la seva habilitat, el cost per al club va quedar reduït a la meitat.

Tusquets va deixar el càrrec de tresorer al Barça el 1989. Aleshores va accedir a una altra posició rellevant dins del patriciat: la presidència del Cercle d’Economia. Va ser president de l’entitat entre el 1989 i el 1992. De nou, va arribar al cim d’una de les entitats de la burgesia molt jove, als 38 anys, i encara més tractant-se d’una institució tan clàssica com el Cercle.

Entre el sí a Artur Mas i el no a la independència

Tusquets no ha arribat a entrar mai en política, però hi ha estat molt a prop. El president Artur Mas li va oferir la conselleria d’Empresa i Ocupació, una oferta que va acabar rebutjant. Francesc-Xavier Mena en seria finalment el titular. Poc després, el febrer de 2011, va aparèixer com a membre del flamant Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), creat per un Artur Mas que acabava d’estrenar presidència i que anunciava un govern business friendly.

Aquesta proximitat amb l’administració convergent, i en especial amb la família Pujol Ferrusola, ja s’havia posat de manifest quan el president Jordi Pujol li va oferir la conselleria d’Economia en la seva última legislatura (2000-2003). Tusquets va rebutjar el 2001 substituir en el càrrec Artur Mas quan el van nomenar successor i conseller en cap, i el departament va recaure en Francesc Homs i Molist, que va negociar un nou model de finançament amb el govern del PP.

El CAREC va assessorar Mas per actualitzar el model de finançament autonòmic. Defensava un sistema amb un sostre competencial millor, en una via federalitzant. Donava així sortida al que pensava un sector del món econòmic, cada vegada més inquiet davant la radicalització de la situació política a Catalunya en vigílies de l’arrencada del Procés.

En algun moment, s’ha queixat del poc cas que es va fer de les propostes del CAREC, oblidades en un calaix de Palau. Tusquets no va seguir Mas en la seva estratègia sobiranista. Ans al contrari: va ser un dels exponents del patriciat barceloní que va veure amb estupor el que considerava una fugida del president cap al desastre.

En diverses declaracions abans i després del referèndum de 2017, el financer va deixar ben clara la seva oposició a una ruptura amb l’Estat, subratllant el seu europeisme. Molt abans, el 2013, en una entrevista, va emprar una frase molt gràfica sobre el possible èxit independentista: «Abans guanyarà l’Alcorcón la Champions que Catalunya se separarà d’Espanya». Després de passar per la presidència de la gestora del Barça, Carles Tusquets va corroborar que continua sent un dels personatges omnipresents de l’elit econòmica i social de Catalunya.

El negoci va ser vendre

La trajectòria empresarial de Carles Tusquets va fer el salt més significatiu de la seva vida el dia que va vendre les seves accions de Fibanc al grup italià Mediolanum, del qual la família Doris és el principal accionista. Fibanc va passar a denominar-se Banco Fibanc Mediolanum, amb Tusquets de president no executiu. Dins la mateixa operació, va entrar a formar part del consell de la corporació central a Itàlia.

Era la culminació d’una trajectòria personal encetada el 1985 quan va deixar el seu lloc a Bankunión per fundar, junt amb un grup de socis, la seva pròpia empresa, la gestora de patrimonis i inversions que va batejar amb el nom de Fibanc, anunciant així quina era la seva autèntica vocació: fer el pas per esdevenir un banc. I ho va aconseguir quatre anys després, quan el febrer de 1989 va obtenir fitxa bancària i va crear un banc especialitzat en gestió de patrimonis amb el nom de Banco de Finanzas e Inversiones SA i l’ensenya comercial Fibanc. Prèviament, el 1988 havia fracassat en el seu intent de controlar el Banco Condal, afectat per l’ensorrament de Rumasa.

Per defensar que no li ha estat regalat res, explica que per formar Fibanc va haver d’hipotecar el seu pis. Sempre fent beneficis, el 1995 es va comprar el seu propi «castell» financer, a l’anglesa, quasi davant de les dues torres negres de La Caixa: el palauet Abadal, al 668 de l’avinguda Diagonal, que era de la cadena Husa. Fibanc va adquirir l’edifici per 500 milions de pessetes a l’hoteler Joan Gaspart. La casa havia pertangut a la família Abadal, un altre llinatge històric de la burgesia catalana, vinculada a la Lliga Regionalista. Fibanc hi va emprendre una important restauració i unes obres de readaptació per instal·lar els serveis centrals de l’entitat.

En la seva etapa inicial, Fibanc va ser la primera entitat de gestió de fons d’inversió que va aconseguir una fitxa al registre de fons d’inversió de la CNMV, amb la inscripció de Fondiner. Guanyar-se la categoria de banc li va costar a Tusquets «fer algun pols a l’immutable Mariano Rubio», aleshores governador del Banc d’Espanya, segons ha escrit el periodista Josep Maria Cortés, que també recorda el «jove Tusquets» que sempre es queixava dels excessos de fiscalitat a la cara del ministre d’Hisenda de torn a les jornades econòmiques de la Costa Brava, que organitzava el Cercle d’Economia.

En el moment del seu enlairament com a banc, l’entitat disposava d’uns recursos propis de 1.950 milions de pessetes i 42.000 milions en gestió de patrimonis. Amb només dues oficines, a Madrid i Barcelona, tenia una plantilla de 40 persones. A partir del 1989 fundacional, Fibanc va anar obrint oficines en diverses comunitats autònomes. El primer any Fibanc ja gestionava 42.000 milions de pessetes en patrimonis. El 1996 l’agència de valors Global Securities passava a formar part de Fibanc. El patrimoni administrat de clients ja havia ascendit fins als 91.000 milions de pessetes.

Però aquell 1996 va ser el de la primera sotragada, quan la Fiscalia Anticorrupció va escorcollar la seu a la recerca de diner irregular propietat de clients del banc. Uns clients entre els quals hi havia una bona mostra de la burgesia barcelonina, que havia estat captada gràcies en bona part al caràcter expansiu del seu president. El cas perseguiria Tusquets encara tres anys després perquè, malgrat que les actuacions havien estat arxivades, l’Audiència de Barcelona en va ordenar la reobertura i el va citar a declarar el maig de 1999 al jutjat número 7.

L’adquisició de Fibanc per Mediolanum es va dur a terme en dues etapes. En la primera, l’any 2000, va agafar un paquet majoritari del 66,3 %. En aquesta operació, Tusquets i l’altre principal accionista, Alejandro Pérez Calzada, van vendre un 5 % del capital i en van retenir un 15 % cadascun. Que traduït a diners venien a ser uns 9 milions d’euros per persona, ja que l’entitat havia estat valorada en 180 meur (30.100 milions de pessetes, la moneda aleshores vigent). El Col·legi de Metges va ingressar 18 milions d’euros. Uns consellers que van vendre eren el fabricant de llonganissa d’alta qualitat Joaquim Comella i Riera, que havia estat tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vic per CiU amb l’alcalde Ramon Montanyà, Àngel Surroca, José Antonio Castro i Oriol Ribas, entre d’altres.

En la segona fase, l’octubre de 2004, Mediolanum va comprar totes les accions fins a garantir-se el cent per cent del capital. Tusquets, Pérez Calzada i alguns petits accionistes que encara posseïen el 3,6 % del capital van vendre tot el que tenien a Mediolanum per un import que no es va fer públic. Des de Fibanc sí que es va puntualitzar que la valoració de les accions venudes no es va fer amb els paràmetres de la primera operació, la de l’any 2000, ja que «el banc no és el mateix», sense especificar més, però donant per entès que el preu havia de ser superior, tenint en compte que en aquells quatre anys l’entitat havia millorat encara més la seva presència i el seu valor.

La marca Fibanc va subsistir en solitari fins al 2007, que es va convertir en Fibanc-Mediolanum, i a partir de 2010, només en Banco Mediolanum. El grup Mediolanum, presidit aleshores per Ennio Doris, és una companyia italiana participada per la Fininvest de l’exprimer ministre i magnat audiovisual Silvio Berlusconi. En ple procés independentista, el 6 d’octubre de 2017, Banco Mediolanum va seguir les passes de bancs i grans empreses de traslladar la seu fora de Catalunya. Un trasllat només simbòlic, ja que segueix actuant des del palauet Abadal.

Trea Capital, el cor de l’actual negoci

El mapa de presències empresarials de Tusquets es completa amb la presidència de Trea Capital, la seva poderosa gestora de fons d’inversió; la vicepresidència d’Inverco, de la qual havia presidit la comissió econòmica estratègica, i la presidència de l’European Planning Association (EPA). Tot això al marge de la presidència de la gestora del FC Barcelona, a la qual va accedir automàticament després de la dimissió de Bartomeu.

El cor de l’activitat de Tusquets és el complex societari entorn de Trea Capital, constituït el 2006 (continuador de Tusquets Asesores, creat dos anys abans), després de la venda de les seves últimes accions del banc al grup Mediolanum. Treballa també per a la candidatura Barcelona Pirineus per als Jocs Olímpics d’Hivern de 2030, recuperant així el seu paper destacat a l’organització dels Jocs de Barcelona del 1992.

El conseller delegat de Trea és el seu fill Pol Tusquets Batlle, que ha seguit la vocació empresarial i financera de la família. Recorda que el seu rebesavi ja va ser el fundador de la Banca Tusquets al segle xix i no defuig aparèixer als mitjans per opinar sobre economia.

La CNMV va aprovar el 2019 que Trea es fes càrrec de la gestió dels fons procedents de la fallida de Q-Renta, una mena de fons d’inversió que a base de les tècniques clàssiques de «piràmide» va volatilitzar els estalvis de milers de persones que els els havien confiat. La rebentada de Q-Renta va seguir activa enmig d’accions penals, civils i mercantils per part dels afectats, una part dels quals ha estat crítica amb la gestió que Trea ha fet de les restes salvades dels actius de Q-Renta.

El Tusquets evangelitzador de la inversió i l’estalvi

El protagonista d’aquest relat està casat amb l’economista i pintora Rosa Cañadas, nascuda a Tànger i mare d’una noia major d’edat. Formada a la selecta escola de negocis parisenca ESCP, presideix la Fundació Tanja, dedicada a afavorir la relació entre empresaris catalans i marroquins i a promoure, en especial, el paper de les dones en els àmbits socials i econòmics. Els seus vincles amb sectors econòmics i polítics del Marroc són importants. Cañadas va conèixer Tusquets quan va viatjar a Catalunya per elaborar una anàlisi financera per encàrrec del Crédit Agricole francès. Amb un somriure, en una ocasió va comentar que havia vingut a examinar bancs i va acabar casant-se amb un banquer.

Amb una forta personalitat, Cañadas mai ha estat «la senyora de» i ha desenvolupat una trajectòria independent. Membre de diverses juntes del Cercle d’Economia, el 2021 va anunciar la seva intenció d’optar a la presidència de l’entitat en les eleccions per succeir Javier Faus. Un altre aspirant que va postular-se va ser Jaume Guardiola, exconseller delegat del Banc Sabadell i president de la comissió econòmica del Barça, amb un perfil més tradicional.

Tusquets es cosí dels germans Oscar (1940) i Esther Tusquets (1936-2012), destacats arquitecte i editora i escriptora, respectivament, que han retratat en algun dels seus llibres l’alta societat barcelonina de la postguerra. Són fills del metge Magí Tusquets Terrats, que va adquirir el 1959 l’editorial Lumen al seu germà, mossèn Joan Tusquets, que l’havia creat el 1938 al Burgos franquista amb el nom d’Ediciones Antisectarias i que de tornada a Barcelona el 1940 l’havia rebatejat amb el nom que Esther faria famós, Lumen.

Carles Tusquets no és dels empresaris que s’amaguen. La seva presència pública ha estat constant. També ho és la seva prèdica sobre les virtuts de la bona gestió del patrimoni i de les virtuts de l’estalvi, que ha difós en multitud de conferències, entrevistes i llibres. La seva tesi doctoral estava dedicada als fons d’inversió i al seu paper en el finançament de l’economia productiva. Va obtenir un cum laude a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

Tot plegat, ben recollit i ordenat, armaria un corpus teòric que, a més d’haver servit de promoció del negoci —primer Fibanc i després Trea—, pot esdevenir un cert retrat d’època sobre la relació dels catalans i els espanyols amb els diners. Tusquets és força crític amb la majoria de gent, a la qual veu mancada d’un sentit estalviador i inversor correcte. S’escandalitza que a l’estat espanyol hi hagi 800.000 milions d’euros de particulars en dipòsits que no donen interessos. Avisa que la Seguretat Social és insostenible i que cadascú ha de preparar els seus estalvis. Estem acostumats que vingui el «papà Estat» i ens ho resolgui tot, lamenta.

Una mesura que veuria adient són les jubilacions als 75 anys en certes professions, com per exemple els administratius de banca: «Abans la Seguretat Social era un negoci perquè molta gent es moria abans de jubilar-se, i ara és un desastre, i de negoci, res», clamava a Alicanteplaza el març de 2018, en plena campanya de promoció d’un llibre, que, per cert, estava inspirat en l’obra de Mark McCormack Allò que no ensenyen a l’Escola de Negocis de Harvard. Una altra idea que ha difós és, textualment, que «els rics no haurien de cobrar pensions».

Enriqueix-me a poc a poc, que tinc pressa

La «doctrina Tusquets», com dèiem, s’ha expressat en diversos formats. El 2013 va publicar un llibre de títol com a mínim sorprenent: Enriquéceme despacio, que tengo prisa. Tot recordant els antecedents financers de la nissaga, Tusquets ha posat en valor que l’antiga banca de la família ja llançava accions innovadores, com els comptes corrents amb interessos. La seva política de compres inversores sempre ha estat orientada per la filosofia que va detallar durant la crisi de 2008 (i que se suposa que ara manté i aplica), que consisteix a comprar barat en fases depressives i vendre bé quan es dispara l’eufòria.

Un altre damnificat de Spanair

Una aventura en què era obligat que participés un financer que ha estat a tot arreu com Carles Tusquets va ser la de la fracassada companyia aèria catalana Spanair, on va coincidir amb Ferran Soriano; l’expresident del Barça Joan Gaspart; l’empresària andorrana Maria Reig; els hotelers Jordi Clos, Jordi Mestre i Jordi Bagó, i altres coneguts empresaris i directius, en el consell constituït el març de 2009.

President no executiu de Banco Mediolanum

Després de la venda definitiva de tot el capital, Carles Tusquets ha continuat com a president del nou Banco Mediolanum, però sense funcions executives. L’entitat que és continuadora del Fibanc, amb un altre nom i uns altres accionistes, ha passat de disposar de 50 oficines l’any 2017 a zero l’any 2020, ja que ofereix el servei de banca telefònica i banca en xarxa. Com que no té seus físiques, els clients poden obtenir efectiu a les oficines de Correos i a les sucursals del Santander, amb qui té establert un conveni per facilitar-ho.

La seva operativa funciona en base a la figura del family banker, un professional independent que el banc assigna a cada família client, i que aquesta accepta o no, que n’estudia les característiques i li ofereix una proposta de gestió del seu capital i un seguiment per obtenir els millors resultats. El banc no opera amb empreses, només amb particulars, i per això va sortir força indemne de l’esclat de la bombolla immobiliària de 2008.