Els que manen

El desembre de 2018, Borja García-Nieto va protagonitzar la creació de la primera flagship store de la marca de material esportiu Kelme a la ciutat xinesa de Jinjiang. Aquesta popular marca espanyola de material esportiu, després de patir sotragades que la van dur al desastre, va ser adquirida per un empresari xinès als García-Nieto el 2014.

La família la gestionava a través d’un fons de capital risc tutelat per la Generalitat Valenciana, que s’havia hagut de fer càrrec del forat generat per la caiguda de Kelme i la gestió dantesca que en va fer l’aleshores president Francisco Camps.

El 1714 dels dos avantpassats enfrontats de García-Nieto

L’1 de gener de 2014, quan el procés d’independència estava engegat però encara en fase embrionària, Borja García-Nieto va publicar a La Vanguardia un article titulat «1714: bons i mals catalans?», en què explicava que els seus ancestres es van dividir durant la Guerra de Successió.

Un d’ells, Antonio de Alós, va assaltar Barcelona acompanyant les tropes borbòniques del duc de Berwick i va ser un dels que va representar Felip V en l’acte d’ocupació de la capital. Però enfront seu hi era Josep Galceran de Pinós, company de batalla del conseller primer Rafael Casanova. Aquest fet va servir a García-Nieto per teoritzar sobre bons i mals catalans, i defensar de pas la causa felipista, després de lloar en l’article els avenços produïts a Catalunya durant el segle xviii borbònic.

Qui seria anys després president de la Generalitat, Quim Torra, li va plantar cara amb un article a ElSingular.cat, on feia seves les paraules de Gaziel: «Sí, Catalunya havia perdut». Torra admetia que davant d’un conflicte armat, hi pot haver diverses posicions legítimes, però davant d’un intent de genocidi, no: «Una guerra és una guerra i una vida és una vida. Crec que tots ho trobarem comprensible. Però un genocidi és un genocidi i una pàtria és una pàtria».

Maria Reig, la dona més rica i trencadora d’Andorra

L’empresària i banquera és membre d’un dels poderosos clans del Principat, vinculat a la gran modernització política de l’Estat pirinenc

El 1979, amb només 28 anys, Maria Reig Moles va haver de fer-se càrrec de la fortuna i els negocis que dirigia el seu pare, Serafí Reig, que acabava de morir. Com a filla única que era, no tenia marge per al dubte. Aquest va ser el punt d’arrencada d’un imperi que Maria Reig va fer créixer i ha convertit en la primera fortuna del seu país, Andorra, i una de les principals que actua a l’estat espanyol.

L’empresa familiar havia començat amb Tabacs Reig, una marca creada a finals del segle xix, que el seu pare havia ampliat al sector bancari amb la fundació del Crèdit Andorrà el 1949, culminant així una activitat financera que la família havia iniciat el segle xviii i que va desenvolupar més tard a través de la Banca Reig. Maria Reig és presidenta de Reig Capital Group i principal accionista de Crèdit Andorrà, el banc més gran de les Valls. Però el seu braç aplega sectors que van dels hotels de luxe als mitjans de comunicació i a la moda, passant per l’estació d’esquí Grandvalira i la promoció immobiliària. Tot un empori desplegat per una dona que als 6 anys, quan passejava per la muntanya amb el pare, ja se sentia cridada a imprimir un segell molt propi al seu entorn.

La història contemporània d’Andorra no s’entén sense aquest cognom il·lustre. L’Estat pirinenc, formalment una monarquia amb dos coprínceps, el president de la República Francesa i el bisbe de la Seu d’Urgell, és un microcosmos que és tan petit com difícil d’explicar i entendre per als forans.

En totes les grans reformes plantejades de l’estat andorrà, sempre hi ha hagut un Reig a prop. Va ser així quan el Principat va voler superar el vell statu quo de l’estraperlo dels anys quaranta i va optar per modernitzar la seva economia. Quan es va plantejar la necessitat d’establir un sistema de seguretat social o el vot femení —que no es va reconèixer fins al 1970—, sempre hi va haver un Reig en el costat dels sectors més reformistes. Però per damunt de tots, brilla la figura de Julià Reig i Ribó, oncle de Maria Reig.

Reig i Ribó va ser un personatge carismàtic de la història contemporània d’Andorra. Membre del Consell General —el legislatiu andorrà—, va ser Síndic quan aquest càrrec —equivalent ara al de president del Parlament— era el més rellevant del sistema polític. Abans de la reforma constitucional dels anys vuitanta, que va crear el govern, el poder real estava en mans del Consell General, format per 50 persones representatives dels clans de les Valls. Reig va exercir la sindicatura durant un llarg període, entre 1960 i 1978. La seva personalitat va marcar la vida andorrana. En un país que aleshores no tenia partits polítics legalitzats, el Síndic va ser un exponent dels corrents més modernitzadors, amb la defensa de la necessitat d’obrir-se a l’exterior i dotar-se d’estructures homologables. Va ser crucial en la creació de la seguretat social andorrana, el 1966, i va aplanar el camí d’un procés de reformes que duria a la primera Constitució, el 1993.

Maria és filla de Serafí Reig, germà de Julià, i Maria Moles i Pasques, desapareguda el 2018 als 96 anys. Era un matrimoni que va simbolitzar l’aliança entre una fortuna lligada al sector primari, els Moles, procedent d’Encamp, i una altra arrelada a la banca i el tabac.

Una personalitat inquieta

Maria Reig és empresària. Però és molt més que una empresària. Amb potents inquietuds culturals, ha estat col·leccionista d’art i té dues llicenciatures (Dret i Belles Arts). En la seva joventut, la va atraure la política i va sortir elegida membre del Consell General. Va exercir també com a secretària d’estat de Medi Ambient. També en això va ser pionera en un país que, com s’ha dit, no va deixar votar les dones fins al 1970.

Amb tot, Maria va participar en la comissió d’elaboració de la primera Constitució, que va suposar una transformació de l’Estat. Andorra va proclamar la sobirania del poble (fins aleshores requeia en la figura dels dos coprínceps), la separació de poders i la creació d’un executiu amb un cap de govern responsable davant el Consell General. Amb formació jurídica, va ser una defensora dels postulats més avançats del text, homologable a les altres constitucions europees.

Però aquesta incursió en la política no va tenir continuïtat, ja que va prioritzar la gestió dels negocis familiars. O potser perquè en la seva família ja hi havia altres membres que mostraven més apetència per la cosa institucional. Com el seu cosí, Òscar Ribas i Reig, qui seria el primer cap del govern d’Andorra i un dels promotors del text constitucional.

La seva sensibilitat per la igualtat de la dona i pel medi ambient són dues virtuts que sempre l’han acompanyat. Al Principat, va ser una de les fundadores de l’Associació per la Protecció del Medi Ambient, i també va impulsar la creació d’una societat de consumidors.

Jaume Barberà li va dedicar a TV3 un dels capítols del seu programa Singulars, el 21 d’agost de 2012, on va ser presentada amb el títol genèric de Maria Reig: idees per guanyar. Omnipresent en nombroses institucions de la societat civil catalana, Reig ha estat patrona de la Fundació del Conservatori del Liceu, del MACBA, de la junta del Círculo Ecuestre i del Consell Social de la Universitat Internacional de Catalunya, presidenta de la Comissió de Prospectiva del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona i una de les sòcies fundadores i ànima fundacional de la plataforma empresarial Barcelona Global, entitat amb vocació d’hegemonia en el discurs del patriciat.

Un dels càrrecs que li va proporcionar contacte directe amb grans fortunes espanyoles va ser el de patrona de la World Art Service Foundation, que presidia Isidre Fainé, que comptava amb una junta on s’asseien Carmen Cervera de Thyssen, les germanes Koplowitz i els empresaris Joaquim Folch, Antoni Vila Casas, Joan Uriach, Joan Abelló i Carmen i Liliana Godia. Els Reig també han mostrat interès pels mitjans de comunicació i tenen participació en el rotatiu més antic, el Diari d’Andorra. L’hereu Carles Ensenyat és accionista d’una altra capçalera, l’Ara Andorra.

Una «cosmopolita amb discurs rupturista»

Maria Reig sempre ha mostrat afany d’intervenció social. Va ser vicepresidenta del Consell Català de Recerca i Innovació, creat el 2009 amb catorze experts que van assessorar el govern quan va impulsar el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació. En aquest àmbit, sota la direcció de la conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa que dirigia Josep Huguet (ERC), va deixar petjada com una dona «de visió cosmopolita i discurs rupturista, molt compromesa amb la idea d’una Barcelona competitiva», segons testimoni de persones que la van conèixer en aquella etapa.

Reig va apostar a fons per treure rèdit al potencial turístic de Barcelona. Considerava que no s’aprofitava prou el que podia aportar el turisme d’alt nivell adquisitiu. Va proposar iniciatives com facilitar visites fora d’horari a les grans institucions del país, com el MACBA, o concerts al Teatre del Liceu. «Se la veia una dona amb visió i ambició», diuen les mateixes fonts.

La clau: «Saber què mou l’interlocutor»

Del seu pas pel Consell Català de Recerca i Innovació, membres de l’organisme en destaquen una actitud discreta, però no pas supèrbia, i la capacitat d’encaixar amb perfils diferents, ja que hi convivien empresaris i científics. Una cosa que es recorda d’ella és la seva reflexió sobre com encarar qualsevol assumpte: saber sempre què és el que realment mou l’interlocutor. És un tret que ella explicitava i que alguns atribuïen a la capacitat d’escoltar i entendre la posició de l’altre.

Operacions immobiliàries a Barcelona

El nom de Maria Reig ha aparegut en algunes de les operacions immobiliàries del centre de Barcelona. Al passeig de Gràcia, l’Hotel Mandarin Oriental és una de les grans apostes de l’empresària andorrana —propietària de l’immoble— en el sector del luxe. Obert el 2009, gestionat per la cadena Mandarin, aquest establiment de cinc estrelles ha estat un projecte arriscat i ha costat anys que donés beneficis: no va ser fins al 2017 que va poder tancar vuit anys de números vermells.

A la cruïlla de passeig de Gràcia amb la Diagonal va comprar l’antiga seu del Deutsche Bank, aliada amb altres clans andorrans com els de Ribas i Cerqueda, l’any 2004. Deu anys després el van revendre al fons KKH Property Investiors per 90 milions per fer-hi un hotel, que la moratòria d’Ada Colau va avortar.

Paret per paret amb el Mandarin, controlava el 36 del passeig de Gràcia, que simbolitza el cor del poder i dels diners a Barcelona. El va comprar al Banc Sabadell en dues fases, associada amb Carmen Godia. Però la crisi econòmica la va obligar a vendre’l.

L’hereu segueix els negocis… i la política

Maria Reig es va casar amb l’empresari Carles Enseñat, de qui es va divorciar. Tenen un fill, Carles Ensenyat (o Enseñat, ja que utilitza indistintament les dues grafies), que ha entrat en política i és membre del Consell General pel partit centrista Demòcrates per Andorra, del qual és portaveu i que en aquests moments governa al Principat. Una de les seves intervencions al Consell General es va produir per anunciar una retallada d’entre el 10 i el 20 % del sou dels càrrecs polítics per la crisi sanitària.

Nascut el 2 de febrer de 1985, llicenciat en Dret i màster per la HEC París, Ensenyat havia festejat amb l’aristòcrata Mariana de Fontcuberta, que als seus escassos 20 anys ja ostentava una vintena de títols nobiliaris en tant que filla d’Alfonso de Fontcuberta Samà.

La jove va aparèixer en actes solemnes com la festa de presentació de la nova col·lecció de joies de Vasari al Palau Dalmases de Barcelona, el març de 2007, però la relació no va prosperar. El fill de Maria Reig —a qui alguna premsa del cor havia qualificat de «solter d’or»— és amant de l’esquí, el senderisme de muntanya, la natació i l’hípica, i també de la música i el cinema.

Una aventura empresarial entre dues llums

«El més difícil d’una fortuna no és heretar-la, sinó conservar-la», va escriure el periodista Marcos Lamelas a propòsit de les complicacions que han sofert els darrers anys els negocis de Maria Reig. Una corrua d’inversions fracassades ha portat l’andorrana a una situació que, sense ser desesperada, sí que la situa lluny de la que havia estat la seva època daurada dels primers anys d’aquest segle.

La fenomenal cavalcada inversora —en què va jugar-se més de 500 milions d’euros en adquisicions immobiliàries— va encaixar una sèrie de desenllaços negatius que han afectat greument les posicions de la que va ser jove hereva d’un imponent patrimoni familiar. El tret de sortida d’aquesta espiral es va iniciar al voltant del 2006 amb la constitució del holding que agrupava tots els seus negocis i que havia de planificar les inversions fins al 2012.

En aquells moments fundacionals de la nova etapa, el grup tenia una plantilla total d’unes 500 persones i estava present a la banca com a principal accionista de Crèdit Andorrà, les estacions d’esquí de Grandvalira, el Diari d’Andorra, la immobiliària Metropoli o la companyia elèctrica Nord Andorra. Sense oblidar el que havia estat el negoci secular de la família: els tabacs. En aquest àmbit, els Reig comptaven amb marques històriques com els puros Reig, Rössli i Don Julián. La fàbrica, creada 127 anys abans, va ser tancada, però, el febrer de 2007.

El holding va obrir oficines de gestió de patrimonis a Ginebra i a Londres i va aliar-se amb Albert Frère (accionista de referència de Suez) per impulsar activitats bancàries a París sota l’ensenya Partanea. A l’inici de l’ofensiva hotelera, la previsió era dedicar uns 740 milions a adquisicions, reformes i construccions d’immobles a Barcelona, Madrid i Puerto Rico. Una quantitat que alguns observadors consultats consideren desmesurada per a les capacitats d’aixecar finançament que tenia el grup de Maria Reig.

Per destacar la història quasi mil·lenària de la fortuna dels Reig a Andorra, una crònica d’El País de 2006 comparava les seves arrels agrícoles i ramaderes des del segle xii amb les de la japonesa Kongo Gumi, fundada el segle vi per construir temples budistes i que es considerava l’empresa més antiga del planeta.

El món de fades del producte de luxe

En l’àmbit del que havia estat la divisió Reig Capital Luxury and Retail, integrada i absorbida després pel grup Reig, no es pot dir que la trajectòria hagi estat ascendent. L’aliança amb drets de franquícia amb la dissenyadora de moda Diane von Fürstenberg es va desfer el 2013. L’octubre de 2006 Reig Capital Group va comprar l’empresa de moda Loris Azzaro, dedicada a l’alta costura per a home i dona, a una corporació parisenca.

Aquesta adquisició se sumava a la que havia fet el 1982 de la marca de joieria Vasari i l’aliança amb el dissenyador de calçats Manolo Blahnik per disposar de drets de franquícia a l’estat espanyol. El projecte preveia sis establiments als Estats Units amb una inversió de deu milions en dos anys.

Encara el novembre de 2014 es va celebrar l’aniversari de Vasari en una selecta festa al Teatro Real de Madrid, on Maria Reig va estar acompanyada per Jaime de Marichalar i la seva germana Ana, que posseïa una petita participació en el negoci. I per Genoveva Casanova, aleshores nora de la duquessa d’Alba i imatge pública de la marca. Però Vasari va tancar els establiments de Madrid i Barcelona i només conserva la boutique de l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella. Reig també havia estat accionista de Monocle, la revista de tendències selectes de la nova ciutadania global d’avantguarda.

Inversions hoteleres en dificultats

L’Hotel Mandarin Oriental del passeig de Gràcia —la peça més rellevant del seu holding— va generar pèrdues d’uns 64 milions des de la seva obertura el 2009 fins a l’exercici de 2017, i quan estava aixecant el cap, amb beneficis interessants gràcies a l’atracció turística de Barcelona, la pandèmia mundial de la covid-19 li va rebentar el compte d’explotació. Encara es recorda entre la jet la festassa d’inauguració a l’estil hollywoodià, el 2009.

Però sembla com si un mal fat perseguís els negocis hotelers de Maria Reig. L’huracà Maria de la tardor del 2017 va trinxar l’hotel que el grup tenia a Puerto Rico, el W Retreat & Spa, gestionat per la cadena nord-americana del grup Starwood. Amb 139 habitacions de luxe, havia funcionat amb èxit durant prop de deu anys en un entorn paisatgístic privilegiat. Reig va moure’s per recuperar uns 50 milions de les asseguradores del complex, però tot havia quedat tan deteriorat que l’estiu del 2018 va optar per no reconstruir-lo.

I mentre estava en venda, en un Puerto Rico en fallida econòmica i amb el turisme malmès, va aparèixer un competidor nord-americà, Keith St Clair, que ha construït un flamant hotel de luxe a poca distància, el Zafira St Clair, sota l’ensenya St Clair Collection. Mentrestant, Reig intenta fer un manteniment del seu hotel, que, vista la nova competència, ha perdut valor de venda.

Dos mals negocis a Madrid i Barcelona

Una altra operació en negatiu va ser l’edifici del número 9 del carrer Almagro, de Madrid, que el desembre de 2016 Reig va malvendre al fons Axiar. L’havia adquirit sis anys abans a Mutua Madrileña per convertir-lo en un hotel que no va arribar a obrir, i que va acabar llogat al bufet Cuatrecasas després que Reig hi efectués unes importants obres d’adaptació. El resultat va ser desastrós, ja que es va vendre per 124 milions. El comprador va absorbir el deute hipotecari que hi pesava, i Reig va suportar les obres i va estar els primers sis anys sense llogaters.

Reig va intervenir també en els avatars de l’antic edifici Winterthur, a tocar de la plaça de Francesc Macià, de Barcelona, on l’empresa d’assegurances suïssa tenia la seu. Roger Vinton ho explica a La gran teranyina. Maria Reig va adquirir l’immoble el 2004 per 53 milions d’euros, com a part d’un projecte que volia convertir-lo en un gran hotel de luxe de la cadena Marriott. Però abans de coronar-se el pla, la crisi va paralitzar les obres, el finançament de CaixaBank va flaquejar i Reig va optar per vendre l’immoble, que va ser comprat pel fons d’inversió Squircle Capital.

Era un fons que, curiosament, estava controlat per qui havia estat home de la seva confiança, José Caireta, de qui l’empresària havia acabat prescindint. El preu de la venda hauria estat d’uns 40 milions, i això suposa que l’andorrana va perdre un bon grapat de diners en l’operació. Un dels damnificats per l’enrenou va ser el restaurant La Oca, que tenia la seu als baixos de l’edifici i que va desaparèixer.

Ben relacionada amb l’elit catalana

Durant aquest període expansiu, Reig passava molt temps a Barcelona i organitzava trobades a la seva residència de l’avinguda Pearson. La seu central del holding es va establir a la torre Godó de la plaça de Francesc Macià, que més tard abandonaria per un excés de despesa i d’espai, que ja no necessitava. Va participar a Catalana d’Iniciatives, que va promoure la fracassada companyia aèria catalana Spanair, i a Catalana de Televisió, una empresa que lluïa com a socis la flor i nata de l’empresariat català —Sol Daurella, Artur Carulla, Antoni Vila Casas, Carles Colomer…—, que tenia el 5 % d’Emissions Digitals de Catalunya, en la qual Godó era majoria absoluta, primer, i únic propietari actualment.

Arriba Gilles Dregi per posar-hi ordre

Des de la reordenació de la seva estructura, el nucli de negoci familiar gira al voltant de Reig Capital Group SLU, ubicada a l’Hotel Mandarin Oriental, però que és propietat de Reig Group Capital SARL, domiciliada a Luxemburg. Totes dues tenen com a administrador registral Carles Ensenyat i Reig, i el responsable d’operacions des de 2014 és Gilles Dregi de Fontcuberta, que procedia de l’ala immobiliària de Soros, format a la New York University i amb llicenciatura i un MBA a Esade.

Com a màxim responsable, la missió de Dregi ha consistit a posar contenció a la fase inversora i concentrar-se a passar el rasclet als actius existents per extraure’n el màxim de rendiment. Dregi va substituir en el càrrec Alejandro Hernández-Puértolas que, al seu torn, havia succeït José Caireta, l’executiu artífex de l’escalada de resultat dubtós encetada deu anys abans. L’abril de 2018, Dregi va entrar al consell de Crèdit Andorrà en substitució de Maria Reig, en fase de jubilació voluntària, que va abandonar el càrrec enmig d’un enrenou considerable.

Un fons oportunista nord-americà entra en escena

El fons californià Farallon Capital Management ha comprat el deute d’uns 445 milions que Reig tenia amb CaixaBank. Tot seguit ha actuat per començar a cobrar-lo, i ha portat a subhasta una finca de la família Reig a Encamp i un projecte immobiliari en uns terrenys de Sant Julià de Lòria. Farallon va accedir a l’operació Projecte Niseko, llançada l’estiu del 2019, que va incloure dos paquets de crèdits que CaixaBank va catalogar com de difícil cobrament, però que tenien garantia immobiliària.

Els deutes de Reig amb l’entitat financera de la Diagonal barcelonina deriven dels voluminosos préstecs que li va proporcionar per als seus negocis immobiliaris i del finançament d’una part de la compra d’accions de Crèdit Andorrà. L’operació tenia la seva història, ja que La Caixa havia de desprendre’s de la seva participació en el banc andorrà per indicació del Banc d’Espanya.

Era l’any 2007, i La Caixa va obtenir 927 milions pel 46,35 % que posseïa de l’entitat, amb un atractiu benefici de 425 milions. L’entitat va ser valorada en 2.000 milions, però la valoració el 2020 ja era de 700, tot i que alguns analistes consideren que la xifra és massa optimista i que no passaria dels 400. Els principals accionistes estaven interessats a incrementar la seva participació: Reig va comprar-ne un paquet d’accions amb un préstec de la mateixa entitat, igual com van fer altres socis. Amb aquella operació, Maria Reig va saltar fins al 20 % de l’accionariat, empatant amb la família Pintat.

Crisi a Crèdit Andorrà

Arran de la fi del secret bancari i del desprestigi mundial causat per la intervenció de Banca Privada Andorrana per presumpte blanqueig de diner procedent de grups criminals, el marge de negoci de Crèdit Andorrà ha caigut i els accionistes, entre ells Maria Reig, s’han quedat sense el suculent dividend que repartia anualment i que servia per pagar els terminis del préstec de 2007.

L’entitat havia tancat el 2017 amb un benefici de 50,1 milions d’euros, que erigia el grup com el primer banc d’Andorra en beneficis, amb un volum de negoci de 16.266 milions, dels quals més de 10.000 milions en operacions a Andorra. L’any 2015, els beneficis havien estat de 72 milions, i l’any 2016, de 65 milions, molt lluny dels més de 100 milions de l’any 2006, quan la sortida de La Caixa.

Un seriós problema de fons que arrossega Crèdit Andorrà és el préstec que va «autoconcedir» —per dir-ho d’alguna manera— als principals accionistes (Pintat, Reig, Casals…) per comprar la participació del 46 % que tenia La Caixa. Les hipòtesis més recents parlaven d’un intent de venda de l’entitat o d’una fusió avortada dels tres bancs andorrans (Crèdit Andorrà, Andbank i Morabank), que serviria per posar remei, entre altres coses, a aquest descosit.

La crisi econòmica de Reig ha comportat la seva progressiva desaparició dels ambients barcelonins. Segons sembla, Maria passa bona part del seu temps a Londres. Conserva la presidència d’honor de Barcelona Global, el projecte de dinamització de la capital catalana en què havia col·laborat amb grans noms del poder català com Salvador Alemany (Abertis), Joaquin Coello o José Luis Bonet (Freixenet), que havia de reunir la societat civil i empresarial catalana «amb ganes de trencament i de fer avançar temes», en paraules d’ella mateixa, que es definia com una «trencadora […], perquè algú ha d’assumir aquest rol i sacsejar l’establishment».

Maria Reig, la líder social que no va poder ser

Des de la retirada de la primera línia empresarial, Maria Reig ha incrementat la seva dedicació a tornar a les arrels, a estimar el patrimoni tradicional andorrà. Així, ha inaugurat un museu, ha promogut la valoració de l’obra de pedra seca, i ha fet declaracions inspirades sobre el tema. És molt possible que el destí de ser filla única i amb patrimoni hagi privat la societat andorrana i la catalana d’una líder social que per la seva originalitat, esperit inconformista i força de caràcter hauria fet història.