Els que manen

Salvador Alemany, l’empresari sense empresa

Ha presidit grans companyies com Abertis i Saba i ha ocupat càrrecs en entitats esportives i de tota mena, des del Barça fins al Liceu

Convé deixar-ho clar des del principi: Salvador Alemany no és ni hereu ni propietari de cap gran empresa. Ni acumula cap fortuna. Però ha presidit dos gegants de l’economia com Abertis i Saba i ha estat un nom clau per encapçalar entitats empresarials, socials, esportives i culturals de primer ordre. I això com s’aconsegueix? A base de talent, capacitat de negociació i consens i, sobretot, proximitat humana, sabent ser afable amb l’interlocutor. I sent actiu i innovador.

Durant els darrers vint-i-cinc anys, el nom de Salvador Alemany ha estat present en allò que se’n sol dir «totes les salses». Des de vicepresident del Barça fins a president del Cercle d’Economia. Des de president de la Creu Roja fins a membre del fòrum empresarial Pont Aeri. Des del timó d’Abertis i Saba fins a la presidència del Patronat del Liceu. Una sèrie de responsabilitats que se li van confiar per mèrits propis, no pas perquè el seu cognom fos posseïdor de cap pedigrí especial de la burgesia catalana. «Si hagués tingut empresa pròpia, si hagués treballat per ell, seria un dels homes més rics de Catalunya», comenta un analista consultat pels autors d’aquest llibre.

La llista de distincions i càrrecs no empresarials que col·lecciona Alemany ocuparia molt d’espai. Aquí en tenim un resum: vicepresident del FC Barcelona i president de la secció de bàsquet (1986-2003), cofundador de l’Eurolliga de bàsquet, president de la Fundació Abertis, president del CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya [2012-2015]), president de la Creu Roja de Barcelona i vicepresident de la Creu Roja de Catalunya (1997-2003), patró de la Fundació Bancària La Caixa (2014-…), membre de la comissió econòmica de la Cambra de Comerç de Barcelona, vicepresident de la Fundació de l’Institut Guttmann, president del Cercle d’Economia (2008-2013), membre del selecte Fòrum Pont Aeri, president del Consell Social de la Universitat de Barcelona, president honorari del Gremi de Garatges, patró de la Fundació CEDE, Creu de Sant Jordi (2011), Medalla d’Or al Mèrit Cívic de Barcelona (2011), Premi Economista d’Empresa (2008), Medalla d’Or de la Creu Roja, president del Consell de Mecenatge del Liceu (2015-2016), president del Patronat del Liceu (2016-…), etcètera.

Salvador Alemany i Mas va néixer a Barcelona el 27 de març de 1944. El seu pare havia emigrat des de la Segarra fins a Barcelona per treballar, primer en una vaqueria i després de taxista. El seu avi tenia una carnisseria i un colmado que regentava la seva mare, al carrer d’En Roig, entre el del Carme i el de l’Hospital. Als 12 anys va encertar una quiniela premiada amb 875.000 pessetes, que en aquell 1956 marcat encara per la postguerra era una quantitat prou important per canviar el destí d’una família. Amb aquells diners i un crèdit, els pares van comprar un terreny al Clot i hi van construir un garatge i aparcament que el jove Salvador tindria com a primera feina.

Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i diplomat per l’escola de negocis de l’IESE a la Universitat de Navarra, va iniciar-se en el sector de l’auditoria. Dos anys després, el 1965, va entrar al departament d’informàtica de Catalana de Gas, que abandonaria el 1967 per passar al sector informàtic. En aquest àmbit, va ser directiu d’una empresa del grup Seresco fins que el 1970 va entrar al Banco Condal, on va arribar a director de sistemes, després de passar per l’àrea d’estudis. A partir d’aquesta primera presa de contacte amb el sector bancari, Alemany va entrar a la Banca Mas Sardà el 1975, en la qual treballaria fins al 1987, quan aquesta ja depenia del grup del Banco de Bilbao. A Mas Sardà, el 1977, amb 33 anys, ocupava la subdirecció general de l’àrea de serveis interns i ja s’asseia al comitè de direcció.

La destinació següent, el 1987, ja va ser la coneguda empresa de pàrquings Saba (Sociedad Anónima de Aparcamientos de Barcelona), participada quasi exclusivament per La Caixa a través d’Acesa (Autopistas Concesionaria Española SA). Va ser una forma de connectar amb els seus orígens empresarials, ja que aleshores era encara president del Gremi de Garatges de Barcelona. Integrat del tot en l’estructura de la poderosa entitat financera, Alemany va esdevenir un home de plena confiança del seu director general, Isidre Fainé.

Des de Saba, l’any 1998 va sumar també responsabilitats a Acesa, la concessionària d’autopistes, la que va cobrar els peatges catalans durant dècades fins al 2021, que també estava en mans de La Caixa. La seva gestió il·lumina i transforma del tot el model de negoci d’aquesta companyia, que s’expandeix sota el seu mandat cap a la gestió d’altres infraestructures de transports i comunicacions, amb una decidida estratègia d’internacionalització.

La màgia de Salvador Alemany es va fer present amb la creació d’Abertis, l’any 2003, quan va ser capaç de convertir en un èxit allò que havia començat com una operació complicada de salvar, ja que Dragados podia dur a terme una operació de compres que hauria deixat Acesa en una posició de feblesa. L’entrada en escena de la societat Aurea, de Florentino Pérez, va comportar la fusió d’aquesta amb Acesa i la creació de la gegantina Abertis, participada per La Caixa —a través de Criteria, el seu holding d’inversions— i per l’ACS de Pérez. Fainé era el president i Alemany, el conseller delegat.

Des del minut zero, arrencava amb presència en una dotzena de països (Estats Units, Gran Bretanya, França, Itàlia) en negocis en àrees com autopistes, aparcaments, logística, telecomunicacions i aeroports. El 2009 Alemany substituïa Fainé a la presidència d’Abertis. El 2011 assumia la presidència de Saba Infraestructuras, que se separava d’Abertis. El 2012 entrava al consell de la constructora Isolux Corsán, en nom de Criteria i substituint els antics accionistes Banca Cívica, que havia estat absorbida per CaixaBank.

Es mantindria a la presidència d’Abertis fins al maig de 2018, quan el grup va passar a mans d’ACS i Atlantis, amb Criteria de soci minoritari (22 %), després de protagonitzar un creixement espectacular i haver conduït la firma a un lideratge mundial, amb 8.500 quilòmetres d’autopistes de peatge i una multitud de participacions en empreses d’infraestructures i comunicacions. El grup havia saltat de facturar 470 milions d’euros (el 97 % dins el mercat interior) amb una plantilla de 1.900 persones, a 4.650 milions i 16.000 persones l’any 2013, ostentant el lideratge mundial en gestió d’autopistes.

El desembre de 2015 va ser condecorat amb la insígnia d’Oficial de la Legió d’Honor de França, la més alta que atorga el país veí. L’ambaixador Yves Saint-Geours va destacar l’impuls d’Alemany a les relacions empresarials entre Espanya i França, des de l’entrada d’Abertis el 2006, que sumava una inversió de 5.000 milions, la més gran d’una firma espanyola a França. Hi gestionava 2.000 quilòmetres d’autopistes de peatge, una cinquena part del total del país, i comptava França com el seu mercat més rendible, per damunt de l’espanyol. No era aquest l’únic guardó obtingut per Alemany a l’estranger, ja que Itàlia també li ha imposat dues condecoracions per la seva activitat empresarial.

Peatges: pagar o no pagar?

«La companyia havia fet una gran inversió. Milers d’accionistes havien invertit els seus diners, trenta anys després no havien cobrat cap dividend, i just quan es podia començar a anar bé, no es volia pagar pel servei. No s’entenia haver de pagar per una cosa [l’autopista] que en altres zones del país s’oferia lliure de pagament». Ho va exposar aquell 2014 en unes jornades sobre lideratge de la Fundació CEDE a la Roca del Vallès (Vallès Oriental). Seguint el seu mètode, va convocar una conferència a Barcelona en la qual va defensar un nou model mixt público-privat de gestió.

Sempre té a punt la resposta quan se li pregunta pels peatges. Creu que s’ha de pagar per circular per autopistes, perquè els diners públics han d’anar a finançar altres prioritats socials que no són les vies de trànsit especials. No tothom les utilitza i, per tant, Alemany defensa un principi idèntic al de «qui contamina, paga»: qui hi vol circular, s’ho ha de pagar.

La segona meitat de la gestió d’Alemany a Abertis va ser més complicada per la fallida de les autopistes radials de Madrid. El 2014 va negar que el rescat de les empreses fracassades fos de cap manera una càrrega de les seves pèrdues damunt la societat espanyola, ja que els accionistes «pagarien» les conseqüències del fracàs, que es va atribuir als elevats costos de les expropiacions, al mal disseny del negoci i a la caiguda de la recaptació dels peatges per culpa de la crisi econòmica mundial.

El rescat de les autopistes en fallida és un serial inacabable que encara s’arrossega que, teòricament, no havia de costar ni un euro als contribuents, però les empreses implicades calculen que han de rebre de l’Estat uns 4.000 milions. El fet és que l’Administració ja va desemborsar el 2020 els primers centenars de milions.

El juny de 2016, als 72 anys, Alemany deixava la presidència executiva d’Abertis, tot i que en conservava la presidència formal del consell fins al 2018. Es va acomiadar quan encara seguia obert el contenciós per aclarir si l’Estat es feia càrrec de la fallida de les radials de Madrid, un afer del qual l’aleshores ministra Ana Pastor no se’n sortia pel desacord amb els bancs creditors, que fins i tot oferien unes quitances del 50 % del deute. Alemany va reivindicar un Plan Relance, com el de França, que consistís a pactar noves inversions privades en el sector a canvi d’un allargament en els terminis de les concessions d’explotació.

La Saba d’Alemany: el pàrquing com a centre de serveis

El mateix estiu del 2018, Criteria comprava un 49 % de Saba Infraestructuras per 438 milions a diferents fons d’inversió i deixava només un 1,2 % en mans de petits accionistes, als quals oferiria després una compra. El 2017 Saba havia tancat amb una facturació de 213 milions (+3,7 %) i un benefici net final d’11 milions, bé que amb un benefici d’explotació de 100 milions. Amb una plantilla de 1.500 persones, la firma controlava uns 400 aparcaments amb un total de 210.000 places.

L’expansió de la Saba governada per Salvador Alemany des de 1987 es va refermar el desembre de 2018 amb la compra per 200 milions d’uns 800 aparcaments amb 169.000 places a la Gran Bretanya, Alemanya i altres països europeus. El total d’aparcaments i places, a la fi de 2018, amb aquesta compra s’elevava a 384.572, ubicades en 1.217 pàrquings de nou països europeus i Xile, que ocupaven 2.338 empleats.

Les xifres de l’exercici 2019 de Saba Infraestructuras van ser excel·lents: 296 milions d’ingressos (+33 %), amb un 50 % de fora de l’estat espanyol. El benefici brut d’explotació va créixer un 29 %, tot enfilant-se fins als 138 milions, gràcies a la incorporació dels nous països i un creixement del 29 % en abonats, que sumaven un total de 58.976. L’acord amb la companyia d’aviació ANA ha proporcionat a Saba la gestió dels pàrquings de tots els aeroports de Portugal. En resum, fa molts anys que Saba és un tresor d’empresa en beneficis i rèdits per a Criteria, el holding de la Fundació Bancària La Caixa.

Entre els projectes immediats hi ha la concepció dels pàrquings com a centres de serveis, amb espais per a la recollida de compres d’Amazon o recàrregues de vehicles elèctrics. Tot amb la idea, en paraules d’Alemany a la junta general, via telemàtica, de concebre els aparcaments «com un hub de serveis integrats en la política de mobilitat de la ciutat, que engloba, a més, tot un ecosistema de negocis associats a la infraestructura i a les persones que la utilitzen».

Diu que no hi entén de política

El salt que Salvador Alemany mai no ha fet és el de la política organitzada, de partit o de govern. Alguna vegada ha dit que no hi entén, que la seva feina és la de crear riquesa fent d’empresari. Diverses fonts asseguraven que el 2010 va rebutjar l’oferta del flamant nou president Artur Mas per assumir la conselleria d’Economia del seu primer govern, l’anomenat «govern dels millors» i amic dels negocis (business friendly, en paraules del president). El cas és que no va entrar de conseller. La que hauria pogut ser la seva cadira al consell executiu la va ocupar Andreu Mas-Colell.

«És més un bimotor de vol pla que no pas un jet fulgurant. […] Alemany és un home de dits llargs i mirada lànguida; fins i tot en els moments més difícils, et guarda a la recambra un mig somriure de complicitat. És un d’aquests ciutadans d’alè noucentista als quals la història emparenta amb la vida civil, els patronats socials, l’esport i l’economia», ha escrit d’ell Josep Maria Cortés. Alemany és un dels dirigents que deixaran petja en la història de l’empresariat català, tant per la seva presència pública com perquè ha elaborat «doctrina», ha teoritzat a partir de la seva experiència i n’ha concretat les lliçons en conferències, entrevistes i llibres, com Intel·ligència empresarial, una conversa amb el periodista Martí Saballs.

Fos per deure de país o per compensar la negativa a ser conseller, Alemany sí que va assumir el gener de 2011 la presidència del CAREC, creat per la Generalitat just l’any en què els indicadors de la crisi econòmica eren en el seu punt més crític. Aquest organisme assessor reunia noms diversos, des de rostres habituals dels mitjans de comunicació i de la política fins a estudiosos brillants com Oriol Amat, Germà Bel, Guillem López-Casasnovas, Jordi Gual, Joan Majó, Teresa Garcia-Milà, Toni Brunet o Joan Ramon Rovira. Cap dels seus components tenia retribució. De forma discreta, va elaborar 24 informes agrupats en un llibre de 577 pàgines.

Al capdavant del CAREC va preparar el document que serviria a Artur Mas per afrontar la crucial entrevista amb el president espanyol Mariano Rajoy del setembre de 2012. Quan l’ambient estava molt escalfat per la manifestació de prop de dos milions de persones a la Diada Nacional, convocats per la naixent Assemblea Nacional Catalana. Rajoy va rebutjar de ple qualsevol acord de «pacte fiscal» per a Catalunya.

La proposta reclamava la gestió de tots els impostos des de Catalunya, una relació bilateral de govern a govern i capacitat normativa sobre els impostos directes. De fet, la proposta era d’un concert econòmic a la basca, i arguïa que l’homogeneïtzació autonòmica havia condicionat i desvirtuat el procés descentralitzador per a les nacionalitats històriques.

A més del CAREC, l’etapa en què Salvador Alemany va estar més al cor de la política, entesa com a espai d’influències, va ser des de la presidència del Fòrum Pont Aeri, una plataforma que agrupava uns quaranta grans empresaris. El nucli de poder econòmic amb més facturació i interessos a Catalunya. Creat com una eina per millorar les relacions entre Catalunya i Espanya en els anys més durs de l’escalada del Procés, va caure en tensions internes perquè va derivar en una força oposada radicalment a l’exercici de l’autodeterminació. Vist el resultat —eliminació de l’autonomia de Catalunya, govern legítim a la presó i l’exili, centenars de detinguts i milers de processats, etcètera— el balanç del Pont Aeri no va ser cap èxit.

President del Patronat del Liceu

L’octubre de 2016, Alemany era elegit president del Patronat del Teatre del Liceu, un càrrec d’or dins de la societat barcelonina però pel qual no es cobra ni un euro. Des del setembre de 2015 en presidia el Consell de Mecenatge. En la seva presa de possessió, Alemany va mostrar-se optimista després de la difícil fase que estava travessant el centre per culpa de la caiguda d’aportacions públiques i privades per la crisi econòmica.

La seva experiència en l’art de l’òpera era escassa, per no dir nul·la. Ha explicat que ell no és un melòman, que no canta pel carrer, «però no em van triar per melòman, sinó perquè van pensar que la meva experiència en l’àmbit de la gestió empresarial i en l’àmbit relacional amb les administracions podia ser útil a l’equip del Liceu». Salvador Alemany en estat pur.

Gràcies al privilegiat tractament fiscal aconseguit, va assenyalar, seria possible apropar-se a «sectors d’empresa significatius». Buscant un símil esportiu, va proposar-se que el Liceu jugués a la Champions dels teatres d’òpera mundials i fos líder indiscutible dels del sud d’Europa. El nom d’Alemany va ser consensuat pels patrons privats i per les quatre administracions del Liceu: Generalitat, Ajuntament, Diputació i Ministeri de Cultura.

Aquell dia, opinant sobre el Procés, va afirmar que «no se m’acut cap altra sortida que l’acord», un acord que en aquell moment va confessar que no veia possible. El desembre de 2016, afirmava al programa Els matins, de TV3, que confiava que «d’un moment a l’altre hi hagi un desllorigador que doni resposta», i que aquesta sortida hauria de tenir una forma «d’acord que respecti el desig del poble de Catalunya», i que inclogui «un acord amb l’Estat per funcionar amb un respecte mutu». En resum, que calia conciliar allò que Catalunya considera «imprescindible» amb allò que per a Espanya «és difícil de renunciar». No va voler comprometre’s sobre el referèndum, però va refermar que «al final tot el poble de Catalunya haurà de donar la seva opinió».

Anys abans del Procés, preguntat sobre què votaria en un referèndum d’independència, va fer un acte de fe en la necessitat d’arribar a acords, de no trencar res, de dialogar per aconseguir una convivència positiva per a totes les bandes, però que si això era impossible, «la meva opció seria Catalunya».

L’esclat de la pandèmia de la covid-19 va destrossar les previsions econòmiques del Liceu, que va haver de donar la temporada 2020 per liquidada. A finals de juliol d’aquell any, el compromís d’aportació de les administracions, dels mecenes i alguna operació creditícia van evitar haver de recórrer a un expedient de regulació temporal de plantilla. Una esperança és la desgravació del 90 % dels donatius que s’ha aconseguit gràcies a les mesures d’ajut del Ministeri de Cultura a les entitats culturals, en aquest cas en el marc dels actes previstos per a la commemoració dels 175 anys de la inauguració del Liceu.

Aportacions i desgravacions a part, Alemany també ha aplicat una política de nomenaments de nous càrrecs. Al Consell de Mecenatge, ha nomenat president Luis Herrero, vicepresident executiu del Banco Santander, i vicepresidenta Elisa Durán, de la Fundació La Caixa, que hauran de tensar els recursos per obtenir aportacions empresarials en temps abruptes com els actuals.

El «nano» del Raval no oblida

Salvador Alemany va néixer i va viure durant quinze anys al cor del Raval de Barcelona, ben a la vora de l’edifici del Liceu, en un barri que ell ha definit com de classe mitjana baixa i en què quan era un «nano» passava molt temps al carrer. La mostra que no ha defugit mai els seus orígens la va donar a la primera roda de premsa com a president de la Fundació del Gran Teatre del Liceu, perquè va recordar que tenia el Liceu a prop de casa, «però lluny conceptualment, econòmicament i socialment». Quan va encertar la quiniela dels catorze resultats, va ser notícia de les revistes, en un temps en què els petits nens prodigi estaven de moda, i més si tenien arrels humils. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d’una benzinera. Va estudiar a la Universitat de Barcelona de nits. I va passar de viure darrere el Liceu a rebre el guardó de Ramblista d’Honor, el 2019.

Borja García-Nieto, la burgesia «eqüestre»

El financer dirigeix el grup Riva y García i ha mantingut vincles estrets amb organitzacions del catolicisme més conservador

Si hi ha un nom característic del patriciat que regeix una entitat emblemàtica com el Círculo Ecuestre, aquest és Borja García-Nieto Portabella. No és una persona gaire coneguda fora dels àmbits de l’upper Diagonal, però conflueixen en ell connexions i influències d’alt voltatge. Exponent del sector financer, presideix el grup inversor Riva y García, un dels noms de referència en el món de la gestió de capital risc, i ha estat conseller de nombroses companyies, des de Fecsa-Enher fins a Aviaco, passant per empreses del món comunicatiu com Sogecable i Antena 3.

És llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i màster en Economia i Direcció d’Empreses per l’IESE, l’escola de negocis vinculada a la Universitat de Navarra i fundada per l’Opus Dei. Però, com veurem, en el camí dels García-Nieto hi han tingut més pes els jesuïtes.

Abans de la fundació del Grupo Financiero Riva y García, va ser director general del departament internacional d’Agents de Borsa. El llinatge dels García-Nieto ve de lluny. Borja i el seu germà Ignacio són rebesnets de Simeón García de Olalla de la Riva, que va fundar la Banca Riva y García, primer amb el nom de Banca Simeón.

El món del Círculo

Borja García-Nieto va presidir el Círculo Ecuestre entre el 2008 i el 2015. La dada és interessant perquè l’entitat no sol celebrar eleccions. Com passa en la majoria de cenacles patricis de Barcelona, les cúpules surten de subtils processos de cooptació. Quan arriben les eleccions, resta només en peu una candidatura única. Però no sempre és així, i en aquest cas els socis de l’Ecuestre van ser convocats a una sorprenent elecció interna entre dues llistes. A més, el procés va estar envoltat de certa tensió, cosa també inèdita en aquella casa. Borja García-Nieto es va imposar en una votació que el va enfrontar a un altre nom il·lustre de l’entitat, l’advocat Joan Corominas.

No va ser una elecció explícitament ideològica, però sí que tenia algun component polític. Corominas havia estat un activista antifranquista i, tot i la seva moderació —era proper a UDC—, alguns socis van fer una campanya negativa contra ell, presentant-lo com un «roig».

García-Nieto ja no és president de l’entitat, però és membre de la seva junta directiva, i l’Ecuestre preserva les essències d’un dels clubs més exclusius de la ciutat. Fundat el 1856, té ara la seu —la quarta en la seva història— en un majestuós edifici del carrer Balmes. Tot i la diversitat dels seus socis, continua representant l’ala més conservadora i espanyolitzada del patriciat barceloní.

Un cop d’ull al seu programa d’actes és il·lustratiu dels gustos i les preferències dels socis, que solen acollir amb simpatia els oradors dels partits unionistes més a la dreta. Dirigents del PP, Ciutadans i Vox han estat aplaudits a l’Ecuestre.

Ignacio, al Cercle del Liceu

El germà de Borja, Ignacio García-Nieto, conseller delegat de Riva y García, és advocat i economista per la Universitat de Deusto i màster a l’IESE. És present en diversos consells d’administració: Ges Seguros y Reaseguros SA i vocal d’EFPA (European Finantial Planning Association) Espanya.

També ha tingut inquietuds associatives. En el seu cas, va presidir el Cercle del Liceu entre 2009 i 2018. En aquesta etapa va haver d’afrontar la crisi que va patir la casa, amb una pèrdua sensible de membres, que va generar un intens debat intern i que va fer que un sector de socis es preguntés pel sentit últim del club.

El Cercle del Liceu va passar del 2001 al 2018 de 1.100 socis a prop de 700. Del caràcter del club en dona mostra el fet que fins fa menys de vint anys no es va permetre l’entrada de dones com a sòcies. Una decisió que, per cert, va generar un agre pols intern.

El lligam amb la Universitat Abat Oliba…

Els García-Nieto estan vinculats a una altra institució catalana, en aquest cas acadèmica: la Universitat Abat Oliba. Borja és president del seu Consell Assessor. No és un lligam anecdòtic. L’Abat Oliba va ser una escola universitària vinculada a la Universitat de Barcelona i va ser aprovada com a nova universitat en els mesos finals del govern Pujol (2003). Pertany a la Fundació San Pablo-CEU, de l’Associació Catòlica de Propagandistes (ACP), una de les organitzacions històriques del catolicisme conservador espanyol.

L’ACP va ser l’entitat que va inspirar, els anys trenta del segle passat, el naixement de la CEDA, la coalició conservadora acabdillada per José María Gil Robles. Durant el franquisme, molts «propagandistes» van nodrir els governs de Franco. En la Transició, en canvi, va ser cabdal en la fundació de la UCD, i molts socis van ser ministres de Suárez, de Marcelino Oreja Aguirre a José Manuel Otero Novas.

Actualment, l’ACP —en competència amb l’Opus dins del catolicisme conservador— ha perdut influència i s’ha vist sacsejada per tensions internes entre l’ala més històrica, de marca democristiana, i sectors més reaccionaris. Però continua tenint pes en l’àmbit acadèmic. L’Abat Oliba és una de les seves creacions i aplega en els òrgans rectors exponents de diversos grups ultracatòlics. Durant molts anys, ha funcionat com una mena de casa mare d’entitats clericals diverses, però sempre de línia conservadora.

… i amb la COPE

Una vinculació que ha perseguit Borja García-Nieto en el passat és la que va tenir amb la COPE, just en els anys en què la cadena de la Conferència Episcopal llançava els seus missatges més agressius contra Catalunya, amb Federico Jiménez Losantos com a veu estrella.

García-Nieto també ha estat accionista de Libertad Digital, el mitjà fundat per Jiménez Losantos. Com a tal, l’octubre de 2014 va haver de declarar com a testimoni en la investigació sobre les finances del PP, ja que es va acusar el partit de comprar accions de Libertad Digital emprant fons de la caixa B. El que és evident és l’interès de Borja García-Nieto pels mitjans de comunicació.

El llegat jesuític i l’ala «roja» de la saga

En els García-Nieto, com hem dit, hi ha una forta empremta jesuítica. Juan García-Nieto, l’avi de Borja, va ser un dels promotors i principals mecenes del Centre Borja de Sant Cugat, en mans de la Companyia de Jesús. El pare, Ramón García-Nieto, va ser un dels impulsors de l’escola de negocis Esade, una altra creació dels fills de sant Ignasi.

Dels tres fills de l’avi (entre ells el pare de Borja i Ignacio), un va ser una figura mítica de l’Església dels pobres: Juan Nepomuceno García-Nieto, jesuïta compromès que va formar part del moviment dels capellans obrers i va militar a la clandestina Organización Comunista de España Bandera Roja al Baix Llobregat. Junt amb la seva germana Carmen i Alfons Carles Comín, va fundar Cristians pel Socialisme.

Una àrea de negoci poc visible

La matèria primera per excel·lència dels negocis de Borja García-Nieto són els diners. En les seves múltiples cares: des de les inversions pròpies fins a l’assessorament financer a clients, tot passant per l’administració de patrimonis, la direcció de fons de capital risc, la gestió immobiliària i la consultoria i intervenció en operacions mercantils.

És un sector de negocis poc visible per a la societat, a diferència de les empreses industrials o de serveis que treballen amb marques pròpies i que són molt conegudes pel gran públic. Contrasta, doncs, la necessària discreció que reclama aquest àmbit amb la volguda exposició mediàtica que ha tingut Borja en la vida social barcelonina.

Els germans García-Nieto, Borja i Ignacio, estan presents en nombrosos consells d’administració i ostenten també càrrecs d’administradors en d’altres. El cor del seu entramat empresarial és el Grupo Financiero Riva y García SL, del qual controlen cadascun d’ells el 45,98 % de les accions. Des de la seva seu del carrer Diputació dirigeixen els diversos àmbits d’acció d’aquest autèntic banc d’inversió.

L’home de les desenes de consells d’administració

La formació empresarial de Borja García-Nieto s’ha mogut entre dos pols, aparentment allunyats, i fins i tot rivals: l’IESE, proper a l’Opus Dei, de la Universitat de Navarra, i l’Esade jesuítica de Barcelona, de la qual el seu pare Ramón García-Nieto va ser un dels promotors inicials. En la seva trajectòria, apareixen en consells d’administració com els de Banco Alcalá, Antena 3, Ficosa Internacional, Sogecable, la naviliera Noatum Maritime, Aviaco, Nacional de Reaseguros o l’antiga Fecsa, entre molts d’altres.

L’actual Riva y García és en realitat una reencarnació de la Banca Riva y García, fundada pel seu avantpassat Simeón García Olalla de la Riva, com a continuadora de la Banca Simeón, que ell mateix havia creat a Galícia, on s’havia establert després de deixar la seva Rioja originària i haver triomfat en la indústria tèxtil a partir de 1857. L’origen de la fortuna històrica de la família es troba en el negoci tèxtil, gràcies al qual es fa el salt, ja des del segle xix, a l’activitat bancària.

Barcelona va esdevenir fa més de cent anys el teatre d’operacions d’una de les branques del clan, que es va instal·lar a Catalunya. L’aparició del cognom García-Nieto va ser el resultat d’un canvi de cognoms derivat d’enllaços matrimonials.

La Banca Riva y García, constituïda el 1968, treballava sobre la fitxa bancària d’anteriors societats de les branques de la família, amb centre a Galícia. L’entrada de nous accionistes va empènyer que el 1972 es canviés el nom pel de Banco Comercial de Cataluña, i que, a través del Banco Atlántico, entrés en l’òrbita de la Rumasa dels Ruiz-Mateos, que va acabar expropiada per l’Estat el 1983.

Continuar la tradició bancària familiar

Tot seguint la tradició familiar financera, Borja García-Nieto funda Agencia de Valores Riva y García el 1992 com a serveis de banc de negocis a empreses catalanes. L’any 2000 entra en el sector de la inversió de capital risc.

Borja també va entrar amb un 10 % de l’accionariat a Banco Alcalá, que té com a primer accionista Crèdit Andorrà. És significatiu que quan García-Nieto va deixar la presidència del Círculo Ecuestre el 2015 es va integrar com a vocal de la candidatura següent, que encapçalava Alfonso Maristany, amb qui coincideix al consell d’administració de Banco Alcalá.