Els que manen

L’anècdota té elements de categoria per entendre la seva personalitat perquè aplega tota una visió del món i denota una concepció de la feina gairebé mística. De la feina i, per extensió, del poder que acabi creant aquesta feina. Hi ha un fil conductor entre els ensenyaments de la mare («A la vida has vingut a servir», però també «cal força de caràcter en els moments difícils») i el que aprèn de l’entorn de l’Obra.

Els que han treballat amb Fainé han sentit frases com «el poder és servir» i «un gandul no pot ser un bon cristià». Recorden també quines són les tres qualitats que diu que valora en les persones i, en concret, en els que volen treballar en un banc: intel·ligència, ganes de menjar-se el món i bones relacions personals.

Davant el procés independentista: negocieu, negocieu

«La vida són grans acords», va assenyalar Fainé quan la periodista Mònica Terribas li va preguntar pel procés independentista el 2014. I va afegir que això sempre «implica una negociació». En la mateixa entrevista, va negar categòricament que ell estigués compromès en cap operació per fer de pont entre el govern espanyol i la Generalitat. «No faig lobby en aquest tema», va deixar dit.

El cert és que el seu nom va aparèixer de manera insistent en els mitjans com un actor entre les institucions polítiques per trobar una sortida que evités el temut xoc de trens. En les seves converses amb els presidents Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, sempre va insistir en el poder de la negociació. Aquest va ser un element constant. Un dels consells que els va donar era que defensessin un sostre d’autogovern com el del País Basc i que no s’enroquessin en una cosa que l’Estat no voldria concedir mai: un referèndum d’autodeterminació.

Fainé sembla estar convençut que Catalunya pot trobar el seu espai dins de l’estat espanyol i dins de la Unió Europea, «però ha de saber negociar». També ha defensat que quan la unió fiscal —no només la bancària— sigui una realitat, donarà moltes oportunitats a Catalunya, si les sap i les vol aprofitar.

Tardor del 2017: decisions que s’han hagut d’explicar

La decisió de CaixaBank i de la Fundació Bancària La Caixa de traslladar les seves seus oficials fora de Catalunya després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va ser una mesura controvertida que va generar fortes crítiques en amplis sectors de la societat catalana. Fainé sempre ha negat que fos impulsor o inspirador del famós decret Guindos que va facilitar el trasllat d’empreses sense passar per les juntes d’accionistes. Des del seu entorn s’assegura que la seva participació en el polèmic decret «va ser zero».

Una altra cosa és la decisió del trasllat de CaixaBank a València, i de la Fundació a les Illes. El mateix Fainé, en la seva compareixença davant la comissió del Parlament de Catalunya sobre els efectes de l’aplicació de l’article 155, el febrer de 2020, després de negar que existissin pressions del poder polític, va advertir: «O els temes de confiança es maten ràpidament o el problema es fa cada vegada més gran. Els estalvis de la gent són sagrats i s’han de prendre decisions difícils en moments difícils, i això va ser suficient per tallar una sortida de dipòsits que anava en majúscula».

Jordi Gual, aleshores president de CaixaBank, va xifrar en uns 7.000 milions d’euros els fons retirats pels clients en la setmana posterior al referèndum. «Ho havíem de tallar en sec», va assegurar. En aquesta línia, Fainé ja havia explicat al Financial Times l’abril de 2015 —en un extens treball que el mitjà va dedicar a CaixaBank— que «jo no tinc cap obligació política a Catalunya, excepte garantir que els estalviadors catalans no perdran els seus diners».

En algun moment, Fainé no ha amagat la seva irritació davant les crítiques rebudes per CaixaBank i la Fundació pel trasllat de les seus. Davant del Parlament va sentenciar que «som tan catalans com ho érem abans, o més». En privat, se li ha sentit dir que «de Catalunya, no ens trauran ni a canonades». En defensa d’aquesta posició, esgrimeix que el canvi va tenir un caràcter tècnic, però que la realitat diària del banc i de la fundació és que segueixen com sempre amb els centres de decisió a Barcelona. Actualment, però, en medis propers al govern de la Generalitat es considera poc probable que l’entitat retorni les seves seus a Catalunya ni a curt ni a mitjà termini.

D’una banda, pesava la realitat inquietant que si es consolidava una Catalunya independent i fora de la Unió Europea, el banc quedaria desproveït de l’abric del Banc Central Europeu i la seguretat de clients i accionistes correria un perill màxim. Des d’aquesta òptica, s’havia argumentat que traslladar la seu a territori de la Unió Europea era inevitable fins i tot des d’una estratègia independentista. En aquell moment, en la visió de Fainé i de la cúpula bancària, una idea estava clara: en cap cas es podia posar en risc la pertinença a la zona euro.

Tanmateix, no es podia perdre de vista l’impacte social i polític que va tenir aquesta migració, ja que va generar un efecte dòmino que queda per veure si s’hauria produït o no, segons el que hagués fet CaixaBank. Un corrent que va arrossegar companyies industrials que no tenien cap motiu real per canviar l’adreça de la seva seu.

Va ser en la mateixa compareixença al Parlament que Fainé va explicar que «tots els presidents catalans» havien demanat a CaixaBank que esdevingués el primer banc d’Espanya. Més d’un cop, ha expressat la sorpresa que li han causat algunes crítiques sorgides des del sobiranisme per l’aposta de l’entitat per conquerir el mercat espanyol.

L’arquitectura de la Fundació La Caixa, Criteria i CaixaBank

La presidència de la Fundació La Caixa i de CriteriaCaixa, que és la seva font d’ingressos, està concentrada en la persona d’Isidre Fainé, que va deixar la presidència de CaixaBank per incompatibilitat de càrrecs. La Fundació —constituïda com a tal el juliol de 2014— és la continuadora de la històrica Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears (i de la seva Obra Social i Cultural), fundada per Francesc de Moragas el 1904.

La reorganització del seu patrimoni i activitat financera va donar lloc a la constitució d’un banc de format clàssic, que és CaixaBank, al qual va traslladar tota la seva operativa financera. Els actius que posseïa l’antiga caixa van quedar en mans de la Fundació, que els va agrupar en una societat instrumental que els gestiona, CriteriaCaixa, de la qual posseeix el cent per cent del capital.

La Fundació es finança amb els recursos que li aporta el holding Criteria en concepte de dividends. Els actius de Criteria —amb un valor net de 13.024 milions el 30 de juny de 2020— es distribueixen en tres àmbits: el patrimoni immobiliari, les participacions industrials i les participacions bancàries. El primer bloc estava valorat en 2.167 milions. Al segon, el de les accions en altres empreses, destacaven el 99 % de Saba, el 24,4 % de Naturgy, el 5,9 % de Suez, el 5 % de Cellnex o l’1,3 % de Telefónica, Servihabitat, Adeslas… Al tercer, l’àrea bancària, hi apareixia el control del 40 % de l’actual CaixaBank —que li confereix el govern de l’entitat— i la presència a Inbursa i a The Bank of East Asia. Criteria va firmar el 2019 un balanç amb un benefici consolidat de 1.098 milions d’euros.

Per davant del Santander i el BBVA al mercat

CaixaBank, un cop culminada l’absorció de Bankia, és el primer banc de l’estat espanyol, i ha deixat enrere els gegants Santander i BBVA, campions del procés de fusions i absorcions dels darrers anys. Amb uns actius de 660.000 milions d’euros, una plantilla de 51.000 persones, una quota de mercat del 25 % i uns 20 milions de clients, l’entitat ha hagut d’afrontar un procés de reestructuració que comporta el tancament de sucursals i reduccions de plantilla. Aquesta haurà estat l’absorció número 85 que La Caixa —en un format o altre— du a terme en la seva història.

El repte del nou líder del sector bancari espanyol consistirà a maximitzar l’eficiència, reduir costos de gestió, aplicar sinergies i situar-se de ple en l’època de la banca digital, però sense perdre la connexió directa amb el client que caracteritzava l’esperit de les velles caixes. Un repte que no serà fàcil. I que ja no va encapçalar Jordi Gual, president de CaixaBank, que va ser substituït pel seu homòleg a Bankia, José Ignacio Goirigolzarri.

El català de la llista de filantrops

«De Bill Gates a Isidre Fainé». Així va titular un diari barceloní la notícia de l’aparició d’un llibre editat per Forbes sobre deu exemples de filantropia d’arreu del món. L’únic català era Isidre Fainé, enmig d’una llista que va incloure noms del món global com Warren Buffett, Mark Zuckerberg, George Soros, Carlos Slim i la parella Bill i Melinda Gates. El capítol dedicat al president de la Fundació La Caixa es titulava «Un filantrop d’arrels humils», i posava molt en relleu que l’any 2018 l’entitat havia destinat uns 545 milions d’euros a la seva Obra Social.

L’obra era el primer volum de la col·lecció Forbes Books. Amb el títol Filantropia i progrés l’editorial de la prestigiosa revista econòmica presentava aquesta activitat com un servei necessari a la comunitat que ha de ser publicitat per generar un efecte contagi al món dels diners. La preocupació social i l’acció filantròpica són uns dels elements clau per dibuixar el personatge. En el seu discurs el dia que va recollir el Premi Forbes a la Filantropia 2018, va recordar de nou els seus orígens tot dient que tenia molt present la «misèria col·lectiva» de la postguerra: «Li demanava a Déu que em permetés ajudar aquelles persones, i m’ha donat aquesta gràcia».

Més enllà de la multitud de projectes als quals dona suport i lidera la Fundació, hi ha espais sensibles. Un d’aquests és la Fundació de l’Esperança, creada el 2015, ubicada a Ciutat Vella de Barcelona, per ajudar persones en situacions vulnerables i lluitar contra l’exclusió i per la inserció laboral, amb una especial atenció als infants. La Fundació està presidida per Fainé. Sobre l’activitat de la Fundació, n’ha dit que «ens permet avançar-nos, pensar a guarir les ferides abans que aquestes no siguin irreversibles i treballar pensant en el futur amb esperança».

És clar que sense diners aquestes intervencions no són possibles. A partir d’aquest raonament, Fainé va reclamar davant la cimera de la CEOE del juny de 2020 que havia de ser aixecada la limitació de dividends imposada a les empreses per la pandèmia de la covid-19. I va esgrimir xifres concretes, com que el programa contra la pobresa infantil en què treballa ha invertit 60 milions en 125 municipis i que ha ajudat 318.000 infants i les seves famílies. Una dada recent és que Criteria, el holding en què la Fundació La Caixa agrupa les seves participacions accionarials, ha aportat a aquesta uns 175 milions d’euros.

Fainé no forma part de la direcció de CaixaBank, però a la seva edat es troba en forma i planeja possibles accions per incidir en la visió del negoci bancari del segle xxi. Segurament passen per repensar molt a fons la relació amb el client i superar algunes etapes en què s’ha apuntat un allunyament de les idees mestres que van inspirar la creació de la institució fa més d’un segle.

Els que el coneixen tenen clar que la seva obsessió, en aquest moment, és deixar-ho tot llest per perpetuar per cinquanta anys més, almenys, el compromís social fundacional de La Caixa, amb més de 500 milions d’euros de pressupost anuals, i sent la tercera fundació del món d’aquestes característiques.

S’ha teoritzat sovint —cal recordar el que va escriure l’historiador Jaume Vicens Vives— sobre la dificultat dels catalans per exercir el poder. I potser fins i tot per copsar-ne la naturalesa. Segles sense hegemonia no passen en va. Però hi ha hagut i hi ha catalans amb un sentit indiscutible del poder. En tot cas, des de dalt de tot d’una de les Torres Negres de la Diagonal, Isidre Fainé sembla desmentir la tesi.

Josep Oliu, el banquer de Sabadell que volia un Podem de dretes

El president del Banc Sabadell va ser un dels principals crítics del Procés i va rebre amb satisfacció l’ascens d’Albert Rivera

El 25 de juny de 2014, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, va cometre un greu error. Desmentint els manuals clàssics que exigeixen dels bons banquers ser discrets i evitar les polèmiques, el financer vallesà va parlar de política. En un acte públic al costat de la presidenta del Cercle d’Empresaris de Madrid, Mónica de Oriol, Oliu va sorprendre per la seva franquesa… o desvergonyiment. El president del Banc Sabadell va admetre que el nou partit «Podem ens fa una mica de por» i que calia «una espècie de Podem de dretes».

Davant l’emergència del moviment del 15-M i del que es va anomenar la «nova política» enfront del desgast dels grans partits (PSOE i PP), va insinuar sense concretar més que calia respondre a l’embat plantejat per Podem amb una força política de nova formació, jove, de marca liberal i que tranquil·litzés el gran diner. Més explícit no podia ser.

Com veurem, els vincles entre Ciutadans i Oliu es van plasmar en actuacions ben concretes. Aquella intervenció empaitarà per sempre més el banquer, un dels rostres del poder financer a Catalunya i a l’estat espanyol, i que ha conduït amb mà de ferro una entitat com el Sabadell enmig de la crisi de 2008 que va ferir el sistema bancari arreu.

Una successió dinàstica

Josep Oliu Creus (Sabadell, 1949) és economista. La llicenciatura la va fer a la Universitat de Barcelona, però va ser dels primers fills de la burgesia catalana a treure’s el doctorat a la Universitat de Minnesota, on va fer amistat amb Andreu Mas-Colell i va conèixer qui seria la seva primera dona, Lynn Barton. Oliu es va tornar a casar el 1998 amb Victòria Quintana. Retornat a casa, fet un «minnesoto», va saber triomfar també en l’acadèmia i va exercir durant un temps com a catedràtic de Teoria Econòmica a la Universitat d’Oviedo. Va ser director d’estudis i estratègies de l’Institut Nacional d’Indústria (1982) i després director de Planificació (fins al 1986).

Qualitats objectives a banda, és evident el factor dinàstic per explicar la seva arribada al cim del banc. El seu pare, Josep Oliu Pich, va ser director general del Sabadell, on va entrar el 1940. Quan es va retirar de la direcció, el 1990, va cedir el lloc al seu fill, que acabaria obtenint la presidència executiva el 1999.

El Banc Sabadell va néixer el 1881 gràcies a l’esforç d’un seguit de burgesos del Vallès —un total de 127 prohoms—, molts d’ells vinculats al tèxtil, que volien reforçar el que ara en diríem els emprenedors locals. Noms com els de Joan Sallarès i Pla (un dels dirigents més intransigents contra els drets dels treballadors), Joan Gorina o Pau Llonch (un hereu del qual era membre del consell fins no fa gaire) van ser-ne fundadors.

La lluita per la primacia

La història del Sabadell de l’era Oliu és la de l’ambició per deixar enrere un banc local —que el seu pare ja havia consolidat dins la xarxa bancària espanyola— i convertir-lo en un poder financer global. La internacionalització i la sortida a borsa requerien disposar d’aliats, és a dir, accionistes de pes, i alhora calia dotar-lo d’una major dimensió. La llista de bancs cruspits pel Sabadell ja comença a ser llarga: Netwest Group, Banco Herrero, Banco Atlántico, Caixa d’Estalvis de la Mediterrània (CAM), Banco Mare Nostrum…

Amb tot, el banc ha patit diversos ensurts per la caiguda de les accions i ha hagut d’afrontar diverses sacsejades que s’han reflectit en els canvis que hi ha hagut en el consell d’administració. L’entrada el 2001 d’un grup potent d’empresaris en l’accionariat del banc (amb José Manuel Lara, de Planeta, i Isak Andic, de Mango, al davant) va ser una operació amb un desenllaç nefast, ja que la crisi bancària va atrapar-los de ple. Els Lara van acabar abandonant el banc i, no només això, van haver de vendre l’edifici del Grup Planeta a l’avinguda Diagonal de Barcelona. Andic va abandonar el banc el 2015.

Dels anys en què els Lara eren al cor del Sabadell s’explica (hi fa referència José Martí Gómez a Los Lara. Aproximación a una familia y a su tiempo) una operació d’Isidre Fainé, aleshores president de CaixaBank, amb suport de l’amo de Planeta, per fusionar el banc vallesà amb La Caixa. Josep Oliu va moure cel i terra per impedir-ho i va aconseguir aturar la maniobra.

Una sortida important del consell es va produir el 2014, amb la marxa de Sol Daurella, la propietària de l’empresa embotelladora de Coca-Cola, per anar al Banco Santander. Aquest salt va caure molt malament al Sabadell, que encara no ha perdonat a l’empresària la seva «fugida».

Capital llatinoamericà al rescat

El Sabadell ha aconseguit mantenir-se enmig d’un seguit de transformacions en el sector bancari que en més d’una ocasió han sacsejat el transatlàntic vallesà, que ha intentat protegir-se amb successives acumulacions de capital. Mentre els Lara i els Andic buscaven la porta de sortida, el 2013 van entrar amb força a l’acccionariat dues grans fortunes llatinoamericanes. Ho explica Roger Vinton a La gran teranyina: Jaime Gillinski Bacal, un dels grans capitalistes de Colòmbia, i el financer mexicà David Martínez Guzmán van subscriure el 2013 una ampliació de capital de 600 milions d’euros. Van ser impulsats a fer-ho pels mateixos gestors del banc. Tres anys més tard, però, Gillinski va plegar i va vendre la seva participació.

Martínez Guzmán continua al Sabadell. Al seu costat, hi ha noms interessants, com José Javier Echenique (present als consells d’ACS, Telefónica i Ence, del sector energètic), que és el vicepresident; Pedro Fontana (Indukern, del sector químic, i representant del grup inversor Emesa, creat per Emilio Cuatrecasas); Manuel Valls Morató (Renta Corporación); María José García Beato (consellera de Red Elèctrica); Teresa Garcia-Milà (directora de la Barcelona Graduate School of Economics i consellera de Repsol); Aurora Catà (sòcia de Seeliger y Conde), com a consellera independent, i David Vegara (conseller de Subcapital i exsecretari d’estat d’Economia durant el govern de Rodríguez Zapatero). Com a secretari, hi trobem l’advocat Miquel Roca i Junyent, un altre dels omnipresents en molts àmbits del patriciat. La burgesia local ja fa anys que s’ha rendit als fons d’inversió i els vells telers són menys que un record.

El banc va guanyar el 2020 només dos milions d’euros, és a dir, 766 menys que l’any anterior. Les dades presentades per l’entitat van mostrar el cop de la pandèmia, així com el cost que van implicar les pèrdues de la filial britànica TSB. Superada aquesta fase, l’entitat va reprendre el vol el 2021, ja que en els tres primers trimestres de l’exercici presentava uns beneficis de 370 milions.

FEDEA, una referència clau

Oliu és membre del patronat de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA), amb seu a Madrid, un centre d’investigació econòmica que va presidir durant uns anys i que ara presideix José Ignacio Goirigolzarri, president de CaixaBank. És una entitat molt influent que va néixer el 1985 sota el mestratge del Banc d’Espanya, que forma part del seu patronat. Actua, en realitat, com el lobby de l’Ibex-35 per influir en les polítiques econòmiques.

Un cop d’ull al seu patronat és ben explícit, amb representants del Banc d’Espanya, Banco Santander, Telefónica, Fundación ACS, Bankia, Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, Mapfre, Enagas, Abertis, Corporación Financiera Alba, Bolsa de Madrid, Iberdrola, Red Eléctrica i la Fundación Ramón Areces (el fundador d’El Corte Inglés). A banda de CaixaBank i Banc Sabadell.

La factoria taronja

FEDEA ha nodrit el partit Ciutadans. Ho ha fet tant a nivell programàtic com amb alguns dels fitxatges més rellevants. Algunes de les propostes defensades pel seu primer líder, Albert Rivera, com el contracte únic o la defensa d’un tipus únic d’IVA han sorgit del laboratori d’idees de la fundació a la qual pertany Josep Oliu. De FEDEA prové també l’economista Luis Garicano, que havia col·laborat amb la fundació abans de fitxar per Rivera i ser-ne el guru econòmic.

Un altre vincle entre el món Oliu i la cúpula de Ciutadans va ser Ángel de la Fuente, director general de FEDEA, on va arribar quan Oliu presidia el patronat. De la Fuente va ser militant de Ciutadans i va presidir el congrés de 2006, quan Rivera va conquerir el lideratge. També ha estat l’autor del sistema de comptes públics territorialitzats (SCPT) elaborat pel Ministeri d’Hisenda que, durant l’etapa de Cristóbal Montoro, va establir el dèficit fiscal de Catalunya en 9.900 milions d’euros. L’economista ha fet sovint declaracions molt crítiques amb la quota basca, en línia amb el que Ciutadans pensa sobre el tema.

Contra el Procés

D’entre tots els membres de la burgesia catalana, Oliu ha estat dels més bel·ligerants contra el procés independentista. Inicialment, es va mostrar confiat que no s’arribaria a un xoc frontal. L’any 2014, quan ja reclamava un Podem de dretes, manifestava la seva esperança en un acord entre la Generalitat i l’Estat. Després, a mesura que s’avançava cap al xoc de la tardor del 2017, les seves declaracions es feien més vehements.

Oliu insistia en la necessitat de preservar l’estabilitat i la seguretat jurídica. Hi ha una dada a tenir en compte: l’any 2015, va canviar els estatuts del banc perquè es pogués decidir un trasllat sense passar per la junta d’accionistes. El 5 d’octubre de 2017, el Sabadell aprovava el trasllat de la seu a Alacant i instal·lar les oficines de la presidència al carrer Serrano, de Madrid. Oliu ho va explicar d’una manera crua: «Abans que romanticismes, cal protegir el negoci». Fa uns mesos, va declarar que el Procés havia generat una pèrdua de dinamisme econòmic i que Catalunya s’havia instal·lat en la incertesa.

El futur no està escrit però, per si de cas, la tercera generació ja apunta maneres. El 2014 el president del Sabadell va fer entrar el seu fill, Jaume Oliu, al banc com a director de projectes. Dos anys després va ser ascendit a responsable de l’àrea immobiliària amb rang de sotsdirector general. Finalment, va abandonar el Sabadell el 2021 per crear el seu propi fons d’inversions immobiliàries i hoteleres.

Però a Oliu li queda molta corda i se’l pot trobar en molts dels grans centres de poder i influència. És un habitual de les trobades del fòrum empresarial Pont Aeri, és un soci destacat del Cercle d’Economia (en va ser vicepresident entre el 2008 i el 2016) i és membre de patronats i fundacions, com la Fundació Princesa de Girona. Ha demostrat ser un supervivent des que el seu pare li va oferir la direcció del banc. «Però si jo no sé res de banca», diuen que li va dir. La resposta del pare va ser: «Millor. La banca experimentarà una transformació tan gran que les velles respostes ja no serviran».