Els que manen

Una primera estada a la presó

Molt abans de l’esclat del cas Palau, Millet va conèixer la presó. L’any 1983 va ser acusat d’estafa per la seva gestió de la inversora immobiliària Renta Catalana. Només hi va estar unes setmanes, condemnat per imprudència administrativa i falsedat documental després de la denúncia d’un grup d’accionistes. En aquell cas van ser processats també dos noms il·lustres més de la burgesia, Joaquim Molins i Josep Maria Trias de Bes, però aquests van ser absolts. Finalment, un nou judici va absoldre Millet d’estafa, però no pas de falsedat i d’imprudència, i el van sentenciar a dos mesos de presó i una multa de 30.000 pessetes.

El cert és que la «relliscada» de Renta Catalana no va ser cap entrebanc en l’ascens de Millet en l’escalafó patrici de Barcelona. El 1978, havia estat elegit president de l’Orfeó Català, un càrrec que semblava destinat a la família, com si d’una dinastia es tractés. I només un any després de trepitjar la Model ja es va posar al davant del consorci d’administracions que gestionaria el Palau. L’any 1990, es va crear la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.

Potser encara més que el seu pare, Millet es va convertir en un dels pocs omnipresents en tots els organismes imaginables. Gairebé no hi havia guardó que se li resistís: el grup de dones empresàries Set li va concedir la distinció «Ciutadà que ens honora»; va obtenir la Creu de Sant Jordi, La Clau de Barcelona, el títol de Senyor de Barcelona i la Creu d’Or de l’Associació Espanyola de Foment Europeu. I càrrecs i més càrrecs: president de Bankpime, d’Agrupació Mútua, vicepresident tercer de la Fundació del Barça, patró de la Fundació Pau Casals, Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica… Diuen que només un objectiu cobejat se li va fer inaccessible: el Príncep d’Astúries de les Arts.

Una altra de les entitats presidides per ell en què va esclatar una forta crisi va ser l’Agrupació Mútua, però val a dir que havia entrat en turbulències molt abans que Millet accedís a la presidència, que va ocupar durant tres anys (2006-2009), després d’una gestió arriscada per part de diversos consellers delegats, que van apostar per inversions costoses que no es van poder mantenir. Tot i així, Millet va estar al capdavant de la mútua fins a l’esclat del cas Palau. Agrupació Mútua va acabar sent adquirida per la francesa Crédit Mutuel.

De cara al negoci i pocs escrúpols

Millet va saber teixir complicitats amb tothom. Va demostrar també no tenir manies a l’hora d’aconseguir ajudes de les institucions. Una de les aliances que va sorprendre més va ser la que va fer amb José María Aznar quan aquest era president del govern espanyol. Per a molts altres exponents del catalanisme, que consideraven Millet com un dels seus, algunes decisions del president del Palau van deixar-los en estat de xoc. Quasi ningú no sospitava. Potser Albert Manent era dels pocs que, en els cercles del pujolisme cultural, es malfiava de la seva manera de fer.

La veritat és que quan Aznar va crear una filial de la fundació FAES a Catalunya, l’Institut Catalunya Futur, Millet es va avenir a entrar al seu patronat. Per a ell, tot era molt senzill: el projecte d’ampliació del Palau de la Música requeria suports econòmics sòlids i necessitava la complicitat del Ministeri de Cultura. I la va obtenir en forma de 15 milions d’euros.

Una frase de Millet es va fer famosa perquè explica molt bé l’entramat de les famílies bones del país: «Som uns quatre-cents, i sempre som els mateixos». Millet va ser un cas molt elaborat del que es podria anomenar la transversalitat de l’amiguisme, que ajuda a entendre els lligams, alguns insospitats, que s’estableixen en les llotges del patriciat. Un dels noms que simbolitza això és Rosa Garicano, figura important de l’estructura del Palau com a directora general.

El lligam amb els Garicano

Casada amb l’empresari Xavier Ribó, germà del Síndic de Greuges i exdirigent d’Iniciativa per Catalunya Rafael Ribó, era filla de Tomás Garicano Goñi, militar franquista, exgovernador civil de Barcelona durant els anys seixanta i més tard ministre de la Governació, on es va guanyar una certa aurèola d’oberturista. Rosa Garicano unia burgesia barcelonina, esquerra antifranquista i dirigents de la dictadura que ja pensaven en la Transició.

La crònica del saqueig del Palau és incomprensible sense conèixer la història llunyana i la recent de Catalunya, i els molts anys de règims i hegemonies polítiques sense contrapesos. Al fet de ser una peça clau en el finançament irregular de CDC, Millet va afegir a l’aventura viscuda al Palau aquells anys un estil de cacic i uns excessos que només fan la sensació d’impunitat. Això va generar irregularitats a dojo i episodis de sultà oriental, anècdotes enmig del gran robatori, com els 164.269 euros que la sentència de l’Audiència acredita que van ser espoliats del Palau per pagar el casament de dues filles seves.

La figura de Fèlix Millet va esmorteir la dels altres germans, el més conegut dels quals va ser Xavier Millet, que va tenir un pas efímer per la política, com a candidat a l’alcaldia de Barcelona per CiU en les eleccions del 1979. Un altre, Joan, va ser membre del consell de Banca Catalana. Però cap d’ells, per molt que s’hi esforcés, podia competir amb el seu germà Fèlix a l’hora de moure’s amb habilitat pels centres de poder. Tampoc no podien sospitar, ni ells ni ningú, que a l’interior del Palau Millet havia creat un monstre que s’empassaria el personatge i destruiria el panteó familiar.

Els Samaranch, entre la foscor i la glòria

La família de l’expresident del COI va assaborir el poder durant el franquisme, però els Jocs del 92 van reescriure la seva trajectòria

Maig de 2010. Fa dotze dies de la mort de Juan Antonio Samaranch Torelló, expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI) i probablement el nom més simbòlic del patriciat català. Fa nou anys que la seva esposa, Maria Teresa Bibis Salisachs, un altre nom brillant de la classe alta barcelonina, va morir d’un càncer.

El seu fill, Juan Antonio Samaranch Salisachs, cita al seu despatx la dona que en els darrers divuit anys va ser el gran amor de l’exdirigent olímpic, la pintora Lluïsa Sallent. Una relació coneguda i consentida en un matrimoni Samaranch-Salisachs que va acabar sent, sobretot, una relació política. La trobada amb Sallent és tensa. Samaranch fill fa saber que el seu pare es va voler casar amb ella, però que la família l’hi va impedir. Ell, el primer. «No t’hauríem pogut treure del pis», li etziba.

L’episodi —que Sallent va explicar en un llibre de records, Vidas y apariencias— faria les delícies de la premsa del cor i diu coses sobre el tipus de vincles que s’estableixen en el control central de l’upper Diagonal, basades —com moltes coses a la vida— en les relacions de poder. Per a Samaranch Salisachs, en tot cas, la desaparició del seu pare el convertia en el cap visible d’una de les sagues més influents de la societat catalana.

La via olímpica

El 4 d’agost de 2016, va ser un dia molt especial per a Juan Antonio Samaranch Salisachs. L’assemblea del COI reunida a Rio de Janeiro el va elegir vicepresident primer de l’organisme. Entrava així en el rovell de l’ou de la institució, només a un pas de la presidència, en mans de l’alemany Thomas Bach, que concloïa mandat el 2021.

Samaranch Salisachs va entrar al plenari del COI el 2001, just quan el seu pare, Juan Antonio Samaranch Torelló, abandonava el cim del moviment olímpic després de vint-i-un anys de regnat. Però el fill ha hagut d’aprendre a esperar, una qualitat que va caracteritzar també el seu pare, que es va sobreposar sempre als obstacles i que va saber treure profit de les derrotes.

L’any 2007, Samaranch Salisachs va perdre la votació per ser membre de l’executiu del COI. Però el 2012, el triomf ja no se li va escapar, derrotant l’atleta Serguei Bubka, un nom llegendari dels Jocs. Quatre anys més tard, ja n’era vicepresident. Samaranch va perdre la vicepresidència el 2020, però el febrer del 2022 la va recuperar amb un resultat abassegador.

Un currículum forjat al món de les finances

Samaranch fill s’ha abocat professionalment al món de les finances. Després de finalitzar els estudis d’enginyeria industrial a la Universitat de Barcelona, va fer un postgrau a la Universitat de Nova York. Va establir-se a la ciutat nord-americana i va treballar uns anys al departament de negocis de la International Flavours and Fragances, una de les multinacionals del sector de la cosmètica.

Després va actuar d’analista financer del banc d’inversions First Boston Corporation (1986-1989), una marca llegendària que va arribar a ser la primera empresa de la Borsa de Nova York i que acabaria, uns anys després, absorbida per Crédit Suisse.

Ja era a la sala de màquines del gran diner. El món de les altes finances l’havia seduït i va entrar com a vicepresident i soci a S. G. Warburg & Co., un altre gran de la banca d’inversió, amb seu a Londres, que havia estat fundat per dos jueus alemanys que van fugir del nazisme. Samaranch va estar-hi vinculat dos anys, del 1989 al 1991.

Allí va conèixer Pedro Gómez de Baeza, un tauró de les finances, amb qui va fundar GBS Finance SA, a la qual continua vinculat. Es tracta d’un banc d’inversions especialitzat en fusions i administració de grans patrimonis, tant del sud d’Europa com de l’Amèrica Llatina i la Xina, una connexió aquesta molt important per a Samaranch fill. En el consell, hi són com a senior advisors altres vips catalans, com Gonzalo Rodés Vilà i Alfonso Maristany Cucurella, expresident del Círculo Ecuestre.

Si a Nova York va penetrar en el moll de l’os del món financer, també allí va conèixer la que seria la seva esposa, Cristina Bigelli, amb qui es va casar el 1988. Bigelli és una empresària de la moda amb qui té quatre fills (Juan Antonio, Matteo, Alessia i Allegra) i que va obrir una botiga de luxe al cor del Madrid «pijo», al barri de Salamanca. Mantenen un to discret en la seva vida social, que inclou moments exquisits com les seves festes de Cap d’Any, que solen celebrar en una de les destinacions més chic de l’alta burgesia europea: la ciutat suïssa de Gstaad. Allí coincideixen amb amics, i també socis, com el banquer Gómez de Baeza, un altre habitual dels Alps helvètics.

Present a diverses entitats, Samaranch presideix el Summit Shopping Tourism & Economy, un important fòrum sobre turisme; és vicepresident de la Federació Internacional de Pentatló i vicepresident del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), una altra posició en què va succeir el seu pare. La relació entre l’expresident del COI i qui va ser «etern» president del RACC, Sebastià Salvadó, ja desaparegut, sempre va ser molt propera.

Especulant a Ciutat Meridiana

La figura de Samaranch pare reuneix molts vessants. Un ens transporta a la Barcelona dels seixanta, en els anys de l’especulació urbanística, quan ell era un alt dignatari del règim franquista. Eren temps en què política i negocis vinculats al desarrollismo anaven plegats. Els periodistes Jaume Fabre i Josep Maria Huertas van relatar molts capítols d’aquella etapa a Tots els barris de Barcelona.

L’alt nivell d’humitat de Ciutat Meridiana va fer descartar la construcció d’un cementiri. I s’hi van aixecar pisos. Com expliquen amb ironia els veïns que coneixen la història, l’afany de lucre va convertir el que havia de ser un lloc de descans dels difunts en un negoci per a alguns vius. A finals dels cinquanta, s’havia constituït Urbanizaciones Torre Baró SA. Un cop d’ull al consell d’administració en dona pistes. El presidia Juan Antonio Samaranch, aleshores home fort de la Diputació. Marià Ganduxer, un altre dels promotors, que era regidor a l’Ajuntament, era també al consell. Molts anys després, impulsaria l’entitat espanyolista Empresaris de Catalunya.

El projecte urbanístic, avalat per l’alcalde Josep Maria de Porcioles, tenia cobertura política. Segons Fabre i Huertas, un home clau en la creació d’Urbanizaciones Torre Baró SA va ser Josep Banús, promotor immobiliari que va fer l’agost durant el franquisme i que, entre d’altres, va ser el promotor del cèlebre Puerto Banús de Marbella. Va obtenir contractes sucosos. Per exemple, el de la construcció dels accessos al Valle de los Caídos.

Urbanizaciones Torre Baró SA en va fer de grosses. Però el cas de Ciutat Meridiana va ser destacat. Les construccions s’enfilaven per la serra de Collserola, a la sortida de Barcelona i a prop d’on, els anys trenta, algú havia somiat d’aixecar una ciutat jardí. Als problemes d’humitats, les cases hi afegien també mancances greus de construcció. L’any 1970 van començar les primeres protestes. Les mobilitzacions contra les destrosses de Ciutat Meridiana van ser un dels símbols de l’emergència del moviment veïnal i les crítiques a la Barcelona porciolista. Una pàgina negra vinculada al franquisme que l’èpica dels Jocs va emblanquinar. Els Samaranch tenien corda per estona.

Una escola del poder

Possiblement, si hi ha un nom que ha representat el poder amb majúscula en la història de la Catalunya de les darreres dècades, aquest ha estat el de Juan Antonio Samaranch Torelló. Forjat en els rengles del Movimiento Nacional del franquisme, dirigent de les estructures oficials de l’esport, la Delegació Nacional d’Esports —amb la presidència del Comitè Olímpic Espanyol— li va servir de plataforma dins del règim.

Apartat d’aquest càrrec després d’una pugna interna per decisió del ministre Torcuato Fernández Miranda, es va refugiar a la Diputació de Barcelona a esperar temps millors. Arribarien aviat. El 1973 ja presidia la corporació municipalista.

La mort de Franco el va agafar amb mal peu. En unes declaracions a TVE, va fer el seu judici sobre la figura del dictador, dient coses sorprenents, com que Franco no s’havia oblidat dels catalans en el seu testament polític perquè hi parlava de «la rica multiplicidad de las regiones» de l’estat espanyol. Havia anat preparant el terreny, acostant-se a la figura del príncep Joan Carles. Però a Catalunya la situació el va superar. Els crits de «Samaranch, fot el camp!» a la plaça de Sant Jaume anunciaven un futur immediat difícil. Va intentar aixecar un partit de dreta que s’adaptés al nou moment, Concòrdia Catalana, però no va fructificar.

Aleshores, va fer un gran moviment estratègic, que pocs van entendre. Va demanar al president del govern, Adolfo Suárez, l’ambaixada a Moscou. I se’n va anar a l’URSS, on va aprendre rus i, sobretot, va sumar suports per esdevenir un dia president del COI. L’antic falangista va fer amics entre els dignataris soviètics i els de la resta de països de l’Est. Un bloc de vots que va ser determinant en la seva elecció el 1980 per liderar el moviment olímpic.

Tenia el poder, però li mancava la glòria. Encara va trigar uns anys a poder tornar a Catalunya per la porta gran. El seu suport decisiu a la candidatura de Barcelona pels Jocs de 1992 el va catapultar i li va permetre reescriure la seva biografia. El franquista que encara el 1974 aixecava el braç i lluïa camisa blava era el mateix que a Lausana proclamava la victòria de Barcelona. I la seva.

Potser una de les imatges més representatives de la complexitat de la realitat política sorgida de la Transició es va produir en la cerimònia d’inauguració dels Jocs. Va ser quan l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va recordar en el seu discurs l’Olimpíada Popular de 1936, truncada per l’esclat de la Guerra Civil, i la figura del president Lluís Companys, que donava nom a l’Estadi Olímpic, amb Juan Antonio Samaranch al seu costat.

Des d’aquell moment, Samaranch Torelló es va convertir en un intocable, entrant —o continuant— en nombroses institucions, des de la presidència de La Caixa fins a l’executiva del RACC. El 30 de desembre de 1991 el rei Joan Carles va atorgar-li el títol de marquès de Samaranch. Un títol que, a la seva mort el 2010, va passar a la seva filla, Maria Teresa Samaranch Salisachs (1956), que també ha entrat amb força en el món dels alts directius esportius: va ser durant dos mandats presidenta de la Federació Espanyola d’Esports de Gel.

Discreció davant el Procés

A diferència d’altres cognoms del patriciat català, els Samaranch no han destacat per posicionar-se públicament sobre el procés independentista. La seva oposició frontal sempre s’ha donat per descomptada, això sí. Francesc-Marc Álvaro, al seu llibre Per què hem guanyat, explica una de les reunions del president Artur Mas amb diverses figures de l’elit econòmica, en què exposava la necessitat d’apostar per un camí cap a la independència. Hi eren també l’ara president de Planeta, Josep Creuheras, i la presidenta del Santander, Ana Botín. Dels presents, qui va ser més vehement —en contra— va ser Maria Teresa Samaranch Salisachs.

Des de l’executiva del poder olímpic, Juan Antonio Samaranch Salisachs ha deixat clar el seu posicionament. En vigílies de l’1-O, el 2017, preguntat per la reivindicació que Catalunya pogués veure reconegut el seu propi comitè olímpic, va ser molt clar dient que «el COI no està preocupat, ni tan sols ocupat, en aquest assumpte».

Però sempre ha tingut cura de restar al marge de declaracions polèmiques i no ha format part dels que han contemplat la realitat amb mirada immobilista. L’octubre de 2018, en una entrevista a La Vanguardia, afirmava que el projecte de Jocs d’Hivern Pirineus-Barcelona per al 2030 podria ser un element «cohesionador». «Al final, les administracions es cansaran, no?», va dir en referència a la «inflamació» política.

Poc després, en una entrevista a Antena 3, preguntat sobre la política del nou govern de Pedro Sánchez i la possibilitat de distensió amb Catalunya, Samaranch avalava la necessitat de rebaixar la tensió i es confessava: «Soc molt tebi», i afegia que «s’ha de dubtar molt». Una astúcia que deu molt al que devia aprendre del seu pare.

Volant cap a Pequín

La connexió xinesa és una altra clau en la trajectòria de Samaranch Salisachs. El nom del seu pare —conegut com a «Salamanchi»— és enaltit en el règim xinès perquè s’agraeix a l’expresident del COI haver facilitat que Pequín fos seu olímpica. Els Jocs es van celebrar el 2008, però la votació que va elegir la capital xinesa va tenir lloc al final del mandat de l’expresident. Potser per això, la Fundació Samaranch per al Desenvolupament de l’Esport, una iniciativa de la família Samaranch, va establir la seva seu a Pequín el 2012. La fundació s’ha associat amb el grup Beijing Tourist Group (BTG), consorci estatal de la Xina, per impulsar el turisme xinès a l’estat espanyol. En el seu consell hi ha Alfonso Rodés, president d’Havas a Espanya, un dels grans holdings internacionals de comunicació i publicitat.

La figura dels Samaranch és potser la més emblemàtica de totes les contradiccions que expliquen la Transició. Foscor i glòria, oportunisme i talent polític es donen la mà. Com en molts altres casos, l’ambició, sovint sense prejudicis ni escrúpols, s’ajuntava amb el desig de reconeixement social i també amb l’afany de grandesa. El nom Samaranch està ja lligat a capítols brillants del passat recent i ajuda, com pocs exemples més, a entendre allò que som.

La seducció dels negocis

Isidre Fainé, el poder de transformar La Caixa en el banc més gran

La seva gestió al capdavant de CaixaBank i de la Fundació La Caixa, de la qual és president, ha marcat una era de la història financera del país

València, dijous 3 de desembre de 2020. La junta general d’accionistes de CaixaBank avala la fusió amb Bankia. D’aquesta manera, s’ha fet realitat el somni d’Isidre Fainé: que CaixaBank es convertís en el primer banc de l’estat espanyol, amb uns actius totals de 664.027 milions d’euros, dels quals més de 445.000 són aportats per l’entitat catalana. Es tracta de la fusió bancària per absorció més important a l’estat espanyol en les darreres dècades. Un procés en el qual ha estat determinant la figura d’Isidre Fainé, president de la Fundació La Caixa, el professional de les finances que ha acumulat més poder i que haurà deixat impresa la seva acció en una era de grans inestabilitats econòmiques i socials d’aquest país.

L’operació del pas de ser una caixa d’estalvis a ser una fundació accionista majoritària del nou banc que va agafar el relleu financer de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Barcelona, La Caixa de tota la vida, es va efectuar sota el guiatge d’Isidre Fainé. Es posava de manifest amb aquesta maniobra un dels trets de l’actual president, en la mesura que per sobreviure i reeixir amb èxit en aquest context es demana una energia i una força resolutiva que se situa més a prop de la duresa que de la condescendència.

L’home de caràcter afable i que busca la proximitat amb els seus interlocutors és el mateix que guia accions executives amb mà de ferro dins d’un guant de seda. Es pot dir que «el món s’atura quan Fainé entra en un despatx», una frase que en recorda una altra, que diu que l’actor irlandès Cillian Murphy «glaça l’aigua només amb la mirada». No deu ser ni una cosa ni l’altra, però el cert és que el lideratge de Fainé sobre el seu entorn és intens i vigorós, dels que es fan notar.

Isidre Fainé Casas (Manresa, 1942) és doctor en Ciències Econòmiques, ISMP en Business Administration per la Universitat Harvard i diplomat en alta direcció per l’IESE. Una definició ràpida: és un home que s’ha construït a ell mateix. A diferència de molts altres cognoms il·lustres que ocupen setials del poder econòmic català, Fainé ha crescut a partir del material aspre d’uns orígens familiars gens acomodats.

Una infantesa difícil de postguerra

Una frase que Fainé ha repetit en algunes intervencions públiques és que «un es cura de tot menys de la seva infantesa». Nascut en plena postguerra en una família de pagesos sense possibilitats del barri de les Escodines, a Manresa, el futur banquer va ensenyar a llegir i a escriure als seus pares. «Estic orgullós d’haver nascut en una família humil», va testimoniar a la seva ciutat nadiua quan va recollir un premi del diari manresà Regió 7. El periodista Xavier Domènech hi va escriure que els Fainé eren una família d’agricultors en un dels barris més antics de la ciutat, un barri de cases modestes, «que dels seus portals encara en sortien carros tibats per mules, uns pocs carrers amb negocis modestos, amb llogaters que treballaven a les fàbriques».

Després van viure al barri obrer de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, un bastió anarquista d’abans de la Guerra Civil, on va fer la primera comunió a l’església dels Desemparats. Arran del casament de la seva germana, es van traslladar a Santa Coloma de Gramenet, on amb 13 anys va tenir la seva primera feina en un taller de bicicletes. La següent va ser en una fàbrica de bobines elèctriques, als 19 anys. Sempre ha explicat que els pares li van ensenyar els valors de l’esforç i el treball dur, com el que van fer ells per pagar-li els estudis. Quan va assumir la presidència de La Caixa, va remarcar en un discurs que les seves mans són fortes i amb uns dits gruixuts «perquè es van desenvolupar enrotllant bobines».

Un caràcter marcat per la mare

Molt fidel a la memòria dels pares, Maria i Ramon, Fainé està convençut que ha heretat el caràcter de la seva mare, una persona amb esperit de negoci. Que va treballar en tasques de neteja, que va obrir diverses botigues (una lleteria, una altra de plats i olles…) i que solia regatejar quan comprava. «El preu el fixa qui compra», deia al seu fill. Però ell, sorprès perquè la mare, en canvi, no rebaixava el preu quan era darrere el taulell de la seva pròpia botiga, li va preguntar per què no accedia al regateig del comprador, i va rebre aquesta resposta: «El preu el fixa qui ven».

Recorda que el seu pare el motivava dient-li que el cognom Fainé (transcripció fonètica del que seria Feiner) significa «que fa feina». Davant d’un públic manresà, va rememorar que els seus pares li van transmetre «uns valors molt clars: treballar amb un alt grau d’exigència, estimar la justícia, guanyar-se la confiança de les persones, conèixer la gent i ajudar-la, defensar la llibertat, ser desprès i viure amb sobrietat».

«Vostè serà director general»

L’entrada de Fainé en el món financer va ser una mica casual. La seva vocació inicial era la d’estudiar Física. Però la comoditat de l’horari laboral matinal a la banca li va fer pensar que això li permetria ampliar els seus estudis a les tardes. Es va presentar com a aspirant per a una plaça al Banco Atlántico. Aquesta és una anècdota coneguda, però que il·lustra molt del seu caràcter: el jove candidat va passar prop de dotze hores tot esperant el seu torn per a l’entrevista, i ja era el vespre quan el va rebre un dels directius. En sortir-ne, tenia la feina i s’enduia una frase premonitòria: «D’aquí a vint anys vostè serà director general d’aquest banc».

Aleshores va canviar Física per Econòmiques. Va entendre molt bé l’operativitat de la banca, fet que li va donar la seguretat per decidir-se a emprendre aquest camí. També va ser aleshores quan, d’entre totes les àrees del negoci, va interessar-se pel front més delicat: el contacte directe amb el client, la feina d’oficina, una primera trinxera, la de la finestreta, que sempre ha considerat essencial perquè una entitat arreli en el territori. «Si pogués, posaria una oficina a cada cantonada», ha dit.

Banco Atlántico, Riva y García, Banca Jover, Bankunión…

El 1964, als 22 anys, va entrar de director d’inversions al Banco Atlántico, propietat de la Rumasa de la família Ruiz-Mateos. El 1970 va establir-se al Paraguai per intentar remuntar la fallida del Banco Asunción, des del càrrec de director general, en plena dictadura del general Alfredo Stroessner. De tornada a Catalunya, li arribarien noves destinacions: director de personal a la Banca Riva y García, director general de la Banca Jover i, a partir del 1978, la direcció general de Bankunión, del qual va impulsar una política de creixement.

Un dia de 1981, durant un vol d’avió, Josep Vilarasau —artífex de l’espectacular creixement de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis entre 1976 i 2003— li va proposar anar a aquesta entitat, a la qual va accedir directament amb grau de sotsdirector general. A partir d’aquí, l’ascens d’Isidre Fainé a la cúpula del que seria la futura CaixaBank va ser gradual i sostingut. I va tenir com a aliat una circumstància política: la llei financera aprovada pel Partit Popular a Madrid establia la jubilació obligatòria dels màxims directius de les caixes en complir els 70 anys, una mesura que afectava directament Vilarasau.

En aquell moment, el president de l’entitat tenia encara una sortida: una modificació de la llei catalana de caixes per facilitar la seva continuïtat en el càrrec. Però Artur Mas, home fort del govern de Jordi Pujol com a conseller d’Economia, es va negar a modificar-la. El 1999 Vilarasau va passar de director general a president i va deixar una direcció general desdoblada en dos successors: Isidre Fainé i Antoni Brufau.

Ricard Fornesa va acabar substituint Vilarasau a la presidència el 2003, i poc després seria Brufau qui abandonaria La Caixa per assumir la presidència de Repsol. Fainé quedava com a director general amb totes les atribucions del càrrec únic, i quatre anys després, el 2007, amb la jubilació de Fornesa, ascendia a la presidència de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Barcelona.

La presència de Fainé al capdavant del complex financer i social Fundació La Caixa-Criteria Caixa i CaixaBank ha marcat una era en la història del sector a Catalunya. La llista dels càrrecs directius que ha ocupat en empreses i en patronats i entitats seria inacabable. En virtut de la participació de La Caixa, ha estat als consells d’administració d’Abertis (president), Telefónica (vicepresident), Gas Natural (president), Repsol i altres companyies. Ha accedit a la presidència de la Confederación Española de Cajas de Ahorro i d’altres institucions espanyoles i internacionals. Entre els guardons rebuts, destaquen la Creu de Sant Jordi i el títol de Cavaller de l’Orde Nacional de la Legió d’Honor francesa, tots dos l’any 2010.

Decisions transcendentals

El mandat de Fainé al capdavant de l’entitat ha presenciat grans operacions estratègiques. La més decisiva ha estat la transformació de l’entitat financera en un banc: CaixaBank SA. Una altra ha estat l’expansió de la Fundació Bancària La Caixa, que gestiona l’Obra Social, la nineta dels ulls del dirigent financer i que és un factor clau en la seva trajectòria.

Una dada essencial en la seva visió de la banca va ser el convenciment, ja des de mitjans dels vuitanta, que s’aniria cap a la gran concentració d’entitats. Per això va intentar impulsar una Unió de Caixes Catalanes, un projecte que no va ser factible en el seu moment. Però la idea de la creació d’un gran empori financer la tenia ben fixada.

Un precedent que no va poder dur-se a terme va ser la fusió amb la Caja Madrid que dirigia Rodrigo Rato, el 2010. La caixa de la capital espanyola emprendria després una via de fusió amb altres caixes —entre les quals hi havia la catalana Laietana— que donaria lloc a Bankia. Per la seva banda, La Caixa absorbia Caja de Guadalajara, Banca Cívica, Caixa de Girona, Caja de Burgos i Caja Canarias.

El primer contacte amb l’Opus Dei

La fe cristiana és un altre element essencial en la vida de Fainé. La seva proximitat a l’Opus Dei es considera una certesa que ha estat assenyalada algunes vegades. En tot cas, ell no amaga que és un ferm creient catòlic. El seu primer contacte amb l’Obra fundada per Escrivá de Balaguer el va tenir de ben jove, quan treballava per ajudar els de casa i estudiava. Persones properes expliquen que va ser en una parròquia del barri de Fondo, a Santa Coloma de Gramenet. Un sacerdot el va asserenar amb una frase que va fer seva: «Una hora de treball és una hora d’oració». Més tard sabria que el sacerdot en qüestió —a qui va visitar en el darrer tram de la seva vida— pertanyia a l’Opus Dei.