Els que manen

Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid

La nissaga, històricament vinculada al catalanisme conservador i al mecenatge cultural, viu ara d’esquena a Catalunya

Hi ha pocs llinatges que siguin per ells mateixos un fil conductor que permeti seguir la història contemporània de Catalunya com els Güell, un nom que és sempre present en moments cabdals dels segles xix i xx al país. A diferència d’altres nissagues, sobre els Güell disposem d’un bon estudi, a cura del periodista i historiador Andreu Farràs, autor d’Els Güell, un treball rigorós del qual extraiem algunes dades biogràfiques.

El nom Güell es conserva ben viu en l’imaginari català. Molts indrets del país estan vinculats a aquesta saga. I gairebé es podria fer un itinerari per la Catalunya contemporània a través de llocs lligats al cognom, des del Park Güell, originàriament una finca adquirida per la família, el Vapor Vell de Sants o la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló (on els Güell van traslladar la seva fàbrica tèxtil de Sants per allunyar-la d’una ciutat obrera en conflicte), fins al Palau Güell, del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on van residir un temps.

Els orígens indians de la fortuna

La biografia familiar comença amb el primer Güell que va fer fortuna, Joan Güell i Ferrer (1800-72), que, a diferència del seu pare, un indià que no va tenir sort, es va obrir pas a Cuba començant com a dependent d’una casa de comerç i aconseguint el control del comerç portuari de l’Havana, en una Cuba que no podia comprar a altres països que no fossin la metròpoli.

Treballador i molt intuïtiu, Joan Güell tenia un olfacte nat per veure venir el negoci. Això és el que el va fer apostar, en tornar a Barcelona, per la fabricació de pana de cotó i obtenir-ne l’exclusiva, comprant les màquines a la Gran Bretanya i aixecant el Vapor Vell de Sants, on es feia el tissatge de les panes, mentre que a Martorell, a tocar del Llobregat, es feien les filatures. Güell i Ferrer va ser també un dels impulsors de La Maquinista Terrestre y Marítima, referent dels inicis de la indústria pesant.

Aliances matrimonials

Per arrodonir la seva fortuna, es va casar amb una filla de la família del genovès Bacigalupi, un banquer que s’havia instal·lat a Barcelona. La política d’aliances matrimonials constitueix un element essencial de l’estratègia de les grans nissagues catalanes. Es dona el cas que l’esposa de Güell va morir del part en què va néixer el seu fill Eusebi, i anys després Joan Güell es va casar amb una altra Bacigalupi, la seva cunyada.

Eusebi Güell Bacigalupi, a diferència del pare, va cursar estudis, va aprendre idiomes i es va dotar d’una cultura clàssica. Va ampliar els negocis de la família, i va fundar la fàbrica de ciment Asland, a la Pobla de Lillet. Va continuar amb la «política matrimonial» del pare, casant-se amb Isabel López Bru, filla d’una fortuna castellana.

Es tracta d’un altre cognom que també va fer la primera pesseta amb el comerç americà, fundant la Compañía Transatlántica, el Banco Hispano-Colonial i Tabacos de Filipinas. Els Comillas, originaris de Cantàbria, es van instal·lar a Barcelona, al Palau Moja del carrer de Portaferrissa, a tocar de la Rambla. El cap de la família, pare d’Isabel, era Antonio López y López, que seria el primer marquès de Comillas. L’aliança matrimonial va donar fruits. Sembla que tots dos clans eren d’estil molt diferent: més aparatosos, desitjosos de lluir riquesa, els López; més austers, els Güell.

Antonio López i Joan Güell es van conèixer a Cuba. López va fer créixer la Compañía Transatlántica a partir d’una concessió per organitzar el trànsit marítim entre Guantánamo i Santiago de Cuba. L’habilitat per moure’s pels despatxos de l’Administració va fer créixer el negoci fins a obtenir, als anys cinquanta del segle xix, la llicència dels vapors correu entre la Península i Cuba i Puerto Rico. Després l’esclat de la guerra a Cuba, el 1869, va suposar un cop de sort per a López, que es va fer d’or transportant soldats i material bèl·lic.

L’esclavisme, la taca negra

Una taca esquitxa el llinatge dels Güell i López, que afecta bàsicament el primer marquès de Comillas, un dels burgesos que es va enriquir en part gràcies al comerç d’esclaus, que comprava a baix preu a Santiago de Cuba i enviava a treballar a l’Havana. Ho recull Farràs en el llibre citat, fent referència al testimoni d’un cunyat del marquès, Francesc Bru, que ho va explicar en un llibre, La verdadera vida de Antonio López y López.

En l’animadversió del cunyat hi va tenir un paper clau el fet que Comillas va maniobrar per aconseguir tota l’herència del sogre, Andreu Bru, a la seva mort. Però això no treu veritat al testimoni. Com també és cert que, potser per blanquejar el seu origen esclavista, Comillas va mostrar, d’altra banda, un vessant de filantropia i mecenatge. Va finançar una edició de luxe de L’Atlàntida de Verdaguer. Encara més: el poeta i sacerdot va ser capellà de la família i va ser protegit per Comillas fins que la seva evolució mística i els excessos com a almoiner de la família van provocar una ruptura. El xoc de mossèn Cinto amb les autoritats eclesiàstiques arribaria de seguida i generaria una de les grans divisions viscudes en la societat catalana.

Comillas va entrar fort en el negoci bancari, creant el Banco Hispano-Colonial, que després de la seva mort va penetrar en el sector immobiliari, obtenint la concessió de l’obertura de l’avinguda que havia d’unir l’Eixample amb el port: la Via Laietana. Tant el banc com la Transatlántica serien venuts al llarg del segle xx.

Dels seus quatre fills, Isabel, la tercera (el primer va morir jove i el segon, Claudi López, segon marquès de Comillas, va traspassar sense tenir fills), es va casar amb Claudi Güell i Bacigalupi. D’aquest matrimoni va néixer Joan Antoni Güell i López, que seria un dels més brillants comtes de Güell.

El catalanisme de la família

La família Güell es va alinear amb els postulats proteccionistes, que eren la bíblia de la burgesia industrial catalana. L’oposició al lliurecanvisme que practicaven alguns governs de Madrid va ser molt forta i els Güell s’hi van afegir. És així com Eusebi Güell va ser un dels impulsors del Memorial de Greuges, que en realitat es titulava «Manifest en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya», i va ser presentat al rei Alfons XII el 1885. El Memorial és considerat la primera reivindicació formal del catalanisme i, sota l’impuls de Valentí Almirall, va reunir el consens d’un ampli ventall ideològic i social que anava des de societats obreres fins a patronals.

Güell va ser un dels autors de la part econòmica. El Memorial era una reacció contra els tractats comercials que Espanya havia signat amb el Regne Unit i França, i contra l’intent del govern espanyol d’eliminar el dret civil català. Però alhora s’hi feia una vindicació de la llengua catalana i es criticava el model territorial unitarista. Més enllà de les bones paraules del rei (que moriria uns mesos després), poca cosa es va obtenir. Però el catalanisme ja no aturaria el seu creixement.

El primer comte de Güell ha passat també a la història com l’home que va protegir l’arquitecte Antoni Gaudí, el geni del qual és present en algunes de les millors obres de l’artista, moltes vinculades a la nissaga nobiliària, des del Park Güell fins a la Colònia Güell.

El Güell expatriat i antifranquista

De tota la nissaga, un personatge brilla per la seva coherència liberal i catalanista: Joan Antoni Güell i López, segon comte de Güell i prohom de l’alta burgesia catalanista. Vinculat a la Lliga Regionalista dels Prat de la Riba i Cambó, va ser alcalde de Barcelona els mesos anteriors a la caiguda de la monarquia i la proclamació de la Segona República, el 14 d’abril de 1931. En una societat catalana molt polaritzada, quan va esclatar la Guerra Civil va marxar a França.

A diferència de molts altres personatges de l’entorn de la Lliga, però, va mantenir la distància amb el bàndol franquista i es va negar a tornar durant anys després del triomf de Franco. D’ell ha quedat una frase memorable: «Vaig marxar per no aixecar el puny i no vull tornar per no aixecar el braç dret».

Güell va publicar un dietari en francès en què es presentava com a expatriat català. Hi ha un moment especialment emotiu en aquest dietari, quan s’assabenta de l’afusellament de Lluís Companys. El comte escriu: «Companys va presidir i va governar Catalunya en les hores més tristes i més amargues de la seva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosaltres, catalans, no oblidarem mai la seva mort».

Güell de Sentmenat, la continuïtat il·lustrada

El protagonisme social i polític de la família va rebrotar durant el tardofranquisme i la Transició a través de la figura de Carles Güell de Sentmenat, besnet del primer comte. Empresari important, vicepresident d’Asland (que acabaria sent adquirida per la francesa Lafarge), les seves inquietuds polítiques el van dur a ser un dels impulsors del Cercle d’Economia —nascut els anys cinquanta a partir del Club Comodín–, impulsat com a lobby amb ambició d’influir en la política econòmica.

A diferència d’altres entitats econòmiques, el Cercle sempre va tenir un aire liberal aliè al règim. Paradoxalment, però, persones properes a l’entitat van acabar inspirant el Pla d’Estabilització i l’obertura econòmica del franquisme dels anys tecnocràtics.

Güell de Sentmenat va ser un dels fundadors de la Unió del Centre de Catalunya, partit minoritari i liberal, junt amb altres cognoms burgesos com els Molins. Va ser diputat al Congrés el 1977 i un dels redactors de l’Estatut de Sau. Després d’acostar-se a la UCD de Suárez, la crisi d’aquest partit el va apartar de la política. El seu afany d’intervenció el va canalitzar aleshores cap al Círculo Ecuestre, que va presidir i va intentar modernitzar.

Un comtat establert a Madrid

Amb l’exili del carismàtic Joan Antoni Güell i López, exponent del monarquisme liberal antifranquista, el comtat de Güell fa un gir conservador. El seu fill, Juan Claudio Güell Churruca, instal·lat ja a Madrid i excombatent a la Guerra Civil en el bàndol «nacional», s’arrecera en el franquisme.

Els seus hereus adquireixen els títols: Juan Güell Martos, el comtat, i Alfonso, el marquesat de Comillas. De mica en mica, les grans construccions econòmiques aixecades pels primers Güell canvien de mans. El Banco Hispano-Colonial és absorbit pel Banco Central. La Compañía Transatlántica és venuda en els inicis de la Transició a una empresa de l’Institut Nacional d’Indústria.

Joaco Güell Ampuero, el nou capitalisme

El comtat de Güell té com a titular actual Juan Güell Martos, però el membre de la família més rellevant mediàticament és José Joaquín Güell Ampuero (Barcelona, 1968), conegut en els ambients més propers com a Joaco.

Home fort de la banca d’inversió espanyola, nebot de Carles Güell de Sentmenat, és fill de Juan Güell de Sentmenat i Isabel Ampuero (filla d’una saga burgesa basca vinculada a la fundació del Banco de Bilbao), net d’Eusebi Güell Jover, besnet d’Eusebi Güell López i rebesnet d’Eusebi Güell Bacigalupi i Isabel López Bru. Per línia materna és besnet de Juan de Urruela y Morales, aristòcrata castellà nascut a Guatemala i que va ser un dels noms llegendaris del primer Barça, en qualitat de porter de l’equip en el primer partit que va jugar en la seva història.

La xarxa familiar dels Güell dona per a moltes sorpreses. Güell Ampuero és cosí de la dissenyadora de moda Agatha Ruiz de la Prada, exdona de Pedro J. Ramírez, exdirector d’El Mundo i actualment d’El Español, i un dels creadors d’opinió de la dreta espanyola. Per part de la mare, estan emparentats amb el desaparegut autor flamenc Paco de Lucía. Els Güell donen per trobar les vinculacions més insospitades.

Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Harvard i en Ciències Polítiques a París, té molta experiència en banca d’inversió (director gerent de Lazard a Espanya, després directiu de Santander Investment i Merryl Lynch) i també en gestió empresarial. El vincle amb Lazard —que va tenir com a representant a Espanya l’exvicepresident Rodrigo Rato— va reforçar el seu lligam amb sectors econòmics i polítics conservadors de Madrid. Va ser director general financer del grup Recoletos, que publica, entre altres mitjans, Expansión, Marca i Telva, i va absorbir Unidad Editorial, l’editora del diari El Mundo. Ha estat director del fons de capital risc Investindustrial a Londres, controlat per les famílies italianes Bonomi i Benetton, i és conseller sènior del fons d’inversió.

Investindustrial té la seu a Milà, però té arrels importants a Londres i Barcelona. L’any 2009, va entrar com a primer accionista a Port Aventura (51 %) i és present també a Transport Sanitari de Catalunya. Joaco Güell viu a cavall de Londres i Madrid. El 26 d’abril de 2018, va ser nomenat conseller independent de la constructora Sacyr.

Durant cinc anys, entre el 2010 i el 2015, va ser membre del consell d’administració del Grup Godó. Eren els anys en què Güell era directiu de Lazard i el grup mediàtic volia reforçar el seu vincle amb el món financer.

El lligam amb Cayetana Álvarez de Toledo

Joaco va conèixer Cayetana Álvarez de Toledo Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, a finals dels anys noranta, quan ella estava fent la seva tesi doctoral en història, fet que l’obligava a passar temps a Barcelona. Uns amics comuns els van presentar i el 2001 van contraure matrimoni. Per a ell, segons la premsa rosa, era la tercera relació coneguda. Una va ser amb l’actriu i model Inés Sastre. Van conviure durant disset anys, fins que van divorciar-se l’any 2018. Tenen dues filles, Cayetana i Flavia.

La parella s’entenia ideològicament. Amb motiu de la decisió de l’Ajuntament de Barcelona de treure el monument d’Antonio López dels carrers de la ciutat, el 14 de juny de 2017, Joaco Güell va escriure un article demolidor a La Vanguardia, «El desnonament d’Antonio López», on carregava de valent contra Ada Colau. Atacava «aquesta esquerra infantil incapaç de veure més enllà de la caricatura del magnat» i posava en valor el seu mecenatge. Segons ell, va fer més per les lletres catalanes «que el Departament de Cultura en quatre dècades».

Els Millet, de la Renaixença a l’ensorrament del Palau

Catalanisme, mecenatge cultural i escàndols econòmics caracteritzen el llegat d’una de les famílies més representatives de la burgesia catalana

El 23 de juliol de 2009 quedarà fixat per sempre com el dia en què va caure del pedestal un dels cognoms mítics de la burgesia catalana, el més representatiu del lligam entre un sector de les famílies patrícies i l’activisme catalanista: Millet. L’escorcoll policial de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, presidida per Fèlix Millet i Tusell, per ordre de la Fiscalia, va obrir la porta a un dels casos de corrupció més impactants dels darrers anys, que es va conèixer com a cas Palau o cas Millet, pel desfalc de la institució i pels vincles amb el finançament irregular de la Convergència Democràtica de Jordi Pujol.

En pocs dies, mentre el símbol s’esfondrava i era arrossegat pel fang, el personatge Fèlix Millet (Barcelona, 1935) vivia en pròpia carn el destí dels caiguts en desgràcia a l’alta societat. En unes hores, el buit i l’allunyament van substituir els aplaudiments i reconeixements de tota mena que havia acumulat al llarg de tota la vida.

La caiguda de Millet va fer impossible l’homenatge que estava convocat just per a l’endemà, quan tenia previst anar a l’Ajuntament de Barcelona per recollir la Medalla d’Or de la Ciutat al Mèrit Cultural. Era un guardó que havia estat aprovat, naturalment, per unanimitat. La sessió en honor al gran patrici es va haver de suspendre.

L’abril de 2020, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de l’Audiència de Barcelona a Fèlix Millet a nou anys i vuit mesos de presó i a una multa de 4,1 milions d’euros, i a set anys i sis mesos de presó i multa de 2,9 milions d’euros a la seva mà dreta, Jordi Montull. També va ratificar que haurien de retornar 23 milions d’euros a les estructures del Palau (Consorci, Fundació i Associació) que havien desviat en profit propi.

El Tribunal Suprem va confirmar també que va existir finançament irregular de CDC en el cas Palau, refermant el comís de 6,6 milions d’euros al partit pels beneficis obtinguts mitjançant tràfic d’influències. El juny de 2020, onze anys després de l’esclat del cas, Millet entrava a la presó amb condemna ferma. D’aquesta manera queia una llosa sobre el llegat d’una de les nissagues més importants del país.

El cognom Millet és indestriable de la història de l’Orfeó Català, una de les institucions culturals que van fer possible la represa de la Catalunya contemporània a finals del segle xix, després de la Renaixença. Segurament va ser l’entitat més emblemàtica de la cruïlla que es va produir entre una nova classe dirigent i la represa cultural i lingüística. Una saga lligada a la figura del mestre de música Lluís Millet i Pagès. Del cas Palau es disposa d’una bibliografia i un aparell documental potents. Ens centrarem, per tant, a seguir l’evolució de la nissaga en el transcurs de la història, que dona moltes claus de com es desemboca en el personatge Fèlix Millet. Anem primer a les arrels familiars.

Orígens occitans

Sembla que els cognoms Millet i Pagès són d’origen occità, arrelats a Bèthvéder de Comenge, on el llinatge Millet continua sent present en el municipi del territori gascó. Els Millet haurien format part de l’emigració occitana a Catalunya que es va produir els segles xvi i xvii, fugint de les penúries i les guerres religioses que somovien les terres de la Corona francesa. Establerts al Masnou, entre els ancestres del mestre Millet van predominar navegants i patrons mariners. Com el seu pare, Salvador Millet Estapé, que va ser capità «de la carrera d’Amèrica» al capdavant del vaixell Araucana. Extraiem les dades sobre els orígens familiars del documentadíssim estudi Lluís Millet i Pagès. Retalls de vida, de Núria Vilà i Maria Villanueva.

Casat amb Francisca Pagès, de qui se sap ben poc, Salvador Millet Estapé va ser el besavi de qui va saquejar el Palau. Quan el músic era encara un nen, la família es trasllada a Barcelona, una decisió en què va tenir un paper la inestabilitat política i l’època d’inseguretat que es vivien a la població (Revolució de Setembre de 1868, Primera República, lluites de faccions polítiques, tercera carlinada…). Però van mantenir el vincle amb el Masnou, lloc d’esbarjo i estiueig, on conservaven la casa familiar, Cal Xiquet, aleshores al carrer del Lavadero i que avui du el nom de Lluís Millet.

Una institució símbol de la represa cultural

L’Orfeó Català s’ha de situar en el context de l’època, d’efervescència patriòtica i recuperació de la història, després dels anys del Romanticisme. Una època en què es va produir una eclosió de la música coral (que, en el cas de Catalunya, ja havia vist fundar-se els Cors de Clavé). El jove Lluís va sentir ja de ben petit l’afició musical, cosa que va sorprendre inicialment els pares. Un cop a Barcelona, va consolidar la seva formació al Conservatori del Liceu.

Vindria tot seguit un altre moment d’inflexió. L’Exposició de Barcelona de 1888 va suposar un nou impuls a la reconstrucció del país. Una de les activitats que es van fer a l’entorn de la mostra internacional va ser un concurs de cors, que va motivar que moltes corals europees vinguessin a Barcelona. Lluís Millet i un altre personatge que seria clau en els orígens del Palau, el mestre Amadeu Vives, van quedar impactats per la qualitat de les corals que venien de fora i van decidir engegar l’Orfeó, que va néixer el 1891. El model van ser les corals que triomfaven a Europa, amb cantaires amb una sòlida educació musical.

El cotoner Joan Millet en va ser el primer president. S’hi va estar durant vuit anys, cabdals per a la consolidació gràcies als enormes contactes que havia sabut teixir en la societat barcelonina. La fundació de l’Orfeó, però, seria només el primer pas d’una història que convertiria el que era una modesta entitat en una gran institució cultural, gens aliena a un component ideològic i nacional en què el catalanisme era troncal, com també el religiós, a l’escalf de la fe catòlica de Vives i Millet.

La relació amb Domènech i Montaner

L’Orfeó va ser un èxit social. Dels primers trenta-set socis fundadors es va passar en pocs anys a superar els dos mil. L’entitat necessitava una seu a l’alçada de la seva categoria. D’aquí va venir el contacte amb l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que junt amb Enric Sagnier va fer els plànols del terreny on s’havia d’aixecar la seu de l’Orfeó. Si Millet i Vives eren molt més que uns músics, Domènech i Montaner era més que un arquitecte. Patriota ferm, vinculat a la Unió Catalanista i imbuït de l’esperit del Modernisme, va construir el Palau de la Música, que es va convertir en un dels exponents del país que retornava. Va ser també dirigent de la Lliga Regionalista durant uns anys.

A la junta del Palau hi va haver sempre membres d’una burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per a un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. D’una nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.

La història de l’Orfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Emblemes d’aquests anys d’efervescència nacional seran El cant de la senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluís Millet, o la mateixa senyera símbol de l’Orfeó, beneïda a Montserrat pel bisbe de Vic, Josep Morgades, el 1896.

La primera topada amb la justícia

El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era l’avi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment amb destinació a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important d’Europa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria a ser una de les grans companyies cotoneres europees.

És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet des de molt abans de l’esclat del cas Palau. Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Cap al 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, i es va obrir un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig d’un mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. És una situació que els va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.

L’ajuda de Cambó

Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers anys va girar entorn de la compra d’una finca que havia estat propietat del periodista Eugeni Xammar a l’Ametlla del Vallès. Aquest és un referent important en la història familiar. Davant els problemes econòmics que va haver d’afrontar, la va vendre a la família del també cotoner Francesc Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allà mateix. Els Sindreu se’n van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga.

Millet i Maristany, el pare

L’altra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric, perquè es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (Fejoc) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.

L’esclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des d’on es va traslladar a Trieste, a la costa de l’Adriàtic.

Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per a tot tipus de negocis. S’havia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de l’industrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia l’asseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.

En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia d’assegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit l’asseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a l’empresa.

De fugit dels republicans a processat pels franquistes

Així que va poder, Fèlix Millet i Maristany va tornar a la Península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, i es va establir un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la Fejoc: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista i el van sotmetre a un consell de guerra, Segura va intervenir en favor seu i el procés va quedar interromput. Segura, un eclesiàstic monàrquic i ultraconservador, s’havia enfrontat amb la República i anys després ho faria amb Franco, a qui detestava.

Després de l’ensurt amb les noves autoritats, va ser l’hora de refer els contactes i la reubicació professional. Gràcies a la companyia italiana va entrar al Banco Vitalicio, mentre ell s’obria pas en el camp de les assegurances amb una marca nova, la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros, lligada a Assicurazioni Generali. Més endavant, va entrar de ple al Banco Popular de los Previsores del Porvenir, petita entitat creditícia que es va convertir en el Banco Popular.

Millet va ser president del banc entre 1945 i 1956, des d’on facilitaria l’entrada d’uns importants cosins seus, destinats a responsabilitats molt altes en el poder financer espanyol, Luis i Javier Valls-Taberner, com recorden Andreu Farràs i Pere Cullell a L’oasi català. Els Valls-Taberner van acabar dirigint el banc, que estava resistint-se a un intent d’absorció per part del Banco Central d’Ignacio Villalonga.

Entre els negocis i el mecenatge

Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 l’Orfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i va presidir l’entitat, mentre que la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Va ser el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigua de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.

En aquells anys difícils, Millet i Maristany va ajudar a obrir-se pas a molts joves catalanistes. Potser el més rellevant va ser l’advocat Josep Benet, que durant un temps va ser secretari particular seu. Va acollir Jordi Maragall —pare de Pasqual Maragall— i va subvencionar algunes de les millors traduccions de Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. El seu vessant més conegut en l’àmbit de la represa cultural és el d’haver estat un dels fundadors d’Òmnium Cultural, que va presidir.

Plàtans, cacau i saxos a Guinea

A la seva mort, el 1967, va deixar cinc fills, i el lideratge efectiu de la família va passar al seu fill Fèlix Millet i Tusell. Joan i Xavier, que eren els més grans, van dirigir els seus interessos cap al negoci d’assegurances i el Banco Vitalicio.

I Fèlix Millet? Acabats els seus estudis d’enginyeria tècnica, el pare va decidir enviar-lo a Guinea Equatorial. No era un cas aïllat en aquells anys, on algunes famílies de l’alta societat havien fet arrels —sobretot econòmiques— en la que era una colònia espanyola. La magnífica exposició Ikunde que es va poder veure fa uns anys al Museu Etnològic ho contextualitza molt bé.

El pare de Fèlix Millet havia establert negocis a Guinea Equatorial i el futur president del Palau hi va passar uns anys, on va ser gerent de la Compañía Agrícola e Industrial de Fernando Poo (CAIFER). Però el 1968, Guinea va assolir la independència després d’un referèndum i les relacions amb Espanya van entrar en crisi.

L’estada a Guinea Equatorial va donar temps per a tot, també per a moments d’esplai. No tot havien de ser els negocis. Aficionat a les nits de Bata, va impulsar la creació d’un grup de saxos, anomenat Banana Boys, que va tenir cert èxit a la colònia. Després de la independència, però, Millet, com molts altres colons, va haver de tornar a la metròpoli. Qui va prendre el poder a Guinea va ser Francisco Macías, que era el més nacionalista i antiespanyol dels joves dirigents guineans.

L’experiència africana li devia resultar de profit, al jove Fèlix Millet, ja que de seguida va entrar a l’IESE a culminar la seva formació com a directiu d’empreses. La seva primera aventura emprenedora, però, no va anar del tot bé i ja apuntava maneres.