Els que manen

Els Vidal-Quadras, esclavisme, banca i política

L’exdirigent del PP català i fundador de Vox és el descendent més conegut d’una de les antigues nissagues que van fer negoci a Amèrica

Els Vidal-Quadras són un exemple de l’anomenada síndrome de Buddenbrock. L’escriptor Thomas Mann va retratar a la seva obra Els Buddenbrock l’auge i la decadència d’un poderós llinatge comercial de la ciutat de Lübeck, al nord d’Alemanya. El lloc de naixement de Mann va servir d’escenari per mostrar com una generació aixeca un empori econòmic, la segona el consolida i la tercera l’ensorra. La imatge és tan tòpica com real, i la dificultat per transmetre fortuna i poder de generació en generació s’ha evidenciat en nombroses nissagues.

Els Vidal-Quadras van ser una de les famílies més brillants del comerç i la banca. Després, la tercera generació es va desfer del negoci i ja no va recuperar el poder que havia atresorat, tot i que molts dels membres de la saga van ser figures rellevants en diversos àmbits professionals. Va ser un dels rebesnets del fundador, Alejo Vidal-Quadras, qui va assolir una posició de protagonisme social i polític més destacat, però fora del sector negocis.

En l’actualitat, els membres de la família s’estenen en una bona quantitat de branques, que es troben emparentades amb altres cognoms amb molta història acumulada, dels Villavecchia als Caralt, dels Girona als Trias de Bes.

De Sitges a Amèrica

La figura considerada com el fundador de la saga va ser José María Vidal Robert, natural de Sitges, nascut el 1775, que es va casar amb Josefa Quadras Mercer. Primer es va dedicar a la pesca, però aviat va decidir provar sort a Amèrica i es va traslladar a Maracaibo (Veneçuela), on, segons la versió de la família, va obrir un negoci comercial. Allà va criar els seus dos fills, Manuel (1793) i Alejo (1797).

El 1821, van haver de sortir per cames de Veneçuela en triomfar la revolta per la independència. Mentre que el pare va tornar a Barcelona, els dos fills van optar per instal·lar-se a Santiago de Cuba, que va continuar sent colònia espanyola fins a finals del segle xix.

Els germans Vidal-Quadras van fer fortuna conreant sectors com el tabac, l’immobiliari, el comercial i el financer. Van ser dos fills de Manuel, els germans Manuel i Alejo Vidal-Quadras Ramón, els que van seguir el negoci a Cuba.

A la dècada dels quaranta del segle xix, la família consolida el seu potencial. Els Vidal-Quadras adquireixen els terrenys del passeig d’Isabel II, al port de Barcelona, sota els Porxos d’en Xifré, sobre els quals aixecaran la seu de la Banca Vidal-Quadras. Mentrestant, no descuiden les aliances matrimonials: Carolina Vidal-Quadras Ramón es casa amb el fill d’una altra gran família, Manuel Girona. Més tard es van emparentar amb un altre cognom amb pedigrí, els Villavecchia, uns comerciants d’origen genovès que es van instal·lar a Barcelona a finals del segle xviii.

De mica en mica, els Vidal-Quadras antillans van tornant a Barcelona, alhora que el pare, Manuel, es construeix un palau a Sitges, on també erigirà un panteó familiar. La banca fundada per la família seria, a finals del segle xix, una de les més potents de Barcelona, dirigida ja pels Vidal-Quadras Villavecchia, fills d’Alejo Vidal-Quadras Ramón.

Durant setze anys, la banca va estar gestionada per tres dels seus cinc fills, Alejo, Carlos i Luis, fins que el 1912 van vendre-la al Banco de Barcelona. Fent-ho, es donava un altre cas de síndrome de Buddenbrock. Dos anys més tard, el 1914, moriria Alejo Vidal-Quadras Ramón, el pare, als 88 anys. Els seus cinc fills es repartirien el patrimoni immobiliari, amb una torre a Sarrià i els quatre edificis situats als Porxos d’en Xifré, davant de la Llotja, com a principals propietats.

Negrers

La presència catalana a les colònies es va accentuar a partir del regnat de Carles III, quan es va liberalitzar el comerç amb Amèrica. Maracaibo va ser una de les ciutats amb una presència més destacada de comerciants catalans.

Un d’ells era Miquel Biada, que impulsaria el primer tren Barcelona-Mataró. Després també destacarien a Santiago de Cuba. Certament, els Vidal-Quadras no eren els únics sitgetans a la capital oriental de Cuba. El 1840 es calcula que hi havia més de 170 comerciants provinents de Sitges a Santiago.

El vincle dels Vidal-Quadras amb el comerç d’esclaus és una qüestió coneguda, i no es tracta d’un fet excepcional entre els negociants catalans a Amèrica. Sobre l’origen esclavista de bona part del capital indià hi ha molta bibliografia. Josep Maria Fradera va publicar el 1984 l’estudi «La participació catalana en el tràfic d’esclaus» a la revista Recerques. El 2017 va aparèixer l’obra Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), dels historiadors Martín Rodrigo i Lizbeth Chaviano, de la Universitat Pompeu Fabra.

L’esmentat Martín Rodrigo i Lluís Castañeda van tractar específicament els Vidal-Quadras en l’article «Los Vidal-Quadras, familia y negocios, 1833-1871», on subratllen la importància de la família en el sector bancari (Vidal Quadras Hermanos), desmentint altres historiadors que havien considerat que la banca dels Vidal-Quadras havia estat tan sols una més de la ciutat, sense un paper preponderant.

La necessitat de treballadors per a les plantacions antillanes es va veure incrementada per la prohibició del tràfic de mà d’obra esclava imposat per la Gran Bretanya a partir d’inicis del segle xix. El transport d’esclaus des de l’Àfrica fins a Cuba podia ser un negoci beneficiós per als que s’hi dedicaven, però estava envoltat de perills, com ara la vigilància de la marina britànica, l’acció dels pirates o la possibilitat d’una revolta dels esclaus. Però sembla que devia compensar prou als molts negociants catalans que s’hi dedicaven.

Segons Fradera, a mitjan segle xix, el capital català controlava el 74 % de la importació d’esclaus a Cuba. Els Vidal-Quadras van ser uns d’ells, però no pas els únics i possiblement no dels més destacats. Cognoms com Goytisolo, Comillas, Güell o Samà es van embrutar amb el pitjor dels negocis i van consolidar així la seva fortuna.

L’hereu més conegut

De tota la nissaga, sens dubte la figura més coneguda dels darrers anys és Alejo Vidal-Quadras Roca (1945). El que va ser president del PP català és fill d’Alejo Vidal-Quadras Villavecchia i María Gloria Roca Norton. Té tres fills, dos de la seva primera dona, membre d’una altra estirp, els Caralt Munné, i un altre d’Amparo Fuertes Ferragut.

Doctor en Ciències Físiques i catedràtic de Física Atòmica i Nuclear, ha impartit la docència a la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, el Col·legi Universitari de Dublín i el Centre de Recerques Nuclears d’Estrasburg. Va ser també eurodiputat (i vicepresident del Parlament Europeu) entre el 1999 i el 2014.

Precisament sent candidat a eurodiputat en les eleccions europees de 2009, Vidal-Quadras va haver de respondre a l’acusació d’esclavisme sobre la seva família llançada per l’aleshores candidat europeu d’ERC, Oriol Junqueras. En aquella ocasió, el polític del PP va dir amb ironia: «Darrerament, no parlo gaire amb el meu rebesavi».

La història d’una ascensió

Alejo Vidal-Quadras va fer les seves primeres passes en política a l’inici de la Transició. Va exercir de secretari del Club Prisma, que va aplegar figures que volien tenir un paper destacat en la nova situació, i allí va conèixer Josep Antoni Duran i Lleida, que el va convèncer per entrar a Unió Democràtica de Catalunya. Però, pel que sembla, el partit no li va fer el pes. Ell mateix ha explicat més tard que no suportava veure fotografies de Macià i Companys a les seus d’Unió.

Es va acostar als sectors conservadors que intentaven construir una alternativa política en els principis de la Transició. Va formar part de la candidatura de Solidaritat Catalana, encapçalada per l’empresari Juan Echevarría, que es va impulsar des de Foment del Treball en les eleccions catalanes del 1980. L’Aliança Popular de Manuel Fraga era tan feble en aquell moment que no va gosar presentar-se amb les seves sigles. Solidaritat Catalana no va obtenir representació i la CiU de Jordi Pujol va guanyar aquelles primeres eleccions.

Vidal-Quadras es va anar fent un lloc en els rengles del PP català, amb la confiança de qui va ser l’home fort del partit durant molts anys, Jorge Fernández Díaz. De la seva mà, va ser elegit diputat al Parlament en les eleccions del 1988. Aleshores, es va produir una alineació de factors que va aprofitar sense manies.

Portaveu del PP al Parlament, amb un solvent currículum acadèmic, la seva oratòria brillant va seduir propis i estranys. El seu cognom patrici va enamorar un partit que trobava moltes dificultats per fer-se un espai en la política, i també en la societat catalana.

L’altre factor va ser José María Aznar. Arribat al lideratge del PP el 1990, amb fam de poder després de veure com els seus perdien sempre davant un PSOE totpoderós, Aznar va confiar en Vidal-Quadras per donar una embranzida al PP català. Ho va fer de mala manera i sense contemplacions, amb un estil que seria contraproduent a la llarga.

Aznar va imposar una gestora defenestrant un Jorge Fernández Díaz que tenia darrere un ampli suport de la militància. Ho va fer, a més, coincidint amb una intervenció quirúrgica de l’aleshores líder dels populars catalans, un fet que no seria oblidat mai pel que ja s’anomenava el sector fernandista de la formació.

La caiguda

Vidal-Quadras va obtenir el lideratge del partit a Catalunya amb el suport d’Aznar i va ser candidat a la Generalitat el 1992 i el 1995, quan va obtenir 17 diputats al Parlament, un rècord històric. En aquell moment, ja s’havia convertit en un dels principals enemics de Jordi Pujol, mentre s’abocava a un discurs intransigent i espanyolista que feia forat tractant el tema de la llengua. Vidal-Quadras va ser, en part, el precedent de l’unionisme més identitari, que després va trobar en Ciutadans el seu referent.

El Pacte del Majestic va ser el seu final. La necessitat d’Aznar de pactar amb CiU per arribar a la Moncloa el va deixar fora de joc. Vidal-Quadras va seguir la notícia de l’acord del Majestic des de casa seva. Poc després, veia que li feien a ell justament el mateix que ell havia ajudat a fer a Jorge Fernández. Així de desagraïda és la política quan queda tenyida pel cinisme.

Vidal-Quadras va acabar en aquell moment el seu camí cap a la glòria. El que vindria després seria un llarguíssim premi de consolació. Aznar, que hi estava en deute, el posaria a les llistes europees. Es va estar quinze anys a Estrasburg, convertint-se en un maldecap suportable per als seus. Però no va tornar a manar mai al PP català. Amb Rajoy a Génova, el físic nuclear era vist com una figura aliena.

El seu darrer capítol va ser Vox. Entre gener i agost de 2014 va ser un dels fundadors del partit ultradretà espanyol, una aventura que va posar un epíleg encara més estrambòtic a la seva trajectòria. Fins i tot va exercir com a president de la formació, fins que se li va acudir proposar una confluència amb Ciutadans i UPyD. Santiago Abascal va exigir aleshores que abandonés Vox. I així va acabar aquell viatge.

Amb motiu de les eleccions espanyoles del 28 d’abril de 2019, es va produir un fet sorprenent: la candidata per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, va convidar Vidal-Quadras a intervenir en un acte del partit, i l’exdirigent no va defraudar, regalant a l’auditori una més de les seves intervencions brillants i furibundes contra l’independentisme. Va ser, per un instant, un retorn del passat.

Quan Vidal-Quadras va cantar Els segadors

Ara ja no se’n recorda ningú, però hi va haver un temps en què Alejo Vidal-Quadras era un altre (i es feia anomenar Aleix). Quan el jove catedràtic va aterrar al Parlament de Catalunya, el 1988, el seu discurs no tenia res de l’espanyolisme radical que aviat el caracteritzaria.

Hi ha diversos discursos seus en què es refereix a Catalunya com a nació i intenta no desvincular-se del catalanisme, fent sempre, això sí, un esforç per subratllar el vincle amb Espanya. Un d’aquests discursos el va pronunciar davant el ple el 17 de febrer de 1993, quan el PP va votar a favor de la llei que establia Els segadors com a himne nacional de Catalunya.

En aquella ocasió, Vidal-Quadras va recordar la ironia que va suposar que el rei Joan Carles entrés a l’Estadi Olímpic el dia de la inauguració dels Jocs del 1992 mentre sonava l’himne que havia representat una revolta contra el monarca, va citar Salvador Espriu i es va referir al concepte de nació com un espai comú per compartir i per oblidar aspectes que poguessin dividir. Com li passa a molta gent, hi ha un moment en què tots podem haver estat un altre.

L’aposta pels fons d’inversió

Un dels seus fills, Alejo Vidal-Quadras Caralt, va optar per una carrera en el món de les finances i el capital risc, en una línia que ha trobat molts exemples dins de la burgesia catalana. Va dirigir durant cinc anys el fons d’inversió nord-americà KKR (Kohlberg Kravis Roberts & Company) a Espanya, però el maig de 2019 va ser cessat després d’unes decisions que van resultar costoses per a la firma, com l’intent d’una opa sobre Telepizza que no va reeixir, i una operació per entrar a Naturgy que tampoc no va fructificar.

Amb anterioritat, havia treballat a la delegació de Rotschild a Madrid com a assessor en adquisicions i fusions, i després va ser director general de 3i a Espanya, companyia multinacional de capital risc amb seu a Londres.

Els altres Vidal-Quadras

La saga dona per a molt. Els seus empresaris i banquers han conviscut amb artistes i pintors. Segons el web familiar, totes les branques de la nissaga juntes apleguen pràcticament nou-centes persones.

Un oncle de l’expresident del PP català, José María Vidal-Quadras y Villavecchia, va ser un pintor reconegut. Un cosí seu, Alejo Vidal-Quadras Veiga (1919-1994), va ser també pintor, fill de Francisco Javier Vidal-Quadras y Villavecchia i Pilar Veiga de la Cuesta. Va ser retratista de l’alta societat barcelonina i protegit de grans noms com els Comillas i els Güell. Instal·lat a París, amb un estudi a Montmartre, davant seu van posar grans noms de les arts i de les famílies reials europees, de la princesa Sofia al xa de Pèrsia, i de Marilyn Monroe a Maria Callas. Per cert, el retrat de la cantant d’òpera apareix a la pel·lícula Bohemian Rhapsody, i per això el nom del pintor consta en els crèdits del film. Una fundació creada per la vídua té cura del seu llegat.

Una branca dels Vidal-Quadras es va emparentar amb un altre llinatge il·lustre, els Trias de Bes, i té vincles amb l’Opus Dei. Javier Vidal-Quadras Trias de Bes (1961) és advocat, fundador del despatx Amat&Vidal-Quadras, professor de la Universitat Abat Oliba i sotsdirector de l’Institut Superior de la Família, vinculat a la Universitat Internacional de Catalunya. Tant ell com un germà seu, Miguel, són professors de Dret d’aquesta mateixa universitat.

Un altre membre de la saga és Manuel Vidal-Quadras, empresari del sector de l’hostaleria i fundador de 1840 Group, dedicat al sector immobiliari. La joia de la corona del negoci és el que va ser el palauet per a les vacances familiars a Sitges. Els Vidal-Quadras s’enorgulleixen dels seus ancestres i llueixen el seu cognom, però el llinatge no ha recuperat mai la brillantor dels temps passats.

Els Valls-Taberner, banca, Opus i Corona

La família inclou un dels grans historiadors catalanistes, que es va adherir a Franco el 1939, i dos expresidents del Banco Popular

«Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima del seu propi desvari. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista». Qui escrivia això no era un espanyolista acèrrim, sinó un home que havia estat un dels intel·lectuals més representatius del catalanisme, Ferran Valls i Taberner, destacat dirigent de la Lliga, el partit de Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.

La frase formava part d’un article que es titulava precisament així, «La falsa ruta», i va aparèixer publicat a La Vanguardia el 15 de febrer de 1939. Encara amb la por al cos després dels anys de guerra i exili, en una Catalunya vençuda, Valls i Taberner va prendre partit per la causa de Franco.

En l’article, considerava un error la història de Catalunya de les dècades anteriors i titllava el catalanisme en bloc de ser un dels principals focus de la «subversió» en què havia caigut la societat catalana. Advocava per una renúncia a la nació i l’adhesió a «l’obra grandiosa de reconstrucció de la pàtria espanyola». Aquest article —que va esdevenir de referència i que passats vuitanta anys encara és objecte de cites— va formar part després d’un llibre amb títol expressiu: Reafirmación espiritual de España.

Un nacionalista romàntic

El cas de Valls i Taberner (1888-1942) va ser, d’entre l’antiga elit de la dreta catalanista, dels més clars a l’hora de deixar enrere el seu passat i buscar la integració en el nou règim. En el seu cas, a més, es tractava d’un personatge que pertanyia al nucli d’intel·lectuals de la Lliga i era considerat un exponent de la historiografia romàntica.

Dotat també d’una sòlida formació jurídica, va ser director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i va destacar en els estudis sobre dret medieval i les institucions de l’època comtal. El 1922, va publicar una Història de Catalunya, conjuntament amb Ferran Soldevila.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, sent membre de la junta de govern del Col·legi d’Advocats, va ser represaliat i exiliat a Morella. Però els anys de la República —en què va ser diputat al Parlament i a les Corts espanyoles per la Lliga— el van sacsejar i va evolucionar cap a posicions més conservadores i proclius a l’autoritarisme.

Pocs llinatges han tingut el vincle amb Catalunya dels Valls-Taberner. Tampoc no hi ha gaires precedents d’intel·lectuals del nacionalisme català que hagin fet una abjuració com la seva del propi passat. Mai no sabrem si Ferran Valls hauria canviat de posicions si hagués viscut més anys en comptes de desaparèixer el 1942, quan l’ambient feixista ho amarava tot. Sí que sabem que va declarar com a testimoni de la defensa en favor de persones jutjades pels tribunals franquistes després del 1939. Per exemple, en el cas de l’excap de l’Arxiu Històric de Barcelona, Duran i Sanpere, o de l’exconseller de Treball, Francesc Xavier Casals.

També se sap que va mantenir una relació intensa amb Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles I. Fins i tot va fer classes de català a Joan de Borbó durant la seva estada a Roma en plena Guerra Civil.

Del tèxtil a la banca

Ferran Valls i Taberner pertanyia a una saga del tèxtil originària del Bages que va crear l’empresa Manufacturas Valls SA. Els seus germans Josep i Domingo van concentrar-se en els negocis. Domingo va ser president del Consorci Industrial de Tèxtils Cotoners. Josep va presidir la química Cros. Era una família situada en el bàndol vencedor de la guerra, però no va trencar mai del tot el lligam amb el catalanisme cultural.

Manuel Ortínez, en les seves impagables memòries Una vida entre burgesos, explica com va convèncer el consorci cotoner de finançar el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Era una actitud que va tenir altres exemples en un sector de la burgesia catalana, adherida de grat o per força al règim, mentre donaven suport a activitats catalanistes, com la creació d’Òmnium Cultural.

Domingo i Josep van penetrar també en el sector bancari. Josep seria conseller del Banesto i Domingo, del Banco Exterior de España. Però serien els dos fills de Ferran, Luis (1926-2006) i Javier (1930), els que arribarien al cim del poder econòmic. Luis, en concret, seria després l’autèntic cap de la família i el més carismàtic. Estudiant a l’escola dels Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, l’esclat de la Guerra Civil el va agafar amb 10 anys —5 anys, el seu germà Javier—. El pare era diputat de la Lliga i, amb la vida en perill, es va endur la família a Itàlia, des d’on tornarien tots el 1939.

L’historiador Ferran Valls i Taberner va morir el 1942. Luis Valls-Taberner i Arnó va començar poc després els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. Molt aviat va entrar en contacte amb un grup religiós que impregnaria tota la seva vida, l’Opus Dei, del qual va ser soci numerari, la categoria dels que opten pel celibat i tenen una disponibilitat màxima per a les tasques de la prelatura fundada per Escrivá de Balaguer.

L’ascens al poder bancari

Luis Valls va caminar de pressa. Va fer classes d’Economia Política a la Universitat de Barcelona i després es va instal·lar a Madrid, on es va doctorar a la Universitat Complutense. Allí faria algunes amistats de llarg recorregut, com la de l’economista Enrique Fuentes Quintana o el futur ministre del franquisme Federico Silva Muñoz. Tot seguit, va decidir entrar al sector de la banca. Ell mateix explicava que era perquè li semblava l’àmbit que li permetria dur a la pràctica el que havia après d’economia política. Les condicions no li mancaven, perquè el 1957, amb només 31 anys, ja havia ascendit a vicepresident del banc.

Qui va ser clau en l’entrada de Valls al Banco Popular va ser Fèlix Millet i Maristany (pare de qui després va saquejar el Palau de la Música). Millet dirigia l’asseguradora Chasyr i afrontava una situació econòmica delicada, raó per la qual es va voler desfer de les accions bancàries, que Valls-Taberner i un grup de persones afins van adquirir.

Una copresidència al Banco Popular

Com a home fort de l’entitat bancària, Luis Valls-Taberner va professionalitzar-la i es va envoltar d’un equip eficient que va fer del Banco Popular un dels més importants de l’Estat i dels més rendibles d’Europa. Va ser president del banc entre 1972 i 2004. A partir del 1989, però, va compartir la presidència amb el seu germà Javier, un fet inhabitual en el sector. Possiblement va ser una manera de blindar-se en un moment de fusions bancàries i quan molts competidors miraven amb avidesa el Banco Popular. No fer fusions i no embolicar-se en el sector immobiliari van ser dues de les seves idees fixes.

Els dos germans van fer del banc una institució de prestigi en el sector, amb un estil clàssic i discret, amb una aversió natural a l’estil agressiu i arriscat d’altres banquers. Luis, cèlibe, opusdeista i caut, tenia sempre a prop l’Oráculo manual y arte de prudencia, una obra del segle xvii de Baltasar Gracián que convida a la moderació.

L’any 2004 els membres del consell d’administració del banc es van repartir 2,6 milions d’euros. Era una quantitat considerable, però molt inferior a l’habitual en la banca espanyola. Els Valls-Taberner van establir una norma també heterodoxa: els consellers no obtenien cap guany en concepte de dietes o de participació en beneficis. Aquests capítols es derivaven directament cap a diverses obres de tipus social.

L’enfonsament

La seva etapa es va cloure el 2004, quan Luis va abandonar la copresidència i es va quedar com a president del sindicat d’accionistes. Va morir dos anys després, el 2006, als 79 anys. En aquell moment, el banc ja havia emprès el camí cap al col·lapse. La seva decisió final de preparar la successió i posar-la en mans d’Ángel Ron es demostraria errònia. Pocs mesos després de morir, Ron forçaria la sortida de Javier i començaria a prendre decisions fatals. Una era entrar de ple en el mercat immobiliari.

El Banco Popular va començar a fer compres d’alt risc. Va adquirir TotalBank, de l’estat de Florida, per prop de 300 milions de dòlars. La jugada més costosa va ser la compra l’any 2011 del Banco Pastor per més de 1.300 milions d’euros —incorporant els actius immobiliaris—, que era un preu superior al valor real de l’entitat gallega. El banc va perdre la fortuna i ja no la recuperaria, i va quedar amb greus problemes de liquiditat i amb unes accions caient en picat. Va entrar en una deriva que culminaria el 2017 amb la seva compra pel Santander per un euro.

Monàrquic i amb bona sintonia amb el PSOE

Amb la desaparició de Luis Valls-Taberner, se n’anava també un banquer que sorprenia per la seva heterodòxia. Durant el franquisme, no va amagar el seu monarquisme, heretat del seu pare, i va estar a prop de Joan de Borbó, que residia a Portugal, i després, de Joan Carles. Els anys seixanta, va ser un dels impulsors del diari Madrid, creat amb suport del sector més oberturista de l’Opus Dei i que va acabar tenint seriosos problemes amb el govern, fins que va desaparèixer el 1974.

Valls-Taberner era un home de conviccions catòliques i conservadores, però es va comprometre amb la Transició. Va ser el primer banquer a finançar una campanya del Partit Comunista d’Espanya. Després, durant el govern socialista de Felipe González, entre 1982 i 1996, hi va mantenir una relació cordial. De fet, el Banco Popular gaudia d’una relació fluida amb la majoria dels partits, als quals concedia crèdits. L’oficina madrilenya del carrer de Cedaceros, 9, a tocar del Congrés dels Diputats, era ben coneguda pels responsables de finances dels partits.

Francesc Cabana, al seu llibre Set despatxos, parla de Luis Valls-Taberner i el defineix com un dels homes més fins que va conèixer en la banca. És un fet que el Banco Popular va mantenir una actitud respectuosa i gens bel·ligerant davant la fallida de Banca Catalana.

Un empresari amb inquietuds…

Els dos fills de Javier Valls-Taberner i Arnó són avui els hereus més coneguts de la saga. Luis Valls-Taberner Muls té 37 anys i la seva dedicació professional és lluny del món de la banca. Va començar en el sector immobiliari, treballant a la multinacional nord-americana Hines. En aquests moments es dedica a la inversió i transformació a través de la seva societat Elevete Invest Group. En el món immobiliari, ha consolidat un perfil com a promotor inversor.

També està impulsant una empresa de coaching executiu (és coach certificat per l’Institut d’Empresa). Està casat amb Carla Palou, barcelonina, directora de màrqueting de la companyia suïssa IWC Iberia. Tenen un fill, Javier, que és l’únic noi que manté el cognom Valls-Taberner.

Luis Valls-Taberner és un empresari que no amaga les seves inquietuds culturals i intel·lectuals. Les influències de l’avi historiador i del seu oncle banquer han estat determinants en ell, que se sent atret pel món editorial. Com a autor, ha escrit un llibre que és molt útil per entrar en el món dels Valls-Taberner, Desapego y libertad, un perfil de l’expresident del Banco Popular que destaca el seu estil discret i la saviesa en el lideratge.

… i una confident de la reina

Cristina, 42 anys, va muntar la seva empresa de regals i complements, Chris&Cris, que va fundar amb la seva mare, Christina Muls. Està casada amb Francisco Reynés, conseller delegat de Naturgy, i té dos fills, Cristina i Borja.

Abans havia estat parella de Cayetano Martínez de Irujo i d’Isak Andic, propietari de la tèxtil Mango. Actualment viu a Madrid. Cristina es va casar en una estació d’esquí de Suïssa, un gest que explica coses sobre el canvi de patrons culturals entre la jet. També té un vessant d’inquietuds culturals i és col·leccionista d’art.

L’empresària forma part del cercle de relacions de la reina Letícia i ha estat esmentada sovint en la premsa social com una bona amiga i fins i tot confident de la monarca. D’aquesta manera, continua el vincle que van tenir el seu oncle i el seu avi amb la família reial.