Els que manen

El mirall trencat dels mandarins catalans

Ferran Casas

Una burgesia amb capacitat d’innovar i d’arriscar per conquerir qualsevol mercat, un país de capitans d’indústria, un selecte grup de milionaris —alguns força discrets—, un establishment que remenava les cireres, que es veia capaç de controlar les institucions, i que tenia una bona entrada a Madrid. Era el panorama que, durant dècades, en dictadura i en democràcies de més o menys qualitat, oferia Catalunya a qui se la mirés a vista d’ocell. Era una classe social, una elit, que gaudia d’una certa estabilitat malgrat que mai no ha estat homogènia.

N’hi havia, i n’hi ha, que només volien fer diners, i d’altres que participaven en iniciatives, que actuen amb vocació d’incidir i que s’esforcen per veure-hi més enllà de les parets de la seva fàbrica. Des dels mecenes de la llengua i la cultura catalana com els que van fundar Òmnium fins als que ens ajuden a explicar el Modernisme o el nostre autogovern, però també els que finançaven el pistolerisme dels anys vint i l’aixecament feixista del 1936, o els que s’han entregat a aventures especulatives. A la foto hi eren i hi són tots, encara.

En els darrers anys tot ha canviat, també ells i les seves quimeres. La crisi de la indústria tradicional i l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma; el desplaçament del poder econòmic cap a Madrid, on ja residia el polític, que ara ha drenat amb més força les perifèries i que ha fet més subsidiari l’ecosistema català, i les incomoditats i tensions que ha generat el Procés en un àmbit on domina el conservadorisme han refet el mapa. Calia revisitar-los i trobar-ne de nous per explicar-ho tot i posar-hi context amb dades i fonts. Fer, en definitiva, una feina periodística. La bona acollida que, entre els lectors, va tenir una història de la família Lara i el seu grup Planeta a Nació Digital va donar-nos, l’estiu del 2019, la idea de fer una sèrie sobre les grans nissagues empresarials.

Aquestes sagues ens havien de permetre explicar la nostra composició social, el nostre mapa polític i el nostre model econòmic i la seva capacitat d’adaptació al context. És el que es van proposar Miquel Macià i Pep Martí, dos periodistes de llarga i acreditada trajectòria, de perfils complementaris, poc amics de la frivolitat innecessària i bons coneixedors dels engranatges del poder a Barcelona i més enllà de l’entorn metropolità. I això, remenant el registre mercantil, recorrent a fonts orals de diversos nivells i també documentals, és el que han fet durant gairebé dos anys, també en pandèmia. Posant-hi talent, sí, però també moltes hores i empatia i intenció en les preguntes per accedir al que els afectats volien contar i al que no. La sèrie es va publicar setmanalment al diari i aquest llibre és fruit d’una revisió per dotar-la de més coherència i esmenar-ne o actualitzar-ne aspectes puntuals.

Els que manen no es publica amb la intenció de fer relacions públiques. S’hi combina la informació econòmica amb la social, la política i la històrica, fet que fa més llegidors els perfils i els posa a l’abast de qualsevol lector inquiet i interessat a saber qui són i per què són com són els nostres mandarins. No tots els àmbits tenen el mateix pes perquè les trajectòries familiars, les iniciatives empresarials, els patrimonis o els posicionaments públics tenen un interès desigual. Els quatre elements sempre hi apareixen, però no en un equilibri idèntic que podria fer decaure l’interès. Tampoc no hi ha un criteri objectivable a l’hora de triar els protagonistes. No tots són els més rics, tampoc els més populars o els de més tradició.

Hi apareixen tots els que espereu —si en lloc dels cinquanta noms que van donar nom a la sèrie original en fossin deu, hauria estat més difícil—, però també en surten d’altres sense els quals no s’entén el present de determinades comarques i sectors. N’hi ha que no tenen una gran fortuna, però sí un gran impacte social i que són directius que no hi podien faltar perquè, fent-los justícia o no, se’ls situa en l’epicentre de totes les conxorxes. D’altres ens ajuden a entendre bé com el franquisme va permetre forjar grans fortunes i guanyar un prestigi social que la Transició, com a transició i no com a ruptura, va evitar descavalcar malgrat que algunes han estat elits extractives. La tria i el producte final són fruit d’una iniciativa periodística genuïna i independent.

I per això calia posar-hi mètode, sotmetre-ho a contrast, i endreçar-ho i explicar-ho bé. Mentre treballàvem en la sèrie, descartàvem o afegíem noms, discutíem quin era el millor moment per presentar aquest o l’altre i si faltava material gràfic o accedir a una font per corroborar una dada, ens sobrevolava sempre el dubte de quina col·laboració trobaríem dels protagonistes. El cert és que ha estat desigual, i és un exercici d’honestedat que el lector ho sàpiga. Alguns protagonistes del llibre s’han negat a col·laborar amb Macià i Martí per explicar-se; d’altres s’han limitat a derivar-nos als seus gabinets de premsa o a portaveus per facilitar informació, i també n’hi ha hagut molts que han acceptat reunir-se amb els periodistes de Nació Digital en diverses ocasions, fet que confirma la rellevància en el mapa mediàtic català del diari i el seu prestigi pels més de vint-i-cinc anys de trajectòria acumulada. L’accés a la informació no ha estat, com deia, homogeni, però la perspectiva de la publicació dels cinquanta noms ens presenta un resultat final que, gràcies al bon ofici i als recursos de Macià i Martí, sí que ho és.

Els que manen ens ofereix el panorama d’una burgesia, d’unes grans famílies, on hi ha més desarrelament del que es podia intuir per tot el que ha passat al nostre país en els darrers anys. Molts no han entès el Procés, la impugnació de la monarquia que una immensa majoria dels catalans perceben com a aliena, la crítica als vells consensos o l’anhel d’una societat que es resisteix a deixar enrere una altra crisi a costa de més desigualtat. N’hi ha que han fet evident la dificultat per llegir el que ha passat al carrer, i això els ha bunqueritzat encara més. Segurament és l’altra cara de la dificultat que ha tingut «el carrer» —les classes populars— i alguns partits per ser conscients de fins a quin punt l’estat espanyol i les seves estructures eren fortes i estaven disposades a jugar tan fort com calgués per mantenir en peu l’statu quo.

L’establishment espanyol ha superat la prova d’estrès que, entre 2014 i 2017, va suposar la crisi monàrquica que va provocar l’abdicació de Joan Carles I, el Procés català i la irrupció de Podem. El genuïnament català, que en els anys de la pax autonomista va acceptar el rol que assumia la Generalitat quan facilitava fer negocis i defensava la idea d’una Catalunya motor econòmic d’Espanya, presenta un balanç de danys més gran. Els nostres noms no han estat aliens a la polarització i un ampli sector ha respost als intents d’impugnar les estructures que els han permès acumular beneficis, prestigi i influència amb un cert replegament i buscant protecció a Madrid. Els canvis de seus socials de 2017 en són el paradigma.

Aquest llibre us permetrà entendre què fan i per què les grans nissagues patronals del país, i també cap on pot transitar la nostra economia en un context global i de qüestionament de l’aposta pels serveis després d’anys d’un menysteniment erroni de la indústria tradicional i l’emprenedoria que van fer pròspera i socialment inquieta la Catalunya dels segles xix i xx. Que tingueu una grata i útil lectura.

Els cognoms

que sempre hi són

Els Cambó, o el declivi d’un llegat

L’operació per vendre l’obra més preuada de la col·lecció familiar d’art va delatar la crisi del llinatge

La notícia, la tardor del 2019, que la família Guardans Cambó tenia prevista la venda d’un retrat de Sandro Botticelli que havia estat la joia de la corona de la col·lecció de Francesc Cambó i Batlle (1875-1947), polític, home de negocis i mecenes, va desfermar una forta polseguera. El quadre era el «Retrat de Michele Marullo Tarcaniota», adquirit per l’històric prohom català el 1929, que el considerava la gran «perla» de la seva col·lecció.

No és la primera obra del llegat de Cambó de la qual es desprenia la família de qui va ser una de les grans personalitats de la Catalunya política i econòmica del segle xx. Però el quadre sí que era una de les peces més emblemàtiques. Què ha passat amb el Botticelli? Què se n’ha fet de l’Institut Cambó, creat per preservar la memòria i el llegat del polític? Qui són els seus hereus?

Adeu a la «perla»?

La galeria Trinity Fine Art, de Londres, va posar a la venda el retrat propietat de la família Guardans Cambó a la fira Frieze Masters, que va tenir lloc del 3 al 6 d’octubre. L’obra estava protegida com a bé d’interès cultural (BIC). Es tractava de l’únic quadre de Botticelli al món que pertanyia a una col·lecció privada, i el fet que fos un BIC no n’impedia la venda, però en limitava les condicions. La pintura només pot sortir de l’estat espanyol amb l’autorització del Ministeri de Cultura. Cal dir que, més de dos anys després, la peça no ha trobat comprador i continua en mans dels Cambó. Però l’operació ofereix detalls interessants sobre la posició actual del llinatge.

Un expert en el mercat artístic i historiador de l’art, Albert Velasco, va explicar als autors d’aquest llibre, amb motiu d’aquest episodi, que l’operació es va conèixer gràcies a un missatge anònim a les xarxes socials. Segons ell, es va tractar d’una «operació ben tramada»: Velasco assenyalava que «la galeria de Londres no va especificar que, en cas de compra, el quadre no podia sortir de l’estat espanyol. Si s’hagués dit això, s’haurien desactivat el 99 % dels potencials compradors». L’expert estava convençut de la finalitat de l’operació: «Els Guardans volien pressionar el ministeri perquè el comprés».

El gruix del llegat artístic de Francesc Cambó es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), tret d’unes poques peces que són al Museu del Prado. El seu gendre, Ramon Guardans, mort el 2007, va presidir el patronat del MNAC, i la seva vídua, Helena Cambó, traspassada el gener de 2021, formava part del patronat del museu. És aquí on, segons Velasco, hauria de ser el Botticelli. Però per això caldria que la Generalitat intervingués per adquirir-lo, cosa que, ara per ara, queda fora de la política d’adquisicions de la Generalitat perquè es tracta d’un artista estranger.

La peça, però, ha estat emblemàtica del patrimoni cambonià. Fins al punt que l’any 1996, amb motiu de la seva entrada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Helena Cambó va llegir el seu discurs com a nova acadèmica parlant del quadre, amb el títol «Marullus, l’home del retrat de Botticelli».

L’Institut Cambó, dissolt

L’any 2017 es va produir una pèrdua sensible per al llegat: la dissolució de la Fundació Institut Cambó, creada el 1999 per continuar l’obra cultural de Francesc Cambó. Ramon Guardans la va voler impulsar integrant figures rellevants de la societat civil en el seu patronat, de manera que en una primera etapa va ser presidida per Miquel Roca i Junyent.

De tot el llegat cultural cambonià, la col·lecció Bernat Metge ha estat la producció més ambiciosa. Cambó va impulsar a partir de 1922 l’edició de les obres dels grans clàssics grecollatins, recorrent als millors especialistes i traductors i publicant els llibres en edició bilingüe català-llatí o català-grec. Ja té més de 400 volums. El 2016 els Guardans Cambó es van desfer dels drets de la Bernat Metge, que van ser adquirits pel grup editorial cooperatiu Som, que el 2021 s’integraria dins la cooperativa Abacus.

Una filla i catorze nets

Helena Cambó (1929-2021) va ser la filla única de l’exdirigent polític. Vídua de l’advocat Ramon Guardans, va deixar catorze fills (nou nois i cinc noies). Va viure sempre a la casa que va fer construir el seu pare, a la Via Laietana. Guardans la va conèixer perquè era l’advocat de la seva mare, Mercè Mallol.

Persona ambiciosa, Guardans va voler assolir un protagonisme social enarborant la memòria del sogre. També va exercir de conspirador: amb idees conservadores i monàrquiques, Guardans va pertànyer al Consell Privat de Joan de Borbó, aspirant frustrat al tron d’Espanya.

Cada any, per Tots Sants, tots els fills rebien un regal de la mare: panellets de cal Padreny de Reus. Aquest és un gest que volia entroncar amb un lloc de la memòria familiar: Ramon Guardans era de Reus. Els panellets els apleguen, però la família és molt nombrosa i sovint amb dificultats per consensuar decisions.

Aquests són els nets més rellevants del clan des d’un punt de vista social:

—Francesc Xavier Guardans Cambó. Exmarit d’Ana Godó, filla de l’editor de La Vanguardia. Era qui presidia el patronat de la Fundació Institut Cambó en els darrers temps i, probablement, qui exerceix més com a cap de família. Va ser president del CONCA i vicepresident del Chase Manhattan Bank a Nova York. Present en el sector editorial, va ser conseller delegat d’Anaya i director regional de l’àrea Àsia-Pacífic d’una multinacional holandesa del món editorial, Wolters Kluwer.

—Helena Guardans Cambó. Empresària. Presidenta de la consultora Webhelp a Espanya, una empresa francesa dedicada a l’externalització de serveis. El 2018 va traslladar la seu a Madrid. És al consell social de la Universitat Oberta de Catalunya, al consell de Fira de Barcelona i pertany a l’International Women Forum que promou el lideratge femení. Potser va ser aquest factor el que va fer que l’alcaldessa Ada Colau pensés en ella per dirigir la Fira, opció que no va fructificar.

—Ignasi Guardans Cambó. El més conegut dels nets per la seva incursió en l’activitat política. Va ser diputat per CiU, destacant per les seves intervencions crítiques amb el govern del PP durant la guerra de l’Iraq, i eurodiputat. Després es va deslligar de CiU i es va oposar al procés sobiranista. Va ser breument director general de Cinema durant el govern de Rodríguez Zapatero.

—Jordi Guardans Cambó. Un dels nets amb un vessant més intel·lectual. Poeta reconegut. Gerard Quintana, Feliu Formosa i Maria del Mar Bonet han musicat alguns dels seus poemes.

—Maria Guardans Cambó. Directora general d’AdQualis, una consultora de recursos humans. Va fundar Adunas, una empresa de caçatalents, després de treballar amb Luis Conde al Grup Seelinger & Conde.

—Pau Guardans Cambó. President de la cadena Único Hotels, formada per Grand Hotel Central a Barcelona, i Hotel Único i The Principal a Madrid. Ara impulsa dos nous hotels a Mallorca. Ell prefereix parlar de «col·lecció» d’hotels que de cadena. Són hotels de luxe de cinc estrelles. Ha presidit el lobby econòmic Barcelona Global. Ha estat cònsol honorari de Corea del Sud.

El Grand Hotel Central ocupa l’edifici de Via Laietana, 30, que va ser el domicili particular de Cambó. Pau Guardans va adquirir sencer tot aquest l’edifici (147 habitacions), on hi havia hagut també les oficines de la Fundació Bernat Metge, a la resta dels seus germans. El novembre de 2015, va traslladar a Madrid la seu social de la cadena.

—Rafael Guardans Cambó. Advocat, dirigeix l’àrea d’empresa familiar a Atrevia, una consultora de comunicació. Presideix la FIES (Fundació Institucional Espanyola). En el seu patronat hi ha figures com Carlos Fitz-James Stuart y Martínez de Irujo. També hi és un membre d’una altra distingida saga catalana, Alfonso Rodés Vilà.

—Teresa Guardans Cambó. Filòloga i doctora en Humanitats.

La FIES va ser creada a finals dels setanta com a fundació privada per «fer present a la societat el valor de la Corona com a institució integradora i impulsora de la convivència». La fundació organitza el concurs «Què és un rei per a tu?», adreçat als nois de primària i ESO. També premia els millors articles sobre la Corona. Un dels darrers premiats va ser Nicolás Redondo Terreros per un elogi de Felip VI.

Passió per la política

Francesc Cambó va ser el polític més rellevant del catalanisme conservador després d’Enric Prat de la Riba. Membre del grup de joves advocats formats entorn de Narcís Verdaguer i Callís, va adscriure’s com ells als primers grups catalanistes. Cofundador el 1901 de la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern de Catalunya, Cambó va esdevenir-ne un dels dirigents destacats, i va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona i diputat a Corts. La Lliga era una força vista com a filoseparatista des de Madrid i com a conservadora des de les esquerres catalanes.

Com a partit catalanista, la Lliga va defensar la Mancomunitat —que va governar amb Prat de la Riba i Puig i Cadafalch— i un projecte d’estatut d’autonomia el 1919. Com a formació d’ordre, va reclamar la repressió contra els revoltats de la Setmana Tràgica de 1909 i va fer costat a la monarquia enfront dels grans moviments vaguístics de 1917 i els anys posteriors. Va intentar una reforma de l’Estat, però va acabar sotmesa al bloc dominant a Espanya. Cambó va ser ministre en dues ocasions. Aquestes actuacions van fer d’ell un polític ple de contradiccions i van causar un fort desgast de la seva figura.

Durant la Segona República, la Lliga es va veure superada per l’ERC de Francesc Macià, i va exercir d’oposició conservadora al Parlament de Catalunya. Un episodi dolorós per al líder conservador va ser el clam de les multituds que el 14 d’abril de 1931 van celebrar la proclamació de la República als carrers de Barcelona amb el crit de «Visca Macià, mori Cambó!». Una frase que, per cert, encara reapareix sovint en articles d’anàlisi política actual.

L’aixecament militar de 1936 —en el qual la Lliga no va participar— va desencadenar una onada revolucionària a Catalunya, que va moure la major part de la gent rellevant del partit a fugir, molt sovint per salvar la vida, deixant enrere propietats, despatxos i negocis. Van ser uns anys en què Cambó va tenir una actuació també controvertida, i va arribar a obrir una oficina a París per contribuir a la victòria de Franco.

Un home de negocis

Cambó va ser també un actiu home de negocis. En aquest capítol destaca la seva actuació com a president de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad), un holding de diverses empreses europees que va aconseguir el quasi monopoli del subministrament elèctric de Buenos Aires.

L’historiador Borja de Riquer en dona detalls interessants al seu llibre Cambó en Argentina. La CHADE va teixir una potent xarxa d’interessos, amb els suborns inclosos a nombrosos dirigents polítics. Després de passar la Guerra Civil a París i traslladar-se a Suïssa i els Estats Units, Cambó va residir voluntàriament a l’Argentina fins a la seva mort, l’abril de 1947. Quasi trenta anys després, el 1976, les seves despulles van ser dipositades al cementiri de Montjuïc.

Cambó i el Procés

Què queda del llegat polític de Cambó? No és fàcil respondre aquesta pregunta. El catalanisme que van representar homes com Cambó, Prat, Ventosa i Calvell o Duran i Ventosa pot ser cosa del passat, però tot i així el seu lloc en la història de Catalunya és essencial. Moltes institucions actuals van ser impulsades per homes de la Lliga, des de la Biblioteca de Catalunya fins a l’Institut d’Estudis Catalans, passant per la Biblioteca Bonnemaison. En moltes, Prat de la Riba va saber aplegar figures d’altres corrents polítics. Per això van ser obres d’estat. La figura de Cambó, però, és recurrent i, com tots els clàssics, reapareix sovint.

En els inicis de la Transició, es va intentar refundar la Lliga. Però va ser el pujolisme, més modern i dinàmic, més entroncat en la societat sorgida de la Catalunya dels anys seixanta, el que va hegemonitzar el catalanisme moderat de base àmplia. Més recentment, un grup d’activistes i acadèmics ha intentat engegar-ne una nova versió amb el nom de Lliga Democràtica. Durant la Transició, sovint es comparava Miquel Roca amb Cambó, cosa que no incomodava el polític de CiU.

De tant en tant, la figura del polític rebrota. El març de 2019, va tenir lloc a Reus la presentació de la reedició de la biografia Cambó, escrita per Ignasi Buqueras, empresari català que viu a Madrid. Hi va ser present un dels nets, Rafael Guardans. Tots els que hi van intervenir van elogiar Cambó com l’home que seria necessari ara. Entre els presents, hi havia l’empresari Antoni Pont i l’advocat Pere Huguet, militant de Ciutadans. Tots van recordar l’oposició frontal de Cambó al separatisme.

El posicionament d’altres membres de la saga contra el procés independentista és prou conegut. Ignasi Guardans ha estat molt actiu en contra als mitjans i a les xarxes socials i hi ha polemitzat obertament. Empreses vinculades als Guardans, com Único Hotels i Webhelp, han traslladat la seu a Madrid.

Mecenes i col·leccionista amb amistats perilloses

La historiadora de l’art Immaculada Socias, professora emèrita de la Universitat de Barcelona, ha estudiat el Cambó mecenes i col·leccionista. En una ponència presentada en unes jornades al MNAC el 2017, n’apuntava un aspecte poc conegut: la relació intensa de Cambó amb el mecenes Thomas Fischer. En declaracions fetes als autors d’aquest llibre, Socias subratlla «el paper extraordinari de Cambó com a mecenes, no només pel que fa a la Bernat Metge, sinó també impulsant els volums de la col·lecció Monumenta Cataloniae, sobre l’art català, o la Fundació Bíblica».

La investigadora assenyala que «la col·lecció Cambó té dues etapes molt diferenciades: abans i després de 1936» i identifica aspectes més delicats. Socias va treballar documentació de l’Oficina de Serveis Estratègics (OSS) dels Estats Units, l’agència predecessora de la CIA que va funcionar durant la Segona Guerra Mundial, i també de la Comissió Roberts, creada pel govern dels Estats Units per recuperar obres d’art en zona de guerra. Cambó hi apareix esmentat sovint, com també el seu vincle amb el marxant Theodor Fischer, un dels agents més actius en la compra i venda de peces d’art saquejades pels nazis. Els informes de l’OSS asseguren que Cambó va incrementar la seva col·lecció els anys quaranta amb obres de la galeria Fischer.

Fischer havia subhastat a Suïssa obres d’art procedents d’Alemanya que eren considerades «art degenerat» pels nazis. Cambó va haver de donar explicacions, en el seu exili a Buenos Aires, davant d’aquests informes. Molts objectes saquejats van sortir d’Europa a través de Portugal, el port de Bilbao i Suïssa, i arribaven a països de l’Amèrica Llatina com l’Argentina i d’altres, des d’on —després de ser «rentats»— eren enviats als Estats Units.