100 grans dones de la història

11 / 100
TERESA D’ÀVILA (1515–1582)

Una desobedient, una dissident, això va ser. Si es pogués endevinar el futur que li espera a una nena veient fins a quin punt la mouen els desitjos de llibertat, en el cas de Teresa d’Àvila —coneguda també com santa Teresa de Jesús— seria evident que en la infantesa ja atresorava la força necessària per emprendre grans gestes, d’aquelles que necessiten gran valentia i tenacitat. No només llegia amb gran arravatament, sinó que fins i tot va fugir de casa amb el seu germà amb la intenció de lluitar contra els moros i cristianitzar-los. S’ha parlat molt de la imaginació que tenia Teresa d’Àvila, ja present en les seves aventures primerenques. També del seu sentit de l’humor.

El seu nom real era Teresa Sánchez de Cepeda y Ahumada. Era filla de conversos, va perdre la seva mare en l’adolescència i es va fer monja carmelita als vint anys. Vint-i-cinc anys després de tancar-se al convent, la vida conventual que portava no la satisfeia —massa laxa, massa còmoda— i va voler fundar una petita comunitat molt més austera: un Carmel descalç, humil i callat, on el silenci fos gairebé permanent. Aquell fou el primer d’una llarga llista de convents i monestirs. La seva aventura faria enrenou. En el seu recorregut destaca la relació que va mantenir amb sant Joan de la Creu, que va ser una gran ajuda en la reforma de la branca masculina de l’orde del Carmel.

Pel que fa a l’escriptura, Teresa d’Àvila va enfrontar-se als seus propis dimonis i a la seva relació amb Déu. La pregunta que ens fem és: quan escrivia, si tenia una vida tan atrafegada, saltant de convent en convent i de poble en poble de la nostra geografia? Resulta que, en les pauses de la seva moguda activitat, reclamava l’arquella on guardava els seus papers, que deixava sempre a Àvila en lloc segur. Santa Teresa tenia visions i no va ser per supèrbia, sinó per mandat del seu confessor, que va agafar la ploma, amb l’objectiu d’alliberar-se de les seves sacsejades interiors. Si la reforma del Carmel va ser un camí col·lectiu, el de l’escriptura va ser el seu particular camí de perfecció. Inevitable que en el procés topés amb la jerarquia eclesiàstica, de manera que la seva gran obra, l’autobiografia Vida, va entrar al purgatori de l’índex de les obres prohibides per l’Església catòlica. Heretgia o simple desobediència? També va escriure Camino de perfección, Moradas del castillo interior i Libro de las fundaciones.

L’any 1580 es va produir la separació de les dues branques del Carmel, la calçada i la descalça. Poc després, Teresa va morir. Les seves despulles es troben a Alba de Tormes. La mala sort va voler que el dictador Francisco Franco l’escollís com a mostra del seu fanàtic catolicisme i la seva mà incorrupta va romandre anys i panys a la tauleta de nit del dictador, per a oprobi de la santa. Era tanta la devoció que sentia per ella el Generalísimo que fins i tot se l’emportava de viatge com si fos un coixí per a les cervicals. Va ser canonitzada l’any 1622 i l’any 1970 va ser nomenada doctora de l’Església.

Queda el Carmel i queda la seva obra literària, que fa d’ella una pionera en parlar amb veu de dona de tot allò que és més esperit que cos. No fa falta cap sentiment religiós per gaudir de les seves paraules i posar-se en la pell d’aquella nena aventurera que no va venir al món a passar desapercebuda, malgrat que el seu confessor li devia insistir molt perquè cultivés la discreció. Per les seves obres la coneixereu.

12 / 100
ARTEMISIA GENTILESCHI (1593–1654)

Pinzells, espàtules, teles, cavallets. Instruments llargament reservats a la masculinitat que des de temps immemorials les dones han volgut fer també seus. Aquest va ser el cas de la filla del pintor Orazio Gentileschi, exponent de l’escola romana de Caravaggio. Artemisia va créixer entre vapors de trementina, o el que fos que s’usés al segle XVII per diluir la pintura. I va signar el seu primer quadre als disset anys. Que fos atribuït llargament al seu pare ja ens indica que el seu reconeixement com a artista no va ser fàcil.

No va ser, però, només el reconeixement el que li va costar assolir a la jove Gentileschi, sinó directament el seu dret a ser dona sense ser importunada per ser-ho. Quan el pare li va oferir casa seva al seu col·lega pintor Agostino Tassi, poc s’imaginava el que li esperava a la filla. Tassi es va convertir en el preceptor privat de la noia, que no podia anar a aprendre a cap acadèmia artística perquè estaven reservades exclusivament als homes. I, aprofitant l’avinentesa, la va violar.

Artemisia tenia divuit anys i sabem exactament com va ser l’episodi perquè ella mateixa el va relatar amb pèls i senyals. Mentre que ell només va ser allunyat —en la línia de les ordres d’allunyament que es dicten ara—, ella va haver de patir un judici que la qüestionava i la violentava. Van dubtar del seu testimoni i aquesta taca la va acompanyar tota la vida, tot i que això no va impedir que fos la primera dona a ingressar a l’Acadèmia de les Arts de la Florència dels Mèdici (on més tard es va traslladar en companyia del seu marit, també pintor).

Pintora talentosa, va esdevenir una cotitzada pintora de la cort i això li va fer recórrer Itàlia pintant encàrrecs: Gènova, Venècia, Nàpols… Fins i tot va passar per Londres, on la van saber apreciar. Una de les seves aportacions va ser que, als seus quadres, va voler que les dones fossin protagonistes. Per això és considerada la primera pintora de la història de l’art que reivindica les dones. Ho va fer retratant figures femenines com Betsabé, Judit o la mateixa Cleòpatra, reina d’Egipte. De la mateixa manera que en els seus autoretrats, pintant-se a si mateixa amb els pinzells a la mà i amb actitud enèrgica, reivindicava el seu dret a pintar.

Ara la situem als orígens de les arts plàstiques com una pionera d’alçada, però hem de pensar que fins a l’any 1916 no va ser redescoberta pel crític d’art italià Roberto Longhi, que va destacar la seva capacitat de pintar la llum. Perquè fins fa quatre dies la història l’han escrit els que volien deixar les dones a l’ombra, haguessin o no triomfat en el seu moment.

13 / 100
JULIANA MORELL (1594–1653)

Morell o potser Morella, no se sap del cert. I Juliana pel sant del dia que va arribar al món. Aquesta monja dominica que va néixer al barri del Raval de Barcelona descendia de jueus conversos. Va ser una nena superdotada amb una més que inusual capacitat d’aprenentatge. Va quedar òrfena de mare i el seu pare, que era banquer, la va portar a viure a França en veure’s involucrat en un homicidi. Tot i que potser també perquè no podia demostrar la puresa de la seva sang —és a dir, que eren cristians vells i no espúries barreges— en uns moments històrics en què això podia significar la diferència entre la vida i la mort.

Al país veí, concretament a la ciutat dels papes, Avinyó, i després d’anys de vuit hores diàries de profitós estudi amb professors i preceptors particulars, Juliana es va doctorar en lleis amb summa cum laude davant d’una selecta i nombrosa audiència que es va rendir als seus peus, era la primera dona que es doctorava a Europa. Es va formar en disciplines tan diverses com les matemàtiques, l’astronomia, la música o la filosofia. Especialment dotada per a les llengües, es creu que als disset anys en parlava, llegia i escrivia catorze. Ni en aquell temps s’havia vist una poliglota com ella ni després se n’han vist gaires.

Va esdevenir tota una atracció i el pare la passejava i organitzava debats dialèctics en els quals l’enfrontava a homes savis davant d’un públic que no donava crèdit. Tants coneixements van tenir una utilitat pràctica: li van servir per rebutjar el marit ric que el seu pare li tenia preparat, cosa que va fer amb la inestimable ajuda de la comtessa de Comté, que la va prendre sota la seva protecció. També preferí prosseguir amb la seva formació entrant a un convent dominic a la seva ciutat d’adopció, el de Santa Pràxedes. Tres anys més trad, n’era la priora. El convent era per a ella i per a tantes altres dones l’espai de la llibertat i la manera d’alliberar-les del fatídic destí femení.

Juliana Morell no es va moure d’allà i allà està enterrada. Van ser seixanta anys d’estudi i escriptura. Una vida molt estàtica però també molt profitosa, perquè va marxar d’aquest món amb les alforges plenes de coneixements. Pocs anys després de la seva mort, Gabriela de Vellay li va dedicar una molt elogiosa biografia. Ella i Teresa de Jesús són les úniques dones representades al paranimf de la Universitat de Barcelona.

A banda de la seva pròpia formació —que mai va abandonar—, al convent es va dedicar a la formació de les novícies i, entre altres tasques literàries, va traduir del llatí al francès gran part de l’obra de sant Vicent Ferrer, el dominic valencià que va recórrer el món predicant i fent miracles. Autora de poesia i de prosa, va escriure també obres de tipus espiritual.

Queda clar que aquesta humanista que va viure entre els segles XVI i XVII, i que es va consagrar a l’erudició, estava enamorada del saber. Lope de Vega, contemporani seu, parla d’ella en un dels seus poemes i diu que era la quarta Gràcia i la dècima Musa. Per cert, el seu pare sempre es va atribuir part del seu èxit i creia que era a ell a qui es devia la brillantor de la seva formació. Ja se sap que les dones soletes no saben fer res, oi?

14 / 100
LUISA ROLDÁN (1652–1706)

Ens volen fer pensar que en el passat les dones no van fer més que parir fills, cuidar-los i cuinar, i no és veritat. Les dones van ocupar en el passat molts camps professionals, encara que en molts fossin veritables excepcions. Luisa Roldán, coneguda popularment com la Roldana, va ser la primera escultora del barroc espanyol i, a falta de la seva data de naixement, tenim la del seu bateig, gràcies a la troballa del document.

Nascuda a Sevilla, la vocació li va venir per línia paterna, ja que el seu pare era escultor. Va ser al seu taller on de petita va agafar afició a les figures, gairebé sempre religioses, i al seu costat va fer d’aprenenta avantatjada. La negativa del pare que es casés amb un dels seus dauradors li va donar l’excusa perfecta per instal·lar-se pel seu compte. Que es casés sense el permís patern ens parla de la seva fermesa de caràcter i del seu esperit independent.

La seva contribució a la imatgeria religiosa amb la introducció del fang cuit la va fer famosa, i, després de passar un parell d’anys treballant a Cadis, va aterrar a Madrid, llavors Villa y Corte, amb el marit i els dos fills de la parella. Allà li va ser atorgat el títol d’escultora de cambra de Carles II i Felip V. Sona molt bé, però lamentablement aquesta distinció no implicava cap seguretat econòmica. Eren uns anys de dificultats i de poca liquiditat, fins i tot dins la família reial, que li va assignar un pagament anual que no arribava mai. Però Luisa Roldán no va voler tornar a la seva ciutat natal i es va quedar a Madrid, defugint la prosperitat del taller patern, on tenia feina assegurada. Va fer igual que Artemisia Gentileschi, que va preferir desenvolupar la seva carrera lluny del seu pare pintor; emancipació artística, en podríem dir.

En les seves escultures, s’havia ocupat de ser molt perfeccionista amb les mans i els trets facials, que han quedat com una de les seves característiques distintives. Es dedicava sobretot a fer figures de mida natural destinades a sortir en processó, naixements o bé grups escultòrics per als convents. D’ella ens han arribat alguns grups escultòrics avui molt valuosos, com Los desposorios místicos de Santa Catalina, datats cap al 1691 o el 1692, que van ser anys fecunds en la seva trajectòria. I entre les seves obres són famosos també dos caps tallats, el de Sant Pau i el de Sant Joan Baptista. Pel camí de la seva atzarosa carrera, qui sap quantes obres s’han amagat sota l’anonimat, mentre que altres s’atribueixen al taller que tenia amb el seu marit, però sense cap certesa de qui les va fer.

Passat el temps, la Roldana ha superat en importància el seu pare i les seves obres es cotitzen més. La història acaba posant les dones al seu lloc.

15 / 100
MARIANNA DE COPONS (1687–1757)

Els homes fan les guerres i les dones les pateixen, és el que acostuma a passar. Sempre que no estiguin entretingudes col·laborant amb algun dels bàndols enfrontats. Aquí va haver-hi una espia que va ajudar a guanyar una guerra, la guerra de Successió, en què van enfrontar-se, al primer tram del segle XVIII, els partidaris de la dinastia borbònica amb els partidaris de la dinastia austríaca.

Aquesta Mata-Hari nostra, a qui la documentació de l’època bateja com Maria Anna, era una dama aristocràtica que residia a la bella població d’Alella, al Maresme. Hi vivia tranquil·lament fins que, fent servir les arts femenines, va aconseguir una valuosa informació d’un coronel francès del bàndol borbònic que li feia la cort i que es deia Le Querchois. Va evitar una bona ensarronada a les tropes dels seus. Es diu que va salvar tres-cents homes d’una emboscada a Mataró i va evitar una pèrdua estratègicament rellevant.

Mariana era filla de Ramon Copons, senyor de Llor i baró de Tosal. I el seu cunyat era el propietari de la finca de les Quatre Torres, una règia i bella construcció del poble. Se suposa que va ser allà on va poder intimar amb el való que es va deixar treure la valuosa informació, perquè la propietat havia estat confiscada per l’enemic. L’episodi va succeir l’any 1714 i la informació va ser obtinguda pel que sembla al bell mig d’un berenar camperol, en el transcurs del qual el coronel va rebre l’ordre de marxar i es va excusar davant la dama, que no va parar fins que va aconseguir que li mostrés el paper amb les indicacions que havia rebut. Va saber aprofitar l’avinentesa, aquesta noia llesta i sense por, i això l’ha fet passar a la història.

Després de la citada guerra, que va ser llarga, es va casar amb un tinent d’infanteria que es deia Nicolás de Quirós i evidentment era borbònic. Com gairebé totes les guerres, aquella també va alterar el mapa geopolític. Concretament, aquesta guerra de Successió va suposar la desaparició de la corona d’Aragó i va malmetre el patrimoni i la posició de les famílies benestants que la van defensar.

Poc sabem de la vida de Marianna de Copons excepte que va acabar els seus dies vídua, pobra i malvivint en una casa del carrer de Sant Domènec de Barcelona gràcies al subsidi que rebia de la seva pròpia família. Un final poc heroic per a una dona que va arriscar-se a perdre la vida quan podia haver-se quedat perfectament al marge d’una guerra feta, com totes les guerres, per homes.

16 / 100
AGUSTINA D’ARAGÓ (1786–1857)

Totes les dones odien la guerra perquè a la guerra hi moren els seus pares, els seus marits, els seus germans i els seus fills, però si no hi ha més remei, s’hi impliquen de valent. Li va succeir a Agustina Raimunda Maria Saragossa i Domènec, coneguda com Agustina d’Aragó, que arribà a ser l’artillera més famosa del segle XIX, concretament per la seva defensa de Saragossa durant la guerra d’Independència, també anomenada guerra del Francès.

Originària del barri de la Ribera de Barcelona, encara que es creu que potser va néixer a Reus, sí que se sap amb certesa que va ser batejada allà, a la basílica de Santa Maria del Mar. De família d’origen lleidatà, es va casar molt jove —als setze anys— i ho va fer a l’església del Pi. També se sap que va tenir un fill que va morir prematurament. Amb l’esclat de la guerra contra els veïns francesos, havia seguit al camp de batalla el seu marit, Joan Roca, que era sergent d’artilleria, amb qui va defensar la ciutat assetjada per les tropes de Napoleó Bonaparte.

Sembla que Agustina formava part d’un destacament de voluntàries que avituallaven els soldats en combat. Morts els companys que defensaven el canó del baluard del Portillo, justament ella arribava en aquell moment a portar-li el dinar al seu marit i, en veure el panorama, s’hi va posar al capdavant i va fer foc. Dies després, els francesos van haver d’aixecar el setge. Pel seu coratge, el general Palafox, que era el responsable màxim de l’exèrcit en aquell indret, li va concedir el grau d’oficial i la va deixar entrar al cos d’artillers. Aquí va començar la seva fama.

En un segon setge, la ciutat va caure en mans dels francesos i Agustina va ser feta presonera. La van alliberar gràcies a un intercanvi de presoners i ella, en lloc de marxar a casa i dedicar-se a tasques menys arriscades, li va agafar gust al fum dels canons i va seguir lluitant en altres ciutats, sempre al costat del marit. Anava de front a front convertida en un personatge cada cop més conegut, per això allà on anava era molt celebrada. La darrera batalla en què va participar va tenir lloc a Vitòria. El mite abandonava els escenaris bèl·lics per replegar-se.

Casada en segones núpcies, va tenir una filla. Passats els anys, no gaudia pas d’una bona situació econòmica quan el rei llavors al tron, Ferran VII, va voler conèixer-la i li va atorgar una pensió vitalícia. Va morir a Ceuta, on residia. I pel seu propi desig li van posar l’uniforme de capità d’artilleria de l’exèrcit, que era el rang que havia assolit.

A Saragossa, on van ser traslladades més tard les seves despulles, se la considera un símbol de resistència contra l’ocupació dels francesos. En un dels gravats de Goya de la sèrie “Els desastres de la guerra”, una guerra de la qual ella va poder sortir airosa, hi surt encenent la metxa d’un canó. I fins i tot Lord Byron li va retre homenatge en un poema. Decidida i enèrgica, disposada a batre l’enemic, les imatges que la representen són emblema de coratge i de feminitat en lluita.

17 / 100
MARIANA PINEDA (1804–1831)

Heroi és una paraula que es fa servir molt; heroïna, ben poc. A què es deu que Mariana Pineda ho fos? Va aturar una guerra, vèncer una batalla, salvar la vida d’algú? Va brodar una simple bandera, vet aquí el seu acte heroic. Un acte heroic que la va portar a la mort. Va ser executada al garrot i convertida en màrtir. Fins avui.

A Mariana Pineda se la considera un emblema de la llibertat, fins al punt que alguns diputats van exigir que es passés una pensió als seus fills. El seu cas va despertar l’interès del poeta Federico García Lorca, també gran amant de la llibertat, que li va dedicar una obra teatral que du el seu nom. La gran Margarida Xirgu la va interpretar, posant-hi tot el cor i tot el seu esperit republicà. Era l’any 1927 i els decorats els va fer ni més ni menys que Dalí.

Nascuda a Granada, era filla il·legítima d’un capità de vaixell i d’una jove de procedència humil. Es va casar —o, millor dit, la van casar— als quinze anys i va quedar viuda i amb dos fills als divuit. Eren els anys de la restauració de la monarquia de Ferran VII i aquesta jove es va posicionar al costat dels liberals, contraris al rei i al govern absolutista. Es veu que s’estava organitzant un aixecament en terres andaluses i que ella participava en el complot a favor de la Constitució del 1812, coneguda com la Pepa. Va ser detinguda, però aquell cop va ser absolta. Dos anys després, però, van tornar a detenir-la. La prova del seu delicte: una bandera a mig brodar trobada al seu domicili.

Volien que delatés els seus còmplices, cosa que ella no va fer, i tres dies després va aconseguir escapolir-se. Es veu que la seva funció era aconseguir documents falsos per als que fugien de la justícia, donar-los aixopluc si calia i també fer arribar correspondència als exiliats. Agafada un altre cop per participar en l’intent de fuga d’un pres polític condemnat a mort, la van confinar al convent de Santa Maria Egipcíaca, on anaven a parar dones de les anomenades “de mala vida”. Condemnada a mort, tot i les protestes d’algunes persones influents, va ser executada al Camp de Triomf de Granada. Tenia només vint-i-sis anys. Aquesta heroïna esdevenia així màrtir. Voleu saber què hi havia brodat a la bandera que la va portar al cadafal? Doncs “Llei, Llibertat, Igualtat”. El fons era morat, duia un triangle verd i les lletres estaven escrites en vermell sang.

De boca a orella va viatjar la història de Mariana Pineda i aviat va protagonitzar cançons i romanços de cec, d’aquells que s’explicaven de poble en poble i feien volar la imaginació de la gent. “En la bandera de la libertad bordé el amor más grande de mi vida”, diu la Mariana lorquiana.