100 grans dones de la història

04 / 100
EGÈRIA (s. IV)

El seu nom s’ha recollit de diverses maneres: Aetheria, Echeria, Etheria, Heteria, Eiheriai o Egeria. Ens quedem, però, amb Egèria. D’ella se sap, tot i la distància temporal, que procedia d’Hispània, concretament de la regió de la Gal·lècia (segurament a l’actual comarca d’El Bierzo). Se sap també que inevitablement va ser noble, perquè només les dones de noble bressol podien assolir en aquell temps la cultura de què va fer gala. I se la coneix sobretot per haver estat la nostra primera viatgera.

Va viatjar fins als llocs sagrats (Palestina, Egipte, Mesopotàmia…) i va plasmar les seves experiències en un llibre escrit en llatí vulgar, Itinerarium ad Loca Santa. Va arribar a Constantinoble l’any 381 (la data és segura). Seguia el curs de les calçades romanes i anava aturant-se als monestirs que l’acollien o, en el seu defecte, a les cases de postes que hi havia més o menys cada 30 quilòmetres, tot i que entremig es podien fer petites parades. Ah, oblidava mencionar que no era pas monja, encara que durant temps se l’hi va considerar, bàsicament perquè en aquell temps no existien les monges pròpiament dites. El que potser li va facilitar el viatge va ser algun salconduit que li permetia recórrer territoris hostils, a peu o al llom d’animals, perquè no hi havia cap altre sistema.

Egèria va sortir pels Pirineus, va travessar França, va descendir per Itàlia i va solcar el mar Adriàtic. D’allà a Jerusalem. I de Jerusalem i les terres santes a Egipte, fins a arribar al Sinaí. Aquesta mig gallega no es cansava de fer quilòmetres. En realitat, el seu llibre és una suma de cartes dirigides a les seves amigues sedentàries que li servien com a diari de viatge. Falten fulls d’aquest viatge que va durar uns quants anys i durant el qual la viatgera va recórrer tot el que llavors es coneixia del món, perquè per a la gent del seu segle el món pràcticament s’acabava en aquells límits i s’ignorava què hi havia més enllà.

En els darrers anys de l’imperi Romà, s’havia posat de moda que les dones d’alta nissaga viatgessin. La culpable va ser santa Helena, la mare de l’emperador Constantí, que va voler veure amb els seus propis ulls els escenaris de la vida i la passió de Crist. Terra Santa, doncs, va esdevenir el lloc de vacances més ambicionat pels rics, si se’m permet dir-ho així.

Es calcula que quan Egèria va realitzar el seu llarg pelegrinatge no era ni gaire gran ni gaire jove. No era gaire gran perquè el viatge hauria estat massa dur per a ella. I no era gaire jove perquè llavors no hauria pogut anar acompanyada de tota la cohort de viatgers masculins que surten al seu text (soldats, sacerdots…). Era, doncs, una aventurera de mitjana edat, amb l’energia suficient per aguantar aquell periple. El seu testimoni va ser trobat per un erudit a la biblioteca d’Arezzo a mitjan segle XIX.

Pionera d’una ja llarga tradició de dones viatgeres que van de Lady Montagu a Ida Pfeiffer, la darrera cosa que sabem és que al final del seu trajecte volia anar a Efes. Se li perd la pista i no sabem ni quan ni com li va arribar la mort.

05 / 100
ERMESSENDA DE CARCASSONA (973–1058)

Tot i que el poder mai ha estat cosa de dones, ella ha estat una de les que ha atresorat més poder polític en la història de Catalunya, també mentre va compartir el govern amb el seu net, Ramon Berenguer. Abans havia governat amb el seu marit, Ramon Borrell, comte de Barcelona. I a la mort d’aquest, sola, fins que el fill va complir la majoria d’edat. La mort prematura d’aquest va fer que el poder que no quedava a les seves mans passés al net.

A Ermessenda de Carcassona, anomenada així perquè va néixer allà, la va agafar de ple la revolució feudal. Se li van aixecar en armes uns quants barons que, desafiant-la i volent manar sobre els seus respectius territoris, li complicaren l’existència. Com a filla primogènita del comte Roger I de Carcassona, no es va casar per amor, sinó per servir els interessos polítics del pare. Va tenir tres fills i va participar activament en el govern del seu marit, també pel que fa a l’aspecte estratègic. De fet, se suposa que Borrell va morir l’any 1017 en una campanya militar i li va deixar la responsabilitat de governar mentre visqués.

Les diferències amb el fill van ser notables i gens fàcils de conciliar, fins que l’any 1935 el problema va desaparèixer amb ell. També va tenir diferències amb el net. Ella volia que es casés amb una dona del seu entorn i de la seva confiança, però ell va repudiar l’escollida i va casar-se amb una altra, una dona considerada adúltera. Aquest fet va portar Ermessenda a aconseguir del papa l’excomunió del net. Segurament per aquesta falta d’afinitat, perquè l’havia de vigilar de prop, no va voler abdicar del poder abans d’hora i es va mantenir al seu costat, vigilant. Finalment, el seu net es va fer càrrec dels seus comtats —Barcelona, Girona i Osona, és a dir, Vic— i ella es va retirar al castell de Santa Maria de Besora.

Es parla d’ella com d’una dona de caràcter però bondadosa i molt generosa amb l’Església catòlica, amb qui mantenia vincles estrets, ja que li corresponia a ella nomenar els grans càrrecs eclesiàstics. El seu germà Pere va ser nomenat bisbe de Girona i l’abat Oliba, de Ripoll, era un dels homes de la seva confiança. Va regalar terres i diners per fundar monestirs, i també va fer substancioses donacions per a la construcció de la catedral de Girona. Podem dir, doncs, que va tenir un paper rellevant en la revitalització de la vida monàstica, en aquells temps força afeblida.

Durant tres segles, les restes d’aquesta dona que va manar en un món d’homes van romandre en un sarcòfag situat a la part exterior de la catedral gironina que té com a decoració unes franges de color vermell i daurat, que s’han volgut entendre com un antecedent de les quatre barres, fins que Pere el Cerimoniós les feu col·locar a l’interior, en un sepulcre gòtic que va fer construir.

06 / 100
HILDEGARDA DE BINGEN (1098–1179)

Les imatges que d’ella han quedat la mostren consagrada a la tasca d’escriure sobre unes tauletes de cera, sigui sola o al costat de Volmar, el monjo que li feia de secretari i que durant llargs anys va ser el seu copista. Vesteix l’hàbit de l’orde benedictí i llueix el bàcul que assenyala la seva condició d’abadessa. Polifacètica —poeta, compositora i mig metgessa—, pertany a la tradició de les místiques i se la coneix sobretot per haver plasmat per escrit les seves experiències visionàries. Sense perdre el sentit, Hildegarda veia una gran llum amb formes i colors, sovint acompanyada d’una veu i, en alguns casos, amb acompanyament musical.

Hildegarda va portar una vida reclosa, en diàleg permanent amb ella mateixa i amb el coneixement. Nascuda a la vall del Rin, pertanyia a una família noble d’origen germànic que als catorze anys la va fer ingressar en un convent amb només unes rudimentàries nocions de llatí. Arrossegava una constitució malaltissa i molts mals de cap, que van ser l’origen de les seves visions, que en realitat eren teofanies. Passats els anys, quan ja havia complert els quaranta, va rebre l’ordre sobrenatural d’escriure-les, però com que llavors no era costum que les dones escrivissin —recordem que som al segle XII— va haver de demanar permís papal. De manera que el papa de Roma va enviar una comissió de teòlegs al monestir on vivia i la va autoritzar a agafar la ploma. En la seva primera obra, Scivias (Coneix els camins), va deixar constància de les seves visions i va començar llavors, també, a intercanviar correspondència amb diverses personalitats, inclosa Elionor d’Aquitània.

En un temps en què la clausura no era gens estricta, Hildegarda va realitzar diversos viatges per predicar, cosa que no era tampoc tan usual, i menys encara si en els seus parlaments aprofitava per denunciar la corrupció eclesiàstica. Però, com deia, la seva vida la va viure sobretot de portes endins. Acompanyada d’una vintena de monges, va fundar un monestir femení, el de Rupertsberg, a prop de la localitat de Bingen. Ja erigida en abadessa, se la coneixia com la sibil·la del Rin i la visitaven personatges coneguts, també reis, que li demanaven consell i buscaven en ella respostes a les seves preguntes, perquè li atribuïen capacitats endevinatòries. Uns quants anys després va fundar un segon monestir, que visitava setmanalment.

Hildegarda es va interessar per les ciències naturals i per la medicina, i, tot i la seva virginitat, destaca per haver tractat en les seves obres la sexualitat femenina. En aquest camp va fer una cosa que fins llavors no s’havia fet: descriure l’orgasme femení, aquest gran desconegut encara avui. Una invitació en tota regla al gaudi de les dones i un gest clarament protofeminista. Només per això la podien haver cremat, com feien llavors amb algunes dones amb massa curiositat. Ella va saber negociar amb el poder i es va estalviar les sospites d’aquells que la creien més bruixa que santa.

Quan va morir, ja octogenària, diuen les cròniques que va aparèixer al cel una creu lluminosa de colors brillants. Un bon final per a una dona que en vida va veure tantes coses que no succeïen en la realitat, sinó només dins el seu cap.

07 / 100
ELISENDA DE MONTCADA (1292–1364)

La nostra Hildegarda de Bingen, la nostra Teresa d’Àvila, es va dir Elisenda de Montcada i no va ser monja, sinó reina, reina consort de la corona d’Aragó. Aquesta lleidatana era filla de nobles molt propers a la monarquia —concretament de Pere II de Montcada i Elisenda de Pinós— i, quan Jaume II va enviudar de la seva tercera dona, la van casar amb ell. Evidentment, ella era molt més jove, un costum que els homes han seguit cultivant. I a sobre ell estava força xacrós, que no se sap si és millor o pitjor en un matrimoni forçat.

Elisenda era una dona cultivada i molt devota, que va escollir com a residència el palau Reial Major de Barcelona, a la plaça del Rei, tot i tenir-ne altres a la seva disposició. Entre els somnis de la reina n’hi havia un en què el rei la va poder complaure: la creació d’un monestir de religioses als afores de la ciutat. La reina es va fixar en la branca femenina de l’orde dels franciscans, les clarisses, i va demanar permís al papa Joan XXII. A Pedralbes hi havia una pedrera de pedra blanca molt adequada per a la construcció, i allà es va fundar el monestir. Es creu que una abadessa, catorze monges i quinze novícies van estrenar l’any 1327 el monestir de Santa Maria de Pedralbes.

I un bon dia la reina va quedar vídua i s’hi va instal·lar sense fer vots de clausura, i no dins el monestir, sinó en un palauet adjacent que havia fet aixecar. Avui aquest no hauria d’existir, perquè va ordenar que a la seva mort es desmantellés, però sembla que no li van fer cas i es troba a l’angle nord-oest del monestir. Amb els anys ha fet altres funcions. El sepulcre de la reina es troba literalment entre l’església i el claustre, i allà descansa des del segle XIV. Obra del gòtic català, la seva tomba la mostra duplicada i jacent: en una banda de la paret, la del presbiteri de l’església, vestida i guarnida com una reina, evidentment coronada; a l’altra, la del verd i bell claustre, abillada humilment com una penitent. Són les dues vides que ella va fer, la de portes enfora i la de portes endins.

S’hi va estar gairebé quaranta anys i, durant aquell temps, moltes de les monges que van ingressar al seu monestir van ser nobles o filles de la burgesia catalana. De cap manera va viure al marge d’aquella comunitat religiosa, sinó que pel que sembla va participar molt activament en el seu avenir, fins al punt que gaudia d’un permís papal que li permetia accedir a la zona de clausura acompanyada d’algunes dames de la seva confiança. Quan va morir, va llegar el monestir a la comunitat religiosa que hi vivia, així com totes les seves propietats, que no eren poques.

La reina brodava amb fil d’or, i algunes de les peces que va fer es conserven encara al monestir, avui convertit en museu. A les arquivoltes de la porta hi llueix l’escut dels Montcada, que recorda aquesta reina religiosa i consagrada a la contemplació i al manteniment de la seva obra, un reducte de pau femenina en plena època medieval.

08 / 100
JOANA D’ARC (c. 1412–1431)

Se la coneix com la donzella d’Orleans i ens ha quedat a la memòria sobretot el seu final: condemnada per heretgia, va ser cremada viva a Rouen. Però què va succeir abans? Com va arribar a ser presa de les flames? Nascuda a la campanya francesa, va ser educada en la devoció religiosa. La petita era un model de bondat i se li va ficar al cap que volia ser santa.

França era llavors un camp de batalla permanent i, enmig de les lluites intestines entre diverses monarquies, es va produir la divisió de la reialesa francesa en dues faccions. D’aquest enfrontament va resultar el setge d’Orleans. Mentrestant, sense cap altra preocupació que créixer en un entorn natural, transcorria la infantesa de Joana. Més tard declarà que als tretze anys va començar a sentir la veu d’alguns sants —com ara santa Caterina o santa Margarida— i després la veu de Déu. La veu li deia que havia d’anar a alliberar Orleans, que estava a punt de caure en poder del que segles més tard seria anomenada la pèrfida Albió. La veu va seguir insistint i, tot i que, com és lògic, va costar que li fessin cas, al final Joana va aconseguir que li posessin una escorta per anar-hi. Les visions havien transformat el seu destí humil en un destí heroic.

Se suposa que tenia disset anys quan el rei, després d’haver-la fet entrevistar per alguns teòlegs, la va creure i, potser ja desesperat, la va posar al capdavant de cinc mil soldats, guiant l’exèrcit reial francès. Joana d’Arc va recuperar la ciutat d’Orleans, amb gran alegria del monarca. La victòria també la va acompanyar en les decisives batalles en què va participar després, durant la guerra dels Cent Anys (en la qual es van enfrontar al primogènit de França, Carles VI, i Enric VI d’Anglaterra). Aquella guerra fou una de les més cruentes de la història i va causar milions de morts. En aquells temps, Anglaterra havia anat guanyant territori francès i aquest, de mica en mica, es va anar recuperant gràcies en bona part a les habilitats guerreres de la jove. La seva inestimable ajuda feu també possible la coronació del monarca, Carles VII.

En la darrera batalla, intentant conquerir la capital, París, quan ja tenia pensat tornar a casa perquè havia deixat de sentir veus i es disposava a reprendre la vida tranquil·la, va ser capturada pel duc de Borgonya i venuda a l’exèrcit anglès. Davant de la Inquisició, va cometre el greu error d’admetre que sentia veus, tant dels sants com de la màxima divinitat. Naturalment, va ser acusada de bruixeria. Es diu que el monarca francès poc va fer per salvar-la. Avui dia és la patrona de França, un símbol nacional i també un exemple de valentia femenina que, tot i així, no cal emular. L’Església catòlica la va santificar.

Joana d’Arc mai va aprendre a llegir ni a escriure, però la ploma i l’espasa ja se sap que són dos llenguatges. Mai va ferir ningú, perquè a les batalles es limitava a animar els altres a lluitar. Així i tot —o precisament per aquesta raó—, va ser ferida en diverses batalles. Empresonada, la van humiliar fins a no poder més. Acusar-la de bruixeria va ser ben senzill, perquè aquella va ser durant anys i panys l’excusa per eliminar totes les dones que cometien el sacrilegi de sortir del corrent general.

09 / 100
ISABEL DE VILLENA (1430–1490)

Mentre ningú ho rebati, Isabel de Villena serà considerada la primera escriptora en llengua valenciana i una protofeminista de cap a peus, perquè en resposta a llibres com Espill o llibre de les dones, de Jaume Roig, va defensar les del seu sexe, que havien estat expulsades a les perifèries de l’interès públic.

Era filla natural del rei Enric d’Aragó i de Castella, home inclinat a les lletres. Òrfena des de petita, la va educar a la cort la seva cosina Maria de Castella, que era la dona d’Alfons el Magnànim. Als quinze anys la van fer ingressar al monestir de la Santíssima Trinitat de València, governat per les clarisses. Allà va prendre els hàbits i va prendre també el nom de sor Isabel de Villena (el seu nom real era Elionor Manuel de Villena). Ja a la trentena, va ser nomenada abadessa.

No ha estat, però, per la seva vida monacal pel que ha passat a la història, sinó per haver escrit la seva particular Vita Christi, seguint el model de la d’Eximenis. Lamentablement, no va tenir temps d’enllestir-la i aquesta va veure la llum pòstumament l’any 1497, per iniciativa de l’abadessa que la va substituir, Aldonça de Montsoriu, que va creure que una obra com aquella no podia ser enterrada amb la seva autora.

La seva Vita Christi és diferent de totes les que es publicaven en aquella Europa. No la va dedicar a Jesucrist, com Eiximenis i tota la resta, sinó a les dones de la vida d’aquest, començant per la Verge Maria. És, doncs, una Vita Christi profundament desobedient, una de les peces literàries més rellevants del segle XV i, per extensió, del segle d’or valencià. Els seus coetanis la van respectar intel·lectualment, cosa que queda palesa en diverses dedicatòries i pròlegs de l’època, que són una bona manera de mesurar la fama que un autor o una autora va tenir en el seu temps. Perquè la història ja se sap que l’expliquen els vencedors i gairebé mai és vertadera.

Destacava les dones per sobre dels homes, desafiava les convencions i plantava cara a la misogínia del seu temps. Reclamava per a elles més consideració i afirmava, en definitiva, que la superioritat moral era seva i no d’ells. Des del segle XIII, en la cultura catalana s’havia produït un debat a favor o en contra de les dones, que a Europa va durar també uns quants segles. Es va conèixer com la querella de les dones. Isabel de Villena no només es va posicionar sense embuts, sinó que va donar una bona plantofada a la cultura patriarcal. Si diem que va tenir més èxit que el mateix Tirant lo Blanc potser algú no s’ho creurà, però així va ser. De la seva obra se’n van fer moltes edicions, cosa que és també una prova fefaent de fins on va arribar el seu prestigi. Per cert, un altre llibre seu, Tractat de la passió, va ser erròniament atribuït a Francesc Eiximenis.

Una epidèmia de pesta de les que hi havia en aquell temps i que arrasaven amb tot se la va emportar, a ella i a molts altres més, és clar.

10 / 100
ISABEL LA CATòLICA (1451–1504)

Sobre alguns personatges històrics s’ha fet molta literatura. És el cas d’Isabel la Catòlica, una de les protagonistes del final de l’edat mitjana. Se la coneix sobretot per haver estat l’artífex del descobriment d’Amèrica, cosa que no vol dir que fos ella la que la descobrís personalment, sinó que va ser qui econòmicament va fer possible un esdeveniment tan decisiu. El cert és que aquesta reina no estava destinada a ser-ho, però la seva unió amb Ferran d’Aragó la va proclamar reina de Castella. Sota el seu govern, a més, va augmentar substancialment el prestigi del seu regne.

Era filla d’Isabel de Portugal i Joan II de Castella, per això va rebre l’educació pròpia d’una princesa. De fet, va gaudir d’una formació humanística privilegiada, amb tutors de molta alçada. Quan, en morir el pare, la mare va perdre el cap, va ser confinada en un castell amb els seus fills. Després, Isabel es va comprometre amb el seu cosí. La consanguinitat va fer que necessitessin una butlla papal. Tot i la conveniència evident, el seu va ser un matrimoni per amor, cosa que en aquella època no era gens usual. El seu gest va significar la unió de Castella i Aragó, un panorama inèdit en la geopolítica d’aquell temps, ja que el que hi havia abans era una suma de regnes que no tenien ni la mateixa direcció política, ni el mateix exèrcit. Podem dir, doncs, que ella i el seu marit van ser els que van unificar Espanya.

Sota el seu regnat també es va assolir una altra fita rellevant: la fi de la Reconquesta. Els Reis Catòlics van instaurar la Inquisició, van expulsar els jueus del país —els altres regnes europeus els havien expulsat abans— i van instaurar un ordre nou basat en el poder de la corona, un ordre que va durar fins a les darreries del segle XVII. Ells mateixos van cultivar el seu propi mite de parella poderosa i les seves inicials sempre apareixien juntes, també a les monedes. Van ser ells també, però, els que van facilitar el començament del Renaixement. Dèiem que va ser ella qui va finançar Cristòfor Colom, descobridor d’Amèrica l’any 1492. Un descobriment que va transformar el mapa del món i que va suposar el començament de l’imperi Espanyol, en primera instància fruit del repartiment del nou món entre Espanya i Portugal.

Isabel també va ser mare de cinc fills, entre els quals Joana la Boja. I, depèn de qui miri la història, surt una Isabel la Catòlica o una altra. Hi ha qui la veu com una dona plena de virtuts —siguin humanes o polítiques—, mentre que altres li atribueixen una gran capacitat de manipulació, falta d’escrúpols i un gran domini de les intrigues de palau.