Scrap mortal

En Gus i els seus companys havien començat fort però l’equip rival es defensava bé tot i que havia fet una temporada força irregular. Aquest era un matx decisiu per ells i anaven a per totes. Els ho estaven posant més difícil del que havien esperat.

Després del primer període, l’equip va estar atent a les explicacions del seu entrenador. L’Stacy va veure com la Dolly s’apropava a la pista i li feia un petó fugaç al Gus abans de marxar. No podia suportar la cara de felicitat que feien i va apropar-se ràpidament a la pista per xiuxiuejar quelcom a l’orella del pivot que va començar a esbroncar-la davant els gestos irats d’ella. La botzina va tocar de nou i els jugadors van col·locar-se en posició. L’entrenador va fer un llambregada de mala llet pensant que no era el moment de coquetejar amb les fans. En el primer intercanvi de pilota, el pivot la va perdre i en tot el segon període en Gus només rebia xiulades. Tothom s’aixecava de la cadira i cridava. No podia ser que hi hagués tanta incompetència reunida. Tots estaven moixos. La Maria es va girar per veure com estaven les scrapers i no va poder evitar sorprendre’s de la mirada satisfeta de l’Stacy i ho va comentar amb en Cerni.

—Ves a saber què li ha dit aquesta bruixa —va contestar ell de mala gana— L’ha desestabilitzat i ara no està gens concentrat. Si continua així, perdrem el partit...

A la mitja part, la Geneviève, la Bianca, la Mireia i l’Anna van posar-se a parlar amb els nois d’Identitat Judicial. L’ambient era festiu tot i que el resultat de l’equip andorrà no era per tirar coets i es van desentendre de l’Stacy que va provar d’apropar-se de nou al Gus però el segon entrenador li ho va impedir. Mentre discutien, la Dolly va aprofitar per abraçar al Gus, per animar-lo i per dir-li quelcom. Aquest va assentir i li va somriure agraït. Li va fer un altre petó i va córrer per col·locar-se al seu lloc.

En Climent va fer una ullada al seu nét i va veure que estava ben ocupat amb l’Aina fent-se un petó ben apassionat.

—Collons, si que van ràpids aquests dos!

—Climent, quin carca que està fet! En aquesta vida no estem per perdre el temps —va etzibar-li la Maria mentre en Cerni ho contemplava divertit.

—Entre poc i massa, que fa cinc minuts que ha conegut aquesta noia superficial que no tornarà a veure més.

—Són calcats! El David no pot ser més superficial i en aquest cas no es pot dir que els plats s’assemblen a les olles.

En Climent la va mirar amb cara de mala hòstia i en Cerni els va interrompre, no fos cas que la sang arribés al riu.

En David i l’Aina, aliens a la discussió, s’estaven fent un selfie que la scraper va penjar a les xarxes socials. En cinc minuts, ja tenien mil cinc-cents likes.

El partit es va reprendre i l’afició cridava més que mai animant l’equip tricolor. En Gus va sortir lluitador i va encistellar una pilota rera una altra. La Dolly era vora la pista i l’anava encoratjant. Aviat, la distància del marcador es va reduir i l’equip contrari va començar a patir i a cometre errors que afavorien l’equip de casa. El ritme de joc va prendre velocitat i les graderies estaven enceses. A cada punt important, en Gus li feia a la Dolly un gest en forma de cor, finalment s’havia concentrat. La remuntada li havia donat una força que no podia parar ningú. Els companys també es van créixer i van ser decisius.

L’Stacy estava rabiosa i com no podia canviar la situació va ser força desagradable amb l’Abby Jones a qui va enviar a buscar-li un refresc. Quan va tornar va escridassar-la, dient-li que ella no havia demanat allò i la va fer tornar a buscar-ho. La noia va marxar amb els ulls negats de llàgrimes. En Quim, d’Identitat Judicial, no se’n va poder estar i li va recriminar la seva mala baba perquè el primer refresc que havia portat l’Abby era el que ella havia demanat. L’Stacy, irada, li va dir que es fiqués en els seus assumptes, no seria un pobre desgraciat com ell que li diria què havia de fer. En Cerni i la Maria s’havien girat i miraven emprenyats la nord-americana. Ara sí que s’havia passat de la ratlla. En Quim anava a fotre-li un moc però en Cerni li va fer gest de deixar-ho córrer.

El partit arribava ja a l’últim tram i estaven tots a punt de tenir un infart. El resultat era molt igualat i tots comptaven amb el pivot per guanyar. Quedaven tres segons per acabar el partit i la Bombonera sencera sostenia la respiració. En Gus va arriscar-se amb un tir lliure que va entrar dins de la cistella donant la victòria a l’equip andorrà.

El poliesportiu es va aixecar, creant un rebombori que en Climent va pensar que es devia sentir fins a Sant Julià. En Gus va atansar-se a la graderia i va celebrar l’èxit amb la Dolly. L’Stacy no se’n va poder estar i va apropar-se a la Dolly:

—Gaudeix del triomf perquè en Gus és la meva parella i el penso recuperar.

—Fa sis mesos que heu trencat i ara sortim junts. Oblida’t d’ell.

—Com que et faré cas. No serà una noieta del Bronx qui em farà por.

La Dolly la va mirar de dalt a baix i va riure sarcàsticament.

—Doncs hauries de tenir por. Com et tornis a apropar al Gus, et mato!

5

La temperatura era fresca i eixorivia els ànims dels que passejaven en aquelles hores al voltant del llac d’Engolasters. La Marga i en Joan havien corregut plegats pel camí de les Pardines amb el seu golden, en Gínjol. Fets els set kilòmetres, ara tocava una caminada més relaxant al voltant de llac.

No hi havia dia en què en Gínjol no volgués capbussar-se i, per molt que el renyés la Marga, no hi havia res a fer. Va sortir disparat cap a la vora del llac però va aturar-se. L’aigua estava tranquil·la però va començar a bordar i a córrer amunt i avall per la vora.

—Vaja, avui li deu fer mandra remullar-s’hi.

—L’aigua deu estar glaçada. Jo, ni en ple mes d’agost m’hi ficaria —va dir la Marga mentre s’atansaven al llac i el gos tornava corrent. El comportament neguitós del golden la va alertar; passava alguna cosa. En mirar al centre de llac va veure un objecte que surava però no sabia què podia ser. El que estava clar era que a en Gínjol no li agradava. Va treure el mòbil de la butxaca i va marcar el 110.

L’agent de policia que va agafar la trucada els va demanar més detalls que la Marga no va poder donar. No era fàcil copsar de què es tractava. Els va dir que no es moguessin, que avisava per ràdio a una patrulla i en quinze minuts arribaria.

En Joan començava a impacientar-se; possiblement seria un tros de plàstic. Li va dir a la Marga que s’havia equivocat en trucar i ara ella pensava que potser sí que havia embolicat la troca per no res. Per no estar-se quiets com estaquirots van caminar cap al camí de tornada i ja es creuarien amb el cotxe de Policia.

La patrulla va aturar-se abans de trobar-los i dos agents uniformats van baixar del vehicle per apropar-se a la vora però des d’aquell punt era difícil veure de què es tractava. La Marga i en Joan es van presentar. Duien en Gínjol lligat; va bordar al mirar l’objecte del llac. Cap d’ells era capaç d’apreciar què era però semblava consistent. Calia trucar els bombers.

En Joan i la Marga van veure que tot plegat aniria per llarg i començava a fer-se tard. Els agents van demanar-los els noms i els telèfons per si calia contactar-los, els van autoritzar a marxar i es van acomiadar.

Els agents, mentre no arribaven els bombers i com a precaució, van posar una cinta a l’inici del camí i no hi deixaven passar ningú. Sortosament, entre setmana no hi havia gaire gent.

Quan se’n van adonar, els bombers ja havien arribat i tot seguit es van posar a la feina. Dels tres que havien vingut, dos feien part del grup de submarinistes. Una vegada enfilats els seus vestits de neoprè van endinsar-se al llac. Nedaven de manera tranquil.la cap a l’objecte mentre els dos policies i el company bomber els observaven un xic inquiets. Els submarinistes es movien cautelosament al voltant de l’embalum sospitós i van fer diversos cercles. Des de la vora no podien entrellucar amb claredat els gestos que es feien entre ells. Finalment, vint minuts més tard, van fer mitja volta sense arrossegar amb ells aquella cosa.

Una vegada arribats a la vora, van sortir del llac ajudats pels companys.

—Per què no l’heu portat? —va demanar un dels agents–. Necessiteu ajuda? Pesa gaire?

Els submarinistes van treure’s les màscares i van prendre aire esbufegant feixugament. El més jove va prendre la paraula.

—Jo de tu trucaria la forense i tota la tropa. És el cos d’una noia.

6

La trucada de la patrulla havia agafat el comissari Cerni Llop prenent un cafè amb el batlle David Masoliver. En un tres i no res, en Cerni va passar les instruccions necessàries per crear un perímetre de seguretat. Després, va contactar amb el seu equip d’Identitat Judicial i, finalment, amb el cap de la unitat del Grup de Delictes Contra les Persones. Sense dilació van emprendre la marxa cap al llac d’Engolasters. Des del Despatx Central ja se’n cuidarien d’avisar al forense de guàrdia.

A en David li agradaven els cotxes i la velocitat però no comptava amb la conducció temerària d’en Cerni. Aquest va posar un dispositiu lluminós de color blau al sostre del seu vehicle esportiu i va enfilar carretera amunt com si es tractés d’un ral·li. Mai havia vist passar tant ràpid les corbes. Sort que era un dia feiner i poques bicicletes es trobarien pel camí; sinó, més d’un ensurt haurien tingut.

Van deixar el cotxe a l’inici de la carretera del llac. Un dels agents els esperava amb la cinta posada per impedir el pas. Després de saludar-lo, es van desplaçar fins al lloc i van constatar que el cos encara estava al mig del llac.

—Què me’n podeu dir de la noia? ––va preguntar en Cerni als submarinistes del cos de bombers. Quan estava preocupat i escoltava atentament sempre se li feia una ratlleta entre les celles que li donava un encant especial.

—Es tracta d’una jove, d’una vintena d’anys. El corrent és suau però poc a poc el cos s’està desplaçant cap a l’altra banda del llac. El millor que podem fer és tornar-hi a entrar i acompanyar el cos cap a l’altra vora, allà hi ha més espai per a la forense i per als de l’IJ.

—Em sembla bé. Suposo que dueu alguna funda de cadàvers, oi? —va inquirir mentre un dels companys que havia conduit el vehicle assentia i ja es movia per anar a buscar-la— No vull que es malmeti cap prova i quan tragueu la noia la col·loqueu a sobre la funda mentre arriba el forense de guàrdia. El bomber va treure unes tisores i va tallar la funda per tal que quedés com un quadrat i va marxar corrent cap a l’altre costat.

L’agent de policia els va dir que el seu company havia estat filmant i fent fotografies, i en Cerni va lloar la iniciativa. Mentre parlaven, va arribar una altra patrulla per ajudar a controlar el perímetre. Un d’ells va baixar fins al mur de contenció del llac per tenir una visió més àmplia del que passava i va alertar d’una motxilla sospitosa que estava abandonada al mig del passadís del mur.

—Casumdena! Això es complica! —va exclamar en Cerni mentre agafava el mòbil i demanava que pugés immediatament el TEDAX, els tècnics especialistes en desactivació d’artefactes explosius.

*****

El Congrés de Scrapbooking encetava el tercer dia i les portes van obrir-se puntualment a les 11 hores. La presència andorrana feia patxoca però la veu havia corregut frontera avall que la famosíssima scraper nord-americana, Stacy Morgan, faria una demostració i l’afluència es va incrementar.

En Jaume Solé, tot nervis, va apropar-se a la zona on tindria lloc la demostració on va trobar l’Abby Jones preparant el material i la càmera per gravar.

—Bon dia, Abby. Sí que has estat matinera!

—Bon dia. Sí, m’agrada tenir temps per muntar les coses sense estrès. Així segur que no em descuido res.

L’Abby, de costum força taciturna i tímida, estava aquell matí d’un humor especialment bo. S’havia maquillat i vestit de manera més moderna i sexi. Fins i tot s’havia desfet del recollit estirat de dona gran que sempre es feia i ara lluïa una mitja melena castanya ondulada. En Jaume va pensar que era la primera vegada que la veia somriure tant jovialment.

—Trigarà gaire l’Stacy en arribar? No la vaig veure ahir però és normal perquè no tenia cap taller aquí. Suposo que deuria aprofitar per fer una mica de turisme.

En Jaume va obtenir com a resposta que ella tampoc l’havia vista i no estava a l’hotel; després va continuar amb la preparació. Veient que no estava per converses, va marxar per saludar alguns expositors. Mitja hora més tard, va començar a tenir suors fredes. L’Stacy era l’estrella del Congrés i més valia que mogués el cul i vingués immediatament. L’Abby va passar d’ell i no li va quedar més remei que buscar la Dolly perquè s’encarregués d’anar-la a cercar. Segur que estava a casa d’en Gus.

—Em sap greu demanar-te això Dolly però l’has d’arrossegar fins aquí costi el que costi.

—Això no serà possible.

En Jaume es va impacientar i va manar-li que deixessin de banda la seva gelosia i mals rotllos. S’havien de comportar com a professionals.

—A veure, xato. No hem vist a l’Stacy des de la nit de diumenge i avui som dimarts i en Gus no vol ni sentir-ne a parlar d’ella. Segurament, la nena que està acostumada a tenir tot el que vol, s’ha emprenyat i ha marxat cap a casa, això és tot. És especialista en deixar la gent penjada.

—No fotis, Dolly! Mira la gentada que hi ha ara mateix esperant-la! A aquest ritme em faran agafar un atac de cor! —va exclamar en Jaume mentre treia el mòbil de la butxaca del pantaló per trucar l’Stacy, que no responia. Mentrestant, va arribar la Maria Sastre que venia directament des de l’hotel i no hi havia ni rastre de l’Stacy.

La Dolly els va empènyer cap a l’espai on es faria la demostració. Ja n’hi havia prou de tantes ximpleries. No gaire lluny estava la Bianca Scatola i la Mireia Baldi que xerraven animadament i els va demanar ajuda. L’Abby les va fitar un xic contrariada però va dir que ho acceptava però qui portaria la veu cantant seria ella que havia programat tot el que es faria. Les noies van acceptar una mica desconcertades pel canvi d’actitud de l’Abby. Se la veia més serena i segura d’ella mateixa.

L’Anna Vila, que estava asseguda a primera, fila va sentir com li vibrava el telèfon i va veure amb disgust que la trucaven des del Despatx Central. Sempre li passava el mateix, quan més a gust estava en un lloc passava alguna cosa. Es va aixecar i va dir adéu a la Mireia que distretament la va saludar ja que estava escoltant atentament a l’Abby. L’Aina va acostar-se per saber si necessitaven un cop de mà.

Ara gairebé totes les cadires eren ocupades, el públic començava a impacientar-se i en Jaume ja estava a punt d’agafar el micròfon per explicar que hi havia hagut un canvi en el programa d’activitats. Es va atansar a les noies que ja tenien pensat començar per la confecció d’un àlbum de records de vacances seguit d’una agenda per a l’any següent.

—Penseu que ja podem començar o hi ha l’esperança que l’Stacy Morgan aparegui d’un moment a l’altra?

L’Abby va deixar les tisores sobre la taula d’un gest enèrgic.

—L’Stacy ni hi és ni se l’espera. Ja pots començar a anunciar-me.

L’Aina, la Bianca, la Maria i la Mireia van mirar-se sorpreses. Déu-n’hi-do amb la gata maula!

7

La patrulla que contenia als curiosos que s’havien aglutinat a l’entrada del llac van deixar passar l’Anna Vila que va dirigir-se immediatament fins un grup on l’esperaven el Comissari Llop, el batlle David Masoliver i un altre policia. Els va saludar prestament i va acaronar dolçament en Llamp, un dels gossos que feia part de la unitat canina de la Policia d’Andorra, que li va tornar la moixaina amb una llepada.

Des de l’alçada, tenien la perspectiva de la situació.

—Què en sabem d’aquesta motxilla?

En Cerni Llop va prendre la paraula.

—Res de res però el que sí que sabem és que tenim un cadàver al mig de llac.

L’Anna va mirar-lo astorada mentre en Cerni assentia. La seva mirada incisiva va resseguir la superfície del llac on es veia moviment. Endevinant el que pensava, el comissari va confirmar que eren els submarinistes del grup de bombers. Ràpidament va tornar a centrar la seva atenció en l’objecte.

—Bé, el primer que hem de fer és enviar en Llamp cap a la motxilla i a partir d’aquí veiem com procedim. Entenc que tots els accessos estan tallats. No voldria tenir cap sorpresa.

En Cerni va confirmar que les patrulles havien tancat tot el perímetre. En Llamp estava preparat i el seu guia caní va esperonar-lo a anar cap a la motxilla. Amb un punter làser li anava indicant on s’havia de desplaçar. Tots els presents estaven tensos i expectants mentre el gos pastor de raça malinois caminava amunt i avall del mur de contenció del llac i ensumava de passada la motxilla.

—Bon dia, com va la cosa?

Tots es van girar, arrugant el front de tensos com estaven, i en Climent Masoliver va atansar-se més, ben content de l’efecte sorpresa que havia causat la seva arribada. Gaudia molt fent la guitza i quan més malament se’l miraven més satisfet estava.

—Senyor Masoliver, no està autoritzat a estar aquí i faci el favor de retirar-se. No sé com la patrulla l’ha deixat passar però em sentiran de valent.

—Senyor Comissari, relaxi’s, aquests canvis d’humor no són gens bons per la salut.

El David es mirava el seu padrí amb cara de “toca el dos i no emprenyis” però en Climent sempre havia anat a la seva. A la seva edat, tot li relliscava.

—Mira que maco el gosset, assegut prenent el solet i gaudint de les vistes.

Tots quatre van girar-se d’una revolada per veure que en Llamp s’havia assegut i no era per descansar! Era la seva manera de dir que la motxilla podia contenir explosius o alguna substància sospitosa.

8

Els carrers d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany estaven plens de gom a gom aquell cap de setmana. Els comerciants estaven contents davant la bona perspectiva de fer calaix i els carteristes forans també s’hi fregaven les mans amb la gentada que passejava en aquells moments.

En moments com aquells, la Policia acostumava a desplegar el seu pla de seguretat i un bon nombre d’agents de paisà caminaven per les diferents artèries comercials.

Dos policies que passejaven per l’avinguda Carlemany vestits com a turistes van veure de seguida un sospitós que feinejava mentre una dona distreta mirava la vitrina d’un aparador. El sospitós es va allunyar i va arramblar amb la cartera d’un home carregat de bosses sense que se n’adonés. Els agents no li treien l’ull i l’anaven seguint fins que els va dur a un aparcament. Va treure les claus i va obrir el maleter d’un automòbil negre. Llavors, els agents el van interpel·lar.

—Policia! Mans enlaire!

L’home va sobresaltar-se, mirant a dreta i esquerra per veure quina sortida podia tenir però els agents van ser ràpids i el van emmanillar. L’home no va oposar resistència tant sorprès com estava que l’haguessin enxampat.

—Vaja, quina partida que tens aquí! —va dir un dels agents mentre demanava reforços perquè els ajudessin a buidar tots els objectes robats del vehicle i dur-los al Despatx Central. El carterista no obria boca.

Tres quarts d’hora més tard, a comissaria, li van agafar les empremtes però l’escàner d’identificació ràpida no les va detectar. No l’havien fitxat mai i no era conegut per les forces de l’ordre. Tampoc duia a sobre cap document d’identificació. La majoria de carteristes donaven noms falsos, aquest es va identificar com a Àngel Rubio i va dir-los que no es molestessin gaire que el deixarien anar ràpid però la patrulla no li va fer cas i va iniciar el procediment per fitxar-lo i fer-li les fotos.

—Ho portes clar, noi! —va dir un dels agents mentre li prenia les empremtes— El valor de la mercaderia trobada al teu vehicle és superior a 600 euros i per tant quedes arrestat i en breu passaràs a disposició del batlle.

—Un batlle?

—El jutge d’instrucció.

La cosa semblava que s’embolicava i l’Àngel va començar a pensar en el pitjor. Era la primera vegada que pujava a robar a Andorra i no s’havia esperat que l’enxampessin tant ràpidament. S’havia confiat massa. Ara seia en una sala i continuava emmanillat. L’agent que l’havia arrestat li feia preguntes per recollir els fets i constituir l’informe.

Un policia va aparèixer al trespol de la porta i va comentar que ja tenia tots els objectes fotografiats i posats en bosses precintades. En sortir de la sala van creuar-se amb un home, que devia fer uns dos metres, que entrava a la sala d’interrogatoris contigua. L’agent va donar una lleu empenta a l’Àngel i van continuar per un passadís, traspassant diverses portes de seguretat per arribar a una cambra amb cel·les individuals

—Treu-te les sabates i deixa-les fora.

L’Àngel va obeir i va entrar a la cel.la. Sempre havia odiat els espais tancats i no suportava el fred.

9

Als quatre membres d’Identitat Judicial els estava costant refer-se de l’ensurt de veure el cos de l’Stacy Morgan sobre la funda de cadàvers en posició decúbit supí. El forense de guàrdia els va mirar sorprès. Normalment es posaven ràpidament a la feina només arribar.

—Què us passa? Que la coneixíeu?

Tots van respondre afirmativament i el forense els va dir que ho sentia. La víctima tenia posada una cinta adhesiva a la boca i als canells. Als IJ els va semblar estrany que l’assasí o assassins els hi haguessin lligat cap endavant amb la mateixa cinta adhesiva. Aquesta acció denotava pressa. El millor seria treure-li les cintes al dipòsit de cadàvers, no fos cas que hi hagués alguna empremta. En Quim no era gaire optimista: si era a l’exterior de la cinta, l’aigua la podria haver esborrat.

El forense va esguardar la cara blavosa de la víctima i va apreciar un cop contundent al costat esquerre, més precisament, a la templa.

—Creus que va morir ofegada o a resultes del cop? —va preguntar en Toni mentre s’apropava més a l’Stacy per fer una fotografia de la ferida.

El forense va sacsejar el cap.

—És prematur emetre una opinió a aquestes alçades. No ho tinc clar. Amb l’autòpsia us podré dir alguna cosa més però us puc avançar que no hi ha adipocera, la qual cosa vol dir que no fa més de quaranta-vuit hores que és morta; fins i tot m’atreviria a dir que una mica menys.

—No vas errat, l’última vegada que la vaig veure va ser la nit de diumenge.

No van seguir amb la conversa en veure que en Cerni arribava acompanyat del batlle David Masoliver i l’oficial encarregat de la investigació. No gaire lluny els seguia en Climent, esbufegant; havia volgut seguir el ritme dels joves sense veure que no podia fer-ho.

En Pep havia trucat en Cerni al mòbil i el grup s’havia desplaçat ràpidament des de l’altra vora del llac. No hi havia cap dubte que era l’Stacy.

—Ostres! Però si és la crafbaking aquella que tenia tanta mala llet! —va exclamar en Climent deixant anar una sèrie de xiulets.

Tothom el va mirar de gairell i en David, excedit, li va demanar de marxar, cosa que no va fer. El forense va esguardar al comissari amb cara d’interrogació però aquest va agafar el mòbil i va trucar a la Maria Sastre a qui no va saludar i va parlar sense embuts.

—Tenim un cadàver al llac d’Engolasters. Puja de seguida!

—Ni parlar-ne! Ja hi ha un forense de guàrdia, truqueu-lo a ell. Jo estic enfeinada i encara hi ha vàries xerrades i tallers abans d’acabar la jornada i a més...

—Maria, l’Stacy Morgan és morta.

10

En Gus Pino estava emprenyat. No sabia què feia al Despatx Central de la Policia i no li havia agradat gens que el vinguessin a buscar a l’entrenament. L’únic que li havien dit era que estava relacionat amb l’Stacy. Segur que aquella bruixa havia interposat una denúncia contra ell. Maleïa el dia en què l’havia coneguda i s’havien embolicat.

Es va obrir la porta i van entrar dos homes.

—Bona tarda, soc el comissari Llop i m’acompanya els sots-oficial Manel Martí del grup de delictes contra les persones.

—Bona tarda ––va contestar de mala gana–– no sé que faig aquí i puc dir que tot el que us ha explicat l’Stacy és mentida.

—De debò? —va preguntar en Cerni seriós.

—Mira, encara no s’ha fet a la idea que jo estic amb la Dolly i el que vull és que desaparegui de la meva vida. Faré tot el que calgui perquè em deixi tranquil.

—Fins i tot assassinar-la? —va preguntar en Cerni amb un to dur mentre posava sobre la taula fotografies del cadàver de l’Stacy.

En Gus Pino va sobresaltar-se i va mirar fixament les fotografies. De seguida va clamar que ell no havia estat, que mai de la vida seria capaç de matar algú. En Cerni va continuar dient que no havia estat a la festa posterior al partit de bàsquet però, segons diferents testimonis, l’Stacy i ell havien tingut una baralla molt forta, s’havien sentit amenaces i que l’havia violentada.

—Au vinga! Si només la vaig agafar del braç i la vaig sacsejar! Això no és cap delicte i per descomptat no prova que jo sigui el culpable del seu assassinat.

—Les mateixes fonts ens han dit que vostè va marxar després de la discussió i ella el va seguir.

—Sí, però jo vaig pujar al meu cotxe i vaig marxar amb la Dolly, deixant-la a l’aparcament cridant com una boja.

En Cerni començava a perdre la paciència però va adaptar un to amical. Entenia que potser s’havien escalfat una mica amb la bronca i que potser a en Gus tot allò li havia marxat de les mans. En Gus ho va negar.

—A tothom li pot passar Gus, t’emprenyes, li dius que pugi al cotxe i te l’emportes al llac d’Engolasters per continuar parlant, allà perds els nervis i la llences al llac. Un paio com tu, que deu fer dos metres d’alçada, ho tindria molt fàcil per transportar un cos.

—Tu estàs xalat, tio! Jo no he fet res!

La porta es va obrir d’una revolada i va entrar un advocat amb el president del club de bàsquet.

—Gus, no diguis ni una paraula més! S’ha acabat l’interrogatori.

En Cerni va dir que només havia estat un canvi d’impressions però més valia que el seu client no marxés del país.

—L’esteu acusant d’homicidi?

—Encara no però hauries d’avisar al teu client que no faci cap bestiesa.

11

El comissari Llop s’havia llevat amb migranya. La tensió de les últimes hores l’havien carregat extremadament. Hauria d’anar a córrer una estona pel Rec de l’Obac, després de la feina, per relaxar-se una mica. Quan més serè tenia el cap més fàcil era que tingués alguna idea. Uns copets a la porta del despatx van interrompre els seus pensaments. La Maria va entrar amb una carpeta.

—Et porto l’informe de l’autòpsia però si no et va bé comentar-lo ara puc tornar més tard —va dir la Maria, que no gosava entrar en veure la cara de preocupació d’en Cerni.

—Arribes en bon moment —va dir mentre li feia un petó— la investigació no avança i em demano si l’informe ens podrà donar alguna pista.

—Teníem dubtes de si la mort de l’Stacy era deguda a l’ofegament però l’autòpsia ha revelat que el cop a la templa és el causant del decés atès que li va provocar una hemorràgia interna.

—Doncs no veig per què li van posar les cintes adhesives a la boca i els canells.

—Quan es dona un cop fort com aquest al cap, en un primer moment la persona queda estabornida però encara manté les constants vitals. L’assassí devia pensar que estava ben viva i per això la va lligar però, internament, el trauma provoca una fissura i segurament l’Stacy va perdre la vida en un lapse de temps força curt.

—De quant de temps estem parlant?

—Deu minuts seria suficient. Va molt ràpid.

En Cerni escoltava atentament les explicacions de la Maria que calculava les hores que feia que la devien haver matat. Quedava clar que ja era morta quan la van llençar al llac. Un cos s’enfonsa però torna a surar al cap de més o menys quaranta-vuit hores. Com que aquest no havia tingut temps de formar adipocera, es podia determinar l’hora de la mort sobre la una de la matinada del dilluns.

—Alguna pista sobre l’objecte que li ha causat la mort?

—És difícil de dir. És quelcom consistent amb formes irregulars. Em sap greu, no puc precisar més.

En Cerni va sacsejar el cap. L’informe no li aportava res de nou i tornaven al punt de partida.

—No heu pogut trobar cap pista a la motxilla que vàreu fer explotar? ––va demanar la Maria tancant la carpeta.

––Tot i estar gairebé tota cremada, l’examen posterior va dictaminar que no contenia cap explosiu.

—Aleshores, com és que el gos va alertar d’això?

En Cerni va sospirar. A la Maria li ho podia explicar. De tant en tant, sobretot quan els gossos de la unitat canina es passaven tot el matí fent proves sense trobar res, es veien en la situació paradoxal d’identificar sí o sí un objecte com a sospitós sense que ho fos. En Llamp havia fet un fals positiu.

La Maria no sabia què dir. La cosa no pintava gens bé i la pressió aniria en augment si en Cerni no aconseguia cap prova.

12

Al Despatx Central, diferents departaments estaven en ebullició i el Grup de Delictes Contra les Persones treia fum amb la feinada que els havia caigut a sobre. La Mireia Baldi i el Pere Griu eren els responsables de dur a terme l’enquesta de personalitat.

—Pere, et sembla si repassem tot el que hem trobat fins ara? —va dir la Mireia mentre s’aixecava i anava cap a la taula de reunions que tenien al despatx. Va començar agafant les carpetes de color blau.

—Et sembla si començo jo amb l’entorn físic?

—Sí, i tant!

—La víctima, Stacy Morgan, 26 anys, de nacionalitat nord-americana, amb domicili a Park avenue, Nova York, de família rica, ha estudiat a les millors escoles privades de Washington i a la majoria d’edat va marxar cap a Nova York. Tot i no tenir estudis universitaris, ha esdevingut una famosa bloguera especialitzada en el scrapbooking i està considerada tota una socialité al seu país. Com és evident, no s’ha considerat, de moment, desplaçar-nos als Estats-Units per parlar amb família i amics. La víctima va arribar a Andorra dissabte passat per assistir al primer congrés andorrà de scrapbooking. El que sí s’està duent a terme pels companys del departament són els interrogatoris a altres participants, proveïdors, personal de l’hotel, etc. L’acompanyava en aquest viatge la seva assistent personal, l’Abby Jones.