El país dels altres

La Mathilde estava orgullosa d’ell. I fins i tot si s’enrabiava per les seves absències, si estava enfadada perquè la deixava sola a casa, sabia que era un pencaire i un home honest. De vegades, pensava que al seu marit li faltava sort i una certa dosi d’instint. Això és el que tenia el seu pare. En Georges era menys seriós, menys obsessiu que l’Amine. Bevia fins a oblidar el seu nom i les regles elementals del pudor i l’educació. Jugava a cartes fins a la matinada i s’adormia en braços de dones de pitram imponent i de colls blancs i greixosos que feien olor de mantega. Amb un cop de cap acomiadava el seu comptable, s’oblidava de contractar-ne un altre i deixava que el correu s’apilés al seu vell escriptori de fusta. Convidava els agents judicials a fer un glop i acabaven fregant-se la panxa i cantant antigues melodies. En Georges tenia un olfacte excepcional, un instint que no l’enganyava. Comprenia la gent i sentia per l’home, i per tant per ell mateix, una pietat benèvola, una tendresa que li valia la simpatia dels desconeguts. En Georges no negociava mai per avarícia sinó simplement per joc, i si de vegades enredava algú, no ho feia expressament.

Malgrat els fracassos, malgrat les baralles i la pobresa, la Mathilde no va pensar mai que el seu marit era un incompetent o un gandul. Cada dia veia l’Amine despertar-se a punta de dia, abandonar la casa amb determinació i tornar al vespre, amb les botes cobertes de terra. L’Amine recorria quilòmetres, no es cansava mai. Els homes del duar admiraven la seva resistència, fins i tot si de vegades s’ofenien pel menyspreu del seu germà envers els mètodes de cultiu tradicional. El veien agotzonar-se, palpar la terra amb els dits, posar la mà sobre l’escorça d’un arbre com si esperés que la natura li revelés els seus secrets. Volia anar ràpid. Volia triomfar.

A principis dels anys cinquanta es va alçar la febre nacionalista i els colons eren víctimes d’un odi feroç. S’havien produït segrestos, atemptats, havien incendiat granges. Els colons també s’havien organitzat en grups de defensa i l’Amine sabia que el seu veí, Roger Mariani, en formava part. «La natura no es preocupa per la política», havia dit un dia a la Mathilde per justificar la visita que pensava fer al seu sulfurós veí. Volia comprendre com s’ho havia fet en Mariani per aconseguir aquella prosperitat enlluernadora, saber quins tipus de tractor utilitzava, quin sistema d’irrigació havia fet instal·lar. També pensava que podria abastir-lo de cereals per a la cria dels seus porcs. De la resta se’n fotia.

Una tarda, l’Amine va travessar la carretera que separava les dues propietats. Va passar davant de grans hangars que protegien tractors moderns, davant dels estables plens de porcs grassos i sans, davant de la bodega on el raïm era tractat amb els mateixos procediments que a Europa. Tot aquí respirava esperança, riquesa. En Mariani estava dret a l’escala d’entrada de casa seva i sostenia les corretges de dos gossos joves i ferotges. Per moments, el seu cos semblava projectat cap endavant, perdia l’equilibri i no es podia dir si patia la força d’aquells gossos guardians o ho fingia, com per representar millor l’amenaça que pesava sobre el visitant inoportú. L’Amine, incòmode, es va presentar balbucejant. Va assenyalar en direcció a la seva propietat. «Necessito consells», va declarar, i en Mariani, a qui de cop se li va il·luminar el rostre, va mirar amb menyspreu aquell àrab tímid.

«Beguem pel nostre veïnatge! Tenim tot el temps del món per parlar de negocis.»

Van travessar el jardí exuberant i van seure a l’ombra, en una terrassa on es podia contemplar el Zerhoun. Un home magre i de pell negra va posar sobre la taula gots i ampolles. Mariani va servir un anís al seu veí i quan va veure que l’Amine dubtava, a causa de la calor i del treball que l’esperava, va esclafir a riure. «Tu no beus, oi?» Però l’Amine va somriure i va remullar-se els llavis amb el líquid blanquinós. A l’interior de la casa va sonar el telèfon, però en Mariani no es va ni immutar.

El colon no el va deixar parlar. A l’Amine li va semblar que el seu veí era un home molt sol que havia trobat l’oportunitat d’obrir el cor a algú. Amb una familiaritat que va incomodar l’Amine, en Mariani es va queixar dels seus treballadors. N’havia format dues generacions, però continuaven mostrant-se mandrosos i llardosos. «Quina brutícia, Déu meu!» De tant en tant alçava els ulls lleganyosos cap al seu hoste i, amb una riallada, afegia: «No ho dic per tu, com et pots imaginar». I sense deixar-lo respondre, prosseguia: «Tant se val el que diguin, però jo em pregunto: ¿serà bonic aquest país quan ja no hi siguem per fer florir els arbres, per regirar la terra, per deixar-nos-hi la pell? Què hi havia abans que nosaltres hi arribéssim? T’ho pregunto! Res. No hi havia res de res. Mira al teu voltant. Segles de vides humanes i ni un que s’hagi posat a cultivar aquestes hectàrees. Ocupats guerrejant. Hem patit gana. Aquí hem enterrat, hem sembrat, hem cavat tombes, construït bressols. El meu pare va morir de tifus en aquest poble miserable. Jo m’he partit l’esquena assegut dies sencers sobre el meu cavall, recorrent la plana, negociant amb les tribus. No em podia ficar al llit sense deixar anar crits de dolor de tant de mal que em feien els ossos. Però deixa’m que et digui, dec molt a aquest país. M’ha conduït a l’essència de les coses, m’ha reconnectat amb l’impuls vital, amb la brutalitat». El rostre d’en Mariani va enrogir i la seva parla es va alentir sota l’efecte de l’alcohol. «A França m’esperava un destí de tita fluixa, una vida limitada, sense volada, sense conquesta i sense esperança. Aquest país m’ha ofert l’oportunitat de viure com un home.»

En Mariani va cridar el criat, que va arribar trotant a la terrassa. El va renyar en àrab per la seva lentitud i va donar un cop de puny a la taula tan fort que el got de l’Amine va caure. El colon va fer el gest d’escopir i va mirar l’esquena del vell servent, que desapareixia dins la casa. «Mira i aprèn! Jo me’ls conec, aquests àrabs! Els treballadors són uns ineptes; com no pots tenir ganes de donar-los una lliçó? Conec la seva llengua i els seus tripijocs. Sé molt bé què es diu sobre la independència, però no serà un grapat d’exaltats qui em prendrà anys de suor i treball.» I després, amb un riure, engrapant els petits sandvitxos que finalment el servent havia portat, va repetir: «No dic això per tu!». L’Amine va estar a punt d’alçar-se i renunciar a fer d’aquell poderós veí un aliat. Però en Mariani, que curiosament tenia una cara semblant a la dels seus gossos, va girar el cap cap a ell i, com si hagués notat que l’Amine estava ferit, va dir-li: «Vols un tractor, és això? Ho podem arreglar».

II

Durant l’estiu que va precedir l’entrada de l’Aïcha al curs de preescolar va fer molta xafogor. La Mathilde s’arrossegava per la casa amb una combinació descolorida, amb una tira caient-li sobre les amples espatlles i els cabells enganxats a les temples i al front per la suor. En un braç carregava en Selim, el petit, i en l’altre un diari o un tros de cartró per ventar-se. Anava descalça malgrat els laments de la Tamo, que deia que portava mala sort. La Mathilde s’ocupava de les tasques quotidianes però tots aquells gestos semblaven més lents, més laboriosos que de costum. L’Aïcha i el seu germà Selim, que acabava de fer dos anys, eren excepcionalment assenyats. No tenien gana, no tenien ganes de jugar i es passaven el dia nus, estirats al terra enrajolat, incapaços de parlar o inventar jocs. A principis del mes d’agost, es va alçar el chergui i el cel es va esblaimar. Van prohibir als nens sortir a fora perquè aquest vent del Sàhara era el malson de les mares. ¿Quantes vegades la Mouilala havia explicat a la Mathilde la història dels infants morts per la febre que el chergui arrossegava amb ell? La seva sogra deia que no s’havia de respirar aquell aire viciat i que si se l’empassava es corria el risc de cremar-se l’interior, d’assecar-se com una planta marcida de cop. A causa d’aquest vent maleït, la nit arribava però no aportava cap treva. La llum s’atenuava, la foscor recobria el camp i feia desaparèixer els arbres però, en canvi, la calor continuava afeixugant amb tota la seva força, com si la natura hagués fet reserves de sol. Els nens es posaven neguitosos. En Selim arrencava a xisclar. Plorava de ràbia i la seva mare l’agafava en braços i el consolava. Durant hores el mantenia premut contra el seu pit, els cossos xops de suor, esgotats. Va ser un estiu interminable i la Mathilde es va sentir terriblement sola. Malgrat la calor aclaparadora, el seu marit es passava el dia al camp. Va acompanyar els jornalers a recol·lectar però la collita va ser decebedora. Les espigues estaven seques, les jornades de treball se succeïen i tothom es preocupava pensant que al setembre es moririen de gana.

Un vespre, la Tamo va trobar un escorpí negre a sota de les cassoles. Va deixar anar un xisclet estrident que va fer córrer la Mathilde i els nens cap a la cuina. L’estança donava sobre un petit pati on assecaven la bugada i la carn, on s’apilaven cubells bruts i rondaven els gats que la Mathilde cuidava. La Mathilde sempre insistia que calia tancar la porta que donava a l’exterior. Tenia por de les serps, les rates, els ratpenats i fins i tot els xacals, que havien format una bandada a prop del forn de calç. Però la Tamo no tenia ni disset anys. Era riallera i voluntariosa, li agradava viure a l’exterior, ocupar-se dels nens, ensenyar-los els noms dels animals en chleuh. Però no li agradava gaire l’actitud de la Mathilde envers ella. L’alsaciana es mostrava dura, autoritària, feridora. Se li havia ficat entre cella i cella ensenyar a la Tamo el que ella anomenava bones maneres, però no mostrava gens de paciència. Quan va voler ensenyar-li els rudiments de la cuina occidental va haver de rendir-se a l’evidència: la Tamo li prenia el pèl, no escoltava, i aguantava amb la mà flonja l’espàtula que havia de remenar la crema pastissera.

Quan la Mathilde va entrar a la cuina, la jove berber es va posar a psalmodiar i va amagar el rostre entre les mans. La Mathilde no va comprendre de seguida què l’havia espantada fins a aquell punt. Després va veure les pinces negres de l’aràcnid sobresortir d’una paella que havia comprat a Mulhouse just després del seu casament. Va agafar en braços l’Aïcha, que anava descalça com ella. En àrab, va ordenar a la Tamo que es refés. «Para de plorar, repetia, i recull-me tot això.» Va travessar el llarg passadís que conduïa a la seva habitació i va dir: «Aquest vespre, pesolets meus, dormireu amb mi».

Sabia que el seu marit la renyaria. No li agradava la seva manera d’educar els nens, la seva complaença davant de les seves penes i els seus sentiments. L’acusava de criar éssers dèbils, ploraners, sobretot el seu fill. «No és així com s’educa un home, com se li donen els mitjans per afrontar la vida.» En aquesta casa lluny de tot, la Mathilde tenia por, trobava a faltar els seus primers anys al Marroc quan havien viscut a la medina de Meknès, enmig de la gent, del soroll, del tràfec humà. Quan ella es queixava al seu marit, ell se’n reia. «Esteu més segurs aquí, creu-me.» A finals d’aquell mes d’agost del 1953, fins i tot li va prohibir anar a la ciutat, perquè temia moviments de masses o una insurrecció. Després de l’anunci de l’exili del sultà Sidi Mohammed ben Youssef a l’illa de Còrsega, la còlera s’havia apoderat del poble. A Meknès, com a totes les ciutats del reialme, els ànims estaven crispats, el nerviosisme es respirava en l’ambient i un petit incident es podia transformar ràpidament en una revolta. A la medina, les dones es passejaven vestides de negre, amb els ulls injectats en odi i llàgrimes. «Ya Latif, ya Latif!»³ a totes les mesquites del reialme, els musulmans pregaven pel retorn del sobirà. S’havien format organitzacions secretes que defensaven la lluita armada contra l’opressor cristià. Pels carrers, del matí al vespre, s’alçava aquest crit: «Yahya el Malik!».⁴ Però l’Aïcha no en sabia res de política. No sabia ni que era l’any 1953, que uns homes brandaven les seves armes per obtenir la independència i d’altres per rebutjar-los-la. A l’Aïcha tant li feia. Durant l’estiu només pensava en l’escola i estava atemorida.

La Mathilde va deixar els seus dos fills sobre el llit i els va prohibir que es moguessin. Va tornar al cap de pocs minuts portant entre els braços un parell de draps blancs que havia remullat amb aigua glaçada. Les criatures es van estirar sobre els llençols frescos i molls, i en Selim es va adormir al cap d’uns minuts. La Mathilde balancejava els seus peus inflats fora del llit. Acaronava l’espessa cabellera de la seva filla, que va xiuxiuejar: «No vull anar a escola. Prefereixo quedar-me amb tu. La Mouilala no sap llegir, la Ito i la Tamo tampoc. Per què no puc?». La Mathilde va sortir brutalment de la seva letargia. Es va redreçar i va apropar el seu rostre al de l’Aïcha. «Ni la teva àvia ni la Ito ho han escollit.» En la foscor, la nena no va poder distingir els trets de la seva mare, però li va semblar que la Mathilde parlava amb una gravetat inhabitual i això la va preocupar. «No vull tornar a sentir mai més aquestes bajanades, m’has entès?» A fora, els gats es barallaven i deixaven anar miols esgarrifosos. «T’envejo, saps, va prosseguir la Mathilde. M’agradaria poder tornar a escola. Aprendre mil coses, fer amics per sempre. Comença l’autèntica vida. Ara ets una nena gran.»

Els llençols es van eixugar i l’Aïcha no podia agafar el son. Amb els ulls oberts, va somniar amb la seva nova vida. Es va imaginar un pati ombrejat i fresc, agafada de la mà d’una nena que seria la seva ànima bessona. L’autèntica vida, havia dit la Mathilde, no era aquí, en aquesta casa blanca aïllada en un turó. L’autèntica vida no era vagarejar tot el dia darrere dels passos dels jornalers. ¿No tenien una existència veritable tots aquells que treballaven en els camps del seu pare? ¿Això no comptava, aquella manera que tenien de cantar, aquella tendresa amb la qual acollien l’Aïcha durant el dinar a l’ombra de les oliveres? Un mig pa cuit el mateix matí sobre un canoun davant del qual les dones s’estaven assegudes durant hores, inhalant un fum negre que acabaria per matar-les.

Fins aleshores, l’Aïcha mai havia pensat en aquesta vida entre parèntesis. Tret potser de quan anaven a les altures de la ciutat europea i es trobava immersa en el soroll i l’enrenou dels cotxes, dels venedors ambulants, dels joves estudiants que es precipitaven a les sales de cinema. Quan sentia la música emergir del fons dels cafès. El repic dels talons sobre l’asfalt. Quan la seva mare, empipada, li donava una estrebada i demanava perdó als vianants. Sí, havia vist perfectament que en una altra banda hi havia una altra vida, més densa, més ràpida, una vida que semblava orientada vers un objectiu. L’Aïcha s’imaginava que la seva existència no era més que una ombra, una feina dura lluny de les mirades, un sacrifici. Una servitud.

Va arribar el primer dia d’escola. Asseguda al darrere del cotxe, l’Aïcha estava paralitzada de por. Ara ja no tenia cap dubte, tant se valia el que diguessin, allò era un abandó en tota regla. Un abandó covard i terrible. Tenien intenció de deixar-la allà, en aquell carrer desconegut, a ella, la salvatge que només coneixia la immensitat dels camps, el silenci del turó. La Mathilde donava conversa, somreia badocament i l’Aïcha notava que la seva mare tampoc les tenia totes. Que tota aquella comèdia era de llautó. Les portes del pensionat van aparèixer i el seu pare va aparcar. A la vorera, algunes mares agafaven per la mà les seves filletes endiumenjades. S’havien posat vestits nous, amb un model perfecte però de colors discrets. Eren nenes de ciutat per a les quals presumir era habitual. Les mares, amb barrets, xerraven mentre les nenes es donaven la mà. Per a elles era un retrobament, va pensar l’Aïcha, era la continuació del seu món. L’Aïcha va començar a tremolar. «No vull!, es va posar a cridar, no vull baixar!» Els seus crits estridents van atreure les mirades dels pares i de les escolars. Ella, que de costum era tan tranquil·la i temorosa, estava fora de si. Va fer-se una bola en el seient del darrere, s’hi va aferrar, va cridar fins a esquerdar el cor i els timpans. La Mathilde va obrir la porta: «Vine, bonica, vine, no et preocupis». Li va llençar una mirada suplicant que l’Aïcha va reconèixer. És així que els jornalers amanseixen les bèsties abans de degollar-les, «Vine aquí, tresoret meu, vine», i després venia el tancat, els cops, l’escorxador. L’Amine va obrir l’altra porta i cadascun va intentar atrapar la nena. El seu pare va aconseguir treure-la i ella es va aferrar a la porta amb ràbia i una força sorprenent.

S’havia format un petit cercle. Van plànyer la Mathilde que, a còpia de viure als confins, entre els indígenes, havia convertit els seus fills en uns salvatges. Aquells crits, aquella histèria, eren típics de la gent de poble. «Sabeu que les dones s’esgarrapen la cara fins a fer-se sang per expressar la seva desesperació?» Ningú d’allà freqüentava la família dels Belhaj, però tothom coneixia la història d’aquesta família que vivia a la carretera d’El-Hajeb, a vint-i-cinc quilòmetres del centre de la ciutat, en una granja aïllada. Meknès era tan petita, la gent s’hi avorria tant, que aquesta estranya parella alimentava les converses durant les hores abrasadores de la tarda.

*

Al Palau de la Bellesa, on les dones joves es deixaven posar rul·los al cap i vernís a les ungles dels peus, l’Eugène, el perruquer, es burlava de la Mathilde, la gran rossa d’ulls verds que sobrepassava el seu marit, el moro, almenys deu centímetres. L’Eugène feia riure les seves clientes insistint en les seves dissemblances: l’Amine tenia els cabells negres i implantats tan a baix al front que li endurien la mirada. Ella tenia el nervi de les noies de vint anys i, al mateix temps, un aire un pèl masculí, violent, una certa incorrecció que havia empès l’Eugène a no rebre-la més. El perruquer, amb paraules triades a consciència, descrivia les cames llargues i sòlides de la jove, la seva mandíbula voluntariosa, les mans que no es cuidava gens ni mica i els seus peus immensos, tan grans i tan inflats que només podia portar sabates d’home. La blanca i el morè. La geganta i l’oficial nan. Dins dels cascos, les clientes es cargolaven de riure. Però quan recordaven que l’Amine havia fet la guerra de l’Alliberament, que havia estat ferit i condecorat, els riures s’amortien. Les dones se sentien obligades a callar i això les feia més amargades. La Mathilde, pensaven, era realment un botí de guerra ben estrany. ¿Com havia pogut convèncer aquest soldat la robusta alsaciana perquè el seguís fins allà? ¿De què volia fugir ella per anar a raure allà?

*

Tothom es va amuntegar al voltant de l’Aïcha. Van oferir consells. Un home va apartar la Mathilde bruscament i va intentar fer entrar en raó l’Aïcha. Va alçar els braços al cel, va invocar el parenostre i els principis fonamentals dels quals depèn una bona educació. La Mathilde se sentia apartada, intentava protegir la seva filla. «No la toqui, no s’apropi a la meva filla!» Estava destrossada. Veure-la plorar així era una tortura per a ella. Va voler agafar-la entre els braços, bressolar-la i confessar-li les seves mentides. Sí, s’havia inventat aquells records idíl·lics d’amistats eternes i de professors entregats. És cert que aquells mestres no eren tan amables. Que conservava de l’escola el record de l’aigua glaçada que s’havien d’aplicar a la cara de bon matí, quan encara era negra nit, la pluja de cops, el menjar fastigós i les tardes amb el ventre contret de gana i por, la necessitat desesperada d’un gest de tendresa. Tornem, volia cridar. Oblidem aquesta història. Tornem a casa i tot anirà bé, ja sabré com fer-ho, ja t’ensenyaré jo. L’Amine li va llençar una mirada negra. A força de moixaines i manyagues ridícules havia ablanit la petita. A més, havia estat ella qui l’havia volgut inscriure aquí, en aquesta escola de francesos on puntejava el campanar d’una església, on resaven pregàries a un déu estranger. La Mathilde finalment es va empassar les llàgrimes i amb malaptesa, sense convicció, va estendre els braços cap a la seva filla: «Vine, vine, bonica, nineta meva».

Totalment concentrada en la seva filla, no es va adonar que es burlaven d’ella. Que els ulls baixaven i observaven els seus sabatots de cuir desgastat. Les mares xiuxiuejaven darrere seu i reien. Davant les reixes del pensionat Notre-Dame, van recordar que havien de demostrar compassió, perquè el Senyor les observava.

L’Amine mantenia la seva filla agafada per la cintura, estava furiós. «Què és aquest circ? Deixa ja el mànec! Porta’t bé! Ens estàs fent avergonyir.» La faldilla de la nena es va apujar fins a la cintura deixant a la vista les calces. El guardià de l’escola els observava amb inquietud. No va gosar bellugar-se. En Brahim era un vell marroquí de cara rodona i afable. Duia sobre la calba un petit bonet de punta blanca. La seva jaqueta blau marí, massa gran per a ell, estava impecablement planxada. Els pares no aconseguien calmar aquella nena que semblava posseïda pel dimoni. La cerimònia de l’entrada estava a punt de torçar-se i la mare superiora es posaria furiosa quan s’assabentés que havia tingut lloc una comèdia així davant de les reixes de la seva venerable institució. Li’n demanaria comptes, no li ho perdonaria.

El vell guardià es va apropar al cotxe i amb la màxima dolçor possible va intentar desenganxar els petits dits que s’aferraven al mànec. Es va adreçar en àrab a l’Amine: «Jo l’agafo i tu engegues, entesos?». L’Amine va acotar el cap. Va fer un gest amb la barbeta a la Mathilde, que va tornar al seu lloc. No va donar les gràcies al vell home. Tan bon punt l’Aïcha va deixar anar el mànec el seu pare va arrencar. El cotxe es va allunyar i l’Aïcha no va saber si la seva mare l’havia mirat un darrer cop. L’havien abandonada.

Es va trobar a la vorera. El seu vestit blau estava tot arrugat, havia perdut un botó. Tenia els ulls vermells de tant plorar i l’home que li donava la mà no era el seu pare. «No et puc acompanyar al pati. M’he de quedar aquí, a la reixa. És la meva feina.» Va posar la mà a l’esquena de l’infant i la va empènyer cap a l’interior. L’Aïcha va abaixar dòcilment el cap. Estava avergonyida. Ella, que volia ser discreta com una libèl·lula, havia cridat l’atenció de tothom. Va avançar per l’avinguda a l’extrem de la qual l’esperaven les monges, alineades davant de l’aula, totes vestides amb llargues túniques negres.

Va entrar a l’aula. Les escolars ja s’havien assegut als seus llocs i la miraven somrient. L’Aïcha va tenir tanta por que li van entrar ganes de dormir. Tenia el cap ple de brunzits. Si tancava els ulls, estava segura que cauria immediatament en un son profund. Una monja la va agafar per l’esquena. Tenia un full a la mà: «Com et dius?». L’Aïcha va alçar els ulls, sense comprendre què esperaven d’ella. La religiosa era jove i el seu bell rostre, de pell molt pàl·lida, va agradar a la nena. La monja va repetir la pregunta i es va ajupir a l’altura de l’Aïcha, que va acabar per mormolar: «Em dic Mchicha».

La monja va arrufar les celles. Es va ajustar les ulleres, que li havien baixat sobre el nas, i es va inclinar de nou sobre la llista d’alumnes. «Senyoreta Belhaj. Senyoreta Aïcha Belhaj, nascuda el 16 de novembre del 1947.»

La nena es va girar. Va mirar darrere seu, com si no comprengués a qui s’adreçava la religiosa. No sabia qui era aquella gent i en el seu pit va retenir un sanglot. El seu mentó es va posar a tremolar. Va enfonsar les ungles en la carn dels seus braços. Què havia passat? Què havia fet perquè la tanquessin aquí? Quan tornaria la mamà? La germana no s’ho podia creure però ho havia d’admetre: aquella nena no reconeixia el seu nom.

«Senyoreta Belhaj, segui allà baix, prop de la finestra.»

Sempre havia sentit aquest nom, «Mchicha». Aquest nom que la seva mare cridava a les escales de la casa quan volia que la seva filla tornés per sopar. És el nom que volava entre els arbres, que davallava pel turó en boca dels pagesos que la buscaven i que acabaven per trobar-la, feta una pilota al tronc d’un arbre. «Mchicha», sentia ella, i no hi podia haver cap altre nom que aquell mormolat pel vent, que feia riure les dones berbers, que l’abraçaven com si fos filla seva. Aquest nom era el que la seva mare cantussejava a la nit enmig de les històries que s’inventava. És l’últim que sentia abans d’adormir-se i, des del seu naixement, poblava els seus somnis. «Mchicha», la gateta. La vella Ito, que era allà el dia del seu naixement, havia assenyalat a la Mathilde que els crits del bebè s’assemblaven als miols i l’havia batejada així. Havia ensenyat a la Mathilde a lligar-se la criatura a l’esquena amb un gran fulard. «Així ella dorm i tu treballes.» A la Mathilde li havia semblat molt divertit. Es passava el dia així, amb la boca de la seva filla enganxada al clatell. I aquesta tendresa l’omplia.

L’Aïcha va seure al lloc que li havia indicat la mestra, al costat de la finestra, darrere de la bufona Blanche Colligny. Les escolars s’havien girat cap a ella, i l’Aïcha es va sentir amenaçada per aquesta sobtada atenció. La Blanche li va treure la llengua, va riure per sota el nas i va clavar un cop de colze al ventre de la seva veïna. Va imitar la manera com l’Aïcha es rascava a causa de la llana barata que utilitzava la seva mare per cosir-li les calces. L’Aïcha va girar-se cap a la finestra i va enfonsar la cara en el forat del colze. La germana Marie-Solange es va apropar.

«Què passa, senyoreta, està plorant?

—No, no ploro. Estic fent la migdiada.»

L’Aïcha carretejava el feixuc farcell de la vergonya. Vergonya dels seus vestits, que la seva mare confeccionava per a ella. Camises grisenques a les quals la Mathilde afegia de vegades algun detall coquetó. Flors a les mànigues, un rivet blau a l’altura del coll. Però res tenia mai l’aspecte de nou. Res no semblava seu. Tot semblava gastat. Li feien vergonya els seus cabells. Era el que més li pesava, aquesta tofa informe i crespada, impossible de pentinar i que, amb prou feines arribada a l’escola, s’escapava dels clips que la Mathilde li havia posat amb tant d’esforç. La Mathilde no sabia què fer de la cabellera de la seva filla. Mai havia hagut de dominar una crinera així. Els cabells, molt fins, es trencaven sota els clips, es cremaven sota el ferro, es resistien a la pinta. Va demanar consell a la Mouilala, la seva sogra, però aquesta va arronsar les espatlles. En la seva família, les dones mai havien tingut la desgràcia de portar una tofa crespada com aquella. L’Aïcha tenia els cabells del seu pare. Però l’Amine els portava ben curts, com els militars. I a còpia d’anar al hammam, on es ruixaven el crani amb aigua cremant, els bulbs s’havien atrofiat i els seus cabells havien deixat de créixer.

El pentinat de l’Aïcha li valia les bromes més humiliants. Al mig del pati, només se la veia a ella. Silueta menuda, rostre d’elf i una cabellera enorme, una explosió de blens rossos i aspres que, quan picava el sol, formaven una corona daurada. Quants cops havia somniat amb els cabells de la Blanche? Davant del mirall, a l’habitació de la seva mare, s’amagava els cabells amb les mans i intentava imaginar quina pinta faria amb els blens llargs i sedosos de la Blanche. O amb els rínxols castanys de la Sylvie. O les trenes llargues de la Nicole. El seu oncle Omar la burxava. Li deia que li costaria trobar marit i que semblava un espantaocells. Sí, el cap de l’Aïcha semblava cobert d’una bola de fenc. Se sentia ridícula amb el seu aspecte, amb tot el seu ésser.

Les setmanes passaven, idèntiques. Cada matí, l’Aïcha es llevava a trenc d’alba i s’agenollava en la foscor, als peus del seu llit, suplicant al Senyor que res no la fes arribar tard a escola. Però sempre passava alguna cosa o altra. Un problema amb la cuina, d’on s’escapava un fum negre. Una baralla amb el seu pare. Els crits al passadís. La mare que finalment arribava, que li ajustava el pentinat i el mocador. Que s’eixugava una llàgrima amb el revers de la mà. Volia ser digna i després no ho aconseguia. Feia mitja volta. Es posava a cridar que volia tocar el dos, que s’havia equivocat de vida, que era una estrangera. Que si el seu pare sabés què passava partiria la cara a aquell marit cridaner. Però el seu pare no ho sabia. El seu pare era lluny. I la Mathilde lliurava les armes. Renyava la seva filla, que l’esperava pacientment a la porta. Que li hauria volgut dir: «Afanyem-nos, si us plau. Per un cop, m’agradaria arribar a l’hora».

L’Aïcha maleïa el cotxe que el seu pare havia comprat a l’exèrcit americà per una suma raonable. L’Amine havia intentat esborrar la bandera pintada al capó però li havia fet por malmetre la planxa i encara es podien veure fragments d’estrelles i un tros de banda blava sobre la carrosseria. La furgoneta no era només lletja, també era capriciosa. Quan pujava la temperatura, un fum gris s’escapava del capó i calia esperar que es refredés el motor. A l’hivern no s’engegava. «S’ha d’escalfar», repetia la Mathilde. L’Aïcha la feia culpable de totes les seves desgràcies i maleïa Amèrica, que tanmateix tothom reverenciava. «Són uns lladres, uns ineptes, un zero a l’esquerra», rumiava. Per culpa d’aquella vella cafetera era l’objecte de les bromes de les seves companyes —«Els teus pares haurien de comprar un ase! Arribaries abans!»— i les amonestacions de la mare superiora.

L’Amine havia aconseguit fixar una cadireta al darrere, amb l’ajuda d’un treballador. L’Aïcha seia enmig dels estris, de les caixes de fruites i verdures que la seva mare portava al mercat de Meknès. Un matí, mig adormida, la nena va notar que alguna cosa es bellugava a tocar del seu panxell minúscul. Va cridar i la Mathilde va estar a punt de donar un cop de volant. «He notat alguna cosa», va justificar-se la petita. La Mathilde no va voler aturar-se i arriscar-se que el cotxe no tornés a engegar. «T’ho estàs imaginant», la va renyar mentre es passava les mans per les aixelles xopes. Quan va aparcar el cotxe davant de les reixes del pensionat i l’Aïcha va saltar a la vorera, desenes de nenes que s’apilonaven a l’entrada van posar-se a cridar. Van aferrar-se a les cames de les seves mares, d’altres van començar a córrer en direcció al pati. Una d’elles va desmaiar-se o ho va fer veure. La Mathilde i l’Aïcha es van mirar sense entendre res, després van veure que en Brahim assenyalava alguna cosa amb el dit i reia. «Mireu què heu portat amb vosaltres», deia jocós. Una llarga colobra s’havia escapat de darrere del cotxe i seguia l’Aïcha amb indolència, com el gos fidel que acompanya el seu amo de passeig.