El país dels altres

Però el que realment li hauria agradat és que no hi hagués cap barrera, cap obstacle en la seva expressió. Que pogués anomenar les coses tal com les veia. Descriure els marrecs amb el crani afaitat a causa de la tinya, tots aquells vailets que corrien d’un carrer a un altre, que cridaven i jugaven, es giraven quan ella passava, s’aturaven, i amb una mirada ombrívola, una mirada més vella que ells, l’observaven. Un dia va ser ximple i va fer lliscar una moneda en la mà d’un nen petit amb pantalons curts que no devia tenir ni cinc anys i que portava un turbant massa gran per al seu cap. No era gaire més alt que els sacs de jute farcits de llenties o sèmola que l’adroguer posava davant de la seva porta i en els quals la Mathilde sempre havia desitjat submergir el braç. «Compra’t un globus», li havia dit, i s’havia sentit inflada d’orgull i satisfacció. Però el petit havia cridat i de tots els carrers adjacents havien sorgit nens que s’havien abalançat damunt la Mathilde com un eixam d’insectes. Invocaven el nom de Déu, deien paraules en francès, però ella no entenia res i va haver de córrer, davant dels ulls riallers dels vianants, que pensaven: «Així aprendrà a no fer caritat a la babalà». Li hauria agradat observar aquesta vida sublim de lluny, ser invisible. La seva alçada, la seva blancor, el seu estatus d’estrangera la mantenien al marge del cor de les coses, d’aquest silenci que fa que ens sentim a casa. Assaboria l’olor del cuir en l’estretor dels carrers, com la del foc de fusta i de la carn fresca, l’olor barrejada de l’aigua estancada i les peres massa madures, de les tifes dels ases i les serradures de fusta. Però no tenia paraules per a això.

Quan estava cansada d’escriure o de rellegir les novel·les que ja se sabia de memòria, la Mathilde s’estirava a la terrassa, on hi havia els llençols penjats i on posaven la carn a assecar. Escoltava les converses del carrer, les cançons de les dones en aquests passadissos que els estaven reservats. Ella les mirava passar de vegades, com funàmbules, d’una terrassa a l’altra malgrat el risc de trencar-se el coll. Les noies, les minyones, les esposes cridaven, ballaven, es feien confidències sobre les teulades, que només abandonaven a la nit o al migdia, quan el sol picava massa fort. Amagada rere d’un muret, la Mathilde repetia alguns insults que coneixia per millorar el seu accent i els vianants aixecaven el cap i la insultaven de tornada. «Lay atik typhus!»¹ Segurament pensaven que era algun xiquet que els gastava una broma, un diabló avorrit d’arrossegar-se entre les faldilles de la seva mare. Sempre tenia l’oïda atenta i va absorbir el vocabulari amb una rapidesa que va deixar tothom bocabadat. «Però si fa dos dies no entenia res de res!», es va sorprendre la Mouilala i, des d’aleshores, van vigilar el que deien en presència seva.

Va ser a la cuina on la Mathilde va aprendre l’àrab. Finalment es va acabar imposant i la Mouilala va acceptar que s’assegués a mirar. Li feien picades d’ull, somriures, cantaven. Primer va aprendre a dir tomàquet, oli, aigua i pa. Va aprendre la calor, el fred, el lèxic de les espècies, després va venir el del clima: sequera, pluja, gel, vent calent i fins i tot tempesta de sorra. Amb aquest vocabulari, va poder anomenar el cos i parlar d’amor. La Selma, que aprenia francès a escola, li servia d’intèrpret. Sovint, quan baixava a esmorzar, la Mathilde trobava la Selma adormida a les banquetes del saló. Ella renyava la Mouilala perquè no es preocupava que la seva filla s’instruís, que tingués bones notes i no faltés a escola. Deixava que la nena dormís com un soc i li sabia greu despertar-la d’hora per anar a classe. La Mathilde havia intentat convèncer la Mouilala que la Selma podria forjar-se, gràcies a l’educació, la seva independència i llibertat. Però la vella senyora havia arrufat les celles. El seu rostre, de costum tan afable, s’havia enfosquit i no li havia agradat que la nassrania² li donés lliçons. «Per què deixeu que faci campana? Poseu el seu futur en perill.» De quin futur parlava aquella francesa?, s’havia preguntat la Mouilala. ¿Quina importància tenia si la Selma es passava el dia a casa i aprenia a farcir els intestins i després a cosir-los en lloc d’embrutar les pàgines d’una llibreta? La Mouilala havia tingut massa fills, massa preocupacions. Havia enterrat un marit i uns quants nadons. La Selma era el seu regal, el seu descans, la darrera ocasió que la vida li oferia per mostrar-se tendra i indulgent.

Per al seu primer ramadà, la Mathilde va decidir fer dejuni ella també, i el seu marit li va agrair que es plegués així als seus ritus. Cada vespre, va beure la harira, que trobava dolenta, i es va despertar abans de la sortida del sol per menjar dàtils i beure llet quallada. Durant el mes sant, la Mouilala no va sortir de la cuina i la Mathilde, golafre i inconstant, no entenia que es poguessin privar de menjar i alhora passar-se el dia entre efluvis de tagín i pa. Les dones, del matí al capvespre, elaboraven pastes d’ametlles, arrebossaven pastissets fregits en mel. Amassaven la pasta embeguda de greix i l’estiraven fins a aconseguir que fos tan fina com el paper de cartes. Les seves mans no temien ni el fred ni la calor, i posaven els palmells directament en les plaques ardents. Estaven pàl·lides pel dejuni i la Mathilde es va preguntar com s’ho feien per resistir en aquella cuina xafogosa, on l’olor intens de la sopa aconseguia marejar qualsevol. Durant aquelles llargues jornades de privació, ella només podia pensar en el que menjaria quan es fes de nit. Feia circular la saliva dins la boca, amb els ulls tancats, estirada sobre una de les banquetes humides del saló. Lluitava contra el mal de cap imaginant llesques de pa fumejants, ous fregits amb carn fumada, banyes de gasela sucades en el te.

Després, quan sonava la crida a la pregària, les dones disposaven sobre la taula una gerra de llet, ous durs, el bol de sopa fumejant, els dàtils que obrien amb les ungles. La Mouilala tenia una atenció especial per a cadascú. Farcia els rais de carn i afegia pebre en els del seu fill petit, a qui li agradava el picant. Espremia taronges per a l’Amine perquè estava preocupada per la seva salut. Dreta al llindar del saló, esperava que els homes, amb el rostre encara entumit per la migdiada, partissin el pa, pelessin un ou dur i s’instal·lessin sobre un coixí per finalment anar a la cuina i alimentar-se ella. La Mathilde no comprenia res. Deia: «Això és una esclavitud! Ella es passa el dia cuinant i encara ha d’esperar que vosaltres hagueu acabat de menjar! No m’ho puc creure». S’ofenia davant la Selma, que, asseguda a l’ampit de la finestra, reia a cor què vols.

Va manifestar el seu enuig a l’Amine i el va repetir després de l’Aïd el-Kébir, festa que va donar lloc a una baralla terrible. El primer cop, la Mathilde es va quedar silenciosa, com petrificada davant l’espectacle dels carnissers amb els davantals coberts de sang. Des de la terrassa, a la teulada de la casa, va observar els carrers silenciosos de la medina, en els quals es desplaçaven les siluetes d’aquests botxins i després dels nois que feien les anades i tornades entre les cases i el forn. Rierols de sang calenta i bombollejant s’escolaven de casa en casa. Una olor de carn crua surava en l’ambient, i penjaven la pell llanosa de la bèstia en uns ganxos de ferro a les portes de les habitacions. «És un dia ideal, havia pensat la Mathilde, per cometre un assassinat.» Per totes les terrasses les dones feinejaven sense treva. Tallaven, buidaven, escorxaven, esquarteraven. Es tancaven a la cuina per netejar les entranyes, per treure l’olor de merda dels intestins abans de farcir-los, cosir-los i cuinar-los durant molta estona en una salsa picant. Calia separar el greix de la carn, posar el cap de la bèstia a coure perquè fins i tot els ulls serien menjats pel fill gran, que plantaria el seu índex en el crani de l’animal i en retiraria els globus lluents. L’Amine, quan ella va anar a queixar-se que era «una festa de salvatges», «un ritu de gent cruel», que la carn crua i la sang li feien tant de fàstic que vomitaria, va alçar les mans tremoloses al cel i, si es va contenir d’estampar-les contra la boca de la seva dona, és perquè era un dia sagrat i, per respecte a Déu, havia de mostrar-se tranquil i compassiu.

*

Al final de cada carta, la Mathilde demanava a la Irène que li enviés llibres. Novel·les d’aventures, reculls de novel·les curtes ambientades en països freds i llunyans. No va confessar que ja no anava a la llibreria, al centre de la ciutat europea. Sentia pànic d’aquest barri de xafarderes, de dones de colons i militars, se sentia disposada a matar en aquests carrers que li portaven tants mals records. Un dia de setembre del 1947, quan estava embarassada de set mesos, havia anat a passejar a l’avinguda de la República, que la majoria de meknasens anomenaven simplement l’«Avinguda». Feia calor i tenia les cames inflades. Havia pensat que podia anar al cinema Empire o a refrescar-se a la terrassa del Rei de la Cervesa. Aleshores dues noies li havien clavat una empenta. La més morena s’havia posat a riure: «Mira aquesta. El bombo, l’hi ha fet un àrab». La Mathilde s’havia girat i havia agafat la màniga de la noia, que s’havia alliberat d’una estrebada. Si no hagués tingut aquell ventre, si la calor no hagués estat tan punyent, la Mathilde l’hauria perseguida. L’hauria estomacada. Li hauria donat tots els cops que ella havia rebut al llarg de la seva vida. Nena insolent, adolescent lúbrica, esposa indòcil, la Mathilde havia entomat bufetades i humiliacions, la ràbia d’aquells que volien fer d’ella una dona respectable. Aquestes dues desconegudes haurien pagat per la vida de domesticació que la Mathilde suportava.

Per molt estrany que pugui semblar, a la Mathilde no li va passar mai pel cap que potser la Irène o en Georges no se la creguessin, i encara menys que un dia poguessin venir a visitar-la. Quan es va instal·lar a la granja, la primavera del 1949, es va sentir lliure de mentir sobre la vida de propietària terratinent que hi feia. No va confessar que trobava a faltar el bullici de la medina, que la promiscuïtat, que durant algun temps havia maleït, ara li semblava envejable. Sovint escrivia «M’hauria agradat que em veiessis», i no calibrava que aquí es trobava la confessió de la seva immensa solitud. S’entristia per totes les primeres vegades que no interessaven ningú tret d’ella, d’aquesta existència sense espectadors. ¿Per a què val la pena viure —pensava—, si no és per ser vist?

Concloïa les seves missives amb un «Us estimo», o «Us trobo a faltar», però mai no els va dir que s’enyorava. No va cedir a la temptació de dir-los que el vol de les cigonyes, que arribaven a Meknès a principis d’hivern, la submergia en una profunda melancolia. Ni l’Amine ni la gent de la granja compartien el seu amor pels animals i quan, un dia, va evocar davant del seu marit el record de Minet, el gat de la seva infància, ell va alçar els ulls al cel davant de tanta cursileria. Va recollir gats, que va alimentar a base de pa sucat amb llet, i quan les dones berbers la miraven, convençudes que el pa ofert als gats era malbaratat, ella pensava: «Cal rescabalar tot l’amor perdut, els n’hi ha faltat tant, pobrets».

Quin interès tindria dir la veritat a la Irène? Explicar-li que es passava els dies treballant com una boja, com una il·luminada, amb la seva criatura de dos anys a l’esquena? ¿Quina poesia podria extreure de les nits interminables en les quals es dedicava a destrossar-se el polze amb una agulla cosint els vestits de l’Aïcha perquè semblessin nous? A la llum d’una espelma, fastiguejada per l’olor de cera de mala qualitat, retallava els patrons de velles revistes i cosia, amb una devoció remarcable, pantalonets de llana. Durant l’abrasador mes d’agost, seia directament al terra de ciment, vestida amb una combinació i, amb una bonica tela de cotó, va confeccionar un vestit per a la seva filla. Ningú va adonar-se de la seva elegància, ningú va fixar-se en el detall en el frunzit, en el nus sobre les butxaques, en la vora vermella que realçava el conjunt. No suportava la indiferència de la gent davant la bellesa de les coses.

L’Amine apareixia molt poc en els seus relats. El seu marit era un personatge secundari al voltant del qual planava una atmosfera opaca. Volia donar a la Irène la impressió que la seva història d’amor era tan apassionada que li resultava impossible compartir-la o posar-la en paraules. El seu silenci estava carregat d’insinuacions lúbriques, feia passar les omissions per pudor i, fins i tot, per delicadesa. Perquè la Irène s’havia enamorat i s’havia casat, just abans de la guerra, amb un alemany encorbat per l’escoliosi i s’havia quedat vídua al cap de tan sols tres mesos. Quan l’Amine havia aterrat al poble, la Irène havia observat, amb els ulls espurnejants d’enveja, la seva germana petita, que s’estremia sota les mans de l’africà. I el coll de la Mathildeta s’anava cobrint de xuclets negres.

¿Com hauria pogut confessar que l’home que havia conegut durant la guerra ja no era el mateix? Sota el pes de les cabòries i les humiliacions, l’Amine havia canviat i s’havia endurit. ¿Quantes vegades havia sentit, caminant de bracet amb ell, la mirada feixuga dels vianants? Aleshores el contacte amb la seva pell li semblava abrasador, desagradable, i no podia evitar sentir, juntament amb un cert fàstic, que el seu marit era un estrany. Pensava que calia molt d’amor, més del que ella se sentia capaç d’experimentar, per entomar el menyspreu de la gent. Calia un amor sòlid, immens, indestructible per suportar la vergonya que sentia quan els francesos el tutejaven, quan els policies li demanaven els papers, quan s’excusaven després de fixar-se en les seves medalles de guerra o en el seu francès perfecte. «Però vostè, amic meu, no és com ells.» I l’Amine somreia. En públic, fingia que no existia cap problema amb França, perquè ell havia estat a punt de morir per aquest país. Però tan bon punt estaven sols, l’Amine es tancava en el silenci i rumiava la vergonya d’haver estat un covard i haver traït el seu poble. Entrava a casa, obria els armaris i tirava per terra tot el que li queia a les mans. La Mathilde estava igual de rabiosa i un dia, enmig d’una baralla en què ell cridava «Calla! Em fas vergonya!», ella va obrir la nevera i va agafar un bol amb préssecs madurs amb els quals havia previst preparar una confitura. Va llençar les fruites passades al cap de l’Amine sense adonar-se que l’Aïcha els observava i que no es podia creure que estigués veient el seu pare així, amb els cabells i el coll regalimant suc.

L’Amine no li parlava mai de la feina. Dels jornalers, de les preocupacions, del preu del blat, de les previsions meteorològiques. Quan venien a visitar-los membres de la seva família a la granja, seien al salonet i després d’haver preguntat tres o quatre vegades com anaven de salut, es quedaven en silenci i bevien el te. La Mathilde els trobava a tots d’una baixesa repugnant, d’una trivialitat que li feia més mal que l’enyorança o la soledat. Li hauria agradat parlar de sentiments, de les seves esperances, de les angoixes que l’oprimien i que no tenien cap sentit, com totes les angoixes. «No tenen vida interior, aquesta gent?», es preguntava observant l’Amine, que menjava sense dir res, amb la mirada clavada al tagín de cigrons que la minyona havia preparat amb una salsa que a la Mathilde li feia fàstic perquè era massa greixosa. L’Amine només s’interessava per la granja i la feina. Mai per riure, per ballar, per gandulejar de tant en tant, per parlar. Aquí no parlaven. El seu marit era tan auster com un quàquer. S’adreçava a ella com a una nena a la qual calia educar. Ella aprenia al mateix temps que l’Aïcha les bones maneres, i havia d’assentir quan l’Amine explicava «Això no es fa» o «No tenim els mitjans». Quan havia arribat al Marroc encara semblava una nena. I havia hagut d’aprendre, en pocs mesos, a suportar la soledat i la vida domèstica, a suportar la brutalitat d’un home i l’estranyesa d’un país. Havia passat de la casa del seu pare a la casa del seu marit, però tenia el sentiment de no haver guanyat en independència ni en autoritat. Amb prou feines podia exercir el seu domini sobre la Tamo, la jove minyona. Però la Ito, la seva mare, vigilava, i davant seu la Mathilde no gosava mai alçar la veu. Tampoc sabia tenir paciència i ser pedagògica amb la seva filla. Passava de les moixaines més voraces a la còlera més histèrica. De vegades, mirava la seva filleta i aquesta maternitat li semblava monstruosa, cruel, inhumana. Com podia una nena criar-ne una altra? Havien esquinçat aquell cos tan jove i n’havien extret una víctima innocent que ella no sabia defensar.

Quan l’Amine l’havia desposada, la Mathilde amb prou feines tenia vint anys i, en aquella època, ell no se n’havia preocupat. De fet, li semblava que la joventut de la seva esposa era encantadora, els seus ullassos alegres i embadalits davant de qualsevol cosa, la seva veu encara fràgil, la seva llengua tèbia i dolça com la d’una nena. Ell tenia vint-i-vuit anys, no era molt més gran, doncs, però més endavant va reconèixer que la seva edat no tenia res a veure amb el malestar que la seva dona, de vegades, li generava. Ell era un home i havia fet la guerra. Venia d’un país on Déu i honor es confonien i, a més, ja no tenia pare, la qual cosa el cobria d’una certa gravetat. Allò que el seduïa de la Mathilde quan encara eren a Europa va començar a fer-se-li pesat i després va passar directament a molestar-lo. Era capritxosa i frívola. L’Amine estava emprenyat amb ella perquè no sabia mostrar-se més dura, per no tenir la pell més colrada. No tenia ni temps ni talent per consolar-la. Les llàgrimes! Quantes llàgrimes havia vessat ella d’ençà que havia arribat al Marroc! Plorava davant la més mínima adversitat, esclafia sense parar en sanglots i això l’exasperava. «Para de plorar. La meva mare, que ha perdut criatures, que s’ha quedat vídua als quaranta anys, ha plorat menys en la seva vida que tu en una setmana. Prou, prou!» Era la inclinació de les dones europees, pensava, el fet de negar-se a veure la realitat.

Ella plorava massa, reia massa o malament. Quan s’havien conegut, havien passat tardes estirats a l’herba, a la riba del Rin. La Mathilde li explicava els seus somnis i ell l’encoratjava, sense pensar en les conseqüències, sense jutjar-ne la vanitat. Ella li feia gràcia, ell que no sabia riure ensenyant les dents, que sempre es posava les mans davant de la boca com si trobés que l’alegria era, de totes les passions, la més vergonyosa i la més impúdica. Després, a Meknès, tot va anar per un altre camí i les comptades vegades que la va acompanyar al cinema Empire, va sortir de la sessió de mal humor, empipat amb la seva dona, que cloquejava i havia intentat cobrir-lo de petons.

La Mathilde volia anar al teatre, escoltar música abraçats, ballar al salonet de casa. Ella somniava a tenir bonics vestits, organitzar recepcions, berenars amb ball inclòs, festes sota les palmeres. Volia anar al ball del dissabte a la tarda al Cafè de França, a la Vall Feliç el diumenge i convidar els seus amics a prendre el te. Recordava, amb una complaença nostàlgica, les recepcions que muntaven els seus pares. Tenia por que el temps passés massa ràpid, que la misèria i la feina s’eternitzessin i que, quan per fi arribés el temps de descansar, ja seria massa vella per als vestits i l’ombra de les palmeres.

Un vespre, quan acabaven d’instal·lar-se a la granja, l’Amine va travessar la cuina en vestit de diumenge davant la Mathilde, que preparava el sopar per a l’Aïcha. Ella va alçar els ulls cap al seu marit, desconcertada, dubtant entre alegrar-se o enfadar-se. «Surto, va dir. Uns antics companys de guarnició són a la ciutat.» Es va inclinar sobre l’Aïcha per fer-li un petó al front quan la Mathilde es va redreçar. Va cridar la Tamo, que netejava el pati, i li va endossar la nena als braços. Amb veu segura va preguntar: «M’he de vestir per sortir o no cal?».

L’Amine es va quedar palplantat. Va mormolar alguna cosa com ara que era una trobada entre companys, que no era convenient per a una dona. «Si no és convenient per a mi no veig per què ho ha de ser per a tu.» I sense comprendre què havia passat, l’Amine es va deixar seguir per la Mathilde, que havia llençat el davantal sobre una cadira de la cuina i es pinçava les galtes per realçar el cutis.

Al cotxe, l’Amine no va badar boca i va mantenir un posat taciturn, concentrat en la carretera, furiós contra la Mathilde i la seva pròpia feblesa. Ella parlava, somreia, feia veure que no s’adonava que feia nosa. Estava convençuda que a força de lleugeresa aconseguiria destensar-lo i es va mostrar dolça, entremaliada, desimbolta. Van arribar a la ciutat sense que ell hagués afluixat els llavis. L’Amine va aparcar i es va precipitar fora del cotxe, caminant molt ràpid cap a la terrassa del cafè. Qualsevol hauria dit que covava l’esperança de perdre-la pels carrers de la ciutat europea, o que simplement no volia patir la humiliació d’arribar amb la seva dona de bracet.

Ella el va atrapar tan ràpid que no va tenir temps de fornir una explicació als convidats que l’esperaven. Els homes es van alçar i van saludar la Mathilde amb timidesa i deferència. L’Omar, el seu cunyat, li va oferir una cadira al seu costat. Tots els homes anaven ben elegants, s’havien posat jaquetes i portaven els cabells engominats. Van demanar begudes a un grec jovial que feia vint anys que portava el local. L’únic cafè de la ciutat on no es feia cap mena de segregació, on els àrabs bevien alcohol a la taula dels europeus, on dones que no eren prostitutes venien a animar les festes. La terrassa, situada a l’angle entre dos carrers, estava protegida de les mirades alienes per alts i frondosos tarongers. T’hi senties sol al món i en seguretat. L’Amine i els seus amics van brindar però van parlar poc. Es van produir llargs silencis entretallats de rialletes discretes o de l’explicació d’alguna anècdota. Sempre transcorrien igual, però la Mathilde ho ignorava. No es podia creure que les vetllades entre homes de l’Amine s’assemblessin a això, unes vetllades que sempre l’havien fet sentir gelosa i a les quals tantes voltes havia donat. Pensava que era culpa seva si la festa s’havia torçat. Va voler explicar alguna cosa. La cervesa li va donar coratge i va evocar, amb una veu tímida, un record de la seva Alsàcia nadiua. Va titubejar una mica, li va costar trobar les paraules i la seva història va revelar-se sense interès, a banda que no va fer riure ningú. L’Amine la va mirar amb un menyspreu que li va partir el cor. Mai s’havia sentit intrusa fins a aquell punt.

A la vorera del davant, la llum d’un fanal es va posar a parpellejar i després es va apagar definitivament. La terrassa, amb prou feines il·luminada per algunes espelmes, va adquirir un encant nou i la foscor va calmar la Mathilde, que va tenir la impressió que s’oblidaven una mica d’ella. Temia el moment en què l’Amine voldria escurçar la vetllada, posar punt final al malestar, el moment en què li diria: «Som-hi». No s’estalviaria, això era clar, una escena, crits, una bufetada, el front esclafat contra el vidre. Mentrestant, va gaudir dels sorolls lleugers de la ciutat, va escoltar les converses dels seus veïns de taula i va tancar els ulls per sentir millor la música, al fons del cafè. Volia que allò encara durés una mica més, no tenia ganes de tornar.

Els homes es van relaxar. L’alcohol va fer el seu efecte i van començar a parlar en àrab. Potser perquè es pensaven que ella no els podria entendre. Un jove cambrer amb la cara coberta de grans d’acne va posar sobre la taula una gran font amb fruites. La Mathilde va mossegar un tros de préssec i després un tall de síndria. El suc li va caure al vestit i es va tacar. Va agafar una llavor negra entre el dit polze i l’índex i la va prémer. La llavor va sortir volant i va anar a aterrar a la cara d’un home obès que duia un fes i suava dins la levita. L’home va agitar la mà com si volgués espantar una mosca. La Mathilde va fixar-se en un altre home alt i molt ros, que havia estirat les cames a un costat i parlava apassionadament. Però va fallar el llançament i la llavor va anar a parar al clatell d’un cambrer que va estar a punt de tirar la safata per terra. La Mathilde va riure burleta i durant l’hora següent es va dedicar a metrallar els clients, que van començar a patir espasmes. Semblava que els havia agafat algun mal estrany, com aquelles febres tropicals que empenyen les persones a ballar i fer l’amor. Els clients es van queixar. El propietari va fer cremar bastonets d’encens per evitar la inoportuna invasió de mosques. Però els atacs no van cessar i aviat tots els bevedors van tenir mal de cap, a còpia de respirar encens i beure. La terrassa es va buidar, la Mathilde es va acomiadar dels amics i quan, un cop a casa, l’Amine la va bufetejar, ella va pensar que, si més no, havia rigut a gust.

Durant la guerra, mentre el seu regiment avançava cap a l’est, l’Amine pensava en la seva finca com d’altres somniaven en una dona o en una mare que havien deixat enrere. Tenia por de morir i no poder complir la promesa que havia fet de fecundar aquella terra. En els llargs moments d’avorriment que reservava la guerra, els homes treien jocs de cartes, piles de correspondència tacada, novel·les. L’Amine, de la seva banda, se submergia en la lectura d’un llibre de botànica o en una revista especialitzada que tractava sobre els nous mètodes d’irrigació. Havia llegit que el Marroc es convertiria en la nova Califòrnia, aquell estat americà ple de sol i tarongers, on els agricultors eren milionaris. Assegurava a en Mourad, el seu ajudant de camp, que el reialme es preparava per viure una revolució i sortir d’aquells temps foscos en què el pagès temia les ràtzies, en què la gent preferia criar ovelles que sembrar blat, perquè l’ovella té quatre potes i pot córrer més davant l’agressor. L’Amine estava decidit a donar l’esquena als mètodes tradicionals i convertir la seva granja en un model de modernitat. Havia llegit amb entusiasme el relat d’un tal H. Ménager, antic soldat també, que al final de la Primera Guerra Mundial havia plantat eucaliptus en la plana desfavorida del Gharb. L’home s’havia inspirat en l’informe d’una missió australiana, enviada per Lyautey el 1917, i havia comparat les qualitats de la seva terra i la pluviometria de la regió amb les d’aquest continent llunyà. Evidentment, s’havien rigut d’aquell pioner. Francesos i marroquins es mofaven d’aquest home que pretenia plantar fins a l’horitzó arbres que no donaven fruits i que tenien uns troncs que malmetrien el paisatge. Però H. Ménager va aconseguir convèncer l’Agència d’Aigües i Boscos, i aviat van haver de reconèixer que havia guanyat l’aposta: l’eucaliptus aturava els vents de sorra, havia permès sanejar els baixos fons on pul·lulaven paràsits i les seves arrels profundes anaven a cercar l’aigua fins a les capes freàtiques inaccessibles per als pagesos. L’Amine volia comptar-se entre aquests pioners per als quals l’agricultura era una recerca mística, una aventura. Volia seguir els passos dels que, pacients i savis, havien experimentat en aquells sòls ingrats. Tots aquells pagesos tractats de bojos havien plantat pacientment tarongers, des de Marràqueix fins a Casablanca, i es disposaven a convertir aquell país sec i auster en un jardí festiu.

L’Amine va tornar al Marroc el 1945 amb vint-i-vuit anys, victoriós i casat amb una estrangera. Va lluitar per recuperar la seva propietat, per formar els seus jornalers, per sembrar i recol·lectar, per tenir una visió àmplia i sostinguda en el temps, tal com havia dit un cop el mariscal Lyautey. A finals de l’any 1948, després de mesos de negociació, l’Amine va recuperar les seves terres. Primer va caldre fer obres a la casa, obrir noves finestres, arreglar un petit jardí ornamental, pavimentar un pati darrere de la cuina per rentar i estendre la roba. Al nord, el terreny feia pendent i va fer-hi construir una bonica escalinata de pedra i va instal·lar una elegant porta vidriada que s’obria al menjador. Des d’allà, podien observar el perfil sumptuós del Zerhoun i les immenses planes salvatges que servien des de feia segles de terreny de pas per als ramats.

Durant els quatre primers anys a la granja van anar patint totes les decepcions, i la seva vida va adoptar el to d’un relat bíblic. El colon que havia llogat la propietat durant la guerra havia viscut en una petita parcel·la cultivable, darrere de la casa, i tota la feina estava per fer. Primer va caldre desbrossar i desembarassar la terra del dom, aquesta planta viciosa i tenaç que exigia als homes un treball esgotador. Contràriament als colons de les terres veïnes, l’Amine no podia comptar amb l’ajut d’un tractor i durant un mes els seus treballadors van haver d’arrencar el dom a palades. Després van haver de destinar setmanes a desempedregar, i finalment, un cop alliberat de les roques, van poder esventrar i llaurar el terreny amb una arada. Hi van plantar llenties, pèsols, mongetes i arpents sencers d’ordi i blat tendre. Aleshores l’explotació va ser atacada per una plaga de llagostes. Un núvol vermellós, sortit directe d’un malson, va venir amb una crepitació a devorar les collites i les fruites dels arbres. L’Amine es va enfrontar amb els jornalers que, per fer fugir els paràsits, es limitaven a picar contra llaunes de conserves. «Colla d’ineptes! Només se us acut això?», cridava contra els homes, que tractava de retardats, i els va ensenyar a construir trinxeres en les quals van posar segó enverinat.

L’any següent va arribar el torn de la sequera i les collites magres, perquè les espigues de blat estaven buides tal com ho estarien els mesos següents les panxes dels pagesos. En els duars, els treballadors van pregar perquè plogués, pregàries apreses des de feia segles i que no havien mostrat mai la seva eficàcia. Però, tanmateix, pregaven sota l’abrasador sol d’octubre, i la sordesa de Déu no revoltava ningú. L’Amine va fer excavar un pou que li va exigir molta feina i es va polir una part de la seva herència. Però les galeries estaven constantment envaïdes per la sorra i els pagesos no aconseguien bombar l’aigua per regar.