La guerra de les salamandres

4. L’empresa del capità Van Toch

Mentre el capità anava fent les seves explicacions, se li eriçaven els pèls del clatell de tant d’entusiame i emoció com sentia.

—Yah, senyor, això és el que vaig jurar. Des d’aleshores, noi, no he tingut ni un moment de tranquil·litat. A Padang vaig agafar vacances i vaig enviar cent cinquanta-set perles a aquells jueus d’Amsterdam, tot el que m’havien donat aquelles bestioletes. Després vaig trobar aquell homenàs, un daiak, un shark-killer que mata els taurons sota l’aigua, amb un ganivet. És un lladre terrible, i un assassí. Amb ell, amb un petit vaixell de vapor, vaig tornar a Tanahmasa. «I ara, amic, amb el teu ganivet aniràs matant taurons.» Jo volia que exterminés els taurons d’allí perquè deixessin en pau els meus llangardaixos. Era un assassí i un pagà, aquell daiak, i ni tan sols tenia por d’aquells tapa-boys. Diables o no diables, tant se li’n donava. Mentrestant, jo anava fent observations i experiments amb els llangardaixos... Doncs... espera!, sobre això tinc un diari de bord on escrivia cada dia.

El capità es va treure de l’infern de l’americana unes notes voluminoses i va començar a fullejar-les.

—Doncs..., quin dia som avui? Ah, yah, vint-i-cinc de juny. Bé, per exemple, el vint-i-cinc de juny de l’any passat. Yah, ja el tinc. «El daiak ha matat un tauró. Els llangardaixos mostren un gran interès per aquesta carronya. En Toby...» Era un llangardaix petit però molt intel·ligent —va aclarir el capità—. Saps?, els havia de donar tota mena de noms per poder escriure el diari... Doncs «...En Toby posa els dits en un forat fet amb el ganivet. Al vespre em porta branques seques per al foc...». Però això no és res —va rondinar el capità—. Buscaré un altre dia. Per exemple, el vint de juny, no? «Els llangardaixos continuen construint el... el...» Com es diu jetty?

—Dic, no?

—Yah, dic. Un dam. Bé... «continuen construint el nou dic a l’extrem nord-oest de Devil Bay»... Noi —va aclarir—, era una obra fabulosa. Tot un breakwater.

—Una escullera?

—Yah. En aquella banda ponien els ous i volien que l’aigua estigués calmada, saps? S’ho van empescar tot sols, que farien un dam, i t’ho asseguro, cap funcionari o enginyer de Waterstaat, o d’Amsterdam, no hauria planificat millor aquell dic submarí. Una obra colossal, molt ben feta, si no hagués estat que l’aigua se l’enduia. Ells s’excaven uns forats molt profunds a la costa, sota l’aigua, i en aquells forats passen el dia. Uns animals terriblement espavilats, senyor, exactament com els beavers.

—Els castors.

—Yah, aquestes rates grosses són capaces de construir preses als rius. Ells també tenien quantitats de dics i més dics, allà a Devil Bay, uns preciosos dams rectes, tots semblants, que formaven una mena de ciutat. I al final volien construir-ne un que travessés tot Devil Bay. Doncs, això... «Ja saben fer rodar les pedres amb palanques.»

Va continuar llegint:

—«L’Albert (era un tapa-boy) s’ha aixafat dos dits»... Dia vint-i-u: «El daiak ha devorat l’Albert! Però després s’ha trobat malament. Quinze gotes d’opi. Ha promès que no ho faria mai més. Ha plogut tot el dia». Trenta de juny: «Els lizards continuen construint aquell dic. En Toby no vol treballar», home, era un espavilat —va aclarir el capità amb admiració—. Els espavilats mai no volen fer res. Sempre s’ocupava amb alguna cosa, aquell Toby. Què hi farem? També entre els llangardaixos hi ha moltes grans diferències... Dia tres de juliol: «He donat un ganivet a en Sergeant...». Era un llangardaix gran i fort, aquest Sergeant.I molt hàbil... Set de juliol: «En Sergeant ha matat un cuttle-fish amb el ganivet...». És aquell peix que té aquella merda marronosa, saps?

—Una sípia.

—Això mateix. Deu de juliol: «En Sergeant ha matat un gran jelly-fish...».⁴ És aquella bèstia que sembla gelea i que pica com les ortigues. És un animal lleig... I ara, atenció, senyor Bondy: «Tretze de juliol». Ho tinc subratllat: «En Sergeant ha matat un petit tauró amb el ganivet. Pes: vint-i-vuit quilos...». Ho diu aquí, senyor Bondy —va proclamar solemnement el capità J. van Toch—, amb totes les lletres. Aquell va ser un gran dia, exactament el tretze de juliol de l’any passat.

El capità va tancar el diari.

—A mi no em fa cap vergonya dir-ho, senyor Bondy, a la costa de Devil Bay vaig caure de genolls a terra i vaig plorar de tanta alegria. Llavors ja sabia que no podrien vèncer els tapa-boys. Després d’això vaig donar un arpó nou i maco a en Sergeant..., tu, l’arpó és el millor a l’hora de pescar taurons..., i li vaig dir: «Be a man.⁵ Sergeant, ensenyaràs als tapa-boys que es poden defensar». Home! —va cridar el capità, fent un salt i picant a la taula entusiasmat—. I saps? Al cap de tres dies flotava un enorme tauró rebentat, traspassat?, full of gashes, com se diu?

—Ple de ferides?

—Yah, ple de forats de l’arpó. —El capità va beure a grans glopades—. Doncs és això, senyor Bondy. Llavors amb els tapa-boys vaig fer un... una mena de contracte. Els vaig donar la meva paraula que si em portaven mareperles els donaria arpons i knives, ganivets, així podrien defensar-se, see? És un business honest, home. Què hi farem? S’ha de ser honrat, fins i tot amb aquests animals. I també els vaig donar algunes fustes. I dos wheelbarrows...

—Carretons, bolquets.

—Yah. Carretons. Perquè poguessin transportar les pedres fins al dic. Ells, pobrissons, ho havien de portar tot a les potetes, saps? Yah, els vaig donar moltíssimes coses. Jo no els vull enganyar, això sí que no. Espera, noi, t’ensenyaré una cosa...

El capità Van Toch es va agafar el ventre amb una mà i amb l’altra va pescar una bosseta de cotó de dins la butxaca dels pantalons.

—Doncs, ho tinc aquí —va dir buidant-ne el contingut sobre la taula.

Hi havia més de mil perles de totes les mides: petites com llavors, més grans, de la mida dels pèsols, algunes de grosses com cireres, n’hi havia de perfectes com una gota d’aigua i també algunes de rugoses, barroques, perles platejades, blaves, de color de carn, grogoses, tirant a negres i rosades. En G. H. Bondy es va quedar com veient visions; no se’n podia estar, havia de jugar-hi, fer-les rodolar amb la punta dels dits, tapar-les amb les mans...

—Quina bellesa! —va sospirar amb admiració—. Capità, és com un somni!

—Yah —va fer el capità sense cap emoció—. De maco, sí que n’és. I aquests taurons en van matar uns trenta l’any que vaig passar allà amb ells. Ho tinc escrit aquí —va dir tocant-se l’infern de l’americana—. I la quantitat de ganivets que els vaig donar, i cinc d’aquests harpoons... Els ganivets em costaven gairebé dos dòlars americans a piece, és a dir, cada un. Molt bons ganivets, noi, d’aquest acer que no agafa gens de rust.

—Inoxidable.

—Yah. Perquè havien de ser ganivets submarins, per al mar. I els bataks també em van costar un dineral.

—Quins bataks?

—Doncs els indígenes de l’illa. Ells tenen la creença que els tapa-boys són com dimonis, i els tenen una por terrible. I quan van veure que parlava amb els seus diables volien matar-me de debò. Durant tota la nit feien repicar campanes per foragitar els diables del seu poble. Feien un gran aldarull, senyor. I després cada matí volien que els pagués el repic de campanes. Pel treball que els costava, s’ho pot creure? Què hi farem, els bataks són molt grans lladres. Però amb els tapa-boys, Sir, amb els llangardaixos es podria fer un negoci honrat. Doncs yah. Molt bon negoci, senyor Bondy.

A en G. H. Bondy li semblava que era dins d’un conte.

—Comprar-los perles?

—Yah. Només que a Devil Bay ja no hi queda cap perla, i a les altres illes no hi ha tapa-boys. Això és tot, jovenet. —El capità J. van Toch va inflar victoriosament les galtes—. Aquest és justament el gran negoci que he anat rumiant al meu cap. Noi —va dir assenyalant el buit—, aquells llangardaixos van augmentar enormement durant el temps que els vaig adoptar! Ara es poden defensar, you see? Eh? I cada dia seran més! Què li sembla, senyor Bondy? No és un negoci meravellós?

—Jo, capità, encara no veig... —va fer en G. H. Bondy insegur— què és el que penseu exactament.

—Doncs, traslladar els tapa-boys a unes altres illes perleres —va etzibar finalment el capità—. M’he adonat que els llangardaixos tot sols no poden travessar les ones i el mar profund. Poden nedar curtes distàncies i trotar una mica pel fons marí, però en les grans profunditats hi ha una pressió massa alta, i ells són tan tous, saps? Però si tingués un vaixell on els pogués construir un tanc, un tan gran dipòsit d’aigua, que els pogués anar transportant on volgués, see? I ells allà buscarien perles, i jo aniria amb ells i els portaria els ganivets i els harpoons i altres coses d’aquestes que ells necessiten. Els pobrissons!, en aquella Devil Bay s’han multripiclat, no? Com es diu?

—Multiplicat.

—Yah, s’han multiplicat tant, que ja no deuen tenir res per menjar. Es cruspeixen peixets petits i mol·luscos i alguns insectes marins, però també poden menjar patates, i galetes i totes aquestes coses tan corrents. Doncs se’ls podria alimentar en els tancs del vaixell. I jo els tornaria a l’aigua al lloc apropiat, on no hi hagués gent, i allà hi faria..., hi faria... una mena de granges per als llangardaixos. Perquè jo voldria que sobrevisquessin, aquells animalons. Són molt amables i eixerits, senyor Bondy. Segur que quan els veurà dirà: «Hullo, captain, tens uns animalons molt útils». Yah. Avui dia la gent està completament boja per les perles, senyor Bondy. Doncs això és el gran business que m’he empescat.

En G. H. Bondy estava indecís.

—Em sap molt de greu, capità —va començar amb veu vacil·lant—, però... jo, de debò, no sé...

Els ulls blaus del capità J. van Toch es van inundar de llàgrimes.

—No anem bé, noi. T’hauria deixat aquí totes aquestes perles com a guarantee del vaixell, però el vaixell jo tot sol no el puc comprar. Aniria a veure un vaixell molt apropiat allà... a Rotterdam... Té un motor dièsel...

—Per què no va proposar el negoci a algú d’Holanda?

El capità va aixecar el cap.

—Conec aquella gent, noi. Amb ells no puc parlar d’això. És que, potser... —va dir pensatiu—, al vaixell transportaria també altres coses, totes les mercaderies possibles, i les vendria per totes aquelles illes. Yah, això es podria fer. Allà conec un munt de gent important, senyor Bondy. I alhora al meu vaixell podria tenir-hi tancs per als meus llangardaixos...

—D’això ja se’n podria parlar —va dir en G. H. Bondy pensant en veu alta—. Doncs sí, hem de buscar nous mercats per a la nostra indústria. Casualment vaig discutir-ho no fa gaire amb algunes persones... Voldria comprar un o dos vaixells, un per a l’Amèrica del Sud i l’altre per a les regions orientals...

El capità es va reanimar:

—T’ho aprovo, senyor Bondy, Sir. Els vaixells ara són terriblement barats, en pots comprar ports plens, si vols...

El capità Van Toch es va enxarxar en els comentaris tècnics: on i per què es venien vessels i boats, i tank-steamers. En G. H. Bondy no l’escoltava, només l’observava, en G. H. Bondy coneixia bé la gent. Ni un sol moment no es va prendre seriosament els llangardaixos del capità Van Toch, però sobre el capità, valia la pena de pensar-hi. «Honrat, sí. I coneix bé la situació d’allà baix. Boig, és clar. Però maleïdament simpàtic.» Al cor d’en G. H. Bondy va ressonar una mena de corda fantàstica. Vaixells amb perles i cafè, vaixells amb espècies i totes les olors de l’Aràbia. En G. H. Bondy va tenir la vaga sensació que l’embargava normalment abans d’una gran decisió exitosa, una sensació que es podria expressar amb les paraules «no sé ben bé per què, però m’hi arrisco». Mentrestant el captain, amb les seves manasses, dibuixava a l’aire vaixells amb awning-decks, quarter decks...

—Vaixells fabulosos, jove...

—Bé, sap què, capità Van Toch? —va dir de sobte en G. H. Bondy—. Torni d’aquí a quinze dies. Tornarem a parlar del vaixell.

El captain Van Toch va entendre tot el que volien dir aquelles paraules. Va envermellir d’alegria i només li va quedar esma per dir:

—I els llangardaixos, què?... Els podré transportar amb el meu vaixell?

—I és clar. Només que, si us plau, no en parli amb ningú. La gent pensaria que està sonat..., i jo també.

—I les perles, les puc deixar?

—Sí que pot.

—Yah, bé, haig de triar dues perles ben precioses, les hauria d’enviar a algú.

—A qui?

—Als dos periodistes, noi, hòstia, espera!

—Què?

—Hòstia, com es deien? —El capità Van Toch va parpellejar pensatiu—. No sé on tinc el cap, noi. Ja no sé com es deien exactament aquells dos boys.

5. El capità Van Toch i els seus llangardaixos ensinistrats

—Que em mori aquí mateix si aquest no és en Jensen —va dir un home a Marsella.

En Jensen va aixecar els ulls.

—Espera... —va dir— i no diguis res fins que no hi caigui. —Es va posar la mà al front—. Seagull, no. Empress of India, no. Pernambuco, no. Ja ho tinc: Vancouver. Fa cinc anys a Vancouver, Osake-Line, Frisco. I et dius Dingle, bandarra, i ets irlandès.

L’home va ensenyar les dents grogoses i es va asseure.

—Right, Jensen. I bec tot el que em posen davant. D’on surts?

En Jensen va fer un gest amb el cap.

—Jo ara faig Marsella-Saigon. I tu?

—Jo estic de vacances —es va enorgullir en Dingle—. O sigui que vaig a casa a veure quants fills m’han nascut.

En Jensen va assentir seriós.

—T’han tornat a fotre al carrer, oi? Trompes durant el servei i coses d’aquestes. Si haguessis anat a l’YMCA⁶ com jo, llavors...

En Dingle va somriure alegrement.

—Aquí hi ha l’YMCA?

—Avui som dissabte —va rondinar en Jensen—. I per on has estat?

—He fet una excursió —va dir en Dingle evasivament—. Per allà baix, per totes les illes possibles.

—Amb quin capità?

—Un tal Van Toch, un holandès, o de per allà dalt.

El suec Jensen va reflexionar.

—El capità Van Toch. Amb ell també vaig navegar fa anys, germà. Vaixell: Kandong Bandoeng. Línia: del dimoni al diable. Gras, calb, renega fins i tot en malai perquè faci més efecte. El conec bé.

—I ja estava sonat, llavors?

El suec va negar amb el cap.

—El vell Toch és all right, tu.

—I aleshores ja transportava els seus llangardaixos?

—No —en Jensen va dubtar una mica—. Vaig sentir-ne alguna cosa... a Singapur. Algú xerrava d’això, en feia safareig.

L’irlandès es va ofendre una mica.

—Això no són xerrameques, Jensen. Això és la santa veritat sobre els llangardaixos.

—Aquell de Singapur també deia que era veritat —va grunyir el suec—. I va rebre una bona pallissa —va afegir victoriós.

—Bé, deixa que t’expliqui què passa allí —es va defensar en Dingle—. Jo ho haig de saber per força, company. Jo he vist aquelles bèsties amb els meus propis ulls.

—Jo també —va mormolar en Jensen—, gairebé negres, amb cua i més o menys d’un metre setanta, corren sobre dues potes, ja ho sé.

—Repugnants —es va estremir en Dingle—. Tot berrugues, tu. Mare de Déu, no els tocaria per res del món! Si fins i tot han de ser verinosos!

—Per què? —va remugar el suec—. Tu, jo he servit en vaixells plens de gent. A l’over i la lower coberta només hi havia gent, dones i coses d’aquestes, i ballaven i jugaven a cartes... Hi feia de fogoner, saps? I ara digue’m, estúpid, què és més verinós?

En Dingle va escopir.

—Home, si fossin caimans, llavors no diria res. Jo un cop també vaig dur serps a un zoo, a Bandjarmasin. I com pudien! Déu meu! Però aquells llangardaixos... Jensen, són uns animals molt estranys. De dia, rai, de dia són als dipòsits plens d’aigua, però de nit surten, tap, tap, tap... Pul·lulaven per tot el vaixell. S’aixecaven sobre les potes del darrere i giraven el cap per mirar-te... —L’irlandès es va senyar—. Ens feien «ts, ts, ts», com les putes de Hong Kong. Que Déu em perdoni, però penso que tot allò no és gaire clar. Si no hagués estat per la falta de feina, no m’hi hauria estat ni una hora, Jensen. Ni una hora.

—Ves per on! —va fer en Jensen—. És per això que tornes a ca la mama, no?

—En part. Havies d’entrompar-te moltíssim per poder-ho suportar, i saps, amb això el capità és un bèstia. Hi va haver un gran daltabaix quan vaig donar un cop a un d’aquells monstres. Sí, un cop, i amb quin gust, tu! Li vaig partir l’espinada. Hauries d’haver vist com es va enfurismar el vell, es va posar vermell, em va agafar pel coll i m’hauria llançat per la borda si allà mateix no hi hagués hagut mate⁷ Gregory. El coneixes? —El suec només va assentir—. «Senyor, ja en té prou», digué el mate i em tirà aigua freda pel cap. I a Kokopo vaig desembarcar.

En Dingle va fer una escopinada llarga i plana.

—El vell estava més pendent d’aquelles bèsties que de la gent. Saps que els ensenyava a parlar? M’hi jugo l’ànima, es tancava amb ells i els parlava durant hores. Jo crec que els ensinistrava per a algun circ. Però el més estrany de tot és que després els deixa anar a l’aigua. S’atura en alguna illa absurda, baixa amb el bot, mesura la profunditat, i després entra en aquells tancs, obre el hatch del lateral del vaixell i engega aquelles bestioles a l’aigua. Noi, salten per les finestrelles una rere l’altra, com foques ensinistrades, sempre deu o dotze... I a la nit el vell torna a la costa amb unes caixetes. Què hi ha dins no ho ha de saber ningú. Després d’això continua navegant. Bé, doncs les coses amb el vell Van Toch van així, Jens. Ben estrany. Molt estrany. —Els ulls d’en Dingle es van immobilitzar—. Déu dels cels, Jens, estava acollonit! Jo bevia, tu, bevia com un boig; i quan de nit aquelles coses trotaven per tot el vaixell i s’alçaven sobre dues potes... i feien «ts, ts, ts», doncs a vegades pensava: «Ei, noi, tot et ve d’aquesta merda que portes». Un cop em va passar a Frisco, ja ho saps, Jensen; però llavors no veia res més que aranyes. «De-li-ri-um», deien els metges del Sailor-Hospital. O sigui que no ho sé. Però després vaig preguntar al Big Bing si també ho veia a les nits, i ell va dir que ho veia. Que havia vist amb els seus propis ulls com un llangardaix agafava la maneta, obria la porta i entrava a la cabina del capità. Doncs jo no ho sé, ell, en Joe, també mama terriblement. Què et sembla, Jens, en Bing també tenia delirium? Què et sembla?

El suec Jensen només es va encongir d’espatlles.

—I aquell alemany, en Peter, explicava que a les illes Manihiki, quan va portar el capità a la costa, es va posar darrere les pedres i va mirar què feia el capità amb les caixetes. Diuen que els llangardaixos se les obren ells mateixos, que el vell els dona un enformador. I saps què hi havia?, diuen que ganivets, amic, així de llargs, i arpons i coses així. Home, jo en Peter no me’l crec perquè porta ulleres, però és estrany. Què en penses?

A en Jens Jensen se li van inflar les venes del front.

—Doncs jo et dic —va rondinar— que el teu alemany fica el nas on no el demanen, m’has entès? I a tu et dic que no li aconsello que ho faci.

—Doncs escriu-li-ho —se’n va mofar l’irlandès—. L’adreça més segura és l’infern, allà segur que ho rebrà, una hora o altra. I saps què m’estranya? Que el vell Van Toch de tant en tant va a veure els llangardaixos als llocs on els ha deixat anar. M’hi jugo l’ànima, Jensen. A la nit es fa portar a la costa i no en torna fins a la matinada. Doncs digue’m, Jensen, per qui hi pot anar? I digue’m què hi ha en aquells paquets, en aquells paquetets que envia cap a Europa. Mira, uns paquets així de grans, i els assegura potser per 1.000 lliures.

—Com ho saps? —El suec va enfosquir encara més l’expressió.

—Un sap el que sap —va fer en Dingle evasivament—. I saps d’on treu els llangardaixos el vell Van Toch? De Devil Bay. Del golf del dimoni, Jensen. Jo allà hi conec algú, un agent cultivat, i em va dir: «Noi, allò no són llangardaixos ensinistrats. I ara! Que ho diguin als nens petits, que només són bèsties! No et deixis enredar, noi». —En Dingle va parpellejar significativament—. Les coses van així, Jensen, perquè ho sàpigues... I encara em voldràs fer creure que el capità Van Toch és all right.

—Torna-ho a dir —va fer el corpulent Jensen amb la veu completament enronquida.

—Si el vell Van Toch fos all right, no transportaria diables pel món... i no els sembraria pertot arreu, per les illes creixen com bolets. Jensen, en el temps que vaig ser amb ell en va transportar un bon parell de milers. El vell Van Toch s’ha venut l’ànima, home. I jo sé el que els diables li donen a canvi. Robins, perles i coses així. Pots imaginar-te que això no ho faria de franc.

En Jens Jensen es va posar vermell.

—I a tu què t’importa? —va rugir donant un cop de puny a la taula—. No et fiquis on no et demanen.

En Dingle, que era baixet, va saltar espantat.

—Si us plau —va quequejar confusament—. Què t’agafa, de sobte? Jo només dic el que vaig veure. I si vols, només ho he somiat, només perquè ets tu, Jensen. Si vols diré que tot és delirium. No t’has d’empipar amb mi, Jensen. Saps que ja em va passar un cop a Frisco. «Un cas difícil», deien els metges del Sailor-Hospital. Home, m’hi jugo l’ànima que he somiat que vaig veure llangardaixos, o diables, o jo què sé. Però no eren de debò.

—Ho eren, Pat —va dir entristit el suec—. Els he vistos.

—No, Jens —el va tranquil·litzar en Dingle—. Només vas tenir delirium. El vell Van Toch és all right, però no hauria hagut d’escampar els diables pel món. Saps què? Quan sigui al meu país faré dir una missa per la seva ànima. Que em mori aquí mateix, Jensen, si no ho faig.

—En la nostra religió —va replicar en Jensen amb malenconia— això no es fa. Què et sembla, Pat?, serveix d’alguna cosa això de fer dir misses per algú?

—Home, serveix de moltíssim —va deixar escapar l’irlandès—. Al meu país he sentit dir que serveix... sí, i en els casos més difícils. Sobretot contra diables i coses semblants, saps?

—Doncs bé, jo també faré dir una missa catòlica —va decidir en Jens Jensen—. Per al capità Van Toch. Però la faré dir aquí, a Marsella. Jo crec que aquí, en aquella església tan gran deuen ser més barates, a preu de fàbrica.

—Potser, però les misses irlandeses són millors. Al meu país, tu, hi ha unes sotanes endimoniades que justament són capaces d’embruixar. Exactament com els faquirs o els pagans.

—Mira, Pat —va dir en Jensen—, et donaré dotze francs per a la missa. Però tu, germà, ets un porc, te’ls beuràs.

—Jens, jo no vull carregar un pecat així. Però, espera, perquè em creguis et donaré un escrit a favor d’aquests dotze francs, vols?

—És una bona idea —va opinar el suec, que era amant de l’ordre.

En Dingle va demanar un tros de paper i llapis, i es va posar ben ample sobre la taula.

—Bé, què hi haig d’escriure?

En Jens Jensen se’l va mirar per sobre de les espatlles.

—A dalt de tot escriu que això és una mena de rebut.

I en Dingle, a poc a poc, traient la llengua que acompanyava els seus esforços i amb el llapis ensalivat, va escriure:

—Va bé, així? —va preguntar en Dingle, dubtós—. I qui ha de quedar-se el paper?

—És clar que tu, ruc —va dir el suec, convençut—. Això serveix perquè la gent no oblidi que li van donar diners.

Els dotze francs, en Dingle se’ls va beure a Le Havre, i a més, en lloc d’anar cap a Irlanda va anar cap a Djibouti. Ras i curt: la missa no es va dir i, com a conseqüència, en el curs natural de les coses no hi va intervenir cap força suprema.