Contra els galileus

Títol original: Kata tôn Galilaiôn (362-363)

© de la traducció: Joan F. Mira

© d’aquesta edició: Universitat de València

Juny 2008

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

ISBN: 978-84-370-7102-2

Realització ePub: produccioneditorial.com

Introducció

Flavius Claudius Julianus va ser, es mire com es mire, un emperador peculiar. Va governar a penes tres anys, va morir molt jove en combat amb els perses, i amb el pas dels segles ha deixat una memòria incomparablment més viva que tots els Constancis, Jovians, Valentinians o Gracians que ocuparen el poder de l’imperi en la segona meitat del segle IV. Qualsevol europeu de cultura mitjana coneix –o coneixia, abans de la dissolució de la Història en els estudis mitjans– aquest nom clàssic de Julià, associat immediatament a l’epítet «l’Apòstata» i a una imatge negativa i dubtosa. L’Església no li va perdonar mai aquesta «apostasia», i així el nom del jove emperador ha quedat ja per sempre adscrit a l’inútil intent de redreçar el «paganisme» quan ja era massa tard.

De fet, quan Julià entra en escena, a penes mig segle després de l’Edicte de Milà (amb el qual l’emperador Constantí, el 313, legalitzava i quasi oficialitzava el cristianisme), la religió dels «galileus» ja dominava les ciutats de l’imperi, començava a escampar-se pels camps, i havia estat adoptada per la família imperial i per gran part de les classes superiors, dels alts càrrecs de l’administració, i fins i tot pels sectors més cultivats, mestres i professors inclosos. Els bisbes eren ja, en moltes ciutats, una autoritat efectiva. A les zones aïllades o rurals, entre la població d’aldees i poblets (els pagani), la religió tradicional, amb el seu panteó de déus grecoromans, amb temples empobrits o en ruïnes, era encara majoritària i resistia. I resistia també entre erudits, funcionaris, membres de les famílies antigues, i sectors importants que intentaven encara mantindre unes creences i uns rituals que quedaven a poc a poc arraconats. Quan Julià va intentar restaurar l’ordre antic, era ja massa tard: el seu intent, únic i brevíssim, ja no es repetiria mai més, i l’expansió del cristianisme, dins i fora dels límits de l’imperi, no trobaria cap més entrebanc des del poder, ans al contrari: només estímul, protecció i, quan calia, imposició forçada.

El projecte restaurador de Julià no va ser simplement el capritx d’un jove emperador irresponsable. Va ser la idea d’un «governant-filòsof», d’un pensador amb una formació acadèmica excel·lent, que era alhora un poderós home d’acció, amb una visió clara –potser ja poc realista, però clara– de la pròpia responsabilitat: assegurar militarment els límits de l’imperi, reformar-lo i refer-lo per dins. L’historiador i amic Amianus Marcellinus, que formà part del seu seguici, va escriure, en el retrat biogràfic que li dedicà, aquestes ratlles precises: «...va resplendir tant, que per la seua prudència era considerat un nou Titus, igual a Trajà pels èxits en la guerra, clement com Antoní, i en les indagacions abstruses de la ment comparable a Marc Aureli». Molts segles més tard, Voltaire, en el seu Diccionari Filosòfic, escrivia: «Dos o tres autors, mercenaris o fanàtics, parlen del bàrbar i efeminat Constantí com d’un déu, i tracten com a un brètol el just, el savi, el gran Julià... Julià és sobri, cast, desinteressat, valent, clement; però no era cristià, i ha estat considerat molt de temps com un monstre... Però haurem de convenir que Julià tenia totes les qualitats de Trajà, excepte aquell gust particular que durant tant de temps ha estat perdonat als grecs i als romans; totes les virtuts de Cató, però no la seua obstinació i el seu mal humor; tot allò que va ser admirat en Juli Cèsar i cap dels seus vicis; tingué la continència d’Escipió. I en fi, va ser en tot igual a Marc Aureli, el primer dels homes.» Era una bona manera de retre justícia a un emperador que cultivà somnis impossibles com el de restaurar el paganisme, aturar l’esfondrament de l’imperi, i fer renàixer la cultura hel·lenística.

La vida i les obres

El món que pretenia restaurar el jove i breu emperador Julià, ja no era el del seu admirat Marc Aureli. Era, encara, un espai de fronteres immenses, del nord de Britània fins a Mesopotàmia, del Danubi a l’alt Nil, però la unitat d’aquest món començava a ressentir-se de la seua pròpia magnitud. A finals del segle III, Dioclecià ja hagué de dividir l’imperi en dues parts, l’orient i l’occident, i Constantí va establir una capital nova a la ciutat de Bizanci, rebatejada amb el seu nom, que seria a partir d’aleshores una rival creixent i seriosa de Roma: en el futur, les dues ciutats seran també centre i emblema d’esglésies, històries i cultures progressivament distants. A més a més, les fronteres exteriors de l’imperi, tant de temps estables i segures, eren progressivament amenaçades: els pobles germànics a l’oest i al nord exercien una pressió insostenible, i a l’orient els perses representaven un enemic militar renascut. A l’interior, la pèrdua de cohesió i d’energia presagiava l’esfondrament de tota una llarga època històrica: una crisi demogràfica, econòmica, rural i urbana, administrativa, social i religiosa que ningú no sabia com resoldre. Si hi afegim els conflictes dinàstics constants, el panorama és encara més ombrívol. I qui sap si, tal com alguns historiadors sostenen, la «conversió» real o interessada de Constantí al cristianisme va fer possible a curt termini una mínima cohesió interna que allargà uns anys la vida d’un imperi moribund.

A la mort de Constantí I, el 337, els sues fills Constantí II, Constanci II i Constant, es van proclamar alhora emperadors, en un moment deturbulència completa. Després de l’assassinat de gran part dels membres de la família imperial, el petit Julià (nascut el 331) va ser enviat a l’exili a Anatòlia, sota la custòdia del bisbe Eusebi. Allà tingué com a mestre l’antic tutor de sa mare, Mardoni, un cristià que estimava la literatura clàssica. El 342 va ser enviat a Macellum, a la Capadòcia, sota el control del bisbe de Cesarea, que tenia una bona biblioteca amb obres dels filòsofs neoplatònics. Pocs anys més tard, acabat l’exili, pogué traslladar-se a Constantinoble per a continuar els estudis, i més endavant a Pèrgam, amb el filòsof Edesi, successor de Jàmblic com a cap de l’escola neoplatònica. Després va anar a Efes, on sembla que abandonà definitivament el cristianisme, i on va ser iniciat en els misteris de Mitra. A Atenes, on arribà el 355 per a completar la seua formació, tingué com a company d’estudis Gregori de Nazianz, futur bisbe eminent i pare de l’església, però la reimmersió de Julià en la religiositat grecoromana era ja decidida i completa.

La vida del jove príncep, dirigida al pensament i a l’estudi, va patir un canvi inesperat quan, la tardor del 355, Constanci II li atorgà el títol de Cèsar i el va enviar a la Gàl·lia a dirigir la resistència als atacs dels alamans, que n’ocupaven ja part del territori. Tot d’una, Julià va mostrar qualitats militars i organitzatives que ningú no esperava: derrotà els bàrbars en diverses batalles i de manera contundent el 357 a Argentoratum (Estrasburg), on va ser fet presoner el rei germànic. La Gàl·lia tornava a conèixer una pau precària, i Julià es va instal·lar a Lutetia (París) on emprengué tasques de reforma administrativa. A primers del 360 l’emperador Constanci li ordenà traslladar-se a l’orient, amb la meitat de les tropes, per a iniciar una campanya contra els perses. Però els legionaris, la major part autòctons de la Gàl·lia, no solament s’hi van negar sinó que proclamaren Julià com a August Emperador. Julià hi va accedir, de grat o per força, i quan es dirigia a Constantinoble amb a penes 3.000 soldats, l’emperador Constanci II va morir i Julià va quedar com a únic hereu. Quan Julià va entrar per fi a la capital, el desembre del 360, tenia a penes 28 anys.

Per fi podia emprendre el seu programa de reformes. Va constituir un tribunal per castigar els excessos i exaccions del regnat anterior; va reduir el luxe, les despeses i el personal de la cort (inclosa la guàrdia imperial i la policia secreta), i va suprimir gran part dels espectacles de teatre i de circ. Va emetre un edicte per restituir a les ciutats el poder civil i religiós que havia decaigut, i així mateix els va tornar les terres i propietats que l’estat i l’església els havien sostret. Va ser eliminat el privilegi del clergat cristià, que estava exempt de contribuir a la gestió municipal. Amb l’edicte del 4 de febrer del 362, es proclamà la llibertat religiosa que els emperadors precedents ja havien restringit (i que els emperadors següents anul·larien del tot, fins que Teodosi declarà el cristianisme religió d’estat: caldrà esperar més de mil anys perquè a Europa es torne a parlar de llibertat de religió); es van reobrir els temples als déus, els van ser restituïdes les propietats confiscades pels emperadors cristians, i van rebre subsidis per a restauracions i reconstruccions. Julià va imaginar una mena d’«església pagana», amb jerarquia i clergues, i fins i tot monestirs, però no tingué temps de veure realitzat el projecte. També inicià la reconstrucció del Temple de Jerusalem, que prompte quedà interrompuda. En un temps d’enfrontaments doctrinals violents dins del cristianisme, Julià va permetre el retorn dels qui havien estat declarats heretges i forçats a l’exili.

La decisió potser més meditada i profunda del nou emperador va ser l’edicte de juny del 362, pel qual prohibia que els professors cris­tians ensenyaren retòrica, ja que considerava inacceptable la transmissió de la cultura clàssica sense les idees i els valors que l’acompanyaven. Magistros studiorum doctoresque excellere oportet moribus primum, deinde facundia: els mestres dels estudis i els professors han d’excel·lir abans en costums i després en eloqüència. El filòsof Libani (autor de cartes i discursos que són una gran font d’informació sobre la part oriental de l’imperi en la segona meitat del segle IV), escriu: [Julià] pensava, en efecte, que les lletres i el culte dels déus eren com germans», és a dir, que «era absurd que els mateixos que havien de comentar els autors clàssics menysprearen els déus que aquells autors honoraven.» Aquest edicte va ser l’únic acte de Julià que limitava d’alguna manera la llibertat dels cristians: els que ell, amb menyspreu subtil, anomenava «galileus». Amb aquesta forma incruenta de «persecució», el jove emperador intentava frenar els avanços del cristianisme entre els sectors educats, i alhora privar-lo de la sang dels màrtirs, que tan fèrtil havia resultat al llarg dels tres segles anteriors.

El mateix any 362, Julià es va traslladar a Antiòquia, a organitzar per fi l’expedició contra els perses. Constanci II havia perdut moltes fortaleses a la frontera oriental, i havia mort quan preparava una nova guerra. Julià va passar l’hivern a Antiòquia, escrivint cartes i opuscles (entre ells Contra els galileus), i el març del 363 va marxar amb un exèrcit en direcció a l’Eufrates. Per l’abril travessà el riu, i al final de maig derrotà els perses prop de la capital, Ctesifont, però no va assetjar la ciutat, confiant més en una batalla campal. La gran batallà, però, no arribà mai a produir-se: els perses destruïen collites per a afamar els romans, feien petits atacs per a destorbar-ne el pas, els queviures escassejaven, i finalment Julià hagué de remuntar el curs del Tigris, ja en retirada. El 26 de juny, a migdia, hi hagué un atac més dels perses als romans en marxa: Julià es va llançar al combat sense cuirassa, els perses van fugir, Julià els va perseguir, i una llança li va travessar el fetge. La crònica diu que, portat a la tenda, l’emperador passà les últimes hores amb els filòsofs Màxim i Prisc, amb els quals mantenia converses nobles i elevades. A la nit, va morir serenament. Segons Libani, va ser sepultat a Atenes al costat de Plató. I mai no es va saber si era un persa, o potser un soldat romà de religió cristiana, qui travessà el cos de l’emperador.

Els escrits de Julià, redactats els darrers vuit anys de la seua vida, van de la crònica i la sàtira fins a obres de contingut doctrinal, religiós i polític. En El banquet dels Cèsars passa revista als emperadors que l’han precedit, de Juli Cèsar a Constantí, mostrant-ne els errors, vicis i defectes: se’n salva Marc Aureli, el seu model, i entre els pitjors hi ha, com era d’esperar, el seu oncle Constantí. La seua obra més interessant és potser Misopogon («L’enemic de la barba»), del 362-363, un llarg pamflet contra els habitants d’Antiòquia que li eren hostils (entre altres coses per la seua barba de «filòsof grec»), que és alhora una mostra de la vida d’una gran ciutat cristiana del baix imperi. Entre els tractats o discursos, cal esmentar A la mare dels déus (361), una exegesi al·legòrica del mite de Cibeles, i Al rei Helios (362), en honor del Sol Invicte. A més, va escriure dos panegírics de l’emperador Constanci, un elogi de l’emperadriu Eusèbia, dues polèmiques contra el cinisme –Contra els cínics incultes i Contra el cínic Heracli–, i una Consolació a si mateix per la des­aparició d’un amic. L’epistolari, de 87 cartes conservades, és especialment interessant des del punt de vista biogràfic i polític, sobretot les cartes dirigides al consell i al poble d’Atenes. Entre les obres perdudes, hi ha poemes i cartes, un opuscle sobre la seua campanya contra els germànics, un tractat filosòfic sobre l’origen del mal, i l’obra anticristiana Contra els galileus, de la qual conservem els fragments que cità Ciril d’Alexandria en la seua rèplica.

La polèmica ideològica

Per a Julià, era evident que el projecte de restauració de l’imperi –la societat, les estructures, la unitat– era indissoluble de la reconstrucció de la cultura que l’havia engendrat: de la tradició, de les idees, la filosofia, la religió, el culte dels déus. Aquesta restauració de l’estat romà i de la societat tradicional només seria sòlida i eficaç si s’eliminaven els factors que n’havien provocat la degeneració i dissolució: l’«ateisme» en tant que negació dels déus, el cinisme en tant que ideal de laxitud i deixadesa, i el cristianisme, incompatible amb tot. El fonament racional del projecte era la filosofia neoplatònica, desenrotllada al s. III amb Plotí i Porfiri, completada amb elements ètics de l’estoicisme: una cosmologia i un ordre del món, i una forma d’ordre de la societat. A més Julià, per atracció personal, era partidari de la recuperació d’influències i corrents orientals, tals com l’hermetisme, els oracles caldeus, les pràctiques màgiques, el culte del déu solar, l’esoterisme, el culte de Mitra i els rituals mistèrics. De Plató directament, o indirectament a través del neoplatonisme, recull una mena de «teologia» precristiana, simplificada en forma d’harmonia i ordre universal derivats de l’acció del demiürg, i déus múltiples especialitzats o responsables dels diferents pobles o ciutats.

Resulta evident, d’altra banda, que Julià posseïa un coneixement molt complet dels textos sagrats que comenta o impugna, tant de la Bíblia hebrea com del Nou Testament, procedent sense dubte d’una sòlida educació cristiana. Cosa que li permet, per exemple, la comparació de la cosmologia grega-platònica amb la cosmologia bíblica. La seua valoració mítica dels déus del panteó grecoromà –grans gestes, protecció eficaç demostrada– i dels grans savis, generals i legisladors, li serveix per a exaltar la grandesa de Grècia i de Roma comparada amb la insignificança dels jueus, i per tant dels cristians.

La polèmica ideològica al voltant del cristianisme ja venia de lluny, i havia produït textos especialment significatius: el primer, La paraula verdadera (o La verdadera raó), escrit l’any 178 per Cels, filòsof platònic contemporani de l’emperador Marc Aureli. El llibre està dividit en un prefaci, un atac al cristianisme des del punt de vista del judaisme, un atac des de les posicions de la filosofia, una refutació detallada dels ensenyaments cristians, i una exhortació a adoptar la religió tradicional. L’obra de Cels, la coneixem de manera bastant completa a través de la refutació que li va dedicar seixanta anys més tard el gran polemista cristià Orígenes en el seu Contra Cels. L’altre escrit important, Contra els cristians, és obra del neoplatònic Porfiri, de la segona meitat del segle III: s’ha perdut quasi del tot, però els fragments que se’n conserven són prou per donar una idea del seu contingut, en la mateixa línia de Cels.

Els arguments de Cels i de Porfiri tenen característiques comunes, i entre elles el fet d’acudir als textos mateixos que ataquen –les escriptures jueves i cristianes–, sobretot per a denunciar-ne les discordances internes i les contradiccions. Tant l’un com l’altre acudeixen també a un recurs clàssic, com era la pertinença dels cristians als estrats més baixos de la societat, fet que per ell mateix en desacreditava la doctrina. Molts d’aquests temes apareixeran en el discurs de Julià, com ara la crítica de la «gelosia de déu», la comparació entre la civilització jueva i la grecollatina, la crítica als cristians per haver abandonat els sacrificis, i especialment la idea que el cristianisme és poca cosa més que una degeneració tant de l’hel-lenisme com del judaisme.

El text

Degué tindre una repercussió notable, o almenys va ser prou conegut per meréixer esforços importants de refutació. Perdut o destruït, el coneixem a través dels fragments o citacions en l’obra Contra Julià, del bisbe Ciril d’Alexandria (a més d’alguns altres petits fragments dispersos). Ciril (anys 376?-444) patriarca d’Alexandria, un dels pares de l’església, va ser enemic d’arrians i altres «heretges» en anys de lluites doctrinals, un dels protagonistes del Concili d’Efes, defensor de la maternitat divina de Maria, etc., a més de gran polemista i autor d’obres nombroses. De l’obra Contra Julià ens queden els primers deu llibres, referents al primer llibre de Contra els galileus, i fragments dels llibres XIX i XX. La resta s’ha perdut. A més de la refutació de Ciril, tenim molt poca documentació que ens informe sobre la recepció contemporània de Contra els galileus, i aquesta únicament a través dels atacs de teòlegs cristians posteriors, com Teodor de Mopsuestia, sant Joan Crisòstom, o sant Gregori de Nazianz, que havia estat un temps company d’estudis de Julià. I poca cosa més.

Probablement Contra els galileus compreniados o tres llibres, però no en sabem res de cert. Redactada, sembla, l’hivern del 362-363, mentre preparava l’expedició contra els perses, el propòsit declarat és de tipus «propagandístic», destinat a fer tornar els cristians a la fe tradicional grecoromana, i alliberar-los de les desviacions ètiques i religioses en què, segons Julià, havien caigut. L’obra polèmica de Julià degué desaparéixer com a resultat dels decrets de Justinià, entre el 529 i el 534, que condemnaven al foc els llibres de Porfiri, «i altres de semblants» contra el cristianisme.

Seguint l’edició i els comentaris d’Emanuela Masaracchia, podem refer a grans trets el contingut i l’estructura del pamflet de Julià. L’ordre dels fragments conservats queda apuntat sumàriament en el fragment 3, i es desenvolupa a continuació de manera poc sistemàtica. Julià comença recordant l’origen de la idea de déu, fa una comparació entre la religiositat jue-va i la grega, i pregunta als cristians per què s’han separat de l’una i de l’altra.

Per a Julià, l’univers sencer apareix ordenat pel gran demiürg, divinitat creadora que està només sota el déu suprem (un principi directament neoplatònic), i que regula i distribueix els atributs i especialitats dels diferents déus, manifestacions dels seus poders o potències. Aquesta distribució, a més de servir per a explicar els caràcters diversos dels pobles, és també una prova de la providència divina i una expressió d’ordre i de claredat. En comparació, el déu únic de Moisés resulta un personatge confús, d’atributs incerts, i que es comporta d’una manera irracional, envejosa i maligna. No ens ha d’estranyar, per tant, que la civilització jueva siga tan inferior a la grega!