Problemes de gènere

Crec que l’estil és un terreny complicat, i no el triem ni el controlem unilateralment amb els propòsits que ens plantegem conscientment. Fredric Jameson ho va deixar ben clar al seu primer llibre sobre Sartre. Certament, es poden fer exercicis d’estil, però els estils que et són disponibles no es poden triar del tot. A més, ni la gramàtica ni l’estil són neutres políticament. Aprendre les regles que regeixen el discurs intel·ligible és una inculcació del llenguatge normalitzat, en què el preu de no conformar-s’hi és la pèrdua de la intel·ligibilitat mateixa. Com em recorda Drucilla Cornell, en la tradició d’Adorno: el sentit comú no té res de radical. Seria un error pensar que la gramàtica rebuda és el millor vehicle per expressar punts de vista radicals, ateses les limitacions que imposa la gramàtica al pensament, de fet, sobre el que és pensable mateix. Però està clar que hi ha qui troba irritants les formulacions que capgiren la gramàtica o que qüestionen implícitament els requisits del subjecte-verb del sentit proposicional. Produeixen més feina per al públic lector, i de vegades al públic lector l’ofèn aquesta exigència. Qui s’ofèn sol·licita legítimament una «parla clara» o la seva queixa sorgeix d’una expectativa sobre la vida intel·lectual des del punt de vista del consumidor? Potser se’n pot derivar algun valor, d’aquestes experiències de dificultat lingüística? Si el gènere es naturalitza a través de les normes gramaticals, com ha argumentat Monique Wittig, l’alteració del gènere al nivell epistèmic més fonamental s’ha de dur a terme, en part, mitjançant el qüestionament de la gramàtica en què es dona el gènere.

La demanda de claredat oblida les trampes que hi ha darrere la visió aparentment «clara». Avital Ronell recorda el moment en què Nixon va mirar als ulls del país i va dir: «Deixa’m dir una cosa molt clara», i va procedir a mentir. Què viatja sota el signe de la «claredat», i quin seria el preu de no desplegar una certa sospita crítica quan s’anuncia l’arribada de la limpidesa? Qui dissenya els protocols de «claredat» i a quins interessos serveix? Què exclou la insistència en els estàndards provincians de transparència com a requisit de tota la comunicació? Què manté a les fosques la «transparència»?

Vaig créixer entenent-hi una mica, de la violència de les normes de gènere: un oncle empresonat pel seu cos anatòmicament anòmal, privat de familiars i amics, vivint els seus dies en un institut als prats de Kansas; cosins gais obligats a abandonar casa seva a causa de la seva sexualitat, real i imaginada; la meva pròpia sortida de l’armari tempestuosa als setze anys, i un paisatge adult posterior de feines, amants i llars perdudes. Tot això em va sotmetre a una condemna greu i que marca, però, per sort, no em va impedir cercar el plaer i insistir en un reconeixement legitimador de la meva vida sexual. Va ser difícil posar de manifest aquesta violència precisament perquè el gènere es donava per fet, alhora que es controlava violentament. Se suposava que o bé era una manifestació natural del sexe o bé una constant cultural que cap agència humana podia aspirar a revisar. També vaig arribar a entendre-hi una mica, de la violència de la vida exclosa, la que no es diu «viure», la que pateix un empresonament que implica una suspensió de la vida, o una sentència de mort constant. L’esforç obstinat per desnaturalitzar el gènere en aquest text sorgeix, crec, d’un fort desig tant de contrarestar la violència normativa que impliquen les morfologies ideals del sexe com de desarrelar els supòsits generalitzats sobre l’heterosexualitat natural o presumpta que reflecteixen els discursos de carrer i acadèmics sobre la sexualitat. Aquesta desnaturalització no s’escrivia simplement amb el desig de jugar amb el llenguatge o prescriure gracietes teatrals en comptes d’una política real, com han conjecturat alguns crítics (com si el teatre i la política fossin sempre diferents). S’escrivia des del desig de viure, de fer la vida possible i de repensar el que és possible com a tal. Com hauria de ser el món perquè el meu oncle visqués en companyia de familiars, amics o família extensa d’algun altre tipus? Com hem de repensar les limitacions morfològiques ideals sobre l’ésser humà de manera que no es condemni a una mort en vida qui no aconsegueix aproximar-se a la norma?¹⁴

Hi ha qui ha preguntat si Problemes de gènere té algun motiu per mirar d’ampliar el reialme de les possibilitats de gènere. Pregunten amb quina finalitat es dissenyen aquestes noves configuracions de gènere, i com les hauríem de valorar entre elles? La qüestió sovint implica una premissa prèvia, que és que el text no aborda la dimensió normativa o prescriptiva del pensament feminista. «Normativa» té clarament almenys dos significats en aquesta resposta a la crítica, ja que és una paraula que utilitzo sovint, principalment per descriure la violència habitual que exerceixen alguns tipus d’ideals de gènere. Acostumo a utilitzar normatiu d’una manera que és sinònima de «relatiu a les normes que regeixen el gènere». Però el terme normatiu també pertany a la justificació ètica, com s’estableix, i quines conseqüències concretes en procedeixen. Una pregunta crítica plantejada sobre Problemes de gènere ha estat: com procedirem a jutjar com s’ha de viure el gènere sobre la base de les descripcions teòriques que s’ofereixen aquí? No és possible oposar-se a les formes «normatives» del gènere sense alhora adherir-se a una determinada visió normativa de com hauria de ser el món en relació amb el gènere. Vull suggerir, però, que la visió normativa positiva d’aquest text, tal com és, no pren ni pot prendre la forma d’una prescripció: «Subvertiu el gènere de la manera que dic, i tot anirà bé.»

Els que fan aquestes prescripcions o els que estan disposats a decidir entre expressions de gènere subversives i no subversives basen els seus judicis en una descripció. El gènere apareix amb aquesta forma o aquesta altra, i llavors es fa un judici normatiu sobre aquestes aparences i sobre la base del que apareix. Però què condiciona el domini de l’aparença per al gènere mateix? Podem tenir la temptació de fer la distinció següent: un relat del gènere descriptiu inclou consideracions del que fa intel·ligible el gènere, una recerca sobre les seves condicions de possibilitat, mentre que un relat normatiu busca respondre a la pregunta de quines expressions de gènere són acceptables, i quines no, i ofereix raons persuasives per distingir així entre aquestes expressions. La pregunta, però, de què es considera gènere ja és una pregunta que avala una operació predominantment normativa del poder, una operació fugitiva de «quin serà el cas» sota la rúbrica de «quin és el cas». Per tant, la descripció mateixa del camp del gènere no és en cap sentit prèvia a la qüestió de com opera normativament, ni se’n pot separar.

No m’interessa emetre judicis sobre què distingeix el que és subversiu del que no ho és. No només crec que aquests judicis no es poden fer fora de context, sinó que crec que no es poden fer de manera que perdurin en el temps (els contextos són en si mateixos unitats postulades que experimenten canvis temporals i deixen a la llum la seva manca d’unió essencial). De la mateixa manera que les metàfores perden la metaforicitat a mesura que amb el temps cristal·litzen en conceptes, les pràctiques subversives sempre corren el risc de convertir-se en tòpics balbs a força de repetir-les i, el que és més important, a força de repetir-les dins d’una cultura en què tot és mercaderia, en què la subversió té valor de mercat. L’intent d’anomenar el criteri de subversivitat sempre fracassarà, i així ha de ser. Què està en joc, doncs, si fem servir el terme?

El que continua preocupant-me més són aquesta mena de preguntes: què constituirà i què no una vida intel·ligible i com predeterminen les presumpcions sobre el gènere i la sexualitat normatius el que es considerarà «humà» i «vivible»? És a dir, com operen les presumpcions normatives de gènere per delimitar el camp mateix de descripció que tenim per al que és humà? Quins són els mitjans pels quals arribem a veure aquest poder delimitador i quins són els mitjans que tenim per transformar-lo?

La discussió sobre el drag que ofereix Problemes de gènere per explicar la dimensió construïda i performativa del gènere no és precisament un exemple de subversió. Seria un error prendre’l com el paradigma de l’acció subversiva o, de fet, com a model d’agència política. La idea és tota una altra. Si es pensa que es veu un home vestit de dona o una dona vestida d’home, es pren el primer terme de cadascuna d’aquestes percepcions com a realitat de gènere: el gènere que s’introdueix a través del símil no té realitat, i es considera que constitueix una aparença il·lusòria. En aquestes percepcions en què s’uneix una realitat aparent a una irrealitat, creiem que sabem quina és la realitat i considerem que l’aspecte secundari del gènere és un mer artifici, un joc, una falsedat i una il·lusió. Però quin sentit té la realitat de gènere que fonamenta així aquesta percepció? Potser creiem que sabem quina és l’anatomia de la persona (de vegades no és així, i certament no hem tingut en compte la variació que existeix en la descripció anatòmica). O derivem aquest coneixement de la roba que porta la persona o de com porta la roba. Això és coneixement naturalitzat, tot i basar-se en un seguit d’inferències culturals, algunes de les quals són altament errònies. De fet, si canviem l’exemple del drag a la transsexualitat, ja no és possible extreure un judici sobre l’anatomia estable a partir de la roba que cobreix i articula el cos. Aquest cos pot ser preoperació, de transició o postoperació; fins i tot pot ser que «veure» el cos no respongui a la pregunta, perquè quines són les categories a través de les quals veiem? El moment en què les percepcions culturals formals i habituals fracassen, quan no es pot llegir amb seguretat el cos que es veu, és precisament el moment en què ja no se sap si el cos que es té al davant és el d’un home o una dona. La vacil·lació entre les categories constitueix l’experiència del cos en qüestió.

Quan aquestes categories es posen en dubte, la realitat del gènere també es posa en crisi: no queda clar com distingir el que és real del que és irreal. I és llavors que entenem que el que considerem real, el que invoquem com a coneixement naturalitzat de gènere, és, de fet, una realitat canviant i revisable. Se’n digui subversiu o d’una altra manera. Tot i que aquesta visió no constitueix per si mateixa una revolució política, no hi ha revolució política possible sense un canvi radical en les idees sobre el que és possible i el que és real. I, de vegades, aquest canvi es produeix com a resultat de certs tipus de pràctiques que en precedeixen la teorització explícita i que provoquen un replantejament de les nostres categories bàsiques: què és el gènere, com es produeix i es reprodueix, quines possibilitats té? Arribats en aquest punt, s’entén que el camp sedimentat i eificat de la realitat de gènere es podria fer d’una altra manera diferent i, de fet, menys violenta.

L’objectiu d’aquest text no és celebrar el drag com a expressió d’un gènere veritable que serveixi com a model (encara que és important resistir-se a menystenir el drag, com es fa de vegades), sinó demostrar que el coneixement naturalitzat del gènere opera com a circumscripció preventiva i violenta de la realitat. En la mesura que les normes de gènere (dimorfisme ideal, complementarietat heterosexual dels cossos, ideals i regles sobre la masculinitat i la feminitat adequades i inadequades, moltes de les quals estan permeades per codis racials de puresa i tabús contra el mestissatge) estableixen el que serà i no serà intel·ligiblement humà, el que es considerarà i no es considerarà real, estableixen el camp ontològic en què es pot donar una expressió legítima als cossos. Si hi ha una tasca normativa positiva a Problemes de gènere, és insistir en l’extensió d’aquesta legitimitat a cossos que s’han considerat falsos, irreals i inintel·ligibles. El drag és un exemple que pretén demostrar que la realitat no és tan fixa com generalment suposem que és. L’objectiu de l’exemple és exposar la manca de solidesa de la realitat de gènere per contrarestar la violència que exerceixen les normes de gènere.

En aquest text, com en altres llocs, he intentat entendre quina pot ser l’agència política, ja que no es pot aïllar de les dinàmiques de poder en què es forja. La iterabilitat de la performativitat és una teoria de l’agència, que no pot rebutjar el poder com a condició de la seva pròpia possibilitat. Aquest text no explica prou la performativitat en termes de les seves dimensions socials, psíquiques, corporals i temporals. En certa manera, el treball continuat per aclarir-ho, en resposta a nombroses crítiques excel·lents, guia la majoria de les meves publicacions posteriors.

Al llarg d’aquesta darrera dècada han sorgit altres preocupacions sobre el text, i he intentat respondre-hi a través de diverses publicacions. Sobre l’estat de la materialitat del cos, he ofert una reconsideració i una revisió de les meves opinions a Bodies that Matter. Sobre la qüestió de la necessitat de la categoria «dones» per a l’anàlisi feminista, he revisat i ampliat les meves opinions a «Contingent Foundations», que es troba al volum que vaig coeditar amb Joan W. Scott, Feminists Theorize the Political (Routledge, 1993), i a Feminist Contentions (Routledge, 1995), d’autoria col·lectiva.

No crec que el postestructuralisme comporti la mort de l’escriptura autobiogràfica, però sí que crida l’atenció sobre la dificultat del jo per expressar-se a través del llenguatge que té disponible, perquè aquest jo que llegiu és en part conseqüència de la gramàtica que regula la disponibilitat de les persones al llenguatge. No estic fora del llenguatge que m’estructura, però tampoc em determina el llenguatge que fa possible aquest «jo». Aquest és el problema de l’autoexpressió, tal com l’entenc. El que vol dir és que no em rebeu mai a mi a banda de la gramàtica que estableix la meva disponibilitat per a vosaltres. Si tracto aquesta gramàtica com a pel·lúcida, deixo de cridar l’atenció precisament sobre aquesta esfera del llenguatge que estableix i desestableix la intel·ligibilitat, i això seria precisament frustrar el meu propi projecte tal com us l’he descrit aquí. No intento ser difícil, sinó només cridar l’atenció sobre una dificultat sense la qual no hi pot aparèixer cap jo.

Aquesta dificultat adquireix una dimensió específica quan s’aborda des d’una perspectiva psicoanalítica. En els meus esforços per comprendre l’opacitat del jo en el llenguatge, m’he dedicat cada vegada més a la psicoanàlisi des de la publicació de Problemes de gènere. L’esforç habitual de polaritzar la teoria de la psique amb la teoria del poder em sembla contraproduent, perquè una part del que és més opressiu de les formes socials de gènere són les dificultats psíquiques que produeixen. He tractat de considerar les maneres en què Foucault i la psicoanàlisi es podrien pensar conjuntament a The Psychic Life of Power. També he utilitzat la psicoanàlisi per frenar el voluntarisme recurrent de la meva visió de la performativitat sense minar així una teoria més general de l’agència. Problemes de gènere de vegades es llegeix com si el gènere fos simplement una invenció pròpia o com si el significat psíquic d’una presentació de gènere es pogués llegir directament des de la seva superfície. Amb el temps ha calgut refinar tots dos postulats. A més, la meva teoria de vegades divaga entre entendre la performativitat com a lingüística i considerar-la teatral. He arribat a pensar que totes dues coses estan relacionades invariablement, quiasmàticament, i que una reconsideració de l’acte de parla com a exemple de poder invariablement crida l’atenció tant en la seva dimensió teatral com lingüística. A Excitable Speech, intentava demostrar que l’acte de parla és performatiu (i, per tant, és teatral, es presenta a un públic, està subjecte a interpretació) i és alhora lingüístic, induint un conjunt d’efectes a través de la seva relació implícita amb les convencions lingüístiques. Si ens preguntem com es relaciona una teoria lingüística de l’acte de parla amb els gestos corporals, només cal considerar que la parla en si és un acte corporal amb conseqüències lingüístiques específiques. Per tant, la parla no pertany exclusivament ni a la presentació corporal ni al llenguatge, i la seva condició de paraula i fet és necessàriament ambigua. Aquesta ambigüitat té conseqüències per a la pràctica de sortir de l’armari, per al poder insurreccional de l’acte de parla, per al llenguatge com a condició tant de la seducció corporal com de l’amenaça de dany.

Si hagués de reescriure aquest llibre en les circumstàncies actuals, hi inclouria una discussió sobre el fet transgènere i la intersexualitat, la manera com funciona el dimorfisme de gènere ideal en tots dos tipus de discursos, les diferents relacions amb la intervenció quirúrgica que mantenen aquestes preocupacions relacionades. També hi inclouria una discussió sobre la sexualitat racialitzada i, concretament, sobre com els tabús contra el mestissatge (i la romantització de l’intercanvi sexual entre races) són essencials per a les formes naturalitzades i desnaturalitzades que adopta el gènere. Continuo tenint l’esperança d’una coalició de minories sexuals que transcendirà les categories simples d’identitat, que rebutjarà que s’esborri la bisexualitat, que lluitarà contra la violència imposada per les normes corporals restrictives i la dissiparà. M’agradaria que aquesta coalició es basés en la irreductible complexitat de la sexualitat i en com està implicada en diverses dinàmiques de poder discursiu i institucional, i que ningú corregués a reduir el poder a la jerarquia i a rebutjar-ne les dimensions polítiques productives. Tot i que crec que aconseguir el reconeixement, per la pròpia condició de minoria sexual, és una tasca difícil dins dels discursos imperants de la llei, la política i el llenguatge, continuo considerant que arribar-hi és una necessitat per a la supervivència. La mobilització de categories identitàries a efectes de politització continua estant sempre sota l’amenaça de la possibilitat que la identitat esdevingui un instrument del poder al qual s’oposa. Aquesta no és raó suficient per no utilitzar la identitat, ni per no deixar-se utilitzar per la identitat. No hi ha cap posició política purificada de poder, i potser aquesta impuresa és la que produeix l’agència i la possible interrupció i reversió dels règims reguladors. Els qui són considerats irreals, tanmateix, prenen possessió del que és real, una presa de possessió que passa en comú, i aquesta sorpresa performativa produeix una inestabilitat vital. Aquest llibre està escrit, per tant, com a part de la vida cultural d’una lluita col·lectiva que ha tingut, i continuarà tenint, un cert èxit a l’hora d’augmentar les possibilitats d’una vida vivible per a qui viu, o intenta viure, als marges sexuals.¹⁵

JUDITH BUTLER

Berkeley, Califòrnia Juny de 1999

Prefaci (1990)

Els debats feministes actuals sobre què significa el gènere porten contínuament a una certa sensació de problemàtica, com si la indeterminació del gènere pogués acabar culminant en el fracàs del feminisme. Potser la problematització no ha de carregar necessàriament un valor tan negatiu. En el discurs dominant de la meva infantesa, crear problemes era una cosa que no havies de fer mai precisament perquè podia portar-te problemes. La rebel·lió i la seva repressió semblaven atrapades en els mateixos termes, un fenomen que va fer sorgir la meva primera visió crítica dels estratagemes subtils del poder: la llei imperant t’amenaçava amb problemes, fins i tot de portar-te problemes, tot per evitar-te problemes. Per tant, vaig concloure que els problemes són inevitables i que l’objectiu havia de ser com crear-ne de millors, com tenir-ne de millors. Amb el pas del temps, van arribar altres ambigüitats a l’escena crítica. Vaig fixar-me que els problemes de vegades eren un eufemisme per referir-se a alguna qüestió fonamentalment misteriosa, normalment relacionada amb el suposat misteri de tot el que és femení. Vaig llegir Beauvoir, que explicava que ser una dona en els termes d’una cultura masculinista vol dir ser una font de misteri i incapacitat de coneixement per als homes, i d’alguna manera em va semblar que això quedava demostrat quan vaig llegir Sartre, per a qui tot el desig, suposat problemàticament com a heterosexual i masculí, es definia com a problema (en francès, trouble). Per al subjecte masculí de desig, el problema es convertia en un escàndol amb la intrusió sobtada, amb l’agència imprevista, d’un objecte femení que inexplicablement torna la mirada, inverteix la mirada i qüestiona el lloc i l’autoritat de la posició masculina. La dependència radical que té el subjecte masculí de l’Altre femení de cop deixa al descobert que l’autonomia d’ell és il·lusòria. Aquesta inversió dialèctica concreta del poder, tanmateix, no em va copsar l’atenció, tot i que d’altres sí. El poder havia de ser alguna cosa més que un intercanvi entre subjectes o una relació d’inversió constant entre el subjecte i l’Altre; de fet, el poder semblava operar en la producció d’aquest mateix marc binari per pensar sobre el gènere. Vaig preguntar: quina configuració de poder construeix el subjecte i l’Altre, aquesta relació binària entre «homes» i «dones», i l’estabilitat interna d’aquests termes? Quina restricció hi opera? Són termes que desproblematitzen només en la mesura en què s’adapten a una matriu heterosexual per conceptualitzar el gènere i el desig? Què passa amb el subjecte i amb l’estabilitat de les categories de gènere quan el règim epistèmic de la presumpta heterosexualitat es desemmascara com el que produeix i reïfica aquestes categories aparentment ontològiques?

Però com es pot qüestionar un règim epistèmic/ontològic? Quina és la millor manera de problematitzar les categories de gènere que sostenen la jerarquia entre els gèneres i l’heterosexualitat obligatòria? Fixem-nos en el fat dels «problemes de dones», aquesta configuració històrica d’una indisposició femenina innombrable, que velava mínimament la idea que ser dona és una indisposició natural. Tot i que la medicalització dels cossos de les dones és un tema molt seriós, el terme també fa riure, i riure davant de les categories serioses és indispensable per al feminisme. Sense cap mena de dubte, el feminisme continua necessitant les seves pròpies maneres de jugar seriosament. Female Trouble («Problemes de dones») és, així mateix, el títol d’una pel·lícula de John Waters en què surt Divine (l’heroi/heroïna de Hairspray, també), que amb la seva encarnació de les dones suggereix implícitament que el gènere és una mena d’encarnació persistent que passa per realitat. La seva actuació desestabilitza les distincions mateixes entre natural i artificial, profunditat i superfície, interior i exterior, mitjançant les quals gairebé sempre opera el discurs sobre els gèneres. El drag és una imitació del gènere, o dramatitza els gestos significants mitjançant els quals s’estableix el gènere mateix? Ser dona constitueix un fet natural o una performance cultural?, o la naturalitat es constitueix a través d’actes performatius constrets discursivament que produeixen el cos mitjançant les categories de sexe, i dins d’aquestes categories? A banda de Divine, les pràctiques de gènere en les cultures gai i lèsbica sovint tematitzen allò que és natural en contextos paròdics que posen en relleu la construcció performativa d’un sexe original i veritable. Quines altres categories fundacionals de la identitat (el binarisme del sexe, el gènere i el cos) es poden mostrar com a produccions que creen l’efecte del que és natural, original i inevitable?

Exposar les categories fundacionals de sexe, gènere i desig com a efectes d’una formació específica de poder exigeix una forma de recerca crítica que Foucault, reformulant Nietzsche, designa com a genealogia. Una crítica genealògica es nega a buscar els orígens del gènere, la veritat profunda del desig femení, o una identitat sexual autèntica que la realitat ha amagat a la vista; més aviat la genealogia investiga els interessos polítics de designar com a origen i causa les categories identitàries que de fet són efectes d’institucions, pràctiques, discursos amb punts d’origen múltiples i difosos. La tasca d’aquesta recerca és centrar (i descentrar) aquestes institucions definidores: fal·logocentrisme i heterosexualitat obligatòria.

Precisament perquè femení ja no sembla que sigui una idea estable, el seu significat queda tan problematitzat i variable com el de dona, i com que tots dos termes assoleixen les seves significacions problematitzades només com a termes relacionals, aquesta recerca pren com a centre el gènere i l’anàlisi relacional que suggereix. A més, ja no està clar que la teoria feminista hagi de resoldre qüestions d’identitat primària per poder abordar la tasca política. El que hauríem de preguntar és, en canvi, quines possibilitats polítiques són conseqüència d’una crítica radical de les categories identitàries. Quina nova forma de política sorgeix quan la identitat com a terreny comú ja no constreny el discurs sobre les polítiques feministes? I fins a quin punt l’esforç per trobar una identitat comuna com a base per a una política feminista impedeix una recerca radical sobre la construcció política i la regulació de la identitat mateixa?

El text es divideix en tres capítols que recullen una genealogia crítica de les categories de gènere en tres camps discursius molt diferents. El capítol 1, «Subjectes de sexe/gènere/desig», reconsidera l’estatus de «dona» com a subjecte del feminisme i la distinció entre sexe i gènere. L’heterosexualitat obligatòria i el fal·logocentrisme s’entenen com a règims de poder/discurs que sovint tenen maneres divergents de respondre la qüestió central del discurs de gènere: com construeix el llenguatge les categories del sexe? «El que és femení» es resisteix a la representació dins del llenguatge? El llenguatge es considera fal·logocèntric? (Pregunta de Luce Irigaray.) «El femení» és l’únic sexe representat dins un llenguatge que fusiona allò femení i allò sexual? (Argument de Monique Wittig.) On i com convergeixen l’heterosexualitat obligatòria i el fal·logocentrisme?, on són els punts de ruptura? Com produeix el llenguatge mateix la construcció fictícia del sexe que sosté aquests règims de poder diversos? Dins un llenguatge de presumpta heterosexualitat, quina mena de continuïtats s’assumeix que existeixen entre sexe, gènere i desig? Són termes diferenciats? Quina mena de pràctiques culturals produeixen discontinuïtat subversiva i dissonància entre sexe, gènere i desig, i posen en qüestió les seves suposades relacions?

El capítol 2, «Prohibició, psicoanàlisi i la producció de la matriu heterosexual», ofereix una lectura selectiva de les explicacions de l’estructuralisme, la psicoanalítica i el feminisme sobre el tabú de l’incest com a mecanisme que intenta imposar identitats diferenciades i coherents internament dins el marc heterosexual. La qüestió de l’homosexualitat s’associa invariablement, en algun discurs psicoanalític, amb formes d’inintel·ligibilitat cultural i, en el cas del lesbianisme, amb la dessexualització del cos femení. D’altra banda, els usos de la teoria psicoanalítica per explicar les identitats de gènere complexes es fa mitjançant una anàlisi de la identitat, la identificació i la mascarada en Joan Rivière i altra bibliografia psicoanalítica. Un cop s’ha sotmès el tabú de l’incest a la crítica de Foucault sobre la hipòtesi repressiva d’Histoire de la sexualité, s’evidencia que aquesta estructura prohibitiva o jurídica estableix l’heterosexualitat obligatòria dins una economia sexual masculinista i, alhora, permet un desafiament crític a aquesta economia. La psicoanàlisi és una recerca antifundacional que afirma el tipus de complexitat sexual que desregula efectivament codis sexuals rígids i jeràrquics?, o manté un conjunt de supòsits no reconeguts sobre les bases de la identitat que treballen a favor d’aquestes mateixes jerarquies?

L’últim capítol, «Actes corporals subversius», comença amb una consideració crítica de la construcció del cos maternal en Julia Kristeva per mostrar les normes implícites que governen la intel·ligibilitat cultural del sexe i la sexualitat a la seva obra. Tot i que Foucault s’ocupa de fer una crítica de Kristeva, si s’examinen atentament algunes obres del mateix Foucault es revela una indiferència problemàtica a la diferència sexual. La seva crítica de la categoria de sexe, tanmateix, ofereix una reflexió sobre les pràctiques reglamentadores d’algunes ficcions mèdiques contemporànies destinades a designar un sexe unívoc. La teoria i la ficció de Monique Wittig proposen la «desintegració» dels cossos constituïts culturalment, i suggereix que la morfologia mateixa és conseqüència d’un esquema conceptual hegemònic. La part final d’aquest capítol, «Inscripcions corporals, subversions performatives», considera la frontera i la superfície dels cossos construïda políticament, partint de la feina de Mary Douglas i Julia Kristeva. Com a estratègia per desnaturalitzar i ressignificar les categories corporals, descric i proposo un conjunt de pràctiques paròdiques basades en una teoria performativa dels actes de gènere que són disruptives amb les categories de cos, sexe, gènere i sexualitat, i en provoquen la proliferació i la ressignificació subversiva més enllà del marc binari.

Sembla que tots els textos tenen més fonts de les que poden reconstruir en els seus propis termes. Són fonts que defineixen i informen el llenguatge mateix del text de tal manera que caldria desembullar exhaustivament el text mateix per entendre-les, i evidentment no hi hauria cap garantia que s’acabés de desembullar mai. Tot i que per començar aquest prefaci he explicat una història d’infantesa, és una faula irreductible als fets. De fet, l’objectiu més general aquí és detectar com les faules sobre el gènere estableixen i fan circular noms inadequats dels fets naturals. Està clar que és impossible recuperar els orígens d’aquests assajos, localitzar els diversos moments que han fet possible aquest text. Els textos s’han reunit per facilitar la convergència política del feminisme, les perspectives gais i lesbianes sobre el gènere, i la teoria postestructuralista. La filosofia és el mecanisme disciplinari predominant que mobilitza actualment aquesta autora-subjecte, tot i que rarament, si és que es dona el cas, apareix separada d’altres discursos. La recerca pretén reforçar aquestes posicions sobre els límits crítics de la vida disciplinària. L’objectiu no és continuar sent marginal, sinó participar en la xarxa o en les zones marginals que sorgeixin d’altres centres disciplinaris i que, conjuntament, constituïm un desplaçament múltiple d’aquestes autoritats. La complexitat del gènere requereix un conjunt de discursos interdisciplinaris i postdisciplinaris per poder resistir-se a la domesticació dels estudis de gènere o dels estudis feministes dins l’acadèmia i radicalitzar la idea de crítica feminista.