Czytaj książkę: «Fuster, una declinació personal»

Fuster,una declinació personal

Fuster,

una declinació personal

Josep Iborra

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Director de la col·lecció

FERRAN CARBÓ

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,

ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,

en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic,

per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Hereus de Josep Iborra Martínez, 2014

© De la fotografia de Joan Fuster (en coberta): Francesc Vera (1992)

© De la present edició:

Universitat de València, 2014

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Producció editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Enric Izquierdo

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9529-5

Índex

Nota preliminar, Enric Iborra

I. COORDENADES

1. Defensa de la tesi doctoral Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster

2. Joan Fuster, una singularitat

3. Un breviari cívic

4. Un convent valencià del segle XVI

5. El llibre d’una generació

6. «Nosaltres»

7. Nosaltres, els valencians, 30 anys després

8. La gran lliçó dels papers fusterians

II. IRREDUCTIBLEMENT PERSONAL

1. Perfil humà de Joan Fuster

2. Fuster, la vellesa i la malaltia

3. La inauguració de la Casa Fuster

4. Diccionari per a ociosos en italià

5. Joan Fuster, filharmònic

6. Terra en la boca

7. Una entrevista

III. LITERATURES D’IDEES

1. L’assaig fusterià

2. Llegir Fuster

3. Un enfilall d’aforismes

4. El Fuster aforístic

5. Un llibret doble

6. Un il·lustrat a la Universitat

7. Viure per veure-hi

IV. LA LITERATURA DEL JO

1. Joan Fuster i la literatura del jo

2. Fuster i Montaigne

3. Fuster, Valéry, Montaigne, Pascal i Rabelais. Notes disperses

V. TEXT I CONTEXT

1. Els camins epistolars de Joan Fuster

1. Introducció

2. Epistolari fusterià

3. Cartes entre exiliats

4. Dos escriptors valencians cara a cara

5. Correspondències i divergències

6. Itineraris epistolars fusterians

7. La figura d’un temps

2. Text i context d’El descrèdit de la realitat

3. L’art i els anys cinquanta

VI. JOANFUSTER I LA LITERATURA CATALANA

1. Joan Fuster i la tradició catalana moderna

2. La influència de Joan Fuster en la literatura catalana

3. L’assaig i la línia dels assagistes valencians

Procedència dels textos

Nota preliminar

L’any 2012, coincidint amb el cinquantenari de l’aparició de Nosaltres, els valencians, es va publicar Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (PUV), tesi doctoral de Josep Iborra, que havia restat inèdita. Refosa i ampliació de Fuster portàtil, representa la culminació de l’esforç que va dur a terme el meu pare durant molts anys per estudiar i divulgar l’obra de Fuster. A més d’aquests dos llibres, va escriure molt més sobre Fuster, des de ressenyes i articles fins a assaigs llargs, passant per parlaments pronunciats en diferents ocasions o per entrades del seu dietari. Aquests textos s’han recollit ara en Fuster, una declinació personal: una declinació o una anàlisi dels aspectes que singularitzen la personalitat humana i l’obra literària de Fuster a partir de l’experiència de Josep Iborra com a lector i amic seu.

Un dels principals fils conductors d’aquesta declinació és l’intent d’explicar o de resseguir un aspecte paradoxal de l’obra de Joan Fuster. Josep Iborra assenyalava que qualsevol lector atent de Fuster no pot deixar de sentir la «presència permanent de la personalitat de l’autor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials», perquè:

Llegir Fuster no és llegir un text asèptic, un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant, pam a pam, agudament, una qüestió o un fet.

És entrar en contacte amb una personalitat complexa i irònica, que té una visió general molt lúcida de les coses. D’aquesta visió, però, només ens en va donar fragments, apunts, aforismes o alguns assaigs més llargs o explícits. Potser és per aquesta raó que, com diu Iborra:

tenim una impressió tan viva i fascinant d’una personalitat singularment intel·ligent, que calla, o no ha tingut ocasió de dir, un fum de coses apassionants.

De manera que «l’autor sembla superior a la seua obra».

Josep Iborra parla de reticència per caracteritzar aquest aspecte de la personalitat literària de Fuster, cosa que també es feia present en el tracte personal:

En el fons era molt reservat, prudent i cautelós, començant per ell mateix, gens partidari de confessar-se davant ningú, poc amic de les confidències personals. La seua intimitat, allò que pensava realment de les coses, s’ho guardava per a ell, o només n’apareixia la punta de l’iceberg…

En la seua obra la reticència, més evident perquè Fuster escriu amb un estil clar i exacte, es converteix en l’ombra de la seua escriptura i determina també el seu estil de pensar, que es tradueix en l’ús de determinats recursos retòrics, com els punts suspensius, els interrogants, la ironia…

El contingut de Fuster, una declinació personal s’ha organitzat en sis blocs. El primer, «Coordenades», aplega una sèrie de textos sobre les característiques generals del pensament i l’obra de Joan Fuster. Els textos del segon bloc –«Irreductiblement personal»– se centren en el Fuster que Josep Iborra va conèixer al llarg d’una amistat de molts anys.

Els blocs tercer i quart –«Literatura d’idees» i «La literatura del jo»– estan dedicats a situar l’obra de Fuster en relació amb l’assaig com a gènere literari, i també a delimiter-ne els punts de contacte i de divergència respecte a alguns dels autors clàssics del gènere, com Montaigne, Pascal o Valéry.

Els textos del cinquè i penúltim bloc –«Text i context»– examinen les característiques del context –la València de la fi dels quaranta i de la primera meitat dels cinquanta– en què Fuster inicia la seua carrera com a escriptor i la xarxa de relacions que va establir en aquella època amb diversos escriptors i intel·lectuals catalans.

Finalment, en «Joan Fuster i la literatura catalana» es planteja la influència de Fuster en la literatura catalana, particularment en la del País Valencià, i la inserció de la seua obra en la nostra tradició assagística.

En l’apèndix que tanca el llibre es fa constar la procedència dels textos recollits en aquest volum, alguns dels quals són inèdits, i també dels pocs que, per diverses raons, n’han quedat fora. Ens ha sabut greu no poder incloure-hi el primer text que Josep Iborra va publicar, una ressenya d’Ales o mans de Fuster, que va representar l’inici de l’amistat entre tots dos. El fet és que no hem pogut localitzar cap exemplar del número de Claustro en què va aparèixer. El meu pare tampoc no en conservava cap còpia.

Febrer, 2013

ENRIC IBORRA

I.

Coordenades

1.
Defensa de la tesi doctoral Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster

El propòsit bàsic d’aquesta tesi és examinar l’obra de Joan Fuster integralment considerada. He pensat que calia fer-ho, perquè la seua obra presenta aspectes que a primera vista en comprometen la unitat.

Des del punt de mira formal, hi trobem una gran varietat que passa per l’aforisme i la monografia, l’assaig i l’apunt de «diari», l’article i el poema. Des del punt de mira del contingut, la temàtica és, també, molt variada: idees generals sobre problemes ètics i estètics, polítics i socials, econòmics i filosòfics, estudis històrics sobre la realitat social i cultural catalana i, més en particular, valenciana, crítica literària i artística, comentaris sobre la nostra realitat lingüística, política i cultural.

Hi ha també el fet de la dispersió de l’obra de Fuster. Generalment, els llibres que ha publicat són reculls de papers diversos, inèdits o no i, de més a més, una gran part del que ha escrit es troba només en diaris i revistes. Això no sols dificulta una lectura integral de tota aquesta producció, sinó que la fa discontínua, fragmentària, desordenada.

El lector, per totes aquestes raons, no sap sempre què pensa realment Fuster sobre determinats temes, molt sovint tractats d’una manera provisional, esquemàtica i no sistemàtica, cosa que no permet una comprensió integral del seu pensament. Hi ha, encara, el seu estil irònic, brillant, que enlluerna i, alhora, desconcerta.

De tot això en resulta una imatge doble o contradictòria dels escrits de Fuster. L’amenitat pot presentar-se acompanyada d’una impressió de superficialitat o d’incoherència. Molts dels seus lectors no poden lligar el Fuster escèptic, que parla de temes generals, amb el Fuster compromès, que parla del problema nacional català.

Resumint tots aquests obstacles, podríem dir que el lector voldria un llibre de Fuster en què expliqués els seus principis, o el seu «sistema», per tal d’organitzar coherentment les seues opinions, inconnexes i disperses. En aquest punt, però, es troba d’entrada el malentès. Perquè si hi ha algun sistema de pensar fusterià és precisament el que es basa en un refús radical d’especular sobre els principis d’una manera doctrinal. Per a Fuster, l’exercici del pensament està lligat a un objecte concret. Mai no pot ser una reflexió abstracta de tipus especulatiu, sinó una indagació, una enquesta motivada per l’interrogant que planteja un fet qualsevol. Pensar és tractar d’aclarir la seua visió de les coses. Aquest treball, com que és circumstancial, no s’esgota mai. Fóra absurd, per a Fuster, arribar a una explicació general del món: no passaria de ser una invenció o una simplificació per tal que totes les peces encaixen en un tot. La unitat més profunda del pensament de Fuster es troba, precisament, en aquesta forma progressiva, concreta i inquisitiva d’acostar-se a les coses. És a dir, en el mètode, no en el sistema. El primer punt a subratllar-hi és el racionalisme. Hi ha en l’obra de Fuster una disposició permanent a guiar-se pel sentit comú, que, per a ell, és «el sentit de la realitat». Ara, aquest criteri té ben poc a veure amb la filosofia del sentit comú. En la mesura, precisament, que és una filosofia, ja s’aparta del sentit comú. Tal com Fuster l’entén, no és res més que la decisió d’examinar la realitat amb un criteri que ve donat per la raó i els sentits combinats. Una filosofia del sentit comú naturalitza dogmàticament una determinada ideologia que sol presentar, circularment, com una veritat fonamentada en el sentit comú. Per a Fuster, en canvi, el sentit comú és una disposició oberta, una inclinació a criticar els elements de judici de què disposem, si utilitzem la raó i els sentits combinats. Sense els prejudicis, encara que siguen del sentit comú. Per això, Fuster parla també de «disponibilitat permanent». Això li ha estalviat apuntar-se a qualsevol doctrina.

L’escepticisme de Fuster, però, no té res a veure amb el refús o la indiferència davant els valors. Senzillament vol dir que hi ha uns límits; que cal examinar les coses molt acuradament, perquè són molt complexes, que no es pot tenir la pretensió d’arribar a la veritat. És una interrogació i un intent, sempre renovats, de raonar una possible resposta. Una operació complicada, perquè cal «pesar-hi» moltes coses, mantenir-se molt a prop de les evidències petites i més a l’abast, com a pedra de toc. Aquesta orientació intel·lectual de Fuster l’oposa a qualsevol forma d’irracionalisme per captar la realitat.

L’altre eix que defineix el mètode de Fuster no és de tipus epistemològic, sinó ètic i biològic: el reconeixement de l’originalitat, la «singularitat imperiosa de cada home», el fet que «som irrepetibles». Així, si, d’una banda, el seu racionalisme implica la decisió de dubtar i examinar, tenint en compte les evidències disponibles, de l’altra, l’afirmació de les originalitats implica també un antidogmatisme respecte de la imatge que ens fem de l’home: un reconeixement de la seua realitat diferenciada, que s’ha de descobrir i respectar. La idea de la veritat eterna i la idea abstracta de l’home van sempre plegades al capdavall.

Escriure, per a Fuster, és una derivació del que acabe de dir: un examen de les coses, però fet des de la seua pròpia originalitat i en diàleg amb les altres originalitats. Fuster havia d’escriure assaigs, perquè és una forma que respon a aquesta doble exigència. He tractat de fer veure que la diversitat formal dels seus escrits es redueix a la forma assaig, entès com un examen i com una temptativa des de la seua situació personal. També l’humanisme de Fuster és la resultant dels pressupòsits anteriors. He intentat sistematitzar les seues posicions generals davant la vida i els homes. El lloc de l’home en el món i en la història, i la proposta ètica, social i política d’un «humanisme pendent», relativista, materialista i obert a les diferències personals i nacionals.

En la segona part d’aquesta tesi, dedicada a les seues posicions «nacionalistes», he tractat de fer veure que el seu humanisme és compatible amb el «nacionalisme», que en Fuster només vol dir l’exigència de viure com un home lliure entre homes lliures, de ser lliurement allò que som personalment i nacionalment. El realisme de Fuster el porta a no pensar-se d’una manera idealista, com un ciutadà del món. La realitat és local i hom és ciutadà d’algun lloc concret. De fet, Fuster critica les ideologies universalistes, cosmopolites i internacionalistes en la mesura que dissimulen una actitud nacionalista, negadora de les diferències de col·lectivitats sotmeses per ser més febles.

La consciència d’aquesta situació ha portat Fuster, en virtut del principi que cal remoure els obstacles que s’oposen a la llibertat, a examinar la història de la seua nació. Ho ha fet d’una manera racionalista, com un assagista, però també d’una forma militant. He resseguit el fil de la seua reflexió entorn de la problemàtica dels Països Catalans i, més particularment, del País Valencià, i he tractat sempre de subratllar que en aquesta anàlisi, i en les seues posicions, mai no ha deixat de seguir fidel als seus criteris intel·lectuals i morals. Història i política, racionalment enteses, s’han traduït en una pedagogia nacional, com l’obra estrictament assagística, que és en el fons també una pedagogia intel·lectual i moral.

Aquest plantejament general que acabe de fer molt sumàriament m’ha obligat a deixar de costat aspectes importants de l’obra de Fuster, que m’haurien desviat de l’esquema que he utilitzat, com ara els seus assaigs de crítica i d’història literària o els que ha escrit sobre art, tema del qual s’ha ocupat amb prou insistència. Crec, però, que havia de limitar-me al projecte bàsic que he intentat de dur a terme en aquest treball, perquè una perspectiva general del pensament de Fuster pot ser útil per a estudiar, monogràficament, aspectes particulars de la seua obra i pot ajudar també a corregir la visió contradictòria que se n’ha donat sovint.

2.
Joan Fuster, una singularitat

«Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.» Aquesta adaptació irònica –una declinació personal– de la cèlebre frase de Protàgores és un dels aforismes, el segon, que Joan Fuster publicà el 1960 amb el títol de Judicis finals. Formulat com una boutade, sembla que siga, només, una «ocurrència» brillant, que podríem suprimir perquè no és especialment rellevant a l’hora de plantejar el sentit general de l’opus fusterià. Però crec, al contrari, que aquest aforisme constitueix una frase clau de la seua obra, perquè hi podem trobar l’orientació cardinal de la personalitat de Fuster i també la manera, l’estil, amb què l’ha expressada. Tant és així, que podria servir-li, crec, de tarja de presentació davant els seus lectors o d’epígraf general de la seua producció literària. El comentari d’aquest aforisme ens pot servir com a punt de partida per a acostar-nos a la figura d’aquest escriptor, l’assagista més important –com s’ha reconegut– de la literatura catalana del segle XX

Per començar, caldria rebatre una possible manera d’interpretar malament la boutade de Fuster. El primer malentès a què podria donar lloc fóra veure-hi el propòsit de constituir-se en subjecte exclusiu i excloent a l’hora de parlar de les coses, «de mesurar-les». I, en conseqüència, creure que tracta d’autoafirmar-se per damunt, o al marge, de tot i de tots. N’hi ha prou, però, amb llegir l’obra de Fuster, qualsevol text, per a veure que no és així: el que hi trobarem, en realitat, és la presència d’una personalitat, irònica i lúcida, que fa un esforç permanent per parlar amb el major rigor i la major precisió de les coses. A més d’això, el mateix Fuster ha tractat temes i problemes que permeten situar com cal, d’una manera adequada, l’aforisme que ens ocupa. En aquest sentit, un dels textos majors és el que va escriure quan, el 1952, arribava a la ratlla dels trenta anys i que va publicar, el 1956, amb el títol de Les originalitats.

Aquest assaig tracta temes relacionats amb l’estètica i té com a punt de partida «l’obsessió d’això que anomenem originalitat». Tots, diu, busquem afirmar i subratllar la nostra personalitat i, fins i tot, de similur-la. El que hi compta, sobretot, és ser diferents dels altres i que se’ns reconega aquesta diferència: «Totes les exhibicions semblen factibles i lícites en aquest designi». Aquest paroxisme de la singularitat empenta l’artista i l’escriptor a buscar un estil exclusiu que no s’assemble al de ningú.

Davant d’aquest fet tan típic de la nostra època, Fuster –el Fuster, no ho oblidem, que s’ha proclamat mesura de totes les coses– reacciona críticament amb una sèrie de consideracions per tal d’explicar-lo històricament i, també, de qüestioner-lo amb algunes objeccions. Ara no puc resumir la seua argumentació, molt minuciosa i matisada. Em referiré, només, a la idea de la personalitat que hi proposa, ja que té un abast més general que l’estrictament estètic. És una idea que es troba en l’extrem oposat a la de l’home contemporani que, atrapat per l’ànsia de singularitzar-se, s’esforça a convertir «la solitud en què se sent, el simple fet de la seua existència, en un valor, potser en l’únic valor».

Fuster s’hi oposa tot partint –i sembla una paradoxa– de la realitat mateixa que critica, però reduint-la a les seues justes proporcions, rectificant-la i, fins i tot, capgirant-la. Per a fer això, apel·la a un «postulat general» que es basa en el fet que «l’home és irrepetible», que «poc o molt, cadascú se sent distint dels altres». Aquesta consciència de ser únics se’ns apareix, afirma, «consubstancial amb l’home, gairebé com una condició d’humanitat, com la pura i estricta condició humana». Fuster, doncs, qüestiona l’afany modern de singularitzar-se invocant, precisament, el fet que hi ha en cada home, «un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible», la més valuosa, la més noble, de cadascú.

És aquest reconeixement el que permet Fuster d’escapar a l’obsessió de l’«originalitat». «Si ja som originals», diu, «no haurem de preocupar-nos per ser-ho sinó per evidenciar-ho.» Des d’aquest punt de vista, ja no té sentit l’obsessió actual, que apareix, més aviat, com una «histèria», justificada per les circumstàncies històriques del nostre temps, però condemnada a quedar-se en «una empresa estèril», teatral, exasperada.

Amb aquest plantejament, el punt important no és la preocupació per ser «originals», sinó l’exigència d’«evidenciar-ho». Això implica un doble esforç que remet, una altra vegada, a la saviesa dels grecs: conèixer-se i esdevenir allò que cadascun de nosaltres és. Dur a terme la nostra diferència és «el suprem principi ètic –i el suprem principi estètic». Quan Fuster, doncs, es declarsa mesura de totes les coses no fa altra cosa que fer seu aquest programa i declarar-lo: confessar la relativitat, però també el valor, de la seua mesura.

L’originalitat, la seua pròpia originalitat, és, doncs, una de les coordenades en relació amb les quals podem situar aquest aforisme de Fuster i, en general, l’orientació intel·lectual de la personalitat fusteriana, que l’aforisme resumeix. L’altra fa referència no a l’ordre moral, com la primera, sinó a l’ordre del coneixement. Fuster, que es declara mesura de totes les coses, entén l’operació de mesurar com una operació de judicar, i per tant, crítica, racional:

L’home de mentalitat crítica opina que les possibilitats de coneixement de què és titular no poden anar més enllà del que la raó i els sentits li notifiquen. Raó i sentit són, combinats, un criteri: la resta és fantasia.

Per això, després d’afirmar-se «mesura», afegirà, tot seguit, en un altre aforisme: «Propugno, però, la suspicàcia sistemàtica.» Des d’aquesta opció –racionalista «raonable» o escèptica «moderada»– s’ha encarat permanentment contra les diferents espècies d’irracionalisme o de romanticisme, perquè, diu inequívocament, «contra la raó no es pot estar». És la seua exigència permanent.

Fuster se situa, així, en la tradició dels intel·lectuals que, amb Montaigne, es pregunten que sais-je? a l’hora de parlar de les coses, de judicar-les, sense tenir la pretensió de la veritat. D’aquest escepticisme, que cal practicar i no simplement professar, Fuster ha dit que li agradaria escriure’n una mena d’«apologia». En l’article corresponent del Diccionari per a ociosos, n’anticipa alguns punts. Els aniré recordant al llarg d’aquesta nota perquè defineixen les diferents facetes de l’orientació –escèptica– de Fuster. La primera fa referència a l’aspecte intel·lectual:

Els escèptics són sempre –i per definició– persones raonables i enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten i encerten.

A ell, el que li importa –ho ha dit, per exemple, contra Unamuno, que afirmava: «Más vale desbarrar con ingenio que acertar con ramplonería»– és encertar, per trivial que puga resultar això. No encertar o, millor dit, no proposar-s’ho, és voler el fracàs en l’ordre del coneixement, com voler inventar-se una «originalitat» ho és en l’ordre moral.

Aquestes són, crec, les dues coordenades que poden ajudar a definir la posició intel·lectual de Fuster. Cal considerar, encara, com –i sobre què– ha pensat i escrit. Recordaré ara un altre punt de l’«Apologia» que fa referència a l’aspecte literari: «L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria –sagrada o profana– i amb la metafísica…». Fuster, doncs, posat a escriure, tria la forma literària que li convenia, l’assaig, perquè era la que responia millor al seu programa –escèptic, racionalista– de mesurar les coses, de preguntar-se a propòsit de tot –humà o diví– que sais-je?

«Per a mi», diu, «escriure constitueix una operació d’autoexamen: de revisar-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions, les malícies.» En aquestes condicions, l’assaig no pot ser altra cosa que una «temptativa» o una «provatura», una forma de posar-se a prova, perpètuament, reiteradament. Per això, tal com Fuster l’entén, l’assaig serà provisional i parcial, «amb el menor èmfasi definitori ni assertiu».

En l’obra de Fuster, aquesta temptativa perpètua es presenta amb diferents formes literàries: l’article de diari i el llibre d’assaigs, l’apunt més o menys desenvolupat del seu diari i l’aforisme, l’estudi d’història literària o l’escrit «cívic» –sobre els problemes, pendents, del País Valencià i en general dels Països Catalans… Totes aquestes variants no sols responen al mateix propòsit –«opinar» sobre una cosa o altra–, sinó que tenen la mateixa estructura interrogant d’una enquesta obstinada i precisa. Hi trobem, a més, les característiques bàsiques del seu estil –irònic i enginyós, mogut i amè, cautelós i atrevit… I, sobretot, la claredat, el propòsit d’atenir-se al criteri cartesià de les idees «clares i distintes»: «Si hi ha alguna cosa que em repugne més, és semblar sibil·lític o confús.»

Tot això pel que fa a la forma literària i a l’estil. Els temes tenen en l’obra de Fuster una amplitud pràcticament il·limitada, ja que, per una banda, es tracta d’una producció molt vasta –només per als diaris, ha escrit innombrables articles– i, per l’altra, és una producció temàticament molt variada que passa per l’art i la religió, la política i la moral, la ciència i la sociologia, la literatura i la tècnica, la vida quotidiana i la filosofia… Tots els temes interessen a Fuster, que s’hi assaja d’una manera tan intel·ligent i amena que no pot deixar de fascinar els seus lectors. Ara bé, els seus escrits no tracten temes abstractes: si més no, no els tracten d’una manera «abstracta». El punt cinquè de la seua «Apologia» ens pot servir per a definir la perspectiva amb què els encara: «L’escèptic –i només l’escèptic– és sensible al temps i a la història, a l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a l’abstracció». Quan Fuster «s’examina» amb una ploma a la mà, ho fa sempre a propòsit d’un tema qualsevol que, sovint, és una «anècdota» del món, de la història i, sobretot, del seu temps. Hi veu sempre un germen de reflexió, una oportunitat per a mesurar-se, per a «sotmetre l’anècdota a examen. Que sempre serà examen de consciència a partir de l’anècdota». Aquesta necessitat de parlar de «coses» –i no de «fantasies o entelèquies»–, aquesta vinculació del pensament a la realitat concreta i a la història, és un tret típic dels escrits fusterians. Ara: per trivial que siga el fet de què s’ocupen, sempre hi ha en joc una idea –una opinió o un interrogant– d’interès general que proposa a la reflexió del lector perquè la reprenga pel seu compte.

Fuster té en compte la perspectiva concreta i històrica, no sols pel que fa als temes, sinó també –ho hem vist– a ell mateix, perquè és ell, tot ell, que se n’ocupa amb una consciència aguda de la seua singularitat, del seu lloc en l’espai i en el temps. Convé afegir-hi que, a més d’això, Fuster es vol agent d’aquesta història amb els seus escrits. Per això l’assaig l’entén com «una opinió històricament circumscrita, que vol participar de la història i que hi té el seu lloc modest». Fuster no es limita a ser un escriptor que manipula fets i idees, d’una manera més o menys desinteressada o esteticista. Vol ser també un intel·lectual, un «humanista» –militant– el paper del qual es justifica, només, per la voluntat d’«agitar idees» que, com més «generals» siguen, millor acompliran la funció davant la seua societat.

Aquesta funció ens remet als aspectes moral i polític del «programa» escèptic de Fuster. En relació amb el punt de mira moral, diu en un altre punt de l’«Apologia»: «L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre.» Pel que fa a l’aspecte polític, afirma que «els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen, de vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l’odi, a la resignació, ni a la indiferència».

Aquests dos punts –i els que ja he recordat– marquen la línia racionalista, crítica –i de combat– en què Fuster s’ha mogut com a intel·lectual compromès. En el fons, aquest esforç crític intenta examinar, per un costat o altre, la falsa consciència que ens fem de les coses i de nosaltres mateixos, denunciar les pretensions que se’n deriven i, per tant, procurar que l’home –cada un de nosaltres– no es deixe guiar per la «fantasia», sinó per la «consciència», que és, sempre, «consciència de possibilitats limitades». Aquest punt és el motiu conductor de la línia general d’argumentació que ha seguit Fuster a propòsit d’un tema o altre, contra les il·lusions i les pretensions, el fanatisme i la badoqueria, l’odi i la indiferència… Ho ha fet, com ja ho he recordat, a propòsit de la creença en la «Veritat», però en el mateix sentit s’ha manifestat davant altres formes de pretensió que tenen els homes respecte d’ells mateixos o respecte dels altres homes.

En fer-ho així, Fuster ha dibuixat l’esquema d’un humanisme que no ha deixat de combatre altres humanismes en la mesura que s’han incorporat al seu punt de mira una forma o altra de pretensió, d’irracionalisme, d’il·lusió. Fuster no ha exposat globalment la seua manera d’entendre l’humanisme, sinó que ho ha fet d’una manera circumstancial, en funció dels fets que han sol·licitat la seua atenció i de l’extensió amb què els ha pogut examinar. Això obliga a extreure la seua idea de l’humanisme de molts i diversos exàmens –assaigs, articles, aforismes, etc.–, cosa que ha de resultar, necessàriament, bastant arbitrària i poc fidel. El contingut i l’estil es troben tan íntimament lligats en l’obra de Fuster que els matisos, el llenguatge i les virtualitats dels seus escrits es perden fàcilment quan intentem resumir la seua obra. Per això, la millor manera d’exposar una idea de Fuster és citar-la literalment.

Amb tot, i encara que només siga per donar-ne una versió aproximada, intentaré de repassar els apartats més essencials de la concepció que Fuster s’ha fet de l’home, d’un humanisme que podríem qualificar d’insòlit –assentat, com el de Montaigne, en virtuts modestes i raonables, i per tant «rares»–, com podríem parlar també d’un humanisme pendent –com el dels intel·lectuals de la Il·lustració–, obert al progrés de la ciència i la tecnologia i als canvis materials i morals que comporta per a la vida i les necessitats de l’home.

En primer lloc, es tracta d’un humanisme materialista, incompatible amb la pretensió antropocèntrica que veu en l’home un ésser radicalment diferent i superior als altres animals. «Una antropologia ben plantejada ha de començar pel goril·la.» Un materialisme biològic, doncs, que encara va més enllà, ja que en el fons, diu, la vida és «mineral pur». Però la visió antropocèntrica també és incompatible amb la concepció de l’absurd, que continua conservant la pretensió antropocèntrica: com que l’home no és el centre del món, res no té sentit. Però Fuster hi objecta que:

fins ara cap filòsof, cap literat dels qui denuncien l’absurditat del món, no s’ha pres la molèstia de provar que el món, la vida, tot, estaven en l’obligació de «no» ser «absurds».

No obstant això, l’home no és una mera variant del goril·la, no és solament biologia, se singularitza per la consciència, per la història, pel seu domini –creixent– de la naturalesa. Contra els qui veuen la història, sobretot, com una aventura «espiritual», no vinculada essencialment a la matèria, a les coses, sinó als «grans homes i a les grans idees», Fuster recorda que l’home domina la naturalesa fabricant «coses» i, per això, la història de l’home és la història de les coses. Coses que satisfan necessitats i en creen de noves.

Per això està contra els humanistes que critiquen el «consum», o millor dit, el consum de la massa –perquè «ells» no han deixat mai de consumir–, que ha estat reduïda, durant segles, al consum mínim, i que ara ha començat a accedir –no tant, però, com les minories privilegiades creuen– a les coses, a més coses. Alguns moralistes solen afirmar que la tecnologia no afavoreix el progrés moral –que oposen al progrés material. Fuster els objecta que aquesta concepció exclou, per principi, «qualsevol rectificació de l’ètica imperant». El que voldrien quan parlen de progrés moral és «una intensificació de la moral tradicional». Per a Fuster, en canvi, el món dels artefactes ha obert una nova perspectiva ètica. Cal demanar «garanties» en l’ús de la tècnica, però el cert és que de la ciència, de les seues possibilitats, depèn en gran part l’humanisme pendent de Fuster: començant per la satisfacció, encara avui, de les necessitats més elementals de molta gent. La resta, les altres alternatives, que parlen de «llibertat», de «dignitat», de «drets», no passa de ser pura retòrica grandiloqüent. «Millor», diu, «prescindir d’aquesta retòrica i atenir-nos a aquesta “mediocre realitat” que és “la condició humana”. D’ella hem de treure l’humanisme pendent, un humanisme “baix de sostre”, amb electrodomèstics, farmàcia…». Trivial? Això, diu, no el preocupa. El que el preocupa és que, trivial i tot, hi haja tants obstacles per a arribar-hi.

Fuster, doncs, pensa el seu humanisme en funció de l’home corrent, que és, estadísticament, el paradigma humà, i no de l’homo universalis, el geni o l’heroi. Ni tan sols projecta la possibilitat d’un home nou en el futur, gràcies a la tècnica. Aquesta possibilitat li sembla una versió neocapitalista de l’homo universalis. En canvi, el que no fan els futuròlegs, ni els humanistes, és tractar de definir i concretar la moral del futur, que serà una moral «arrelada en les pressions objectives que el progrés anirà creant…».

Aquesta ètica nova passa, doncs, per les «coses», però també per una reivindicació igualment enèrgica del cos, contra la pretensió idealista que l’amaga, el rebaixa o el mortifica. El cos i les coses són, així, els dos pols de l’humanisme materialista de Fuster, l’hedonisme discret que demana per als homes i contra els quals hi ha tants d’obstacles. Aquests obstacles ens remeten a una altra pretensió que deriva de les relacions de producció, de les diferents formes de poder o d’opressió que l’home practica o de les quals és víctima. Davant d’aquest fet, general i permanent, l’intel·lectual no pot restar neutral o indiferent, encara que s’ha de voler independent: «ha de prendre», diu, «partit, però no s’ha de deixar prendre pel Partit».

El punt de partida de l’actitud propugnada per l’humanisme fusterià és moral: inclou el germen d’una «revolució indefinida»: sempre serà possible, diu, més justícia, perquè la injustícia retorna sempre. En aquest sentit parla d’un model d’opressió que les il·lustra totes: l’antisemitisme. L’odi tradicional al jueu és, precisament, un exemple, tenebrosament paradigmàtic, del menyspreu de l’home per l’home, perquè allò que els jueus personificaven en el context de l’antisemitisme era la condició humana, l’home.

El temps i la política han posat en evidència les diferents formes en què es declina amb més o menys virulència el paradigma de l’antisemitisme. Fuster se n’ha ocupat directament en diferents ocasions, però aquest tema –aquest punt de mira– es troba en la seua obra com un basso continuo, perquè mai no ha deixat de veure les relacions socials com un complicat teixit de «minories» oprimides: nacionals, religioses, i altres més, derivades del sexe, l’estatus econòmic, la llengua, el color de la pell… D’altra banda, cal tenir en compte que tots som, alhora, majoria i minoria, opressors i oprimits, discriminadors i discriminats… En conseqüència, Fuster ens invita –és una de les grans lliçons del seu humanisme– a no instal·lar-nos en la inèrcia culpable de la «majoria» i a defensar les minories: totes, en bloc, perquè qui n’oprimeix una, les oprimeix totes. «Totes les llibertats», diu, «són solidàries.» Com ho són també les opressions.

Fuster mai no ha deixat de combatre en els seus escrits en tots aquests fronts de la llibertat. N’hi ha un, però, que, per la seua circumstància personal –pertànyer a un poble diferenciat, políticament i culturalment oprimit–, ha tingut una importància molt gran en la seua obra: el combat, lúcid i obstinat, per les llibertats dels Països Catalans. I no en nom d’un «nacionalisme», sinó contra tots els nacionalismes…

3.
Un breviari cívic

El «nacionalisme» de Fuster –calen, d’entrada, les cometes– no es pot entendre sense situar-lo en el context de la concepció que l’escriptor de Sueca tenia de l’humanisme. Convé recorder-ne alguns punts que poden servir, si més no, de referència a l’hora de reflexionar sobre els textos «nacionalistes» fusterians. Ara bé, l’humanisme que Fuster predicà té ben poc a veure amb la teoria, i sobretot, amb la pràctica de la versió acadèmica, tòpica i, el que és pitjor, elitista, que sol donar-se’n. Perquè enfront d’aquest humanisme tradicional, Fuster, de la mà d’alguns humanistes més independents i originals, més de la seua corda, afirma la necessitat de posar l’home com a valor suprem. «L’arrel de l’home», diu, «és l’home.» Val a dir que l’home és «fi de si mateix». Aquestes fórmules, però, cal pensar-les sense retòriques, és a dir, fins a les últimes conseqüències i per tots els costats. I com que, en general, no s’ha fet així, Fuster parla d’un «humanisme pendent», d’un humanisme que és, encara, una exigència ètica que cal acomplir. No hem d’entendre, però, l’home com un individu aïllat i solitari. En la seua personalitat hi ha components socials i culturals, particularment els que troba en la comunitat a la qual pertany. Aquests components –la tradició històrica, un estil de viure, una llengua, una cultura, etc.– defineixen un «poble» i, en conseqüència, originen, perquè en són «origen» –juntament amb altres aspectes estrictament individuals–, la personalitat, l’ésser de l’home. Doncs bé, per a Fuster, es tracta d’arribar a ser en plenitud el que un és virtualment, «originalment». Aquest objectiu, formulat per la cèlebre consigna clàssica «sigues qui ets!», no val solament per a cada home, sinó per a cada col·lectivitat històrica. Ben mirat, si tenim en compte el que he dit més amunt, quan aquesta es frustra o resta incompleta, l’home que pertany a ella tampoc no podrà ser i viure en les condicions adequades. No ens ha d’estranyar, doncs, que Fuster reflexione alhora o paral·lelament sobre el grau d’acompliment dels homes i dels pobles. Es tracta de dues exigències supremes que, de més a més, són complementàries. «Està arribant», escriu, «el moment en què cada home, cada grup social, cada “poble” es plantegi –i plantegi als altres– el problema de la seva plenitud». I tot seguit radicalitza la qüestió: «desalienar-se –continuo amb el vocabulari en voga– és la plausible consigna: desprendre’s de traves i pressions que impedeixen a un de ser un mateix, home o poble». En aquestes dues frases es troba, crec, formulada in nuce la posició de Fuster, tant pel que fa als homes com –és el punt que ara ens interessa– als «pobles». En tots dos casos hi ha pel mig una «alienació» que no és més que una altra manera de parlar d’«inhumanitat». Del que es tracta, però, és d’abolir-la, de desprendre’s de les «traves i opressions» que ella estableix en les relacions humanes impedint a cada u de ser «un mateix».

Per a Fuster encara hi ha molts «pobles», en el cas d’Europa moltes «nacions» –ja que la «nació», segons ell, és una formació històrica específicament europea–, que es troben en una situació de submissió a altres de més poderosos. En aquest sentit fa un repàs de la situació a Europa entre el segle XV i Napoleó. Per una banda, diu, hi ha pobles «excel·lits», és a dir, «complets» o «en via d’acomplir-se en el seu destí normal de poble»; per l’altra, hi ha pobles «frustrats» I, en conseqüència, «incomplets, inacomplerts». I posa França com a exemple de poble excel·lit i els Països Occitans com a exemple de poble frustrat. En cap, però, d’aquestes dues modalitats no es trobava el poble de Fuster. Que els Països Catalans –la seua nació– no constituïen un poble excel·lit era obvi, ja que es trobaven dins una òrbita estranya; que no eren un poble frustrat també era evident, ja que «tampoc no vam ser una comunitat destruïda o apagada».

Quan el «nacionalisme» pren volada al segle XIX, tot i que estàvem en millors condicions que altres pobles –més apagats que nosaltres– no vam saber o no vam poder, com alguns d’ells, plantejar enèrgicament el problema de la nostra «plenitud». Queda, doncs, pendent, ara per ara, la possibilitat de ser –amb altres pobles més– un poble excel·lit… Fuster constatava aquest fet –mai no va deixar d’insistir-hi– amb lucidesa, dolorosament. L’humanista com a tal, que reivindicava la plenitud de tots els pobles, havia de reivindicar necessàriament –i d’una manera més aguda– la del seu propi país perquè s’hi trobava arrelat. L’humanista esdevenia així –les dues coses estan dialècticament implicades– «nacionalista». Amb el benentès, però, que el primer component és essencial, mentre que el segon és derivat i accidental, imposat per les circumstàncies. Per això declararà:

a tot estirar sóc «nacionalista» en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió.

Fuster, però, preferiria no haver de ser nacionalista. Si ho havia de ser era malgré lui: «són molts els homes del món –ai! a la mateixa Europa i tot– que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho». Els altres són, en la seua terminologia, els «jacobins», els qui impedeixen, amb el seu nacionalisme, que els pobles puguen ser en llibertat el que són. «Hi ha», diu, «una “alienació” nacional: un truc infame i coercitiu, mitjançant el qual un poble queda sotmès a un altre poble, i es troba “hipotecat” en l’arrel mateixa de la col·lectivitat.» El jacobinisme de l’«Estat modern» ha estat l’instrument útil i eficient d’aquesta mena d’«alienacions». En última instància, Fuster pensa que «la submissió nacional comporta la submissió econòmica», però que encara subsisteixen «les restants i ignominioses subjeccions i imposicions que priven a una comunitat el just i saludable desenvolupament de la seva vida pròpia». I afegeix –i ara veiem més de cara el «nacionalisme» fusterià–: «en l’ordre de la cultura, aquestes espècies de vexacions són ben visibles i, en general, és des d’aquest angle que es desperta i excita la voluntat reivindicatòria». Fuster, doncs, és «nacionalista» en tant que reivindica el dret de la seua col·lectivitat a viure plenament, és a dir, sense traves, amb llibertat. Però, alhora, és «antinacionalista», en la mesura que veu en el nacionalisme una ideologia alienant, una font d’aberracions, d’extorsions i d’opressions, posades en marxa, eficaçment, a través dels aparells de l’Estat. De fet, diu, «el “nacionalisme” és com una fimosi torturadament inflamada de la “nacionalitat”». El nacionalisme és bel·licós, amb himnes, amb banderes i amb visques –que és com Fuster no vol que siguem nacionalistes–, amb ingredients irracionals, xovinista i xenòfob…

Però també s’ha d’encarar Fuster amb els antinacionalistes que sovint són, diu, uns nacionalistes camuflats d’europeistes, de cosmopolites o d’internacionalistes. Tots invoquen d’una manera o altra l’universalisme i la humanitat enfront dels nacionalistes –el lector farà bé de llegir atentament l’anàlisi que fa Fuster d’aquest tema en un paper del seu Diari, inclòs en aquest volum. Hi ha, diu, una «maniobra que s’oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot», perquè no és més que l’«astúcia d’un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre, en la seva subsistència o en la seva expansió». Recordaré, ara, algunes de les seues consideracions sobre el cas del cosmopolita que afirma, per principi, que:

el seu país de naixença o el seu país d’adopció, és ja l’encarnació suprema i intocable dels mòduls i de les intencions ecumènics; a tot estirar –es tracta sempre de nacions importants– estenen el privilegi a d’altres països igualment grans.

Però la resta del món «és menyspreada com si fos pura tossuderia agresta, rural, obcecada». El seu país té –com diu en un altre paper inclòs també ara en aquest recull– la patent de la universalitat. La universalitat, però, afirma Fuster «no la dóna el vehicle ni la tribuna: la llengua o la capital». Això no és més que un prejudici, ideològicament interessat. Perquè sembla que com més gran és un país o una ciutat, o com més parlants té una llengua, més universals són, cosa a la qual no tenen dret les minories nacionals, amb les seues respectives, i petites, llengües… Afirma que:

Indiscutiblement, hi ha una forma de civilització que és «la» universal, i el grau d’universalitat d’una obra o d’un pensament recolza en continguts objectius. Però tot això no té res a veure amb la «localització» geogràfica o social dels fets i de les realitzacions.

El que ell, doncs, reivindica és una espècie d’«igualtat en la universalitat».

Per tal d’aclarir una mica més aquests punts, crec convenient recordar les consideracions que va fer Fuster a propòsit de l’antinacionalisme d’Eugeni d’Ors, un antinacionalisme que professà fins al 1936. D’Ors declarava que ell havia bastit la seua obra en lluita «contra dos nacionalismes antagònics». Mentre va ser Xènius tractà de situar Catalunya en una línia d’universalitat. En aquesta direcció intentà la recuperació espiritual de la societat catalana. El seu antinacionalisme no constituïa, aleshores, a l’ombra de Prat de la Riba, cap obstacle per a continuar sent nacionalment català. «Un antinacionalisme noble –diu Fuster– només tenia un sentit honest quan es professava des de dins de la pròpia nació.» Aquestes ratlles deixen ben clar en quin sentit es podria parlar de l’antinacionalisme de Fuster i en quin sentit aquest es diferencia del de d’Ors. «Aquest s’enganyava», diu, «si pensà que en la seva lluita contra els nacionalismes» –contra els dos que li afectaven més de prop– «era indiferent situar-se darrera la trinxera d’un o d’altre dels contendents. Entre nosaltres hauria seguit sent antinacionalista contra els nostres nacionalismes i contra els nacionalismes de l’altra banda. Però, passant-se’n a l’altra banda, es feia còmplice d’aquells nacionalistes.» Fuster es volia i es pensava antinacionalista, però amb els seus, entre els seus paisans, des de dins de la «pròpia nació». I com que assumí radicalment la seua condició nacional no tingué més remei –dins d’uns límits molts estrictes– que ser «nacionalista» i, per tant, còmplice –distanciat i crític– dels nacionalistes del seu propi país. L’antinacionalisme de d’Ors acabà en una deserció, posant-se precisament al costat del nacionalisme espanyol –jacobí i opressor. El de Fuster es traduí en un compromís permanent i profund amb el seu poble. Ell no es va limitar a proclamar-se antinacionalista i a abandonar el país a la seua sort. Això vol dir que no va ser un antinacionalista que es mirà els toros des de la barrera, sinó que va baixar a l’arena per participar activament en el procés de recuperació de la nació a la qual pertanyia. La perspectiva que va adoptar va ser una perspectiva civil –l’aspiració a la normalitat en tots els aspectes. Per això, juntament a les seues declaracions de principi, o les seues preses de posició generals, va dedicar tot un bloc de la seua obra a pensar el seu poble com la nació dels Països Catalans. Tota una permanent i tensa meditació per a examinar quina ha estat la nostra trajectòria històrica, quins problemes hem tingut i tenim, què som i què podem ser. És per aquest cantó –per aquesta dedicació seua, nacional– que Joan Fuster pot fer la impressió de ser un «nacionalista» integral.

D’acord amb totes aquestes consideracions crec que el títol, bastant adequat, que es podia posar a aquest recull de textos fusterians és el de Breviari cívic. Els papers fusterians que hem triat són papers precisament cívics –terme que ens estalvia el de nacionalistes. D’altra banda, constitueixen una meditació, un examen de consciència general, un breviari, sobre els nostres problemes com a poble, com a poble a mig fer, que hauria d’acomplir-se amb plenitud. Aquest punt de mira, bàsicament ètic –cívic–, és el que ha inspirat la selecció d’aquests textos. En aquest sentit, tot i que amb aquest criteri es podria fer un recull molt més ampli i exhaustiu, no hem inclòs, per exemple, cap fragment de Nosaltres, els valencians, ja que es pot trobar fàcilment a les llibreries. De més a més, és un llibre que cal llegir integralment perquè està estructurat d’una manera unitària i coherent. I encara, per acabar de justificar-ne –si és que cal– l’exclusió, cal dir que altres papers, que sí que hem incorporat a la tria, ja insisteixen en els punts essencials pel que fa a la temàtica més estrictament nacional –i no històrica o literària–, que és la que hem tingut especialment en compte. El lector tampoc no hi trobarà textos tan famosos com Ara o mai per raons similars. El que hem tractat de fer amb aquesta antologia és posar en relleu de la manera més sistemàticament possible les idees generals de Fuster sobre la qüestió nacional. Ell és un escriptor que especula sobre un tema a propòsit d’una anècdota o altra. Per tant, no és normal trobar textos exclusivament «teòrics». La teoria es troba sempre implicada i imbricada amb altres components –fets– més concrets i particulars que li serveixen per a posar en marxa les seues reflexions.

El llibre està estructurat en tres parts. La primera –«Nacions i nacionalisme»– està subdividida en tres seccions: a) problemes generals a propòsit de les nacions i dels nacionalismes; b) les posicions fusterianes contra el nacionalisme espanyol; i c) l’examen concret –amb estímuls cívics– de la nostra problemàtica nacionalista i autonòmica.

La segona part està centrada en la reflexió fusteriana sobre els Països Catalans, una reflexió que va des de l’intent de pensar i construir un marc nacional –català– contra els particularismes històrics, fins a examinar els problemes que genera entre nosaltres la presència d’una altra cultura com la castellana que s’interfereix en la identitat nacional catalana.

La tercera part està dedicada a la temàtica valenciana i als problemes més específicament valencians. Un bloc de papers «destinat (sobretot) a valencians», per dir-ho aprofitant el títol d’un dels seus llibres.

Aquests apartats, però, són ben mirat talls, ja que Fuster parla, per exemple, moltes vegades dels Països Catalans a propòsit de problemes valencians, o se centra en aquests sense oblidar mai la premissa major dels Països Catalans. Fins i tot a la primera part, que, repetesc, tracta de les nacions i dels nacionalismes en general, sempre hi trobem més o menys implícitament el problema nacional dels catalans.

Finalment, no vull acabar aquesta introducció sense donar les gràcies a Joaquim Molas, no sols per haver-me suggerit el títol d’aquest volum, sinó perquè m’ha orientat amb indicacions molt útils a l’hora de pensar-ne l’estructura.

4.
Un convent valencià del segle

Un tema que va temptar sempre Joan Fuster va ser la peripècia històrica del català i, més concretament, la seua progressiva substitució pel castellà, tant en l’escriptura com en l’ús oral. El seu interès no era el d’un pur estudiós, personalment indiferent a la qüestió, sinó el d’un intel·lectual compromès amb una llengua, que era la seua. Per a ell no era un problema estrictament erudit, sinó viu, urgent, que calia resoldre de cara al present i al futur. És precisament aquesta voluntat la que el va moure a investigar què havia passat al País Valencià per arribar a una situació de submissió i depauperació nacionals tan ràpida.

La llengua era un factor clau per investigar. Especialment, calia explicar com el procés de castellanització es va manifestar d’una manera tan brusca –en el pla literari, si més no– durant les primeres dècades del segle XVI. Aquest fet tan insòlit portà Fuster a interessar-se cada vegada més per la història social del català, en l’àmbit valencià sobretot. Durant l’última etapa de la seua vida es dedicà intensament a treballar en aquesta obra. No la va poder dur a terme i només arribà a publicar, sobre la marxa, alguns estudis que revelen la riquesa i l’amplitud de la seua informació, així com l’interès de les explicacions i hipòtesis amb què la pensava. El llibre que acaba d’aparèixer és una mostra més, magnífica, del treball que tenia entre mans. És una edició de Les Constitucions del convent de Sant Josep de València, que conté un llarg i apassionant estudi preliminar.

Aquest manuscrit de la regla i les constitucions del convent de les monges de Sant Josep té un gran interès, perquè és l’únic que s’ha conservat de les diferents versions al català que circulaven pels convents valencians. A més, no apareixia ressenyat en les grans i petites bibliografies de què disposem. L’atzar el va fer arribar a la biblioteca particular de Joan Fuster. Ben mirat, n’era el destinatari més idoni. El manuscrit tenia el valor, d’entrada, de ser un document del valencià que es parlava a mitjan segle XVI. La seua existència planteja a Fuster un munt d’interrogants, que estudia i tracta de resoldre amb la seua perspicàcia habitual. N’hi ha un, sobretot, que el capfica: ¿com van arribar a familiaritzar-se els catalanoparlants, si més no a nivell de comprensió, amb el castellà?

L’estudi de Fuster no és sols una indagació intel·ligent sobre aquesta aventura –hi discorre com un detectiu excepcional–, sinó un examen meticulós i escrupolós dels aspectes lingüístics del text, incloent-hi els mínims detalls de la «vagabunda ortografia del manuscrit», així com del seu contingut.

Pel que fa al manuscrit, és una delícia llegir-lo, tant per la cadència d’una prosa ja llunyana com per les notícies que dóna de la vida d’un convent. Els nostres narradors inclinats a la «història ficció» hi podran trobar, crec, una bona matèria primera per fabricar-ne novel·les.

5.
El llibre d’una generació

El punt de partida de Nosaltres, els valencians i de molts papers que ha escrit Fuster sobre la temàtica valenciana, es troba en el reconeixement, com un fet, de «la nostra feblesa» com a poble, en la convicció que «som un poble anòmal», que hi ha «una deficiència obscura en la nostra constitució col·lectiva». El racionalista Fuster, però, està convençut que:

les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes, sinó que tenen llur origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col·lectiu, en els quals, altrament, atzars, generacions i oligarquies també tenen llur part.

El treball de Fuster respon a aquest plantejament: la seua enquesta es remunta als «orígens» de la nostra realitat col·lectiva, la genealogia de la qual ha tractat de resseguir i aplicar en el seu llibre.

Aquesta manera d’encarar-se amb la història dels valencians era una novetat en el camp de la nostra historiografia. La romàntica no va passar d’una visió retòrica i superficial del nostre passat. «Convindria analitzar», ha escrit Fuster, «per què va ser tan breu i pansida la “història” dels nostres romàntics, llevat de don Vicent Boix». La posterior es va perdre en recerques particulars de dades. Una tasca, diu Fuster, «llarga i evasiva, magnífica quant a resultats d’arxiu», però desproveïda de nervi, mancada d’hipòtesis destinades a raonar el nostre passat com a poble diferenciat. Els mancava, a tots aquests historiadors, el parti pris, la «decisió de futur»: mirar el passat amb la intenció d’explicar el present, la nostra frustració col·lectiva. I fer-ho amb una voluntat de superar-la. Patien, en definitiva, d’una «deplorable, indecorosa miopia nacional».

I com que no sentien la necessitat d’una història «militant», els atreia més un passat llunyà –mite o document– que no la història més recent de la seua societat. La van defugir –eren coherents, sense adonar-se’n, amb ells mateixos–, i es van refugiar en un passat que consideraven mort i, per tant, no perillós, o no inquietant: «tant com els encantava tot el que fos medieval els horroritzava tot el que era contemporani».

En aquestes condicions, amb aquesta perspectiva, no era possible la consciència, l’evidència, de cap «problemàtica». Ni necessitaven, naturalment, cap hipòtesi per a explicar-la. De fet, no buscaven res perquè no en sentien la necessitat. Cap pregunta decisiva no mobilitzava aquests historiadors, i tot era per ells un hobby d’erudits o de retòrics, insensibles, «miops», a les qüestions reals que planteja la nostra història. Els romàntics en falsificaren la lletra; els «positivistes», l’esperit. O la invenció –la fantasia–, o l’inventari parcial.

La història dels valencians, que Fuster demanava, havia de proporcionar respostes a la nostra situació actual: havia de ser una «arma», una forma de projectar el futur. Per això, només pot ser, en el fons, política. No podem falsificar la història. Cal fer-ne un «inventari» meticulós i precís, tan exhaustiu com siga possible; el passat no es pot esquivar. Però tampoc no podem limitar-nos als resultats erudits. Ha d’haver-hi un punt d’«invenció» –hipòtesis, preguntes–, proporcionat per l’anàlisi d’un present fet amb decisió de futur. És així com l’«inventari» –les dades– s’anima i es configura en una explicació que ens pot servir.

Tot això és el que Fuster trobava a faltar a propòsit de la nostra història i el que ell tractà de superar amb Nosaltres, els valencians. Alhora monografia i manifest, aquest llibre esdevingué aviat el llibre d’una generació: la va suscitar, o «generar», perquè aquells joves dels seixanta van assumir no sols la reflexió sobre el passat d’aquest llibre, sinó també la «decisió de futur» que l’havia motivada.

Ara, al cap de vint-i-cinc anys, què s’ha fet dels fills d’aquell llibre? El panorama general ha canviat per a aquesta generació, per a un grapat, si més no, dels seus representants. En temps de la Dictadura tot els semblava possible, tot: els Països Catalans, la independència i la revolució del proletariat. Ara, en un règim democràtic, no hi ha res a fer, o ben poc, perquè la majoria –l’únic que hi compta són els vots– no vol saber res del nacionalisme ni del valencià, i encara menys si resulta que és «català». Hi ha qui se’n lamenta, com hi ha qui –i això és més trist– presumeix, en afirmar això, de la seua lucidesa. És clar, amb aquest argument –la submissió programàtica a una situació de fet, per injusta o aberrant que siga– mai no s’ha fet res que puga ser qualificat de «revolucionari», fins i tot en el sentit més modest de la paraula. Sembla que hem passat de la utopia i dels abrandats entusiasmes al conformisme total. Ni una cosa ni l’altra es pot trobar en Nosaltres, els valencians. Fuster no ha estat un demagog, sinó un pedagog que mai no s’ha cansat de recordar als entusiastes que no tot és bufar i fer ampolles. Al contrari, ha insistit en el valor de la paciència i de la continuïtat. Ho sabran veure, això, les noves promocions? Com llegiran aquest llibre, si arriben a llegir-lo?

6.
«Nosaltres»

El 1962 Joan Fuster va gosar dir «nosaltres els valencians». Era una fórmula –títol i tema del seu llibre– subversiva. Perquè, en la seua aparent trivialitat, comportava una ruptura, una novetat en la manera de parlar els valencians d’ells mateixos. La seua audàcia fou passar de la tercera persona plural i indefinida a una primera persona del plural, clara i rotunda. Hi havia, és clar, abans, un «nosaltres», però incoherent, circumstancial o anecdòtic: insubstancial. En el llibre de Fuster, en canvi, es constituïa –ens constituïa– en subjecte i, alhora, en objecte del seu discurs. Dir «nosaltres, els valencians» era, d’entrada, una presa de posició insòlita: la voluntat i la decisió de prendre la paraula en tant que valencians i d’autoafirmar-s’hi. Fins aleshores, els valencians no n’havien sentit el dret ni la necessitat.

Amb el seu «nosaltres» Fuster capgirava tota una situació caracteritzada per la dimissió i l’ofuscació dels valencians a l’hora de pensar-se i dir-se. En enunciar-lo i anunciar-lo, inaugurava la possibilitat d’un nou subjecte i, per tant, la possibilitat d’un nou discurs. De moment, però, quan el llibre va aparèixer, aquest «nosaltres», assumit només per una minoria, era un «postulat». Apuntava, però, a tots els valencians, els invitava a sentir-s’hi col·lectivament implicats, a deixar de ser un subjecte alienat per a identificar-se en un «nosaltres» clarament militant.

Ho he dit en un altre lloc. Nosaltres, els valencians és el nostre Discurs del mètode, perquè és un examen de consciència de la nostra peripècia col·lectiva, un intent d’analitzar tot allò –confusions i dubtes– que ha desviat els valencians de la possibilitat de reconèixer-se i retrobar-se en aquest «nosaltres» i, per tant, d’autoafirmar-s’hi. Independentment del valor de les seues tesis i les seues hipòtesis, dels seus plantejaments i de la visió personal dels nostres problemes, el que hi resta sòlid, incommovible, és aquesta «prova» d’un «nosaltres», que mai no acabem d’aclarir i de dur a terme en plenitud, però que no ha deixat de tenir una gran càrrega cívica i unes virtuts estimulants, «salvadores» i «creadores».

Moltes coses s’han fet en aquest sentit, a pesar de tantes maniobres i manipulacions en contra. «Ells» –com diria Fuster– no han parat, ni paren per tal de frustrar una col·lectivitat amb decisió de futur. De moment, «nosaltres» encara defineix només, de fet, un espai de resistència, una trinxera, un combat.

7.
Nosaltres, els valencians, 30 anys després

L’aparició de Nosaltres, els valencians el 1962 va ser un fet, paradoxalment, inactual. Els valencians es trobaven molt lluny dels plantejaments i de les exigències que Fuster formulava en el seu llibre, s’ignoraven, feia temps que havien perdut la seua memòria històrica i feia temps que, cada vegada més ràpidament, perdien la seua llengua parlada. Escriure-la no entrava en el seu cap. Tampoc no tenien un nom inequívoc per a autoanomenar-se ni en sentien cap necessitat. Tant se’ls en donava «región valenciana», «Levante», «València», «Regne» o «Reino». València tenia administrativament tres províncies i ningú no qüestionava aquest plantejament, perquè no se sentien un sol poble. Cada u anava a la seua i tractava de resoldre els seus problemes personalment o sectorialment. Però mai no eren problemes dels valencians com a poble. Naturalment, la llengua no representava cap problema. Les qüestions econòmiques tampoc no eren enfocades globalment. Hi havia un punt de mira valencià, una mena de patriotisme rutinari, però estava limitat a temes folklòrics i tradicionals.

Aquesta visió i aquest comportament col·lectiu és precisament el que el llibre de Fuster qüestionava. I ho feia començant pels orígens, repassant la nostra història, els nostres dèficits col·lectius en tots els àmbits, els nostres conflictes, les nostres ignoràncies i les nostres confusions. Anava, per tant, contra el corrent dominant. Les preguntes què som –què eren els valencians– o què podem ser, constituïen una dissonància en l’ambient general perquè ningú, llevat de quatre gats lletraferits, no se les plantejava. No tenien cap sentit per al conjunt dels valencians, víctimes dels seus automatismes provincials i del silenci sistemàtic que la classe dirigent valenciana i els seus intel·lectuals mantenien davant els seus paisans. Tot estava bé i no hi havia cap problema. De sobte, es publicava un llibre en què els valencians apareixien com un gran problema, com un sistema de problemes, perquè «tots» anaven lligats. Allò no era intel·ligible per a la immensa majoria dels valencians. I alguns es van preocupar deliberadament d’evitar que els valencians poguessen reaccionar gràcies al llibre. Premsa i escriptors locals no sols no van voler acostar l’obra de Fuster als valencians, sinó que la van atacar i van muntar un escàndol. I no pel que deia el llibre, cosa en què no van entrar. Simplement, van declarar que Fuster era antivalencià. La maniobra va ser afavorida perquè al mateix temps apareixia El País Valenciano. Fuster hi havia escrit algunes frases que fora de context semblaven que expressaven menyspreu pels valencians. Els valencians van caure en la trampa i no van llegir cap dels dos llibres. No van llegir Nosaltres, els valencians, que estava en català –en valencià culte. Però l’altre, que estava en castellà, tampoc. Els interessats a mantenir els valencians en la seua situació provinciana, desmemoriada, insolidària i, en el fons, ara sí, antivalenciana, van guanyar de moment la partida. Els valencians no havien de tornar a ser un poble històricament i culturalment definit i diferenciat. Per a ells, com més castellanitzats i desvertebrats, millor.

Però el llibre anà obrint-se camí i fent forat. No en la societat valenciana oficial i adulta, sinó en els joves que, per raons d’edat, estaven més inclinats a la crítica i van ser més receptius al llibre. O en els qui ja estaven predisposats a favor seu, ja que hi havia una minoria valencianista. Aquesta va créixer i es va estendre gràcies, en gran part, al llibre de Fuster.

Amb el temps, Nosaltres, els valencians esdevingué, ara paradoxalment també, més actual. Un sector cada vegada més ampli dels valencians ja eren capaços de posar-se a l’altura de les exigències del llibre, del seu sistemàtic examen de consciència i de fer-lo seu. Ara, al cap de 30 anys, s’han fet moltes coses, sobretot, en el pla cultural. Al llarg de 30 anys, la influència de Fuster ha estat més forta i més àmplia. A mesura que el llibre guanyava lectors es feia més actual, més contemporani: un punt de referència inexcusable.

8.
La gran lliçó dels papers fusterians

El tòpic ha prosperat: hi ha, s’ha dit, en l’obra de Joan Fuster una dualitat clara. Per una banda, hi podem trobar un bloc de papers que per la seua temàtica –universal, «humanística»– i per la manera lliure i amena amb què l’ha tractada, encaixen perfectament en la categoria de l’assaig. Llibres com Diccionari per a ociosos, L’home, mesura de totes les coses, El descrèdit de la realitat –per citar-ne alguns dels més llegits– en serien una bona mostra. Per una altra banda, el bloc d’escrits destinats a reflexionar sobre la nostra realitat col·lectiva: estudis, monografies, pròlegs o textos «doctrinals». Naturalment, Nosaltres, els valencians en seria el títol de referència inexcusable.

Aquesta dualitat es troba, de més a més, reforçada per una altra que ha estat formulada, tot incidint en l’autor de l’obra, com una oposició. Segons aquest punt de mira, hi ha el Fuster «assagista», brillant, divertit i, sobretot, escèptic, que se’n fot de la música i de qui la toca. L’altre Fuster, en canvi –ocupat amb la nostra història i els nostres problemes–, se’ns presenta com un intel·lectual profundament lligat al destí de la seua comunitat, com un militant que no ha estalviat esforços per tal de promoure la consciència nacional dels valencians… Com lligar una cosa i l’altra? Com és possible, alhora, un Fuster «escèptic» fins al moll dels ossos i un Fuster embarcat en una «causa» que, de més a més, sembla perduda? Per a alguns dels seus lectors, això ha constituït un motiu de perplexitat. Un d’ells –Josep Vicent Marqués, crec– l’ha formulada amb una paradoxa: «Joan Fuster és un escèptic que creu en el País Valencià».

Sobre aquesta base es pot justificar la tria d’un Fuster o altre. Hi ha qui s’interessa, sobretot, per «l’assagista», i «passen» de Nosaltres, els valencians. I a l’inrevés: algú ha dit i escrit que els papers fusterians d’«idees» l’angunien i que prefereix l’altre, l’historiador… Amb una raó o altra –les reaccions, naturalment, són molt variades– hom evita d’encarar-se amb l’obra de Fuster com un sol bloc.

Pense, però, que no veure l’opus fusteria com un tot únic és un greu equívoc, que no permet una justa comprensió de l’«assagista», ni de l’historiador o el «nacionalista». El Fuster del Diccionari per a ociosos no és més «escèptic» que l’autor de Nosaltres, els valencians, ni aquest més «creient». I el seu «nacionalisme», ben entès, no és una altra cosa que una pura derivació de la seua idea de l’home, tal com es troba expressada en els seus «assaigs», començant per un de ben primerenc com Les originalitats. No és ara, però, el moment d’entrar en aquest punt. L’objecte d’aquesta nota és situar Fuster en la perspectiva que el defineix, essencialment, i unitàriament, com a assagista.

Tot Fuster –els «dos» Fusters– es troba, en el fons, en aquesta proposta que fa als lectors i que en ell constitueix un propòsit permanent: «desalienar-se». Aquesta és, ens diu, la «plausible consigna: desprendre’s de traves i pressions que impedeixen a un de ser “un mateix”, home o poble». La seua obra és això, precisament: una temptativa obstinada, un assaig renovat de posar en pràctica aquesta exigència. El que hi compta, doncs, no és tant la forma que utilitza com l’actitud intel·lectual i moral que s’hi revela. L’aforisme i l’«assaig», l’article de diari i la monografia, el discurs «cívic» i la presentació d’un pintor, no són sinó figures diferents d’una mateixa voluntat d’examinar la consciència que té d’un tema qualsevol, de mesurar-se amb la seua mesura davant un fet humà, ètic o estètic, polític o social.

El que importa en aquesta operació seua –pacient i meticulosa– és el que puga tenir d’higiene mental: alliberar-se de les «traves i pressions» que neguen o mistifiquen el que l’home és –el que «un mateix», «home o poble», és.

L’escèptic Fuster –com tot bon escèptic– és un apassionat de la «veritat». No de la que escriuen en lletres capitals els ideòlegs, sinó de les petites «veritats», que, així i tot, sempre seran provisionals, aproximades. Joan Fuster les cerca, s’hi acosta tant com pot, «sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentir». I sempre cautelosament, interrogant pam a pam –sense «precipitar-se», com volia Descartes– un fet o un mot. Si es mostra tan cautelós i suspicaç és, senzillament, perquè vol «encertar». I «encertar» –ho ha escrit «contra Unamuno»– amb la convicció que no hi ha res més pedestre que una «veritat». I Fuster s’hi apunta: la «consigna» era –ho torne a recordar– «desalienar-se», veure l’home, veure’s un mateix, sense grans il·lusions, sense dogmatismes ni sublims idealismes, sense escamotejar-nos la pura i estricta realitat. El bon sentit no és sinó el criteri que proporcionen, «combinats», la raó i els sentits: «la resta és pura fantasia». Contra les grans pretensions, en qualsevol ordre, Fuster es vol «raonable», i es fa fort en la seua llibertat de pensament. Aspira a conservar la «disponibilitat permanent» de seguir la seua enquesta, el seu examen de les coses.

Això, crec, singularitza Fuster en el panorama actual de l’assaig. El singularitza perquè el que hi domina és l’esperit de sistema i el verbalisme. Una gran part dels llibres que avui circulen són producte o subproducte d’això que en diem «ciències humanes», de les diferents «escoles» que s’imposen de tant en tant com una moda. En l’evolució intel·lectual de Joan Fuster, hi trobarem, al llarg d’aquests trenta anys seus d’escriptor, el refús a deixar-se fascinar per les grans novetats intel·lectuals que s’hi han produït. Començant pel regnat de Sartre i, passant per Lukács, Marcuse i, ara, l’estructuralisme. Fuster ha intentat de mantenir-se lúcid, desconfiat, i s’ha oposat a l’entusiasme general amb una objecció decisiva, pertinent, tot i que mal rebuda pels més fervorosos. A la fi, però, quan la intoxicació de la moda ha passat, ha resultat que, en el fons, tenia raó. Encara més, d’aquestes novetats, n’ha tret més rendiment que els qui, fascinats per elles, han acabat abandonant-les per unes altres. Ell, en canvi, fidel a ell mateix, als seus «criteris», ha pogut triar el que hi ha trobat d’útil, i ha continuat així la seua temptativa d’anar «articulant» els seus judicis, en «l’esforç de judicar els altres».

Perquè és un escriptor amb aquesta voluntat de judicar lliurement, té horror a les etiquetes, a les abstraccions, al llenguatge de la càbala, tan característic de la «intel·ligència» del nostre temps, hipotecada per una logomàquia sistemàtica. Fuster, en canvi, es val d’un llenguatge brillantment domèstic. En aquest punt recorde una observació d’Emmanuel Berl, quan, oposant-se a l’argot d’escola, deia que no hi havia per què utilitzar –hegelianament– el mot «positivitat», quan el que s’hi vol dir és, senzillament «civilització». A Fuster encara li pot semblar pretensiosa aquesta paraula. Ell en dirà, per exemple, l’«aspirina»…

El seu horror al sistema i al caos, a l’abstracció i a l’irracionalisme –a la desmesura–, és una constant en la seua obra. Contra tot el que entreté una falsa idea de l’home i de les seues possibilitats, contra el que conspira contra les virtuts modestes –i, per tant, diu, «insòlites»–, Fuster s’hi fonamenta, perquè tenen una eficàcia i una utilitat reals, i proposa un ideal de «normalitat». Això no és «rebaixar» l’home, sinó retornar-li’n la dignitat. Tractar d’elevar-lo, sense cap base, és senzillament mistificar-lo i, per tant, degradar-lo.

Fuster, esprit fort, s’hi refusa. És la gran lliçó que, en solitari –i confortat pel seu Montaigne–, ha intentat aprendre.

II.

Irreductiblement personal

1.
Perfil humà de Joan Fuster

A finals dels anys quaranta vaig veure, per primera vegada, Joan Fuster. Estava assegut, entre un grup de gent, al racó d’una cafeteria on es feia una tertúlia oberta. M’hi vaig acostar, perquè ja en tenia notícia per un company de la Universitat. En aquell moment, Fuster tenia a les mans, obert, Le Figaro Littéraire i estava comentant, amb un aire divertit, alguna cosa que hi havia sobre Orson Wells. No vaig arribar a temps de fer-me’n càrrec, però la imatge d’aquesta escena m’ha quedat en la memòria com un emblema del Fuster que –qui m’ho havia de dir aleshores– he tractat durant tants anys d’una manera continuada i regular. Al llarg de tots aquests anys aquella primera impressió es va confirmar, concretar i aprofundir. L’he vist funcionar en converses, en reunions i tertúlies a propòsit de molts temes, fets, noms i circumstàncies. És sobre aquesta base que, ara, en aquestes jornades, voldria assenyalar alguns punts de la personalitat de Joan Fuster.

Una característica seua, que em sembla essencial, era la intelligència. En aquest punt voldria fer-me entendre una mica. Joan Fuster no era un geni –«ni ganes», hauria dit ell. Jo tampoc no afirmaria que tenia talent. Preferesc dir –crec que és més exacte– que era un tipus intel·ligent, molt intel·ligent. I dic això tot fent constar que la intel·ligència és, per a mi, una de les qualitats més rares. Ell era, en aquest sentit, una rara avis. Perquè no es tractava d’una mena d’habilitat o potència intel·lectual més o menys especialitzada en un camp o altre del saber i del comportament, ni d’una capacitat creadora d’un sistema, sinó d’una dimensió cardinal de la seua naturalesa, d’una manera de ser perspicaç, irreductiblement personal. És aquesta intel·ligència amb una gran capacitat especulativa el que li permetia tenir un criteri propi, un criteri clar i esmolat davant qualsevol cosa. I com que el tenia, posats a raonar i judicar, no necessitava disposar de massa informació sobre una qüestió o altra. Ell, naturalment, procurava estar-ne informat tant com podia, dins dels seus límits i dels seus interessos. La lectura, per exemple –era un lector voraç–, o la conversa amb els altres o la curiositat –sempre desperta–, eren fonts on pouava per poder discórrer llargament i amb fluïdesa a propòsit de qualsevol tema, examinant-lo lúcidament per tots els costats. Ara bé, el que vull remarcar és que, en principi, en tenia prou amb algun indici o notícia, per poder veure-hi més o menys aproximadament el sentit o l’abast d’un problema. De vegades li sentia dir, quan li arribava alguna informació, per petita que fos, sobre qualsevol cosa: «ja en tinc prou». I ja estava en condicions –i això resultava sorprenent– per formular la seua opinió, per desenvolupar-ne amb perspicàcia un plantejament, o per fer-hi alguna objecció o una observació aguda. S’hi orientava ràpidament, i sempre donava la impressió de saber, si més no, alguna cosa sobre la qüestió que estava tractant.

Vull dir amb tot això que Fuster era un home que s’atenia a criteris, no a doctrines o sistemes. Picava com un ocell –com l’ocellot que ell era– allò i només allò que li podia ser útil, d’una manera o altra, per fer-se una opinió de les coses i dels homes. La sospita, la perplexitat, el dubte, la broma, l’interès o el rebuig decidit, eren les seues reaccions més habituals sobre el que veia, llegia o sentia dir. Per exemple, tenia una percepció molt aguda de la gent amb qui es trobava o es relacionava: els veia venir, com sol dir-se, els prenia la mida, tractava de veure de quin peu coixejaven i què podien donar de si. Ara, aquest judici que es feia dels amics, coneguts o saludats, rarament el formulava. Sovint se’l reservava o es limitava a fer-ne alguna al·lusió reticent –exabruptes a part en algunes ocasions. En el fons era molt reservat, prudent i cautelós, començant per ell mateix, gens partidari de confessar-se davant ningú, poc amic de les confidències personals. La seua intimitat, allò que pensava realment, s’ho guardava per a ell, o només n’apareixia la punta de l’iceberg… El que li importava no era això, sinó les altres coses: el seu país, el món de la cultura, en totes les seues manifestacions.

Aquest repàs sumari que estic fent de la seua personalitat pot fer la impressió que Fuster era un home tancat i poc inclinat a relacionar-se amb els altres. Paradoxalment, però, era extremadament sociable. Rebia tothom a casa seua, feia els favors que podia i ajudava tots els qui s’acostaven a ell per demanar-li orientacions o materials sobre algun treball o iniciativa cultural que portaven entre mans. Ara, com he dit, no li agradava situar-se en un pla confidencial, ni era un home de grans abraçades o d’efusives manifestacions d’amistat. El clima sempre era cordial, anticonvencional, divertit. Parlava i es comportava amb una actitud molt relaxada, fent broma o no. De vegades –poques–, s’empipava i s’enfilava per les parets. Però en baixava aviat i tornava a restar tranquil. Agafava una altra cigarreta –no parava de fumar–, s’empassava un altre glop de whisky i continuava xerrant.

Jo crec que era, alhora, una mena d’estoic i d’epicuri. L’actitud estoica era, potser, més profunda. La capacitat de conformar-se, la paciència, la gran paciència que tenia, era una manifestació d’aquesta posició. De vegades deia, ben relaxat davant qualsevol contrarietat: «Què hi farem? És la vida…»

Aquest estoic, o aquest epicuri, era –és una altra característica de la seua personalitat– d’una facúndia que feia impossible els llargs i incòmodes silencis en les relacions amb els altres. Tot era per a ell un pretext, un estímul, per posar en funcionament la seua maquineta mental. Discorria, com he dit abans, sobre qualsevol cosa i ho feia brillantment, amb precisió i fluïdesa, analitzant i matisant sempre, calculant objeccions, desfent embolics i confusions, atenint-se tant com podia al que era més obvi, més evident. Per això sentir-lo parlar –encara més que llegir-lo– era tot un espectacle. Pensava sobre la marxa i això ho podia fer durant molt de temps seguit. Raonava, en el doble sentit de la paraula, i ho feia sense la menor pedanteria, sense pontificar, examinant les qüestions que es plantejava des de tots els angles.

Quina era, però, la seua posició o la seua orientació intel·lectual i moral? En una plana de la seua obra, Fuster afirma en un incís, que sembla un aforisme, que «contra la raó no es pot estar». No es tracta d’una simple opinió expressada incidentalment, sinó que és, crec, la formulació rotunda d’una inclinació radical de la seua naturalesa. Tant si s’expressava oralment com per escrit, tractava de no estar contra la raó. Això no vol dir que ell pensés tenir raó sobre un tema o altre, sinó que s’havia d’adoptar una actitud racional. S’oposava, així, frontalment, a tota mena d’irracionalismes –sempre pretensiosos i boirosos–, i se situava al costat de la raonable família de Montaigne i tan lluny com podia de la patètica o tràgica família de Pascal.

Si ell indagava o examinava, si dubtava i buscava evidències i elements de judici, era perquè sentia l’exigència inexcusable de sortir d’una posició en què no podia estar-se. En aquest punt no hi ha a penes diferències entre el Fuster que parlava i el Fuster que escrivia. No hi havia, separats, el Fuster «home» i el Fuster «escriptor». Hi havia en tots dos casos, a més de les particularitats estilístiques i de temperament, el Fuster intel·ligent, que feia l’exercici permanent d’estar amb la raó i no contra ella. I com que això no era ni és fàcil, es conformava amb temptatives i aproximacions sempre obertes.

Això –aquesta unitat– és un aspecte de la presència de l’autor en la seua obra. No tots ho aconsegueixen. Sovint no veiem ningú darrere del llibre que llegim. En el cas de Fuster, aquesta presència –la del Fuster real, la persona concreta que era– encara s’accentuava més perquè la detectem reticent, paradoxalment amagada. Fa la impressió, als qui l’han conegut i potser no tant als qui només l’han llegit, que no deia tot el que pensava. Ja n’he parlat abans. Ara només voldria afegir-hi, per acabar, que l’autor sembla superior a la seua obra. És una impressió meua…

2.
Fuster, la vellesa i la malaltia

Thomas Bernhard afirma en El malaguanyat que n’hi ha prou amb viure cinquanta anys, ja que ens tornem vils quan sobrepassem els cinquanta i continuem vivint. Com que ell ja els ha passats, es considera un desvergonyit.

Recorde que també Fuster va dir una vegada en la tertúlia que no hauríem de viure més de cinquanta anys. No va explicar per què, però pense que ho va dir per raons ben diferents de les de Bernhard. Per a aquest, viure més enllà de la cinquantena és una follia, una feblesa, una vergonya. Fuster, en canvi, crec que no ho deia per cap mena de raó «moral» –per una curiosa, pintoresca i romàntica moral–, sinó simplement per un refús a la decadència fisiològica que seguirà la cinquantena. Ho pense perquè un dia li vaig sentir dir que no volia arribar a vell, perquè això significava perdre les dents, repapiejar, no poder valer-se per un mateix, xacres i punyetes d’una manera o altra.

A més d’aquest record, de vegades li vaig notar una mena de por o d’aprensió quan sentia que algú parlava d’alguna malaltia. Semblava que girava la cara davant l’espectacle de la degradació del cos. No volia saber res de les misèries corporals. Quan va caure i es va trencar el braç, feia cara de sentir-se un invàlid, d’un que «cau» perquè és ja un vell. Ara bé, no solia parlar d’aquests temes, ni encara menys referint-los a ell mateix, però no costava gens –o és una falsa apreciació meua– de detectar-hi una revolta o irritació sorda, un poc depressiva, com si digués «no hi jugue més».

Al final, va morir sense donar feina i sense haver arribat al quadre miserable que s’havia fet dels vells. Va morir d’una angina de pit, però tinc la impressió que es «va deixar morir», que no va fer res per evitar-ho, que no es va apressar durant tota la nit a cridar ningú, limitant-se, sembla, a prendre aspirines (la seua medicina exclusiva juntament amb l’Alkazer [Alka-Seltzer]). Quan, finalment, Palàcios i Lloret van cridar el seu metge, ja no s’hi podia fer res. Només van tenir temps de portar-lo al llit.

No anava mai al metge. Metges i malalties i hospitals: un món del qual no volia saber res.

3.
La inauguració de la Casa Fuster

La inauguració de la nova Casa de Fuster és tot un esdeveniment, que dóna lloc a moltes consideracions i reflexions. Ara m’agradaria de fer-ne algunes.

La casa en què Fuster va viure i treballar durant tants anys, amb uns resultats tan bons, no va ser simplement, com sol ser habitual, el seu domicili personal. Va ser, com és ben sabut, un lloc permanentment obert a uns i altres, a tots els qui s’hi volien acostar a xerrar amb ell. És una casa que té una dimensió històrica, cultural i política molt marcada. No n’hi hauria prou amb posar-hi una placa que diga només «Aquí va viure i escriure Joan Fuster», sinó que caldria afegir-hi, encara que fos amb unes poques paraules, «i hi va conviure, en amena tertúlia amb molta gent de diferents edats i orígens geogràfics, i amb diversitats d’interessos i preocupacions».

Crec que es podria fer tot un llibre –un llibre, desgraciadament, impossible– que fos la crònica d’aquest corrent continu de visites que va rebre Fuster al llarg de la seua vida. Milers d’hores hi va consumir, en aquesta caseta quilomètrica, cosa que no li va impedir escriure i publicar sense parar. El balanç final són milers de planes que ara –una altra circumstància feliç– s’han començat a recollir amb l’aparició del volum primer de l’Obra completa.

No crec que Fuster considerés perdut tot aquest temps que va dedicar a la conversa i al diàleg amb els altres. Tampoc nosaltres. Perquè aquestes innombrables tertúlies que moltes vegades duraven hores, no eren, només, per passar l’estona divertidament entre cigarreta i cigarreta, i entre glop i glop de qualsevol beguda. Aquest component existia, tot estimulant el col·loqui, però, en el fons, amb bromes o sense, hi havia pel mig moltes més coses i més decisives: un treball literari, una monografia, una tesi que algú portava entre mans; una iniciativa cultural o cívica a favor de la recuperació col·lectiva dels valencians; una invitació perquè Fuster parlés en un lloc o altre; problemes i conflictes que es presentaven sobre la marxa… No cal que m’allargue. Una gran part del que s’ha pogut fer en les últimes dècades de la nostra història ha passat, si no ha començat, d’una manera o altra per aquesta casa.

De tots és ben coneguda la frase anònima, però repetida, que casa Fuster era el pub més barat de Sueca. Val a dir, però, que era un pub ben curiós i complex, perquè funcionava, al mateix temps, com un seminari informal, sempre renovat i actiu, que va tenir una dimensió pedagògica en el sentit més ampli de la paraula. Fuster, d’una manera anticonvencional, lliure, oberta i amena, hi era «mestre», entre cometes, perquè no pontificava, perquè dialogava o monologava o contava coses com a amic de l’altre, que esdevenia un amic seu i no un «deixeble», entre cometes també.

Aquesta dimensió pedagògica, tant en un sentit polític com cultural, és una de les coordenades de la història d’aquesta casa.

Posats a precisar el caràcter fonamentalment educatiu d’aquestes tertúlies incessants, es podria formular amb una frase que és un incís –com un aforisme– d’un text seu: «contra la raó no es pot estar». Aquesta declaració negativa és la manera més ajustada, més precisa i menys sotmesa a equívocs, d’entendre el seu «racionalisme». Hi afirmava una impossibilitat, intel·lectual i moral contra la raó: no es pot estar, i subratlle «estar». Aquesta és la pedra de toc de la seua actitud positiva, estable, realista.

Doncs bé, tot el treball de Fuster, en tots els àmbits en què s’ha desenvolupat, és un exercici permanent per estar amb la raó i no en contra. I això no vol dir creure, d’entrada, que un té raó, sinó, més aviat, de tractar d’estar amb ella, perquè només així es pot estar. Cal, doncs, detectar les incomoditats, les inestabilitats, les confusions que comporta l’actitud oposada. Detectar-ho en un mateix –i això és «examinar-se»– i detector-ho en els escrits, en les paraules, en el comportament dels altres.

És en aquesta direcció que Fuster volia encaminar sempre la seua obra i la seua conversa en aquesta casa, i en altres llocs. N’era la premissa major. Ell s’hi volia atenir i volia que ho feren també els seus interlocutors. Arribar tots plegats –si era possible– a estar amb la raó. Si no s’hi pot estar en contra, calia evidenciar-ho. Raonar, enraonar, era això: un exercici permanent, sempre obert, per acostar-s’hi. Fem un esforç personal i col·lectiu en aquest sentit –aquesta era la consigna que hi havia en el fons. Parlem-ne reposadament, aclarim les nostres posicions i opinions per tal de no caure en el perill funest de no estar al costat de la raó.

En un altre lloc he dit que Fuster és un pedagog i no un demagog. Ha estat un educador tant en el pla estrictament cultural, del pensament, com en el cívic, del comportament col·lectiu. Per això, perquè es vol raonable, perquè creu en les virtuts de la raó, mai no ha tractat, en els seus papers o en les seues converses i parlaments d’intoxicar ningú amb afirmacions primàries i abrandades, sinó que ha fet les seues propostes i els seus plantejaments d’una manera «raonable», tot deixant que el seu lector o el seu auditori pense, reflexione i trie. El seu objectiu ha estat moure voluntats i energies en una direcció constructiva i útil. És així com ell ha tractat d’animar els seus paisans. Diu:

Ben mirat, un poble renaixent no crea grans homes, sinó «grans ambicions» entre els seus homes. I és aquesta obertura a l’ambició el que permet que els ciutadans rendeixen i donen de si tot el que poden. Un poble renaixent és un poble ambiciós.

No l’entusiasme, doncs, no l’irracionalisme, sinó l’ambició. Com tampoc el desànim que sol produir-se davant les dificultats, sinó l’obstinació: «un pensa», escrivia, «en quant “pot” la voluntat d’un poble. Hauríem de reflexionar sobre això.»

I és que per a Fuster sempre podem una mica més del que creiem. I, quan fem menys del que podem, ho denunciarà: «Se’ns han afluixat els ressorts col·lectius, i per conseqüència s’estan frustrant, dissipant o banalitzant les vocacions individuals. Tornem a mancar d’ambició». I afegia: «hem deixat de ser un poble renaixent». Aquest és el pecat per a Fuster de cara a l’autoafirmació col·lectiva. Ho és, precisament, des de la seua ètica centrada en l’eficàcia, en la passió –només aquesta és noble– de construir.

No hi ha lirisme ni patetisme ni conceptualisme en l’obra fusteriana, ni tampoc en la seua relació humana amb els altres, fins i tot amb els més amics. El que hi ha en aquest escriptor tan «racionalista» és una presència permanent de la «personalitat» de l’autor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials. Això, per paradoxal que puga semblar, és una experiència que qualsevol lector o interlocutor atent no pot deixar de sentir. Llegir, escoltar Fuster, no és sentir un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant pam a pam, agudament, una qüestió o un fet.

Fuster ha estat acusat d’haver pensat, en el pla cívic, d’un manera massa «racionalista» i, per tant, equivocada. Se l’ha fet, fins i tot, responsable de la fallida del nacionalisme polític al País Valencià. La mateixa fórmula «Països Catalans» ha estat considera nefasta… No és ara el moment d’analitzar aquesta qüestió «nacional». Fuster en va fer, efectivament, un plantejament «racionalista». Això no vol dir, però, com creuen precipitadament els qui ara el critiquen, que no mesurés la gran distància que hi havia entre la realitat i la concepció que proposava per a modificar-la. El seu racionalisme era incompatible amb l’idealisme. El que passa és que no veia –racionalment– una altra alternativa més coherent, més realista i més eficaç. Sabia que hi havia molts problemes i molts obstacles, i que calia esforç i obstinació, i la mà esquerra necessària, per tirar endavant, a poc a poc. Sabia que no és suficient que una cosa siga raonable o «evident» perquè s’impose automàticament. Al contrari, pensava, com Bertrand Russell –un altre racionalista, recomanat per Fuster– que la raó no és més que una petita força, però que actua sempre en el mateix sentit. Era això el que l’inclinava, al capdavall, a un optimisme moderat. Ben mirat, va ser aquesta «petita força» la que ha transformat, si més no, culturalment, en trenta anys, el panorama del País Valencià… Fuster, doncs, no anava tan equivocat.

El diàleg, però, continua obert. La inauguració d’aquesta casa ofereix una bona oportunitat per continuar-lo. A partir d’ara podrem continuar parlant amb Fuster, repassant, inspeccionant el material que hi ha dipositat. Hi podrem fullejar els seus llibres, amb els seus subratllats o les seus notes al marge. Hi podrem llegir papers inèdits i la seua correspondència. S’obre, així, una nova etapa en les visites que es faran en aquesta casa. Sense ell, però també, d’una altra manera, amb ell.

4.
Diccionari per a ociosos en italià

Fuster no és un escriptor genial. És, sobretot, un escriptor intelligent. La intel·ligència és una de les qualitats més rares a partir d’un determinat nivell. És el cas de Fuster, que la tenia en un grau superior, com una gràcia especial que no sol prodigar-se. Escriptors amb talent, n’hi ha bastants; d’escriptors intel·ligents, ben pocs.

Voldria explicar-me una mica sobre aquest punt. La intel·ligència, una gran intel·ligència, permet de tenir un criteri sobre tot el que és diví i humà, permet raonar sobre totes les coses i fer-se’n una opinió. Amb el benentès que per fer tot això no cal disposar d’informacions exhaustives a propòsit del punt sobre el qual es vol raonar. Naturalment, l’home intel·ligent procura estar informat. Però la veritat és que no ho necessita massa. Arriba un punt –i això li ho he sentit dir jo a Fuster– en què un «ja en té prou». Una altra cosa és fer un estudi acadèmic o una investigació en qualsevol camp del saber. És el cas d’historiadors, científics, sociòlegs, etc. Moltes fitxes i, millor encara, talent o geni, poden donar un gran resultat. Però l’home intel·ligent, com qui no fa res, com qui descobreix una obvietat colossal, pot estar en condicions de fer una crítica decisiva, essencial a aquest resultat. Pensem, per exemple, en un Sartre, en un Heidegger, per citar dos noms ben famosos. El seu talent era gran, inqüestionable. No obstant això, fins a quin punt eren intel·ligents en el sentit i en la mesura que ho era Fuster? Ells tenien una capacitat de fabulació especulativa de primera categoria, eren capaços de construir complicadíssimes doctrines i admirables teories. Fuster no tenia aquesta capacitat, ni de bon tros. Aquestes construccions tenien molt a veure amb una gran capacitat d’abstracció, amb una gran informació filosòfica, amb una facultat especialitzada, genial, però ben poc a veure amb la intel·ligència, si l’entenem com la facultat de judicar d’acord amb l’evidència, amb les evidències, que encara que ho són, resulten difícils de constatar. Fuster havia pres el partit de les petites evidències, que són les d’una intel·ligència previnguda, aguda, penetrant, capaç d’opinar, i admirablement, sobre tot. El lector s’admira de no haver pensat ell una cosa tan òbvia i tan innegable.

Si he començat tractant aquesta qüestió és perquè una obra que té com a característica essencial la intel·ligència, és la més universal, la més apta per a ser llegida per qualsevol lector, no sols del domini del català, sinó d’arreu del món. Traduir Fuster –i això ho celebrem aquesta nit amb la presentació de la traducció italiana que Donatella Siviero ha fet del Diccionari per a ociosos i que Costanzo Di Girolamo ha presentat en una bona nota sintètica– és precisament una de les tasques que més reclamen els llibres de Fuster. Perquè si hi ha alguna obra traduïble és precisament la de Fuster. I no sols per la presència –quasi en exclusiva– de la intel·ligència en la seua obra, sinó perquè –i és una conseqüència del que acabe de dir– Fuster no és un escriptor gens localista. Ho comporta la mateixa naturalesa de la seua personalitat –intel·ligent– i, potser, per això mateix, el seu escàs gust pel localisme i el folklorisme en la vida social i cultural. Una cosa és la cultura popular tradicional, que ell respectava i desitjava que se’n fes l’inventari i l’estudi. Però una altra és la cultura normal, l’alta –més o menys alta– en la qual no veia amb bons ulls, crec, la presència d’elements populars –dialectals, folklòrics. Si més no, els evitava en la seua obra. Això fa que l’assaig fusterià –i paradigmàticament aquest Diccionari per a ociosos– no comporte un sistema de referències més o menys estrany per als lectors d’altres latituds. El sistema de referències fusterià es troba en l’àmbit de la intel·ligència i, per tant, qualsevol cosa que tracte resulta perfectament comprensible. Això ho ha vist perfectament Di Girolamo quan parla d’un possible públic format per lectors «simplement intel·ligents, que estimen la lectura, l’exercici de la raó crítica, la pràctica d’un il·luminat bon sentit».

Naturalment, hi ha també Nosaltres, els valencians o Combustible per a falles, o els estudis d’història cultural. Hi ha, sobretot, el combat pel seu país tal com ell l’entenia, però això forma part de la seua peripècia intel·lectual i autobiogràfica, començant pel fet mateix de néixer a Sueca. Ara bé, aquest combat respon, igual que la seua obra purament assagística, a les exigències de la intel·ligència. Fuster, doncs, hauria de ser més traduït i la seua obra hauria d’obtenir una recepció àmplia per part de la crítica i del públic. Confiem que això s’acabe produint. El mercat cultural és cada dia més confús, més arbitrari, més mercantilitzat, més pendent d’efímers best-sellers.

Ara, aquesta nit, felicitem-nos per aquest esdeveniment. Fuster hauria estat ben content de veure un llibre seu traduït a l’italià, una llengua –i una cultura– que tant estimava. Bona prova d’això és la traducció que va fer al català de Fontamara de Silone. En definitiva, es tracta sempre de començar i per això cal donar l’enhorabona a tots els qui han contribuït a fer possible la realitat que ara celebrem.