Czytaj książkę: «Fuster, una declinació personal»

Name: Fuster, una declinació personal
Author: Josep Iborra
ISBN: 9788437095295

Josep Iborra

Czcionka:

Fuster,una declinació personal

Fuster,

una declinació personal

Josep Iborra

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Director de la col·lecció

FERRAN CARBÓ

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,

ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,

en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic,

per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Universitat de València, 2014

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Producció editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Enric Izquierdo

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9529-5

Índex

Nota preliminar, Enric Iborra

I. COORDENADES

1. Defensa de la tesi doctoral Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster

2. Joan Fuster, una singularitat

3. Un breviari cívic

4. Un convent valencià del segle XVI

5. El llibre d’una generació

6. «Nosaltres»

7. Nosaltres, els valencians, 30 anys després

8. La gran lliçó dels papers fusterians

II. IRREDUCTIBLEMENT PERSONAL

1. Perfil humà de Joan Fuster

2. Fuster, la vellesa i la malaltia

3. La inauguració de la Casa Fuster

4. Diccionari per a ociosos en italià

5. Joan Fuster, filharmònic

6. Terra en la boca

7. Una entrevista

III. LITERATURES D’IDEES

1. L’assaig fusterià

2. Llegir Fuster

3. Un enfilall d’aforismes

4. El Fuster aforístic

5. Un llibret doble

6. Un il·lustrat a la Universitat

7. Viure per veure-hi

IV. LA LITERATURA DEL JO

1. Joan Fuster i la literatura del jo

2. Fuster i Montaigne

3. Fuster, Valéry, Montaigne, Pascal i Rabelais. Notes disperses

V. TEXT I CONTEXT

1. Els camins epistolars de Joan Fuster

1. Introducció

2. Epistolari fusterià

3. Cartes entre exiliats

4. Dos escriptors valencians cara a cara

5. Correspondències i divergències

6. Itineraris epistolars fusterians

7. La figura d’un temps

2. Text i context d’El descrèdit de la realitat

3. L’art i els anys cinquanta

VI. JOANFUSTER I LA LITERATURA CATALANA

1. Joan Fuster i la tradició catalana moderna

2. La influència de Joan Fuster en la literatura catalana

3. L’assaig i la línia dels assagistes valencians

Procedència dels textos

Nota preliminar

L’any 2012, coincidint amb el cinquantenari de l’aparició de Nosaltres, els valencians, es va publicar Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (PUV), tesi doctoral de Josep Iborra, que havia restat inèdita. Refosa i ampliació de Fuster portàtil, representa la culminació de l’esforç que va dur a terme el meu pare durant molts anys per estudiar i divulgar l’obra de Fuster. A més d’aquests dos llibres, va escriure molt més sobre Fuster, des de ressenyes i articles fins a assaigs llargs, passant per parlaments pronunciats en diferents ocasions o per entrades del seu dietari. Aquests textos s’han recollit ara en Fuster, una declinació personal: una declinació o una anàlisi dels aspectes que singularitzen la personalitat humana i l’obra literària de Fuster a partir de l’experiència de Josep Iborra com a lector i amic seu.

Un dels principals fils conductors d’aquesta declinació és l’intent d’explicar o de resseguir un aspecte paradoxal de l’obra de Joan Fuster. Josep Iborra assenyalava que qualsevol lector atent de Fuster no pot deixar de sentir la «presència permanent de la personalitat de l’autor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials», perquè:

Llegir Fuster no és llegir un text asèptic, un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant, pam a pam, agudament, una qüestió o un fet.

És entrar en contacte amb una personalitat complexa i irònica, que té una visió general molt lúcida de les coses. D’aquesta visió, però, només ens en va donar fragments, apunts, aforismes o alguns assaigs més llargs o explícits. Potser és per aquesta raó que, com diu Iborra:

tenim una impressió tan viva i fascinant d’una personalitat singularment intel·ligent, que calla, o no ha tingut ocasió de dir, un fum de coses apassionants.

De manera que «l’autor sembla superior a la seua obra».

Josep Iborra parla de reticència per caracteritzar aquest aspecte de la personalitat literària de Fuster, cosa que també es feia present en el tracte personal:

En el fons era molt reservat, prudent i cautelós, començant per ell mateix, gens partidari de confessar-se davant ningú, poc amic de les confidències personals. La seua intimitat, allò que pensava realment de les coses, s’ho guardava per a ell, o només n’apareixia la punta de l’iceberg…

En la seua obra la reticència, més evident perquè Fuster escriu amb un estil clar i exacte, es converteix en l’ombra de la seua escriptura i determina també el seu estil de pensar, que es tradueix en l’ús de determinats recursos retòrics, com els punts suspensius, els interrogants, la ironia…

El contingut de Fuster, una declinació personal s’ha organitzat en sis blocs. El primer, «Coordenades», aplega una sèrie de textos sobre les característiques generals del pensament i l’obra de Joan Fuster. Els textos del segon bloc –«Irreductiblement personal»– se centren en el Fuster que Josep Iborra va conèixer al llarg d’una amistat de molts anys.

Els blocs tercer i quart –«Literatura d’idees» i «La literatura del jo»– estan dedicats a situar l’obra de Fuster en relació amb l’assaig com a gènere literari, i també a delimiter-ne els punts de contacte i de divergència respecte a alguns dels autors clàssics del gènere, com Montaigne, Pascal o Valéry.

Els textos del cinquè i penúltim bloc –«Text i context»– examinen les característiques del context –la València de la fi dels quaranta i de la primera meitat dels cinquanta– en què Fuster inicia la seua carrera com a escriptor i la xarxa de relacions que va establir en aquella època amb diversos escriptors i intel·lectuals catalans.

Finalment, en «Joan Fuster i la literatura catalana» es planteja la influència de Fuster en la literatura catalana, particularment en la del País Valencià, i la inserció de la seua obra en la nostra tradició assagística.

En l’apèndix que tanca el llibre es fa constar la procedència dels textos recollits en aquest volum, alguns dels quals són inèdits, i també dels pocs que, per diverses raons, n’han quedat fora. Ens ha sabut greu no poder incloure-hi el primer text que Josep Iborra va publicar, una ressenya d’Ales o mans de Fuster, que va representar l’inici de l’amistat entre tots dos. El fet és que no hem pogut localitzar cap exemplar del número de Claustro en què va aparèixer. El meu pare tampoc no en conservava cap còpia.

Febrer, 2013

ENRIC IBORRA

I.

Coordenades

1.
Defensa de la tesi doctoral Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster

El propòsit bàsic d’aquesta tesi és examinar l’obra de Joan Fuster integralment considerada. He pensat que calia fer-ho, perquè la seua obra presenta aspectes que a primera vista en comprometen la unitat.

Des del punt de mira formal, hi trobem una gran varietat que passa per l’aforisme i la monografia, l’assaig i l’apunt de «diari», l’article i el poema. Des del punt de mira del contingut, la temàtica és, també, molt variada: idees generals sobre problemes ètics i estètics, polítics i socials, econòmics i filosòfics, estudis històrics sobre la realitat social i cultural catalana i, més en particular, valenciana, crítica literària i artística, comentaris sobre la nostra realitat lingüística, política i cultural.

Hi ha també el fet de la dispersió de l’obra de Fuster. Generalment, els llibres que ha publicat són reculls de papers diversos, inèdits o no i, de més a més, una gran part del que ha escrit es troba només en diaris i revistes. Això no sols dificulta una lectura integral de tota aquesta producció, sinó que la fa discontínua, fragmentària, desordenada.

El lector, per totes aquestes raons, no sap sempre què pensa realment Fuster sobre determinats temes, molt sovint tractats d’una manera provisional, esquemàtica i no sistemàtica, cosa que no permet una comprensió integral del seu pensament. Hi ha, encara, el seu estil irònic, brillant, que enlluerna i, alhora, desconcerta.

De tot això en resulta una imatge doble o contradictòria dels escrits de Fuster. L’amenitat pot presentar-se acompanyada d’una impressió de superficialitat o d’incoherència. Molts dels seus lectors no poden lligar el Fuster escèptic, que parla de temes generals, amb el Fuster compromès, que parla del problema nacional català.

Resumint tots aquests obstacles, podríem dir que el lector voldria un llibre de Fuster en què expliqués els seus principis, o el seu «sistema», per tal d’organitzar coherentment les seues opinions, inconnexes i disperses. En aquest punt, però, es troba d’entrada el malentès. Perquè si hi ha algun sistema de pensar fusterià és precisament el que es basa en un refús radical d’especular sobre els principis d’una manera doctrinal. Per a Fuster, l’exercici del pensament està lligat a un objecte concret. Mai no pot ser una reflexió abstracta de tipus especulatiu, sinó una indagació, una enquesta motivada per l’interrogant que planteja un fet qualsevol. Pensar és tractar d’aclarir la seua visió de les coses. Aquest treball, com que és circumstancial, no s’esgota mai. Fóra absurd, per a Fuster, arribar a una explicació general del món: no passaria de ser una invenció o una simplificació per tal que totes les peces encaixen en un tot. La unitat més profunda del pensament de Fuster es troba, precisament, en aquesta forma progressiva, concreta i inquisitiva d’acostar-se a les coses. És a dir, en el mètode, no en el sistema. El primer punt a subratllar-hi és el racionalisme. Hi ha en l’obra de Fuster una disposició permanent a guiar-se pel sentit comú, que, per a ell, és «el sentit de la realitat». Ara, aquest criteri té ben poc a veure amb la filosofia del sentit comú. En la mesura, precisament, que és una filosofia, ja s’aparta del sentit comú. Tal com Fuster l’entén, no és res més que la decisió d’examinar la realitat amb un criteri que ve donat per la raó i els sentits combinats. Una filosofia del sentit comú naturalitza dogmàticament una determinada ideologia que sol presentar, circularment, com una veritat fonamentada en el sentit comú. Per a Fuster, en canvi, el sentit comú és una disposició oberta, una inclinació a criticar els elements de judici de què disposem, si utilitzem la raó i els sentits combinats. Sense els prejudicis, encara que siguen del sentit comú. Per això, Fuster parla també de «disponibilitat permanent». Això li ha estalviat apuntar-se a qualsevol doctrina.

L’escepticisme de Fuster, però, no té res a veure amb el refús o la indiferència davant els valors. Senzillament vol dir que hi ha uns límits; que cal examinar les coses molt acuradament, perquè són molt complexes, que no es pot tenir la pretensió d’arribar a la veritat. És una interrogació i un intent, sempre renovats, de raonar una possible resposta. Una operació complicada, perquè cal «pesar-hi» moltes coses, mantenir-se molt a prop de les evidències petites i més a l’abast, com a pedra de toc. Aquesta orientació intel·lectual de Fuster l’oposa a qualsevol forma d’irracionalisme per captar la realitat.

L’altre eix que defineix el mètode de Fuster no és de tipus epistemològic, sinó ètic i biològic: el reconeixement de l’originalitat, la «singularitat imperiosa de cada home», el fet que «som irrepetibles». Així, si, d’una banda, el seu racionalisme implica la decisió de dubtar i examinar, tenint en compte les evidències disponibles, de l’altra, l’afirmació de les originalitats implica també un antidogmatisme respecte de la imatge que ens fem de l’home: un reconeixement de la seua realitat diferenciada, que s’ha de descobrir i respectar. La idea de la veritat eterna i la idea abstracta de l’home van sempre plegades al capdavall.

Escriure, per a Fuster, és una derivació del que acabe de dir: un examen de les coses, però fet des de la seua pròpia originalitat i en diàleg amb les altres originalitats. Fuster havia d’escriure assaigs, perquè és una forma que respon a aquesta doble exigència. He tractat de fer veure que la diversitat formal dels seus escrits es redueix a la forma assaig, entès com un examen i com una temptativa des de la seua situació personal. També l’humanisme de Fuster és la resultant dels pressupòsits anteriors. He intentat sistematitzar les seues posicions generals davant la vida i els homes. El lloc de l’home en el món i en la història, i la proposta ètica, social i política d’un «humanisme pendent», relativista, materialista i obert a les diferències personals i nacionals.

En la segona part d’aquesta tesi, dedicada a les seues posicions «nacionalistes», he tractat de fer veure que el seu humanisme és compatible amb el «nacionalisme», que en Fuster només vol dir l’exigència de viure com un home lliure entre homes lliures, de ser lliurement allò que som personalment i nacionalment. El realisme de Fuster el porta a no pensar-se d’una manera idealista, com un ciutadà del món. La realitat és local i hom és ciutadà d’algun lloc concret. De fet, Fuster critica les ideologies universalistes, cosmopolites i internacionalistes en la mesura que dissimulen una actitud nacionalista, negadora de les diferències de col·lectivitats sotmeses per ser més febles.

La consciència d’aquesta situació ha portat Fuster, en virtut del principi que cal remoure els obstacles que s’oposen a la llibertat, a examinar la història de la seua nació. Ho ha fet d’una manera racionalista, com un assagista, però també d’una forma militant. He resseguit el fil de la seua reflexió entorn de la problemàtica dels Països Catalans i, més particularment, del País Valencià, i he tractat sempre de subratllar que en aquesta anàlisi, i en les seues posicions, mai no ha deixat de seguir fidel als seus criteris intel·lectuals i morals. Història i política, racionalment enteses, s’han traduït en una pedagogia nacional, com l’obra estrictament assagística, que és en el fons també una pedagogia intel·lectual i moral.

Aquest plantejament general que acabe de fer molt sumàriament m’ha obligat a deixar de costat aspectes importants de l’obra de Fuster, que m’haurien desviat de l’esquema que he utilitzat, com ara els seus assaigs de crítica i d’història literària o els que ha escrit sobre art, tema del qual s’ha ocupat amb prou insistència. Crec, però, que havia de limitar-me al projecte bàsic que he intentat de dur a terme en aquest treball, perquè una perspectiva general del pensament de Fuster pot ser útil per a estudiar, monogràficament, aspectes particulars de la seua obra i pot ajudar també a corregir la visió contradictòria que se n’ha donat sovint.

2.
Joan Fuster, una singularitat

«Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.» Aquesta adaptació irònica –una declinació personal– de la cèlebre frase de Protàgores és un dels aforismes, el segon, que Joan Fuster publicà el 1960 amb el títol de Judicis finals. Formulat com una boutade, sembla que siga, només, una «ocurrència» brillant, que podríem suprimir perquè no és especialment rellevant a l’hora de plantejar el sentit general de l’opus fusterià. Però crec, al contrari, que aquest aforisme constitueix una frase clau de la seua obra, perquè hi podem trobar l’orientació cardinal de la personalitat de Fuster i també la manera, l’estil, amb què l’ha expressada. Tant és així, que podria servir-li, crec, de tarja de presentació davant els seus lectors o d’epígraf general de la seua producció literària. El comentari d’aquest aforisme ens pot servir com a punt de partida per a acostar-nos a la figura d’aquest escriptor, l’assagista més important –com s’ha reconegut– de la literatura catalana del segle XX

Per començar, caldria rebatre una possible manera d’interpretar malament la boutade de Fuster. El primer malentès a què podria donar lloc fóra veure-hi el propòsit de constituir-se en subjecte exclusiu i excloent a l’hora de parlar de les coses, «de mesurar-les». I, en conseqüència, creure que tracta d’autoafirmar-se per damunt, o al marge, de tot i de tots. N’hi ha prou, però, amb llegir l’obra de Fuster, qualsevol text, per a veure que no és així: el que hi trobarem, en realitat, és la presència d’una personalitat, irònica i lúcida, que fa un esforç permanent per parlar amb el major rigor i la major precisió de les coses. A més d’això, el mateix Fuster ha tractat temes i problemes que permeten situar com cal, d’una manera adequada, l’aforisme que ens ocupa. En aquest sentit, un dels textos majors és el que va escriure quan, el 1952, arribava a la ratlla dels trenta anys i que va publicar, el 1956, amb el títol de Les originalitats.

Aquest assaig tracta temes relacionats amb l’estètica i té com a punt de partida «l’obsessió d’això que anomenem originalitat». Tots, diu, busquem afirmar i subratllar la nostra personalitat i, fins i tot, de similur-la. El que hi compta, sobretot, és ser diferents dels altres i que se’ns reconega aquesta diferència: «Totes les exhibicions semblen factibles i lícites en aquest designi». Aquest paroxisme de la singularitat empenta l’artista i l’escriptor a buscar un estil exclusiu que no s’assemble al de ningú.

Davant d’aquest fet tan típic de la nostra època, Fuster –el Fuster, no ho oblidem, que s’ha proclamat mesura de totes les coses– reacciona críticament amb una sèrie de consideracions per tal d’explicar-lo històricament i, també, de qüestioner-lo amb algunes objeccions. Ara no puc resumir la seua argumentació, molt minuciosa i matisada. Em referiré, només, a la idea de la personalitat que hi proposa, ja que té un abast més general que l’estrictament estètic. És una idea que es troba en l’extrem oposat a la de l’home contemporani que, atrapat per l’ànsia de singularitzar-se, s’esforça a convertir «la solitud en què se sent, el simple fet de la seua existència, en un valor, potser en l’únic valor».

Fuster s’hi oposa tot partint –i sembla una paradoxa– de la realitat mateixa que critica, però reduint-la a les seues justes proporcions, rectificant-la i, fins i tot, capgirant-la. Per a fer això, apel·la a un «postulat general» que es basa en el fet que «l’home és irrepetible», que «poc o molt, cadascú se sent distint dels altres». Aquesta consciència de ser únics se’ns apareix, afirma, «consubstancial amb l’home, gairebé com una condició d’humanitat, com la pura i estricta condició humana». Fuster, doncs, qüestiona l’afany modern de singularitzar-se invocant, precisament, el fet que hi ha en cada home, «un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible», la més valuosa, la més noble, de cadascú.

És aquest reconeixement el que permet Fuster d’escapar a l’obsessió de l’«originalitat». «Si ja som originals», diu, «no haurem de preocupar-nos per ser-ho sinó per evidenciar-ho.» Des d’aquest punt de vista, ja no té sentit l’obsessió actual, que apareix, més aviat, com una «histèria», justificada per les circumstàncies històriques del nostre temps, però condemnada a quedar-se en «una empresa estèril», teatral, exasperada.

Amb aquest plantejament, el punt important no és la preocupació per ser «originals», sinó l’exigència d’«evidenciar-ho». Això implica un doble esforç que remet, una altra vegada, a la saviesa dels grecs: conèixer-se i esdevenir allò que cadascun de nosaltres és. Dur a terme la nostra diferència és «el suprem principi ètic –i el suprem principi estètic». Quan Fuster, doncs, es declarsa mesura de totes les coses no fa altra cosa que fer seu aquest programa i declarar-lo: confessar la relativitat, però també el valor, de la seua mesura.

L’originalitat, la seua pròpia originalitat, és, doncs, una de les coordenades en relació amb les quals podem situar aquest aforisme de Fuster i, en general, l’orientació intel·lectual de la personalitat fusteriana, que l’aforisme resumeix. L’altra fa referència no a l’ordre moral, com la primera, sinó a l’ordre del coneixement. Fuster, que es declara mesura de totes les coses, entén l’operació de mesurar com una operació de judicar, i per tant, crítica, racional:

L’home de mentalitat crítica opina que les possibilitats de coneixement de què és titular no poden anar més enllà del que la raó i els sentits li notifiquen. Raó i sentit són, combinats, un criteri: la resta és fantasia.

Per això, després d’afirmar-se «mesura», afegirà, tot seguit, en un altre aforisme: «Propugno, però, la suspicàcia sistemàtica.» Des d’aquesta opció –racionalista «raonable» o escèptica «moderada»– s’ha encarat permanentment contra les diferents espècies d’irracionalisme o de romanticisme, perquè, diu inequívocament, «contra la raó no es pot estar». És la seua exigència permanent.

Fuster se situa, així, en la tradició dels intel·lectuals que, amb Montaigne, es pregunten que sais-je? a l’hora de parlar de les coses, de judicar-les, sense tenir la pretensió de la veritat. D’aquest escepticisme, que cal practicar i no simplement professar, Fuster ha dit que li agradaria escriure’n una mena d’«apologia». En l’article corresponent del Diccionari per a ociosos, n’anticipa alguns punts. Els aniré recordant al llarg d’aquesta nota perquè defineixen les diferents facetes de l’orientació –escèptica– de Fuster. La primera fa referència a l’aspecte intel·lectual:

Els escèptics són sempre –i per definició– persones raonables i enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten i encerten.

A ell, el que li importa –ho ha dit, per exemple, contra Unamuno, que afirmava: «Más vale desbarrar con ingenio que acertar con ramplonería»– és encertar, per trivial que puga resultar això. No encertar o, millor dit, no proposar-s’ho, és voler el fracàs en l’ordre del coneixement, com voler inventar-se una «originalitat» ho és en l’ordre moral.

Aquestes són, crec, les dues coordenades que poden ajudar a definir la posició intel·lectual de Fuster. Cal considerar, encara, com –i sobre què– ha pensat i escrit. Recordaré ara un altre punt de l’«Apologia» que fa referència a l’aspecte literari: «L’escepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb l’oratòria –sagrada o profana– i amb la metafísica…». Fuster, doncs, posat a escriure, tria la forma literària que li convenia, l’assaig, perquè era la que responia millor al seu programa –escèptic, racionalista– de mesurar les coses, de preguntar-se a propòsit de tot –humà o diví– que sais-je?

«Per a mi», diu, «escriure constitueix una operació d’autoexamen: de revisar-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions, les malícies.» En aquestes condicions, l’assaig no pot ser altra cosa que una «temptativa» o una «provatura», una forma de posar-se a prova, perpètuament, reiteradament. Per això, tal com Fuster l’entén, l’assaig serà provisional i parcial, «amb el menor èmfasi definitori ni assertiu».

En l’obra de Fuster, aquesta temptativa perpètua es presenta amb diferents formes literàries: l’article de diari i el llibre d’assaigs, l’apunt més o menys desenvolupat del seu diari i l’aforisme, l’estudi d’història literària o l’escrit «cívic» –sobre els problemes, pendents, del País Valencià i en general dels Països Catalans… Totes aquestes variants no sols responen al mateix propòsit –«opinar» sobre una cosa o altra–, sinó que tenen la mateixa estructura interrogant d’una enquesta obstinada i precisa. Hi trobem, a més, les característiques bàsiques del seu estil –irònic i enginyós, mogut i amè, cautelós i atrevit… I, sobretot, la claredat, el propòsit d’atenir-se al criteri cartesià de les idees «clares i distintes»: «Si hi ha alguna cosa que em repugne més, és semblar sibil·lític o confús.»

Tot això pel que fa a la forma literària i a l’estil. Els temes tenen en l’obra de Fuster una amplitud pràcticament il·limitada, ja que, per una banda, es tracta d’una producció molt vasta –només per als diaris, ha escrit innombrables articles– i, per l’altra, és una producció temàticament molt variada que passa per l’art i la religió, la política i la moral, la ciència i la sociologia, la literatura i la tècnica, la vida quotidiana i la filosofia… Tots els temes interessen a Fuster, que s’hi assaja d’una manera tan intel·ligent i amena que no pot deixar de fascinar els seus lectors. Ara bé, els seus escrits no tracten temes abstractes: si més no, no els tracten d’una manera «abstracta». El punt cinquè de la seua «Apologia» ens pot servir per a definir la perspectiva amb què els encara: «L’escèptic –i només l’escèptic– és sensible al temps i a la història, a l’irrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a l’abstracció». Quan Fuster «s’examina» amb una ploma a la mà, ho fa sempre a propòsit d’un tema qualsevol que, sovint, és una «anècdota» del món, de la història i, sobretot, del seu temps. Hi veu sempre un germen de reflexió, una oportunitat per a mesurar-se, per a «sotmetre l’anècdota a examen. Que sempre serà examen de consciència a partir de l’anècdota». Aquesta necessitat de parlar de «coses» –i no de «fantasies o entelèquies»–, aquesta vinculació del pensament a la realitat concreta i a la història, és un tret típic dels escrits fusterians. Ara: per trivial que siga el fet de què s’ocupen, sempre hi ha en joc una idea –una opinió o un interrogant– d’interès general que proposa a la reflexió del lector perquè la reprenga pel seu compte.

Fuster té en compte la perspectiva concreta i històrica, no sols pel que fa als temes, sinó també –ho hem vist– a ell mateix, perquè és ell, tot ell, que se n’ocupa amb una consciència aguda de la seua singularitat, del seu lloc en l’espai i en el temps. Convé afegir-hi que, a més d’això, Fuster es vol agent d’aquesta història amb els seus escrits. Per això l’assaig l’entén com «una opinió històricament circumscrita, que vol participar de la història i que hi té el seu lloc modest». Fuster no es limita a ser un escriptor que manipula fets i idees, d’una manera més o menys desinteressada o esteticista. Vol ser també un intel·lectual, un «humanista» –militant– el paper del qual es justifica, només, per la voluntat d’«agitar idees» que, com més «generals» siguen, millor acompliran la funció davant la seua societat.

Aquesta funció ens remet als aspectes moral i polític del «programa» escèptic de Fuster. En relació amb el punt de mira moral, diu en un altre punt de l’«Apologia»: «L’escepticisme és l’únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L’únic: no n’hi ha d’altre.» Pel que fa a l’aspecte polític, afirma que «els escèptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen, de vegades les depuren. I res més. D’altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l’odi, a la resignació, ni a la indiferència».

Aquests dos punts –i els que ja he recordat– marquen la línia racionalista, crítica –i de combat– en què Fuster s’ha mogut com a intel·lectual compromès. En el fons, aquest esforç crític intenta examinar, per un costat o altre, la falsa consciència que ens fem de les coses i de nosaltres mateixos, denunciar les pretensions que se’n deriven i, per tant, procurar que l’home –cada un de nosaltres– no es deixe guiar per la «fantasia», sinó per la «consciència», que és, sempre, «consciència de possibilitats limitades». Aquest punt és el motiu conductor de la línia general d’argumentació que ha seguit Fuster a propòsit d’un tema o altre, contra les il·lusions i les pretensions, el fanatisme i la badoqueria, l’odi i la indiferència… Ho ha fet, com ja ho he recordat, a propòsit de la creença en la «Veritat», però en el mateix sentit s’ha manifestat davant altres formes de pretensió que tenen els homes respecte d’ells mateixos o respecte dels altres homes.

En fer-ho així, Fuster ha dibuixat l’esquema d’un humanisme que no ha deixat de combatre altres humanismes en la mesura que s’han incorporat al seu punt de mira una forma o altra de pretensió, d’irracionalisme, d’il·lusió. Fuster no ha exposat globalment la seua manera d’entendre l’humanisme, sinó que ho ha fet d’una manera circumstancial, en funció dels fets que han sol·licitat la seua atenció i de l’extensió amb què els ha pogut examinar. Això obliga a extreure la seua idea de l’humanisme de molts i diversos exàmens –assaigs, articles, aforismes, etc.–, cosa que ha de resultar, necessàriament, bastant arbitrària i poc fidel. El contingut i l’estil es troben tan íntimament lligats en l’obra de Fuster que els matisos, el llenguatge i les virtualitats dels seus escrits es perden fàcilment quan intentem resumir la seua obra. Per això, la millor manera d’exposar una idea de Fuster és citar-la literalment.

Amb tot, i encara que només siga per donar-ne una versió aproximada, intentaré de repassar els apartats més essencials de la concepció que Fuster s’ha fet de l’home, d’un humanisme que podríem qualificar d’insòlit –assentat, com el de Montaigne, en virtuts modestes i raonables, i per tant «rares»–, com podríem parlar també d’un humanisme pendent –com el dels intel·lectuals de la Il·lustració–, obert al progrés de la ciència i la tecnologia i als canvis materials i morals que comporta per a la vida i les necessitats de l’home.