La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985

El día 29 se celebró la apertura de una exposición bibliográfica, instalada en la Biblioteca de la Universidad, y de la colección paleontológica del señor Rodrigo Botet, en el antiguo Hospital de San Pablo. El Ayuntamiento obsequió con un banquete, en los Silos de Burjassot, a los Alcaldes y concejales forasteros que habían venido al centenario. También los amigos políticos (republicanos gubernamentales) del catedrático de Oviedo, don Melquíades Álvarez, que vino con igual objeto, dieron otro banquete a este hombre político. El día 30 el Ayuntamiento dio un gran banquete, en el local del Círculo Valenciano, a las comisiones universitarias y representantes de los ayuntamientos que habían venido a Valencia. [...] El día 31 tuvo lugar en el Teatro Principal el gran certamen que se había anunciado con motivo del centenario, distribuyéndose los premios y leyendo el discurso el doctor Gimeno. Por la tarde se había hecho una solemne y publica manifestación universitaria. El rector, con las autoridades superiores y representantes de todas las facultades y escuela, en 28 carruajes de gala, con banderas y estandartes, recorrió la ciudad para descubrir las lápidas conmemorativas de la fundación de la Universidad.

Finalment, aquests actes es van clausurar oficialment amb un sopar que la Universitat va oferir als seus convidats a l’Hotel París, on el rector Candela va pronunciar un discurs agraint l’assistència i la col·laboració de tots els professors de l’assemblea universitària. Els va animar a mantenir el compromís de defensar els furs i l’autonomia universitària, així com el nou model d’universitat en tres vessants: com a centre d’investigació científica, d’il·lustració i de cultura general. Amb tot, les cerimònies i les festes que s’hi van desenvolupar van servir per aglutinar els pensaments i els esforços dels acadèmics per millorar els estudis superiors, i perquè el professorat universitari plantejara al Govern tot allò que consideraven necessari per aconseguir una universitat europea capaç, avançada i independent. Una universitat, al cap i a la fi, del segle XX (Comas, 2002: 115).

3. L’EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA

Tot i que l’extensió universitària s’inicià dintre de la programació de les festivitats organitzades amb motiu del IV Centenari, hem cregut interessant dedicar-li un apartat a banda, donada la importància que té com a element de projecció cultural de la universitat cap a la societat en general.

L’extensió universitària sorgeix a Anglaterra cap al 1871 com un intent d’apropament al proletariat a través de la cultura. Es tractava de portar la universitat a aquells que no hi podien assistir, de difondre el seu ensenyament entre les classes de la societat que, bé per la pobresa o bé per la distància física no podien gaudir dels seus beneficis. L’obra d’una sèrie de precursors que anaven de poble en poble divulgant desinteressadament la cultura entre els seus compatriotes va tenir ressò a Cambridge i Òxford, que hi van veure una manera d’instruir persones amb educació deficient. Es va pensar per a dotar els menys afavorits d’una cultura, d’una preparació que no podien rebre d’una altra manera. Era, parlant pla, la universitat per als pobres (Esteban i Lázaro, 1985: 37).

Aquesta idea fou traslladada a València de la mà del rector Manuel Candela, qui va exposar el seu propòsit de creació el 13 de desembre de 1901 davant el Claustre extraordinari de la Universitat. El projecte fou acceptat, i quedà així constituïda la Junta de Extensión Universitaria el 15 de gener de 1902, que de seguida es va dirigir al personal docent universitari sol·licitant ajuda i col·laboració. Tot i això, és de justícia assenyalar que els primers passos per construir l’extensió universitària també els va fer el rector Ferrer y Julve, però com en el cas del IV Centenari, fou Manuel Candela qui va emprendre l’obra, arran de la mort del primer, a principis de 1902 (Comas, 2002: 81-83).

No fou València el primer espai on es va impulsar aquesta institució. L’estudi d’Oviedo fou pioner en establir l’extensió, gràcies als treballs dels professors de la Facultat de Dret. Conferències en la universitat amb caràcter general i dirigides a un públic mixt, conferències pedagògiques per a mestres on es trencara amb les antigues jerarquies acadèmiques i s’afavorira el diàleg, classes especials dedicades a obrers i lliçons fora de la universitat, eren les línies que allà se seguien. No es pot obviar la influència que les idees de la Institución Libre d’Enseñanza (i del regeneracionisme) van tenir en l’elaboració del projecte, així com també les del professor Rafael Altamira.

L’obertura de l’Extensió Universitària de València, com ja hem assenyalat, es va fer coincidir amb la commemoració del IV Centenari de la fundació de la Universitat, amb un acte al Paranimf el 26 d’octubre de 1902. Les paraules del rector en aquest acte són ben il·lustratives dels corrents regeneracionistes: «nuestra reconstitución social no necesita de armas, sino de libros; no necesita de ejércitos, sino de lecciones» (Comas, 2002: 260). Jesús Bartrina, secretari de la junta organitzadora de l’extensió universitària, fou l’encarregat d’introduir el projecte el dia de la inauguració de les festivitats del IV Centenari (Comas, 2002: 256):

Me corresponde romper el silencio en este acto solemne en el que la universidad de Valencia, para glorificar su pasado, abre nuevos horizontes a su porvenir [...]. Fue el Excmo. Sr. rector Manuel Candela a quien se le debió la idea de instaurar en nuestra querida universidad, al lado de la enseñanza reglamentaria [...], otra enseñanza más expansiva, cimentada en el deseo de saber por el saber mismo, cuyas aulas estuviesen abiertas, sin recelos, para todo el mundo, cuyos estudios no tuviesen más limitaciones que la sabiduría del maestro y las necesidades del discípulo, enseñanza que entre las gentes llegase muy lejos y que en la ciencia rayase muy alto. Alentábale principalmente su amor de hijo a la patria y a la escuela, y en segundo lugar el ejemplo dado por la universidad de Oviedo y muchas universidades extranjeras, en las que aquella democrática institución estaba dando envidiables resultados.

No obstant això, en Las Provincias es recull que «el impulso dado a la enseñanza universitaria en el año anterior, con motivo de los congresos celebrados para solemnizar el IV centenario de la fundación de nuestra Universidad, murió en flor, pues no se reanudaron los cursos extraordinarios que entonces se habían comenzado para la divulgación científica».⁴ Aquest projecte va patir molts daltabaixos, i com veurem a continuació va haver de fer front a una forta competència amb la Universidad Popular impulsada per Blasco Ibáñez. Tot i això, la Universitat va continuar sent un punt d’encontre cultural de la ciutat de València, acollint al seu si assemblees, com la Asamblea Pedagógica de Valencia, que se celebrà l’any 1909; conferències, com la del director del Laboratori Químic de l’Ebre, Eduardo Vitoria, que tingué lloc al novembre de 1915; o fins i tot exposicions, com la de pintura i escultura organitzada per la Juventud Artística Valenciana, que es va instal·lar al claustre de la Universitat l’1 de juliol de 1917.⁵

En tot cas, la iniciativa de l’extensió universitària, intermitent i sovint descuidada, va progressar uns lustres més tard, com palesa Deleito y Piñuela (Esteban i Lázaro, 1985: 37-45; Gallardo, 2005: 282-297):

La Extensión Universitaria establecida aquí por iniciativas particulares, no siempre de la Universidad, diferentes veces en los últimos veinte años y fracasada todas ellas; resucitada en 1916 por la facultad de Ciencias, sin más recurso que su entusiasmo; parece haberse consolidado en el quinquenio último (1919-1924), y a ello ha contribuido –es de justicia reconocerlo– la subvención que el Estado otorga actualmente a este servicio [...]. La extensión universitaria ha representado una propaganda provechosa. Gentes de todas las clases, que apenas recordaban la Universidad, atraídas por los anuncios de los periódicos, donde se procura dar minuciosamente el programa de conferencias y cursillos, han empezado a habituarse a frecuentar nuestras aulas. Naturalmente, han tenido predilección del público y concurrencia más numerosa las enseñanzas médicas o jurídicas, que cuentan con abundantes profesionales; las de carácter local o actualidad inminente; las disertaciones literarias, sobre todo si cultivan la nota amena y pintoresca, y los discursos de oradores consagrados fuera de aquí. De cualquier modo, nuestros locales han sido insuficientes muchas veces para contener a los espectadores, síntoma halagador, que permite abrigar esperanza en una mayor y próxima compenetración entre la Universidad y el pueblo valenciano.

Fet i fet, el diari Las Provincias recull la inauguració, el dia 2 de novembre de 1922, del curs de conferències d’extensió universitària de la Facultat de Filosofia i Lletres, amb dues conferències de Rafael Altamira sobre las «Direcciones fundamentales de la Historia de España en el siglo XX».⁶

Així mateix, hi ha una altra publicació que dona compte de la gran activitat desenvolupada en aquests anys per la institució valenciana. En el context que Deleito analitzava, també s’impulsà aquesta mena d’anuari que, amb major o menor intensitat, es va mantenir en marxa al llarg de més de cinquanta anys: des de 1920 fins a 1976. Ens referim als Anales de la Universidad de Valencia. El primer número, que comença amb un text de Carlos Riba titulat «Palabras y recuerdos preliminares», apunta que:

La Universidad de Valencia comienza a publicar periódicamente sus anales en el primer tercio del siglo XX, [encara que] comenzó a dar materia para esta publicación en el último tercio del siglo XV, casi antes del descubrimiento de la imprenta. [...] Mas la imprenta valenciana, nacida a la vez que la Universidad, no pudo recoger entonces ni mucho tiempo después, noticias que nos permitan conocer en fuentes impresas la vida interior y la obra de la enseñanza de nuestra Escuela en los primeros tiempos de su existencia. [...] Es preciso llegar casi a la mitad del siglo XVIII para encontrar un libro que tenga por asunto la historia de esta Universidad. [...] Queremos decir con esto que, a falta de una publicación –y hasta de una preocupación– de carácter informativo de los progresos y de los frutos de la Universidad (que ni en ésta ni en otra alguna aparece antes de nuestros tiempos), sólo la masa de producciones que tengan algún punto de contacto con la existencia de la institución podría decirnos plásticamente lo que ella ha sido y ha significado en la cultura universal de los cuatro siglos precedentes.⁷

Aquesta publicació, com indica el text que acabem de citar, tenia com a objectiu inicial establir una mena de recull de tot allò que s’organitzava en la institució en cada curs: conferències, tesis doctorals i totes les activitats culturals i intel·lectuals que es desenvolupaven al seu si, així com també dades estadístiques de la vida corporativa de la Universitat i de les seues facultats. En les seues pàgines es pot trobar informació sobre els dies, les aules, els temes i els ponents de totes les presentacions i actes que es feien. El gruix i l’exhaustivitat dels volums demostren que la Universitat, durant la dècada dels vint, va esdevenir un espai de gran producció cultural i científica.

El 1921, per exemple, els Anales publiquen uns «Extractos de los cursos breves y conferencias de la extensión universitaria promovida en la facultad de derecho». Alguns dels conferenciants foren Augusto Villalonga, amb «Bienes propios y comunes de los pueblos. Consideraciones históricas y doctrinales acerca de los mismos»; Enrique de Benito, amb «Las orientaciones modernas del derecho penal»; Lorenzo Gallardo y González, sobre «Formalismo Procesal (Civil)»; Manuel Cabrera, que feu una «Crítica de la Ciencia de las Religiones», i Luis Jordana de Pozas: «La función de la Universidad en materia de Previsión Social».

El mateix curs també es publica als Anales l’Estatut d’Autonomia de la Universitat de València, en l’article 98 del qual podem llegir que la institució es compromet a «la intensificación de sus enseñanzas profesionales y complementarias y para sus fines de investigación científica y difusión cultural». Això, com es desenvolupà al text, comprenia fundar instituts, escoles, centres i noves càtedres, establir biblioteques, museus i col·leccions, crear laboratoris, clíniques, sales de treball i seminaris per a investigacions experimentals i monogràfiques, adjudicar pensions i borses de viatge per a la península i l’estranger, organitzar i subvencionar excursions escolars, viatges col·lectius i missions culturals, posar-se en relació amb altres universitats i institucions docents, nacionals i estrangeres, per a organitzar intercanvis, divulgar la seua tasca a través de conferències d’extensió universitària i cursets ambulants d’educació popular, celebrar certàmens, concursos i festes commemoratives, publicar annals, etcètera.⁸

4. LA UNIVERSITAT POPULAR

És en el context de principi de segle, amb els primers batecs de l’extensió universitària que hem analitzat, quan apareix el projecte de creació de la Universitat Popular. Aquest inici coincideix amb la decadència de l’Ateneo Científico y Literario i la suposada inoperància de l’Extensió Universitària. Vicente Blasco Ibáñez, el seu impulsor, fa pública la iniciativa l’11 de gener de 1903. En realitat, el projecte d’Universitat Popular que Blasco oferí volia ser una superació i una alternativa a l’Extensió Universitària de la Universitat: «Se me dirá que ya existe la Extensión Universitaria y que en la Universidad y en el Instituto se dan conferencias libres para todos los que quieren asistir. ¿Y cuánta gente asiste? Ni una docena de oyentes. Esta es la mejor demostración en favor de la Universidad Popular y en contra de la Extensión Universitaria».

Segons ell, l’obrer «siente repugnancia a entrar en estos centros de enseñanza, donde la ciencia se muestra ceñuda e impotente y que fueron creados para los hijos de los ricos», però també perquè la «gente de la clase media siente el rubor de la ignorancia y no quiere revelar su miseria mental acudiendo en plena madurez de la vida a un lugar al que solo asiste la juventud». Aquestes apreciacions de Blasco no caigueren al buit, ja que l’Extensió Universitària de València, quan va recuperar certa vitalitat, va desenvolupar el seu programa tractant d’apropar-se a l’obrer allà on es reunia (Esteban i Lázaro, 1985: 55-57). En certa manera, la Universitat Popular va sorgir com una escissió, com una secessió de l’Extensió Universitària. Tot i això, hem considerat adient ressenyar breument la seua existència en aquesta obra, donada la participació de docents i catedràtics de la casa en el projecte blasquista. La projecció cultural de la Universitat es va manifestar també ací, encara que fora en contra de la pròpia activitat d’extensió que la mateixa Universitat de València havia tractat de generar.

La Universitat Popular s’inaugurà el 18 de febrer de 1903, amb una conferència al carrer dels Llibrers. Va ser al Centro de Fusión Republicana, en un edifici ara desaparegut, entre el Palau del Marquès de Dos Aigües i la plaça del Patriarca. La premsa de tot el país es va fer ressò de la inauguració de la Universitat Popular de València, un projecte que tingué períodes de silenci i d’èxit, com de seguida veurem. La conferència inaugural fou a càrrec del polític i jurista Gumersindo de Azcárate, catedràtic de la Universidad Central, diputat republicà per Lleó i, entre altres càrrecs, president de la Institución Libre de Enseñanza, de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, de l’Instituto de Reformas Sociales i de l’Ateneo Madrileño, a banda d’acadèmic en la Real Academia de la Historia.

Però en ple funcionament de la Universitat Popular blasquista, al febrer de 1903, es produí un fet d’indubtable transcendència política que influirà en la decadència de la institució: la ruptura entre Blasco Ibáñez i Rodrigo Soriano, el seu delfí polític, arran d’un article de Soriano en el periòdic El Pueblo on critica la biografia del seu, fins aleshores, company (Esteban i Lázaro, 1985: 53 i ss.). Aquesta escissió, la mateixa naturalesa del projecte i el moment en què es va inaugurar (període electoral) feu que, malgrat el balanç positiu de la primera etapa, la Universitat Popular no reprenguera les seues activitats fins 1906. Tot i això, apareix i desapareix al llarg dels anys. Es donaren conferències puntuals, disperses en el temps, i cap al 1910 i 1911 el nombre ja n’és ínfim. És un símptoma clar de la seua decadència, i fins 1914 no va tornar a funcionar: «Aquella gran institución de la Universidad Popular, debida al genio creador de Blasco Ibáñez, ha resurgido de nuevo, y cada conferencia es un paso más hacia el progreso». Aquesta revitalització és fruit del president de la Casa de la Democracia, Ricardo Semper, així com del diari El Pueblo, que es feia ressò de les activitats i de les principals figures que hi participaven. Malgrat tot, cap a 1916 torna a haver-hi una remissió de les activitats (Esteban i Lázaro, 1985: 91 i 95).

Aprofitaré la transcripció que des de l’Ajuntament de València es va editar, l’any 2016, de totes les conferències del primer curs d’aquesta institució, per parlar de la importància que entre els acadèmics de l’època tingué aquesta iniciativa, en consonància amb els corrents intel·lectuals i culturals del regeneracionisme del moment. Per exemple, el doctor César Santomá (2016: 71-72), qui va parlar de la química i la qüestió social, dirigia al públic la seua

más calurosa manifestación de entusiasmo por el establecimiento de este centro de divulgación científica, que es el primero en España de esta índole y que pone a Valencia al nivel de los países que van al frente del progreso, comprendiendo así, que la Ciencia no es verdaderamente útil hasta que se vulgariza [...]. La manifestación que debíamos hacer antes de explanar nuestra conferencia, se dirige especialmente a vosotros, y de un modo general a Valencia entera, que debe estar orgullosa por la institución de un centro de esta índole y de la evidente prueba de cultura que estáis dando con vuestra asistencia a estos actos.

Gil y Morte (2016: 91-92), que va parlar dels modes de transmissió de malalties contagioses, asseverava que

el curso de la Universidad Popular ha de dar frutos bien sazonados, ha de difundir la cultura por todas partes, ha de colocarnos en condiciones de mejor defensa para la lucha por la existencia y ha de hacer de vosotros hombres cultos, hombres instruidos, hombres que tengáis plenos conocimientos de lo que son vuestros derechos y que alcancéis a comprender también a lo que os obligan vuestros deberes.

En paraules del doctor Miguel Orellano (2016: 127-128),

en España existe la necesidad de la instrucción. Por fortuna, aún nos conservamos bastante sanos después del desastre, de aquel golpe que nos dejó como adormecidos, y al despertar del hermoso sueño en que vivimos equivocados muchos años y palpar la triste realidad, aún se siente con tal fuerza la falta de instrucción, que se crean organismos tan sanos y tan potentes como esta Universidad Popular.

Per acabar, citarem el doctor Cervera (2016: 181-183), qui anà més enllà i agraí no només la creació de la Universitat Popular, sinó també altres iniciatives que ja hem comentat:

Soy de los convencidos, de los que creen firmemente en la eficacia positiva de esta labor, y es una de mis convicciones más hondas la necesidad que hay en nuestro pueblo de campañas de esta índole, de divulgar la ciencia, de sacarla a plena luz de los centros oficiales y orear la enseñanza a todos los vientos y en todas las formas. Por esto mi aplauso más decidido a esta nueva institución, como también a la extensión universitaria [...], a todo lo que significa acción y movimiento pedagógico. Y abrigo con calor estos sentimientos porque creo también con la misma firmeza y calor que eso que por ahí se llama el decaimiento del espíritu nacional, es pura y simplemente decaimiento intelectual de nuestro pueblo. Anda maltrecha y decaída la voluntad pública, porque, falta de orientación en orden a la cultura, no sabe a dónde va. [...] Aplaudo con toda mi alma esta institución y espero de ella positivos resultados para la cultura pública.

Ell mateix, mesos més tard, destacava el ressò internacional que la institució estava tenint en altres països (Cervera, 2016: 366):

Un amigo mío de París, hablándome de la Universidad Popular de Valencia, cuya vida y desarrollo sigue con verdadero interés, me decía en su última carta, que hay allá una institución de fines muy análogos a esta, consagrada también a la educación científica del pueblo; que aquella institución llevaba una vida floreciente y próspera, pero que hoy está decayendo más que de prisa, con grave peligro de morir definitivamente, porque desde hace algún tiempo se iniciaron allí debates políticos y religiosos, entrando con ellos el germen de la disolución.

La Universitat Popular, de fet, va continuar les seues activitats durant diversos anys, amb daltabaixos i en relació amb la mateixa Universitat de València. Així, per exemple, al desembre de 1910 es va obrir el curs de la Universitat Popular amb un discurs de Severino Aznar que fou pronunciat al Paranimf de la nostra institució. La conferència portava com a títol, ben il·lustratiu, «Necesidad de la concentración de los obreros católicos en las asociaciones profesionales».⁹

En definitiva, cal reconèixer que aquest projecte es fonamentava en la voluntat d’estendre la cultura a totes les classes socials, especialment pensant en els treballadors, que difícilment podien arribar a les aules de la Universitat de València. Tractà de generar capacitat crítica entre una ciutadania informada i conscient, activa políticament, sobre la base del laïcisme i la llibertat com a valors claus de l’ensenyament i la ciència, i de divulgar el coneixement científic entre aquells que no hi podien accedir.

5. LA UNIVERSITAT EN LES DÈCADES DE 1910 I 1920

Una volta acabat el primer parèntesi autonòmic, la breu vigència del qual ja hem comentat, la Universitat va tornar a estar regulada en allò essencial pel reglament de Moyano. El rector tornava a ser un delegat del govern, i des del curs 1916-17, el càrrec l’ocupava Rafael Pastor González, de Medicina, que fou reelegit en 1921. En el discurs d’obertura d’aquest curs (1920-21) el professor Gil y Morte asseverà (Mancebo, 1994: 53-54):

la Universidad española no es al presente una institución nacional porque no ha sabido evolucionar al compás del progreso de los tiempos, y no ha logrado, por tanto, compenetrarse con el pueblo; es todavía la institución cerrada a toda acción que del exterior proceda y que no influye apenas sobre lo que esté situado fuera de su recinto.

Deleito y Piñuela, de qui ja hem parlat adés, ens ha deixat la seua visió de la Universitat de València en el quinquenni 1919-1924. Deleito assenyala algunes de les millores que s’hi van aconseguir en l’autonomia: en Filosofia i Lletres es va incloure la Pedagogia i la Història de la Pedagogia com a assignatures el curs 1920-21, i des de 1923 l’ampliació del Llatí com a assignatura diària a petició del Claustre i gràcies a la bona gestió de Rafael Altamira en el Senat. També destacava que, a finals de l’any 1921 s’instal·là a la facultat un laboratori d’arqueologia sota la iniciativa i direcció de Luis Gonzalvo. La de Ciències tenia el Museu d’Història Natural i la Biblioteca Provincial, que ocupaven quasi tot el pis superior de l’edifici. El museu formava un hall de tres pisos, amb més de sis mil peces zoològiques i material per a l’estudi anatòmic, i en les vitrines també tenia una important col·lecció de minerals. També hi havia un esquelet d’una balena, i una secció ornitològica única en Espanya (Mancebo, 1994: 55-57).

Finalment parlà de la Facultat de Dret, que cuidava especialment la seua biblioteca i impulsava la cura i millora de la resta, tot i que «con escasa consignación para renovar sus fondos y sin un céntimo para personal que las organizase [...] no han podido hasta ahora tener carácter público, ni subvenir en la forma debida a las necesidades de la enseñanza». Respecte a aquesta facultat, reconeix que havia dedicat l’assignació anual rebuda i bona part dels recursos extraordinaris «a la renovación, catalogación, instalación decorosa y servicio público de su Biblioteca» (Gallardo, 2005: 260 i ss.). Amb una subvenció especial de 20.000 pessetes que atorgà el Ministeri i la tasca d’alguns professors, es va inaugurar amb llum, calefacció, personal, índex d’obres i comoditats poc freqüents, al març de 1924. Els seus fons ascendien a uns deu mil volums, gràcies a les contribucions dels llegats de professors il·lustres, com Antonio Rodríguez de Cepeda o Eduardo Pérez Pujol. Era gairebé l’única que podia anomenar-se biblioteca universitària. A més, tenia una mena de filial, la Biblioteca Escolar Circulante de Derecho Político, creada per iniciativa de Gómez el 1918, que es mantenia gràcies a l’entusiasme d’alguns alumnes, que abonaven quotes anuals i facilitaven els préstecs a domicili (Mancebo, 1994: 58).

Cal destacar, tanmateix, que en els anys vint el pressupost d’instrucció pública no permetia la dotació d’unes facultats de Lletres i Ciències completes (és a dir, amb totes les seues branques) en totes les universitats. En el cas de València, per exemple, la Facultat de Filosofia i Lletres només comptava amb la secció d’Història. Maria Fernanda Mancebo (1994: 230) raona que

el país valenciano era zona eminentemente agraria en los años veinte y treinta, y aunque en la capital existiera un núcleo cultural o intelectual avanzado, ni los estudios históricos y en general humanísticos podían atraer muchos estudiantes, ni las salidas profesionales (escasos institutos, menos archivos, casi ninguna biblioteca o algún museo) podían motivar de manera más pragmática.

Un cas distint era el de la Facultat de Ciències, que només comptava amb una secció de Química. El seu escàs desenvolupament es devia a la miopia i a la falta de tarannà empresarial de la burgesia valenciana, ja que les indústries de transformació alimentària derivada dels productes agrícoles, tan tardanes, no van generar en el seu moment la demanda d’un ensenyament necessari i adequat a l’època. En aquest sentit, tant Zumalacárregui, en el seu discurs del 1918-19, com també Castell Oria en 1921-22 i Gascó Oliag, ja en 1929-30, insistien en les possibilitats de la Facultat de Ciències, en especial de la Química, en una regió com València on, des de l’agricultura fins a una indústria incipient, necessitaria teòrics i professionals. En paraules d’Enrique Castell:

No basta poseer un terreno fértil como el de nuestra región; sino que es preciso que su explotación se haga de modo científico y no rutinario como en la actualidad; es indispensable que el agricultor reclame, entre otros, el auxilio del químico, bien para intensificar la producción, bien para cultivar las plantas que puedan tener una mayor aplicación industrial, así como también para el mejoramiento o la implantación de nuevas industrias agrícolas (citat per Mancebo, 1994: 230).

M. Fernanda Mancebo, en el seu estudi sobre la Universitat de València, assenyalava també altres espais de desenvolupament cultural que la institució oferia durant la dictadura de Primo de Rivera, període en què Patronat, Consell, Claustre ordinari i Junta de Govern eren els òrgans que regirien la Universitat fins a la República. S’establí també el «negociado de información», una mena d’oficina que controlava els alumnes i també informava els pares i els tutors de la seua marxa acadèmica.

La missió principal d’un d’aquests òrgans, el Patronat, consistia en la creació d’un col·legi major. En la recerca del seu espai, va aparèixer la proposta del pare Luis Urbano, qui havia oferit a la Universitat un col·legi major dirigit pels dominics, la primera pedra del qual havia estat posada ni més ni menys que pel dictador Primo de Rivera el 28 d’abril de 1926. José Maria Zumalacárregui examinà la proposta i aprovà la petició, ja que el col·legi defensava el «fomento de la educación y del arte».

D’altra banda, l’any 1918, la Facultat de Dret impulsà un dels projectes més importants de l’època: l’Instituto de Idiomas. Aquesta Facultat era la més preocupada per la formació en llengües estrangeres. Però el professorat de les quatre facultats era conscient de l’«escasísima preparación lingüística de los alumnos que ingresan en la Universidad». S’acabaven de posar en marxa els contactes amb l’estranger a través de la Junta para la Ampliación de Estudios i la Junta de Pensiones Universitarias, però el mal tenia el seu origen en la deficient i equivocada orientació dels estudis i mètodes de l’ensenyament secundari (Mancebo, 1994: 64-66). En Las Provincias trobem un comentari sobre el tema:

Con el fin de contribuir a la ampliación de la cultura, los profesores de nuestra Universidad Literaria celebraron una reunión y acordaron en ella la creación del Instituto Universitario de Idiomas, para la enseñanza del griego, latín, árabe vulgar, francés, inglés, alemán e italiano, entre los alumnos y ex-alumnos de las cuatro facultades, mediante una matrícula muy económica. En los planes del nuevo instituto entraba el dar cursos de verano y conferencias de ampliación sobre cuestiones filológicas.¹⁰

Així, es van crear cursos de grec clàssic i modern, llatí, àrab vulgar, alemany, francès, anglès i italià, i s’inclogueren llengua i literatura llatines i ampliació del llatí, que es desenvolupaven des de la Facultat de Filosofia i Lletres, a la qual, per definició, corresponia l’ensenyament d’idiomes. El 15 de gener de 1919 s’inauguraren les classes en l’Instituto de Idiomas, «una nueva institución creada por dignísimos profesores de dicho centro, y el objeto de la cual es la enseñanza de varias lenguas en condiciones ventajosas para los alumnos».¹¹ L’obertura del curs següent, el 19 de novembre 1919, ja es va celebrar amb certa solemnitat, amb una conferència del catedràtic Adolfo Bonilla al Paranimf de la Universitat. En el curs 1920-21 fins i tot s’hi afegí una Càtedra d’Esperanto, que va subsistir fins als anys republicans (Mancebo, 1994: 66).