La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985

Plácemes merece la Academia Médico-Escolar, que ha alcanzado en poco tiempo gran importancia y desarrollo gracias a sus útiles tareas siendo hoy uno de los centros escolares de Valencia que gozan de mayor vitalidad, sin recurrir por ello a fiestas y veladas estrañas [sic] a la ciencia y al progreso.

Cap al 1903, l’Ateneo, que havia servit d’aixopluc a aquestes dues societats estava en una situació econòmica preocupant. Per tractar de mantindre’l viu, es va promoure l’augment del número de socis per incrementar els ingressos i fer front als deutes, i també s’incentivà la generació d’una major activitat. Entre els nouvinguts, en aquest procés, hi hagué molts estudiants, una quarantena dels quals eren alumnes de la Facultat de Ciències que, a més de donar-se d’alta com a socis, s’organitzaren en la seua pròpia acadèmia. Així fou com nasqué l’Academia Científico-Escolar, sota la presidència de Vicente Küster i la vicepresidència de Rafael Colvée, amb un acte inaugural a càrrec de Vicente Peset Cervera, que pronuncià una conferència al Paranimf de la Universitat de València.

D’aquesta manera, a principis del segle XX eren tres les societats d’estudiants domiciliades a l’Ateneo Científico: Dret, Medicina i Ciències. Era la major concentració d’escolars (a banda de la mateixa Universitat) que havia existit fins aquell moment a la ciutat de València, amb més de cent cinquanta socis universitaris. Després de molts anys, els estudiants de les tres principals facultats convivien sota un mateix sostre, encara que funcionaven de manera autònoma. Aquesta situació va propiciar que, l’estiu de 1903, es creara la Unión Escolar, que va absorbir les acadèmies de Medicina i de Ciències. La de Dret, en principi, va refusar participar-hi. En tot cas, aquesta unió no va fer desaparèixer les activitats independents de cada acadèmia, i quan es va dissoldre (l’última notícia de la Unión Escolar és de febrer de 1907), les acadèmies van sobreviure (Perales, 2009: 42-43).

En la primera dècada del segle XX, sobre la qual després aprofundirem, es van transformar moltes coses. Els escolars van assajar nous tipus d’organització que superaren el marc ateneista, crearen organitzacions reivindicatives i es van polititzar. A més, es volia apostar per un nou tipus d’organització escolar amb fins culturals, socials i reivindicatius. Altamira, just en 1898, aprofità la tribuna en un congrés d’hispanistes, portuguesos i americans per reclamar un nou tipus d’associació escolar: havien de ser unitàries (sense distincions de facultats), havien de prescindir del caràcter polític i religiós, havien de dedicar-se a les reivindicacions i millores acadèmiques, i al conreu espiritual i esportiu dels seus membres, a exercir una acció social benèfica i solidària amb la classe obrera... i aquest fou l’origen teòric de l’articulació de la Unión Escolar (a Madrid, cap a 1900), que s’organitzà per defensar els interessos de la «classe escolar» des d’una suposada neutralitat ideològica (Baldó, Mancebo, Sánchez Santiró i Blasco, 2000: 101).

Sánchez Santiró considera aquesta Unión Escolar un dels primers brots d’associacionisme estudiantil reivindicatiu del segle XX. Aquesta associació complia tots els requisits que, segons Rafael Altamira, havia de defensar una associació escolar: incloïa estudiants d’universitat i d’institut, no feia separacions per graus ni facultats, mantenia un continu i difícil apoliticisme i aconfessionalisme i, a més, defensava els interessos comuns. Els dos lemes que sovint intitulaven i acomiadaven els seus escrits i cartes («Unión escolar» i «Salud y Unión») són dos exemples d’eslògans aglutinadors, que tractaven de superar les tradicionals separacions entre centres i nivells, així com també l’absència d’una tradició associativa de tipus general (Sánchez Santiró, 1998: 254-255; Perales, 2009: 43-44).

2.7 L’ACADEMIA DE LA JUVENTUD CATÓLICA

Una altra societat que també va perdre prompte el caràcter universitari fou l’Academia Científico Literaria de la Juventud Católica, creada el 26 de febrer de 1871. El seu sorgiment s’emmarca dintre d’un moviment general de l’església per recuperar influència i mantenir el seu estatus social. Des d’un principi va ser molt activa i va desenvolupar la seua tasca en dos grans focus: d’una banda, una sèrie de conferències per a la classe obrera, impartides per joves universitaris i d’una altra, la realització de vetllades destinades als seus membres i al públic convidat. Sánchez Santiró (1998: 235-237) ha sintetitzat una d’aquestes tertúlies, celebrada el setembre de 1871, on hi va haver tres discursos: un de Mata Sanchis, en què exposava que «sin religión ni Dios no hay gobierno posible», un altre de Martínez Torrejón, i, per acabar, un de Chaumel, qui va afirmar: «quítese en España el catolicismo y España perderá lo que le queda de su grandeza [...]. Lo mismo se cobija el catolicismo bajo el manto de la monarquía, que bajo la sombra de la república [...] esto tan solo es la forma de gobierno, lo que importa es que la esencia sea católica» (Sánchez Santiró, 1998: 237). Heus ací, doncs, l’orientació i l’integrisme d’aquesta acadèmia catòlica. Les seues activitats, tanmateix, foren prohibides amb la proclamació de la Primera República, a principis de 1873.

No obstant això, es va recuperar al mes de febrer de l’any 1880, com una escissió de l’Ateneo. Alguns dels membres, menys progressistes, consideraven que en aquest «se hablaba de todo lo divino y lo humano con marcadísima tendencia revolucionaria» (citat per Perales, 2009: 54). Aquesta reaparició de l’Academia de la Juventud Católica estava inspirada en les directrius del papa Lleó XIII (1878-1903) per a recuperar i defensar els interessos de l’Església, així com també d’aconseguir la unitat dels catòlics. Las Províncias recull el fet i assenyala que

la animación literaria y artística fue grande en estos meses de invierno. Los centros ya creados aumentáronse con el restablecimiento de la Academia de la Juventud Católica, que eligió por presidente al catedrático de la Facultad de Derecho, doctor don José María Llopis. El señor arzobispo honró con su presencia y su palabra la sesión inaugural.⁷

Al desembre següent també es destaca que «ha celebrado también su certamen anual, con gran brillantez y distinguida concurrencia, la Academia de la Juventud Católica».⁸ Pel que sembla, era l’acadèmia amb més dinamisme a principis dels anys vuitanta: «entre las sociedades literarias, distinguíase por la animación de sus sesiones la Academia de la Juventud Católica», i fins i tot cap a l’abril de 1884 podem llegir que «en los círculos literarios no reinaba la animación propia de este período del año, porque el Ateneo y Lo Rat Penat ocupábanse en el cambio de domicilio: solamente la Academia de la Juventud Católica trabajaba activa y fructuosamente».⁹

Aquesta associació, en la publicació que editava (Boletín-Revista de la Juventud Católica de Valencia), mostrava la seua predilecció pel món de la universitat, en un intent de recristianitzar la ciència, amb articles com «No hay incompatibilidad entre la ciencia y la religión» o «La restauración en Cristo de la ciencia, es el ideal de la Juventud Católica». Es dividia en distintes seccions: estudis teològics, literaris, de ciències socials i de ciències naturals, en les quals participaven diversos catedràtics, professors i estudiants de la Universitat de València (José Machí, José Creus, Constantino Emo Gibertó, Felipe Farinós, Vicente Guillén o Miguel Marzal), encara que a les acaballes de segle només era un centre dedicat a la literatura, a la teologia, als actes socials i a reunions del conservadorisme metropolità de València.

Tot i això, a través de la premsa podem detectar com molts professors de la Universitat de València participaven en els seus actes, sobretot en les obertures de curs, que se celebraven el mateix mes que a l’Estudi General. Per exemple, a l’octubre de 1881 va pronunciar el discurs inaugural el catedràtic José María Llopis, que parlà de la harmonia entre raó i fe, i en 1885 en fou l’encarregat el doctor en Medicina Eduardo Moreno y Caballero, que va dissertar sobre «les doctrines numèriques i la secta espiritista». Aquell any, de fet, segons Las Provincias, «dicha Academia quiso fundar una facultad de Filosofía y Letras, aprovechando los beneficios concedidos a la enseñanza libre por el Real decreto del señor Pidal, y llegó a establecerla bajo la dirección del doctor don Francisco Caballero Infante; pero el cambio político que a poco sobrevino, hizo que se contuviera la afluencia de alumnos». En 1889 parlà en el discurs d’obertura el professor de Medicina Enrique Slocker, que va tractar les causes morals com a productores de malalties i, per posar un últim exemple, en 1898 va llegir el discurs d’obertura d’aquesta societat el catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres, Fermín Vilarroya, que va defensar «la urgencia de restaurar la enseñanza de las lenguas clásicas para evitar la decadencia de las buenas letras».¹⁰

Aquesta no era una societat nascuda a les aules universitàries ni de la iniciativa dels estudiants, encara que hi participaven. Ni tan sols era la condició escolar la que unificava els socis i membres, sinó les seues conviccions catòliques. A més, les activitats tampoc estaven orientades a l’aprofundiment dels estudis ni a complementar amb sessions pràctiques allò après. El fi declarat de la societat era «la edificación e instrucción religiosa de los socios y la propaganda del catolicismo», mitjançant «la celebración y asistencia actos religiosos, cátedras, formación de secciones especiales, biblioteca, prensa y demás medios legales que se acuerden» (Perales, 2009: 55).

Però amb el temps, les activitats que oferia als universitaris van anar ampliant-se i, amb l’objectiu d’estendre i vigilar el catolicisme de la joventut valenciana, va crear el curs 1885-86 una casa pensió per als estudiants de la facultat. Una altra iniciativa fou l’obertura d’una facultat lliure assimilada de Filosofia i Lletres, on es cursarien tant les assignatures del preparatori de Dret com la llicenciatura de Filosofia i Lletres, encara que la seua activitat fou breu. Finalment, cal ressenyar que també va fer un certamen i vetllada literària amb motiu del centenari del descobriment d’Amèrica, que va guanyar l’estudiant de Dret Juan Bautista Pastor y Aicart (Sánchez Santiró, 1998: 244-245; Perales, 2009: 57-58).

3. LA FIN DE SIÈCLE

Fins ara hem fet un repàs de les principals estructures i característiques de l’associacionisme estudiantil durant la segona meitat del segle XIX. Hem vist com l’estudiantat va monopolitzar la cultura universitària i va generar múltiples activitats a través d’ateneus i acadèmies. Els alumnes van cultivar, de manera independent, allò que més els interessava, tot aprofitant l’oportunitat que els brindava la Universitat de València, com a espai intel·lectual i de sociabilitat.

Més endavant tornarem sobre aquestes societats estudiantils, però ara ens centrarem en el que, a principi del nou segle, va tractar-se de fomentar des de dalt, és a dir, des de les instàncies universitàries. Aquestes iniciatives van venir esperonades per tot el moviment cultural que va caracteritzar Europa a finals del dinou i que va incidir en Espanya, sobretot, arran la crisi del 1898.

1. Sobre les característiques de les distintes carrosses i dels altars, vegeu Pedraza (1982: 72-115).

2. Sobre el Gabinet d’Història Natural, vegeu: <https://www.uv.es/uvweb/museu-historia-natural/ca/museu/passat-present-1286032558696.html> [consultat el 22-11-2018].

3. Per a un estudi exhaustiu de les publicacions i revistes estudiantils entre els anys 1875 i 1921, vegeu Perales (2009: 127-145).

4. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 16.

5. Valencia Ilustrada. Revista semanal de ciencias, artes, literatura, industria y comercio, any I, núm. 1 (1877), p. 3.

6. Ibíd., any II, núm. 6 (1878), p. 45.

7. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 10.

8. Ibíd., p. 16.

9. Ibíd., pp. 30 i 55.

10. Ibíd., pp. 23, 83, 135 i 279.

CAPÍTOL II

UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA

1. L’AUTONOMIA UNIVERSITÀRIA

En els darrers lustres del segle XIX moltes coses van canviar: avanços tècnics, nous partits, activació de moviments socials... Aquestes transformacions van fomentar una consciència de l’esperit nacional. Tots aquests elements van donar pas a la literatura del noranta-vuit, bona part de la qual va sorgir de la universitat. De fet, a partir de 1890 era un tema comú la crisi de la universitat en les converses entre els intel·lectuals, polítics i professors (Macías Picavea, Costa, Giner de los Ríos, Cossío, Ramón y Cajal, Unamuno...) (Baldó i Mir, 2000: 27).

La dècada dels noranta del segle XIX es pot qualificar com una etapa de crisi en tots els aspectes de la societat i, per tant, de conflicte i canvi. Tot i això, el debat intel·lectual, científic i polític ja havia sorgit unes dècades abans, sobretot després del fracàs de Sedan. El darwinisme va promoure, des de mitjans de segle, la publicació a Europa de nombrosos escrits, discursos, programes i proclames sobre el problema de la raça, en molts dels quals es feia referència (directa o indirecta) al discurs biològic o cultural de les nacions, tant des d’una perspectiva contrària al progrés que s’estava vivint com, també, a favor. En l’àmbit espanyol, aquesta confrontació entre tradició i modernitat es va portar a terme comparant els valors de la ciència i de la religió com a mitjans més o menys adequats per al desenvolupament dels pobles. Així, les conferències, els debats periodístics, els assajos, la creació literària i altres produccions en el marc de la comunicació social de l’Estat sobre la qüestió tingueren un doble rerefons: una pugna entre tradicionals i moderns que amagava un combat entre catòlics i seglars. Aquesta pugna, com no podia ser d’altra manera, també es va manifestar en la universitat i, sobretot, entre el jove estudiantat (Suárez, 2007: 32 i ss.; Sánchez Santiró, 1998: 47). No per casualitat una de les obres que estem resseguint ací porta com a títol Católicos y liberales (Perales, 2009).

La Universitat, amb grans figures com Ramón y Cajal, se sentia forta, però també necessitada de canvis. En els darrers anys del segle havien aparegut nombroses crítiques des de dins de la institució contra l’actuació dels governants. El regeneracionisme d’Unamuno o Altamira, així com també els corrents de la Institución Libre de Enseñanza, en són alguns exemples. Però la reforma era molt difícil: els intents de renovació pedagògica xocaven amb l’oposició de l’església i del moviment integrista catòlic. Tanmateix, semblava clar que calia descentralitzar la institució universitària per assolir l’autonomia administrativa, financera i intel·lectual (Mancebo, 1994: 29).

D’altra banda, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines va provocar, en 1898, una commoció tremenda. El desastre, amb el brou de cultiu dels debats ja esmentats, va provocar una forta crítica social i cultural, un desig de regeneració que anava indestriablement lligat a la necessitat de reforma. Una de les conseqüències en fou la creació, en 1900, del Ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes, encapçalat per Antonio García-Alix, que va proposar un projecte d’autonomia universitària. Tot i no ser aprovat, la idea sobrevolà les actuacions dels catedràtics i professors de les universitats espanyoles. De fet, els dos projectes d’autonomia que es van proposar en el primer terç del segle XX (el de García-Alix de 1900 i el posterior de César Silió, en 1919) no van arribar a implantar-se, probablement per la despesa econòmica que suposaven. En tot cas, és en el context d’aquell primer intent que cal entendre la proposta de la celebració del quart segle de la fundació de l’Estudi General de la Universitat de València, del qual parlarem més tard (Peset, 2002: 15).

El segle XX es va iniciar, així, amb desitjos d’establir l’autonomia universitària, a l’estil de les universitats europees més avançades (Guia, 2001: 18). En els primers anys de la centúria, la universitat encara seguia el model liberal imposat per la Llei Moyano de 1857, caracteritzat per dos trets fonamentals: el control del govern sobre la institució per a que transmetera l’ideari adequat, allunyat de la influència eclesiàstica, i la centralització del poder de decisió. S’havia creat un cos de catedràtics a l’àmbit nacional i els rectors eren gairebé delegats del govern. La universitat va quedar reduïda, així, a un departament governamental (Mancebo, 1994: 29).

L’any 1901, el primer titular del nou Ministeri d’Instrucció Pública, tot just creat, va preparar un projecte de llei d’autonomia universitària, on es redefinia el Claustre universitari, amb velles i noves funcions, entre les quals hi havia la d’elegir el rector de la universitat. Tanmateix, el projecte no va passar la tramitació parlamentària i, així, l’autogovern universitari, la llibertat de càtedra o el reconeixement de les associacions d’estudiants continuaren sent objecte de reivindicació, plantejada sovint amb circumloquis com el que es presentà a l’assemblea universitària celebrada a València el 1902.

Anys més tard, el 21 de maig de 1919, el Ministeri d’Instrucció Pública, encapçalat per César Silió va publicar un decret de concessió d’autonomia a les universitats, les quals haurien de redactar uns estatuts propis, d’acord amb les bases contingudes en el decret, que definiren la composició i les funcions dels òrgans de govern, l’elecció del rector, la gestió del pressupost, la selecció del professorat contractat, les associacions d’estudiants, la forma d’elaboració dels plans d’estudis, etcètera. A la Universitat de València, una comissió formada per tres catedràtics de cada facultat va elaborar un projecte d’estatuts, durant els mesos de juny i juliol de 1919. El projecte, que deixava el control de la Universitat en mans exclusivament dels catedràtics vitalicis, fou aprovat pel Claustre ordinari, en sessions del 25 del juliol al 5 d’agost, i tramés a Madrid, per a l’aprovació del Govern, la qual es produí dos anys més tard, el 9 de setembre de 1921 (Guia, 2001: 18). Per destacar un dels elements, el punt cinc arreplegava la idea que les associacions d’estudiants havien de tractar de mantenir-se al si de la Universitat. Una altra cosa seria la representació que tindrien en els òrgans de govern, però en l’article 16 s’establia que havien d’estar legalment constituïdes, formades exclusivament per alumnes o antics alumnes de la Universitat, que els seus estatuts havien d’estar aprovats per la comissió executiva i que els seus fins havien de ser culturals, educatius o d’acció universitària (Mancebo, 1994: 41-42).

La Universitat de València, en aquells anys (com la resta de les de l’Estat espanyol) estava prou allunyada del seu entorn social i territorial. No obstant això, com hem estat resseguint, els professors i els alumnes mostraven una activitat important. Zumalacárregui, en el discurs d’obertura del curs 1919-20, assenyalava respecte a l’autonomia: «nosotros hemos dicho muchas veces que no podíamos cumplir con nuestra misión porque nos ahogaba el régimen de centralismos y de burocracia en que vivíamos. Ahora ha de verse si teníamos razón» (Mancebo, 1994: 35). Plantejava, com un dels elements centrals, que calia posar en relació la Universitat amb la regió valenciana a través de la ciència aplicada, que molts pagarien perquè es traduiria en beneficis materials i tangibles. També suggeria la fundació d’alguns instituts i recalcava les possibilitats dels universitaris en els distints camps de l’economia valenciana: els catedràtics de Química, junt amb els artistes, per millorar la indústria ceràmica, que podria assolir un gran creixement, la metal·lúrgia, la indústria, «amb ensenyaments i investigacions especials sobre els cultius més importants», la història de València, la medicina per aconseguir pal·liar les malalties endèmiques o més esteses... etcètera (Mancebo, 1994: 35-36).

Tanmateix, la vigència no durà gaire. El 31 de març del 1922 va dimitir César Silió i, quatre mesos després, el seu successor, Tomás Montejo i Rica, deixà en suspensió l’autonomia i les disposicions complementàries que s’havien dictat per a fer-la possible. L’autonomia universitària fou, finalment, avortada pel juliol de 1922. De fet, en l’obertura de curs de 1922 «no faltaron las protestas de los estudiantes por las disposiciones del gobierno echando abajo la reforma autonomista implantada por el ministro don Cesar Silió».¹ No fou l’única cosa suspesa en aquells anys, sobretot des de setembre de 1923, amb el colp d’estat de Primo de Rivera. El seu adveniment va significar un assaig de salvar la situació del país per la via autoritària i, conseqüentment, extraparlamentària. De seguida va adoptar una actitud contrària al desenvolupament cultural i científic: durant la dictadura es va incrementar l’intervencionisme governamental sobre les universitats, tot i que eren definides com a corporacions de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat, per tant, d’adquisició i administració de béns, sota vigilància del govern. L’any 1928 s’aprovà una llei d’educació que recollia i retallava algunes aspiracions autonomistes, com ara la llibertat de càtedra, la possibilitat de cursar el doctorat fora de Madrid, o el reconeixement de l’associacionisme estudiantil (Guia, 2001: 18-19).

Si bé fins ara hem vist que les inquietuds culturals i socials estaven monopolitzades per l’estudiantat, que va tractar de conrear-les generant associacions i ateneus, el context de crisi i els nous corrents pedagògics generats per la Institución Libre de Enseñanza van provocar que les universitats hi prengueren part. En aquest sentit, anem a retrocedir de nou als inicis del segle per veure dues iniciatives de caràcter cultural que es van propulsar des de la Universitat: el IV Centenari de la fundació, amb un reguitzell d’actes culturals, i l’inici de l’extensió universitària. A més, parlarem també de la Universitat Popular blasquista que, tot i no ser un projecte universitari, també va comptar amb la participació d’alguns dels professors de la casa.

2. EL IV CENTENARI DE LA FUNDACIÓ DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

José Mongrell, Cartell del IV Centenari de la fundació de la Universitat de València, 1902 (Arxiu UV)

El rector Ferrer y Julve va suggerir, cap a principis del 1901, realitzar algun acte commemoratiu de la fundació de la Universitat de València. Tot i ser una iniciativa ben rebuda per part dels professors i del Claustre, la manca de precedents i la precarietat econòmica van alentir el projecte. Es va decidir que es farien un parell d’actes acadèmics on participaren corporacions científiques i literàries de València i alguns representants de la resta d’universitats, així com també un certamen literari sobre la història de la Universitat. Però la mort del rector el 16 d’abril de 1901 va paralitzar l’obra, que reprendria el rector Candela (Comas, 2002: 19-21). Las Provincias ressenyà la visita que el ministre d’Instrucció Pública va fer en aquelles circumstàncies, pel mes de gener de 1902:

El rector, doctor Candela, que preparaba con mucho interés el cuarto centenario de la fundación de la Universidad de Valencia, gestionó con este objeto la venida del ministro de Instrucción Pública, conde de Romanones. Llegó el día 18, con el subsecretario, señor Requejo, el senador por la Universidad de Valencia, doctor Gimeno, el mismo rector, que había ido a Madrid [...], y varios corresponsales de la prensa madrileña. Fue recibido solemnemente por las autoridades, por numerosas corporaciones del cuerpo escolar y otros representantes. Aquel día visitó el ministro la Universidad, la Escuela de Bellas Artes, el Ayuntamiento, la Diputación, la Escuela de Artesanos, el Círculo Electricista y el Ateneo Mercantil. El día 19 el conde de Romanones visitó la Facultad de Medicina y el Instituto General Técnico. Asistió a la Alameda a las maniobras de los bomberos [...] y fue obsequiado con un almuerzo en el hotel de París, por el profesorado del distrito universitario. Por la tarde presidió en el Paraninfo la adjudicación de premios del certamen que había abierto la Academia Médico-Escolar, y después la solemne inauguración de la Escuela de Comercio.²

Abans no s’havia celebrat mai el centenari de l’Estudi General, sinó que es commemorava la figura de sant Vicent Ferrer, a qui se li atribuïa la fundació, per la seua presumpta intervenció en la unificació de les escoles a principis del segle XV. Tot i això, el 26 d’abril de 1902 els catedràtics es van reunir en Claustre general extraordinari per compartir el seu desig de celebrar la fundació de la Universitat de València, i es van crear diverses comissions per organitzar i gestionar més ràpidament el projecte. El Claustre volia subratllar l’antiguitat en un moment en què estava pròxima la discussió a les Corts sobre l’autonomia universitària. La festa serviria per ressaltar el passat, però també per reunir el professorat i pressionar sobre els polítics cap a una universitat millor. Es va nomenar una junta organitzadora formada per catedràtics, doctors i representants dels centres docents, que delegarien en diversos grups (alguns mixtos, amb membres de l’Ajuntament i altres autoritats), mentre que els estudiants participarien amb un festival escolar (Peset i Palao, 1999: 77-80; Ruiz, 2000: 11-12).

Així, trobem la Comissió de Certàmens, dirigida pel vicerector Rafael de Olóriz, que va impulsar la celebració d’un concurs literari obert a la ciutadania al voltant de dos eixos: la història de la Universitat de València, els homes il·lustres que hi estudiaren i la influència que havia tingut en la cultura nacional, per un costat, i el present i el futur de la universitat espanyola per un altre, on s’havia d’analitzar què era i què havia de ser una institució com la universitària. S’hi van presentar més de cent treballs, xifra que indica un ressò interessant d’aquest certamen en la societat (Comas, 2002: 39-41).

També es va organitzar una mena d’assemblea de catedràtics, on es plantejarien lliurement les qüestions i problemes de l’ensenyament superior en un debat que, malgrat un aparent interès inicial, va tenir menys representació de la que s’esperava. El 7 de juliol de 1902 es va anunciar l’acte (Comas, 2002: 47-48):

Con motivo del IV Centenario de este centro docente, se celebrará en el mes de octubre próximo la Primera Asamblea de Enseñanza Universitaria, bajo la presidencia honoraria del Exmo. Sr. Ministro de instrucción pública y bellas artes, la efectiva del Exmo. Sr. Rector de la Universidad Central y las vicepresidencias de todos los Ilmos. Sres. rectores de las universidades del reino, según su antigüedad. A todos los profesores numerarios y auxiliares de las universidades del reino, doctores, y jefes de establecimientos de enseñanza adscritos a los respectivos claustros, se les invita para que asistan a dicha asamblea y reunidos en Valencia discutan y voten conclusiones respecto a los trascendentales problemas que comprenden los siguientes temas...

Es va crear una comissió de festes, que seria l’encarregada de realitzar el programa. Aquesta comissió va comptar amb la col·laboració de l’Ateneo Mercantil i les autoritats municipals i provincials, que ajudaren a finançar l’esdeveniment. Des d’aquestes institucions es va organitzar el calendari, s’aconseguiren espais per fer exposicions i s’acumulà material per ser mostrat al públic. En l’antic hospital es va instal·lar el Museu Paleontològic; en una aula de la Universitat, una exposició pedagògica; a més d’una de retrats de fills il·lustres de la Universitat, al Paranimf, i una bibliogràfica a la sala central de la biblioteca, on s’exposaven llibres i documents. Els estudiants, com ja hem dit, hi van participar amb l’organització d’un festival escolar que comptà amb un concurs literari i una cavalcada, tot i que va resultar un poc catastròfic (Comas, 2002: 52 i ss.).

Des de l’alcaldia també s’animava els ciutadans a participar en l’efemèride (Comas, 2002: 59):

Valencianos: el día 26 del actual principiarán las fiestas con que Valencia solemniza el IV Centenario de la fundación de su universidad literaria. La alcaldía espera que el vecindario se asociará a los festejos adornando las calles con colgaduras e iluminaciones, demostrando que el júbilo de Valencia en tales días no es fría solemnidad oficial, sino regocijo de un pueblo ilustrado que tiene conciencia de la significación y el alcance que en orden de la cultura patria tuvo el hecho que se va a conmemorar.

Valencia, 23 de octubre de 1902

El alcalde: José Igual

Las Provincias va resumir els actes que se celebraren:³

El día 13 era la fecha exacta del centenario de la fundación de la Universidad; pero su celebración solemne se había aplazado para el 25. En aquel día solo se verificó una reunión del claustro y del profesorado en el Paraninfo, donde se firmó un acta conmemorativa de la fundación de la Universidad y hubo discursos del rector, señor Candela; del canónigo doctor Lolumo, recordando la parte que en dicha fundación tomó el Cabildo, y del alcalde, señor Igual, recordando también que la iniciativa del establecimiento de la Universidad fue de los jurados y el consejo de la ciudad de Valencia. Aquella noche se celebró en el teatro de Apolo una función, organizada por los estudiantes para reunir fondos con destino a los festejos que pensaba hacer al celebrarse el centenario. [...] El día 26 se conmemoraron con mucha brillantez las fiestas del centenario de la Universidad. Aquel día se celebró en el Paraninfo la sesión de apertura de la Asamblea Universitaria, de la cual fue presidente el doctor Fernández y González, rector de la Universidad de Madrid. [...] El día 26 se celebró también la apertura de la Asamblea Pedagógica y un festival escolar, especie de procesión alegórica, que tuvo escasa brillantez y poco éxito. [...] El día 28 llegó el senador por la Universidad de Valencia, doctor Amalio Gimeno, para asistir al centenario. Las Asambleas Universitaria y Pedagógica continuaron sus sesiones hasta el día 30. Asimismo, el día 28, los invitados a la fiesta del centenario fueron obsequiados con una excursión a Sagunto y [una] visita a las ruinas del teatro romano.