Czytaj książkę: «Els discursos sobre les funcions de l'educació física escolar. Continuïtats, discontinuïtats i reptes»

L’EDUCACIÓ FÍSICA I LES FUNCIONS EN PERSPECTIVA HISTÒRICA

L’educació de masses és un dels ideals de les societats modernes que van començar a difondre els pensadors il·lustrats durant el segle XVIII. El moviment il·lustrat veia en l’educació la capacitat de construir persones des de la cultura, de dotar-les d’identitat, de desenvolupar la seua racionalitat i de convertir-les en ciutadans madurs, lliures i autònoms que contribuïren al progrés social. Però l’adveniment de l’educació de masses també va anar molt lligat a les necessitats creades pel procés d’industrialització i l’economia política dels il·lustrats que relacionaven «població, feina i riquesa».⁴

Les noves tasques industrials no solament necessitaven disposar de mà d’obra qualificada sinó també d’unes noves condicions del context social del treball. Exigia, per exemple, que s’ensenyara als nous treballadors com realitzar les tasques laborals, però sense entorpir la producció, i això exigia un context diferent que no interferira en aquesta producció. És a dir, per transmetre els coneixements i les habilitats a la nova força del treball que representaven les generacions més joves, va ser necessari crear un context de reproducció (l’escola) separat del context de producció (la fàbrica). Va ser llavors que allò que havia d’aprendre el nou ciutadà i ciutadana, i la forma d’ensenyar-li-ho, van deixar de ser preocupacions de grups privilegiats i es van convertir en problemes que afectaven les masses. Els nous coneixements i les estratègies de transmissió –com ara la instrucció simultània en els contextos de reproducció– finalment van institucionalitzar el currículum obligatori i l’escola.⁵ Les condicions socioculturals per a aquest canvi van arribar de la mà del procés d’urbanització, l’especialització del treball, el naturalisme rousseaunià i la creença en la utilitat pública de l’educació. D’aquesta manera, a l’escola i al currículum se’ls van assignar funcions derivades de les necessitats socials i laborals que exigia la industrialització i dels ideals culturals i educatius de la Il·lustració.

L’educació física també es va convertir en un servei social quan va transcendir el seu significat inicial de criança física, limitat a l’àmbit privat i a la responsabilitat de la família. Aquest significat originari, lligat als manuals de medicina domèstica de l’Europa del final del segle XVIII, es referia a les cures higièniques, la vestimenta, l’alimentació, l’exercici físic, les diversions i el règim de vida de la infància i la joventut.⁶ Però l’economia política de l’època de formar ciutadans dòcils i productius, recolzada en la millora de la salut i la fortalesa de les noves generacions,⁷ exigia anar més enllà de l’àmbit domèstic. Per això, l’educació de masses es va convertir en centre d’atenció dels projectes il·lustrats, la qual cosa va propiciar el nou enfocament de l’educació física al voltant de les pràctiques físiques recreatives més que en les cures de la higiene privada. És a dir, la professió de l’educació física escolar es va crear al voltant de parts de l’activitat humana que es van anar incorporant al llarg del temps com ara la gimnàstica, els jocs, els entreteniments físics, la dansa, les activitats físiques a l’aire lliure i els esports. Eren pràctiques socials que formaven part de la cultura popular de les societats preindustrials, però van sofrir un llarg i complex procés de racionalització i civilització. És a dir, un procés caracteritzat pel control que l’ésser humà exerceix sobre la naturalesa i sobre els seus propis impulsos animals.⁸

Aquest canvi en l’educació física ja s’observa, en el context espanyol, en alguns dels primers escrits dels il·lustrats com les Cartas del conde de Cabarrús al señor D. Melchor de Jovellanos, del 1792. En aquestes s’advoca per una educació física, moral i intel·lectual, posant l’èmfasi en certes activitats físiques més que en les cures higièniques de vestimenta i alimentació de la criança física. D’acord amb les Cartas, la passejada, la carrera, la natació i la lluita, no solament proporcionarien beneficis saludables, sinó que també millorarien els sentits mitjançant l’apreciació de les distàncies, els pesos i les mesures, a més d’un cert rerefons moral perquè evitaven l’ociositat de la població.⁹ Però aquest canvi en el significat de l’educació física s’observa especialment en l’evolució del pensament pedagògic de Gaspar Melchor de Jovellanos, en comparar les seues primeres i últimes obres. De la criança física de les primeres publicacions, lligada als assumptes particulars i a la família, passa a l’«educació pública física». En les Bases para la formación de un plan general de instrucción pública, del 1809, podem llegir:

El objeto de la educacion pública física se cifra en tres objetos: esto es, en mejorar la fuerza, la agilidad y la destreza de los ciudadanos... La enseñanza y ejercicios de esta educacion se pueden reducir á las acciones naturales y comunes del hombre [sic], como andar, correr y trepar; mover, levantar y arrojar cuerpos pesados; huir, perseguir, forcejear, luchar, y cuanto conduce á soltar los miembros de los muchachos, desenvolver todo su vigor, y dar á cada uno de sus movimientos y acciones toda la fuerza, agilidad y destreza que convenga a su objeto, por medio de una buena direccion. Aun el buen uso y aplicación de los sentidos se puede perfeccionar en esta educacion, ejercitando a los muchachos en discernir por la vista y el oido los objetos y sonidos á grandes distancias, ó bien de cerca, por solo el sabor, el olor y el tacto: cosa que en el uso de la vida es de mayor provecho de lo que comúnmente se cree.¹⁰

Jovellanos també assenyala a les Bases que una sèrie de jocs i exercicis, dins una espècie d’organització competitiva, és un bon complement per a l’ensenyament de l’educació física pública, tal com expressa aquesta cita:

establecer por todo el reino juegos y ejercicios públicos... los cuales tenidos a presencia de las justicias... y animados con algunos premios de mas honor que interés, harán necesariamente que el fruto de la educacion [física] pública sea más seguro y colmado¹¹

Com podem observar, es tracta d’un plantejament certament sorprenent per a l’Espanya del 1809, ja que recorda els jocs esportius dels col·legis anglesos al començament del segle XIX. Això sembla indicar la influència de la cultura anglesa en el pensament de Jovellanos, si més no pel que fa a l’educació física i els jocs, un dels pocs espanyols que coneixia l’anglès i tenia contacte amb intel·lectuals anglesos.¹²

No obstant això, aquestes idees i projectes pedagògics dels il·lustrats espanyols van tenir dificultats per portar-se a la pràctica i convertir-se en realitat en molts casos. L’afebliment que va sofrir l’educació durant el regnat absolutista de Ferran VII també va arribar a l’educació física, entre altres coses perquè havien nascut a l’empara de les idees del període liberal anterior. El seu lloc va ser reemplaçat per la gimnàstica,¹³ especialment la militar i acrobàtica, que va tenir un paper rellevant durant un bel·licós segle XIX. Aquest terme i les seues pràctiques eren mes coneguts i tenien un major recorregut històric que el terme modern d’educació física.¹⁴ De fet, la seua primera introducció a les escoles espanyoles va tenir lloc al començament d’aquest segle en el context d’un dels pocs projectes il·lustrats que es va materialitzar en la pràctica, el Real Instituto Militar Pestalozziano. Encara que aquest centre va començar amb el nom de Real Escuela Pestalozziana, el 4 de novembre de 1806, ben prompte va adquirir un caràcter militar de la mà de l’oficial il·lustrat Francesc Amorós i Ondeano, secretari personal de Manuel Godoy. Precisament, els exercicis gimnàstics militars i acrobàtics que va introduir Amorós van contribuir a donar aquest aire militar ja que, a més de ciutadans sans, també havien de formar bons defensors de la pàtria.¹⁵

Encara que l’Instituto va assolir ben prompte un gran prestigi com a experiència de regeneració educativa, finalment va tancar les portes dos anys després i va clausurar les obres de Pestalozzi que des de la impremta reial es pensaven publicar. Precisament va ser Godoy, principal valedor de l’inici d’aquesta experiència, qui en va ordenar el tancament, el 13 de gener de 1808.¹⁶ Es pot suposar que els assistents a l’Instituto com a deixebles observadors, és a dir, mestres de primer ensenyament i altres persones que es van formar en el mètode pestalozzià mentre va durar l’assaig educatiu, es van veure influïts pels ensenyaments gimnàstics que van rebre. Però la influència de la gimnàstica amorosiana a Espanya sembla haver estat posterior, quan després de ser deportat com a afrancesat va desenvolupar el seu sistema gimnàstic a França.¹⁷ En tot cas, malgrat el protagonisme del terme gimnàstica durant tot el segle XIX, podria ser considerat com a equivalent del terme educació física. Això es pot apreciar en el discurs que el mateix Amorós va pronunciar el 1807 amb motiu de la presentació de l’escut d’armes del Real Instituto Militar Pestalozziano, tal com es recull a continuació:

Consiguiente á este principio y á la prevision con que ordena todo lo que puede contribuir á proporcionaros una educación completa, ha dispuesto nuestro respetable Protector [Godoy, Príncipe de la Paz] que se reunan los egercicios de la Gimnástica Militar á los intelectuales del sistema Pestalozziano, y que alternándolos, segun convenga, se os proporcionen nuevos placeres á la par de nuevas instrucciones, para que se llenen sus sábios y admirables fines. Vereis por la primera vez un curso de educación física, que no se habia practicado todavía en esta Corte.¹⁸

La gimnàstica militar i acrobàtica va ser pràcticament dominant durant tot el segle XIX i finalment es va incloure com a assignatura en el sistema escolar espanyol després d’un llarg procés de temptatives. Al final d’aquest segle, els ensenyaments que s’impartien a l’Escuela Central de Profesores y Profesoras de Gimnástica (1887-1892)¹⁹ encara mostraven la influència militar i acrobàtica. Precisament, l’últim director d’aquesta escola, el metge Alejandro San Martín, va fer una defensa del sistema amorosià de gimnàstica.²⁰ A més, l’anàlisi del programa de l’Escuela que va fer Miguel Piernavieja ho indicava així:

El programa de la Escuela, que también está incluido entre los Documentos que siguen, es una palmaria prueba de la tendencia atlético-militar de la educación física del siglo XIX. Los teóricos de entonces estaban notablemente influidos por el método amorosiano, fenómeno muy justificado y explicable. Abundan los ejercicios de fuerza y semi-acrobáticos ...²¹

No obstant això, per aquella època ja comencen a proliferar les crítiques a aquesta gimnàstica, provinent de diferents fronts. La crítica de Manuel Bartolomé Cossío a la introducció dels exercicis militars i els batallons escolars a l’escola representava la posició de la pedagogia liberal de la Institución Libre de Enseñanza (ILE).²² Si es jutja pels seus comentaris, Cossío semblava fins i tot alinear-se amb els pedagogs moderns que s’oposaven a la gimnàstica i es manifestaven a favor dels jocs:

Así, pues, no sólo hay reaccion entre los pedagogos modernos contra los ejercicios militares (el Congreso pedagógico de París de 1887 se ha pronunciado contra ellos), sino contra la misma gimnasia, y en favor del juego libre, en que el espíritu se interesa y toma una parte tan grande como el cuerpo y más viva que en aquella.²³

Aquesta crítica pedagògica va coincidir, en part, amb els interessos d’alguns higienistes que veien en els jocs i els esports grans beneficis per a la salut dels ciutadans. Però la gran beneficiada d’aquest moviment higienista²⁴ al final del segle XIX i el principi del XX va ser la gimnàstica sueca, pels seus potencials valors terapèutics, que va arribar a una posició pràcticament hegemònica a tot Europa. Es tractava d’una concepció ortopèdica basada en la postura i la mobilitat articular. S’aplicava a grans grups d’estudiants amb estratègies metodològiques equivalents a la instrucció simultània desenvolupada a les aules, és a dir, les taules gimnàstiques sueques. Aquest tipus d’estratègia semblava una bona solució per a l’educació física de masses, ja que cada vegada era major el nombre d’infants en edat d’anar a escola, especialment a les ciutats.²⁵ Tot i els avanços en l’ensenyament, la introducció d’elements expressius i els vincles amb la dansa moderna produïts a l’Europa central,²⁶ la gimnàstica a Espanya va continuar sent principalment analítica i de caire militar fins a l’època oberturista del desenvolupisme. Recordem que, durant el franquisme, l’educació física escolar va estar sota el control dels òrgans ideològics del règim dictatorial.²⁷ Des de la dècada del 1960, l’educació física va començar a confluir amb les tendències internacionals vigents, seguint rumbs similars a la d’altres països europeus.