Les muses

* * *

M’he allargat de mala manera en aquesta introducció, i demano disculpes a lectors i lectores, sempre presumptes, perquè de qui pretenia parlar era precisament del Durante Alagherii. No m’he equivocat, no: es deia així fins que va començar a agafar fama i, no sé ben bé qui, potser el Bocaccio (a qui jo batejaria com el Bocasses), li va escurçar el nom de fonts a Dante i li va afinar el cognom a Alighieri. Prou romanços: el cas és que el Durante (jo sempre li he dit així) va aconseguir seduir-me, primer un petó i, bes a bes, la resta després, un parell d’anys més tard, quan ell en tenia divuit i jo vint més.

M’agrada creure que em va convèncer la seva sublimitat en les arts de la poesia, i la manera com havia lloat i imitat el model dels sonetons de la meva tieta, la malaguanyada Dolça; entre els quals, per descomptat, hi ha les obres magistrals que el florentí em va dedicar en secret. Quan dic imitat, tanmateix, em refereixo a l’estructura formal, perquè pel que fa a la capacitat de crear universos jugant amb els mots, puc jurar que al Durante n’hi sobrava. El més probable és que també m’envanís que un jovencell tan guapo i intel·ligent com ell s’apassionés amb una dona que li doblava l’edat i ja no era cap princeseta bonica. I també hi devia comptar el fet que jo, més que res per temor, no havia copulat ni festejat seriosament mai amb cap mascle, i el Durante segur que seria l’últim pretendent. O almenys l’últim digne de córrer el risc.

Primer em sentia culpable, com si m’aprofités de la dèria malaltissa d’un donzell per assadollar el meu desig, reclòs durant dècades. I quan es va casar, vam deixar de veure’ns gairebé un any, perquè jo no volia ofendre la seva dona. Però la carn és dèbil, el pensament acomodatici, i el Durante, terriblement persistent. No sols pel que fa a les nostres relacions, que es van allargar durant més de vint anys. El dia que en vaig complir seixanta, vaig decidir que seríem amics fins a la mort, si ell volia, però amants ja no. Em va preguntar per què com si l’hagués traït, i li vaig respondre que el sexe, coses de l’edat, ja no m’interessava. En el fons, i en la pell encara més, era mentida, però va arribar aquell punt en què em semblava morbós que un home adult de gallarda figura i membres valents es fongués amb i dins el cos flàccid i gastat d’una dona vella. Tot i així, al llarg dels anys del seu exili interminable (i ho dic així perquè es va allargassar fins a la seva mort), encara vam pecar en alguna reincidència ocasional, quan ell venia a casa d’amagat, arriscant-se a acabar empresonat o penjat, i quan jo l’anava a visitar on fos que fos.

Vam passar moltes hores felices, fent-nos l’amor de totes les maneres que se’ns acudien, però abans que narrar-ne explícitament un passatge, em tallaria la mà d’escriure. També vam travessar dies tristos, quan la seva dona quedava prenyada o paria, tot i que a mi em semblava del tot normal i fins i tot saludable: un home com el Durante havia de tenir descendència, com més millor, per intentar llegar el seu do incomparable. I obeint la primera llei de les relacions sentimentals, també em va fer enyorar i patir molts dies i moltes nits, quan es complicava la vida per triomfar en la política, i quan va voler defensar els seus principis i els seus drets amb les armes a les mans.

Estava convençuda, i encara em dura, que tot allò van ser hores malbaratades, perseguint èpiques egòlatres, durant les quals podia haver procreat molta bellesa poètica. I alguna vegada fins l’hi vaig dir obertament: «Deixa’t de política i concentra’t en la lírica», li etzibava. Però ell, envanit com un semideu, estava convençut que el seu pensament era igualment extraordinari en tot el que emprenia: la poesia era la passió íntima, però abassegar el poder al comú de Florència era la col·lectiva; la d’un líder que transporta el seu poble a través del desert i és capaç de separar les aigües, roges, blanques o negres, per arribar a la pàtria promesa. S’enganyava com un nen: gaudia d’una màgia per al vers que només una dotzena d’homes i encara menys dones havien assolit en tota la història, però com a polític i militar només n’era un de tants, potser per sobre de la mediocritat però lluny de l’excel·lència. No ho va voler acceptar ni en el llit de mort, ara fa mig any. Coses de mascles, que sovint es perden per l’orgull. No en tenia prou amb el fet que els seus propis coetanis el consideressin un rei del Parnàs? I ara! Ell havia de fer-ho tot, absolutament tot, més bé que ningú. Era un adorador del perfeccionisme absolut i de la idea que tenia de si mateix, pobre innocent!

He de reconèixer, tanmateix, que d’aquesta debilitat emocional (per dir-ne d’alguna manera), en va sorgir la seva obra magna i magnífica, la qual ell va batejar La Commedia i no sé quin editor o quin carnús hi va afegir el Divina. Ximpleria que va entusiasmar l’autor, naturalment, convençut que la seva creació superava les capacitats dels humans i potser fins i tot les dels semideus.

El fong que va gestar l’obra, majúscula però terrena, va provenir d’aquella maleïda poció màgica que el senyor Fernandó havia obtingut del seu cosí, una mena de borni contrafet que ell havia mitificat. La Dolça n’havia pres dosis assenyades unes quantes vegades, i assegurava que els primers sonetons els havia escrit, o almenys intuït, sota la influència d’aquella droga. Jo només l’havia tastat una vegada, cedint a la tossuderia del Durante, i m’havia passat (o traspassat) tres hores discutint tossuda amb la Mort perquè em concedís un dia més d’alè. Havia estat una de les pitjors experiències de la meva vida i m’havia jurat que mai més. El Durante, en canvi, havia trobat un remeier capaç de proveir-lo del verí, i quan les muses parnassianes no li festejaven el cervellet, ell l’estimulava amb una tanda de màgia (anava a dir negra, però el cert és que procura visions de tots colors i qualsevol signe). Fou així com, una nit d’hivern que nevava com si Déu volgués sepultar el món, el Durante es va transfigurar durant hores davant de la llar, i es va il·luminar amb les pararealitats que copsava en les flames i en les brases, en el fum i la remor de la tempesta... i encara després vam passejar descalços sobre la catifa nívia, tova i prenyada de visions. Va ser aquella mateixa nit, quan una alba perlada s’ajeia sobre la neu com una carícia, l’instant sublim en què el poeta, posseït per una inspiració màxima, va començar a omplir fulls de papir amb dibuixos, esquemes i notes, on transcrivia els turments i els paradisos que havia entrellucat o al·lucinat al llarg d’aquell colossal viatge.

—Nou cercles, ho veus?! —em deia febril, mostrant-me o no els croquis que gargotejava—. L’Infern té nou cercles...! Com un... zigurat cònic invertit de proporcions titàniques!

—Invertit?

—De cappervall!

—Però... els de dalt caurien, no? —vaig mormolar, dissimulant una espurna de sarcasme.

—No, dona, no: els seus pecats els tenen collats al lloc que els correspon. Sigui per les mans, pels peus, pel coll... o pels collons!

—Se’ls hi arrancarien.

—No entens que allà regeixen unes altres lleis, pel que fa a la física, la química i la matemàtica?

—Ah, esclar: poden estar penjats per on sigui, durant segles, sense esqueixar-se.

—Exacte! Si es porten bé, i es penedeixen de cor, potser amb el temps ascendiran al Purgatori, on... —pausa de desesperació—, merda, merda! El Purgatori no l’acabo de veure.

—I el Paradís?

—Ah, sí, el Paradís l’he clissat perfectament a la font nevada que ara brilla davant de casa. Té nou esferes ascendents que giravolten en perfecta harmonia, i al centre...

—T’hi has vist tu —em vaig aventurar, mossegant-me un llavi per no esclafir a riure.

El Durante parlava sense mirar-me, potser fins i tot sense escoltar-me, perquè la seva veu possessa li omplia tot. Però, de sobte, va aturar el llapis amb què dibuixava l’Univers que acabava de descobrir, per mirar-me de fit a fit.

—Com ho saps?

—Ai, Déu meu!

El poeta transfigurat va inspirar i esbufegar profundament, com si una interferència el fes dubtar fugaçment de tot plegat.

—Ja sé que no soc Déu, en el sentit teista del terme, estimada Beatriu. Però... ¿et puc demanar un favor?

—Que me’n vagi a dormir? T’ho agraeixo de cor: estic morta. Vull dir extenuada. Però m’has de prometre que no prendràs ni una gota més d’aquest coi de droga. Avui almenys.

—Promès i jurat. Soc una mica esbojarrat, ho confesso, però també prou lúcid per adonar-me dels límits.

—Segur?

—Més o menys.

—Doncs fins demà, més o menys. Mira de no prendre mal.

Això va ser poc abans que l’ambició de la política el recompensés amb el càstig de l’exili, i per tant no sé amb quina assiduïtat va recórrer a aquell beuratge increïble per acabar de copsar i procrear el seu univers poètic. Probablement moltes vegades, perquè entre la nit immemorial de la nevada i la conclusió de l’obra van transcórrer nou o deu anys. La Commedia aleshores ja tenia una certa fama entre els mecenes i els poetes de l’època, perquè el Durante, sempre àvid de reconeixement, n’havia donat a conèixer diversos cants entre els cercles selectes. Va gaudir deu o dotze anys d’una admiració creixent, i el dia que el Vicari Imperial Cangrande I de Verona li va anunciar que sufragaria la traducció de la seva obra magna al llatí i al francès (me’n recordo com si fos ara), el vaig veure llagrimejar per primera vegada. Cal reconèixer també, perquè totes les monedes tenen dues cares, que poques vegades l’havia vist tan enrabiat com quan, dos o tres anys més tard, va descobrir que Cangrande ho havia dit sense intenció ni fonaments, i no havia fet res per complir la promesa. No dubto que aquest va ser el motiu pel qual va abandonar un exili daurat a Verona i se’n va anar a Ràvena, on es va establir fins a la mort.

No vaig poder acomiadar-me’n. D’entrada perquè va contraure la malària i no s’hi podia acostar ni Déu (perdoneu-me la blasfèmia), en segon lloc perquè jo ja tenia setanta-set anys i poca salut, i en tercer i cabdal, perquè em vaig assabentar de la desgràcia quan ja s’havia esdevingut. De fet, me’n vaig assabentar un parell de dies després, quan el missatger que em portava la seva última carta m’ho va explicar tot.

* * *

Segurament hauria d’estroncar el relat en aquest punt tràgic i líric a parts iguals. La mort d’un geni a l’edat de cinquanta anys és en si mateixa el panegíric més sincer que ningú li pot escriure. Quantes lletres excelses, quanta bellesa ens podria haver regalat, si hagués tingut la fortuna de viure almenys com jo! En dues dècades, el Durante podria haver escrit qui sap quantes comèdies, sàtires i tragèdies, sempre terriblement humanes i sempre transcendents cap a la divinitat.

I, a pesar de tot, no em sé estar de donar la meva opinió, per subjectiva que sigui. Em consta que els estudiosos, els mestres de la mètrica i fins i tot la gent en general la veneren com si fos un evangeli de l’art poètica, però jo, per no pecar d’hipocresia, he de confessar que la Commedia em va decebre profundament. Dit això, cal remarcar amb majúscules que la capacitat de síntesi i d’innovació sintàctica, el ritme dels tercets encadenats (que segons deia va inventar expressament per a l’ocasió), tota la cabalística matemàtica i la miríade de símbols tant de la tradició hel·lènica i romana com de la doctrina catòlica són únics en l’espècie i per tant confirmen l’obra com a immortal.

És el fons allò que sovint em sembla banal, com si es burlés dels condemnats amb la prepotència de qui no ha tirat mai la primera pedra, de qui no ha trencat mai un plat, ni tan sols petit. Aquesta va ser la primera angoixa: l’autor es considerava immaculat, per sobre dels mortals normals, i, per més que el judici suprem depèn de la divinitat, es permetia burlar-se’n i ridiculitzar-los.

Pitjor encara: en molts passatges abusava del dret de sàtira per denunciar i blasmar públicament aquells que en passat o en present considerava enemics seus. El recurs pot arrancar una rialla fàcil del públic senzill, però perd la gràcia formidable de tendir a la universalitat a canvi d’una anècdota puntual. Resumint-ho amb una contradicció descarada: l’autor construeix tota la creació a major glòria de Déu, però no es priva d’aprofitar-la per a enveges i esquires terrenals estrictament seves. I valgui com a exemple el personatge de Guido Cavalcanti (un altre compositor de sonetons), contra el qual el Durante havia lliurat cent complots. A la Commedia, l’autor el condemna al sisè cercle de l’Infern per heretge, pel simple fet de ser un ateu confés. Deixant de banda que el Cavalcanti, en pau descansi, no fos sant de la meva devoció, temo que a mi em tocaria exactament el mateix estrat.

No és pas aquest esperit venjatiu i despòtic el que jo entenc de la figura gegantina de Jesús, ni en els quatre Evangelis considerats autèntics ni en mitja dotzena dels altres que he aconseguit trobar. Malgrat les prohibicions i el risc inherent. Confesso, això sí, que tot i l’admiració que Jesús de Natzaret m’inspira, la fe dogmàtica del Durante en l’Església romana i apostòlica com a màxima autoritat a la Terra no em va semblar mai ni del tot sincera ni gaire intel·ligent. En conseqüència, això tampoc no m’agrada de la composició magistral del meu amant idolatrat. No sé com s’ho hauria agafat, si li hagués dit tot això a la cara, però ara que hi penso, tot i que me’n va recitar un gavadal de fragments i el vaig aconsellar en més de quatre correccions, no em va preguntar mai obertament què en pensava. De fet, no parlàvem mai ni de religió ni de política, ni de si es confessava d’adulteri cada dos per tres, o si demanava clemència a Déu personalment. De fet, parlàvem molt de poesia, de l’essència de les estacions, de les presències dels núvols i les muses de les tempestes. I també passàvem moltes hores en silenci, potser les més exquisides, passejant o escrivint, escoltant els ocells o la llar, o fent l’amor a poc a poc.

Resulta irònic que, entre dues plomes líriques tan sàvies com Durante Alagherii i la meva tieta Dolça, l’atzar hagi decidit que havia de ser la meva prosa prosaica la que descrigués aquest retall rexic de la història insondable de la humanitat. I encara sort que les muses m’han ajudat una mica també a mi: últimament, per no patir tant les malures de la vellesa ni les afliccions del pensament, m’he aviciat a la droga màgica de l’enyorat Ponç Fernandó. Amb mesura, però cada dia. Quan va morir el Durante, se’m va ocórrer fer-la servir per posar fi als meus dies sense dolor, i potser m’hi decidiré ara que ja he escrit el que volia escriure. Ara, en tot cas, ressuscita la primavera i suïcidar-se seria desconsiderat. Quan arribi l’hivern, m’ho tornaré a plantejar; si encara soc viva, esclar.

No haver tingut cap fill, que molta gent creu la catàstrofe més gran de qualsevol dona, a mi no m’ha preocupat mai. Tenir-lo amb el Durante ens hauria perjudicat a tots tres, i carnalment no he conegut mai ningú més. Potser tenen raó les males llengües que asseguren que soc una bruixa estèril, però s’obliden que he aconseguit ser acceptablement feliç i, encara més important, que no he fet mai mal a ningú. Voluntàriament, almenys.

L’única rèmora que m’enduré a la tomba, i ara que l’hora es va acostant cada dia em pesa més, és no haver trobat la manera de fer saber al món, a poder ser a tot el món, que la veritable inventora dels sonetons va ser la meva tieta, la dolça Dolça. Ni el Durante ni el Cavalcanti ni granotes en vinagre.

4. UN PRESENT FUTUR
Adriana Glaubera i Virgili Pardal en temps present

És divendres i estic francament emprenyada. O estressada. O encara més coses. És un divendres de juny més xafogós que molts d’agost, i m’havia promès escapar-me del despatx a l’hora de dinar i passar-me la tarda nedant al mar. Però just llavors s’ha presentat el senyor Antoni, àlies el torracollons, amb una llista de projectes que, segons els seus dogmes de mercat, no tenen cap possibilitat de generar beneficis. Li hauria d’haver dit que m’ho enduria a casa i m’ho miraria el cap de setmana, i fotre el camp a pesar de tot, perquè fet i fet la directora de l’editorial encara soc jo. El problema és que els tres propietaris, entre els quals el meu tiet octogenari, tenen la mania de voler guanyar diners amb un negoci que no en dona, i en referència al màrqueting respecten el criteri del garrepa Antoni per damunt del meu.

Total: he dinat amb ell de mala gana, i per tant sense, i li he aguantat la llauna fins a les cinc, defensant les meves propostes. El més divertit, el que més em regira els ovaris, és que el cabró ni tan sols se’ls llegeix, els originals! Els avalua segons un seguit de barems referits a la trama, les vendes d’obres anteriors de l’autor/a, la celebritat a les xarxes socials i l’interès dels mitjans informatius (sobretot la puta tele). Diu que ho compensa amb els informes de lectura que li procuro, però dubto que el desviïn ni un mil·límetre de la seva veritat patètica. Paciència, Adriana: si abans no cau mort d’un restrenyiment, l’any que ve es jubila.

Com que he vingut amb la moto, tenia esperances de no patir gaire els inevitables embussos dels divendres, però avui Murphy em té al punt de mira i, quan ja era a l’autopista, he topat amb un accident múltiple. O sigui que he acabat matant el temps literalment, amb un gintònic de batalla, a la terrassa semidesèrtica d’una gasolinera inhòspita. Com que vull desenganxar-me del vici, només he agafat el mòbil un cop: per avisar a l’Ili que no baixaria a la platja a nedar perquè arribaria massa tard. Ell, de bon humor, m’ha proposat anar a sopar arran de mar i passejar després pels blancalls: a les onze i dotze sortiria la lluna, més plena que un coit (gasta metàfores de tota mena, l’Ili). Tot seguit, m’he obligat a apagar el mòbil i m’he concentrat a fondre el pensament amb el silenci brut de l’entorn. Jo en dic ioga conceptual: es tracta d’aprendre a despensar el riu implacable de les idees; o sigui, deixar-les fluir i fluir fins que s’aprimen i s’esvaeixen. Cal una certa disciplina i una mica de pràctica, això sí.

A tres de set, finalment, arribo a casa emmurriada i extenuada, i me’l trobo a la terrassa amb una cervesa glaçada als dits i el portàtil adormit damunt la taula.

—N’hi ha que viuen bé, eh?

—Hola, carinyo. Vols un...?

—Me’n vaig a la dutxa.

—Vinc a fregar-te?

M’ho rumio un segon.

—Estic més rígida que un cable.

—Doncs esperem que s’afluixi, no fos que m’espetegués a la cara.

Em rego amb aigua tèbia tres minuts sencers, i després, oh meravella, la canvio per freda. Em rento una mica el cap, les aixelles i els baixos, i surto molla a la terrassa amb una samarreta llarga i el cul a l’aire. Sé que això li excita una mica rexica la imaginació, a l’Ili, i a mi també, per reflexiva. Per gaudir del desig a pler a mitjanit (és un exemple), s’aconsella anar carregant les piles tot el dia.

Ara resulta que el noi s’ha posat a escriure de veritat i li noto aquella tensió extàtica, l’orgasme diminut però absolut, latent i intransferible, d’anar abocant, com una fonteta de lletres, un mot rere l’altre, una frase rere l’anterior, per construir descripcions, diàlegs, idees i tota la pesca infinita.

Té la copa de cervesa gairebé buida i calenta, i em consta que val més no fer la pregunta, perquè sentir veus sempre distreu. Torno a entrar i li deixo a la taula una cervesa freda i una copa congelada. Quan m’inclino, m’ho agraeix amb un xuclet al lòbul de l’orella i un somriure ensucrat, tot i que em mira sense veure’m perquè té el cap qui sap on. Com li envejo aquesta capacitat de creació, aquesta facultat genuïna per submergir-se dins un univers absolutament exclusiu, on genera entitats i omple el no-res gràcies a la força de voluntat d’explicar i d’explicar-se. Torno a entrar per inspeccionar l’apartament: una mica de feina domèstica m’ajudaria a descongestionar el pap. Però avui el noi s’ho ha currat prou: cuina, bany i roba, i el terra ben fregat! Fins i tot ha canviat els llençols, que potser no calia. Em podria posar a planxar, això sí, perquè l’Ili no ho considera necessari, però a mi tampoc m’agrada. Així que entro a la cuina, em preparo un gintònic suau però deliciós i surto a la terrassa a prendre el sol de veritat, nua com un llimac, amb un exemplar de Les metamorfosis que fa sis mesos que arrossego a la consciència. Recordo un cop més la paradoxa dels lletruts, com ho va batejar l’Ili: a l’adolescència i la joventut, llegim de tot i molt, i així aprenem a triar els fruits exquisits dels bords. Això ens prenya de vocació i, amb un esforç considerable, algunes aconseguim convertir-nos en professionals; jo, per exemple, com a editora, i ell a l’aventura dels autors. La ventura, tanmateix, amb el temps es capgira com una serp que ens va enroscant i ofegant i, quan ens n’adonem, l’escriptura o les lectures professionals ens han pres el temps de llegir el que voldríem. Gairebé a totes les meves companyes de l’editorial els passa el mateix; i gairebé a totes les escriptores i escriptors que coneixem, si fa no fa. Algunes, com l’Alba o el Llorenç, s’ho agafen amb la tossuderia de les onades i, un parell de cops l’any, es regalen un parell de setmanes sense escriure ni llegir res professionalment, per delectar-se com cigales amb aquelles lletres immortals que totes voldríem escriure. O almenys editar.

L’Ili s’ha aixecat al cap d’una estona per buidar líquids i m’ha preguntat si havia reservat taula: és divendres, ha dit, i potser no en trobarem enlloc. Enlloc es refereix als dos o tres llocs que ens agraden, i especialment a aquell on, des del primer pis, se sent la conversa i el perfum de l’onatge. Hi he trucat i he reservat la taula del racó, que per sort era lliure. Potser Murphy ja m’ha deixat de banda avui, he pensat.

Sobre les nou ens hem dutxat, per separat per no malbaratar l’excitació latent amb un clau impulsiu, i hem baixat amb la moto fins al passeig marítim. Hem caminat mitja horeta a pas de iaies, i ens hem aturat al nostre racó preferit a contemplar l’últim alè de sol ponent. Després d’unes morrejadetes assossegades com el rastre de saliva d’un cargol bover, m’ha recitat un sonet que li ha enviat aquesta tarda la Jèssica, la seva neboda de disset anys, que pel que sembla serà una altra ferida de lletra com nosaltres. L’Ili té una memòria que no se la mereix i, si és curt, li basta llegir un text un cop amb atenció per retenir-lo un parell de mesos sense esforç. I si el poema o la citació de torn li ha tocat la fibra una mica, pot ancorar-lo al rebost profund i no oblidar-los mai més. Això també em fa enveja però no tanta: jo puc revisitar pel·lícules antigues, i gaudir-les com si no les hagués vist mai, mentre que ell «se les sap fil per randa» fins i tot a contracor.

Per una poeta menor d’edat, el sonet de la neboda és francament bo. Sospiro: a més del punt d’enveja genètic, que ja tinc assumit, em fot molta ràbia. Em vaig submergir en el negoci editorial per poder obrir una porta, o almenys una finestra, a persones que tenen el do de teixir paraules amb enginy i gràcia, però no tinc ni la més puta idea de com gestionar-lo i fer-lo arribar al públic. He arribat a dirigir una empresa amb prestigi i recursos, però encara em trobo igual: sovint no sé com editar-ho i donar-ho a conèixer amb dignitat. L’Ili sol dir que la literatura, a Catalunya i potser a tot el món, està a punt de morir d’èxit. La tecnologia actual permet fer un llibre amb la mateixa facilitat que un pet, de manera que tothom sense excepció, sàpiga escriure o no, pot engendrar un text i publicar-lo sense dificultat. En conseqüència, la majoria d’editorials, i especialment les grans, no s’impliquen en el que publiquen, tret que sigui un producte etiquetat com a comercial. La qualitat se’ls en fot i, amb l’afany de guanyar-ne molts i de pressa, l’ofeguen a còpia de màrqueting i sobreexplotació.

—Hauríem de muntar una editorial sense ànim de lucre —remugo disgustada.

—Ja fa anys que t’ho dic. El problema és de què viuríem. Tu ets filòloga i podries tornar a la docència...

—Vols dir a la indiferència! Ni boja.

—...però jo no tinc títols ni per anar a pixar.

Ara me n’ha fet venir ganes, aquest ruc. De pixar, vull dir. Així que, xino-xano, fem via cap al restaurant assaborint una bombolla espontània de felicitat rutinària.

—Jo almenys jugo a la loteria —em defenso, reprenent el fil de l’argument—. Tu, com que ets un hippy, ho consideres una trampa capitalista.

—És una trampa capitalista. Però tant de bo et toqués el premi gros.

—Això és contradictori, Ili.

—Com tot. Ja ho va dir l’Hereu de la Creu: que la mà esquerra no sàpiga mai què cony carda la dreta.

—Em pensava que es referia a un triangle amb la Maria Magdalena i una amiga seva.

L’Ili esclafeix una rialla.

—Ben trovatto. Però força blasfem.

—Per què? Bé devia gaudir del sexe, no, el profeta?

L’Ili s’ho rumia un moment.

—És de suposar. Tot i que hi ha gent que no ho necessita tant. —I llavors canvia de to arronsant les espatlles.— La veritat és que no m’importa. El que compta és que en gaudim nosaltres.

—Tu sí que’n saps, torero!

—Va, no’t passis.

Hem arribat a destí i deixo caure a una claveguera la llosca del porret que hem compartit. M’he proposat no parlar de negocis, no fer desafinar l’harmonia parlant de negocis, fins demà al matí com a mínim, però després d’asseure’ns i escollir els comestibles i els bevibles, l’Ili entrecreua els dits, reposa les mans al caire de les tovalles, negres com la nit, i em festeja els ulls amb un d’aquells somriures que em despullen l’enteniment.

—No sé per què intueixo que m’has de dir alguna cosa, potser una mala notícia, i que ho ajornes per no espatllar la vetllada.

—Tu tens poders telepàtics, lluç i fer!

—Ja’ns coneixem. Si t’ho quedes entravessat a la tràquea, serà pitjor.

M’ho rumio un moment.

—Suposo que tens raó.

Li confesso que són males notícies, que, de l’acord verbal que havíem pactat com a avançament de la seva novel·la en construcció, ja farem molt si en salvem la meitat. És una porcada, em consta, i ja no sé si soparé de gust. L’Ili per sort s’ho agafa amb un xuclet zen.

—Bé, això sí que val més discutir-ho dilluns. I amb el teu estimat comptable, més que amb tu.

—Ja saps que, quan es tracta de calés, és de marbre, aquell.

—Però ell també hi era el dia que ho vam acordar verbalment. Segur que no es voldrà arriscar a un perjuri.

—Vas fort, Virgili!

Afortunadament, ara ens porten l’amanida de llagostins i salmó fumat, i brindem amb un blanc bonic i un somriure que ho esborra tot. O almenys ho pretén, perquè al cap de res cadascú comença a tibar un cap de cabdell pel seu costat. A contracor, sí, però els humans som així.

Ell pensa que la meitat dels cinc mil euros que vam acordar només són dos mil cinc-cents, que no li arriben ni per sobreviure un trimestre. I es torna a dir, com mil vegades abans, que no es pot vendre una feinada artística de tres o quatre anys, una feinada que probablement suma quatre o cinc mil hores de treball efectiu davant de l’ordinador (sense comptar el temps de reflexió ni el que s’esmuny en blanc quan la font no raja), pel que un tècnic qualificat guanya en un mes.

Jo penso que potser em vaig equivocar en oferir-me a publicar-li la novel·la, però la veritat és que em va agradar la idea, que m’agrada molt l’esquema i els trossos que ja en té al sac, i que encara ara vull publicar-la. Llavors especulem a duo (un cop més) que potser li aniria més bé amb un altre segell.

Després entreteixim dos somriures tendres per deixar les cabòries en un calaix feixuc de la memòria, i reprenem una conversa senzilla (sobre la teca i la política i l’emergència climàtica). I de passada ens concentrem a assaborir un sopar que ben just si ens podem permetre. La vida cada dia és més dura fins i tot per als presumptes privilegiats. Quan ens porten les postres, l’Ili em mira amb una expressió de trapella que no sorgeix de la libido.

—Què et sembla si ens n’anem a casa i ens prenem una dosi petita d’allò nostre?

Arrufo les celles, el nas i els llavis.

—Jo m’he llevat a les set i arrossego son endarrerida. La meva idea era fotre un clau maco i dormir deu hores seguides.

—Només un de maco, Iana?

—O dos. Si volsss... i potsss.

—Home... Vull dir, dona, ja saps que al segon normalment ja em falla la molla.

—Sort que tens altres recursos —replico, mentre li poso els dits d’un peu descalç sobre el paquet.

—Sí —corrobora ell, tancant les cuixes per augmentar la pressió, mentre m’ensenya la punta de la llengua—. Tinc una llengua ràpida i precisa com la d’un escurçó. Però més constant i sense verí, que quedi clar.

—I ja se sap que les dones sempre caiem en la temptació de les serps.

—Amén. Vull dir, anem.

Arribem a l’apartament i, mentre ell prepara un gintònic guapo per a mi i un te verd per a ell, jo em cargolo una canyeta d’haixix bo i espio el final del capítol de la Beatriu. Quan surt li pregunto:

—Com és que t’acarnisses així amb la Comèdia? M’has dit cent vegades que és una meravella.

—D’entrada, no soc jo qui parla: és la Beatriu —contesta en to innocent, deixant els gots damunt la taula—. I de sortida, la Comèdia m’embruixa perquè, si la llegeixes en veu alta, és música pura: com una partitura per a rapsodes. Però la dissecció que fa la Beatriu del contingut de l’obra, i del caràcter de l’autor en relació amb l’obra, em sembla força encertada. He dit.

—O sigui que ara et dediques a fer crítica literària dins la novel·la?

—En una novel·la pots parlar de totes les coses hagudes i inventades. Pots renegar de Déu i del Dimoni i de tot el que et doni la gana. És la gràcia de la creació.

—No te’m deus estar tornant pedant, eh?

L’Ili frunzeix els llavis bo i arrufant les celles.