Les muses

—He decidit abandonar aquesta existència fàtua i llicenciosa i fer-me missioner.

Aquesta afirmació, que feia brillar el Ramon com si tingués una llar sota la pell, va provocar un estossec obscur al Ponç, que es va afanyar a tancar la boca perquè el renec no arribés als llavis.

—Suposo que t’hauria de felicitar —va ranejar després, incapaç de dissimular una decepció profunda—. Però, i la teva família? Tens una dona amorosa i dues criatures petites.

—Ah, sí, sí... Aquesta és la primera creu que m’hauré de carregar a la consciència, per poder aplicar-me en cos i esperit a explicar la doctrina de Jesucrist i la gràcia de l’Omnipotent. —Collons, es va dir el Ponç, engolint un gotet d’aiguardent per fer baixar la patacada.— Els deixaré tots els meus béns i cabals, per descomptat, que afortunadament són abundants. I demanaré l’anul·lació del matrimoni perquè la Blanca pugui... superar el meu fracàs marital amb algú altre. Vull dir que encara és jove i fora injust que ella hagués de pagar la meva dèria amb un celibat forçós.

—Molt considerat per part teva. Tenint en compte que els abandones a tots com si...

El Ramon va ullar el Ponç inclinant el cap i frunzint una cella.

—Sembla que m’ho retreguis. Jo em pensava que era això el que pretenies i que per això em regalaves el teu saber.

—Que aprenguessis a copsar la veritat genuïna, sí —va rondinar el Ponç—. Però Déu, per a mi, només és una veritat absoluta falsa. Segurament no m’he explicat gens bé.

—Una veritat falsa?! —va exclamar el Ramon, alçant la veu i clavant-li dues pupil·les de foc a les pupil·les aigualides d’angoixa—. Déu és una veritat falsa, Ponç?

Va esclatar un silenci amenaçador, com si una sola frase pogués convertir l’amistat en esquira, i el Ponç, seguint l’instint, es va aixecar de la taula tot i que encara no havien acabat de sopar.

—Em sembla que serà preferible que et deixi sol. Ja veig que t’he ofès on més et dol i... No era la meva intenció.

El Ramon es va aixecar esbufegant com un bou: ara era ell qui havia quedat perplex, convençut com estava que aquella Revelació era precisament el que el Ponç li havia volgut oferir.

—No, seu; en parlarem. Jo creia que tu... Tu també ets un apòstol, no?

El Ponç s’ho va rumiar un moment, mentre es posava la capa i agafava el gaiato amb què s’adornava l’edat.

—Potser m’agradaria ser-ho, tot i aquest fracàs. Però jo predicaria per apartar Déu, tots els déus absoluts, del pensament dels éssers humans, i substituir-lo precisament per una idea tan simple com la humanitat. —El Ponç va quedar tan satisfet de la frase que es va prometre recordar-la.— La meva religió seria una bestiesa abominable: alliberar tots els esclaus; procurar menjar, salut i escola a totes les persones, i eixarcolar d’arrel els privilegis reials, feudals i eclesiàstics..., a més de les fronteres dels països, que tantes guerres provoquen des de l’alba de la humanitat.

—Idò? No és això el que predicava Jesús mentre va tenir alè?

—En part. Però tu el consideres un ésser diví i jo un home de carn i sang. Un visionari, això sí. Potser un dia també es va prendre una poció i...

—No blasfemis, t’ho prego —va grunyir el Ramon aixecant-se, amb el rostre consternat i la mirada encesa altre cop—. Em deixes de pedra, Ponç.

—Doncs jo me’n vaig com si fos de sorra, perquè m’has engrunat com el polsim d’una platja fina. No sé si oferir-te la mà per encaixar, perquè ara als teus ulls ja dec ser un heretge.

El Ramon s’ho va rumiar un segon i, apagant la fúria, va allargar la mà.

—Però també ets el meu amic. Perdona si jo també t’he ofès.

Van encaixar mirant-se els ulls de fit a fit, que ara tots dos tenien aquosos, i es van desitjar sort i esperança sense dir ni una paraula més.

* * *

La Magdalena i la Caterina, tornant a la febrada del mestre al vaixell que de Tunísia els havia de portar a Mallorca, van recollir per escrit tots aquests records i encara molts altres. El mestre venerat els anava perbocant a glops, a gotes, i algun cop, a galledes; xerrotejant com un torrent fins que l’esforç el postrava, exhaust, sobre la llitotxa. També els va parlar de la bondat de la seva esposa, la Blanca, que el va felicitar per haver copsat la llum del Senyor i el va lloar per lliurar-se a la missió de propalar-la. Aquella actitud, evidentment, encara l’havia fet sentir més culpable: hauria preferit que s’enrabiés i l’escopís i l’esgarrapés com una harpia, perquè aleshores no l’hauria considerat digna de la gràcia divina.

—Cuidaré els teus fills tan bé com sàpiga en la fe de Jesús, l’Esperit Sant i Déu Nostre Senyor. I pregaré per tu i per la teva missió cada matí i cada vespre.

El mestre recordava cadascuna de les paraules com si fossin punyalades i les murmurava o les udolava, una vegada i una altra, com si li cremessin l’entranya. Com que la febre anava i tornava, el discurs era inconnex, sovint delirant, i saltava d’Herodes a Pilat i de Jesús a Barrabàs. La qüestió més delicada, i avorrible alhora, era quan, somicant com una criatura enganyada, explicava que al capdavall ho havia sacrificat tot per una mentida.

—No digueu això, mestre —li implorava la Caterina, llagrimejant com una magdalena—. Déu és la veritat eterna i la vostra missió serà un far per a la cristiandat durant...

Però ell repetia que la seva missió havia estat un frau, perquè ho havia entès tot a l’inrevés: la clau de volta de la seva filosofia era aglutinar tots els estudis i les ciències en una sola moral, que emanava de Jesús de Natzaret. I era allà on s’havia equivocat de mig a mig: a Déu li havien d’atorgar només el que és de Déu, o sigui la fe i la pregària en la privacitat personal; mentre que la resta d’estudis i investigacions les havien de centrar precisament en els individus, en la petita veritat de l’esforç diari per millorar la comunitat, sense que els dogmes de l’Església, de cap creença, hi interferissin mai més en cap sentit. Aquelles disquisicions, venint de qui venien, eren tan esgarrifoses que la Caterina no podia ni transcriure-les, i la Magdalena ho feia tan bé com podia només perquè ell els ho havia suplicat.

—Un últim compliment —havia dit—, perquè ja veig que els meus ulls no gaudiran mai més de la faç de Mallorca, se m’apaga l’espelma. —I al cap d’un altre accés de tos i tremolors i vòmits biliosos:— Però això potser és la darrera gràcia del Senyor: Ell sap que, ara que he descobert la veritat de la seva mentida incommensurable, viure em costaria un turment pitjor que l’Infern.

En un moment de lucidesa, els va donar dues claus, la que obria la seva arca i la que disparava el mecanisme que en descobria un doble fons secret. A l’arca, sota dues mudes de roba, hi havia un mar de documents, mapes i cartes inacabades. Al calaix ocult del cul, hi havia un pilot de rotlles planxats d’una cal·ligrafia aliena, una carta per a elles dues, i una bosseta de cuir amb les dotze monedes d’or que sempre duia al damunt per si de cas.

El capità del vaixell va insistir a llançar el cos a la mar com més aviat millor: per savi i virtuós que hagués estat en vida, ara el mestre era un focus d’una febre contagiosa. Les germanes li haurien volgut dir un rosari cadascuna, però el capità les va convèncer a favor d’un parenostre, i de deixar les altres oracions per després de la sepultura. Ho van fer així, esclar, i quan van haver acabat el rosari, sobre una coberta on ventejava i plovisquejava, les germanes van baixar al compartiment i van obrir la carta personal del seu pare adoptiu, l’home que les havia salvat d’una vida abjecta i els havia ensenyat el poc que sabien.

Estimades filles de la meva ànima, ja que no de la meva carn i la meva sang,

Quina benaurança em va concedir Déu el dia que us vaig conèixer i us vaig manumetre. M’heu servit amb una abnegació i una senzillesa que moltes filles carnals no trobarien al cor! Us ho agraeixo ara que no hi soc, amb la mateixa sinceritat que us ho he agraït cada dia que hem compartit. A més de les monedes, que semblen molt però us duraran poc, trobareu sis pedres precioses al taló de la sandàlia esquerra, regals de reis i nobles, que valen una petita fortuna. Us permetran buscar un país i un lloc on establir-vos i viure encara una tercera vida, que us desitjo molt més noble i lliure que la primera, i més tranquil·la i pròpia que la segona. A tal efecte, us he deixat un parell de cartes d’amics de confiança que us ajudaran en el que calgui. I pel que fa a les gemmes, en realitat no són un regal: només un pagament honrat per tots els anys que m’heu dedicat, que ja en sumen dotze com els apòstols.

El més important, i us ho encomano com si fos l’essència del meu esperit, és el document on proclamo i explico quan i per què vaig renegar de Déu en tant que Veritat Única i Creador omnipotent de totes les coses. L’heu de copiar i escampar pel món, igual que els escrits que heu trobat al doble fons de l’arca. Vigileu, tanmateix, a qui els doneu: hi ha molt de coneixement concentrat, en aquells documents, i ja sabem que tant es pot utilitzar a fi de bé com just per al contrari.

M’acomiado. Vosaltres heu estat la meva família veritable, però goso demanar-vos que visiteu el meu fill Domènec i la meva filla Magdalena per comunicar-los el meu decés. Si l’un o l’altra haguessin caigut presos de la pobresa, us imploro que sigueu generoses i els doneu una gemma a cadascun, per més que ara ja siguin vostres a tots els efectes.

Amb l’estimació d’un pare egoista,

Ramon Llull

3. DOS DRAMES I UNA COMÈDIA
Beatriu, filla de Martí Mar, baró de Sagunt, i
neboda de Dolça. A Florència, l’any 1321

Un dels dies més tristos de la meva vida va ser aquell en què, per sort o per desgràcia, vaig conèixer el jove Durante. En part perquè al capvespre, després d’un dinar amb una desena de comensals que amenaçava d’eternitzar-se a còpia de poesies i cançons, el Durante em va arreplegar al marge de sota l’era, contemplant la posta ajaguda sobre l’herbei vora el rierol del mas, i se’m va tirar literalment al damunt! Em va plantar els llavis sobre els llavis, i em va buscar els pits amb mans afamades, fins que me’l vaig treure de sobre d’una empenta valenta.

Em vaig aixecar d’una revolada més perplexa que enutjada, car el Durante tot just comptava quinze primaveres i jo ja havia viscut trenta-cinc estius. Ell va picar de cap i d’esquena contra la fusta, i es va quedar mirant-me com una fantasma. Ell tampoc no es veia especialment enfadat ni sorprès, només semblava embruixat.

Vaig arreplegar les sandàlies i vaig pujar el marge fins a l’era amb peus alats, a més de descalços. Em vaig girar i no s’havia mogut: semblava una estàtua.

—Si mai més hi tornes, l’hi diré al teu pare —li vaig cridar, ara sí enrabiada—. O bé et fotré una pallissa jo mateixa, marrec. Què coi t’has cregut?! —I mentre em calçava les sandàlies i feia via, encara ho vaig rematar:— No veus que podria ser ta mare, capderuc?!

Corrent com un lladre, em va atrapar a la portalada de la mansió i, agafant-me una mà entre les seves, es va agenollar com si hagués enfollit. Si ens veia algú, ens tancarien a la presó per llibertins. O potser em cremarien per bruixa, qui sap.

—Et juro que no passarà mai més. Haver-te ofès m’esqueixa el cor pel mig.

El Durante ja aleshores era així: impetuós com un boc, histriònic com un joglar, més cregut que el Papa..., i capaç de parlar tot el dia amb decasíl·labs rimats. Aquell dia, en tot cas, el seu pare i els altres convidats del meu benefactor, el Ponç Fernandó, van marxar amb els seus carruatges al cap de mitja hora. I jo al cap de dues vaig oblidar per complet l’incident amb aquell bufó i escandalós per un motiu terrible de veritat: l’il·lustre Fernandó, potser perquè durant el dinar havia menjat i begut massa per a un ancià de vuitanta-cinc anys, es va entrebancar quan se n’anava a l’alcova i va rodolar daltabaix d’una vintena de graons de marbre com un ninot. Quan el vam atendre al peu de l’escalinata, ja era mort, em sembla.

Com si fos un epitafi, tanmateix, em pertoca escriure unes paraules sobre aquella persona extraordinària. Ponç Fernandó, de qui de fet només conec quatre coses, va ser un apòstol de la ciència humana. Si més no en el propòsit, perquè, quan ja se li aprimava l’espelma, considerava que en aquest aspecte havia naufragat. «Com en tots els altres», solia dir, amb un somriure dolç i agre al mateix temps.

Jo, en poques paraules, li coneixia tres vides: la que fins als quaranta-cinc anys l’havia convertit en abat de Badalona; la que havia viscut després de fugir cap al regne de Castella, que li va costar gairebé un any de presidi i l’amputació de la mà dreta, i la que després l’havia amarrat un parell de lustres al regne de Mallorca, i per fi a Florència, on havia ancorat quinze anys enrere. El 1266, si no m’erro. Jo, segons els testimonis, l’havia vist les dues vegades que havia sojornat uns quants dies a Sagunt, però tenia tres o quatre anys i no el recordava, naturalment. A pesar de tot, la Dolça, la meva tieta melosa, hi va mantenir correspondència al llarg dels anys, ni que fos esporàdica. I quan ella va creure que jo havia de marxar de Sagunt amb vent de popa, em va donar els diners i les joies que teníem, un recull dels seus sonetons i una carta per al senyor Ponç Fernandó.

Ara per força he de retrocedir una mica més encara, i resumir la meva vida a Sagunt amb la tieta Dolça, i els esdeveniments que em van forçar a marxar quan tenia dinou anys. O sigui que, per increïble que em sembli, ja en fa setze. Sovint vivim dies que semblen inacabables, però tot d’una passen deu anys que sembla que xiulin. El cas és que el tal Perot Andritx, el poeta amic del pare Martí que ens va acollir després de l’extermini de la nostra família, a pesar de les aparences no era un bon home. Tenia la sensibilitat de la poesia, és cert: recitava i cantava amb força gràcia, i sabia enganyar la gent amb un art considerable, però en el fons era luxuriós com un faune, egòlatra com un dimoni i despòtic com un déu. Quan ens va acollir, la tieta Dolça tenia catorze anys, i em jugaria un ull que l’amfitrió amable va començar a assetjar-la així que se’n va guanyar la confiança. Al cap d’uns mesos, afortunadament, el jutge va dictaminar que la mansió i les propietats de Martí Mar, baró de Sagunt, eren meves per dret a tots els efectes, i que, mentre fos menor, la Dolça actuaria com a tutora en usdefruit. Al germà de la mare que ens ho volia prendre tot, un altre patriarca cobdiciós i abominable, només li va cedir un molí i els conreus que l’envoltaven.

El Perot, disfressat de benefactor un cop més, va demanar ser el tutor de la tutora, tenint en compte la seva joventut, per evitar enganys i esguerros en la direcció dels negocis, però el jutge, que li devia conèixer el fons, va resoldre que ell mateix supervisaria, pro bono, les decisions de la Dolça a tots els efectes. Vam viure quinze o setze anys en pau, soles amb les criades i protegides pels nostres treballadors, a la mansió on havia ocorregut aquella infernalitat inenarrable, fins que en vaig complir disset i la Dolça ja en comptava vint-i-nou.

Malgrat que cent mascles de bona condició i educació li havien pidolat, proposat o exigit matrimoni, a la Dolça els homes en el fons li feien por. I alguns, com el Perot, que era un dels pretendents més insistents des que s’havia mort la seva dona, a més de por li feien fàstic. La situació, en tot cas, va empitjorar i tot quan vaig arribar a la pubertat i l’adolescència. Mal m’està dir-ho en primera persona, però una servidora als quinze o setze anys era més bella i sensual que les nereides de Posidó (segons una metàfora de la Dolça). I el Perot, emprenyat perquè la Dolça no havia cedit, em volia junyir a mi al matrimoni com una vedella, i posseir-me com a torna venjativa. La Dolça li va parar els peus i la lascívia mig centenar de vegades, i s’hi va enfrontar amb fúria quan no hi havia més remei.

Ara he d’exposar i aclarir una altra qüestió que es va sumar a la pressió que patíem de la societat de mascles prepotents que governava la vila. Com que la Dolça no s’havia casat i jo no havia tingut mai cap promès, algú va començar a escampar la brama, que té mil llengües i totes són maleïdes, que la tieta i la neboda dormien juntes i vivien en el pecat gravíssim de l’incest. Quin horror. No tant pel fet en si, que no veig pas tan horrorós, sinó per la mentida destructiva que engreixava. És ben cert que dormíem juntes algunes nits, sobretot a l’hivern, i també que ens banyàvem i vestíem juntes, però juro per tots els déus que no vam tenir mai, mai, cap contacte ni tracte sexual. Puc confessar sense vergonya ni culpa que jo més tard m’he sentit sexualment atreta per altres dones (concretament dues), però no vaig experimentar mai el mateix desig per la meva tieta. I juraria que ella tampoc, perquè era massa... pura. Sí, pura és la paraula justa.

La situació va arribar al punt que gairebé no sortíem de casa, perquè els homes ens miraven com si ens veiessin fent l’amor, les dones com si fóssim bruixes perverses, i els marrecs, riallejant i fatxendejant, ens perseguien pels carrers cridant insults. La Dolça va vendre l’empresa de les forges, la més cabalosa del patrimoni, i després la mansió de Sagunt. Ens vam traslladar a l’única propietat que quedava, una masia força rica, que per atzar dels tractats reials teníem a l’altra banda de la frontera, o sigui en terra castellana. Allà, perquè Déu és capriciós o per mer atzar, ens esperava una sorpresa majúscula: la dona del Perot, la que a Sagunt tothom creia morta dins la tomba que tenia al cementiri, vivia, o almenys sobrevivia, en un convent de monges proper. Ens la vam trobar de cara i d’imprevist un dia que hi vam anar a portar fruita madura i carn fresca, i de poc no ens desmaiem totes dues. Com si haguéssim vist un espectre retornat dels Inferns. Ella, en canvi, es va posar més contenta que una criatura amb una joguina nova i, d’amagat, ens va dir que, si una hora abans de l’alba anàvem a la font del Mallblau, a cent passes dels horts del convent, ens explicaria coses esgarrifoses que ens convenia saber.

Hi vam anar totes dues vestides de nit i de secret a cavall d’un parell d’eugues manses, i les vam lligar a una olivera centenària al prat de la font, dessota el Mallblau. La Dolors, l’esposa del Perot presumptament difunta, ens esperava al peu del quer, dreta com un tronc, amb una llàntia de cera a les mans. Totes dues vam reprimir un xiscle d’horror quan la vam veure, però, a poc a poc i amb un gaiato a la mà per si de cas, ens hi vam acostar de bona voluntat. Fins i tot a les fosques, era evident que tenia una ala tocada, la desgraciada Dolors, però el que deia, esborronador com era, irradiava la veritat dels profetes.

Ens va explicar els turments que havia suportat la seva filla gran dels onze als quinze anys, mentre el seu pare la violava tres cops per setmana. La Dolors no se’n va assabentar (o potser no ho volia veure perquè era massa monstruós) fins que un dia van trobar la noia morta al seu llit. La va trobar la mateixa Dolors després d’esmorzar, estranyada que encara no s’hagués llevat, i amb les mans entrellaçades sobre l’entrecuix, com si encara es protegís, també va trobar un pam de papir on, amb mig centenar de gargots, confessava l’incest aberrant del seu pare. La Dolors, a pesar de la desesperació de la pena, va adonar-se de seguida que s’havia suïcidat bevent-se gairebé tot un flascó d’aquell beuratge que un mal dia li havia donat un tal Ponç Fernandó. Aquella poció, suposadament màgica, al Perot li havia capgirat el seny. Tot i que potser havia tingut la llavor de la maldat des de sempre, i el beuratge l’hi havia fet germinar com l’aigua ho fa amb les plantes.

Resumint: el primer impuls de la Dolors va ser suïcidar-se al costat de la filla, així que es va amorrar igualment al flascó d’aquella poció terrible; aquella que aparentment il·luminava a uns o unes però endimoniava els altres. Al cap d’una estona curta, es va precipitar al pou de la inconsciència víctima d’una pena tan profunda que l’havia de matar per força. Déu no n’hi va concedir la gràcia, tanmateix, i quan va tornar en si era lligada a una llitotxa dins una cel·la lúgubre i freda com una masmorra. I en la nit alta, perquè un gall prematur ja cridava l’albada. Resumint més: el seu marit l’havia portat al convent reclòs assegurant que era boja, i havia subornat algú, potser el bisbe, el capellà i la priora, perquè l’hi retinguessin al preu que fos. Pel seu bé i la glòria de Déu, per descomptat. Ara ja feia temps que s’havia acostumat a la situació i en el fons preferia viure amb les monges, treballant als horts i a la cuina per guanyar-se el pa, que tornar a veure mai més aquella bèstia que Déu o Satanàs li havien donat per marit.

Llavors la Dolors va inspirar profundament, com si per fi se sentís en pau després de buidar el pap, mentre, amb un gest imperatiu, va indicar a la tieta que s’hi acostés. Quan va tornar, la Dolça va pujar a l’euga, muda i blanca com la lluna, que just llavors mostrava una banya minvant sobre el turó de llevant. Li vaig preguntar dues vegades què més li havia dit la Dolors, i la segona em va respondre que demà m’ho explicaria sense esgarrifances.

L’endemà, quan al vespre ens vam quedar soles a l’hora de sopar, d’entrada vam acabar de deduir la resta de la història: el Perot, el poeta posseït, havia convençut tothom que la seva esposa, Dolors la malaurada, havia mort d’una infecció contagiosa, i havia esmunyit dins el taüt el cadàver de la seva filla desgraciada. I quan li havien preguntat per què la nena no era a l’enterrament, havia argumentat, prou llest, que l’havia embarcat cap a Barcelona dos dies abans per protegir-la de la pesta, i perquè aprengués l’art dels botets amb la seva tieta. Així s’havia alliberat de dues colomines amb una sola i abjecta mascarada.

Val a dir que aleshores la meva dolça tieta, potser per primera vegada a la vida, també em va esquivar amb una mentida. Una de grossa i extremament dolorosa que no vaig descobrir fins que, una lluna més tard, vaig arribar a Florència.

—Mira que ets pesada —em va etzibar la tercera vegada que li vaig repreguntar sobre el darrer secret de la Dolors—. Em va demanar disculpes per no haver denunciat el seu marit, o per no haver-lo apunyalat per l’esquena, quan va descobrir que abusava de mi.

Em vaig quedar sense saliva de cop.

—I és veritat?

—Sí —va murmurar la Dolça com si la culpa fos tota seva—. Em va magrejar i petonejar un parell de vegades, i l’última... em va penetrar. —Abans de dir-ho, la Dolça va exhalar un sospir profund però alleujador, com si s’hagués tret una nou encallada al coll amb closca i tot. Per això vam fugir corrent cap a casa nostra...

—I per això no t’has volgut casar mai —vaig reprendre jo, sense adonar-me de la meva poca empatia—. Per por que el marit de torn descobrís que no ets verge.

La Dolça va somriure fins a esclafir una rialla tímida, mentre m’esbullava la cabellera rogenca com si encara fos una criatura.

—No diguis rucades, Beatriu. Hi ha moltes maneres d’enganyar un marit en un cas així. No m’he casat mai perquè no em torni a penetrar mai més ningú: amb un cop en vaig tenir un cop de massa.

Com que no sabia què dir per acompanyar-la en aquella ferida rància, li vaig posar un braç sobre les espatlles i vaig atreure el seu cap arran del meu pit, com si per una vegada fos jo la protectora. I, primer ella i després jo, vam acabar llagrimejant força contentes de sentir-nos juntes.

Em disculpo si aquest relat sobre els fets que em van embarcar cap a terra estrangera ha estat massa llarg. Però la mateixa intensitat dels sentiments que hi perviuen em demana que l’acabi amb la carta de la Dolça que vaig rebre a la vil·la del Fernandó pocs dies després d’haver-hi arribat.

Estimada Beatriu, neboda de la meva ànima,

No saps com em dol confessar que et vaig fer marxar amb enganys perquè no t’ho podia explicar tot. Perquè no era prou valenta per explicar-t’ho tot. Ara ho faré, ni que cada lletra sigui una espina ardent a la corona d’espines.

La mentida xica, per omissió, és que aquella remaleïda violació del Perot, una que fou, l’he reviscuda cent vegades o més en cent malsons diferents, i que el pitjor de tot és que, somiant, la reviviscència m’excita i em porta a vegades a allò que en diuen l’orgasme. Els únics orgasmes que gaudeixo, ben en contra de la meva voluntat, em fan sentir més culpable que Judes, més bruta que una puta, i més viciosa que les mones. Ja entenc que la víctima soc jo, una vegada i totes, però el malson persisteix amb tot l’horror d’un infern. Fins al punt que moltes nits acabo dormint amb un ull obert, per no caure en el perill dels somnis.

L’altra mentida, la grossa i voluntària, és allò que em va explicar la Dolors, àlies la desgraciada, vora la font del Mallblau. La Dolors aparentment ni ho sabia, que el Perot m’havia assetjat i violat. El que em va assegurar va ser que el Perot, el poeta cent vegades maleït, havia participat personalment en l’orgia assassina on havien exterminat la nostra família. Aparentment, estava enamorat de la teva mare des de jove, que li havia vist el cor i l’havia rebutjat deu vegades, i a més gelós de la riquesa i la bondat del teu pare, el meu estimat germà, i per això l’havia denunciat al bisbe inquisidor. Tot i que em costaria concretar-ne els indicis, feia anys que jo sospitava aquella bestialitat, i vaig decidir llavors mateix que, ni que em costés la vida, segaria la del Perot arran d’arrel i amb sang.

Ja sé que et vaig prometre que, quan acabés de vendre el teu patrimoni, vindria a trobar-te a Florència, però no sé si serà possible: ningú pot relatar el futur fins que s’ha transformat en passat. El portador d’aquesta missiva, i del capital que l’acompanya, ha cobrat una bona propina per explicar-te, amb poques paraules, la cua d’aquesta tragèdia amb ànima d’escorpí.

La tieta Dolça, que t’estima i t’enyora

La cua, que el missatger em va explicar tremolant, era curta i cruel. Decidida a venjar-se del Perot al preu que fos, la Dolça l’havia citat al capvespre a la Torreta dels Sarraïns, un post de vigilància abandonat al cim del turó que protegia els conreus del Perot per l’oest. Per llevant, s’hi podia pujar a cavall per un corriol que traçava sis esses; però, a ponent, hi havia un precipici de pedra viva de cent braces i, al capdavall, una vall amable i allargassada esquitxada de boscos, masies i cultius. El missatger va remarcar que aquell matí, en donar-li el paquet que havia de dur a Florència, la Dolça li havia dit que havia estat allà on el Perot l’havia desflorat a la força, un pilot d’anys abans, i que ell s’havia quedat de pedra, amb la boca oberta i el cor encongit. El cas fou que, quan el sol s’acostava a l’horitzó, per tot Sagunt i a la vall de ponent s’havien sentit uns xiscles femenins i uns rugits masculins que havien glaçat la sang a tothom. Oimés quan la campana esquerdada de la Torreta havia començat a repicar com si hagués enfollit. El comandant de plaça, Mateu Muret, hi havia acudit al galop amb quatre soldats, i hi havien trobat dos marrecs plorant de terror.

Primer els havien indicat els dos cossos, esbocinats com espantalls de carn i sang al peu del cingle, i quan van ser capaços de parlar, van explicar que primer havia pujat la dona caminant i havia estirat una pell curada al planell del capdamunt, a dues passes de l’espadat. Ells dos s’havien amagat al fons de la Torreta, on per les espitlleres la podien veure posant pedres a tot volt de la pell perquè el vent no l’aixequés. Després havia arribat l’home dalt d’un cavall valent, tots dos suats, tots dos contents, i s’havien refrescat al dipòsit que antigament abastia els vigilants de la Torreta. L’home havia dit al cavall que no es mogués d’allà, i el cavall havia assentit, esquitxant-lo d’aigua amb un cop de cap. Semblava que juguessin. La dona havia cridat l’home refilant com una cadernera:

—Soc aquí, Perot. Que no puges?

—Ara ho veuràs com pujo i et repujo!

Ella havia esclafit unes rialletes i ell una riallada. Els dos nens havien contemplat com l’home es llançava literalment damunt la dona, com li despullava el tors amb dues estrebades per amorrar-se-li a les mamelles amb la boca oberta, com si fossin plenes de vi. Ella l’havia deixat fer uns moments, tot i que semblava que plorés, i llavors s’havia regirat per asseure’s sobre l’entrecuix d’ell, amb la faldilla arromangada fins al cul. Ell es masegava el paquet amb una mà mentre amb l’altra li estrenyia un pit, i potser per això no es va adonar que ella havia agafat una pedra de la vora amb la mà esquerra. L’hi va estampar amb fúria contra la templa, i per un moment va semblar que l’havia matat. Els nens creien que aleshores havien xisclat ells dos, però no n’estaven segurs perquè el terror els tenallava. La dansa macabra entre aquella dona i aquell home, tanmateix, encara s’havia prolongat uns instants, mentre de genolls es colpejaven i esgarrapaven i mossegaven, fins que ella, tirant-se damunt seu violentament, l’havia desequilibrat i tots dos havien caigut pel cingle, esgüellant com ànimes en pena.

El sacrifici venjador de la meva tieta va ocórrer ja fa setze anys, però la veritat és que encara no l’hi he perdonat del tot. No em dol que enganyés i assassinés aquella ànima perversa, sinó que no vingués amb mi a Florència i s’oblidés definitivament de les tragèdies d’aquell foll. Cert que, quan ho vaig explicar tot plegat al Fernandó, em va fer entendre que aleshores el diable podia haver continuat fent mal a la gent, començant per la seva família, mentre que, gràcies a la Dolça...

Respecte a la defunció del senyor Fernandó, només cal afegir que era molt més ric del que suposàvem, almenys jo, i que em va deixar la part més grossa del tresor. Suposo que encara se sentia culpable de la mort del meu pare, el malaurat Martí Mar, baró de Sagunt, a causa de la seva visita i de la ira demencial d’aquell remaleït Inquisidor barceloní.