Les muses

Vaig veure esclaus esclafats entre els carreus de les piràmides; vestals despenyades des de l’Acròpolis; infants decapitats a la plataforma de sacrificis de zigurats altíssims. Vaig veure vaixells amb centenars de persones negres de tots els sexes i qualsevol edat estibades a la bodega molt pitjor que el bestiar; i també els mercats on les venien com animals i les plantacions on les explotaven fins a la mort; i encara vaig patir les tortures abominables dels inquisidors, i el sofriment indescriptible de dones falsament acusades de bruixes i d’homes falsament condemnats per heretges. Vaig veure artefactes de guerra semblants als canons però mil vegades més mortífers, i unes màquines que volaven pels cels com ocells i defecaven ous de ferro capaços de devastar tota una ciutat, tota una província i potser mig continent, com un exèrcit de llampecs perfectament coordinat.

Vaig assegurar a l’Inquisidor maleït que la poció era correcta i el vaig advertir que, abans d’arriscar-se a un viatge oníric perllongat, primer en fes un tast per calibrar-ne el biaix i el poder. I em vaig negar rotundament a prendre’n amb ell una mica, convençut que l’enemistat que ens unia acabaria per esclatar i que el més perjudicat seria jo, per descomptat. Malgrat la meva bona fe (ni que fos per coacció), al capdavall va ser igual: l’Inquisidor va prendre possessió de la fórmula sense complir la promesa de treure’m de la cel·la, i ni tan sols es va molestar a enviar ningú a Toledo a buscar res. Després d’un any sencer d’esperar i desesperar dins aquella cel·la aclaparadora, no oblidaré mai la seva riallada prepotent, de nen malcriat i cruel, quan va venir expressament per rabejar-se en la meva desgràcia i revelar-me la perfídia del seu pla:

—La veritat, estimat Ponç, és que els documents no m’importen una merda. Ara que tinc la fórmula d’aquest beuratge formidable, et deixaré dins aquesta mateixa cel·la fins que l’Infern es glaci. —I després d’una rialla càlida i alegre:— I no esperis que l’infant Alfons et vingui a rescatar perquè m’he assegurat que et consideri mort. Vam tirar al riu les teves sabates, el capell i la capa..., i vam escorxar el cavall, pobra bèstia, per atipar la tropa. Finalment, per arrodonir la mascarada, vam llançar al riu el cadàver d’un home d’una corpulència semblant després d’esclafar-li el rostre. El van trobar al cap de vuit dies i van abandonar la recerca.

Aleshores sí que l’hauria apunyalat si hagués pogut. Però, a la cel·la, l’única arma que vaig arreplegar va ser el plat de terrissa on m’havien posat el dinar (llenties amb formigues). El vaig trencar contra la paret d’un cop rabiós en el mateix impuls de llançar-me com una catapulta contra el monstre, apuntant a la nou d’Adam. Potser sí que va ser Déu qui em va moure la mà assassina per alliberar el món d’aquella bèstia cruel, perquè, en contra de qualsevol pronòstic i abans que un sentinella em tallés la mà dreta d’una espasada, vaig aconseguir clavar-li un triangle viu de terrissa sota la glotis. I cap metge, cap miracle, el va salvar de morir d’asfíxia mig quart més tard, mentre en silenci em maleïa amb els pitjors insults i em sentenciava a les pitjors tortures.

Cert que vaig estar a punt de morir abans i tot, perquè el canell segat em sagnava com una font a la primavera. El dolor em va impulsar a asseure’m a la llitotxa i embolicar-me l’amputació tan fort com podia amb la manta. Em va esgarrifar fins a la basca veure la mà a terra, movent els dits lleument com si em digués adeu. Tot i que el capità dels sentinelles em volia tallar també el cap per mitigar la seva negligència, un metge del rei que intentava salvar l’Inquisidor, el va apartar amb una mirada assassina i em va rentar i embenar el monyó degudament. Després, sord a les protestes del capità, se’m va emportar a un castell proper, on em va cuidar mitja lluna per salvar-me la vida, mentre escrivia al rei Jaume en persona per explicar-li tot aquell desgavell.

I el rei, que no era lluny, va venir en persona a declarar que no sabia res del meu segrest, i que el lamentava de cor. Oimés perquè l’infant Alfons de Castella li havia enviat missatgers i cartes enrabiades exigint que aclarís la meva desaparició en el seu reialme, sospitant que l’havia ordenat o almenys consentit.

—Maleït Inquisidor! —mastegava entre dents un cop i un altre—. Per les seves venjances personals, m’ha deixat com un mentider davant de l’Infant, que un dia serà el meu gendre! Si no se’n desdiu abans, esclar, que tot podria ser ara... Maleït Inquisidor! Llàstima que el matéssiu, senyor Fernandó, perquè m’agradaria escorxar-lo a queixalades!

Al capdavall, em va lliurar un saquet de peces d’or per compensar-me la mà mutilada, i un salconduit, un carruatge i una escorta per anar primer a Sagunt i després a Toledo.

Si al principi, i a pesar de tot, sovint em sentia culpable d’haver matat un home, ni que fos un monstre com l’Inquisidor, a Sagunt la seva maldat em va esqueixar l’ànima fins al punt que, si hagués pogut, l’hauria tornat a matar deu vegades, molt més a poc a poc i recorrent als recursos més aberrants. O sigui, els seus.

La mansió del meu amic era tancada i barrada i, d’entrada, ningú me’n volia dir ni un mot: quan ho preguntava, tothom es persignava i fugia com si hagués vist el dimoni. Llavors vaig acudir a casa d’un poeta amb qui el Martí i jo mateix havíem compartit més d’una nit de muses i gresques. Es deia Perot i va esclatar en un plor fontinal així que em va reconèixer. Ens vam asseure a sopar a hora foscant a l’era del seu mas, més aviat humil, i, entre llàgrimes i rialles, no ens vam aixecar fins que l’aurora ja arquejava la cella.

El Perot em va explicar que un mal dia, pocs mesos després que jo marxés cap a Toledo, al capdavant d’una dotzena de bèsties vestides de militars s’havia presentat a Sagunt un bisbe ungit com a Inquisidor Major gràcies a l’autoritat del Rei i del Papa. El Comandant de la plaça s’havia posat a les seves ordres, com la llei li ordenava, i durant uns dies el bisbe s’havia convertit en el dèspota de la vila. Els seus esbirros anaven a tavernes, pensions i botigues com si en fossin amos, i si no van deshonrar un pilot de vídues, casades i donzelles, va ser perquè el Comandant de la plaça ho va exigir al Porprat. Respecte a què passava mentrestant dins la mansió del Martí, pobre Martí, no en sabia res ningú. Al cap de tres dies més recargolats i enverinats que una colobra, l’Inquisidor i els seus sequaços van desaparèixer en plena nit com un malson. Però a la mansió del Martí, quan el Comandant hi va entrar amb el metge i el capellà, hi van trobar fins a set cadàvers emmetzinats: l’amo i la seva esposa; les dues filles grans i el marrec (de quinze, dotze i deu anys), i dos criats de confiança. Només se n’havien escapat la Beatriu, la caganiu de dos anyets, i la Dolça, la germana del Martí, que en tenia quinze i havia aconseguit esmunyir-se i emportar-se la petitona fins al celler de la hisenda, on s’havien amagat totes dues dins una tina, amb el vi fins als genolls.

—Allò ens va procurar una anècdota còmica enmig d’aquella tragèdia infausta, perquè s’havien passat tota una nit dins la tina i en van sortir completament borratxes! —Tot i que les llàgrimes li brollaven amb la constància d’una fonteta, el Perot va esclafir un enfilall de rialles genuïnes.— No oblidaré mai el moment en què les vam rescatar... Sobretot la Beatriu, la petita, que reia i ballava i xerrava com una innocent tocada de l’ala! No sabia pas què li passava, pobreta.

El Comandant de Sagunt, el capità Mateu Muret, no hauria mogut ni un dit segur, convençut que enfrontar-se a l’inquisidor Nicolau podia dur-lo a la foguera. Però el metge de la vila li va explicar, en secret oficial, que l’amfitrió havia estat torturat cruelment i els altres sis cadàvers violats en vida repetidament. Això el va enfurismar d’indignació i l’endemà va marxar, amb dos soldats de confiança, per encalçar el rei on fos i exigir-li una gota de justícia. Van atrapar Jaume I a Tarragona al cap d’una setmana i van aconseguir parlar-hi al cap d’un parell de dies.

—Segons em va explicar el Muret —va reprendre el Perot aclaparat per l’aflicció—, l’entrevista amb el rei Jaume va ser esgarrifosa, perquè el maleït Inquisidor hi era present. Va admetre sense rubor haver torturat el Martí per obtenir una informació important respecte a uns documents diabòlics i un bruixot heretge, però es va indignar furiosament davant l’acusació de les violacions i l’enverinament. El rei Jaume li va exigir que aclarís aquell disbarat amb justícia i diligència, i l’inquisidor Nicolau només va haver de lligar al poltre els soldats de l’expedició perquè confessessin les violacions. Llavors els va deixar escollir entre la decapitació o la castració, i tots van preferir morir. El rei, amb un beneplàcit mut, va considerar enllestit aquell incident ignominiós i va marxar cap a Barcelona, on l’esperaven problemes més rellevants. Si més no per a ell, esclar.

Però ja se sap que, per als monarques poderosos, els súbdits són molt menys que peons en una partida d’escacs. Els reis de l’escaquer només en tenen vuit cadascun, de peons, mentre que els sobirans dels reialmes grans els compten per centenars de milers o fins i tot milions.

No tenia intenció d’explicar-li el meu presidi ni la meva mutilació, però en aquell moment no em vaig saber estar de donar-li una bona notícia: l’Inquisidor escurçó ja no faria mal a ningú més, perquè jo li havia tallat el coll amb una escudella trencada amb la mà que em faltava.

El Perot, esparverat, se’n va alegrar tant que es persignava i demanava perdó a l’Altíssim. Després va engegar un plany de llàstimes respecte als problemes i els diners que li costava haver acollit la germana i la filleta del Martí, amb la bona voluntat de preservar l’herència de totes dues enfront d’un oncle pervers que s’ho volia quedar tot. Però jo ja no l’escoltava. Li vaig donar deu monedes de plata pel sopar i la manutenció de la germana i la filla del Martí, i deu més d’or per l’herència de totes dues. Malgrat el temor, ho reconec, que la temptació fomentés el lladre, com proclama l’adagi. Tanmateix, el Perot em va oferir aleshores una lliçó de bona fe:

—Acceptaré els diners de plata perquè a casa no en sobra cap, però les monedes d’or de l’herència, estimat Ponç, val més que les doneu directament a la Dolça, que ja té seny per guardar-les. Segurament més bé que jo. —I per acabar de demostrar la seva noblesa sense títols, va afegir:— I parlant dels documents que buscava el foll Inquisidor, si de debò eren uns documents el que buscava amb tanta crueltat, els tinc dins una arca enterrats a la porquera... Almenys una còpia. Em consta que vós els hi vau donar i per tant són vostres, si els voleu.

M’ho vaig rumiar un moment. En tenia dues còpies al Mesón de la Juana i n’havia deixat una altra a l’infant Alfons, que la guardava a l’arca de l’armari excavat.

—De moment deixa’ls on són; em sembla un bon amagatall. No te n’has fet una còpia?

El Perot em va mirar de fit a fit i va envermellir tant que fins en la fosca semblava una magrana.

—No són meus. No vaig gosar mirar-ne cap.

—Doncs fes-te’n una còpia..., i si vols dues, amb el meu permís sincer i sencer, i torna a enterrar l’arca on és. Aquells documents són molt valuosos i, si un dia et veus en la penúria, et poden fer ric. Però vigila sobretot a qui els ofereixes, perquè també et poden portar a la desgràcia i a la foguera. Com has pogut comprovar.

Recordo que un cop o dos vaig pensar que ja ens ho havíem dit tot, que era hora d’aixecar el cul i tocar el dos. Però la nit encara era densa i jo em sentia més espès que el fang. El Perot va fer llevar la Dolça, pobra, perquè ens condormís amb les seves arts: cantava com una sirena, molt més bé que el seu germà difunt, i polsava el llaüt amb la gràcia d’una musa. Quan li vaig donar la bosseta d’or, per a ella i la petita, va frunzir l’entrecella com si li hagués fet una proposició deshonesta.

Quan em vaig despertar, dues o tres hores més tard, a llevant s’insinuava un alè de llum, i mentre alleujava la bufeta i em rentava les lleganyes, una criada em va portar un tall de formatge d’ovella i una gerra de llet de cabra acabada de munyir. Mentre esmorzava en el silenci de les ressaques, la Dolça va venir a dir-me adeu amb la seva neboda, que aviat faria tres anys, i va esclatar una paradoxa viva. La criatura no parava de riure i cantussejar, i nosaltres dos llagrimejàvem a contracor sense aturador.

Els conductors havien dormit tranquil·lament al carruatge, i els quatre soldats de l’escorta ho havien fet a la cavallerissa. El Perot els havia tractat i atipat tan bé com havia pogut, i l’hi vaig reconèixer amb una peça d’or petita, com si em volgués fer perdonar alguna cosa.

A Toledo, en tot cas, semblava que, en comptes d’un parell d’anys escassos, n’haguessin passat vint de sencers. La Juana estossegava dia i nit, i molts dies no es podia aixecar del llit. I l’infant Alfons havia arribat feia poc del protectorat de Múrcia, on havia conquerit Mula i Cartagena, les dues places revoltades contra el pacte entre l’emir Ibn-Hud al-Dawla i el rei castellà Ferran III. Però se n’aniria al cap de poc a Portugal, per donar suport a Sans II enfront del seu germà, Alfons de Bolonya. L’Infant, de tota manera, s’havia assabentat que jo era un bisbe renegat i em mirava com si a més fos un bruixot. Només em va rebre un dia a la tarda per donar-me un exemplar de l’Almagest de Ptolemeu traduït per Gerard de Cremona, de la seva biblioteca descomunal, a canvi de la còpia que jo li havia lliurat dels documents del Ciclop (sempre dic que són del Ciclop, pobre Guillem Ponç, quan en realitat hauria de parlar d’una serp familiar que es descabdella al llarg de divuit segles!). El mateix Infant, en acomiadar-nos, em va aconsellar (o sigui ordenar) que empaquetés els trastos i fotés el camp de Toledo, on s’havia escampat la brama que jo era ateu —i qui sap si un adorador de Satanàs—, i qualsevol dia podia acabar en una altra masmorra arrestat per un altre inquisidor. Tot i amb això, com que tots tenim un fong de contradicció en alguna banda, va insistir que li acceptés un anell de príncep i una recompensa ducal, per compensar-me de la mà escapçada.

—Com t’ho faràs ara per escriure?

—Ho faig amb la mà esquerra, Altesa. Encara semblen els gargots d’un aprenent, però només és qüestió de pràctica.

—Bé, me n’alegro, Fernandó. Et desitjo molta sort, però lluny de la cort del meu pare.

—Adeu-siau, doncs —vaig murmurar, fent via cap a la porta amb el relligat de l’Almagest amagat sota el justacòs.

—Adeu, sí —va replicar ell, badant per un finestró per no tornar-me la mirada.

Aquell vespre ho vaig explicar tot a la Juana, i em va contestar amb una frase que havia sentit al meu cosí esguerrat més d’una vegada.

—Són uns fanàtics, Ponç. I em sembla que és perquè saben que tot el seu poder s’apuntala sobre una columnata de mentides.

Allò mateix m’havia confessat l’inquisidor Nicolau el matí que m’havia vingut a buscar a la cel·la per convidar-me a esmorzar.

Resumint: el sojorn a Toledo, durant el qual havia gaudit d’alguns dies i moltes nits veritablement felices, tocava a finis. Però no podia marxar i deixar la Juana malalta com es trobava, i ni tan sols m’atrevia a demanar-li que m’acompanyés. Com que les experiències més crues sovint es repeteixen al llarg de la vida, vaig recordar el dia en què la mare havia traspassat a causa de la grip, a la residència de Badalona. L’endemà al matí, en tot cas, la Juana em va sorprendre amb les ninetes lluents d’il·lusió.

—Saps què he somiat, Ponç? Que vivíem a peu de mar i se’m curava aquesta tos maleïda. —I després d’un estossec cavernós i d’escopir una flegma negra com un cagalló d’isard, va afegir:— No he vist mai el mar, i no saps pas com m’agradaria!

La Juana només va trigar un parell de dies a arribar a un acord satisfactori amb la seva germana, qui de fet ja s’encarregava de tirar el Mesón endavant des que ella no es valia. Després vam marxar xino-xano amb el nostre carruatge i una mula on dúiem mig segle de vida, dos traginers i quatre soldats llogats. Volia anar a Sagunt a saludar el Perot, la Dolça i la Beatriu, però la idea d’establir-m’hi, en canvi, em regirava l’estómac sense saber per què.

La Juana va assolir el somni de veure el mar, i recordaré fins a la mort la seva expressió de felicitat quan el va contemplar, escoltar i ensumar per primera vegada. Però segur que en part li venia perquè havíem descobert que l’únic remei per alleugerir-li la tos i el dolor implícit era la poció, màgica i esgarrifosa, que m’havia llegat el cosí Guillem Ponç. Encara no m’acabava de creure que, en el transcurs d’una lluna, la seva coneixença m’hagués capgirat quaranta-cinc anys de vida.

La de la Juana, en tot cas, va arribar a l’últim vers deu dies més tard davant la platja, a les acaballes d’un crepuscle preciós, i amb un somriure tan dolç que ja no pertanyia a aquest món. Malgrat que era del tot previsible, per no dir desitjable, el seu decés em va entristir terriblement: em va agafar el rampell que tothom a qui estimava es moria al cap de poc. Primer havia estat la mare, després el malaurat Martí, i ara la Juana. L’únic consol fou que el Perot s’havia espavilat per vendre una còpia dels documents i millorar la hisenda, com a residència i com a negoci. La Dolça era una noia melancòlica, però no semblava obsessionada per la pena. I la Beatriu no em va reconèixer, esclar, però continuava rient i cantant com aquell que respira.

Vaig deixar la major part de la impedimenta a casa del Perot, i vam acordar que, si rebia una missiva meva amb el lacre del meu anell i una contrasenya determinada, m’enviaria el que li demanés allà on fos. Després vaig pujar a bord del primer vaixell que, amb un destí llunyà, va fer escala a Sagunt.

El dia de la partida, en un ritual de comiat que vaig arrossegar de mala manera mar enllà, el Perot em va donar un rotlle de papir amb escrits seus. Hi havia una desena de poemes pautats amb una composició que no havia vist mai; combinava dos quartets rimats i dos tercets trenats, tots de deu síl·labes menys dos, que en sumaven dotze.

—En dic sonetó perquè fan una musiqueta especial —em va secretejar, acalant els ulls avergonyit—. Us agrairia molt que, quan els hagueu llegit, me n’envieu la vostra opinió.

—Ho faré gustós, company. Però digue’m de tu, carall.

—Doncs, adeu, amic meu. Fins aviat.

—Ben dit, benvolgut Perot: fins aviat.

Aquell dia em vaig tornar a equivocar: em sentia tan trist i depressiu que no vaig llegir res de res fins al cap de dues llunes, quan ja m’havia instal·lat en una vila xica al nord de Mallorca com un foraster feréstec. Sol com un ós i reclòs com una ostra, vaig viure o sobreviure gairebé una dècada destruint-me a poc a poc a còpia d’aiguardent, vi i la maleïda poció màgica, que certament té el do d’il·luminar el pensament segons com, però també el pot condormir i enfollir com el cascall. Podia viure sense treballar, sí: la hisenda que havia comprat em procurava sostre i teca i rendes suficients per pagar el sou dels que la cuidaven. Però amb l’última engruna de seny vaig comprendre que, si no sortia de la closca de l’ostra, acabaria mut i petrificat com una perla. Amb la mà amputada i mig segle repicat a l’esquena, no podia fer gaire res més que de copista o de preceptor, i els marrecs xics només volien jugar a perseguir onades, i els adolescents només volien pescar (peixos i al·lotes i somnis de grandesa). De manera que preferia copiar o traduir textos per als rics que valoraven les lletres, i al final em vaig traslladar a la capital, Palma, perquè un punt de prestigi em va merèixer un flux constant de comandes dels funcionaris reials.

2. EL LLEGAT D’UN RENEGAT
Magdalena Xaix i Ramon Llull. A bord d’un vaixell en ruta de Tunísia a Mallorca, l’any 1316

Es va despertar a trenc d’alba esglaiat per un somni on compartia una revelació amb Ponç Fernandó, aquell lletrista de professió i filòsof de vocació que havia conegut a Palma mig segle enrere. Ja devia ser mort, el Ponç, perquè ara tindria... La mar era tan calma i silenciosa que va trigar uns moments a recordar que solcaven les onades des de Tunísia i en direcció a Mallorca.

Es va alleujar a l’orinal, va agafar la poma que no s’havia menjat per sopar, i es va posar l’hàbit de llana com si l’apressés la feina. Malgrat que tot just havia començat la tardor i eren a dues jornades de les Pitiüses, a coberta a aquella hora faria fred. Ella (la Magdalena) tenia l’oïda més fina que un tel de fum, i va obrir un ull quan l’home travessava el recambró on dormia amb la bessona. Sempre amatents a les necessitats de l’amo. Val a dir que ell no els permetia que l’anomenessin així: «Us vaig alliberar de l’esclavatge perquè no en tingueu mai més cap, d’amo», les renyava sempre que se’ls escapava. Per això l’anomenaven mestre com la majoria de la gent.

—Mestre, on aneu tan d’hora?

—Xxxt. Calla, calla, Magdalena, que despertaràs l’aurora.

La Magdalena es va escórrer com un cuc cap als peus de la llitotxa per no despertar la Caterina. Es va mullar la cara i les mans a la palangana, es va persignar aclucant els ulls bo i demanant a Nostre Senyor que vetllés un dia més pel mestre, i tot seguit va pujar a coberta, abrigant-se de les espatlles als turmells amb una bata de llana d’un gris ensonyat —si fa no fa del mateix to que la nuvolada del firmament, que només a orient deixava escolar un fil d’or en fusió.

S’hauria dit que el silenci formava part de l’entorn: només s’oïa el xipolleig lleu de l’aigua besant el fustam del vaixell. Però llavors ella va sentir una remor encara més tènue. Va trigar un moment a identificar-la perquè no l’havia sentit mai abans: el mestre Ramon plorava. Plorava a llàgrima viva somicant com una criatura, i la Magdalena es va espantar com si, amb cada sanglot, aboqués un glop de sang.

Feia tretze anys que el savi Ramon Llull les havia comprat a un esclavista de Jerusalem, quan la Magdalena tenia deu anys i la seva germana dotze, i no s’havien separat mai més. Molt temps després, els havia confessat que les havia escollit, entre milers d’esclaves a les quals no podia ajudar, per un motiu més aviat egoista: la seva filla, que havia abandonat quan tenia quatre anys per servir Déu totpoderós amb cos i esperit, també es deia Magdalena.

L’havien seguit per terra a través d’Itàlia i fins a París, i amb ell havien solcat la Mediterrània de nord a sud i de ponent a orient (el savi solia declarar fent broma que l’havien solcat tantes vegades que el podrien anomenar Mare Nostrum amb propietat). Però havia estat a París quan s’havia assabentat de la mort de la seva esposa, pobra Elisa, que, durant dos dies molt llargs, havien vist com si ja no fos en aquest món. Probablement perquè s’empassava la pena, o més aviat la culpa, abusant d’un licor amb herbes verinoses, o almenys al·lucinògenes. A pesar de tot, ni tan sols aleshores no l’havien vist plorar. «Esclar que més val que plori que no pas que s’embruteixi amb begudes tòxiques», va pensar la Magdalena, que no sabia què fer ni si parlar.

—Mestre... —va xiuxiuejar al final, acostant-s’hi com si fos la seva ombra—. Us puc ajudar en res, mestre?

Però el mestre no es va ni girar. A orient, fitava un celatge de plom amb una sanefa daurada, com si no n’hagués de veure mai cap més. L’angoixa aclaparava la Magdalena, perquè ell solia dir que, de tots els fenòmens de la naturalesa, l’alba era el que més li transmetia la pau del Senyor, però aquella, en canvi, l’esglaiava.

—Mestre, que us trobeu bé? —va insistir, cada cop més espantada.

No es trobava bé: sense deixar de plorar desconsoladament, es va posar a tremolar com un possés, i entre les dues coses li costava respirar. El va embolicar amb la bata i va demanar ajuda a un mariner per baixar-lo a la seva cabina. Havia parat de somicar, però s’estremia en tremolines reiterades i accessos de tos tan perllongats que s’hauria dit que l’ofegarien. Li van donar una dosi doble de medecina contra les febres, perquè a Tunísia eren comunes, i després una culleradeta generosa de la poció narcòtica que es prenia havent sopat, per dormir bé i mitigar els dolors de la senectut.

Al cap d’un quart d’hora que se’ls va fer molt llarg (la Caterina llagrimejava com ell abans), aquells espasmes esgarrifosos van cessar i el mestre es va adormir. Tot seguit, va començar a remugar paraules inconnexes. Repetia entre dents Déu, Coneixement, Humanitat, Ciència en tres o quatre llengües diferents: grec antic, àrab de Tunísia, llatí clàssic i català de Mallorca. I també ranejava un nom que, amb una mica d’esforç, les germanes van desxifrar: Fernandó.

La Magdalena i la Caterina coneixien la història d’un tal Fernandó, Ponç Fernandó, que mig segle abans li havia canviat la vida, al mestre. Aleshores, en tot cas, Ramon Llull no era mestre: era Senescal de la Taula del rei Jaume I d’Aragó (o sigui, Cap de la Cort), i espòs de Blanca Picany, que en set anys de matrimoni li havia donat un hereu, el Domènec, i una pubilla, la Magdalena.

El tal Ponç Fernandó havia arribat a Palma als voltants de l’any 1260 del calendari cristià. Tot i que arrossegava sis dècades repicades a l’esquena, s’hauria dit que no tenia cap passat enlloc, perquè no en deia mai ni un mot. Tot i amb això, no hi havia dubte que era un home culte i viatjat: a més de les llengües clàssiques, comptant-hi una mica d’àrab antic, parlava i escrivia català i castellà, i se sabia de memòria les Santes Escriptures, i moltes obres jueves i sarraïnes, religioses o laiques. Va ser Ramon Llull, Senescal de la Taula, qui va sentir la brama de la seva fama i el va llogar, convençut d’estar llogant un savi. El que no sospitava és que pogués ser excessiva, aquesta gràcia. Ni tampoc que, al cap d’uns anys, li hagués de trastocar la vida fins al moll de l’ànima.

Però així va ser. Els dos personatges de mica en mica van establir confiança, i van aprofundir la coneixença en converses sobre filosofia, teologia, política, retòrica i ciència en general, que s’allargaven des del dinar fins a l’hora de sopar, o des del sopar fins a l’esmorzar. El tal Fernandó de tant en tant li prestava documents antics sobre l’ètica dels humans (com a individus i com a col·lectiu), i l’estructura d’un govern en el qual tots els ciutadans, pobres o rics, poderosos o dèbils, fossin súbdits i sobirans en un sol cos. També discutien sovint entorn de l’essència de Déu i la seva interrelació amb el món terrenal, però les idees i els arguments que a mitjanit els podien semblar esplendorosos, a l’alba s’apagaven com les estrelles. Aleshores, un capvespre d’estiu, el tal Ponç Fernandó, potser més bruixot que savi, va convidar Ramon Llull a un beuratge secret, presumptament màgic, que revelava al consumidor altres perspectives del pensament més enllà de les racionals.

D’entrada, Ramon Llull se n’havia burlat: ell no creia ni en la màgia blanca ni en la negra, i quan anava a missa resava sense pensar què deia. Era un home pràctic i ambiciós, el senescal Ramon Llull, convençut de gaudir d’un intel·lecte francament superior al dels seus conciutadans, i capaç de proeses memorables (i al capdavall va resultar que sí, però després de renegar de tot dues vegades). La primera, efectivament, va sorgir d’aquella experiència infausta o esplèndida, inefable segur, amb la poció fantàstica del Ponç Fernandó. El Ramon es va passar vint hores viatjant mentalment pel passat i pel present de països coneguts i desconeguts, i va comprendre l’enigma geomorfològic de les piràmides, i la disposició precisa dels miralls del far d’Alexandria. Va visitar l’Acròpolis i va fer ofrenes al Partenó tal com ho devien fer quinze o setze segles abans, i va ser un lleó salvatge a l’arena del Coliseu que devorava màrtirs cristians de dos en dos. Va prendre el te amb els fundadors de la dinastia Ming cent anys abans que la fundessin, i va compartir una pipa amb uns cabdills de pell rogenca quan a Europa i a Àsia ningú sabia què era fumar.

Es va despertar al seu llit al cap de dos dies de deliris i tremolines, mentre tres metges discutien com treure-li el mal de dins: un deia que l’havia posseït un dimoni i necessitava un exorcisme urgent; un altre que l’havien de sagnar fins que la febre l’abandonés per falta de nutrients, i el tercer no deia res, convençut que l’havien enverinat, perquè no havia vist ni llegit mai una simptomatologia semblant.

El primer que va fer el Ramon en recuperar-se va ser pagar als tres metges la seva inutilitat i aviar-los, respectivament, a pastar fang, a escampar la boira i a pentinar un gat. Va demanar permís a la Cort fent-se passar per malalt (de fet, n’estava), i es va aplicar tot un mes a empassar-se textos de Pau de Tars, de Sant Agustí i dels Pares de l’Església, i tots els evangelis que va trobar als arxius del Rei, a més dels quatre canònics. Quan, després d’un fart de cavil·lar, va decidir què volia ser de gran, va començar, vergonya a perdre, per acomiadar-se de l’home que li havia canviat la vida. O almenys la mirada.

Van sopar, com de costum quan feia bo, al jardí posterior de la mansió del Ramon, on gaudien d’una privacitat absoluta. Quan hi havia l’amo, els criats només s’hi acostaven per servir.

—Aquella poció que em vas donar m’ha afectat més que molt, Ponç —va prologar el Ramon, en un to que va sobresaltar el convidat.

—Potser en vas prendre massa. Potser no te l’havia de donar. És una màgia poderosa i no tothom..., no tothom la paeix bé.

El Ramon va esclafir a riure i el va abraçar com si fos el seu pare.

—Em va costar pair-la, és veritat. Vaig passar-me dos dies al llit abans de recuperar completament el seny. Però també em va obrir els ulls de l’esperit de bat a bat per absorbir la inefable immensitat de Déu totpoderós.

El Fernandó va badar boca, esbalaït com si acabés de presenciar un miracle, però es va penedir immediatament d’haver-li transmès la tempesta de coneixement que llampegava en els seus documents i, sobretot, la porta a la subconsciència que obria aquell beuratge terrible. Havia convertit un home intel·ligent i mundanal, capaç i delerós de servir el Rei i els ciutadans, en un fanàtic religiós resolt a sacrificar-ho tot per la glòria de Déu.